29 de desembre del 2011

Moment màgic a l'Òpera de Roma contra la Itàlia de Berlusconi



El pasado 12 de marzo, Silvio Berlusconi debió enfrentarse a la realidad. Italia festejaba el 150 aniversario de su creación y en esta ocasión se representó en Roma la ópera Nabucco, de Giuseppe Verdi, dirigida por el maestro Ricardo Muti.

Nabucco evoca el episodio de la esclavitud de los judíos en Babilonia, y el famoso canto "Va pensiero" es el canto del coro de esclavos oprimidos. En Italia, este canto es un símbolo de la búsqueda de la libertad (en los años en que se escribió la ópera, Italia estaba bajo el imperio de los Habsburgo).

Antes de la representación, Gianni Alemanno, alcalde Roma, subió al escenario para pronunciar un discurso en el que denunciaba los recortes del presupuesto de cultura que estaba haciendo el Gobierno, a pesar de que Alemanno es miembro del partido gobernante y había sido ministro de Berlusconi. Esta intervención del alcalde, en presencia de Berlusconi que asistía a la representación, produjo un efecto inesperado.

Ricardo Muti, director de la orquesta, declaró al "Times": "La ópera se desarrolló normalmente hasta que llegamos al famoso canto "Va pensiero". Inmediatamente sentí que el público se ponía en tensión.

Hay cosas que no se pueden describir, pero que uno las siente. Era el silencio del público el que se hacía sentir hasta entonces, pero cuando empezó el "Va Pensiero", el silencio se llenó de verdadero fervor. Se podía sentir la reacción del público ante el lamento de los esclavos que cantan: "Oh patria mía, tan bella y tan perdida."

Cuando el coro llegaba a su fin, el público empezó a pedir un bis, mientras gritaba "Viva Italia" y "Viva Verdi". A Muti no le suele gustar hacer un bis en mitad de una representación. Sólo en una ocasión, en la Scala de Milan, en 1986, había aceptado hacer un bis del "Va pensiero". "Yo no quería sólo hacer un bis. Tenía que haber una intención especial para hacerlo" - dijo Muti -.

En un gesto teatral, Muti se dio la vuelta, miró al público y a Berlusconi a la vez, y se oyó que alguien entre el público gritó: "Larga vida a Italia!". Muti dijo entonces:

"Sí, estoy de acuerdo: "Larga vida a Italia", pero yo ya no tengo 30 años, he vivido ya mi vida como italiano y he recorrido mucho mundo. Hoy siento vergüenza de lo que sucede en mi país. Accedo, pues, a vuestra petición de un bis del "Va Pensiero". No es sólo por la dicha patriótica que siento, sino porque esta noche, cuando dirigía al Coro que cantó "Ay mi país, bello y perdido" , pensé que si seguimos así vamos a matar la cultura sobre la cual se construyó la historia de Italia. En tal caso, nuestra patria, estaría de verdad "bella y perdida".

Muchos aplausos, incluidos los de los artistas en escena. Muti prosiguió. "Yo he callado durante muchos años. Ahora deberíamos darle sentido a este canto. Les propongo que se unan al coro y que cantemos todos el "Va pensiero"

Toda la ópera de Roma se levantó. Y el coro también. Fue un momento mágico. Esa noche no fue solamente una representación de Nabucco, sino también una declaración del teatro de la capital para llamar la atención a los políticos.

28 de desembre del 2011

El nou portal MLP ja és una realitat

La nova web de l'MLP ja és una realitat. Des d'avui el portal de la coordinadora està en marxa. El podeu visualitzar aquí. A la home es poden llegir notícies de les entitats membres o del propi MLP així com posicionaments polítics en referències a qüestions d'actualitat. Altres apartats destacats són: Documents en el que es pot trobar escrits de rellevància i Galàxia Laica on estan vinculats els blocs personals de dirigents i activistes lliurepensadors. Hi ha dos apartats més que permet linkar amb les webs de les entitats membres i amb les entitats amb qui es manté vincles d'amistat o col·laboració. El compromís de les entitats és d'alimentar el portal amb l'objectiu de convertir-lo en un espai de referència i cohesió de la coordinadora.

22 de desembre del 2011

Comissió Executiva XIIè Congrés del PSC

Aquesta és la composició de la Comissió Executiva Nacional fruit del XIIè. Congrés del PSC. La meva àrea és de recent creació i comportarà probablement l'impuls d'una nova sectorial que reculli entitats, col·lectius i persones que treballen a favor dels drets civils i de la laïcitat.

Primera Secretaria: Pere Navarro

Secretaria d’Àrea d’Acció Política: Antonio Balmón

Secretaria d’Àrea d’Organització: Daniel Fernández
- Joan Canongia (Secretaria d’Implantació territorial)
- Esteve Terradas (Secretaria de Formació i adjunt a Implantació territorial)
- Rafael Roig (vocal)

Secretaria d’Àrea de Canvis Socials, Medi Ambient i Sostenibilitat: Núria Marín
- Imma Moraleda (Secretaria de Política de les dones)
- Marina Geli (Secretaria de Gent gran)
- Josep Maria Sala (Secretaria de Nova ciutadania)
- Maribel Garcia (Secretaria de Cultura tradicional i popular)
- Jordina Freixanet (Secretaria de Medi ambient i Sostenibilitat)
- Iolanda Pineda (Secretaria de Solidaritat i Cooperació)

Secretaria d’Àrea de Política Municipal: Manuel Bustos
- Jordi Hereu (vocal)
- Marc Mur (vocal)
- Ana del Frago (vocal)

Secretaria d’Àrea de Ciutadania i Societat Civil: Núria Parlón
- Josep Mayoral (Secretaria d’Educació)
- Pilar Díaz (Secretaria d’Universitats i Recerca)
- Lídia Santos (Secretaria de Justícia)
- Ferran Pedret (Secretaria de Moviments socials)
- Fabián Mohedano (Secretaria de Llibertats públiques i Drets civils)
- Laia Bonet (Secretaria de Funció pública i Seguretat)

Secretaria d’Àrea de Política Europea, Internacional i per la Mediterrània: Josep Fèlix Ballesteros
-Esther Niubó (Secretaria de Política europea)

Secretaria d’Àrea d’Economia: Rocío Martínez-Sampere
-Montse Colldeforns (Secretaria de Política fiscal)
-Carles Ruiz (Secretaria d’Empresa, Innovació i Societat de la informació)
-Joan Rangel (Secretaria de Nou model productiu)
-Jordi Terrades (Secretaria de Polítiques energètiques)
-Ana López (Secretaria de Comerç i Turisme)
-Mònica Lafuente (Secretaria d’Agricultura i Món rural)

Secretaria d’Àrea d’Innovació Política i Impuls de l’Aliança Social i de Progrés: Joan Ignasi Elena
-Jordi del Río (Secretaria de Qualitat democràtica)
-Jordi Martí (Secretaria de Cultura)
-Daniel Font (Vocal)

Secretaria d’Àrea de Cohesió Territorial: Àngel Ros
-Lluis Miquel Pérez (vocal)

Secretaria d’Àrea de Cohesió Social: Eva Granados
-Esperança Esteve (Secretaria de Salut)
-Jordi Serra (Secretaria de Benestar social i Ocupació)

Secretaria de Comunicació i Portaveu: Jaume Collboni
-Jordina Freixanet (Secretaria de Xarxes socials)
-Aroa Arauzo (Secretaria adjunta de Xarxes socials)

"Tinc una amiga a Mali" Campanya de Cooperacció

Des de Cooperacció, l'ONG laica i progressista de la coordinadora, ens conviden a conèixer la Campanya “Tinc una amiga a Mali” on podrem conèixer de primera mà la història de la Fatoumata, una dona jove maliana, que gràcies a una petita intervenció quirúrgica ha recuperat la seva vida. Fatoumata només és un petit exemple de la situació en la que viuen moltes de les
seves compatriotes. Les mutilacions genitals, els matrimonis precoços i la maternitat primerenca, entre d’altres, són algunes de les violències que viuen milers de dones a Mali i que fan que aquest país sigui un dels més adversos del món per a les dones.

Des de fa dos anys donen suport a una organització, Iamaneh Mali, associació sense afany de lucre, que treballa per millorar la salut física, psicològica i social de les dones, les mares i els seus
infants. Aquesta entitat és la que treballa a terreny, fonamentalment en zones molt rurals, i fa sensibilització sobre el tema, detecció i seguiment dels casos fins a arribar a l’alta mèdica. Tot aquest treball es pot fer a partir dels recursos gestionats per Cooperacció a través d’entitats públiques i donacions privades. Aquesta Campanya va dirigida a obtenir recursos per complementar les intervencions quirúrgiques que representen un cost de 150€ cada una.

El passat 19 de novembre, i gràcies a la col·laboració de diverses sòcies i voluntàries, van realitzar a Vic, l’acte “Tu participes, elles transformen”, on es van recollir 660€ per la Campanya i aquesta ha estat la xifra que ha inaugurat el marcador. Així ens conviden que coneguem la història de la seva amiga, Fatoumata i, la de tantes altres dones a Mali. També ens demanen si ens sembla bé que ho fem extensiu a les nostres amistats.

Diada del soci solidari del FCBarcelona

Avui hem tingut l'oportunitat de trobar-nos les entitats socials a la seu del FC Barcelona amb motiu de la Diada del soci solidari que ha impulsat el club i que tindrà lloc demà en ocasió del partit de Copa del rei al Camp nou contra l'Hospi.

Aquesta fotografia correspon al final de l'acte en la que hem pogut conèixer el President Sandro Rosell, ens l'ha presentat en Gerard Guiu, un professional de les relacions públiques com la copa d'un pi i que exerceix de cap de gabinet del president.

Ambient solidari en el que hem pogut conversar amb Ramon Terrassa, representant de la Generalitat de Catalunya i amb Àngels Guiteras, presidenta de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. També hem trobat caps escoltes de l'AE Lola Anglada d'Acció Escolta, així com d'altres agrupaments i esplais.

Calen iniciatives d'aquestes grans organitzacions reconegudes com és el cas del FC Barcelona, la Fundació Marató de TV3 i d'altres com la campanya impulsada pel Banc d'Aliments, si bé el més important és treballar dia a dia des de tots els espais polítics, econòmics i socials perque el major nombre de persones puguin escollir el seu destí material lliurement.

20 de desembre del 2011

La securalització inevitable de l'escoltisme i el Bisbe Novell

Llegeixo amb preocupació les notícies procedents de la Catalunya central en les que s'expliquen que el Bisbe Novell vol que els 13 agrupaments escoltes de Solsona siguin confessionals.

En l'editorial d'aquesta setmana al Full Diocesà, el bisbe de Solsona fa un pas més enllà en la seva particular Nova Evangelització i proposa un pla senzill per "recuperar l'estil educatiu cristià" dels agrupaments escoltes i per esdevenir aquests un "instrument d'evangelització dels infants i les seves famílies".

En la glossa setmanal, Novell recorda que "des de fa més de cinquanta anys, els capellans del nostre bisbat han anat fundant agrupaments escoltes a les nostres parròquies", i esmenta com ell mateix va crèixer en un agrupament escolta, va ser-ne cap, va fer de consiliari i fins i tot va ajudar a fundar-ne un.

Arran d'una reunió amb els responsables generals i de les demarcacions relacionades amb el Bisbat, Novell ha constatat que existeixen simultàniament dins el moviment "agrupaments que volen educar cristianament i agrupaments que ho rebutgen", un plantejament que no comparteix el bisbe solsoní, doncs vol treballar "perquè tots els agrupaments de la diòcessi siguin confessionals".

Més endavant, explica en la carta, Novell va convocar tots els rectors i vicaris de parròquies que tenen agrupaments per explicar-los aquest plantejament, i aquests van reconèixer "que els agrupaments de llurs parròquies no eduquen segons la fe cristiana". En aquesta reunió es va acordar començar "un procès d'aproximació als agrupaments per proposar-los un pla senzill per a recuperar l'estil educatiu cristià i per esdevenir un instrument d'evangelització dels infants i les seves famílies".

Aquesta notícia no és cap sorpresa per a qui segueixi amb atenció les declaracions del Bisbe de Solsona i respon clarament al procés d'enfortiment de la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge (FCEG). Sembla que el procés de secularització de la societat catalana que comporta també la secularització definitiva de l'escoltisme i el guiatge català, com és lògic, no senta gaire bé a la jerarquia catòlica.

Els dirigents escoltes i guies viuran en els propers anys moments d'intensitat i desitgem generositat per part de tothom i sobretot respecte a un mètode i una organització centenària com és l'escoltisme i el guiatge català.


Podeu llegir més a: Nació Solsona i Regió 7

19 de desembre del 2011

Compromís renovat

Avui he fet un tuit que deia "Moment molt emocionant de renovació del meu compromís amb el país, el lliurepensament i l'emancipació personal i pública". Tres pilars clars a partir dels quals m'agradaria basar el meu treball dins la Comissió Executiva Nacional del PSC en els propers 4 anys. Els tres eixos es poden aplicar tant mirant cap endins com cap enfora del partit.

M'agradaria ser un digne portador dels ideals lliurepensadors de Gemma Martín, pionera de la represa del Moviment Laic i Progressista, que ens acaba de deixar. Ella és una persona clau en el meu apropament i afiliació al PSC. També ho vull ser de Joan-Francesc Pont, Vicenç Molina, Enric Benages, Andrés Cascio, Santi Castellà, Pilar Soler, entre d'altres, amics fraternals compromesos amb més o menys distància amb el projecte socialista.

Voldria seguir el camí iniciat per Marta Mata, continuat per Assumpta Baig, de connexió de la política amb la educació, de cosir el socialisme amb la renovació pedagògica, amb l'educació popular. Quin gran repte!

Cadascú té un somni quan assumeix una responsabilitat d'aquestes dimensions. El meu és tornar a veure gent emocionada amb un projecte nítidament progressista. I per això vull contribuir decididament a articular l'aliança social. I això passa per posar-me mans a l'obra amb esforç i creativitat en impulsar el full de ruta proposat per Joan Ignasi Elena des de la Secretaria d'Innovació política i Impuls de l'Aliança Catalana de Progrés.

No puc acabar el primer post ja com a secretari nacional del PSC sense agrair a qui ha fet possible el meu encaix en la CEN, en Joan Ignasi Elena. També voldria assenyalar a Javi López, primer secretari de la JSC, qui va ser la primera persona que em va dir que jo havia de tenir més protagonisme en aquesta nova etapa. I per acabar, als companys de l'Agrupació Sants-Montjuïc per les seves felicitacions sinceres i honestes.

Se'ns gira feina. Resto a la vostra disposició.

13 de desembre del 2011

Comissió permanent de luxe per a l'Escola El Sol

Avui hem donat el tret de sortida a la nova Comissió permament de l'Escola Lliure El Sol. Segons l'Article dels Estatuts la seva funció és la de ser l'òrgan col·legiat de govern de l'Escola, poca broma. En aquesta primera reunió han participat en Raimon Goberna (secretari general), en Miky Aragón (subdirecció), en Joffre Villanueva (cap àmbit de coneixement), la Berta Mundó (codirectora del Programa Teresa Claramunt), la Ruth Arcarons (codirectora del Programa Joan Salas Anton) i la Griselda Solà (cap àmbit de creixement). Han excusat la seva assistència la Paqui Nogales (adjunta àmbit de creixement) i el Raül López (adjunt àmbit de coneixement). Després la constitució, hem parlat de la dinàmica de treball, de les funcions de l'òrgan renovat i també calendari operatiu per al proper 2012. Molts dubtes en un marc fraternal de treball i convençudes que farem història en aquesta nova etapa.

La primera fita del calendari són les reunions d'àmbits i departaments per al proper 19 i 20 de gener en les que es constituiran aquests espais renovats i se sotmetrà a debat l'evolució de la primera versió del Manual del formador per a cursos del Programa d'activistes Marta Mata. També es plantejarà quines són les necessitats de professorat, de manera que es pugui dibuixar en un futur proper el Programa Anselm Clavé. El principi de mètode de llibertat de càtedra aplicat a les sessions de formació també serà el que regnarà els departaments, de manera que aquests podran plantejar dinàmiques pròpies, amb l'objectiu d'anar creant subcultures.

Hem acabat la reunió fent repàs al balanç econòmic i formulant com es vol fer el pressupost 2012. Com sempre la part més feixuga. Ha estat productiu ja que hem visualitzat de quina manera volem presentar els números a partir de l'any vinent: la conclusió és clara, cal separar la part associativa de la part de prestació de serveis. Tot un repte d'enginyeria comptable, però necessari.

Com qui no vol la cosa la Comissió permanent és una realitat que es reunirà 4 cops l'any i que farà funcionar els àmbits amb els respectius departaments des d'on es farà la producció i els programes, a partir dels quals es plantejarà la convocatòria dels cursos.

Ara només ens falta el nomenament del codirector del Programa Marta Mata i l'equip restarà complert. Quin luxe d'equip i quina sort poder-lo coordinar.

12 de desembre del 2011

El pacte del sentit comú. El pacte Navarro-Elena

L'ofensiva dels mitjans per un pacte Ros-Elena és brutal. L'objectiu no és cap altre que la destabilització total del PSC, amb una clara intenció de dividir de forma artificiosa el partit a partir de l'eix nacional. Ja estem amb les etiquetes gratuïtes sobre qui és més o menys catalanista. Els diaris diuen que Ros vol pactar amb Elena i que Iceta probablement donarà suport a Navarro. A saber què hi ha del cert. Suposem que sí: Navarro i l'aparell vs Elena amb el suport de Ros, l'escenari ideat i desitjat per la transversal montserratina des dels mitjans de comunicació. Un possible capítol més que faciliti la fragmentació i l'aprimament després del Congrés. En cap cas el PSC es pot permetre posar els 830 delegats del XIIè Congrés en aquesta tesitura.

Aquesta darrera setmana requereix esforços d'entesa a quatre bandes. Probablement l'honestedat de Ros i d'Iceta facilitarà el camí de Navarro i Elena. Tots dos tenen molts punts en comú entorn a una proposta nítidament progressista que beu de les fonts del catalanisme d'esquerres, que no és poc.

El pacte no és un fracàs, tot el contrari. Cal enterrar Sitges, que pels que som més joves i/o ens hem incorporat al projecte socialista més tard, és una mica esgotador sentir parlar encara de capitans i obiolistes. Deixem de veure que Navarro és el candidat de l'aparell i que Elena és el candidat de l'Obiols. Algú oblida que aquests dos dirigents són líders territorials amb llarga trajectòria? He tingut l'oportunitat de parlar amb tots dos i hem compartit l'anàlisi que cal una renovació pragmàtica i de persones. A ningú se li escapa que un cop un dels dos assumeixi la Primera Secretaria començarà a pensar i actuar per si sol. A tots els líders els hi tocarà passar pàgina amb més o menys dolor.

El meu pacte és la síntesi que representa Navarro-Elena. Un pacte de sentit comú. I quan abans, millor. Deixem d'alimentar fantasmes del passat i construïm un nou projecte d'esperança. D'altra banda, a ningú se li escapa que Ros pot ser un excel·lent candidat a les Primàries per a la Generalitat, tal com ell ha deixat entreveure. I ningú qüestionaria a Iceta, l'intel·lectual orgànic que mira a Europa i al món, liderant el laboratori d'idees, la Fàbrica que necessita el PSC per regenerar-se en els propers tres anys.

Per descomptat, sigui quin sigui el desenllaç, caldrà que sigui fàcil d'explicar a la militància, a l'electorat i a la ciutadania. Cap altre proposta que no sigui una proposta d'afirmació com a organització serà un fracàs a mig termini. Per tot això caldrà generositat a banda i banda. Em sembla que li toca al maiot groc, en Pere Navarro, moure peça. Veurem com prova la setmana.

10 de desembre del 2011

Perquè afavoreixen les polítiques del temps en el reconeixement social de l'associacionisme?

La felicitat d'un país depèn, entre d'altres factors, de la confiança de la ciutadania en les seves institucions públiques. Una de les causes de la desafecció democràtica és l'ús irracional dels horaris (tant per la manca de qualitat de vida, com per l'absència de temps quotidià personal per pensar i participar a l'espai públic).

Cada cop es valora molt més les persones amb mentalitat oberta i capacitat de viure, que equilibren la vida personal, familiar i pública -cívica- amb la laboral. I és que a l'hora de cerca feina, a banda d'un bon currículum acadèmic i experiència professional, sembla interessant presentar una carta de presentació extra-acadèmica amb valor afegit que demostri que hi ha vida més enllà de la feina i que hi ha una preocupació per altres qüestions socials, ciutadanes o polítiques. Per tant, tenir dirigents associatius i persones implicades socialment a mig termini genera un valor per a l'empresa. El repte de l'organització és saber aprofitar-se de les potencialitats que ofereixen els seus treballadors. I això passa perquè sigui possible pactar que la persona tingui un horari flexible que li permeti assumir responsabilitats amb plenes garanties: una reunió a l'ajuntament, una roda de premsa o la participació en un esdeveniment internacional.

Els programes de formació, avançats en els casos d'algunes empreses, haurien d'incorporar plans d'armonització de la vida laboral i vida comunitària, com a part del creixement del treballador, sense caure en la institucionalització de la participació. Caldria promoure el pacte entre empresa i treballador en aquest sentit. Les vivències que genera la participació social alimenten la felicitat personal i la sensació d'autorealització, que a mig termini, té una repercussió evident en la productivitat. Conseqüentment, les empreses que apostin en els propers anys per treballadors que tinguin una agenda social prou sòlida, estaran apostant clarament per l'atracció del talent, ja que hauran fet el canvi de xip i hauran apostat per un model competitiu basat en el capital humà. Efectivament, és l'aposta per un recurs intangible ja que fa referència al talent de les persones, als seus coneixements més enllà de l'estrictament laboral, el seu capital relacional, la seva experiència, etc. A la inversa, una de les claus en aquest sentit, serà els esforços que hauran de fer els departaments de recursos humans per tal d'evitar la fugida de persones qualificades, amb talent, capaces de respondre davant situacions límit i que siguins reconegudes per la seva trajectòria més enllà del sector professional. Per tal d'evitar-ho cal un canvi de cultura sobre el valor del temps.

Propostes:
1. Signatura d'un acord marc de compromís entre moviment associatiu i organitzacions patronals i sindicals per a l'impuls de clàusules que permetin la participació comunitària
2. Prorització de subvencions a empreses que faciliten l'enfortiment del teixit associatiu amb mesures de flexibilització horària
3. Fer visible les aportacions socials i culturals dels treballadors que són activistes socials en els espais de comunicació interna de l'empresa
4. Impulsar iniciatives per donar a conèixer els diferents col·lectius i associacions de l'entorn més proper obrint els centres de treball a les entitats. Organitzant fires d'associacions, per exemple
5. Fer una exploració a Europa les experiències de polítiques del temps vinculades a la participació, així com de relació entre empresa i entorn

Per tant, és evident que un impuls decidit de polítiques del temps permetrien ampliar els temps de vida personal -cívica i comunitària- per combatre la desafecció democràtica i, de retruc, contribuir a l'augment de la felicitat global -personal i pública-.

8 de desembre del 2011

Ets liberal? Yes, of course.

De l'entrevista d'Oriol Bartomeus al professor Isidre Molas, president del PSC i de la Fundació Rafael Campalans hi ha moltes perles, algunes d'ordre acadèmic. Abans de penjar aquest article li he preguntat a tres amics progressistes si són liberals. La resposta, d'entrada és negativa. Després de llegir aquest paràgraf, espero que la resposta sigui "Yes, of course". La qüestió: la falta de cultura i tradició liberal a Espanya:

"Per als liberals, el bé més apreciat d’una persona és la llibertat de la persona; per al sector dels neoliberalisme, és la llibertat econòmica. El liberalisme no és neoliberalisme. El comprèn, clar. El liberalisme és una manera d’organitzar la convivència dins d’un territori.
Per al liberalisme, no hi ha democràcia sense la llibertat de les persones. El liberal es distingeix de l’estatista per dir “no definim allò que ha de fer cada ’individu”, només defineix allò que no és por fer amb la llei penal. Jo sóc més aviat liberal, en aquest sentit. No sóc partidari de l’individualisme egoista, sinó de l’individu solidari que té sentit de la comunitat, que comparteix. El més difícil de la llibertat no és defensar la teva llibertat, esdevé un moviment d’espectadors passius és defensar la llibertat dels altres. A Espanya no hi ha hagut mai massa liberals". Isidre Molas, entrevista a FRC, tardor 2011.

6 de desembre del 2011

L'esperança cristiana (socialista) i el Pare Ressucitat (Primer secretari electe)

L'esperança cristiana (socialista) es fonamenta en la resurrecció de Crist (del Primer secretari), signe de la transcendència de l'acció divina (republicana) i, alhora, penyora de la seva realització per a l'home. Per això el creient (militant), alhora que no pot deixar de mantenir l'esperança, tampoc no pot fer de l'objecte d'aquesta quelcom posseït o manipulable, ni, per això mateix, es pot abandonar a la passivitat alienadora d'una simple espera, ans s'ha d'esforçar responsablement (com a expressió de la seva mateixa esperança) en la construcció d'un món més d'acord amb el regne diví (republicà). L'Església (Congrés) esdevé comunitat de la salvació perquè, tot portant la figura d'aquest món, que passa, posseeix la penyora de l'Esperit (Executiva sortint) i es deleix per les realitats permanents, a les quals s'encamina. Sabent que és salvada per gràcia, la comunitat creient (militància) sap que la salvació és assolida en l'esperança, i, així, tenir l'esperança de la salvació és ésser salvats en l'esperança. Aquesta esperança té com a objecte, més que no pas un món futur, el futur d'aquest món, futur que no s'identifica amb cap utopia ni quiliasme, sinó que, com a futur absolut, és una nova creació (un "cel nou" i una "terra nova") que el Pare del Ressuscitat (Primer secretari electe) obrarà, tot assumint-lo, damunt l'esforç de l'home.

L'esperança és l'estat d'ànim en que hi ha confiança d'aconseguir una cosa o res que desitgem pugui realitzar-se. El Congrés del PSC ha de fer recuperar un sentiment d'esperança entre la ciutadania liberal-progressista en que una alternativa a l'hegemonia actual és possible.

5 de desembre del 2011

Manual para sobrevivir a la crisis del euro (El País)

Diccionari de concepte claus per sobreviure a tertúlies al voltant de la cimera del 8 i 9:


Las turbulencias financieras están poniendo en peligro los cimientos de la Unión Europea. Estas son las instituciones, los foros y las cuestiones de los que depende su supervivencia.

CUMBRE EUROPEA

El máximo foro político

Es el nombre que también se emplea para el Consejo Europeo que reúne a los 27 Jefes de Estado o de Gobierno de la Unión Europea. Presidido por Herman Van Rompuy, cuenta también con la participación del presidente de la Comisión Europea, José Manuel Durão Barroso, y, si se abordan asuntos económicos y monetarios, del presidente del Banco Central Europeo (BCE), Mario Draghi. Es el máximo órgano político de la UE. Si se considera el elevado número de sus miembros se aprecian las dificultades de establecer verdaderos debates, pues las intervenciones están forzosamente limitadas a muy pocos minutos. La crisis ha multiplicado el número de sus reuniones, aunque algunas de ellas, como las dos últimas, son bastante fallidas. El Tratado exige cuatro reuniones anuales, pero en 2008, el Consejo se reunió siete veces y en 2009 y 2010, seis cada año. Cada vez con más frecuencia se realizan cumbres del euro, a las que solo asisten los líderes de los 17 países de la moneda única.

PODERES DEL BCE

El último prestamista

Uno de los puntos clave de la próxima cumbre es lograr que Alemania permita al BCE actuar como “prestamista de última instancia”. Es decir, que funcione como los demás bancos centrales de los países occidentales (Reserva Federal de Estados Unidos, Banco de Inglaterra o Banco del Japón). Ello permitiría al BCE comprar toda la deuda soberana que fuera necesario, lo que desanimaría a los especuladores y facilitaría la rebaja de los tipos de interés. España paga un 6% por su deuda pública, que es inferior en relación con el PIB a la de Reino Unido o a la de Estados Unidos, aunque estos solo pagan poco más del 2%. En estos países el banco central compra toda la deuda que haga falta. Los estatutos del BCE, inspirados por la experiencia de la inflación galopante en Alemania de los años veinte del pasado siglo, que condujo al nazismo, centran sus responsabilidades en la contención de la inflación. A pesar de ello, desde mayo de 2010 el BCE empezó a comprar deuda de Grecia, Irlanda, Portugal, España e Italia, convirtiéndose en el verdadero garante del euro. Hasta el momento ya ha invertido unos 200.000 millones en estas compras. Su presidente ha insinuado que podrá actuar con más contundencia si los Estados asumen un mayor compromiso fiscal.

DIRECTORIO FRANCO-ALEMÁN

Los verdaderos jefes

La canciller alemana, Angela Merkel, y el presidente francés, Nicolas Sarkozy, son los verdaderos mandatarios de la UE. Ambos han aprovechado la crisis para extremar su visibilidad y exhibir su poder e influencia, adoptando decisiones que en ocasiones han supuesto una clara desautorización de Van Rompuy y Barroso. Han institucionalizado las reuniones bilaterales como la que mañana mantienen en París para preparar la cumbre. En 2010 han sido significativas las reuniones de Berlín (14 de junio); Deauville (18 de octubre) y Friburgo (11 de diciembre), o la de París del pasado agosto, en la que lanzaron el gobierno económico de la zona euro.

UNIÓN FISCAL

Control de presupuestos

La otra cara de la negociación de esta cumbre es el logro de una Unión Fiscal o Unión Presupuestaria. Es la condición implícita que exige Merkel para aflojar las riendas al BCE. Aunque en teoría es independiente, sus componentes no mueven un dedo sin mirar antes a Berlín. La Unión Fiscal significaría un control de los presupuestos nacionales por parte de Bruselas, con poder para modificarlos y un endurecimiento de las sanciones (incluida la pérdida de voto en los Consejos o la imposibilidad de recibir fondos comunitarios) a los países que infringen los límites de deuda o déficit fijados en el Pacto de Estabilidad. Para efectuar estas tareas se nombraría un ministro del euro o supercomisario, como el vicepresidente Olli Rehn pero con máximos poderes, y se establecería la posibilidad de demandar ante el Tribunal de la UE a los países infractores.

PACTO DE ESTABILIDAD

Nuevas sanciones

Regula los límites máximos de déficit (3%) y deuda (60%) en que pueden incurrir los Estados. Aunque se establecían sanciones pecuniarias a los infractores, hasta ahora nunca se han aplicado. Entre 2000 y 2007 ha sido vulnerado más de cien veces. Francia y Alemania, 14 veces cada uno, y España, cuatro. En septiembre se reforzaron y ampliaron las sanciones, incluyendo las de desequilibrios macroeconómicos, pero ahora se quieren endurecer aún mucho más.

GOBIERNO DEL EURO

Otro paso de integración

Lanzado por Merkel y Sarkozy el pasado 16 de agosto, estaría formado por los jefes de Estado o de Gobierno de la zona euro, que se reunirían dos veces por año, y presidido por Van Rompuy. Ambos líderes piden que la regla de oro del equilibrio presupuestario se inscriba en las Constituciones de los países miembros, se establezca una tasa a las transacciones financieras, y un tipo y base común para el impuesto de sociedades.

FONDOS DE RESCATE

A la espera del FMI

En mayo de 2010, tras la primera tormenta de deuda, se aprobaron dos fondos temporales para ayudar a los países que no se podían financiar en el mercado. El Fondo Europeo de Estabilidad Financiera (FEEF) con 440.000 millones, que obtendrá fondos del mercado con garantía de los Estados, y el Mecanismo Europeo de Estabilización Financiera (MEEF), con 60.000 millones y con garantía de la Comisión Europea. Ambos serán sustituidos a partir de 2013 por el fondo permanente, el Mecanismo Europeo de Estabilidad (MEDE), con un capital suscrito de 700.000 millones, para que tenga una efectividad de 500.000. Los intentos de potenciar el FEEF para atender las posibles necesidades de Italia y España han fallado. China, Brasil y México han declinado poner dinero al ver que los miembros de la UE no se arriesgaban. La UE busca ahora financiación en el Fondo Monetario Internacional.

EUROBONOS

Garantía solidaria

La Comisión Europea ha presentado una propuesta para realizar emisiones conjuntas de deuda europea que sustituirían a la nacional de cada país. Sugiere varias posibilidades: sustitución total o parcial de la deuda nacional hasta el 60% del PIB, con garantía solidaria de los países de euro, o emisión coordinada con garantía proporcional a las necesidades de cada Estado. En todos los casos, sobre todo en el primero, se logra una importante rebaja de los tipos de interés y un mercado con una gran liquidez.

CAMBIOS EN EL TRATADO

Obstáculos legales

Muchas de las propuestas señaladas, como la Unión Fiscal o las dos primeras formas de eurobonos, requieren una reforma del Tratado. Se barajan tres opciones. Una reforma general, lo que implica la convocatoria de una Conferencia Intergubernamental, con varios años de trámite; un cambio a través de un protocolo, para lo que se puede aprovechar el Tratado de Adhesión de Croacia que se aprobará el viernes, y un Tratado Intergubernamental expreso sin tener que pasar por la reforma del Tratado.


El País, 5 de desembre de 2012

A propòsit del Dia Internacional del Voluntariat

L'estat liberal espanyol del segle XIX afronta els problemes socials, com la pobresa, amb dues solucions: el control social i la rehabilitació. La responsabilitat de posar en marxa aquestes dues estratègies se les reparteixen entre l'estat i la societat civil respectivament. Hi ha clarament dos models que tindran conseqüències fins a l'actualitat: la beneficiència i el voluntariat militant. A finals d'aquest segle, en plena societat industrial, neix el voluntariat com un model d'intervenció social organitzada. És la beneficiència, i té com a principal objectiu pal·liar les conseqüències, i no en lluitar contra les causes.

La classe obrera se n'adona que les mesures de beneficiència tenen conseqüències desastroses ja que pretenen incrementar el control social. En aquest context, sorgeix l'associacionisme com a resposta del moviment obrer que pren diverses formes: sindicats, partits polítics, cooperatives, ateneus, etc. D'aquesta forma es posa en marxa una nova manera de voluntariat militant, basat en una ideologia, un caràcter reivindicatiu i autodefensiu, expansiu i transformador i tractava resoldre els problemes observant les causes.

El segle XX s'avança en la consolidació de l'estat liberal-democràtic i augmenta el protagonisme de l'Administració Pública i, de forma paral·lela, es produeix el reconeixement dels Drets Universals, que considera que tots els ciutadans tenen drets per aconseguir unes determinades quotes de benestar social. La proclamació de la Segona República l'any 1931 n'és l'expressió màxima de consolidació d'aquests drets, tot i que la beneficiència continuava jugant un paper destacat.

Aquest procés es veu interromput amb l'arribada al poder del feixisme, que recupera la preocupació de les classes dominants per l'ordre social i manté la beneficiència.

“La dictadura franquista posa punt final a tot l'associacionisme popular d'arrel obrera, tant en l'aspecte cultural (ateneus) com en l'aspecte cooperatiu (cooperatives de producció i de consum), com en l'aspecte sindical i polític. Es permetran però, les associacions religioses, sobretot a partir del Concordat amb el Vaticà l'any 1953”.

Més tard, la societat civil es va articulant entorn a estructures clandestines o a través de les poques possibilitats que es permetien. L'evolució de l'Església catalana ho possibilita. L'arribada de la democràcia fa eclosionar el panorama associatiu i entra en escena una societat civil aparentment vertebrada. En una democràcia jove i sorgida d'un règim dictatorial de llarga durada com és l'espanyola, les institucions preserven importants inèrcies de desconfiança en la seva relació amb la ciutadania organitzada. Val a dir que existeix una inèrcia simètrica de desconfiança de la societat civil cap a les institucions. Cap dictadura suporta l'autonomia i la pluralitat de la societat (elements que garanteix una societat civil forta). I cap règim repressiu de prop de quaranta anys de durada és superat d'un dia per l'altre. De la mateixa manera, cap moviment social d'oposició a una dictadura construeix un imaginari, unes estratègies, unes formes d'organització i actuació adaptats a la nova realitat d'un dia per l'altre.

La dialèctica entre les institucions i la societat civil és intrínsecament conflictiva, ja que s'estableix entre uns i altres una pugna pel poder que s'estén als diversos elements que determinen aquest poder; representativitat, legitimitat, iniciativa, interlocució, etc. Però aquesta dialèctica és necessària per consolidar aquesta nova relació entre estat, mercat i associacionisme altruista com a agregat social.

De manera que en diversos moments, aquesta dialèctica entre poders públics i organitzacions ciutadanes ha generat respostes institucionals que el sector associatiu ha percebut com a agressions o estratègies de desmobilització. Cadascuna d'elles ha requerit de grans recursos i totes han fracassat per motius semblants. La desconfiança com a punt de partida, l'excessiu dirigisme com a mètode, i l'absència de valors com a horitzó (com a no-horitzó, de fet). Cada estratègia ha tingut una durada o domini d'una dècada, després de la qual se n'ha esgotat l'impuls, per bé que s'ha mantingut amb adaptacions i correccions. Són l'Animació sociocultural en la dècada dels vuitanta, el Voluntariat institucional en la dècada dels noranta i els Processos participatius en la primera dècada del nou mil·lenni.

Avui se celebra el Dia Internacional del Voluntariat i amb ell es fa reconeixement a milers de persones que dediquen part del seu temps al canvi social, a altres persones. Durant uns anys les organitzacions lliurepensadores han rebutjat el concepte de voluntariat hereu de la caritat cristiana. A més, s'associava a una idea d'implicació fast food o la carta que anava en contra d'un model associatiu vinculat a un mètode democràtic d'organització de llarga i contínua durada. Sense capacitat de decisió sobre el projecte es fa complicat entendre que la plenitud de l'exercici dels drets dels voluntaris.

Amb perspectiva, el voluntariat fast food és criticable però difícilment es pot donar l'esquena a totes aquelles iniciatives que principament emergeixen des de l'acció social i que tenen una mentalitat d'acció-denúncia, amb una visió transformadora. Les motivacions de les persones poden ser de molts tipus, sobretot ara que hi ha un moment de crisi. El lliurepensament organitzat ha de saber acollir sense recel algunes d'aquestes iniciatives d'acció, de reacció, de compromís. El repte és meravellós.