28 de juny del 2012

Igualtat sense retallades - Matrimoni igualitari

El 28 de juny es commemoren arreu les revoltes de Stonewall al Greenwich Village de Nova York del 1969, esdeveniment que va suposar el naixement del nou i modern moviment d’alliberament gai, lèsbic, transsexual i bisexual (LGTB), i que se celebra a tot el món com el Dia de l'Orgull LGTB. Una commemoració nascuda a través de la rebel·lió d'un grup de ciutadans i ciutadanes que es van mantenir ferms en contra d'una discriminació brutal i la fustigació constant per part de la policia, desafiant lleis injustes i prejudicis destructius.
Avui, encara podem dir que el nostre país es troba al capdavant dels països que reconeixen els drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB), i, en aquest procés, les dones i homes socialistes hem estat una peça clau per al seu impuls i desenvolupament, especialment amb els nostres governs, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.
Malgrat aquests importants avenços, encara queden coses per aconseguir i realitats per canviar, però la defensa dels drets conquerits és una de les nostres prioritats, davant d'un govern central del PP que ha demostrat en aquests mesos que és un govern antisocial, no creu en la igualtat, i desenvolupa un full de ruta ultraconservador quan es refereix als drets socials i civils, i que suposa un greu perill per a les llibertats públiques assolides al nostre país. I un govern català que li segueix fent de comparsa amb les retallades amb un silenci còmplice absolut.
No podem deixar de recordar en aquest dia que el Partit Popular manté encara el seu vergonyós recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei que fa possible el dret al matrimoni per a les parelles del mateix sexe, un recurs contra la igualtat i la felicitat de moltíssimes persones que viuen al nostre país. Mentre es mantingui aquest recurs, cap proposta política a favor de la igualtat per part del Govern del PP serà creïble, per la qual cosa fem, de nou, una crida als seus dirigents perquè retirin el recurs i reconeguin el dret de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a gaudir dels seus drets civils, i el dret a igual tracte i consideració que la resta dels ciutadans. El manteniment d'aquest recurs genera inquietud i indignació per part dels que viuen diàriament amb una espasa de Dàmocles sobre els seus drets civils, situació que s'estén als seus fills i filles, familiars i persones properes.
En una situació de crisi global com l'actual, hem de posar de manifest que aquells col·lectius que pateixen discriminació són especialment més vulnerables a l'exclusió. Les retallades socials, dutes a terme pels governs del PP i de CiU en l'àmbit dels drets laborals i socials, afecten també de forma significativa lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, en sumar-se aquestes situacions de precarietat a les discriminacions que encara es produeixen en l'àmbit de l'ocupació i en l'accés a béns i serveis que pateixen lamentablement aquests col·lectius.
Especialment deplorable és l'actitud de significats dirigents del PP que han tractat d'utilitzar a les persones transsexuals com a bocs expiatoris d'aquesta crisi, propugnant reiteradament la necessitat d'eliminar el procés transsexualitzador del sistema públic de salut com una mesura fonamental per reduir la despesa sanitària, intentant estigmatitzar un dels col·lectius més vulnerables, i obviant que el cost d'aquest procés, exclòs de la majoria de comunitats autònomes governades pel PP, suposa una ínfima quantitat dels recursos sanitaris, i tractant així d'emmascarar la política de destrucció del sistema sanitari universal, públic i gratuït que està desenvolupant el govern del Partit Popular.
L’eliminació de l'estructura funcional de la Secretaria del Pla Nacional de la Sida i dels recursos destinats a la prevenció del VIH en els pressupostos de 2012 és una clara mostra de l'agenda neocon de CiU i del PP, que tracta amb l'excusa de la crisi, d’eliminar qualsevol programa de promoció de la salut sexual i de prevenció de les infeccions de transmissió sexual, el que li ha comportat una condemna enèrgica de les organitzacions i organismes de VIH tant nacionals com internacionals. Aquesta ineficaç política pot ocasionar que el nostre país, que compta amb una de les principals taxes de seroprevalença de la UE, retrocedeixi 20 anys pel que fa a polítiques de promoció de la salut i de prevenció del VIH es refereix. De pura homofòbia institucional podem qualificar el rebuig del Ministeri de Sanitat a acceptar 200.000 preservatius i lubricants que una empresa oferia gratuïtament per desenvolupar la campanya de prevenció del VIH en homes que tenen sexe amb homes que aquest Ministeri feia tots en els anys coincidint amb l'Orgull, i que posa de manifest que no és una qüestió de recursos, sinó una qüestió de manca de voluntat política i d'incapacitat dels que encara, des del Govern i fora d’ell, veuen en el preservatiu un enemic i no un aliat per reduir els preocupants nivells de transmissió del VIH al nostre país, menystenint els anys de treball, col·laboració i consensos en aquesta matèria.
L’eliminació de l'assignatura d'educació per a la ciutadania i la desaparició del temari de l'assignatura que pretenen substitueixi a aquesta de qualsevol esment a promoure el respecte a la diversitat sexual i familiar, així com de combatre la discriminació per l’orientació sexual i la identitat de gènere retrata novament l'actitud del Govern del PP en l'àmbit dels drets i les llibertats públiques, al qual se sumen moltes altres, com la modificació de la llei de salut sexual i salut reproductiva per eliminar el dret de les dones a decidir sobre la seva maternitat, i que posa de manifest la seva clara aliança amb els sectors ultra religiosos per eliminar els drets sexuals i els drets civils aconseguits en els darrers anys.
Els i les socialistes volem manifestar la nostra ferma voluntat de combatre amb tots els instruments de l’Estat de dret els intents del Partit Popular i de Convergència i Unió de retallar, quan no eliminar, els drets i llibertats que han convertit el nostre país en un referent internacional en drets per a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, i denunciar al costat de les organitzacions LGTB qualsevol iniciativa política que en qualsevol àmbit tracta de menyscabar els drets i les conquestes assolides durant la darrera dècada, amb els governs del President Maragall, President Montilla i President Zapatero.
En aquest sentit, el PSC-PSOE tracta d'impulsar els consensos socials i parlamentaris necessaris per aprovar una Llei Estatal d'Igualtat de Tracte i no discriminació i una Llei Contra la Discriminació LGTB a Catalunya, per combatre tota mena de discriminació, i incorporar, així, els instruments necessaris per eradicar les actituds discriminatòries de la nostra societat, i, també, protegir a les víctimes.
Reiterem el nostre suport i col·laboració amb les organitzacions de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, i manifestem la nostra felicitació en el dia de l'Orgull a totes les dones i homes activistes que amb el seu treball, valentia i convicció segueixen manifestant dia a dia que una altra societat és possible, lliure de tota discriminació i exclusió basada en l’orientació sexual o la identitat de gènere.
Finalment, volem convocar a la militància socialista i a tota la ciutadania a què participi activament a les manifestacions de l'Orgull en defensa dels drets aconseguits i contra les retallades a la igualtat que promouen CIU i PP, que s’han convocat a Catalunya.

Manifest del PSC amb motiu del Dia de l'Orgull, avui 28 de juny de 2012

PSUC i PSC

No sé si influit per les consignes del 15M i la reclamació de “Democràcia Real” o si fruit dels anys d'experiència al moviment associatiu, el que més he trobat a faltar en aquests tres anys de militància de partit són grans dosis de lliurepensament. És a dir, de l'exercici de llibertat a l'hora de veure, raonar i actuar dels seus membres.

Probablement no només sigui una qüestió npmés del PSC. És més, val a dir que durant molts anys aquesta “cohesió interna” dels socialistes era un referent i motiu d'admiració per als aparells dels altres partits. Ara bé, la deriva poc liberal en la manera de prendre les decisions i l'exercici de control absolut sobre les bases té unes repercussions poc favorables, sobretot en la seva voluntat fundacional de sumar el màxim de gent d'esquerres. En l'esquema d'anàlisi de la realitat DAFO diríem que aquesta és la Debilitat més forta del partit.

Observem altres organitzacions que han patit devallades monumentals com és el cas del PSUC, que després d'una crisi d'identitat i de travessia pel desert, és capaç de reconstruir un projecte polític a partir de quatre passos determinants: 1) Reformulació del projecte ideològic apostant per l'ecosocialisme 2) Segmentant els seus públics a partir de dos productes ICV i EUiA -no sense una crisi monumental- 3) Ampliació de les formes de combat i renovació del llenguatge i 4) Assoliment d'un relleu generacional real que apartava a la vella guàrdia comunista protagonista de la transició. Un dels resultats d'aquesta cadena de valor és que el darrer sondeig dóna a ICV-EUiA com a la primera força jove a la ciutat de Barcelona.

Tornant al PSC, què hauria de fer el principal partit de l'esquerra per evitar convertir-se en el nou PSUC o pitjor encara en la UCD? És un problema de projecte polític socialdemòcrata? És la càrrega del vell somni federalista? És l'embolcall i l'estratègia de presentació davant la ciutadania el que grinyola? O és la inexistència d'un relleu generacional en els llocs clau de poder? Anem a pams.

Res fa sospitar que sigui el projecte polític, els socialistes francesos acaben de guanyar les eleccions amb un discurs a favor de la dignitat i la laïcitat. Els valors del projecte socialista són vigents i el que cal és cercar coherència entre el que som i el que acabem aplicant. És més un problema de credibilitat que no pas d'oferta ideològica.

Potser el PSC no té cap necessitat d'enterrar el comunisme, com va haver de fer PSUC, però sí el vell somni federalista. O com a mínim renovar-lo en una estratègia més neutral, és a dir, que siguin els propis ciutadans que exerceixin el dret a decidir la federació a Espanya o la independència de Catalunya. En certa manera, és una renovació del federalisme. Si els comunistes van abandonar de forma més o menys dolorosa el comunisme per ser una altra cosa, perquè no pot abandonar el PSC el federalisme sense deixar de ser socialista?

Hi ha qui pensa que part de la solució és canviar la imatge. La identitat actual entorn “al quadrat vermell” ha acompanyat als socialistes en els moments de més altes cotes de poder i per tant s'associa a aquesta etapa. El canvi d'imatge hauria de ser la conseqüència d'altres iniciatives. S'ha demostrat, que l'eslògan “nou PSC” ha estat poc creïble si no s'acompanya d'altres mesures.

I quant a les persones, element clau de qualsevol organització, el relleu iniciat el 12è. Congrés no ha estat finalitzat. Fa falta que persones que no tenen res a veure amb les batalles de la transició esdevinguin els motors del PSC. Però no només això, necessitem que els dirigents -joves o mitjans- no tinguin por a exposar cap decisió al sotmetiment de les bases del partit o conjunt de la ciutadania. He conegut forces persones procedents d'aquella època que han estat capaces d'aixecar projectes molt sòlids, ideològicament coherents, i que s'hi han deixat la pell. Ara bé, malauradament a l'hora de sotmetre's a auditories de qualitat democràtica, suspenen de forma sistemàtica.

La renovació en fons i forma requereix que sigui acompanyada d'un gir democràtic, llibertari, emancipador. La qualitat democràtica s'ha d'expressar en el nivell intern i l'extern. Són benvingudes fórmules generoses i atrevides com la d'Avancem que neix dissabte 30 de juny a Sant Feliu de Codines per treballar a favor d'una aliança catalana de progrés i a nivell intern fa falta una transformació del partit extremadament tancat, departamentalitzat i jerarquitzat en un partit xarxa tal com proposa Lourdes Muñoz o Antoni Gutiérrez-Rubí. Les primàries ciutadanes són una bona oportunitat per trencar aquest model de partit decimonònic.

Dit tot això, la meva generació intueixo que no està disposada a veure CiU governar 23 anys de forma consecutiva. I per això treballem des del dia que es van perdre les eleccions, amb la il·lusió de vertebrar noves formes honestes i creïbles i sobretot democràtiques i lliure.


Publicat a e-notícies el 28 de juny de 2012 

25 de juny del 2012

Què vol Sheldon Adelson?

Cap americà està dedicant tants diners a intentar derrotar el president Obama com Sheldon Adelson, el magnat dels casinos que els darrers tres anys ha guanyat més diners que cap altre americà. Ell és la il·lustració perfecta de l'estat esquàlid dels diners polítics, gastant-se sumes de diners més grans que cap altra donació política en la història, per tal d'afavorir els seus projectes personals, ideològics i financers, que xoquen amb les necessitats de la nació.

El senyor Adelson es va gastar vint milions de dòlars en llençar Newt Gingrich com a candidat fallit a la nominació republicana. I ara ha donat més de deu milions per al comitè electoral de Mitt Romney i n'ha promés com a mínim deu mes per a Crossroads GPS el grup fundat per Karl Rove que està emetent anuncis atacant Obama i altres demòcrates. Probablement deu milions més aniran a un grup semblant fundat pels germans Koch i encara deu milions més per al super comitè electoral per als candidats republicans al Congrés.

Això vol dir seixanta milions de dòlars que sapiguem (altres donacions enormes podrien ser secretes) i potser encara no seria tot. El senyor Adelson ha deixat clar que usarà qualsevol escletxa possible per a donar una porció 'ilimitada' de la seva fortuna personal valorada en vint-i-cinc mil milions de dòlars per a derrotar el president i tants demòcrates com sigui possible.

És evident que ningú no pot assegurar l'elecció d'un candidat impopular, com el col·lapse del senyor Gingrich va ensenyar. Però també és cert que en una elecció tan renyida com la d'aquest any ell pot comprar prou anuncis com per a posar el seu candidat per davant. I tenint en compte que el senyor Romney no era el candidat preferit del senyor Adelson, aleshores per quin motiu està signant aquests xecs enormes?

El primer motiu clarament és el seu disgust per la proposta de dos estat que el president Obama fa per a resoldre el conflicte palestino-israelià. Ell considera l'estat palestí 'el punt de partida per a la destrucció d'Israel i el poble jueu' i ha qualificat de 'terrorista' el primer ministre palestí. En aquest punt ell va més a la dreta encara que el principal loby pro-israelià, l'American Israel Public Affairs Committee, amb el qual va trencar el 2007 després que donés ajut econòmic als palestins

El senyor Romney és només una mica millor, quan diu que els israelians volen una solució en dos estats però els palestins no i els acusa de voler eliminar Israel. Un xec amb vuit número no dóna per a una resposta més clara.

L'altre gran interès del senyor Adelson és la seva pròpia butxaca. Ell es manifesta contra l''economia d'estil socialista' del president i contra la redistribució de la riquesa.  Però en realitat el que li fa por és la proposta del president Obama d'apujar els impostos a les empreses com la seva que fan grans negocis a l'estranger. El noranta per cent dels ingressos de Las Vegas Sand Corporation venen dels hotels i casinos de Singapur i Macau (aquest darrer per cert construit a la Xina, un país socialista la darrera vegada que ho vam mirar).

Gràcies a que els impostos en aquests països són tan baixos (de fet són zero a Macau) l'empresa pagar ara uns impostos als Estats Units del 9.8 per cent, comparat amb el 35 per cent normal. El president Obama ha proposat una vegada i una altra acabar amb les deduccions i els crèdits que permeten a corporacions com Las Vegas Sands acumular milers de milions en beneficis fora del país. Però les seves propostes han estat sempre blocades pels republicans.

El Departament de Justícia del president investiga a més si les operacions a Macau del senyor Adelson violen la Llei de Pràctiques Corruptes a l'Estranger, investigació que sens dubte el senyor Adelson espera que desaparegui si Romney és president. Per a un home com a ell en un moment en el qual no hi ha limits morals o legals per a comprar influències gastar-se unes desenes de dòlars és una propina destinada a elegir Republicans que li prometes mantenir els seus milers de milions intactes.

(Aquest editorial va ser publicat en l'edició en paper de The New York Times de diumenge 24 de juny de 2012. Enllaç: http://www.nytimes.com/2012/06/24/opinion/sunday/what-sheldon-adelson-wants.html?_r=4&smid=tw-share )

24 de juny del 2012

La Taula del Tercer Sector diu #EurovegasNO

Les entitats socials consideren que el projecte ens portaria més perjudicis que beneficis.
La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, que agrupa 4.000 entitats socials, veu amb molta preocupació les notícies sobre la possible instal·lació del macro-complex ‘Eurovegas’ al nostre territori. I, en base a la informació que es coneix sobre aquest projecte, la seva Junta Directiva ha arribat a la conclusió que es tracta d’un projecte que ens portaria més perjudicis que no pas beneficis; i que, per aquest motiu, acceptar la seva instal·lació a Catalunya seria un error de conseqüències indesitjables per a les nostres generacions futures.”

D’aquesta manera, la Taula del Tercer Sector ha decidit sumar-se públicament a les veus que des de diferents àmbits de la societat civil catalana estan advertint des de fa mesos sobre els inconvenients d’aquest projecte. I, amb aquest objectiu, la Taula del Tercer Sector ha adreçat aquests dies una carta al president Artur Mas per transmetre-li la seva oposició al projecte.

La Taula del Tercer Sector considera que no és desitjable que aquest macro-complex s’instal·li a Catalunya com a mínim pels motius següents:

1/ Perquè els seus possibles beneficis (creació de llocs de treball, més ingressos procedents del turisme, etc.) ni justificarien ni compensarien els seus efectes perniciosos (increment de les ludopaties, del consum de drogues i de la prostitució; atracció de les màfies internacionals; destrucció de l’entorn natural; etc.)

2/ Perquè les ludopaties destrossen molt sovint les famílies, especialment les famílies més modestes, i fomentar el negoci del joc d’aquesta manera només ens duria més sofriment, més problemes socials i menys qualitat de vida.

3/ Perquè els efectes perniciosos del projecte sobre moltes persones i famílies, acabarien generant un increment de la nostra despesa pública (en serveis socials, en seguretat, etc.), i un augment de les demandes d’atenció adreçades a les entitats socials.

4/ Perquè el model d’oci d’aquest macro-complex transmetria, a la nostra societat i als seus visitants foranis, uns valors que estan a les antípodes dels valors que Catalunya necessita i vol promoure en aquests moments, i perpetuaria un model d’especulació urbanística i financera que es troba entre les causes principals de la crisi econòmica que pateix el nostre país.

5/ Perquè promouríem un tipus de turisme de baixa qualitat, i projectaríem al món una imatge contrària al model de societat madura, culta i avançada que amb tant d’esforç hem intentat construir durant les darreres dècades.

Per això, i en vistes a una nova visita a Catalunya en els propers dies dels promotors del projecte, la Taula del Tercer Sector insta el Govern català a rectificar l’interès inicial pel projecte, i a posar fi a les aspiracions i les gestions perquè un projecte d’aquestes característiques s’instal·li al nostre territori.

Pacte fiscal: generositat, atreviment i sentit de l'humor

Sembla una obvietat que el pacte fiscal arribarà a bon port si parteix del principi d'unitat dels partits catalans. I l'acord no ha de ser a qualsevol preu, ni amb xantatges sobre una eventual fractura ni amb rebaixes fruit de tertúlies de revetlla de Sant Joan. En aquesta fase en la que es troba ara el procés seria preocupant si CiU hagués d'escollir entre PSC o ERC i no pas perque encertés o no l'elecció, sino perque el fet d'haver d'escollir ja hauria suposat un fracàs total del procés. Triar entre entre un partit o un altre aniria en detriment d'un consens ampli i sòlid. En la mesura que hi hagi més unitat a Catalunya, més poder tindrem a Madrid per negociar a la segona volta. Justament perque no es pot oblidar mai el fet que és un pacte a doble volta: es pacta primer a Catalunya però després es pacta també a Madrid. Necessitem més que mai un acord per no tornar a fer el ridícul com a país.

El Govern de la Generalitat té l'obligació de lluitar pel màxim finançament i quan es negociï a Madrid, Catalunya ha de restar unida, per tant cal un acord previ. Insisteixo, és al president de la Generalitat de Catalunya a qui li correspon liderar la negociació, fins i tot d'establir el full de ruta i de seduir les altres formacions. I correspon als partits catalans lleialtat institucional, oferta de recolzament i adhesió a l'estratègia aportant elements que millorin la proposta de pacte. S'equivoca qui pensi que el fracàs de la negociació serà el de CiU. Tot el contrari, serà un fracàs com a país en la defensa dels interessos dels catalans.

En la primera volta, els socialistes hem de defensar la idea d'unitat d'acció amb la majoria de forces catalanistes per tres motius: perquè tots volem més diners per Catalunya i pels catalans, perquè volem més decisió sobre els nostres diners i també perquè volem més justícia. No ens queda altra que estar disposats a moure'ns, a buscar aquest consens amb una línia vermella molt clara: ha de ser un pacte per trobar resultats per Catalunya i pels catalans.

Els frames dels vuitanta i dels noranta han saltat pels aires. L'esperit solidari es dilueix en la mesura que creix l'independentisme no nacionalista i que creix el gruix dels que pensem que cal apostar per l'aprofundiment democràtic concedint als catalans el dret a decidir sobre les qüestions que li afecten directament (retallades, pacte fiscal o encaix a Espanya). Els catalans volem recuperar la major part dels recursos que genera i si de pas es pot ser solidari perfecte, però respectant el principi de justícia. Justament per això en la segona volta al PSC li tocarà un paper no poc rellevant i és el de fer pedagogia i convèncer als socis del PSOE que el pacte és interessant per Catalunya però també ho és per la viabilitat d'Espanya. Comença a ser insostenible que el PSC caigui dia sí dia també en fora de joc, sobretot quan no es correspon amb la realitat i és la tendència creixent de dirigents socialistes que pensem que davant dels interessos del PSOE estan els del PSC, que evidentment han de ser i són els dels catalans, la raó de ser del Partit dels Socialistes de Catalunya. Per tant, no li queda cap altra que sentir-se un actor rellevant a les dues voltes. I per això fa falta intel·ligència política, que normalment es basa en generositat, atreviment i sobretot sentit de l'humor.

Publicat a E-notícies el 24 de juny de 2012

18 de juny del 2012

#Jovulldecidir per una Catalunya social

Els representants de vuit entitats socials i sindicats units en la plataforma 'Jo vull decidir per una Catalunya social' hem registrat aquest dilluns al Parlament de Catalunya la proposta per sol·licitar una consulta ciutadana sobre les polítiques de retallades del Govern. Aquesta és la primera vegada en la història democràtica de Catalunya en què s'activa un procés de consulta popular per la via del referèndum que, per llei, haurà de comptar amb l'aval de 220.000 signatures, és a dir el 3% de la població. Els impulsors de la iniciativa popular confiem que el procés tirarà endavant amb el suport social necessari i farà possible que la ciutadania pugui decidir a les urnes quin camí cal prendre per sortir de la crisi.

"Creu que l'acció del Govern hauria de donar prioritat a la salut, l'educació i els serveis socials per garantir aquests drets bàsics i complir amb l'Estatut?". Aquesta és la proposta de la pregunta que es faria en la consulta popular i que hem registrat aquest dilluns al Parlament d'acord amb la llei del 2010 sobre consultes populars per la via del referèndum. Una pregunta oberta que està elaborada en termes de priorització de l'acció del Govern de la Generalitat perquè la llei no admet cap pregunta concreta d'àmbit fiscal o pressupostari. Per tant, que quedi clar que no és la pregunta que ens hagués fet.
 
Les entitats promotores són: CCOO de Catalunya, UGT de Catalunya, CONFAVC i FAVB, AEP i AJEC, Moviment Laic i Progressista i Coordinadora de Pensionistes i Jubilats de Catalunya.

Podeu llegir més a:

Nació Digital
ACN
ARA
Directe!
La Malla




Video de promoció d'Avancem! Cap a una aliança catalana de progrés

>

17 de juny del 2012

Avancem! Ens hi juguem molt el 30J

Ja fa dues setmanes que Avancem! s'ha convertit en notícia i alhora queden dues perque es constitueixi a Sant Feliu de Codines. El moviment entra en la recta final i és un bon moment per fer algunes reflexions entorn a la crida que es fa des d'Avancem:

Ens hi juguem molt el 30J 
Darrerament les converses amb gent de diferents partits, fins i tot d'opcions no implicades, és que el PSC té la responsabilitat de contribuir a la vertebració de les esquerres si realment vol tornar a ser exercir el lideratge de Catalunya. I és en aquest context que neix Avancem.cat, fruit del mandat el 12è Congrés a Joan Ignasi Elena de l'impuls de la Secretaria de l'Aliança Catalana de Progrés. En determinats cercles s'ha parlat que aquesta vol ser una proposta de corrent intern a iniciativa de Nou Cicle i un nou intent de l'obiolisme 2.0 de posar la seva agenda en els diferents espais del PSC. Res d'això se sembla a la realitat. Avancem neix amb la voluntat de construir una alternativa real i sòlida al govern actual. En aquest sentit, és molt encertada la definició que fa Miquel Iceta: ”iniciativa a l'espai socialista”. Hi ha diferents elements que demostren que realment constitueix una iniciativa de l'espai socialista si bé queda clar que la seva vocació va més enllà del partit. Al cap i a la fi, les oportunitats sempre estan fora de les organitzacions.

1. Avancem amb la nostra gent d'esquerres 

En primer lloc, Sant Feliu de Codines vol ser un retrobament de la gent d'esquerres: la gent del Maragall, la gent del Molas, la gent de l'Obiols... Ha de ser un espai també per al retrobament amb els nostres origens en l'esquerra plural i les arrels del catalanisme popular. És responsabilitat de la generació de joves els que hem d'empènyer als grans a assitir i recolzar aquest espai. Avancem és una crida directa a les diferents plataformes que es van originar amb el congrés i també a noms propis com Oriol Bartomeus, Toni Comín, Max Vives-Fierro, Marcel Prunera, Rocío Martínez-Sempere, Jaume Collboni i a molts altres a reconstruir la necessària unitat socialista, superant les velles batalles a les quals tots nosaltres ens hi sentim lluny.

2. Avancem a favor de la dignitat 

En segon lloc, el 30J vol ser un espai una enfortir el diàleg i el compromís amb sindicats i la Plataforma Prou retallades que impulsen amb altres organitzacions de l'esquerra social. Però també amb d'altres que han nascut amb la crisi com la Plataforma pels afectats de les Hipoteques. En aquest espai no ens podem oblidar del Col·lectiu Inflexió formada per gent de l'esquerra política i social que ha sigut, indirectament, el fil del PSC amb el 15M. Avancem fa una crida directa ara a Joan Carles Gallego i a Pepe Àlvarez i també a Ada Colau i Ferran Pedret a apropar-se a Sant Feliu.

3. Avancem en el debat de les idees de progrés

En tercer lloc, Quico Trillas, Toni Comin i Èric Gomez tenen un repte gens fàcil de construir unes taules en les que s'estableixi un diàleg valent sobre qüestions troncals com el benestar, el marc federal o les primàries ciutadanes. En aquesta línia, el repte ha de ser que siguin cares joves i noves. Fa falta construir la nova gent d'esquerres. Hi ha noms que no poden passar desapercebuts pel que han escrit coses interessants com Ignasi Llorente, Santi Castellà, Oriol Illa, que hi han de ser, entre d'altres que ja s'han començat a anunciar. Necessitem avançar en idees de forma valenta com el dret a decidir, sense complexes, i també hem d'avançar en la creació de nous líders d'acció i d'opinió del catalanisme.

Convicció, lleialtat i emoció

Finalment, l'objectiu no ha de ser únicament que els diaris plasmin l'endemà que Avancem.cat neix amb la voluntat de refundar l'esquerra de forma valenta i decidida –que ja seria més que el que ha sortit fins ara-, sino que gent d'ICV, d'EUiA, d'ERC, de la CUP, també del PSC i de l'esquerra social marxi de Sant Feliu de Codines creient que l'Aliança és possible per convicció, lleialtat i emoció. Cal apel·lar a la responsabilitat generacional i abandonar els impulsos egòlatres per uns dies al casa. El repte és meravellós i a més, no queda altra, a partir del 30J l'esquerra i Catalunya s'hi juguen molt.


Per a més informació:

La web oficial
Alguns blocs i articles d'opinió que han fet referència
 Algunes notícies que podeu llegir a la xarxa
Algunes notícies sobre l'enrenou generat amb la convocatòria de les Trobades ciutadanes impulsat per Dani Font i Maria Badia
  • Europapress  Elena declina participar a l'acte que farà el "sector catalanista" del PSC al juliol
  • La Razón Dos movimientos se pelean por liderar el catalanismo en el PSC
  • El País Malestar en la cúpula del PSC por la eclosión de corrientes internas
  • La Razón Retrocedim
  • El Periódico Casdascú a la seva
  • Nació Digital Catalanistes sense Elena 
  • El Punt Avui Mara maror al PSC
  • Ara Els crítics del PSC es fracturen en dues plataformes
  • Avancem a El debat Avancem enfront Retrocedim

Primera part publicada a E-notícies el 17 de juny de 2012

15 de juny del 2012

Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els casos d'Escòcia i el Quebec

La Fundació Rafael Campalans, amb l'objectiu d'obrir el debat sobre el "dret a decidir", des d'una perspectiva demòcrata i federal, us convida a la jornada "Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els casos d'Escòcia i el Quebec" que tindrà lloc el proper divendres 29 de juny, de 9h a 18:30h, al Pati Manning (Montalegre, 7, de Barcelona). 

En aquesta conferència volem abordar la qüestió des d'una perspectiva lligada als drets democràtics dels ciutadans de Catalunya i des de la posició dels que tenim la voluntat de seguir formant part d'Espanya. És una aproximació innovadora però pensem que ha arribat el moment de fer-la. I per això hem convidat a ponents amb diferents posicions polítiques, tant de Catalunya com de la resta d'Espanya.

La jornada serà inaugurada per Montserrat Tura, diputada i membre del Patronat de la Fundació, i la cloenda anirà a càrrec de Miquel Iceta, president de la Fundació Rafael Campalans.

El debat s'organitzararà entorn a tres taules:

"Democràcia i llibertats nacionals" amb les intervencions de Ignacio Sánchez Cuenca, professor de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid, Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF  i Jaume López , professor de Ciència Política de la UPF, moderats per Albert Sáez, periodista de El Periódico.

"Autogovern i marc legal" amb les intervencions d'Enoch Albertí, catedràtic de Dret Constitucional de la UB, Francisco Caamaño, diputat al Congrés i José Maria Ruiz Soroa, advocat, i moderats pel notari Juan José López Burniol. 

"Els casos d'Escòcia i el Quebec", amb les aportacions de Michael Keating, professor a l'Escola de Ciències Socials a la Universitat d'Aberdeen a Escòcia, Patrick Taillon, professor de Dret Constitucional a la Universitat Laval del Quebec, Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional de la UB i Joan Ridao, professor de Dret Constitucional i Ciència Política de la UB i la UOC, amb la moderació de Lluís Bassets, periodista de El País.

6 de juny del 2012

Trobada general de #lacatalunyalliurepensadora



100 representants de sindicats, plataformes i associacions responen a la convocatòria de Crida a la Catalunya lliurepensadora, proposta que presenta
el Moviment Laic i Progressista per articular les bases lliurepensadores del país


El passat 12 de febrer es va presentar la Crida a la Catalunya lliurepensadora amb la intenció de generar un espai de diàleg de sectors acadèmics, científics, filosòfics i associatius compromesos amb el progrés humà per compartir coneixements, explorar els reptes de futur i oferir respostes als desafiaments que té plantejats la societat. L'MLP vol que aquesta Crida esdevingui una convocatòria oberta a la societat catalana per endegar un innovador procés de diàleg i compromís al voltant d'aquelles idees i accions que permetin situar el lliurepensament com a referent per a articular l'espai social i l'hegemonia cultural de les idees transformadores. Santiago Castellà, president de l'MLP, va anunciar que és “una proposta per repensar i revisitar les idees, les formes d'organització i les dinàmiques de treball marcant com a horitzó de futur la construcció de la Catalunya lliurepensadora”.

La Trobada general MLP és l'espai reservat a dirigents i activistes per observar de forma crítica la realitat social i construir consensos de futur. Enguany, la Trobada se centrarà en la Crida a la Catalunya Lliurepensadora per confluir amb entitats i persones compromeses amb la transformació social i el progrés humà. La intenció és aprendre, debatre i comparar. Sumar esforços i compartir objectius. Anar més enllà de la nostra realitat d'avui i projectar la coordinadora cap a la construcció del futur. Comptarà amb cinc grups: Acció social i comunitària, educació, laïcitat política, igualtat i pensament.

Els principals objectius són tres: impulsar un nou moviment de ciutadania activa al voltant de la Crida a la Catalunya Lliurepensadora, identificar alguns dels eixos de debat i els actors que poden contribuir a la Crida i eixamplar les bases socials del que avui és el Moviment Laic i Progressista

La trobada comptarà amb la participació d'un centenar de dirigents d'associacions i plataformes i la intervenció incial d'Irene Balaguer, Rosa Sensat; Armand de Fluvià, Casal Lambda i Ignasi Llorente, expert en TIC i escriptor. Una sessió final permetrà a Marcel Prunera, consultor; David Miró, periodista; Anton Layunta, publicista, parlar de la identitat que ha tenir aquest nou espai que vertebrarà la Catalunya Lliurepensadora.

5 de juny del 2012

El PSC i la Laïcitat


La Secretaria de Llibertats públiques i Drets civils va rebre l'encàrrec del 12è Congrés d'impulsar la construcció d'un relat que permetés vindicar l'acció dels governs progressistes a Catalunya i Espanya en matèria de laïcitat i drets civils. En paraules de Dani Fernández calia trobar el fil conductor amb el zapaterisme de la primera legistatura, per convertir-lo en una de les qüestions fonamentals d'aquests anys de combat i trinxera.
En aquest sentit, els primers mesos s'ha estat treballant en dues direccions:
  • Renovar i dinamitzar la comissió sectorial LGTB, qui actua en una lògica coordinada amb els altres partits progressistes i els dos sindicats
  • Impulsar la creació d'un grup de treball de laïcitat que permetés generar un espai de diàleg de militants i simpatitzants, així com experts d'entitats laicistes
La realitat sempre supera la planificació i aquestes darreres setmanes Alfredo Pérez Rubalcaba ha plantejat una forta campanya contra els privilegis de l'Església. El PSOE s'ha deixat portar pels sectors més radicals en el combat laicistes encapçalats per Europa Laica, en comptes de seguir estratègies més socialdemòcrates, amb menys soroll, i sobretot tenin en compte les aportacions en aquest sentit plantejades per la Fundación Pluralisme y Convivencia, un instrument de l'Estat, creat pel govern socialista, que ha fet molt bona feina a favor del pluralisme religiós i la laïcitat. Aportacions avalades per la Fundació Ferrer i Guàrdia, el Centre Unesco de Catalunya, la Fundación Cives o d'altres entitats de referència com la Lliga per la Laïcitat a Catalunya. Per una altra banda, és possible que Rubalcaba s'hagi vist també influenciat per l'onada laicista d'Hollande, però cal tenir en compte les diferències entre França -bressol de la laïcitat- i Espanya -bressol del nacional-catolicisme-.

Idees força:
  1. La laïcitat com a arquitectura de convivència i tolerància és més necessària que mai davant un context de secularització imparable i davant l'aflorament del pluralisme religiós. La dissociació del fet cultural al religiós ajuden decididament a aclarir algunes de les mesures. En un sentit ampli de laïcitat també s'acullen qüestions fonamentals obra del govern socialista com:
  • La nova regulació del divorci, que permet afavorir les custòdies compartides i no prioritzar el suposat dret de cap dels afectats
  • La regulació del dret d’avortament per terminis, amenaçada de ple per l’ofensiva conservadora-clerical
  • La llei d’igualtat
  • La igualtat civil de les persones al marge de les seves opcions sexuals, incloent el dret d’adopció
  • La llei de dependència, boicotejada per les autonomies del PP, i que no va ser votada favorablement per CiU
  • L’assignatura d’Educació per la Ciutadania, indispensable venim d’on venim i que ara molts enyoraran
  • La investigació en cèl·lules mare per combatre les malalties degeneratives, enfront l’oposició de l’Església catòlica i del PP, que –sense metàfores de cap mena– és una part irrenunciable del combat per la llibertat contra la “necessitat”.
  1. El camí cap a una laïcitat plena s'aconseguirà a partir no només de l'hegemonia cultural (que ja està guanyada si observem els percentatges d'animadversió al poder de l'Església i de simpatia cap a les mesures de Zapatero) sino amb intel·ligència en l'estratègia política. El soroll pot ajudar per pujar el rebuig del 70% al 75% o el 80% però no per canviar el marc normatiu. Per tant, el PSC ha de mantenir un posicionament nítidament laic però no ha de caure en estratègies pancartistes. El cas de l'IBI és un debat estèril si no s'ataca l'arquitectura general concordatària. El debat estèril a les xarxes entre militants i dirigents no ajuda a consolidar una imatge comuna, creïble, moderna, de lideratge, progressista. Cal fugir de l'ambigüitat a base de reflexió i no a cop de titular
  1. La fortalesa del PSC i de l'esquerra política és la incomoditat amb la que es troba CiU amb la qüestió de la laïcitat. Un discurs nítidament laic permetrà marcar perfil a Catalunya. Per això és recomanable sota la bandera de la laïcitat buscar una posició central amb experts i entitats. Curiosament CiU abandona el discurs més social cristià i comunitarista del president Pujol a favor d'unes tesis més liberals en matèria econòmica però no ho fa en l'àmbit social, educatiu i polític, apostant per la igualtat, la llibertat i la laïcitat


Sabies que dins les 30 promeses electorals de François Hollande a França 6 van encaminades a treballar la Laïcitat?

  1. Legalitzar el dret al matrimoni i l’adopció dels homosexuals (proposta 6)
  2. Reformar la Constitució per incloure-hi els principis de laïcitat i la separació entre Església i Estat (proposta 12)
  3. Dret a vot en les municipals per als estrangers que visquen a França des de fa més de cinc anys (proposta 19)
  4. Regular l’eutanàsia (proposta 21)
  5. Multes per als partits polítics que no respecten la paritat entre dones i homes (proposta 26)
  6. Augmentar les ajudes per a les famílies amb fills en edat escolar (proposta 28)

Coneixies les propostes de la Lliga per la Laïcitat sobre finançament prèviament a la polèmica de l'IBI d'aquesta setmana?

Beneficis fiscals (proposta 15)
Els beneficis fiscals descrits a continuació igualen el tracte de les entitats catòliques i les declarades d'utilitat pública (algunes associacions) o benèfiques (les fundacions). La paradoxa rau en el fet que la major part d'associacions civils no poden gaudir d'aquests beneficis (és molt difícil obtenir la declaració d'utilitat pública) i les associacions catòliques els tenen assignats per un tractat internacional. Es produeix, per tant, una discriminació de fet que hauria d'evitar-se amb la sujecció de qualsevol entitat a la legislació ordinària i amb una millora general de l'estatut tributari de les associacions no lucratives.
2. Las cantidades donadas a los entes eclesiásticos enumeradas en este artículo y destinados a los fines expresados en el apartado C) darán derecho a las mismas deducciones en el Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas que las cantidades entregadas a entidades clasificadas o declaradas benéficas o de utilidad pública.
Artículo 5. Las asociaciones y entidades religiosas no comprendidas entre las enumeradas en el artículo IV de este Acuerdo y que se dediquen a actividades religiosas, benéfico-docentes, médicas u hospitalarias o de asistencia social tendrán derecho a los beneficios fiscales que el ordenamiento jurídico-tributario del Estado español prevé para las entidades sin fin de lucro y, en todo caso, los que se conceden a las entidades benéficas privadas.
El règim descrit a continuació constitueix un anacronisme i un privilegi i ha de suprimir-se.
3. En el supuesto de deudas tributarias no satisfechas en plazo voluntario, por alguna entidad religiosa comprendida en el numero 1) del artículo IV, o en el artículo V de este Acuerdo, el Estado, sin perjuicio de la facultad de ejecución que en todo caso le corresponde, podrá dirigirse a la Conferencia Episcopal Española, para que ésta inste a la entidad de que se trate al pago de la deuda tributaria. 
 
Declaració de l'IRPF (proposta 16), casella Església catòlica/altres finalitats socials. Cap persona, sota cap concepte, no ha de veure's mai, en cap cas, obligada a declarar públicament sobre les seves creences o sobre l'absència d'aquestes. Això s'hauria de reflectir en tota mena de documentació civil, escolar, administrativa o de qualsevol altre tipus i molt especialment en la documentació fiscal (declaració de l'IRPF). El testimoni, lícit, evidentment, de les pròpies perspectives espirituals no pot ser res més que un acte estrictament voluntari i aliè a tota consideració pública.
Al marge de la seva dubtosa constitucionalitat es preveia una durada de solament tres anys, és a dir, fins a l'any 1982, per mantenir per part de l'Estat l'assignació complementària per l'import que no s'aconseguís obtenir mitjançant l'assignació opcional a la declaració de renda. Per si no fos poc, l'Estat avança cada any uns diners que sobrepassen en molt les quantitats de les persones que emplenen la casella de l'Església catòlica.

Diners públics del Govern de la Generalitat a l'Església catòlica i les seves organitzacions (proposta 33)

Les administracions no han de considerar el fet religiós, per exemple, com un fenomen que representi un bé social positiu més significatiu o amb més capacitat d'aportació per al conjunt de la societat que cap altra manifestació de la multiplicitat de la vida cultural o espiritual de les persones. És per això que la societat organitzada políticament en democràcia -representada orgànicament per l'Administració- no ha de subvencionar de cap manera les activitats vinculades a l'expressió, transmissió o celebració de cap mena de culte religiós o manifestació espiritual. D'això se n'ha d'encarregar la part de la comunitat que s'hi sent part integrant i no pas el conjunt en base a l'ús de fons d'assignació pública. La convivència i la gestió de la diversitat s'haurien de reflectir en un tracte fonamentat en el criteri republicà d'absència de dominació de cap individu sobre cap altre, de cap corrent o escola de pensament sobre cap altre o sobre cap individu en particular, única garantia de l'accés a l'exercici real de la llibertat i a la igualtat d'oportunitats en el gaudi de l'espai públic. Aquesta sembla la manera d'impedir que cap grup de persones (no tan sols grups procedents de la immigració) -i dotat d'un o un altre referent conceptual de caràcter espiritual o religiós- pugui creure's en el dret de sol·licitar de les administracions cap tipus de subvenció o de suport per a activitats de culte i és, per tant, una de les garanties de la pau civil i de l'absència de presumpcions de tractes discriminatoris.

Tributs locals (proposta 52)
Ha de suprimir-se qualsevol exoneració de tributs locals de l'Església Catòlica que tingui origen concordatori. En aquest camp, les exempcions han de ser iguals per a tots.
Artículo 4.1. La Santa Sede, la Conferencia Episcopal, las diócesis, las parroquias y otras circunscripciones territoriales, las Ordenes y Congregaciones religiosas y los Institutos de vida consagrada y sus provincias y sus casas tendrán derecho a las siguientes exenciones:
A) Exención total y permanente de la Contribución Territorial Urbana de los siguientes inmuebles:
1) Los templos y capillas destinados al culto, y asimismo, sus dependencias o edificios
y locales anejos destinados a la actividad pastoral.
2) La residencia de los Obispos, de los Canónigos y de los Sacerdotes con cura de almas.
3) Los locales destinados a oficinas, la Curia diocesana y a oficinas parroquiales.
4) Los Seminarios destinados a la formación del clero diocesano y religioso y las Universidades eclesiásticas en tanto en cuanto impartan enseñanzas propias de disciplinas eclesiásticas.
5) Los edificios destinados primordialmente a casas o conventos de las Ordenes, Congregaciones religiosas e Institutos de vida consagrada 6 .
L'antiga exempció de la Contribució Territorial Urbana s'entén aplicable avui a l'Impost sobre Béns Immobles. Com hem repetit, ha de ser el legislador ordinari -i no un tractat internacional, és a dir, un pacte entre dues parts- qui reguli les exempcions. A més, és paradoxal que les associacions de veïns o de joves hagin de pagar l'IBI quan tenen una capacitat contributiva inexistent
i l'Església catòlica romana, un propietari importantíssim de terrenys i edificis rústics i urbans, n'està pràcticament exempta.



3 de juny del 2012

Carnet d'apòstata

Des de fa anys a la nostra societat moltes persones intenten, infructuosament, que els sigui reconegut el seu desig d’abandonar la fe catòlica en la que van ser inclosos, sense el seu consentiment, és a dir apostatar, i a que els sigui reconegut per l’Església. Malauradament els diferents bisbats han posat totes les dificultats possibles per evitar el que constitueix un dret humà fonamental: la llibertat de consciència. Ateus de Catalunya conscients de la demanda social del reconeixement del dret a l’apostasia i compromesos amb la llibertat de consciència, han decidit proposar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que, després de prendre una decisió meditada sobre el seu abandonament, puguin disposar d’un document que ho acrediti amb independència de l'escassa voluntat de l’Església, avalats per una justícia que no respon a les necessitats d’una societat aconfessional i que no vol fer-los el reconeixement formal ni documentat. Es pot fer a través del següent formulari: el formulari.


"Apostatar és el rebuig total de la fe cristiana després de rebut el baptisme. A la Bíblia ja existeix aquest terme, en sentit politicoreligiós, i s'aplica a la infidelitat davant del Déu d'Israel. Abandonar la pertinença a l'Església Catòlica, conegut popularment com “esborrar-se del baptisme” o “donar-se de baixa de l'Església”, és un procediment llarg i, actualment, facilitat per les noves tecnologies, encara que no es pot apostatar virtualment, tot i que a la xarxa existeixen mòduls de cancel·lació de dades promoguts per algunes entitats, especialment d'ateus i agnòstics. A l'Estat espanyol, l'Agència Espanyola de Protecció de Dades pot demanar a l'Església Catòlica, si l'apòstata ho ha sol·licitat, que suprimeixi les dades del batejat de tots els registres (llibres parroquials, especialment el de baptisme, confirmació i matrimoni, i la còpia corresponent que els bisbats conserven al seu arxiu diocesà). Tècnicament l'exercici del dret de cancel·lació cal demanar-lo a la parròquia on es rebé el baptisme i a l'arquebisbat corresponent. Habitualment el motiu per a aquesta baixa voluntària de l'Església és el fet d'estar-hi en desacord i, sobretot, no voler ser comptabilitzat com a catòlic en les llistes de nombre de catòlics al món, ja que aquestes es realitzen a partir del cens del baptisme. L'apostasia o renúncia pública a la fe també és present en altres religions com l'islam." Enciclopèdia Catalana.