En el Debat sobre l’Estat de la Nació no es
va parlar de la Corona ni tampoc de la qüestió catalana. El clam social
va quedar un cop més fora de la cambra, fet que demostra l’escàs
patriotisme espanyol dels dirigents polítics. No queda clar si per manca
de cultura política, de voluntat o d’incapacitat no van analitzat els
reptes del país, d’aquesta manera difícilment es poden cercar solucions i
acords globals.
Curiosament
pocs dies després es troben amb resolucions presentades sobre el dret a
decidir de CiU, ERC i ICV-EUiA, i la notícia és que probablement dues
d’elles seran recolzades pel PSC. El discurs sobre el dret a decidir es
basa en una arrel nítidament democràtica. I no sembla una recepta que
tampoc li vagi bé al conjunt d’estat. M’explico.
Farien
bé al conjunt d’Espanya en començar a llegir la literatura sobre el
dret a decidir que s’ha escrit a Catalunya en els darrers anys. S’albira
una creixent necessitat de la ciutadania espanyola per dir la seva
sobre la forma de prefectura de l’estat i també la forma d’organitzar-se
i d’administrar-se (per exemple, en l’àmbit local). Sobretot una
ciutadania nascuda més enllà de 1960 (actualment tots els espanyols amb
menys de 53 anys!) que no han pogut exercir el dret a decidir sobre el
fons i la forma d’Espanya. Han passat quatre dècades i creix la
desafecció democràtica en la mesura que la majoria de la ciutadania no
se senten vinculats als acords de la Transició espanyola.
La
Monarquia és la punta d’un iceberg de l’herència franquista. Es troba
en una situació molt feble i afecta directament a la qualitat
democràtica en primera instància i a l’autoestima dels ciutadans en
segon terme. La pregunta que s’haurien de fer PP i PSOE -si la seva
intenció és seguir liderant l’estat- és si estan disposats a continuar
sent còmplices d’una institució sota sospita, en caiguda lliure i per
descomptat, anacrònica.
El
dret a decidir ha de ser necessàriament reclamat pels grans partits si
realment volen seguir creient sobre la viabilitat d’un estat, que
actualment es troba en un procés de decadència alarmant. Un dret a
decidir que també s’ha d’eixamplar a qüestions com els ajustos que estan
devastant l’estat del benestar, idea que reclamen els sindicats i les
organitzacions socials. Trobaríem cinc o sis temes cabdals que
perfectament es podrien sotmetre a referèndum.
El
futur requereix d'una entesa entre generacions des de la pluralitat, la
transversalitat i la capacitat d'entendre's. PSOE i PP necessiten amb
urgència crear una pulsió regeneradora. Aquesta entesa ha de generar
implicació, evitant que se separi definitivament la societat dels
partits polítics i institucions. La injecció de radicalitat democràtica
portarà un augment de l’autoestima dels ciutadans espanyols, de la
mateixa manera que ho ha estat pels catalans el reclam de poder decidir
el propi futur.
Si a Madrid
s’assumeix i es defensa la radicalitat democràtica que planteja el
paradigma del dret a decidir, potser podrà entendre que Catalunya també
té dret a dibuixar i posar color al seu futur. Ara per ara tot això sembla
una quimera. De moment, avui veurem una votació històrica. Potser és el
començament d’alguna cosa a Espanya, que, com moltes altres, han sortit
de Catalunya.
Article publicat a E-notícies, el 26 de febrer de 2013
