Aconseguirem racionalitzar l'horari? Catalunya 2014 (Presència, 29 de desembre de 2013, ElPuntAvui)

Catalunya es troba en un context de ràpides transformacions socials, econòmiques i polítiques ocasionades per l’onada sobiranista. La creativitat i la innovació que ha portat ‘el procés’ fa que la reforma horària sigui més viable i més a l’abast de la consciència de cadascun dels individus i de les organitzacions que l’han de protagonitzar. La por al canvi i les resistències es poden veure reduïdes si es canalitza en el marc de l’anhel majoritari de canvi.

El país requereix de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida, per això es fa del tot imprescindible tenir en compte el factor temps. Els experts que s’agrupen a la Iniciativa per a la Reforma horària - Ara és l’hora creuen que ha de ser una variable rellevant en la recerca de creixement i de benestar davant el desafiament de la crisi econòmica devastadora. 

Ens calen nous vectors que ens permeti reconstruir l’economia productiva i la política pública.

El moment zero s’apropa i a ningú se li escapa que reformar els horaris per tal d’adaptar-los a uns més racionals és una gran oportunitat. Aquest proper any esdevindrà clau per a la definició de les bases que ens retornin a l’organització del temps de vida quotidiana que havíem tingut sempre, amb excepció dels darrers cinquanta anys, sobretot a les ciutats i, en menor mesura, en ambients rurals.

La coincidència entre experts i Govern de la Generalitat de Catalunya és total en que cal desfer-se de la rèmora que representen els horaris actuals que tenen el seu origen en el "desarrollismo" franquista. A gairebé tota Europa, l'horari laboral és de 9 a 5, parant un màxim d'una hora per dinar a meitat de la jornada. A l'Estat espanyol –i per tant a Catalunya-, però, és habitual que els treballadors s’aturin dues hores per dinar i que les seves jornades s'allarguin fins a les 7 o les 8 del vespre. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les 9 en els millors dels casos, dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum de cultura i per descomptat baixa l’eficiència de les organitzacions. El prime time s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son. En definitiva se solapa el temps personal i el temps de descans.

Els horaris que tenim no tenen l’origen en el clima, això és un mite que es desmunta viatjant a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia i comprovant que tots ells també sopen a les 7 de la tarda. I que tampoc és un horari de tota la vida ja que a les antigues colònies espanyoles també tenen un de més racional.  

Aquest any, els experts respondran amb informes i dictàmens a qüestions com el calendari, el fus horari òptim, la sincronització d’horaris laborals, comercials, escolars i culturals. També donaran resposta sobre com omplim el temps de totes aquelles persones que per manca de feina o per edat disposen de moltes hores. La voluntat és impulsar una comissió d’estudi al Parlament de Catalunya. A diferència del posicionament contraposat en altres debats públics com per exemple l’ús d’energia nuclear, els estudiosos del temps -de diferents disciplines i visions ideològiques- coincideixen en el diagnosi, fet que ens fa ser optimistes pensant que la reforma és a tocar.

Junts i lliures, decidim el nostre futur (Fabian Mohedano, Eduard Vallory, Joan Vidal) al Diari ARA

• Junts i lliures, decidim el nostre futur
  
  FABIAN MOHEDANO, EDUARD VALLORY, JOAN VIDAL | | 28/12/2013 00:00
  Fa una dècada, com a dirigents de l'escoltisme català, els tres autors d'aquest article van mantenir notòries diferències. Avui, en el marc del procés sobiranista i en un moment en què l'escoltisme del nostre país està immers en un procés irreversible d'unificació, han volgut signar conjuntament l'escrit que segueix.

  Acció Escolta de Catalunya, Escoltes Catalans i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya responen a diferents sensibilitats nacionals, espirituals i metodològiques, i formen la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge, una organització que gaudeix de reconeixement i projecció internacional.

  

  Una de les característiques de l'educació en la ciutadania de l'escoltisme és que aspira a formar persones lliures amb criteri propi, capaces de construir el seu model de societat des de la base d'uns valors de convivència compartits. Això explica com és que al nostre país l'escoltisme ha nodrit de quadres el divers teixit associatiu i l'ampli ventall de partits polítics de tradició democràtica, aquells que van trobar uns valors de convivència comuns a l'Assemblea de Catalunya. Lluís Armet explica com, en les seves primeres reunions, molts dels que hi participaven es coneixien de l'escoltisme.

  El moviment escolta també sap que per promoure el sentit de pertinença global cal tenir arrels. La identitat nacional, doncs, és la nostra forma d'aportar el que som al món, sabent que les identitats són constructes humans, que canvien amb el temps i amb les aportacions dels que les viuen. Per això viu una catalanitat desacomplexada i, alhora, crítica, que respecta la diversitat de parers i no s'aboca amb petulància als eslògans patriòtics. I una catalanitat conscient de l'obligació moral de treballar per la igualtat entre totes les persones i pobles del món. Ningú és millor o pitjor pel fet de ser català. Però tenir la voluntat de ser-ho ens proporciona un marc per a construir un futur comú.

  Potser és la combinació d'aquests dos elements, uns valors de convivència compartits i unes arrels inclusives fruit de la voluntat de la gent el que ens fa pensar en l'escoltisme com una al·legoria del procés que viu avui Catalunya. Un procés que no és conseqüència del caprici dels partits, sinó de la voluntat de la gent, que s'ha expressat de maneres ben diferents: des de la participació en associacions de ciutadans lliures fins a la mobilització al carrer i també fins a les eleccions.

  El camí que hem començat a Catalunya no és fàcil i durà temps. Però té entre les característiques més importants la seva base democràtica i inclusiva i la voluntat d'esdevenir un nou moment constituent en què els ciutadans siguem veritablement els que definim quin país volem. Pensant en l'acció educativa de l'escoltisme, ens agrada veure el paral·lelisme entre la contribució que va fer en l'adveniment de la democràcia i la recuperació de l'autogovern, contribuint a fer que seguíssim sent un sol poble, i la que pot fer, avui, en la creació d'un estat que doni respostes a les necessitats i voluntats dels ciutadans de Catalunya. Un procés del qual tots som protagonistes, més enllà d'on hàgim vingut o quina llengua parlem, i que enforteix la unitat civil del poble.

  L'acord d'àmplia majoria entre partits polítics i moviments ciutadans per establir una pregunta i una data per a la consulta sobre l'estat propi ens proporciona, per tant, una oportunitat única d'exercir el nostre dret democràtic a decidir quin futur volem. Totes les postures són igualment respectables, i per això una consulta permet que els diversos arguments es puguin exposar i que els ciutadans votem en conseqüència. Els qui pensem que Catalunya ha d'esdevenir un nou estat d'Europa per poder garantir el seu futur haurem d'explicar amb respecte el model de societat oberta que volem bastir, i per què pensem que és millor que el projecte esgotat en què vivim ara.

  L'escoltisme català i gran part del teixit associatiu del nostre país ja fa anys que són actors de l'escena associativa internacional, cosa que els fa ser responsables de les pròpies decisions i, alhora, protagonistes de la construcció de projectes inclusius a escala europea i mundial, associacions que participen internacionalment des de l'afecte i la complicitat amb les associacions mes pròximes: espanyoles, franceses, italianes i portugueses, i amb moltes altres.

  És, doncs, una feliç coincidència, o potser un signe del temps, el procés il·lusionant de confluència que han iniciat les tres associacions escoltes catalanes de les quals hem estat responsables, un procés amb l'objectiu d'esdevenir una única organització escolta, com passa a la majoria de països del món. És un acte de generositat amb què els caps escoltes d'avui donen una lliçó de treball conjunt i assenyalen el país nou que entre tots hem de fer realitat.

  Fabian Mohedano (1975). President de Germanor Escolta de Catalunya (2000-2002) i Acció Escolta de Catalunya (2002-2003), president del Consell de la Joventut de Barcelona (2004-2007).

  Eduard Vallory (1971). Cap de relacions exteriors d'Escoltes Catalans (1995-2000), president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (1997-2000), president de la Fundació Escolta Josep Carol (2001-2007).

  Joan Vidal (1971). Comissari general de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (2000-2003). President de la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge (2003).

  
  

  

  Tres visions de l'escoltisme que ara sumen
  

  CARLES CAPDEVILA | | 28/12/2013 00:00

  
  

  Hi ha una vella màxima escolta que diu que El gran ajuda al petit. Avui publiquem un article a Debat en què tres veterans de l'escoltisme intenten ajudar els més joves amb la seva visió contundent sobre el procés d'unificació d'aquest moviment a casa nostra, que consideren irreversible i vinculen al procés del país. Fa uns anys hauria costat imaginar que Eduard Vallory (que era cap de Relacions exteriors d'Escoltes Catalans), Fabian Mohedano (que era president d'Acció Escolta de Catalunya) i Joan Vidal (que era Comissari general de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya) volguessin signar un article conjunt. Les diferències de visió nacional, espiritual o metodològica eren notables. L'article que publiquem avui, Junts i lliures decidim el nostre futur, té un valor simbòlic just quan aquesta tardor Acció Escolta, Escoltes Catalans i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya han fet assemblees i s'han compromès a seguir endavant en aprofundir en la unitat d'acció en el marc de la Federació d'Escoltisme i Guiatge de Catalunya, FEGC. Sumen 200 agrupaments, 18.500 infants i joves, dels quals 4.000 són caps, responsables i líders. A través de la FCEG els permet a tots participar d'un moviment internacional amb 38 milions de membres al món. La tendència en sentit contrari, que fa realitat la voluntat de sumar, ajuda a creure més en la maduresa que ens convé en moment tan transcendents.

  
  

  
  

Hospitals en hora

El 2012 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya impulsa la campanya “Els segons compten” que culminava la millora del protocol d’actuació urgent per al tractament d’infarts. Efectivament, l’organització horària dels hospitals que s’acostuma a traduir en la qualitat de l’atenció és un aspecte fonamental. Els horaris es poden expressar de múltiples formes, des de qüestions determinants com és el cas evident del Codi infart fins a altres com és el temps de visita que permet l’acompanyament i la cura dels pacients per part de familiars i amics.

Els hospitals catalans gaudeixen d’una organització de qualitat, a l’alçada dels millors del món, bona mostra del criteri que acostuma a conduir cap a l’excel·lència és el fet d’imposar uns horaris racionals per als àpats. Uns horaris que com sabem permeten una vida més saludable per als pacients i a la resta de mortals, amb excepció de catalans i espanyols. Als centres de salut s’acostuma a esmorzar a les nou, es dina les una i se sopa a les vuit.

La contrapartida però d’aquest bon criteri és la manca de sincronització amb els horaris de visita. Els hospitals recomanen que les visites siguin a partir de les 13 hores i es permet estar amb el malalt fins a les 20 hores. Fora d’aquestes hores en la majoria de casos cal demanar autorització de la infermera. Per al benestar del pacient i dels altres malalts, els hospitals demanen que no coincideixen moltes visites al mateix temps, que siguin breus i mirin de no fer gaire soroll.

Tot això sembla difícil de complir si disposem d’uns horaris irracionals que fomenten dues hores de dinar al migdia generant unes jornades partides del tot absurdes. Els pacients d’un hospital són un dels col·lectius perjudicats per aquest desajust que patim constantment en la nostra vida quotidiana. També ho són els alumnes de secundària de l’escola pública ara amb horari compactat als matins. Tots dos, pacients i estudiants, en la majoria de casos dinen sols a la una i, en el cas dels pacients, amb prou feines tenen companyia a l’àpat de les vuit de la tarda.

L’increment progressiu de l’esperança de vida -especialment alta al nostre país- apropa irremeiablement a les persones als hospitals en algun moment de la trajectòria vital. Aquesta dada contrasta amb el canvi provocat per la incorporació de la dona al món del treball remunerat dificultant encara més les tasques d’acompanyament dels hospitalitzats.

Mentre els hospitals catalans continuen rebent premis per la bona gestió i la qualitat de les àrees mèdiques, Catalunya segueix suspenent amb uns horaris que corresponen a l’època de la societat industrial, agreujats per transformacions sobre l’organització social del temps patides pel creixement econòmic durant el franquisme. Suspenem doncs en competitivitat i producció empresarial, en èxit escolar, en temps de qualitat per a la cura o gaudi de la cultura.

En aquest context és en el que s’ha posat en marxa la Iniciativa per a la Reforma horària - Ara és l’hora. L’objectiu fonamental és impulsar uns horaris sostenibles i beneficiosos per a les institucions, les empreses i la ciutadania. Cal, en definitiva, passar d’uns horaris propis de l’era industrial a uns que s’adaptin a les necessitats de la nova societat del coneixement. Guanyarem tots, i els pacients com l’ACC, que és qui em va suggerir escriure aquest article, també.

Publicat a E-notícies el 27 de desembre de 2013

SÈRIE FELICITAT: Economia i felicitat

Les principals variables que fan més feliços els països escandinaus és que es tracta de països rics, democràtics, ben governats i que ofereixen un ampli ventall de possibilitats i de llibertats. A l'altra banda se situen els països africans. La geografia de la felicitat (Weimer) situa els països nòrdics al capdavant i els països africans al fons de la taula, deixant els llatins al mig. Curiosament, en aquests països, on tenen horaris més racionals alhora gaudeixen d'un índex d'igualtat més alt en la seva societat entre homes i dones. I, precisament això contribueix a que tingui l'índex d'efectivitat més alt de tots els països occidentals. Per tant, no només cal tenir en compte la cohesió social sinó també la productivitat i eficiència empresarial i social (Berbel).

Els estudis, doncs, demostren que els països que tenen polítiques de llibertat, amb una democràcia estable, són més feliços que aquells que viuen en dictadura. Països on la majoria de la gent té les seves necessitats bàsiques satisfetes (menjar, sostre, educació), són més feliços. "Als Estats Units, la gent és cada volta més feliç perquè hi ha menys èmfasi en les famílies, estan enfocats en l'èxit, a la feina, a aconseguir un ascens, en tenir més diners. Tenen menys temps per passar amb les seves famílies, menys temps per estar amb els amics. En països com Israel, on jo visc, és més important tenir temps de qualitat amb la gent que es vol" (Tal Ben Shahar). 

La Felicitat Nacional Bruta (FNB) o Felicitat Interior Bruta (FIB) és un mesurador que defineix la qualitat de vida en termes més holístics i psicològics que el Producte Intern Brut (PIB). El terme és proposat pel Rei de Bhutan Jigme Singye Wangchuck el 1972 com a resposta a les crítiques de la constant pobresa econòmica del país. Aquest concepte té aplicabilitat a l'economia de Bhutan, la cultura estava basada principalment en el budisme. Mentre que els models econòmics convencionals observen el creixement econòmic com a objectiu principal, el concepte de FNB es basa en la premissa que el veritable desenvolupament de la societat humana es troba en la complementació i reforç mutu del desenvolupament material i espiritual. Els quatre pilars de la FNB són: la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció de valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern.

Per uns horaris de benestar (crònica d'una conferència a Sants)

El dijous 12 de desembre, al vespre, de les 7 a les 9, va tenir lloc a les Cotxeres de Sants la xerrada República Catalana, horaris europeus, amb Fabian Mohedano, promotor d’Ara és l’Hora – Iniciativa per a la Reforma Horària. El va presentar Enric Blanes, de l’equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, precedit d’una intervenció de Joan Mollà, coordinador de l’assemblea territorial, que va valorar la pregunta i la data comunicades pels partits politics aquell migdia. Sala de conferències gairebé plena. Vam gravat tot l’acte, però no vam poder retransmetre’l per streaming, al contrari que l’anterior –el publicarem al nostre canal YouTube. Era la segona xerrada del cicle El País Que Volem. La propera serà el 16 de gener, amb el títol República Catalana, participació ciutadana, amb ponents encara per decidir.

Joan Mollà va començar dient que el 12 de desembre de 2013 era un dia històric, el dia que ens havia portat la data i pregunta! Tant si ens convenç la pregunta en arbre com si no, va afegir, la política és l’art de treure el màxim profit de la realitat. “A partir d’ara treballarem pel SÍ-SÍ Podem acceptar des de l’esperit democràtic el NO. Costa molt d’entendre l’opció SÍ–NO: A on condueix?”. Va trobar que el 9 de novembre era una data tardana, i es va preguntar si podien condicionar la nostra consulta una possible victòria del NO a Escòcia, si podríem resistir tants mesos. “Estarem amatents: cal que els partits polítics estiguin d’acord a tirar-ho endavant fins a les darreres conseqüències –cosa que avui no han deixat clar–, que no s’arruguin quan, evidentment, prohibiran la consulta.”. Els ciutadans mobilitzats estarem a punt per sortir al carrer quan toqui, i mentretant persistirem en la campanya Signa un vot, el nostre pla B. “Col·lectivament, anem reflexionant, parlant i definint quin tipus de República Catalana volem, especialment en temes transversals com el d’avui. Per això té tot el sentit del món aquest cicle de xerrades amb el títol genèric El país que volem. Per això avui parlarem d’horaris. Moltes coses han de canviar i canviaran a casa nostra! Avui hem fet un pas més!”.

Enric Blanes va introduir Fabian Mohedano com l’home de conviccions més revolucionàries de la sala de conferències. Fa anys que es preocupa d’aspectes fonamentals de la nostra vida social i personal: com ens repartim les responsabilitats domèstiques els homes i les dones; com podem aconseguir uns horaris més saludables, ser més productius, tenir més temps per a la família, per a l’activitat social i cultural, per millorar el rendiment escolar, per augmentar la natalitat. Va recomanar el web d’Ara és l’hora i la seva intensa activitat a les xarxes socials. Va acabar la seva presentació amb dues preguntes:

• Necessitem la República Catalana per reformar els nostres horaris?
• Amb una República Catalana independent, serem capaços de tenir uns horaris més racionals?

Fabian Mohedano va respondre la doble pregunta amb dos sí. I va començar la seva intervenció dient que som un país creatiu, preocupat pel benestar de la gent, amb horaris que provenen dels anys seixanta, originats en el desarrollismo –som un país que viu un canvi d’etapa. Va explicar d’on provenia el seu interès pels horaris, de al constatació que al CAU de Sants, a la parròquia dels Dolors, es reunien els dissabtes, mentre que als CAU de fora es reunien els dimarts a la tarda. Comença a investigar: abandona el mite del clima, atès que al Marroc, Portugal, Grècia, Tunis, Itàlia sopen a les set. S’adona que les conseqüències dels nostres horaris són brutals:

• fracàs escolar, perquè els pares no acompanyen els fills en els deures (no és un problema del sistema escolar: allargar els horaris escolars és un disbarat)
• treballem més hores que els alemanys (que treballen de les 9 a les 5) per fer la mateixa feina (tenim un empresariat antic, que vol presencialisme; tenim sindicats que tenen por que les condicions laborals es negociïn individualment si hi ha flexibilitat horària)
• no descansem prou, dormim malament, perquè, com diu Estivill, no desconnectem: sopem tard; la programació televisiva té el prime time molt tard; estem més exposats, en conseqüència, al perill de patir accidents de treball
• llegim menys, tenim menys temps per a la cultura
• hi ha uns horaris esportius que fan entrar a les 10 a l’estadi i sortir-ne a les 12 de la nit
• tenim dificultats per participar en la vida pública, en la democràcia, sobretot a la franja de les persones de 30 a 50 anys (que tenen fills o cuiden gent gran), una de les possibles causes de la desafecció
• els jubilats no poden gaudir del seu temps perquè s’han d’ocupar dels néts.

Necessitem polítiques de conciliació, horaris emancipadors –que no són pas horariseuropeus: també són els horaris d’Austràlia o el Brasil. Hem de fer un gran esmorzar a casa, no sortir a esmorzar quan som a la feina, fer una sola pausa amb un dinar lleuger (reduir, per tant, el temps perdut en els desplaçaments al migdia per anar a dinar a casa) i sopar a casa. En definitiva, hem de compactar la jornada. Això no és revolucionari –va dir Mohedano–, sinó gairebé una involució: és tornar als nostres horaris de sempre.

Vivim un moment molt creatiu, de compromís. “Volem viure millor”, va dir Mohedano, amb horaris més racionals. Gent de totes les tendències, conservadors o progressistes, també tots els partits polítics als seus programes electorals, coincideixen a reconèixer que els nostres horaris són pèssims. L’objectiu d’Ara és l’hora – Iniciativa per a la Reforma Horària és aconseguir millor horaris, per ser més productius i per tenir més benestar. La vida saludable comprèn el benestar de les persones, el benestar de les organitzacions (empreses o institucions) i el benestar de la societat. La crisi econòmica es combat amb un marc temporal diferent.

Una altra qüestió és el fus horari: França, Catalunya, Espanya i Bèlgica hauríem de tornar al fus horari anglès (el canvi es va produir el 1940, per unificar l’horari amb l’Alemanya nazi). Hem dinat a les 12 del migdia, hora solar, durant milers d’anys –al viu torn obert de paraules que va seguir la intervenció, hi va haver unes quantes preguntes sobre el fus horari, que Mohedano va respondre exposant els diferents arguments dels qui volen mantenir el fus actual i els qui volen tornar al fus anglès, sense decantar-se ni per l’un ni per l’altre.

Com canviarem els horaris? Caldrà elaborar un dictamen plural i complet, organitzar una comissió d’estudi, arribar a un acord, sotmetre’l a consulta perquè la reforma dels horaris es debati al carrer. Ens convé dinar a la una, sopar a les set, i preservar els horaris comercials (és més democràtic), amb un prime time més avançat –ara els programes interessants come

SÈRIE FELICITAT: Psicologia i felicitat

La Psicologia positiva és una branca de recent aparició que busca comprendre, a través de la investigació científica, els processos subjacents a les qualitats i emocions positives de l'ésser humà, durant tant de temps ignorades. L'objecte d'aquest interès és aportar nous coneixements sobre la psique humana no només per ajudar a resoldre els problemes de salut mental que pateixen els individus, sinó també per assolir millor qualitat de vida i benestar, tot això sense apartar mai de la més rigorosa metodologia científica pròpia de tota ciència de la salut. En aquesta línia s'han realitzat quantiosos dades obtingudes empíricament sobre la felicitat. Peterson (2006) proposa tres grups de variables d'acord a quant es correlacionen amb la felicitat. Les variables que tenen una correlació nul·la o molt baixa amb la felicitat inclouen: l'edat de les persones, el seu gènere, el seu nivell educatiu, el tenir fills, el grup ètnic a què pertanyen, la intel·ligència i l'atractiu físic. Peterson (2006) inclou també el nivell d'ingressos com a una cosa que té poca relació amb la felicitat, tot i que altres investigacions plantegen que possiblement influeix més del que es pensava (Diener: 2008). Les variables que han demostrat una correlació moderada amb la felicitat són: el nombre d'amics, l'estar casat (en general les persones casades reporten ser més feliços), l'espiritualitat, la quantitat d'activitats d'oci, la salut física, l'ésser acurat i fer bé les coses, l'extraversió i el poder prendre decisions basades en un mateix més que en pressions o conseqüències externes. Finalment, les variables que es correlacionen més fortament amb la felicitat inclouen: la gratitud, l'optimisme, el tenir feina, la freqüència amb la qual es tenen relacions sexuals, el percentatge del temps que un sent afectes positius, el nivell de felicitat d'un bessó idèntic i l'autoestima (Peterson, 2006).

Seligman proposa, una equació: Felicitat = S + C + V. La lletra S es refereix al "set" genètic, al paquet genètic que hereten les persones dels seus avantpassats. Hi ha persones que des que neixen són més entusiastes, optimistes i en general més feliços. D'altres, en canvi, veuen la vida a través d'un filtre fosc. Els estudis mostren que aquest tret hereditari, a diferència d'altres com l'altura, sí que pot modificar-se. Requereix prendre consciència d'allò i treballar dur, amb la tècnica adequada. La lletra C es refereix a les "circumstàncies" que s'ha d'afrontar en la nostra vida: el nostre nivell econòmic, edat, matrimoni, salut, educació, entre d'altres. Seligman ha fet estudis que demostren que després d'un nivell mínim d'ingressos, no hi ha correlació entre els diners i la felicitat. El matrimoni, en canvi, sí que és una circumstància que fomenta o disminueix la felicitat, segons els últims estudis. Una altra variable de "circumstàncies" és l'entorn en què cada persona li toca viure a la infància. Finalment la lletra V es refereix als factors que estan sobre la "voluntat " dels individus. S'han desenvolupat estudis que confirmen que les persones més felices poden viure més i més sanes i obtenen millors resultats en diferents activitats, tant socials, com a professionals.

SÈRIE FELICITAT: Filosofia i felicitat

L'utilitarisme és la teoria que converteix la utilitat (entesa com felicitat o benestar) en l'únic criteri de felicitat. Es tracta d'orientar l'acció a aconseguir" la major felicitat per al major nombre". I per "felicitat "s'entén el plaer i l'absència de dolor, mentre que la "infelicitat" és el dolor i la privació del plaer. Però, com definir la "felicitat del major nombre"? En aquest punt les teories de Mill i de Bentham divergeixen: Per Bentham la felicitat està vinculada a la quantitat de plaer. És, doncs, una concepció aritmètica, agregativa. Per a Mill, per contra, l'important és la qualitat dels plaers, per això els plaers de l'esperit són més importants que els del cos, i és preferible ser "un Sòcrates insatisfet" abans que un porc satisfet. Una altra diferència bàsica entre Mill i Bentham es troba en el paper de la felicitat. Per a Bentham considera que la felicitat de l'individu s'identifica amb els interessos de la humanitat. Anar contra la satisfacció d'un desig individual és anar contra la humanitat de la que aquest individu forma part per que tota satisfacció ha de ser considerada imparcialment com dotada del mateix valor. Per això de vegades se l'identifica amb l'utilitarisme individualista. Per a Mill, en canvi, donat l'estat actual de les nostres societats, s'ha de distingir entre la satisfacció purament privada i el bé públic. Certament s'ha de treballar per reduir la diferència entre tots dos, però mentrestant, el sacrifici d'un individu pel bé públic ha de considerar la virtut més alta. D'aquí que es designi seva posició com utilitarisme altruista. (Alcoberro: Internet).