17 de desembre del 2012

Intervenció al Consell Nacional del PSC: "Ser societat"

Consellers i conselleres,

Us faré una intervenció extemporània pensant no tant en l'anàlisi en l'anàlisi dels resultats sino en el futur, en les Eleccions municipals, que com sabeu, seran d'aquí a dos anys. La meva cultura política 

Hem de deixar de parlar de nosaltres mateixos i a la militància. Hem de ser societat.

Deia Ferran Pedret l'altre dia a l'Agrupació de Sants-Montjuïc que "a la gent no cal escoltar-la". Estic molt d'acord. Hem de ser gent. Hem d'estar fent política des de la lluita social, des de l'esplai, des de l'ateneu, des de l'associació de veïns. Així, com deia el Ferran: "no ens caldrà escoltar amb la gent". 

Us parlaré de la CUP. I ho faré perque conec prou bé a alguns dels seus membres des d'una altra perspectiva, des de la dimensió activista.

Com sabeu, tinc la sort de ser el secretari general del Moviment Laic i Progressista, una coordinadora d'entitats i projectes de cultura i transformació social de vint mil persones amb 180 esplais, agrupaments escoltes, casals de joves, ateneus, etc. En aquestes entitats de base, a ells no els hi cal ni dialogar ni escoltar. Ho han fet de forma natural, progressiva, sense gaires estratègies de penetració.
Per això us demano que sortim de l'agrupació, que prenem el carrer, que tornem a recuperar l'esperit del PSC dels anys vuitanta de la Marta Mata, d'en Lluís Maria de Puig i de tots els noms que ha citat el nostre primer secretari, Pere Navarro.

No cal que ens inventem res de nou. Tot està escrit. La Joventut Obrera Cristiana, la JOC, una organització que va tenir una forta implantanció als anys 70 i 80 i que apostava per la doble militància, per assolir els objectius polítics i pedagògics. 

Diluïm el nostre esperit "aparateru" que portem a dins i siguem societat. Tornem a ser mestres, comerciants, activistes, mestres, sindicalistes. Tornem a ser, companys i companyes, societat. Aquest és el federalisme tal com l'entenc jo, una proposta proudhoniana d'organització social.

Això ens farà creïbles i ens farà guanyar el 2015. 

Moltes gràcies.

28 de novembre del 2012

#25N

Finalment el 25 de novembre ha arribat i ha passat i tots continuem igual de feliços o de cabrejats amb el món, i sobretot igual de rics o de pobres. O no. A partir dels primers sondejos a la nit electoral comencen les múltiples interpretacions sobre els resultats. Es fa del tot impossible donar una única resposta al que ha passat. Efectivament cadascú escombra cap al seu costat, fet que cabreja als ciutadà mig. Forma part, en gran mesura de la farsa informativa que ens ha portat a l'atzucat en el que avui es troba Catalunya. Però vaja no és motiu això l'article. Es tracta d'analitzar què li ha passat al PSC.
Des de l'òptica de l'esquerra nacional cal valorar que els resultats deixen una conclusió clara: no hi ha una alternativa progressista identificada, clara i potent que pugui assumir i fer front als nous reptes que el país requereix. El creixement espectacular d'Esquerra, Iniciativa i la CUP fins arribar a un milió de vots juntament amb la devallada progressiva de PSC amb la pèrdua de set cents mils vots en una dècada deixa el panorama de l'esquerra més obert que mai. Ens sentirem a Navarro i Junqueras tota la legislatura eregint-se com els caps d'oposició. No caiguem en la trampa de CiU quan deia que era el partit més votat i no governava. El cap de l'oposició és el de Sant Vicenç dels Horts.
A la manca d'alternativa real se li afegeix la indefinició d'un projecte conjunt de l'esquerra plural, sobretot per la manca de discurs renovat i d'oferta electoral. De poc li serveix a ERC esdevenir per primer cop la primera força de l'esquerra si no pot liderar amb claredat la vertebració d'una nova etapa de l'esquerra nacional. I ja coneixem les seves reticències amb PSC però també amb ICV-EUiA i les que afloraran ara amb la irrupció de la CUP.
No fujo d'estudi. Analitzem el PSC, partit que fins a aquestes eleccions ha exercit de cap de l'oposició mentres no ha ostentat la presidència de la Generalitat. Cop molt dur però que no hauria de sorprendre a ningú. Des de la meva òptica associativa puc ben assegurar que socialistes als esplais, als agrupaments escoltes, als casals de joves o als ateneus en queden ben poquets. El PSC als setanta i vuitanta eren les associacions de veïns, eren els mestres de la renovació pedagògica encapçalats per Marta Mata, eren la cultura en majúscula i en minúscula. Què, on i qui és ara el PSC? Primera gran relació de qüestions que hauria de respondre's el partit.
En segon lloc, no s'ha sabut llegir per una banda la Manifestació de l'11 de setembre. La voluntat de la ciutadania és l'exercici del dret a decidir, un anhel que només és capaç de capitalitzar l'esquerra emergent. El PSC s'ha quedat al marge d'aquesta onada. El fracàs de discurs sobre la qüestió nacional té una arrel en la dimensió democràtica. El federalisme és unió en llibertat. Unió en llibertat és assumir el dret a decidir com a qüestió irrenunciable sense por ni complexos de la ciutadania. Unió en llibertat del PSC per decidir i del PSOE per assumir que el diàleg és necessari. Una llança a favor del PSOE: el problema probablement no és el partit germà sino una part de dirigents catalans amb interessos contraposats a Madrid i a Barcelona.
Aquestes dues idees entronquen amb l'anhel de regeneració democràtica i de rebuig a l'status quo espanyol però també català, que també lliga amb la imatge dels grans partits PP, CiU i PSC sobre corrupció, manca de transparència, etc.
En definitiva, la qüestió és esbrinar si el PSC no ha sabut o no ha volgut encaixar els canvis de valors i prioritats de la ciutadania.
El futur requereix d'una entesa entre generacions, que des de la pluralitat, des del radicalisme democràtic, des de la capacitat d'entendre's des de la tolerància i la diversitat, des dels projectes activistes compartits a l'esquerra social, des de la necessitat d'alternança davant la tercera legislatura de CiU al govern. Aquesta entesa ha de generar il·lusió, evitant que se separi definitivament la societat civil dels partits polítics, deixant a la CUP el protagonisme de cusidor de l'esquerra social amb l'esquerra política. Ho vaig dir a l'Executiva del PSC. Estic content que la CUP hagi entrat al Parlament de Catalunya. Ara mateix són gran part del motor associatiu del país. I no ho han buscat. És la seva forma d'entendre la política. I això no es pot menysprear.
Cal construir una alternativa electoral de l'esquerra nacional, això vol dir que sigui estrictament d'obediència catalana, que ofereixi una resposta creïble, que faci emergir un catalanisme radical, que revolucioni la política i les formes d'organització activista, europeista, ecologista i contrària a qualsevol forma de temptació corrupta. Voldrà el PSC ser partícip del canvi de paradigma? Voldrà el PSC assumir que necessita un nou començament per a una nova època? El debat està servit.

Article publicat a El Triangle

13 de novembre del 2012

NOTA DE PREMSA Desnonaments i Banc Dolent: una oportunitat històrica

Els agents socials exigim valentia per revertir les polítiques d’exclusió habitacional

Davant els darrers esdeveniments d’emergència social provocats per una injusta legislació en matèria hipotecària que està deixant les persones sense llar i alhora endeutades de per vida, els agents socials del Pacte Nacional per l’Habitatge de Catalunya volem recordar que fa mesos que estem impulsant una Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament, el lloguer social i la moratòria dels desnonaments per motius econòmics que hores d’ara ja ha superat el mig milió de signatures. Més enllà, però, de la urgència d’aquestes mesures reiterem la necessitat d’una reforma integral de les polítiques d’habitatge que ens situï a l’alçada dels països del nostre entorn. En aquest sentit, la regulació del Banc Dolent constitueix una oportunitat històrica que no pot passar desapercebuda.

Així, el que es presenta com a mera gestió d’actius suposa en realitat la creació de la major immobiliària de tots el temps, la “Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (SAREB)”, la qual s’estima que disposi de 89.000 habitatges acabats i acumuli 13.000 km quadrats de sòl. Tant la SAREB, com els bancs que li traspassin els immobles comptaran amb recolzament financer públic, via FROB i via garantia estatal dels crèdits a inversors privats.

Tanmateix, tot i la consignació de diner públic, la regulació del SAREB no preveu cap mesura ni per apaivagar la situació d’emergència habitacional, ni per corregir l’orientació de les polítiques d’habitatge que ens han portat a la situació actual. Amb 400.000 procediments d’execució hipotecària des que va començar la crisi econòmica, i davant les creixent dificultats de tantes famílies per fer front al pagament del lloguer, la gestió d’aquesta societat hauria d’estar subordinada a criteris de justícia social.

A hores d’ara, en canvi, el Banc Dolent només promou la venda o el lloguer d’aquest patrimoni a través de grans fons d’inversió caracteritzats per una gestió especulativa. De fet, no és casual que la seva creació coincideixi amb una reforma del mercat de lloguer dirigida precisament a facilitar la participació de grans societats immobiliàries. Significa, per tant, una nova operació de salvament de les entitats financeres més involucrades en la gestació de la bombolla immobiliària (Bankia, Catalunya Caixa, Nova Caixa Galícia i Banc de València). Entenem que seria prioritari la gestió d’aquest patrimoni a través d’entitats i cooperatives sense afany de lucre que juntament amb les administracions públiques asseguressin el lloguer o cessió d’ús amb un valor igual o inferior al 25-30 % de les rendes familiars.

La preocupació per la solvència dels bancs no pot ignorar la problemàtica dels milers de famílies que per poder fer front al pagament d’unes quotes hipotecàries estan posant en perill d’altres necessitats bàsiques com són l’accés als aliments o l’educació dels fills. La dignitat de les persones juntament amb els compromisos assumits pel govern central en matèria de dret a l’habitatge exigeixen de forma urgent una regulació que situï el benestar de les persones al centre de la vida econòmica. És per això que:

1) EXIGIM ATURAR ELS DESNONAMENTS I PROMOURE LA DACIÓ EN PAGAMENT

Cal que les polítiques impulsades per les administracions públiques considerin l’habitatge no com un bé d’inversió, com una mercaderia, sinó com un dret de les persones. És per això que exigim que s’aturin de forma immediata tots els desnonaments per motius econòmics que afectin l’habitatge principal, i que es promogui la dació en pagament retroactiva.

2) EXIGIM QUE EL BANC “DOLENT” SIGUI UN BANC “SOCIAL”

Les entitats socials exigim al govern central que els recursos públics serveixin per garantir que el Banc “dolent” sigui un banc “social”. Aquest banc haurà de vetllar per tal que el seu patrimoni immobiliari serveix per fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat de les persones en major situació de vulnerabilitat.

3) EXIGIM MÉS LLOGUER SOCIAL I FORMES INNOVADORES D’ACCÉS A L’HABITATGE

Tant el sòl com els habitatges rescatats amb diner públic i en poder del Banc Dolent situats en zones on hi ha demanda residencial han de servir per incrementar  el nombre d’habitatges assequibles. La regulació del SAREB és una oportunitat històrica per promoure formes de tinença diferents a la propietat privada que siguin accessibles i atorguin estabilitat com el lloguer social i el règim de cessió d’ús cooperatiu tal i com es fa a d’altres països europeus.

Video del #piquetevirtual "Yo voy a la huelga" #14N


12 de novembre del 2012

A favor dels drets de les persones #14Nvagageneral

Aquest dimecres, dia 14 de novembre, els pobles d'Europa farem Història. Per primer cop, estem cridats a una Vaga general tots plegats i amb un únic objectiu: derrotar les polítiques de retallades salvatges i desmantellament de l'estat social que des de les dretes s'estan imposant. Junts, els pobles de Grècia, Catalunya, Espanya, Itàlia i Portugal, anem a la vaga. No estem sols. Serem acompanyats per aturades parcials i manifestacions des d'Alemanya, Bèlgica, França, Txèquia i Eslovènia, i concentracions de suport que estan convocades arreu d'Europa i fins i tot per part de sindicats d'Amèrica Llatina, que han pres consciència de la importància del que volem dir i fer el dia 14.

Per això és important que ens sumem a la Vaga general del #14N, convocada pels sindicats, com els principals, UGT i CCOO, però també per centenars d'altres organitzacions socials, entre les que es troba el Moviment Laic i Progressista. Aquest dia hem de derrotar polítiques en contra dels drets de les persones. Aquest dia hem de fer-nos sentir per explicar que hi ha alternatives, i que passen per posar el benestar de les persones al capdavant de les prioritats. Aquest dia, si us plau, no hauríem de treballar, ni consumir, no fer servir els transports. És l'emancipació de les persones el que està en joc.

7 de novembre del 2012

Algú hauria de demanar perdó

Per fi, després de 7 anys, el Tribunal Constitucional s'ha pronunciat sobre el recurs d'inconstitucionalitat que el PP va presentar en contra de la llei que possibilita el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Per tant, deixa caldria clar dues coses: la primera que aquesta Llei impulsada pel Govern progressista del PSOE, l'any 2005 que va modificar el Codi Civil per permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe a Espanya és PLENAMENT CONSTITUCIONAL; la segona que el recurs de inconstitucionalitat presentat pel PP a aquesta Llei, amb la intenció de restringir el nou dret civil que s'hi creava, a iniciativa del Govern del PSOE, no tenia ni té fonament ni raó constitucional en què sostenir.

En aquest sentit, seria de rebut que algun dirigent del Partit Popular demanés perdó a les més de 20.000 famílies sobre les que el seu recurs va sembrar desencís i por. 


En algunes qüestions el president Zapatero va dubtar però en matèria de drets civils i llibertats públiques va deixar una petjada que difícilment podrà ser esborrada.

Celebrem-ho avui a les 18 hores al Monument LGTB al Parc de la Ciutadella.

6 de novembre del 2012

Discurs a l'acte del 20è aniversari de l'Escola El Sol

Benvinguts i benvingudes a l'acte del 20è aniversari de l'Escola El Sol. Benvingudes entitats membres, plataformes i xarxes, especialment a Santi Castellà, president de l'MLP; Montse Balaguer, presidenta del CAB; Toni Carné, president de l'Ens de l'associacionisme cultural; Pau González, president del CJB.
Avui és un dia molt especial per diferents motius que volem compartir amb tots els que heu estat aquí, molts treballant al Claustre i d'altres que us heu incorporat a l'acte públic:

1. Presentem la nova imatge corporativa. Li dono la paraula a Raimon Goberna, secretari general de l'Escola, qui ens ensenyarà les novetats. (paraule Raimon Goberna) La millor manera de formalitzar la nova etapa és fent un canvi d'imatge i això és el que avui us volem presentar.

2. Presentem la nova seu de l'Escola a la seu de Rosa Sensat. Avui donem com el tret de sortida formal d'un nou escenari de col·laboració amb els moviments de renovació pedagògica. Per això Assumpta Baig, cap del servei de formació de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata i patrona de la Fundació Ferrer i Guàrdia. (paraules Assumpta Baig) 3. Tot això no ho fem sols. Ho fem en col·laboració de les administracions públiques, principament amb la Generalitat de Catalunya Toni Reig i l'àmbit municipal, que avui representa en Carles Agustí, comissionat de participació de l'Ajuntament de Barcelona. (paraules Toni Reig)

4.Vull destacar algunes dades. Toni, aviat et convidarem al lliurament del carnet 6000 monitors i del 1000 directors. Han passat prop de 400 professors i han passat per l'Escola més de 22.000 persones. Som un moviment acollim dos mètodes d'educació: esplai i escoltisme. Al llarg d'aquests 20 anys la transformació de l'MLP. Per això amb la creació de Casals de Joves, la vinculació d'Acció Escolta, l'Escola abasteix la formació de 3 moviments d'educació popular. N'ha tingut tres seus: Via Laietana, Avinyó (primer pis, tercer i finalment al segon) i ara Rosa Sensat. Agrair els 3 presidents i els membres del Patronat: Jordi Serrano, Ramon Ribas, Raimon Goberna. També els 3 secretaris generals: Carme Donaire, Chiqui Subirana i Raimon Goberna, que fa doblet. Els 3 espais de formació emblemàtics: Les aules Frederica Montseny i Pi i Margall, Viladrau i Saifores. També cal recordar que recull el llegat de 3 escoles: la pròpia Escola El Sol, Nord de Ruta i Ensenya de Fusta.

5. Volem ser  la primera escola de l'associacionisme, l'educació i la laïcitat. Volem apostar per reforçar el paper de les nostres fonts de coneixement: la Fundació Ferrer i Guàrdia en l'àmbit de la laïcitat i el lliurepensament, Rosa Sensat en l'àmbit de l'educació i també ho volem de forma genèrica i transversal amb l'acadèmia. Seguim avançant en la implementació i desenvolupament del Pla de formació MLP (2011-2013). Volem liderar el sector de les escoles lauqies i pluralistes i per això estendrem la mà, compartint coneixement sobre associacionisme, la nostra principal raó de ser. I finalment volem ser més independents i per això necessitem ser més eficaços, facturar més de forma més eficient. Volem assemblar-nos a Encís en la forma d'interpretar el mercat alhora que no volem renunciar al paper d'acompanyament d'activistes i dirigents de les associacions i federacions. Nosaltres sempre diem que l'Escola és el cor del Moviment per la seva funció, història i perque sempre ha estat ben al mig de les transformacions de la coordinadora. Per això ara és moment d'acollir a Xarxateneu, la Joventut Europea Federalista, Encís sccl, Casal Lambda, Cooperacció... i establir complicitats amb Rosa Sensat, la Fundació Àngels Garriga de Mata i la Fundació Artur Martorell.

Celebrem, com dèiem, el 20è aniversari. I avui és un bon moment perque en Joan-Francesc Pont, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia i un dels impulsors de la creació de l'Escola, ens adreci unes paraules. Com que el coneixem, el deixem que parli l'últim, que ja sabem que costa molt parlar després de la seva capacitat d'oratòria i d'elaboració de missatge.

8 d’octubre del 2012

Eleccions, referèndum i vot lliure

El PSC sembla haver sortit finalment de l'atzucat en el que estava immers 16 dies després de la manifestació de l'11s en el marc del Debat de Política General amb la presentació d'una moció amb un contingut impensable a les files socialistes abans de l'estiu. En situacions de desorientació o de dubte com la que pateix el PSC, els experts en direcció i lideratge d'organizacions aconsellen recuperar els documents fundacionals amb l'objectiu de rellegir la missió per la qual va ser fundada. I això és el que va fer implícitament el grup parlamentari socialista en un moment d'intens i ric debat. La moció presentada pel PSC va apostar per recuperar l'esperit dels principis del Pacte d'Abril, que van donar origen a la creació del PSC: La reafirmació en que Catalunya té la capacitat de poder decidir el seu futur com a país, una versió matissada i adaptada del dret d'autodeterminació dels pobles.
En els darrers 30 anys el PSC s'ha guanyat el respecte i admiració dels seus adversaris, principament per la seva capacitat de ser una eina d'integració social i nacional de moltes generacions de nouvinguts. El país ha iniciat un canvi i ha mogut l'esquema de valors i prioritats, i el PSC ha de saber reaccionar, llegir acuradament el que està passant. Perque justament en un moment de cruïlla com l'actual, ha de ser capaç de poder explicar què és el dret a decidir als seus electors des de la pedagogia, des de la serenor, des de la reflexió, des de la radicalitat democràtica. Ha de poder explicar quina és la seva aposta de sobirania compartida, d'interdependència, d'autogovern, de nou pacte amb Espanya -si és possible i si no és possible també, sense enganyar ni deixar-se emportar per les lògiques del PSOE-. I sobretot sense recórrer a la por o la demagògia com ho fan el PP i Cd's. De la mateixa manera que el PSC dóna cabuda a socialistes, socialdemòcrates, reformistes d'esquerres, liberals-progressistes, socioliberals etc., que construeixen un model de societat de síntesi, també ho ha de fer amb autonomistes, federalistes, confederalistes, sobiranistes o independentistes -que n'hi ha com demostren les enquestes que diuen que un 25% de socialistes votarien a favor del referèndum de secessió-. Al cap i a la fi, al PSC li hauria de ser indiferent l'arquitectura estatal perque continuaria sent socialista tant en una Catalunya independent com en una Espanya federal.
Els propers dos mesos seran d'una intensitat política sense precedents en els que els socialistes haurem de presentar alternativa a la forma polaritzadora del nacionalisme espanyol i català, dues cares de la mateixa moneda que es retroalimenten i que han deixat fora de joc al federalisme i fins i tot a l'independentisme d'esquerres d'ERC i la CUP. El nacionalisme espanyol assumeix l'estratègia recentralitzadora i el nacionalisme català la independentista. El PSC ha de ser capaç de llegir que les coses han canviat i que ara més que mai (tot i que sembli una paradoxa o quimera) és necessari teixir aliances i acords amb independentistes i sobiranistes d'esquerres per contribuir a generar una alternativa progressista creïble a Catalunya. Ara bé, el PSC ha de ser conscient que per trobar punts d'entesa ha de liderar sense posar pals a les rodes, la posada a zero del comptador i defensar -des del convenciment demòcrata i la passió republicana- la cessió del protagonisme als ciutadans catalans en el marc d'un referèndum.
El punt d'inflexió al PSC ja és doncs una realitat després de la moció al Parlament, precedida per les presentades a diferents municipis. L'aposta per la radicalitat democràtica que reclamen fins a un 75% dels electors socialistes és la millor forma de defensar Catalunya ara per ara. És possible un discurs il·lusionador, emancipador i coherent des del socialisme federalista-internacionalista a favor de Catalunya i també d'Europa. A l'hora del referèndum només caldrà promoure l'exercici del lliurepensament, l'expressió natural, pacífica i democràtica dels electors, sense traumes, on cadascú opti pel que consideri. En definitiva, que sigui un vot lliure.

Publicat a El Triangle, el 5 d'octubre de 2012

1 d’octubre del 2012

Claustre general de l'Escola El Sol a la vista

Com és habitual per aquestes dates és moment de parlar de la reunió de Claustre general de l'Escola El So. Enguany no és un trobada més, cobra especial rellevància per cinc motius de pes. En primer lloc, perque continuem donant passos ferms en la construcció del Pla de formació MLP (2011-2013), concretament en aquest Claustre aprofundirem en el Programa Anselm Clavé que té com a missió la formació i l'acompanyament del professorat, el motor de l'Escola. En segon lloc, coneixerem de primera mà els resultats de la III edició de l'Estudi MLP realitzat per la Fundació Ferrer i Guàrdia, especialment ens interessa saber quins han estat els resultats que fan referència a l'Escola. En tercer lloc, el canvi d'etapa també es vol plasmar amb una transformació de la identitat corporativa. Coneixerem doncs el nou logo de l'entitat. En quart lloc, perque aprofitem la trobada per inaugurar les noves dependències de l'Escola a l'Edifici de Rosa Sensat. Fruit de l'acord amb l'Associació de Mestres Rosa Sensat l'Escola gaudirà d'uns equipaments molt més preparats per a la formació i podrà desenvolupar projectes compartits amb una de les entitats de referència al món educatiu. En darrer terme, és un dia especial perque un cop finalitzat el Claustre farem l'acte del 20è aniversari de la creació de l'Escola El Sol amb una conferència de Joan-Francesc Pont titulada “20 anys de formació i lliurepensament”. Sembla doncs que per un motiu o un altre el dia 27 fareu bé de reserva-ho a l'agenda.

27 de setembre del 2012

Nosaltres decidim - 28s

No podem deixar que l'onada conservadora es porti la bona feina fins ara. Cal sortir en defensa d'aquells paradigmes emancipadors que conformen tots els avenços en drets civils i en llibertats públiques aconseguits al llarg de les legislatures de progrés al nostre país. I cal tenir-los presents com si fossin els membres de l'equip de futbol favorit: 1) La nova regulació del divorci, que permet afavorir les custòdies compartides i no prioritzar el suposat dret de cap dels afectats. 2) La regulació del dret d’avortament per terminis, amenaçada de ple per l’ofensiva conservadora-clerical. 3) La llei d’igualtat de la qual es fa ressò aquest portal extensament. 4) La igualtat civil de les persones al marge de les seves opcions sexuals, incloent el dret d’adopció. 5) La llei de dependència, boicotejada per les autonomies del PP, i que no va ser votada favorablement per CiU. 6) L’assignatura d’Educació per la Ciutadania, indispensable venim d’on venim i que, ara, molts enyoraran. 7) La investigació en cèl·lules-mare contra les malalties degeneratives, enfront l’oposició de l’Església catòlica i del PP, que –sense metàfores de cap mena- és una part irrenunciable del combat per la llibertat contra la “necessitat”. L'agressió del govern central ha començat per l'avortament. Davant la por que a Espanya torni l'avortament clandestí, hem de dir ni un pas enrera: Nosaltres decidim!


Publicat el 4 de juliol al portal Nosaltres decidim
Aprofito per reeditar davant la celebració del DIA MUNDIAL DE LA DESPENALITZACIÓ DE L'AVORTAMENT 

23 de setembre del 2012

Punt d'inflexió a Can PSC

Punt d'inflexió en el moment que el PSC pren la iniciativa sobre la qüestió nacional presentant una moció a l'Ajuntament de Sant Feliu de Codines, indret d'altra banda emblemàtic per al nou socialisme encapçalat per Joan Ignasi Elena. Sorprenentment CiU peca de tacticisme i passa a la defensiva votant en contra la realització d'un referèndum a favor de la federació o la secessió. Aquest error obre una petita escletxa en la proposta nacionalista titllada des de l'escena del 20s d'excessivament tacticista. L'aposta per la radicalitat democràtica és la millor forma de defensar Catalunya ara per ara des del PSC. Pere Pladevall, l'alcalde i destacat membre d'Avancem demostra que és possible un discurs il·lusionador, emancipador i coherent.
Punt d'inflexió amb la reaparició del duet Ros-Bustos, sobretot per les declaracions de l'alcalde de Sabadell en les que defineix al PSC com un punt de trobada de federalistes, de confederalistes però també, d'independentistes. Bustos és coneixedor com a secretari de política municipal de la realitat municipal socialista diversa i plural del país. Aquest nou vell frame amb el que el PSC es presenta podria tenir conseqüències en la formulació del programa electoral. L'ambigüitat podria tornar a ser aliada del PSC, una posició que li permetria guanyar temps en funció si PSOE i el Gobierno de España mouen o no fitxa i aposten per un nou pacte constitucional (poc probable, de moment).
Punt d'inflexió quan en la primera intervenció a Els Matins de TV3 el nou president del grup parlamentari socialista, Xavier Sabaté, demana “el més aviat possible la celebració del referèndum”. Aquesta intervenció entronca amb el que el propi Sabaté havia escoltat a Sant Feliu de Codines de la mà de la gent d'Avancem.
Punt d'inflexió amb la participació de CCOO i UGT l'11s i els diferents articles i intervencions de Joan Carles Gallego i Pepe Àlvarez en defensa desacomplexada dels diferents drets a decidir: en l'ambit social i també nacional. Són els sindicats qui amb la Plataforma Prou Retallades volen impulsar una consulta sobre els ajustos. Va ser presentada abans de l'estiu a la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert.
Punt d'inflexió, en definitiva, en l'orientació dels debats formals i informals a les files socialistes després de tres dies que canvien la història de forma sensible: l'11 s (Diada Nacional), el 16s (Rubalcaba a la Festa de la Rosa) i el 20s (Mas a la Moncloa) i que demostren que aquesta organització és viva i que la seva raó de ser és sumar perque ho porta en la seva gènesi recollida al Pacte d'Abril de 1978.


20 de setembre del 2012

Nou impuls de l'educació a Catalunya

L'ESCOLA LLIURE EL SOL i L’ASSOCIACIÓ DE MESTRES ROSA SENSAT, 
JUNTES PER L'IMPULS DE L'EDUCACIÓ A CATALUNYA

L'Escola Lliure El Sol i l’Associació de Mestres Rosa Sensat han arribat a un acord de col·laboració mitjançant el qual l’escola trasllada la seva activitat a la seu de Rosa Sensat, fet que permetrà establir línies de treball conjuntes per impulsar un model d’educació en què l'infant i el jove sigui el centre de l'acció educativa, i en què l'escola i l'educació popular facin el camí plegats per a dotar de coherència el conjunt del procés educatiu.

Aquest acord suposa un procés inèdit al nostre país, ja que mai cap projecte d'educació formal havia lligat la seva activitat amb l'educació popular.

L’Escola Lliure El Sol és l’eina de formació i de debat pedagògic del Moviment Laic i Progressista. Va néixer fa 20 anys i es dedica principalment a la formació i l’acompanyament de monitors i directors en el temps lliure a partir de l’oferta de cursos homologats per la Generalitat.

Per la seva banda, l'Associació de Mestres Rosa Sensat és avui una de les principals organitzacions de mestres de Catalunya, que treballa per la formació permanent de mestres i professors i per a la millora de l’educació pública.



World Freethinking Day!

 
El Moviment Laic i Progressista anima la ciutadania activa a celebrar Dia Mundial del Lliurepensament el 20 de setembre

En un moment de retrocés de les llibertats individuals, de greus retalles socials i d'afebliment de les democràcies, es fa necessari la reinvindicació del lliurepensament com a eina de construcció de repúbliques obertes i democràtiques sobre la base de persones lliures i fraternalment compromeses.
Les societats plurals i diverses fan de la laïcitat la norma convivencial que permet la construcció comuna d'un espai públic a on més enllà de les particulars cosmovisions s'enforteixin els valors comuns que ens uneixen: drets humans, democràcia, no discriminació, llibertat de consciència, solidaritat, etc., valors que troben el seu fonament en la més radical llibertat de pensament que permet l'expressió més clara de la dignitat humana al temps que l'estímul per crear un clima social tolerant que permeti la concurrència de tots en la construcció republicana.
L'endemà de la manifestació de l'11 de setembre cal afirmar que només des d'una concepció lliurepensadora si aporta la capacitat de plena decisió política en els diferents nivells de govern que decidim sobirament articular. El debat sobre el dret a decidir i l'exercici ple de la sobirania trobarà en el lliurepensament arguments oberts i democràtics davant els perills de l'essencialisme comunitarista: la possibilitat de construcció repúblicana enfront dels contructors de discursos excloents.
La construcció nacional de Catalunya, des de la concepció lliurepensadora, formarà part indissociable d'un procés de construcció europea que és també d'articulació dels principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, en un món polièdric i global a on pugnen per revifar totalitarismes, integrismes i comunitarismes.
En aquest sentit, la Crida a la Catalunya lliurepensadora que proposem entronca amb la reinvindicació del pensament polític català i europeu i es presenta com a una eina de transformació de la nostra realitat.

12 de setembre del 2012

Avancem amb decisió

Avancem amb decisió (Després del dia que els catalans van decidir sortir al carrer).

La meva generació no va ser protagonista de l'Assemblea de Catalunya ni va votar el referèndum de la Constitució. L'anhel de reconeixement del dret a decidir es fa més evident entre generacions que no han tingut oportunitat de construir l'arquitectura política actual. És comprensible que després de 30 anys de pujolisme sociològic als federalistes a a favor d'Espanya els costi reconèixer que ens trobem en un atzucac ja que cada cop es fa més complicat trobar aliats en la generació posterior a la seva, i principalment per la manca d'aliances a l'altra banda de l'Ebre. Es fa evident que és la nostra generació la que ha liderar la renovació del federalisme, entès però com la unió en llibertat. Cal assumir responsabilitats, evitant l'ambigüitat. Per tant, la revisió de l'aliança (federació) amb Espanya i Europa si ja eren dues qüestions fonalmantals abans de la Diada, ara ho són encara més en el procés de primàries que tot just ara comencem a desplegar. 
 
El PSC ha estat durant 30 anys un partit central, plural, de tradició democràtica i que ha sapigut donar respostes en cada moment històric. Ben estrany seria que ara no reflexionessim sobre la idea creixent d'un independentisme racional, que s'apropa al d'Ignasi Llorente, a la recerca del benestar. El sobiranisme emergent no només és nacionalista o excloent, és popular, respectuós, d'arrel lliurepensadora tal com es va demostrar als carrers de Barcelona. La resposta va ser popular, cívica, amable, honesta i fugia de l'anti-espanyolisme del vell independentisme dels vuitanta i noranta. El PSC com a partit frontissa, igual que va defensar la immersió lingüística entre d'altres, ara ha de donar resposta a la creixent demanda popular de voler decidir (fins i tot de voler ser). La nostra vocació demòcrata ens condueix sense excuses a parlar obertament de dret a decidir des dels de valors republicans de compromís, de ciutadania, i de solidaritat que recull el nostre ideari.

Sense oblidar que la raó de ser d'un partit és governar i en referència a la configuració d'una alternativa, cal fer una cosa nova que superi el PSC, però que sense el PSC és ara mateix impossible construir. La meva generació ha comprovat que l'esquerra pot guanyar unes eleccions en vots i escons però és incapaç de fer un projecte en comú, amb ànima i relat propi. Cal superar l'esquema actual de partits i és en aquesta línia que cal apostar per una Aliança Catalana de Progrés tal com es reclama des del moviment Avancem. Una aliança amb un programa econòmic i social reformista i nítidament d'esquerres i la defensa del dret a decidir. Aquesta segona qüestió és fonamental ja que evitaria la fractura de l'esquerra política actual, tal com assenyalava Joan Carles Gallego de CCOO fa uns dies.
Al PSC hi ha moviments que s'accenturan davant la resposta popular als carrers de Barcelona. Les idees no viuen sense organització i per això cal passar a l'acció superant el marc teòric, des de la radicalitat democràtica, des de la sinceritat i la coherència entre el que som, el que diem que som i el que anhelem cadascú de nosaltres. Molta gent catalanista ens està esperant, som-hi.

Publicat a E-notícies el 12 de setembre de 2012

9 de setembre del 2012

Les dones del PSC manen a Twitter

Diuen els experts que el 80% de l'èxit d'un article són els títols. I jo he dubtat si posar alguna cosa així com "Informe sobre l´ús del Twitter al PSC" però m'ha semblat molt avorrit. Certament la sorpresa ha estat comprovar que les dones encapçalen els tres rànkings. Una bona demostració que la influència de les dones cada cop és present a la política catalana i en bona part és gràcies al compromís d'organitzacions com el PSC.

L'estudi està elaborat a partir dels 84 dirigents del PSC que tenen càrrec orgànic i institucional (Parlament, Corts espanyoles i Parlament europeu). Dels 84 són 58 (69%) els que disposen de compte de Twitter.

Aquests 58 dirigents han fet 118302 tuits, una mitjana aproximada de dos mil tuits per persona. La persona més activa és Montserrat Capdevila, diputada al Parlament de Catalunya, amb 15623. La segueix Marina Geli, companya a la cambra, amb 7.272 tuits i Joaquim Nadal amb 7409. Els seu immediats seguidors els joves Jordina Freixenet i Fabian Mohedano amb 5737 i 5019 respectivament.

El rànking dels socialistes que decideixen estar més informats són Montserrat Tura que segueix a 10460, seguida de Montserrat Capdevila que segueix a 2585 i Jordina Freixenet amb 2500. Complenten les primeres places Jaume Collboni, portaveu del PSC que segueix a 1635 i Javi López, primer secretari de la JSC que segueix a 1532.

I finalment la llista més rellevant, la dels més influents a twitter, és a dir, els que tenen més seguidors, està encapçalada també per una dona, Carme Chacón, candidata a les dues darreres eleccions al Congrés dels Diputats i candidata a dirigir el PSOE en el darrer Congrés. Com si d'una llista paritària es tractés entre les 15 primeres places del rànking d'influciència, hi ha situades 8 dones.

Pere Navarro és una de les persones que més ha crescut en seguidors en els darrers mesos des de la seva elecció com a primer secretari, encara però sense arribar al top 5, situant-se en la setena posició, però amb moltes possibilitats d'arribar a la cinquena plaça en els propers mesos i situar-se per davant de Miquel Iceta, una de les persones més actives a les xarxes socials en els darrers anys. 

Pel que fa als possibles candidats que han sortit a la premsa, Montse Tura destacaria per sobre de Pere Navarro, d'Àngel Ros, de Rocío Martínez-Sampere i de Laia Bonet.

Carme Chacón 28534
Montserrat Tura 12976
Joaquim Nadal 12420
Ernest Maragall 7716
Miquel Iceta 6698
Marina Geli 6280
Pere Navarro 6146
Jaume Collboni 3991
Àngel Ros 3983
Montserrat Capdevila 3676
Núria Parlon 3261
Rocío Martínez-Sampere 2830
Jordina Freixenet 2828
Núria Marín 2414
Raimon Obiols 2085
Àlex Sáez 2082
Josep Fèlix Ballesteros 1963
Joan Ignasi Elena 1752
Javi López 1720
Jordi Terradas 1640
 





Aquest petit estudi, més realitzat com a divertimento que no pas en la recerca de cap conclusió científica, no recull els càrrecs orgànics ni institucionals d'agrupacions i administració local. Hi hauria molts dirigents locals i comarcals que farien modificar la llista de forma considerable. Un bon exemple seria Lourdes Muñoz, actual secretària d'organització del PSC de Barcelona que compta amb una activitat de 9941 tuits, seguida per 5008 i és seguida per 6537, que la situaria al capdavant de les persones influents del partit per davant de Marina Geli o el propi Pere Navarro.

A més, la recerca podria comptar amb alguns errors per manca de dades sobre alguns dels dirigents dels quals he estat incapaç de trobar compte i que se situarien en el 31% restant. Les dades són de la tarda vespre del 8 de setembre. En aquestes alçades i gràcies a l'activisme dels dirigents socialistes, les dades ja estan desfassades.


6 de setembre del 2012

Comunicat de la FAVB davant l#11S



Reprodueixo el Comunicat de la FAVB davant l'11S. Em sembla molt encertat i assumible per qualsevol organtizació i col·lectiu de l'Espai Social Progressista:




Enmig de la crisi que estem patint, la celebració de la Diada adquireix enguany una significació molt especial. La FAVB convida la ciutadania de Barcelona a sortir massivament al carrer i a participar, cadascú segons les seves afinitats, en les diferents manifestacions convocades en defensa dels drets nacionals, socials i democràtics de Catalunya.

El col·lapse del model de creixement neoliberal, basat en l’especulació immobiliària, els baixos salaris i l’expansió del crèdit, ha deixat a casa nostra un panorama d’atur, desolació social, desigualtats creixents i greus impactes mediambientals. A través de la seva enorme influència sobre governs i institucions, les mateixes elits financeres que han generat aquesta crisi pretenen que les seves conseqüències siguin assumides per la immensa majoria de la població. Així, el rescat de les entitats bancàries es tradueix en brutals retallades que afecten la despesa educativa, sanitària, assistencial i els serveis públics en general, promovent la seva privatització. A través de les instàncies de la Unió Europea, els grans creditors exigeixen de l’executiu espanyol que prioritzi a qualsevol preu el servei d’un deute privat que successives mesures de govern han anat convertint en públic. De retruc, el govern de Madrid centrifuga el dèficit de l’Estat cap a les malmeses economies de les comunitats autònomes. En aquest marc, el finançament injust que pateix Catalunya i la involució centralista en matèria d’autogovern esdevenen asfixiants, augmentant el sentiment de greuge nacional i el legítim desig popular d’accedir a una plena sobirania.


El moviment veïnal que, juntament amb el moviment obrer i democràtic, ha sostingut la lluita per la recuperació de les institucions catalanes en els anys difícils del franquisme i la transició, i mai no ha deixat de fer bandera de les llibertats, no pot faltar a la cita d’aquest 11 de Setembre. Però, alhora que convidem veïnes i veïns a fer palesa la seva indignació, volem afirmar amb més força que mai la necessitat d’unir el dret a decidir amb la defensa de drets socials i serveis públics, de la igualtat entre homes i dones, dels drets de les persones nouvingudes, de la preservació del territori... Només la defensa d’aquests drets pot garantir la cohesió social. Només des de la unitat del poble podrem avançar cap a la sobirania, sigui quina sigui l’opció democràtica - independentista, federalista o altra - que finalment triï la ciutadania.


Justament per això, la FAVB insisteix en la urgència d’un gir decidit en les polítiques públiques del Govern. No és admissible la submissió a les mesures antisocials que dicta Madrid. Encara menys emparar-s’hi per afavorir, des de l’àmbit competencial de la Generalitat, a còpia de mesures fiscals regressives, retallades i privatitzacions, els interessos d’una minoria benestant avesada a brandir un dia la senyera davant del poble... i a entendre’s l’endemà amb la dreta espanyola més rància. En aquest sentit, reiterem el nostre compromís amb la iniciativa d’una consulta popular, promoguda conjuntament amb sindicats i entitats ciutadanes, sobre les retallades de l’Estat del benestar que tan durament estan afectant la nostra gent.


Un altre model econòmic i mediambiental, curós amb les necessitats de la majoria social, és possible. Una altra organització política, fidel a la seva voluntat, és necessària. Ambdós són indestriables. Des del respecte de la pluralitat que sempre ha distingit el moviment veïnal, la FAVB crida a reivindicar la Catalunya social i solidària, i a reclamar la plenitud democràtica del seu dret a l’autodeterminació.




5 de setembre del 2012

Per una Catalunya social i pel dret a decidir

Torna un nou curs polític i pedagògic al Moviment Laic i Progressista i com és habitual amb les celebracions de la Diada Nacional de Catalunya, moment en que ens retrobem per reafirmar-nos com a país. 

Com és habitual, el màxim òrgan de direcció de l'MLP, el Comitè d'Acció Laica, anima als 3000 activistes i dirigents que formen part de les 180 entitats i projectes d'educació, cultura i transformació social de les diferents organitzacions i que formen part de la coordinadora a expressar-se activament a favor de la construcció nacional de Catalunya.

No hauria de ser un fet noticiable però sembla que aquest any s'ha convertit en una convocatòria pseudo-plebiscitària la participació als actes de l'11S. Ja en plena onada de calor, en el mes d'agost, es parlava que aquesta tardor seria calenta i que la tardor enguany començava l'11S. Tot un despropòsit metereològic.

Hi estic d'acord amb la decisió del Comitè d'Acció Laica que cal participar activament. Cobra especial rellevància davant el context d'ajustos que està portant a la pèrdua alarmants de drets nacionals, socials i democràtics.

Per aquest motiu, coincideixo que cal animar a tothom a sortir al carrer l'11S i participar dels diferents actes que s'organitzen en el marc de la Diada Nacional amb l'objectiu de defensar dues qüestions que formen part del nostre Ideari: Per una Catalunya social i pel dret a decidir.

La bona gent de la Catalunya lliurepensadora fem una doble convocatòria a tothom que s'hi vulgui sumar:

Convocatòria Ofrena: 9:00 h. Ronda Sant Pere/Urquinaona (Sala DBoy)
Convocatòria Concentració: 17:30 h. Balmes/Diputació (Sala Arena)

A més, us animem a passar i retrobar-nos a la paradeta coordinada per la Fundació Ferrer i Guàrdia al Passeig Lluís Companys.


Publicat a e-notícies el 5 de setembre de 2012

30 de juliol del 2012

Els drets de tothom estan en perill

La reforma de la llei que planteja el Ministre Gallardón vol acabar amb drets de ciutadania atacant en especial a les dones. Un país sense drets de salut sexual i reproductiva, recollits en l’actual llei,  és una societat on dones i homes han perdut el dret a escollir quin és el moment més òptim per a ser mares i pares; on els infants han perdut el dret a néixer desitjats i a créixer en el millor entorn possible. La reforma de la llei de l’interrupció voluntària del embaràs colpeja el model de societat que els anys de democràcia han forjat. Els canvis en el drets han de consolidar tot el que contribueix al benestar i felicitat de les persones permetent decidir el que es millor per construir el seu futur, aquest que el govern del PP ens vol negar.

El dret a la interrupció voluntària de l’embaràs és una de les conquestes més importants en relació als drets de les dones.  Els estudis de la OMS demostren que els països amb lleis més restrictives no redueixen els avortaments, i  incrementen les pràctiques perilloses principalment per a les dones en situació de vulnerabilitat i exclusió social.

A Espanya, amb la Llei Orgànica 9/1985, es va despenalitzar l’avortament en 3 supòsits : greu risc per a la salut física i psíquica de la dona embarassada; violació i malformacions del fetus. Les dones  podien interrompre l’embaràs en centres públics o privats, en les 12 primeres setmanes o en les 22 primeres setmanes, en el supòsit de malformacions. Es requeria denúncia policial, en cas de violació o un informe mèdic que certifiqués el compliment de les condicions establertes per la llei, en la resta de supòsits.

El 2010 es reforma la llei i les dones poden decidir de forma lliure durant les 14 primeres setmanes de gestació. El termini augmenta fins la setmana 22, en casos greus per a la vida o la salut de la mare o del fetus. A partir d’aquest moment, només es pot interrompre, si es detecten anomalies incompatibles amb la vida o una malaltia extremadament greu en el fetus, que sigui incurable en el moment del diagnòstic, i confirmada per un comitè clínic. Per fi teníem una llei de salut sexual i reproductiva, amb l’objectiu de prevenir els embarassos no desitjats i disminuir el nombre d’avortaments equiparant el nostre país a la legislació europea més avançada. Alemanya, Grècia,Holanda i Àustria disposen, des de fa dècades, de lleis de terminis.

Les intencions del Govern del PP transformarien la legislació del nostre país en una de les més restrictives d’Europa assimilant-nos a Irlanda i Malta. Tornaríem al 1985 quan la interrupció voluntària de l’embaràs no es considerava un dret i les decisions de les dones estaven supeditades a la tutela mèdica.

Retorn al passat, 3.000 dones mortes.
Eren les dades del Tribunal Suprem al 1976 quan es van practicar 300.000 avortaments clandestins a tot l’Estat. Fa 40 anys, les dones només podien interrompre un embaràs no desitjat gràcies a la informació que aconseguien a través de les xarxes personals. Si disposaven de recursos econòmics viatjaven a Londres o Amsterdam i duien a terme una interrupció voluntària de l’embaràs en condicions sanitàries dignes. Si no disposaven de  recursos accedien a avortaments clandestins a Espanya en clíniques d’ IVE no legalitzades o avortaven fent servir mètodes casolans i perillosos amb conseqüències nefastes per a la seva salut física i psíquica. La proposta del Ministre Gallardón de penalitzar l’avortament per malformació del fetus és retrògrada. Potser el PP vol condemnar  a la clandestinitat aquesta prestació sanitària i posar en risc la salut de les dones del país?

Defensem la maternitat lliurement decidida, derivada del dret al propi cos i al futur. No volem que sigui una situació sobrevinguda ni obligada per lleis restrictives. Volem que les dones puguin prendre la decisió sobre el seu embaràs i que aquesta, conscient i responsable, sigui respectada. La decisió de tenir criatures constitueix un dels assumptes més íntims i personals que dones i homes  afronten durant les seves trajectòries vitals.  Els poders públics han d’establir els mecanismes per tal que es faci de manera lliure i responsable, posant a l’abast de tothom informació, assessorament i serveis d’atenció sanitària.

Una llei d’avortament no obliga a avortar, però una llei que limita el dret a fer-ho condemna a dones, parelles, famílies i a la societat en general a tirar endavant vides plenes de dolor i dificultats, amb gran cost emocional i econòmic. La llibertat d’ escollir es l’única garantia de defensar els drets de la ciutadania. No es pot confondre legislar amb imposar una doctrina religiosa en un país que ha decidit ser aconfessional.

No estem disposades a retrocedir 30 anys en els drets de les dones. Tants esforços i des de tants espais com s’han fet per la defensa dels drets de les dones no els podem deixar dilapidar. I ara hem constituït la Plataforma Nosaltres Decidim per fer una crida a totes les persones que creuen en la llibertat i en la igualtat de les dones per decidir sobre les seves vides. Som lliures per decidir i volem que l’actual llei de salut sexual i reproductiva no retrocedeixi i que l’avortament es garanteixi com una prestació sanitària mes.


Article publicat a El Periódico, el 29 de juliol de 2012

3 de juliol del 2012

Autogovern, federalisme i dret a decidir

29 de juny de 2012. 9:38 h. i sota la mirada d'una cinquantena de persones espectants Montserrat Tura inaugura al Pati Maning de Barcelona les jornades sobre Autogovern, federalisme i dret a decidir organitzades per la Fundació Campalans, que en aquesta darrera etapa presideix Miquel Iceta. Sola a la taula fa una presentació citant, com no, a Pasqual Maragall i Jordi Solé Tura, per recordar l'origen de l'estat plurinacional que es configura amb la Constitució de 1978.
Tura entra al gra ben aviat i diu que ja al 1979 amb la creació de la llei del Tribunal Constitucional es trencà el consens sobre l'exercici dels drets individuals i la sentència de l'Estatut pateix les conseqüències en primera persona.
Es qüestiona perquè hi ha d'haver estructures inamovibles. Cita casos com Quebec, Escòcia, la reunificació d'Alemanya o el cas de Chèquia i Eslovàquia.
Adverteix que no es pot ser dogmàtic en matèria creixent de demanda de llibertat de les nacions. I afirma que res serà igual després de la crisi però tampoc després de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.
Tura demana no tenir por a les paraules i al debat de les idees. Creu convenient parlar sobre qüestions com el dret a decidir, la secessió, la independència, l'autoderminació, etc. Pensa que només reforçarem les estructures democràtiques des de la capacitat d'adaptació a les realitats canviants. No hi haurà satisfacció de desig si no hi ha jornades d'aquest tipus que permetin canalitzar demandes d'aquest tipus. Perque en major o menor mesura Catalunya vol i pot tenir instruments d'estat.
Comencem les taules, tot un dia per endavant amb acadèmics i altres cares conegudes.
Els debats se centren excessivament en lleis, sentències, casos, etc. Fa falta una segona part on es parli perquè s'ha arribat a aquesta hegemonia cultural del secessionisme, del sobiranisme, de l'indendentisme, del reclam al dret a decidir, a l'autoderminació...
Probablement entrar el primer dia a analitzar el combat cultural és massa pel body a Can PSC. Comencem per una visió democràtica i federalista de les qüestions constitucionals, legislatives. Però no eludim l'altra part, la que afecta a la pell de les persones. Cal descatar que pràcticament tots els ponents comencen la seva intervenció fent una reflexió sobre l'oportunitat del seminari i la necessitat dels partits d'esquerres i especialment el PSC a afrontar aquesta qüestió.
El debat està servit. Ha arribat al PSC i no marxarà fàcilment. No badem perque com diu en Juanjo López Burniol “Hi ha un temps per pensar i ara estem en el temps de decidir”.

2 de juliol del 2012

Els agents socials celebren els 125 anys de la primera llei d'associacions

Alhora, reivindiquen la importància d’aquesta llei que va permetre posar la primera pedra a l’associacionisme

Associacions, cooperatives, sindicats i plataformes representants d'entitats del Tercer Sector Social, cultural, juvenil i de cooperació reivindiquen la primera llei d'associacions, com un pas determinant, l'any 1887, que va permetre la construcció de ciutadania en la democratització del país.
 

Com en tantes coses, la revolució de 1868 suposa un sotrac de les convencions polítiques. Amb vint anys de retard sobre la resta d’Europa, la “gloriosa” reivindica els drets humans individuals i socials. El resultat es plasmarà a la Constitució de 1869, a la que es reconeix el dret d’associació com un dret fonamental, sobre el qual la legislació ordinària no pot introduir restriccions. És el mateix model de
l’actual article 22 de la Constitució. La revolució va reivindicar el dret d’associació i s’aprovarà finalment la Llei d’Associacions de 30 de juny de 1887, ara fa tot just 125 anys.
 

Fins aquell  moment  només algunes circulars regulaven el  procediment administratiu. Les associacions eren secretes perquè no tenien forma de no ser-ho. La Llei de 1887, per tant, suposa un trencament molt important en la construcció de la ciutadania. Al permetre l’associació, accepta que les persones puguin unir-se en la defensa dels seus interessos, en la promoció de la seva educació i de la seva cultura i en l’enfortiment dels lligams entre elles per tal d’oposar- se als poders tradicionals. La Llei és cauta i vol que l’Administració vetlli per la no infracció dels principis d’orde públic, el que introdueix un règim d’autorització prèvia, però també és una llei liberal, sota la qual floriran mil manifestacions de l’espontaneïtat creativa de la gent. S’ha donat un pas en l’emancipació dels súbdits, d’una transcendència que costa comprendre avui.
 

El 30 de juny de 2012, les organitzacions sots-signants volem celebrar aquesta efemèride amb una campanya a les xarxes #associacionisme125 amb l'objectiu de recordar aquesta data que posa la primera pedra al fet associatiu, tal com el coneixem ara i  que s'expressa a Catalunya en partits polítics, sindicats, associacions, cooperatives, etc.
 

Signants:
CCOO Catalunya
Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya, CONFAVC
Consell d’Associacions de Barcelona, CAB
Consell de la Joventut de Barcelona, CJB
Ens de Comunicació Associativa, l’ENS
Federació d’Ateneus de Catalunya, FAC
Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, FAVB
Federació de Cooperatives de Catalunya
Moviment Laic i Progressista
Obrador del Tercer Sector Ambiental de Catalunya
Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya
UGT de Catalunya

28 de juny del 2012

Igualtat sense retallades - Matrimoni igualitari

El 28 de juny es commemoren arreu les revoltes de Stonewall al Greenwich Village de Nova York del 1969, esdeveniment que va suposar el naixement del nou i modern moviment d’alliberament gai, lèsbic, transsexual i bisexual (LGTB), i que se celebra a tot el món com el Dia de l'Orgull LGTB. Una commemoració nascuda a través de la rebel·lió d'un grup de ciutadans i ciutadanes que es van mantenir ferms en contra d'una discriminació brutal i la fustigació constant per part de la policia, desafiant lleis injustes i prejudicis destructius.
Avui, encara podem dir que el nostre país es troba al capdavant dels països que reconeixen els drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB), i, en aquest procés, les dones i homes socialistes hem estat una peça clau per al seu impuls i desenvolupament, especialment amb els nostres governs, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.
Malgrat aquests importants avenços, encara queden coses per aconseguir i realitats per canviar, però la defensa dels drets conquerits és una de les nostres prioritats, davant d'un govern central del PP que ha demostrat en aquests mesos que és un govern antisocial, no creu en la igualtat, i desenvolupa un full de ruta ultraconservador quan es refereix als drets socials i civils, i que suposa un greu perill per a les llibertats públiques assolides al nostre país. I un govern català que li segueix fent de comparsa amb les retallades amb un silenci còmplice absolut.
No podem deixar de recordar en aquest dia que el Partit Popular manté encara el seu vergonyós recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei que fa possible el dret al matrimoni per a les parelles del mateix sexe, un recurs contra la igualtat i la felicitat de moltíssimes persones que viuen al nostre país. Mentre es mantingui aquest recurs, cap proposta política a favor de la igualtat per part del Govern del PP serà creïble, per la qual cosa fem, de nou, una crida als seus dirigents perquè retirin el recurs i reconeguin el dret de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a gaudir dels seus drets civils, i el dret a igual tracte i consideració que la resta dels ciutadans. El manteniment d'aquest recurs genera inquietud i indignació per part dels que viuen diàriament amb una espasa de Dàmocles sobre els seus drets civils, situació que s'estén als seus fills i filles, familiars i persones properes.
En una situació de crisi global com l'actual, hem de posar de manifest que aquells col·lectius que pateixen discriminació són especialment més vulnerables a l'exclusió. Les retallades socials, dutes a terme pels governs del PP i de CiU en l'àmbit dels drets laborals i socials, afecten també de forma significativa lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, en sumar-se aquestes situacions de precarietat a les discriminacions que encara es produeixen en l'àmbit de l'ocupació i en l'accés a béns i serveis que pateixen lamentablement aquests col·lectius.
Especialment deplorable és l'actitud de significats dirigents del PP que han tractat d'utilitzar a les persones transsexuals com a bocs expiatoris d'aquesta crisi, propugnant reiteradament la necessitat d'eliminar el procés transsexualitzador del sistema públic de salut com una mesura fonamental per reduir la despesa sanitària, intentant estigmatitzar un dels col·lectius més vulnerables, i obviant que el cost d'aquest procés, exclòs de la majoria de comunitats autònomes governades pel PP, suposa una ínfima quantitat dels recursos sanitaris, i tractant així d'emmascarar la política de destrucció del sistema sanitari universal, públic i gratuït que està desenvolupant el govern del Partit Popular.
L’eliminació de l'estructura funcional de la Secretaria del Pla Nacional de la Sida i dels recursos destinats a la prevenció del VIH en els pressupostos de 2012 és una clara mostra de l'agenda neocon de CiU i del PP, que tracta amb l'excusa de la crisi, d’eliminar qualsevol programa de promoció de la salut sexual i de prevenció de les infeccions de transmissió sexual, el que li ha comportat una condemna enèrgica de les organitzacions i organismes de VIH tant nacionals com internacionals. Aquesta ineficaç política pot ocasionar que el nostre país, que compta amb una de les principals taxes de seroprevalença de la UE, retrocedeixi 20 anys pel que fa a polítiques de promoció de la salut i de prevenció del VIH es refereix. De pura homofòbia institucional podem qualificar el rebuig del Ministeri de Sanitat a acceptar 200.000 preservatius i lubricants que una empresa oferia gratuïtament per desenvolupar la campanya de prevenció del VIH en homes que tenen sexe amb homes que aquest Ministeri feia tots en els anys coincidint amb l'Orgull, i que posa de manifest que no és una qüestió de recursos, sinó una qüestió de manca de voluntat política i d'incapacitat dels que encara, des del Govern i fora d’ell, veuen en el preservatiu un enemic i no un aliat per reduir els preocupants nivells de transmissió del VIH al nostre país, menystenint els anys de treball, col·laboració i consensos en aquesta matèria.
L’eliminació de l'assignatura d'educació per a la ciutadania i la desaparició del temari de l'assignatura que pretenen substitueixi a aquesta de qualsevol esment a promoure el respecte a la diversitat sexual i familiar, així com de combatre la discriminació per l’orientació sexual i la identitat de gènere retrata novament l'actitud del Govern del PP en l'àmbit dels drets i les llibertats públiques, al qual se sumen moltes altres, com la modificació de la llei de salut sexual i salut reproductiva per eliminar el dret de les dones a decidir sobre la seva maternitat, i que posa de manifest la seva clara aliança amb els sectors ultra religiosos per eliminar els drets sexuals i els drets civils aconseguits en els darrers anys.
Els i les socialistes volem manifestar la nostra ferma voluntat de combatre amb tots els instruments de l’Estat de dret els intents del Partit Popular i de Convergència i Unió de retallar, quan no eliminar, els drets i llibertats que han convertit el nostre país en un referent internacional en drets per a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, i denunciar al costat de les organitzacions LGTB qualsevol iniciativa política que en qualsevol àmbit tracta de menyscabar els drets i les conquestes assolides durant la darrera dècada, amb els governs del President Maragall, President Montilla i President Zapatero.
En aquest sentit, el PSC-PSOE tracta d'impulsar els consensos socials i parlamentaris necessaris per aprovar una Llei Estatal d'Igualtat de Tracte i no discriminació i una Llei Contra la Discriminació LGTB a Catalunya, per combatre tota mena de discriminació, i incorporar, així, els instruments necessaris per eradicar les actituds discriminatòries de la nostra societat, i, també, protegir a les víctimes.
Reiterem el nostre suport i col·laboració amb les organitzacions de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, i manifestem la nostra felicitació en el dia de l'Orgull a totes les dones i homes activistes que amb el seu treball, valentia i convicció segueixen manifestant dia a dia que una altra societat és possible, lliure de tota discriminació i exclusió basada en l’orientació sexual o la identitat de gènere.
Finalment, volem convocar a la militància socialista i a tota la ciutadania a què participi activament a les manifestacions de l'Orgull en defensa dels drets aconseguits i contra les retallades a la igualtat que promouen CIU i PP, que s’han convocat a Catalunya.

Manifest del PSC amb motiu del Dia de l'Orgull, avui 28 de juny de 2012

PSUC i PSC

No sé si influit per les consignes del 15M i la reclamació de “Democràcia Real” o si fruit dels anys d'experiència al moviment associatiu, el que més he trobat a faltar en aquests tres anys de militància de partit són grans dosis de lliurepensament. És a dir, de l'exercici de llibertat a l'hora de veure, raonar i actuar dels seus membres.

Probablement no només sigui una qüestió npmés del PSC. És més, val a dir que durant molts anys aquesta “cohesió interna” dels socialistes era un referent i motiu d'admiració per als aparells dels altres partits. Ara bé, la deriva poc liberal en la manera de prendre les decisions i l'exercici de control absolut sobre les bases té unes repercussions poc favorables, sobretot en la seva voluntat fundacional de sumar el màxim de gent d'esquerres. En l'esquema d'anàlisi de la realitat DAFO diríem que aquesta és la Debilitat més forta del partit.

Observem altres organitzacions que han patit devallades monumentals com és el cas del PSUC, que després d'una crisi d'identitat i de travessia pel desert, és capaç de reconstruir un projecte polític a partir de quatre passos determinants: 1) Reformulació del projecte ideològic apostant per l'ecosocialisme 2) Segmentant els seus públics a partir de dos productes ICV i EUiA -no sense una crisi monumental- 3) Ampliació de les formes de combat i renovació del llenguatge i 4) Assoliment d'un relleu generacional real que apartava a la vella guàrdia comunista protagonista de la transició. Un dels resultats d'aquesta cadena de valor és que el darrer sondeig dóna a ICV-EUiA com a la primera força jove a la ciutat de Barcelona.

Tornant al PSC, què hauria de fer el principal partit de l'esquerra per evitar convertir-se en el nou PSUC o pitjor encara en la UCD? És un problema de projecte polític socialdemòcrata? És la càrrega del vell somni federalista? És l'embolcall i l'estratègia de presentació davant la ciutadania el que grinyola? O és la inexistència d'un relleu generacional en els llocs clau de poder? Anem a pams.

Res fa sospitar que sigui el projecte polític, els socialistes francesos acaben de guanyar les eleccions amb un discurs a favor de la dignitat i la laïcitat. Els valors del projecte socialista són vigents i el que cal és cercar coherència entre el que som i el que acabem aplicant. És més un problema de credibilitat que no pas d'oferta ideològica.

Potser el PSC no té cap necessitat d'enterrar el comunisme, com va haver de fer PSUC, però sí el vell somni federalista. O com a mínim renovar-lo en una estratègia més neutral, és a dir, que siguin els propis ciutadans que exerceixin el dret a decidir la federació a Espanya o la independència de Catalunya. En certa manera, és una renovació del federalisme. Si els comunistes van abandonar de forma més o menys dolorosa el comunisme per ser una altra cosa, perquè no pot abandonar el PSC el federalisme sense deixar de ser socialista?

Hi ha qui pensa que part de la solució és canviar la imatge. La identitat actual entorn “al quadrat vermell” ha acompanyat als socialistes en els moments de més altes cotes de poder i per tant s'associa a aquesta etapa. El canvi d'imatge hauria de ser la conseqüència d'altres iniciatives. S'ha demostrat, que l'eslògan “nou PSC” ha estat poc creïble si no s'acompanya d'altres mesures.

I quant a les persones, element clau de qualsevol organització, el relleu iniciat el 12è. Congrés no ha estat finalitzat. Fa falta que persones que no tenen res a veure amb les batalles de la transició esdevinguin els motors del PSC. Però no només això, necessitem que els dirigents -joves o mitjans- no tinguin por a exposar cap decisió al sotmetiment de les bases del partit o conjunt de la ciutadania. He conegut forces persones procedents d'aquella època que han estat capaces d'aixecar projectes molt sòlids, ideològicament coherents, i que s'hi han deixat la pell. Ara bé, malauradament a l'hora de sotmetre's a auditories de qualitat democràtica, suspenen de forma sistemàtica.

La renovació en fons i forma requereix que sigui acompanyada d'un gir democràtic, llibertari, emancipador. La qualitat democràtica s'ha d'expressar en el nivell intern i l'extern. Són benvingudes fórmules generoses i atrevides com la d'Avancem que neix dissabte 30 de juny a Sant Feliu de Codines per treballar a favor d'una aliança catalana de progrés i a nivell intern fa falta una transformació del partit extremadament tancat, departamentalitzat i jerarquitzat en un partit xarxa tal com proposa Lourdes Muñoz o Antoni Gutiérrez-Rubí. Les primàries ciutadanes són una bona oportunitat per trencar aquest model de partit decimonònic.

Dit tot això, la meva generació intueixo que no està disposada a veure CiU governar 23 anys de forma consecutiva. I per això treballem des del dia que es van perdre les eleccions, amb la il·lusió de vertebrar noves formes honestes i creïbles i sobretot democràtiques i lliure.


Publicat a e-notícies el 28 de juny de 2012 

25 de juny del 2012

Què vol Sheldon Adelson?

Cap americà està dedicant tants diners a intentar derrotar el president Obama com Sheldon Adelson, el magnat dels casinos que els darrers tres anys ha guanyat més diners que cap altre americà. Ell és la il·lustració perfecta de l'estat esquàlid dels diners polítics, gastant-se sumes de diners més grans que cap altra donació política en la història, per tal d'afavorir els seus projectes personals, ideològics i financers, que xoquen amb les necessitats de la nació.

El senyor Adelson es va gastar vint milions de dòlars en llençar Newt Gingrich com a candidat fallit a la nominació republicana. I ara ha donat més de deu milions per al comitè electoral de Mitt Romney i n'ha promés com a mínim deu mes per a Crossroads GPS el grup fundat per Karl Rove que està emetent anuncis atacant Obama i altres demòcrates. Probablement deu milions més aniran a un grup semblant fundat pels germans Koch i encara deu milions més per al super comitè electoral per als candidats republicans al Congrés.

Això vol dir seixanta milions de dòlars que sapiguem (altres donacions enormes podrien ser secretes) i potser encara no seria tot. El senyor Adelson ha deixat clar que usarà qualsevol escletxa possible per a donar una porció 'ilimitada' de la seva fortuna personal valorada en vint-i-cinc mil milions de dòlars per a derrotar el president i tants demòcrates com sigui possible.

És evident que ningú no pot assegurar l'elecció d'un candidat impopular, com el col·lapse del senyor Gingrich va ensenyar. Però també és cert que en una elecció tan renyida com la d'aquest any ell pot comprar prou anuncis com per a posar el seu candidat per davant. I tenint en compte que el senyor Romney no era el candidat preferit del senyor Adelson, aleshores per quin motiu està signant aquests xecs enormes?

El primer motiu clarament és el seu disgust per la proposta de dos estat que el president Obama fa per a resoldre el conflicte palestino-israelià. Ell considera l'estat palestí 'el punt de partida per a la destrucció d'Israel i el poble jueu' i ha qualificat de 'terrorista' el primer ministre palestí. En aquest punt ell va més a la dreta encara que el principal loby pro-israelià, l'American Israel Public Affairs Committee, amb el qual va trencar el 2007 després que donés ajut econòmic als palestins

El senyor Romney és només una mica millor, quan diu que els israelians volen una solució en dos estats però els palestins no i els acusa de voler eliminar Israel. Un xec amb vuit número no dóna per a una resposta més clara.

L'altre gran interès del senyor Adelson és la seva pròpia butxaca. Ell es manifesta contra l''economia d'estil socialista' del president i contra la redistribució de la riquesa.  Però en realitat el que li fa por és la proposta del president Obama d'apujar els impostos a les empreses com la seva que fan grans negocis a l'estranger. El noranta per cent dels ingressos de Las Vegas Sand Corporation venen dels hotels i casinos de Singapur i Macau (aquest darrer per cert construit a la Xina, un país socialista la darrera vegada que ho vam mirar).

Gràcies a que els impostos en aquests països són tan baixos (de fet són zero a Macau) l'empresa pagar ara uns impostos als Estats Units del 9.8 per cent, comparat amb el 35 per cent normal. El president Obama ha proposat una vegada i una altra acabar amb les deduccions i els crèdits que permeten a corporacions com Las Vegas Sands acumular milers de milions en beneficis fora del país. Però les seves propostes han estat sempre blocades pels republicans.

El Departament de Justícia del president investiga a més si les operacions a Macau del senyor Adelson violen la Llei de Pràctiques Corruptes a l'Estranger, investigació que sens dubte el senyor Adelson espera que desaparegui si Romney és president. Per a un home com a ell en un moment en el qual no hi ha limits morals o legals per a comprar influències gastar-se unes desenes de dòlars és una propina destinada a elegir Republicans que li prometes mantenir els seus milers de milions intactes.

(Aquest editorial va ser publicat en l'edició en paper de The New York Times de diumenge 24 de juny de 2012. Enllaç: http://www.nytimes.com/2012/06/24/opinion/sunday/what-sheldon-adelson-wants.html?_r=4&smid=tw-share )