30 de juny del 2013

La Catalunya que ve

Avui, 30 de juny, fa un any que els termòmetres ens assenyalaven simbòlicament a Sant Feliu de Codines la rebuda calorosa a l’escenari de la política catalana del Moviment Avancem. Al llarg d’aquest any hem anat denunciant la feblesa de la situació política catalana que es manifesta en tots els seus pilars i dimensions: l’economia destrossada per la crisi devastadora, la democràcia en bona part malmesa per la corrupció i la cohesió de la societat posada en dubte per la manca d’un horitzó nacional compartit de forma majoritària pel conjunt dels catalans.

Avancem, a l’emblemàtic acte d’aquest darrer gener al Raval i que va comptar amb la presència de la pràctica totalitat de l’espai progressista català, vam apostar decididament per treballar per una Catalunya forta. Just quan el país sembla que viu els seus moments més àlgids i es parla d'una eventual autodeterminació, es troba paradoxalment en una situació de debilitat extrema institucional i social, alertàvem. I també per una Catalunya de progrés: ja quan hem arribat a ser un dels països més avançats del món, més cavalcant és el retrocés que estem patint en benestar i en igualtat d'oportunitats.

Aquesta setmana hem començat a dibuixar els missatges que ens plantegem per a l’Assemblea de Girona el proper 13 de juliol. Hem manifestat la idea de fer una doble crida per a una nova aliança de progrés pensant en la Catalunya que ve.

La Catalunya de progrés és socialment majoritària. Ho hauria de ser políticament. Hi ha la possibilitat que la ciutadania retorni a l’esquerra la confiança i per tant el govern de Catalunya. Avancem vol ser l’eina de l’#espaisocialista que faciliti i arrossegui amb lleialtat al PSC cap a un posicionament que faci factible -sense renunciar als seus principis- aquest retorn a la Generalitat. El PSC s’ha de sentir partícip de les transformacions que reclama Catalunya. La consulta a la ciutadania sobre el seu futur en cap cas pot acabar mediatitzant una futura entesa amb la resta de l’espai social i polític progressista català. I per altra banda, que faci possible l’entesa amb ERC -que sense renunciar als seus anhels- prioritzi aquells elements d’entesa que els uneix amb la resta de l’esquerra a Catalunya. Per salvar els posicionaments que ara semblen molt allunyats i per la seva incidència en la tasca de l’actual govern cal prioritzar els punts d’encontre, el comú denominador de l’esquerra, que s’entronquen en la defensa dels drets socials i nacionals.

Més enllà de la consulta, que ja és avalada i aclamada per tres quartes parts de la ciutadania, cal pensar en la Catalunya que ve. Pensem que no fer-ho seria una irresponsabilitat i faria perdre la credibilitat a l’esquerra. Cal fer-ho de forma proactiva i fugint de vells esquemes de dècades anteriors ara ja superades. En els temps actuals ja no existeix un pensament únic, però sí que es manté un status quo únic, del qual la ciutadania està esgotada per les injustícies que genera.

La nova esquerra a Catalunya ha de liderar el canvi a favor d’un nou projecte de país que doni respostes creïbles i viables en qüestions com el finançament, la fiscalitat, la creació de llocs d treball o el manteniment dels serveis públics. I d’altres com la construcció d’unes institucions transparents que lluitin contra la corrupció o el bastiment d’una Europa federal, democràtica i social.


Un bon exemple. Ahir, cadascú dels dos sota-signants vam viure el #concertdelallibertat des d’on corresponia al seu ideari: el sofà de casa des de l’ull particular de TV3 o in situ al Camp Nou. Actitud diferent, coincidències democràtiques. El concert va ser una mostra de civisme, d’il·lusió, i palesa que viure a esquenes del sentiment que ahir traspuava majoritàriament el termòmetre del Camp Nou és políticament un error estratègic i tàctic. I socialment una irresponsabilitat, més des d’un posicionament progressista. Una consideració no menor: vam trobar a faltar posar més l’accent sobre la delicada situació social: retallades, eros, atur juvenil… I més èmfasi sobre la corrupció. Que en Millet hagui pogut veure el concert de la llibertat en llibertat, com a mínim, és quelcom que grinyola. In situ i a través de TV3, que amb el share obtingut de més del 32% de l’audiència ha justificat com a servei públic la seva retransmissió, es va projectar el reclam de la llibertat però no de les necessitats socials. Dissociar llibertat i igualtat és un gran error que no podem obviar per construir la Catalunya que ve. L’altra pega és reincident i contraproduent amb l’objectiu desitjat per molts, votar per decidir el nostre futur col·lectiu. I és que avançar la independència al previ dret de votar pot posar en dubte la radicalitat democràtica del procés. Van faltar pancartes i més intervencions a favor de la federació amb Espanya. En qualsevol cas, seguim pensant que avancem amb decisió.


A 4 mans, Jordi Del Rio i Fabian Mohedano, fundadors del Moviment Avancem

27 de juny del 2013

Intervenció a la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir

En primer lloc agrair al President la invitació al Moviment Laic i Progressista. En segon lloc, dir que represento a una coordinadora d'educació popular i que fomentem el lliurepensament des de la ciutadania activa per assolir les més altes cotes de felicitat personal i pública. Des d'aquesta anhel de felicitat pública avui som aquí. I hem decidit participar per que volem aportar una visió republicana i laica al Pacte. Volem contribuir a garantir la pluralitat i la màxima representativitat. Ho fem des de l'experiència quotidiana de decisió i lliure determinació quotidiana dels nostres esplais, caus, casals o ateneus que estan compromesos en ciutats i pobles del país. Confiem que entre totes les entitats que avui som aquí -i d'altres que han de sumar-se- aconseguirem que Catalunya pugui determinar el seu futur lliurement. Així ho expressa el nostre Ideari aprovat el 1992 i les arrels de l'esquerra a Catalunya. Moltes gràcies.

25 de juny del 2013

Intervenció a l'Executiva del PSC: Pacte a Catalunya, sí; dubtes en la reforma de la Constitució


És una sorpresa la intervenció del Primer secretari en la que ha parlat exclusivament sobre els temes socials, obviant els temes nacionals. Parlar dels aiguats de la Vall d’Aran, la llei Wert, les preferents, les beques, etc., i no parlar sobre el Pacte Nacional pel Dret a Decidir és un greu error. Dissociar igualtat i llibertat ha estat tradicionalment una estratègia de la dreta i de les forces més d’esquerra. El PSC no pot cometre aquest error en cap cas. 

M’apunto a les declaracions de Pepe Álvarez, secretari general de la UGT, entitat històricament vinculada al PSC, en les que considera  que el Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha de servir per un gir social considerant que “volem decidir des de diferents perspectives”.  Sincerament, no ser-hi al Pacte Nacional pel Dret a Decidir ens pot portar implícitament  a l’autoexpulsió del catalanisme polític.

Per altra banda, la reforma de la Constitució Espanyola pot acabar sent percebuda com una estratègia per guanyar temps. No és menys l’atzucac en el que es troba Catalunya que en el que es posa el PSC en relació a la reforma federal. La correlació de forces en la que ens movem a Madrid situa la proposta més “fer volar coloms” que no pas per aconseguir els objectius.

La Constitució és la millor carta de drets de la nostra història, i dubtosament la milloraríem avui. La Constitució del 78 és un marc jurídic en el que és possible una interpretació creativa progressista. La Constitució admet la delegació a les comunitats autònomes de qualsevol potestat inclosa la refrendària. D’aquesta manera és possible encabir el dret a decidir de Catalunya sobre la lliure autodeterminació del seu futur.

21 de juny del 2013

Entrevista a l'ARA: "Sóc un indenpendent a la cort de Pere Navarro"

Fabian Mohedano: "Jo sóc un independent a la cort de Pere Navarro"

El secretari general de Moviment Laic i Progressista acaba de publicar 'Joventut i temps', una crida a capgirar el nostre rellotge vital

SARA GONZÁLEZ | Actualitzada el 21/06/2013 00:00

Fabian Mohedano defensa que la reforma horària per acostar-nos al rellotge europeu hauria de ser una estructura d'estat. PERE VIRGILI
Fabian Mohedano se sap una rara avis a l'executiva del PSC. Votaria sí a la independència sense ser nacionalista i ni tan sols independentista. Crescut sota la consigna del Sempre a punt de l'escoltisme, no concep un socialisme que no estigui íntimament lligat a la teranyina associativa ni es resigna a encotillar-se en uns horaris que beuen del franquisme i que disten molt dels d'Europa. Per això acaba de publicar Joventut i temps. Cap a una política utilitarista, tota una crida a donar capgirar el nostre rellotge vital.

Què vol dir que cal tornar als horaris dels anys 30?

Després de la Guerra Civil, amb els anys de gana, la gent necessitava treballar matí i tarda allargant jornades fins a les nou o les deu del vespre. Això s'ha mantingut. Hi ha una creença que l'horari que tenim a Catalunya i Espanya està motivat pel clima, però és fals, en realitat és una herència del franquisme. Al Marroc, Portugal, Grècia, Itàlia o França tenen un horari europeu.

Com ens perjudica aquest horari?

D'entrada, som al país menys productiu i on es dormen menys hores a la nit. Som l'únic país on es dinen dos plats al migdia, a la tarda es comença tard i baixa la productivitat. Altres conseqüències afecten la sostenibilitat, perquè les empreses estan obertes tot el dia i tenen, per exemple, els llums encesos. També el fet que els pares pleguin tard de treballar influeix en el fracàs escolar, perquè no poden estar amb els seus fills ajudant-los.

N'hi ha que reivindiquen la jornada escolar intensiva...

L'horari que hi ha ara, de 9 a 12 i de 15 a 17 hores, és de l'escola de fa 100 anys, de l'època republicana. Ara es posa sobre la taula la conveniència de fer jornada intensiva quan en realitat hauria de ser al revés: hauríem de veure com fer que les empreses tanquin abans de les cinc. L'escola no és una guarderia on s'aparquen els nens i no els tornes a veure fins a les vuit del vespre.

¿I com afecta aquest encotillat rellotge a la política?

Si tinguéssim uns horaris més racionals i europeus, tindríem més temps per participar en la política i fer-la més útil. Necessitem més que mai fer política amb sentit. Si les coses es fessin millor, no estaríem en una situació en la qual emergeixen populismes i radicalitzacions al Parlament. Fa falta una política creïble, central i honesta amb el que està passant i que fugi del tacticisme.

Així doncs, ¿els horaris també són partícips de la desafecció?

Totalment. Hem arribat a un punt en què tenen una conseqüència directa. En una Catalunya nova la reforma dels horaris hauria d'estar entre les cinc primeres prioritats. Dit d'una altra manera, la reforma horària hauria de ser una estructura d'estat. En la mesura que tinguem horaris més europeus, ens assemblarem més a Europa i no a l'Espanya franquista. Falta que el president s'ho cregui. No és tan difícil, perquè en això hi ha consens entre la dreta i l'esquerra del país.

Parla d'una Catalunya nova i d'estructures d'estat. Vostè ha dit, en contra de la consigna que dóna Pere Navarro, que probablement votaria sí a la consulta.

Cal resoldre el tema nacional i la crisi, les dues coses són importants perquè vinculen la ciutadania catalana. Jo probablement votaria sí en una consulta, però no sóc independentista, sóc un independent a la cort de Navarro. Penso que Catalunya pot ser gestionada d'una manera més racional des de la proximitat.

I per què va acceptar ser a l'executiva del PSC?

Milito al PSC des del 2009 i vaig entrar al partit perquè subscric absolutament els seus documents fundacionals i l'ideari. La meva missió a l'executiva és obrir el partit cap a nous sectors i cap a gent que creu que un socialisme llibertari és possible. No tinc per què estar d'acord amb tot el que diu el partit. Una organització creix de la discrepància interna amb una certa lleialtat. Això sí, qui consideri que si desapareix el PSC guanya Catalunya s'equivoca, perquè ha estat i és un projecte molt important per a aquest país i, agradi o no, hi ha mig milió de persones que el voten.

El PSC ha decidit no ser al Pacte pel Dret a Decidir. Avancem hi serà?

La unitat del PSC està molt per sobre d'Avancem i de Pere Navarro. La unitat no és un fi en si mateix. El partit ha de ser una eina útil per a la societat catalana i potser ara no ens veuen així. Volem contribuir, discutint sobre idees, que ho torni a ser.

I el Moviment Laic i Progressista?

Confio que sí que serem entre les 25 entitats que se sumaran al pacte.

¿Fins a quin punt serà compatible l'activitat d'Avancem amb seguir a l'executiva del PSC?

Avancem fa un any que marca l'agenda política de l'espai socialista. I en certa manera està condicionant també part de l'agenda de l'esquerra. Hem de treballar per tornar a ser alternativa i hem de saber que no tornarem a ser alternativa sols, sinó amb les altres forces d'esquerra del país. Agradi o no, nosaltres representem bona part del món de les idees en el PSC i internament ho reconeixen. El temps posa cadascú al seu lloc.

5 de juny del 2013

Organitzacions i emocions, Francesc Torralba

Organitzacions i emocions
05/06/13 02:00 - FRANCESC TORRALBA
La Vanguardia 

L'impacte de la crisi en les organitzacions també té conseqüències de caràcter emocional
L'efecte de la crisi en les organitzacions és immens. Moltes organitzacions, per poder sobreviure, han reduït les seves estructures i han prescindit de moltes persones. Les que resten tenen més feina que mai, perquè han de fer el mateix d'abans o més, però amb menys recursos humans. Sobreviure és la gran meta. Això afecta, negativament, la recerca, la formació, la innovació, l'exploració de nous productes i de nous mercats. L'impacte de la crisi en les organitzacions, però, no solament té conseqüències de caràcter econòmic, sinó també emocional.

Les organitzacions són aliances de persones i estructures. El seu principal actiu són les persones, mentre que les estructures tenen un valor instrumental. Estan al servei del fi que les transcendeix. La sensació d'incertesa i de provisionalitat afecta, de ple, la vida emocional de les persones, i això té conseqüències en el desenvolupament de les organitzacions. Emergeixen emocions que probablement ja hi eren, però que en el present tenen més protagonisme.


Emergeix, amb força, la por, una passió lògica en contextos de crisi, que condueix molt sovint a la paràlisi, a la imitació o a la mera repetició de rols i de processos, per tal de no ser acomiadat. S'hi observa també ràbia i indignació, perquè la pressió ambiental és molt forta i perquè cal treballar més i millor, però amb salaris notablement més baixos. Es detecta una emoció molt tòxica en les organitzacions com el rancor, o també se'n pot dir el ressentiment. Hi ha actituds clarament contràries a certs col·lectius, especialment polítics i banquers, que es consideren els responsables de la situació. Aquesta animadversió es respira i augmenta cada hora que passa.


Aquest clima d'incertesa fa que moltes persones amb talent defugin governar, liderar els processos, prendre el timó del vaixell, perquè fer-ho vol dir prendre decisions difícils, políticament incòmodes, dures d'assumir per a tots i gens populars. Els beneficis econòmics, en el cas que n'hi hagi, són molt menors que els maldecaps que genera governar una organització en temps de precarietat i d'incertesa. La conseqüència final és que queden vacants els llocs de lideratge i aquesta acefàlia és greu a l'hora de prendre les decisions més oportunes per fer front a la crisi.


En aquest context, s'imposa la necessitat de tenir cura emocional de les persones, de vetllar perquè puguin administrar correctament les emocions tòxiques i vehicular-les de manera no destructiva fora de les organitzacions. Un professional marcat per la por, pel desencís, pel rancor o per la indignació difícilment treballa a gust i la conseqüència final d'aquest procés és que el producte resultant serà d'escassa qualitat.


Per PODER assolir la visió de l'organització, el fi que la justifica i que és la seva raó de ser, cal una emoció indispensable: l'entusiasme. Cal, també, que les persones que hi col·laborin visquin el fi com a propi, com a camí de realització personal. Com expliquen els psicòlegs i filòsofs de les organitzacions, les persones que viuen la seva activitat laboral amb plenitud de sentit treballen a gust, són capaces de grans sacrificis i fan créixer ostensiblement les organitzacions.


El nostre temps demana urgentment organitzacions emocionalment ecològiques, per dir-ho amb les paraules de Mercè Conangla i de Jaume Soler. El clima no és irrellevant. Ans al contrari. És decisiu per al bé de les persones. Ens cal aprendre a buidar les escombraries emocionals en els llocs i en els temps idonis i potenciar emocions positives que facin possible la bona fisiologia de les organitzacions.