28 de novembre del 2013

Superant la conciliació. Cap a la coresponsabilitat

La coresponsabilitat consisteix en la distribució equitativa de responsabilitats domèstiques entre les persones membres de la llar. Les estadístiques sobre usos dels temps mostren una distribució desigual dels temps i de les feines entre homes i dones. Segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya del 2006, les dones dediquen 21,3 hores setmanals a les responsabilitats domèstiques, mentre que els homes en dediquen 7,9. Alhora, les dones destinen diàriament 7,06 hores al treball de mercat, mentre que els homes hi dediquen 8,26 hores. Tenint en compte aquesta realitat, podem afirmar que els homes disposen d’un major temps personal i de lleure que les dones, i que les dones assumeixen la major part de les responsabilitats domèstiques i familiars.

Actualment, cada vegada un major percentatge d’homes participen en les tasques domèstiques i de cura. No obstant això, aquests canvis no són fàcils ni ràpids i com a conseqüència es manté que encara moltes dones tinguin dificultats per accedir a càrrecs directius o de responsabilitat, i els homes continuïn sense assumir el mateix nivell de responsabilitats domèstiques i de cura que les dones.

Compartir responsabilitats aporta beneficis per a tota la família. Ser coresponsable implica: comunicar-se, consensuar, prendre decisions conjuntes sobre aspectes que afecten totes les persones membres; i, alhora, també garanteix que tothom disposi de temps de lleure a favor d’una major qualitat de vida i un major benestar.

Per tal que tothom disposi de més temps personal i de lleure és imprescindible que les responsabilitats domèstiques s’adoptin de manera igualitària entre el conjunt de membres de la família.

Deu consells de la Secretaria de Família de la Generalitat de Catalunya per promoure la coresponsabilitat
  • Dialogar amb els membres de la llar sobre la importància del repartiment equitatiu de les responsabilitats i tasques domèstiques i dels beneficis que comporta.
  • Negociar i organitzar torns per realitzar les tasques domèstiques entre totes les persones de la llar.
  • Planificar les tasques setmanals de manera que tothom tingui temps de gaudir del lleure.
  • Educar als infants en el valor de la coresponsabilitat, atorgant-los responsabilitats en l’àmbit domèstic, segons la seva edat.
  • Reconèixer la importància i l’esforç que suposa el treball domèstic i de cura perquè tots i totes ens hi sentim bé.
  • Ensenyar habilitats domèstiques a les persones que no les han fet mai, per tal que puguin aprendre a fer-les.
  • Fer una tasca quotidiana en equip pot resultar molt més divertit i estalviar esforços.
  • Col·laborar per mantenir la casa neta i endreçada, per tal d’evitar destinar més temps del necessari a les feines domèstiques.
  • Consensuar una bona organització de les tasques domèstiques més farragoses, per tal que no recaiguin sempre sobre la mateixa persona.
  • Buscar sempre un temps per compartir en família una estona de descans després de fer les feines.


Font: Generalitat de Catalunya (Secretaria de Família)

24 de novembre del 2013

Campaments per aprendre (Intervenció a les VI Jornades Marta Mata a Saifores)

VI Jornades Marta Mata "Maria Montessori i els drets de l'infant"
Campaments per a aprendre. Fem campaments!


Tres consideracions abans d’entrar en matèria. La primera, que gràcies a la Fundació per convidar-me a compartir aquesta jornada amb vosaltres. La segona, quin millor lloc per recordar avui a la Gemma Martín, directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, fundadora del Moviment Laic i Progressista i primera funcionària europea en temes de joventut a Estrasburg al Consell d’Europa, quin millor lloc per fer-ho i quin tema, campaments. La Gemma Martin va ser escolta i va assumir altes cotes de responsabilitat al moviment guia. Vagi per endavant, com a tercera consideració, que fa 10 anys que no participo en un campament i que segurament entre el  públic hi ha gent molt més capacitada per parlar sobre la realitat actual dels campaments.


Quan em va proposar l’Assumpta Baig, presidenta de la Fundació Marta Mata, participar a les VI Jornades a palar sobre campaments, vaig pensar en quin tipus estava parlant exactament. De trobades internacionals per aprendre idiomes? De estrades multi-aventura? D’espais vacacionals amb oferta sòcio-cultural? De camps de treball? No, imaginava que feia referència als campaments associatius, com a culminació d’un viatge, com a final d’un trajecte, com a clímax d’un programa pedagògic trimestral o anual, com a instrument d’eclosió d’un grup constituït i permanent. Parlem d’un campament democràtic diferenciat d’altres propostes més consumistes a la natura.

Els campaments, com a procés final de l’activitat educativa reforça el programa progressiu: 1) El progrés personal, el caràcter iniciàtic, el compromís d’adhesió, constitueix una palanca excepcional d’implicació total. 2) La rutina positiva que aporta l’organització educativa, per exemple la gimnàstica del matí, els serveis de cuina, neteja, etc., són instruments excepcionals. 3) El desenvolupament del marc simbòlic (la màgia, l’atractiu de les activitats, l’aventura, la fantasia, la imaginació). 4) El caràcter democràtic i la responsabilitat personal. 5) L’autodisciplina, el treball en equip i l’esforç personal i col·lectiu. 6) L’autoavalució, l’avaluació dels companys i dels educadors (consell de roca, rodaveu). En definitiva, els campaments s’emmarcarien en allò que Montessori definia com a “educació mitjançant la llibertat en un mètode adequat.”.

Però tornem una mica enrere. Parlem de Robert Baden-Powell, un militar amb una intuïció pedagògica extraordinària que va organitzar un campament a l’illa de Brownsea el 1907. Perquè va ser revolucionari en aquell moment i el seu mètode encara ho continua sent ara? Permet a 20 adolescents de diferents procedències socials, culturals econòmiques. Baden Powell aconseguí tres objectius: 1. Viure els sentit en profunditat en contacte amb la natura. 2. Construir la Ciutat a partir de l’autogestió i la convivència. 3. Viatjar amb la imaginació a través de l’aventura.

La referència és “Escoltisme per a nois” (1908), un llibre escrit per capítols i en el que Baden-Powell detalla com els escoltes “Haureu de dominar: coneixement de la natura, vida de campanya, cavalleria, salvament de vides, resistència, patriotisme”.

La fantàstica idea del fundador de l’escoltisme entronca amb l’americà Henry David Thoreau. El missatge de Thoreau és més vigent que mai a Walden (1854): “La mayoría de los lujos, y muchas de las llamadas comodidades de la vida, no sólo no son indispensables, sino que resultan verdaderos obstáculos para la elevación de la humanidad.”

Per als infants i joves actuals descobrir la ’prescindibilitat’ és una sorpresa molt edificant!

Què busca un infant, adolescent o jove en un campament?
-       Alternatives: trencant amb la rutina de la vida quotidiana, allunyat de la família, de l’escola, de les llargues vacances
-       Diversió: amb activitat o sense, fins i tot sota la pluja, compartint amb els companys
-       Acció: és a dir moviment, ritme, aventura,
-       Aprenentatge: satisfer la seva curiositat, experimentant, innovant. Betrand Russell ens diria allò que el pitjor enemic de l’home és l’avorriment.
-       Convivència: des del moment que un se sent membre del grup, conèixer les normes de funcionament. Sense amenaces ni obligacions, amb raonaments, arguments, conviccions. Flueix el compromís individual i col·lectiu a les normes, en definitiva l’autodisciplina
-       Reconeixement: esbrinar quin rol ha d’assumir i quina possibilitat té d’aportar, formar part d’un grup on es pot desenvolupar la seguretat. No es tracta de diluir les identitats individuals, es tracta de potenciar-les, sumar-les.

En termes de Marta Mata, com construïm la Ciutat-campament? No hi ha un lloc més públic que la natura ens diria Thoreau.
-       L’espai l’hem d’organitzar, l’hem de delimitar, cal repartir-lo, distribuir-lo, normativitzar-lo. Que la natura no ens noti!
-       El temps ha de regular-se, cada activitat té el seu moment, la seva duració, cal vetllar per la puntualitat, la simultaneïtat
-       Les normes han d’elaborar-se, cal preveure totes les circumstàncies, cal recordar que tots som iguals, cal concretar per facilitar, cal cercar el compromís per respectar-les
-       L’organització, les tasques han de distribuir-se, cal que constituir institucions, les decisions han de prendre’s en aquestes institucions, cal que s’accepti el consens, cal respectar totes les opinions, les assemblees, etc. En cas de retrocés cal millorar, en cas d’èxit, ressaltar el paper de cadascú
-       El treball en equip per reconduir la individualitat. Davant l’explicitació de la responsabilitat, sorgeixen els aspectes més elementals de la personalitat dels seus membres.
-       La igualtat de nois i noies, la coeducació. Davant de manifestació d’hàbits que distribueixen rols socials d’acord amb el gènere, permet replantejar  tot el sistema per caminar cap a la igualtat de responsabilitats
-       Cal que se sentin habitants de la nova ciutat, han de sentir-se partícips d’un gran projecte i participar amb el seu gra de sorra. La Ciutat construïda defineix el grup, el representa, li exigeix.
-       Construir la Ciutat és un joc estimulant, en cap cas innocent. És una activitat recolzada en un objectius molt clars que es relacionen amb el progrés i la maduresa de l’infant, adolescent o jove. Eduquem ciutadans!  Baden-Powell “Una ciutadania indiferent, és, i sempre ha estat, el germen d’un govern indiferent.”


El campament com a activitat revolucionària

L’excursionisme és un fenomen de finals del segle XIX, incentiva i respon a l’anhel de conèixer i estimar el patrimoni natural i rural des de l’enyorança urbana. És un dels precursors a Catalunya de l’escoltisme i l’esplai.

L’escoltisme i també l’esplai: neixen en el segle XX, contribueixen a l’observació i l’estima de la natura a través de les excursions, les rutes, els campaments. Estimar la natura és una qüestió de cultura i de vivències satisfactòries. 

Ara en ple segle XXI, el campament: una activitat revolucionària: Tot i que acampar és una de les activitats més antigues de l’humà, a principis del segle XXI, davant la innovació tecnològica i la nova societat de la comunicació, acampar a l’aire lliure sembla una activitat revolucionària, d’insubmissió a tot.

Sense, endolls, electricitat, telèfons, televisió, ordinadors, electrodomèstics, mobles, llits... ens plantegem essencialment les mateixes coses.

Revalorant la sostenibilitat, revalorem el món (Jordi Pigem) “el veritable benestar no depèn de la contínua acumulació de possessions materials, sinó de desenvolupar una vida plena de sentit en un context social i cooperatiu i en harmonia amb un entorn natural que mantingui la seva integritat”.

Contra l’addicció a la velocitat de la que ens parla Carl Honoré, un campament és una eina per fer una vida sense preses per ser més feliços

Un campament ben plantejat és una eina immillorable d’educació en llibertat. Contrasta amb la llibertat que proporciona la vida quotidiana per a hom mateix. Aquest és un temps d’acció, amunt i avall. El temps lliure pràcticament no existeix, no ha d’existir. Reconeixement dels nostres límits, de socialització, d’estima de la natura, d’aventura, d’amistat.

Vull acabar acotant algunes tendències, alguns canvis en els darrers anys: 1. Possibilitat de gran preparació i planificació dels campaments. La formació dels monitors i directors permet tècniques avançades, accés de bones pràctiques. 2. La cultura del treball en xarxa a la federació permet organitzar campaments conjunts amb altres agrupaments o esplais. 3. Normativa restrictiva de l’acampada que allunya i limita el contacte amb la natura. Progressivament ha portat a un increment de l’ús de casa de colònies en detriment de l’acampada lliure. 4. Influència a l’hora de programar del tipus d’activitat dels campaments comercials de consum d’activitat o multi-aventura. 4. Ús de material didàctic en activitats a la natura (dibuixem o pugem als arbres?) Potser per influència de l’escola o de l’abundància de l’estat del benestar dels darrers anys. 5. Perill de penetració de les novíssimes eines d’informació (xarxes socials, mòbils de darrera generació, etc.) en el desert tecnològic que fins ara ha estat un campament.

Acabaré amb una frase de Montessori, “ningú pot ser lliure a menys sigui independent”. Esperem que els campaments ajudi a infants i joves al seu creixement i la seva emancipació.



Saifores, 23 de novembre de 2013

17 de novembre del 2013

Resolució presentada avui al Consell Nacional del PSC per Joan Ignasi Elena i Àngel Ros (17 de novembre de 2013)

Som hereus del compromís fundacional del PSC que és, responen al seu repte inicial, preservar la unitat civil del poble de Catalunya: per això treballarem per la prevenció de la ruptura i la diàspora socialista. En aquest context difícil i alhora esperançador, aquest compromís del PSC esdevé inalterable i transcendent.

Aquesta vocació neix del seu esperit fundacional, de la seva vocació de transversalitat per lluitar contra les desigualtats, que és el sentit primer del socialisme democràtic.

Avui la societat catalana ha evolucionat. Reclama canvis. En el terreny nacional, però també en el social i democràtic. El dret a decidir ha esdevingut una reclamació majoritària i desacomplexada del poble de Catalunya en favor d’un canvi de l’statu quo nacional però també social i democràtic.

Davant d’aquest context de canvis el PSC, com a Partit transversal, transformador i amb vocació majoritària, vol assumir amb responsabilitat el paper de lideratge que li correspon.

El PSC, amb la majoria social i política, ha de ser útil per habilitar una consulta que permeti decidir a la ciutadania. Una consulta entesa com quelcom que va més enllà d’una votació concreta. Una manera d’entendre la democràcia i la vida en comú. Com una aposta de radicalisme democràtic que la societat d’avui exigeix.

El PSC te vocació de partit gran i representatiu dels anhels d’una majoria social. En uneix el socialisme, els seus valors, el fil conductor del fundadors (som socialistes i catalanistes pels mateixos motius com deia Joan Reventós) i dels joves i no ens poden separar ara per incapacitat d'integrar les diferències.

Des d’aquesta fortalesa i convicció volem compartir amb la resta de partits i la societat que defensa el dret a decidir des de l'acord i l'entesa, més enllà de tacticisme i ultimàtiums de curta volada. El moment requereix de consensos i generositat.

Constatem que les manifestacions multitudinàries i cíviques celebrades a les dues darreres Diades, van mostrar clarament un malestar creixent pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya que ja es va expressar amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut votat pels catalans l’any 2006 i que s’ha vist agreujat per la crisi econòmica i pels reiterats incompliments per part del Govern de l’Estat.

Constatem que l’actual Govern de l’Estat, lluny d’abordar aquest creixent malestar, ha emprès una ofensiva recentralitzadora que ha estat considerada inconstitucional en reiterades ocasions pel Consell de Garanties Estatutàries, en vulnerar les competències de la Generalitat de Catalunya, dels Ens Locals i els drets de la ciutadania.

Manifestem, en conseqüència, que cal procedir a una revisió en profunditat de les relacions entre Catalunya i Espanya en el marc europeu.

Per això proclamem la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per a Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscients que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada i legal a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

I efectivament, ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que la ciutadania de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.

En base a aquests principis, el PSC forma part del consens majoritari del Parlament de Catalunya de suport al procés democràtic per tal que el poble català pugui exercir el seu Dret a Decidir, com ha quedat reflectit en diverses resolucions al Parlament de Catalunya.

Cal diàleg constant i franc entre el Govern de la Generalitat i Estat per trobar punts d'encontre, com el cas del Regne Unit-Escòcia i Canadà-Quebec. I cal acord a Catalunya entre les diferents forces polítiques i socials que defensem el dret a decidir.

Convençuts d’aquesta necessitat, el PSC forma part de la Comissió Parlamentària que està treballant per construir de comú acord entre les diferents forces polítiques un camí compartit en el procés que viu el nostre País.

El PSC té aquesta voluntat d’entesa i abocarà tota la seva energia i generositat per fer-ho possible:

·   El PSC defensa la celebració d'una consulta legal i acordada, i rebutja les iniciatives unilaterals. Per això vàrem donar suport al "document Rigol" elaborat conjuntament amb les organitzacions participants del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

·   El PSC donarà suport a tota iniciativa que sigui negociada i acordada amb les institucions de l'Estat.

·   Considerem fonamental que la Comissió d'Estudi sobre el Dret a Decidir segueixi treballant i sotmeti al ple del Parlament les seves conclusions.

·   El PSC proposarà als grups parlamentaris que formen part de la Comissió pel Dret a Decidir l'aprovació d'una resolució per instar que en la propera comissió bilaterat Generalitat-Estat reclami -a través de l'article 150.2 de la Constitució- la delegació o transferència de les competències per habilitar un referèndum. Això permetrà acompanyar, des d'una majoria parlamentària, el president Mas i al govern de la Generalitat a negociar amb el president Rajoy i el govern de l'Estat.

. El PSC participarà activament en la recerca d'un ampli acord de les forces polítiques i socials a favor d’una consulta legal i acordada i que explori totes les vies legals d’acord.

15 de novembre del 2013

Entrevista a Vilaweb: Fabian Mohedano: 'Al PSC hi ha por de la dissidència'

Fabian Mohedano és membre de l'executiva del PSC, un dels impulsors del moviment Avancem i una veu crítica amb la direcció de Pere Navarro. Lamenta l'enduriment de la posició respecte de la consulta i l'alineament amb el PSOE d'aquestes últimes setmanes. En parla en aquesta entrevista, en què es confessa cansat de la manera de fer política de la direcció del partit, i de la manca de voluntat d'encaixar la crítica interna. 'Probablement ja hi vaig arribant al final del recorregut.'
Què en penseu, de l'actitud de Balmón?
—Sorprèn que es convoqui una reunió en què s'han de moure quatre-centes persones de tot Catalunya, de dijous a diumenge. Hi ha una intenció de reforçar el full de ruta que consisteix a baixar de l'autobús, baixar del dret de decidir. En vista de la por que hi hagi una majoria social a Catalunya a favor d'una consulta, on es refugien? Doncs en el consell nacional. I amb unes conseqüències que no se sap quines seran.

Ho veieu com un xantatge a vosaltres, els crítics?
—No, més aviat com un reforç de les seves tesis per la via orgànica.

Però sí que us obliga a manifestar-vos a tot un grup de gent que no comparteix aquestes tesis.
—Però nosaltres no hem decidit col·lectivament de renunciar a una decisió presa en un programa electoral i a una coherència amb aquests últims mesos; a reclamar el 150.2 a l'estat, quan és una forma legal i acordada, i a dir ara que no, perquè ens crea un problema amb el PSOE… No decidim la independència unilateral amb una resolució, sinó que diem que hi ha una via que pot ser legal i acordada, que és demanar la transferència de la competència perquè es faci la consulta. Però no es vol sentir a parlar de la 'consulta'. 

Teniu por?
—No. El PSC pot anar a parar al grup mixt; al final marxem de la centralitat política del país. Si recuperessin vots, encara, però se'n perden cada dia.

I ara què us queda per fer, després de tant intentar conduir el partit cap al dret de decidir?
—Probablement molt poca cosa, és cert. Si més no, personalment ja vaig arribant al final del recorregut. Però la política no la fas sol, sinó que treballes amb gent durant anys i intentes que les decisions que es prenen tinguin sentit. Nosaltres pensem que som coherents defensant el dret de decidir i que Catalunya exhaureixi totes les vies perquè es pugui votar.

Dèieu que arribàveu al final del recorregut polític?
—Probablement. Probablement, sí. Almenys jo. Aquesta setmana ja hi ha hagut dues baixes: Magda Casamitjana, a Roses, i Max Vives, director de la Fundació Catalunya Europa. Cadascú necessita el seu moment. A mi no em queda gaire, no sé quan serà. Ho fan molt difícil.

Parleu de deixar l'executiva o el partit?
—No ho sé. Forma part d'una reflexió bastant més profunda. Ja es veurà. Sigui com sigui, ara no són importants les persones, sinó la reflexió col·lectiva que fem. Ara hi ha una gent que ha defensat des del naixement d'Avancem que és dins la majoria social, que ha arrossegat el PSC en l'últim programa electoral. I ara, després de Granada i de Madrid, hem decidit de baixar perquè ho trobem insostenible. És greu, des del punt de vista de la transparència i de la democràcia. 

El fet que digueu que arribeu al final és simptomàtic d'alguna cosa que no va bé.
—Sí, de passar de ser un partit que ha aplegat molta gent, gent catalanista procedent de la immigració dels meus pares… En comptes de ser un 'catch-all party', és tot el contrari, anem perdent vots. I això és símptoma d'alguna cosa. Vull dir que no és un problema de l'encaix de Catalunya amb Espanya o del dret de decidir, sinó de cultura política. La qüestió del dret de decidir és una qüestió de democràcia, i la qüestió del PSC és de democràcia; sembla que tenim por que els ciutadans decideixin, por de dir al PSOE que volem que els ciutadans decideixin. A ICV, per exemple, hi pot haver gent més a favor o més contrària, però fan una defensa apassionada de la consulta.

Per què el PSC no?
—Perquè té un problema de cultura política. Avui la gent és sobreinformada, té accés a molta informació, és més exigent, i veu que això no és autèntic, no és transparent. I per això perdem vots. No se'n perden pel fet de dir que siguem favorables o contraris a una consulta. Hi ha gent que fa trenta-cinc anys que hi és i continua manant com el primer dia. I això diu molt. Amb en Jordi del Río ja vam escriure un article en què dèiem 'volem un país i un partit sense amos'. En Raimon Obiols va dir un dia 'volem un partit sense amos', i nosaltres ho recuperem afegint-hi també el país. 

Què hauria de canviar?
—Hi hauria d'haver fórmules de relleu, de recanvi, de regeneració, i no n'hi ha. 

Són els mals de la política que tanta gent denuncia i pels quals tanta gent avorreix la política.
—Sí. Jo vaig començar a militar al PSC el 2009. Vinc de l'associacionisme, on hi ha un ordre del dia de reunions, on la gent, d'una manera o una altra, intenta ser exigent. No és cap meravella, l'associacionisme, també té tics dolents, però és una cosa més humana, més transparent. I ens trobem amb uns ordres del dia que només diuen 'situació política i varis'; no saps què decidiràs, ni quins documents tractarem… A mi m'ha xocat molt. El 2011 vaig entrar a l'executiva, i el 2013 n'estic tip. Ara, no sé si estic tip de la política o si estic tip del meu partit. En qualsevol cas, estic tip d'aquesta manera de fer. Decidim les coses d'una altra manera, amb més qualitat democràtica. Evidentment que hi ha d'haver lideratges, i gent amb més responsabilitat i amb més nivell de decisions. No parlo d'assemblearisme. Vull que en la política les agrupacions facin reflexió política, que es faci pedagogia, que es debati.

Article publicat al Diari ARA: "El que has de dir o el que hem de decidir"

Explica Rovira i Virgili, en un excel·lent recull d'articles que va publicar com a periodista polític entre 1909 i 1932 i que han recopilat el 1988 en una iniciativa conjunta Edicions de la Magrana i la Diputació de Barcelona, una anècdota sobre el comte de Romanones que pren avui un gran significat. En aquest magnífic manual del catalanisme radical no independentista, Rovira relata l'argumentació que va fer el comte una vegada que li van preguntar si creia que a Catalunya la qüestió social faria desaparèixer la qüestió sobiranista. "Suposem -va dir- que estic malalt i que habitualment tinc un fort mal de cap. Un dia de temps rúfol surto al jardí i agafo una pleuresia. Esclar, mentre la pleuresia segueix el seu curs, no em recordo del mal de cap. Però al capdavall la pleuresia es cura, i el mal de cap torna a sortir de nou". Paràbola molt fàcil de comprendre però que avui, gairebé un segle després, hi ha moltes persones a la península Ibèrica, fins i tot des de posicionaments progressistes, que no entenen. Tampoc a Catalunya.
" Sois fundamentales, os necesitamos, como siempre, en este proyecto de defensa de la unidad de España que representamos ". Aquesta crida feta el cap de setmana passat al socialisme català no va ser precisament efectuada des de posicionaments similars als que a principis del segle passat representava el famós comte, empresari i polític liberal. Mentrestant, a Catalunya, els sindicats, aliats naturals dels socialistes catalans, brandaven a favor de la democràcia: "Catalunya serà el que els catalans vulguem que sigui. La sobirania correspon a la gent i al Parlament", declarava Josep M. Àlvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, expressant-se en termes molts similars als del seu homòleg a CCOO, Joan Carles Gallego. I és que en el rerefons de l'esgotadora problemàtica nacional hi ha la cruel conjuntura social. Creiem que bona part de la massa crítica que està a favor de la independència ho està amb la voluntat de trencar amb un statu quo que, políticament i socialment, resulta molt hostil a una gran part de la societat, que el vol veure modificat perquè es manté des de fa 40 anys, molt sovint sobre còmodes fonaments fàctics. Un poder establert que és capaç d'esquinçar-se les vestidures per una sandàlia però que fa el passadís en seu parlamentària als màxims responsables de l'espoli financer. Que critica privatitzacions en els pressupostos però que hores més tard avala una privatització encoberta. La consulta esdevé una magnífica oportunitat per canviar aquest statu quo i la seva casta política, per cert, gens diferent de la de més enllà del riu Sénia. En definitiva, si els catalans ho volen, la construcció d'aquest nou estat no es podrà fer sense un nou contracte social, més just. I en aquest procés el PSC ha de continuar sent una peça clau. No pot abandonar -estem convençuts que no ho farà- un espai polític que en aquests temps polítics de conflicte, d'esquematismes i d'aprofitaments populistes segurament no seria ocupat pel catalanisme.
Per fidelitat al seu repte fundacional, als seus principis, a la seva vocació de centralitat majoritària, i sobretot al seu futur, els socialistes catalans no poden virar ara el seu posicionament en relació al dret a decidir. Acordat i legal, sí, però esgotant també totes les vies possibles de diàleg. Una via legal com la que invoca l'article 150.2 de la Constitució.
Haurem de continuar sent coherents com ho hem estat en dues ocasions al Congrés de Diputats en gestos polítics inèdits al PSC. Curiosament, gairebé ningú es va sorprendre que pugéssim al tren democràtic del dret a decidir. Ara el que sorprendria seria que en baixéssim. Els sotasignants serem coherents amb aquesta línia, que creiem que és l'encertada. I el que és més important, serem conseqüents.
Som PSC. Perquè ens sentim més a prop de qualsevol crida a la unitat del catalanisme popular (origen, per altra banda, del catalanisme) que d'aquelles persones que, legítimament, fan crides a la unitat d'Espanya. Més a prop del ban de les festes majors de Granollers que de Susana Díaz. I, sobretot, perquè el dret a decidir dels ciutadans ha de ser el punt de trobada irrenunciable del conjunt de l'esquerra. Renunciar-hi diluiria el nostre repte fundacional: governar Catalunya. Un repte que va ser tan ben dissenyat en un modèlic procés d'unificació que entroncava fidelment amb les seves arrels històriques: un partit socialista i català. I federalista des d'un enfocament no unanimista. I sense amos. Com va somiar en Pallach i també en Pasqual Maragall. I en Reventós. I Obiols i Marta Mata. I tants altres.
Com altres partits socialistes, el PSC viu instal·lat en una inèrcia organitzativa, en un model de partit que ve del passat. Que concentra les decisions en elits reduïdes que ho decideixen tot. Que confecciona argumentaris sobre el que has de dir , que sense passar pels òrgans deliberatius pertinents decideixen l'orientació política -resultarà irònic- amb poc acord. Que intenta evitar a fora el que produeix a dins: el xoc de trens. En definitiva, maneres de fer política arcaiques, poc autèntiques, que en ple segle XXI tendeixen a buidar l'organització. Necessitem una organització que es retroalimenti de la societat. Que sigui societat.
La idea de "baixar de l'autobús" apareix per primer cop en el bloc d'un brillant dirigent que fa tres dècades que pren decisions a la primera línia però que actualment mai assisteix a les comissions executives. Això sí, tot sempre ratificat pel legítim bálsamo de Fierabrás socialista que cura qualsevol temptació anterior: el consell nacional.
Som partidaris d'una transició nacional tranquil·la, de majories. No estem d'acord ni amb les secessions exprés ni amb la reforma constitucional impossible i dilatada en el temps. Volem que la ciutadania es pugui expressar. Ens preocupa més el Day After que no pas la pregunta de la consulta. Pensem que ens cal una transició més democràtica que nacional. Volem contribuir a la construcció de la "Catalunya que ve".
Diumenge vinent les nostres posicions segurament seran minoritàries al consell nacional. Però que ningú ho dubti, també som PSC i continuarem lluitant des del PSC. L'última paraula la té la gent, que és la que ha de decidir. Sense gaires argumentaris previs.

Joan Ignasi Elena, Jordi del Río, Fabian Mohedano. Avancem-Espai Socialista
Publicat al Diari ARA, el 15 de novembre de 2013

10 de novembre del 2013

Memoràndum de l'Assemblea general 2013, 7 de novembre




Memoràndum
Assemblea general 2013 
7 de novembre


Discurs de comiat de Fabian Mohedano


Amics i amigues,

Em correspon a mi tancar l’Acte públic de l’Assemblea general. Es fa difícil plasmar en una intervenció el que han estat 10 anys de compromís al voltant d’una idea, d’una organització i d’unes persones.

En primer lloc agrair l’assistència a l’honorable conseller Santi Vila, al comissionat de participació i associacionisme de l’Ajuntament de Barcelona, Carles Agustí; a la Montse Gatell, presidenta de l’Institut Català de les Dones; al Toni Reig, director general de joventut; al Ramon Terrassa, director general d’Acció Cívica; al Jordi Cuminal, director general de comunicació – tots quatre de la Generalitat de Catalunya- als regidors Jordi Martí, Guillem Espriu i Isabel Ribas –de l’Ajuntament de Barcelona-, als presidents de grans plataformes dels diferents tercers sectors i associacionismes (Àngels Guiteras, Antoni Carné, Sergi Contreras i Alfons Tiñena), al secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego, als diputats del Parlament de Catalunya, Joan Ignasi Elena, Rocío Martínez-Sampere, Albert Batalla, Dolors Camats. I a tots els dirigents i entitats, més d’una vintena que avui heu vingut a l’acte.

He pensat que la millor forma és fer un repàs any per any. Amb l’objectiu de no deixar-me cap detall fins arribar al moment actual. Sóc conscient que és un discurs personal però val la pena per a un comiat amb molta càrrega emocional després de 10 anys de compromís. A vegades als discursos es fan cites de persones rellevants, el meu l’he volgut il·lustrar-lo de la molta gent, no tota, amb qui he compartit aquesta dècada.

Començo el 2003, Acció Escolta de Catalunya fa un congrés a Vilanova i la Geltrú i aprova l’apropament ideològic i orgànic al Moviment Laic i Progressista. Nosaltres veníem del cru hivern, dues organitzacions petites –Germanor Escolta de Catalunya i Scouts de Catalunya- que decideixen fusionar-se i començar una nova etapa. En toca ser el darrer president de GEC i el president fundador d’Acció Escolta de Catalunya. Pensem que calen decisions estratègiques de primer nivell i la vinculació a l’MLP i a una tradició d’associacionisme laic ho és en tota regla. D’un tres i no res, es desmunta el vell debat entre escoltisme i esplai. La conclusió és que el més important són els principis ideològics. D’aquesta etapa només puc tenir agraïment a gent com la Rebeca Aranda, l’Enric Ribas, el Jaume Figueras, el Lluís Coromines, el Josan Minguela, la Clàudia Vidiella, l’Iker Guimaraes, el Santi Caño, el Dani Gimeno, l’Enric Vaquer, l’Oriol Illa, la Lorena Gómez, la Mireia Fernández, el Pere Balsells, la Sílvia Abad, la Míriam Aranda, el Jose Manuel Gómez, la Thaïs Borri i en aquell moment des de la distància, en Jordi Vaquer. Segur que em deixo a molts que va ser protagonistes d’aquell moment històric per a l’escoltisme.

El 2004 m’escullen president del Consell de la Joventut de Barcelona. Rellevo al Joffre Villanueva, la persona amb la que he estat fent de parella associativa pràcticament la darrera dècada. Com a totes les parelles (en aquesta casa, el Serrano i la Gemma, però d’altres més cèlebres com Felipe-Alfonso, Aznar-Cascos, Pujol-Prenafeta, Cruyff-Rexach o fins i tot Albano i Romina) la intensitat de la convivència i la gestió dels èxits i també dels fracassos fan que les coses al final no vagin com a un li agradaria.

El 2004 se celebra el Festival Mundial de la Joventut a Barcelona amb la participació de 8.000 joves, en paraules de l’Alcalde Trias “vosaltres els joves heu salvat el Fòrum”. Els organitzadors sabem que hi ho va salvar va ser la seva directora, la Inés Giralt, avui gerent de la nostra cooperativa. D’aquella demostració de força va néixer la possibilitat d’accedir al local que avui disposa el CJB a la Vila de Gràcia, un estratègia dissenyada per Guillem Espriu, que posteriorment va a acabar sent regidor del districte. A vegades penso que tot allò ho va induir somiant que algun dia ell podria inaugurar-ho. Pensareu que tot això no és MLP però forma part del seus èxits intangibles: Guillem, Inés, CJB, FMJB’2004.

El 2005 em fitxa la Fundació Ferrer i Guàrdia per començar una nova etapa. Allà treballo amb el Jordi Serrano i la Gemma Martin, director i directora i pioners de la represa. Del (Jordi) Serrano vaig aprendre molt i li estic agraït malgrat ell em deseretés. A vegades somio que fem les paus. La Gemma fins al dia d’avui ha estat la dona més important d’aquesta organització. Cosa que ens hauria de fer pensar una mica –parlo de gènere-. Hi ha dies que encara dialogo amb ella en els meus pensaments, intentar esbrinar com veuria una o altra decisió que hem pres. Em vaig proposar conservar la seva memòria. Ara, però, m’estimo més que passi un temps prudencial per posar fil a l’agulla. Però ho faré. En qualsevol cas, en aquests darrers temps he trobat a faltar la seva autoritat moral.

El 2006 per molts quedarà com l’any que s’aprovà l’Estatut, per a uns quants l’any que es van celebrar els inoblidables Campaments generals organitzats per Acció Escolta de Catalunya a la Vall Fosca. Per a uns altres, especialment per al (Xavier) Florensa i el Lluís Coromines, l’aprovació del Projecte Jove de l’Ajuntament de Barcelona. A la Fundació Ferrer i Guàrdia estem en plena reorganització del projecte i aconseguim posar sobre paper tot allò que fan totes les persones que hi treballen i col·laboren. Tota una revolució. En aquesta època tinc la sort de poder madurar la relació amb tots i cadascun dels pioners: A banda de la Gemma i el Serrano, el Benet Cases, el Tono Albareda, el Vicenç Molina, el Jordi Miralles, el Josep Sellarès i sobretot amb el Joan-Francesc Pont. De tots ells, he après moltíssim. Els admiro pel seu compromís amb unes idees i sobretot amb una organització.

El 2007 poso punt i final a la presidència del CJB i tanco també l’etapa a la Fundació Ferrer i Guàrdia. Marxo a Londres de creixement cultural, torno més liberal que comunitarista, si és que ho havia estat alguna vegada per allò de la influència kumbaiana. A Londres anem a fer una visita al Jamboree, en el centenari de l’escoltisme, amb l’amic Julio del Valle, en aquell moment president d’ASDE, els escoltes laics a nivell estatal, una de les persones que els catalans necessitem d’Espanya. Gracias Julio, por tu siempre apoyo y complicidad. Sé que podemos contar con un cónsul de primer nivel en la Rivera del Duero cuando tengamos estado propio.

Vull aturar-me un moment a parlar sobre l’escoltisme, aquest any, el del seu centenari, el 2007. Precisament aquest any escrivim amb l’amic i padrí Joan-Francesc Pont “Joves escoltes i francmaçons adults”, una diàleg a partir del qual fonamentem l’origen francmaçònic de l’escoltisme. L’escoltisme català representa una de les estructures d’estat d’aquest país. Cal una llei que permeti el seu reconeixement equiparable a altres països. I per això cal que seguiu treballant en la construcció d’un projecte conjunt, “el procés”, com li dieu els que esteu ara. Els reptes que es plantegen a Catalunya requereixen d’una proposta única alhora que plural. Agraeixo a tots els caps escoltes la feina que fan. Em poso a disposició del Toni Reig, director de joventut, i del president d’Acció Escolta per ajudar en l’elaboració de la Llei, o del Decret previ. No podem fer lleis per tot, però sí per aquelles coses que valen la pena. Protegim l’escoltisme però no l’encorsetem, que no ens passi allò dels consells de la joventut del País Valencià.

El 2008 comença la meva segona etapa a l’MLP. Es formalitza el càrrec de secretari d’organització i comencem una etapa daurada que arribarà fins el 2011. Aquest any impulsem Ateneus Laics i Progressistes, avui XarxAteneu. Descobrim o ens descobreix el Jaume Pieres, fitxem a l’Aida Leal i arribem a sumar uns 25 ateneus d’arreu del país des d’Ateneu Naturista del Fonoll a l’ateneu de l´amic Gabriel Plana a l’Eixample. Vaig poder recuperar la professora Mercè Otero, de la que és culpable que no tingui ni idea de llatí però si una excel·lent educació per a la ciutadania ja l’any 1991 a un institut públic de l’Hospitalet de Llobregat. La creació d’Ateneus Laics ser un moment molt rellevant per que significava que l’MLP deixava de ser un moviment juvenil per a ser un projecte intergeneracional. Prèviament, a l’Oficina MLP s’incorpora l’Èrika Fabregat i posteriorment el Roger Morales, en les àrees d’administració i comunicació respectivament. A tots dos gràcies per la vostra implicació en la coordinadora.

Impulsem la figura de comissionats i assessors: aquí en Xavier Valls, l’Andrés Cascio, l’Anton Layunta, la Griselda Solà. Alguns d’ells, moltes vegades incompresos en les seves grans aportacions.

També comencem el treball territorial i coneixem al Jordi Collado i el Mario Burzuri. Cinc anys després existeix un teixit associatiu fort i articular al Camp de Tarragona. Les dades parlen per si soles.

D’aquesta etapa també vull recordar la Conchi (Hurtado) i l’Arcadi (Corominas), grans dirigents de l’MLP que condicionen la seva entitat i posen els ciments per a l’èxit actual.

El 2009 és l’any que ho guanya tot el Barça i no sé si és per aquesta eufòria que jo decideixo afiliar-me al PSC. Crec que la gent que ens movem en espais de responsabilitat associativa de primer nivell poden caure en una actitud naïf o de menyspreu en relació als partits polítics. Vaig ingressar al partit socialista per (José Luis) Zapatero, el primer president republicà després de la represa i per (José) Montilla, un cordovès, que com els meus pares, va arribar amb una mà al davant i una altra al darrera a Catalunya i que acaba sent el molt honorable president del nostre país. Quatre anys després, puc fer una mica de balanç sobre la relació entre associacionisme i partits. Em preocupa la instrumentalització de les organitzacions socials per part dels partits. Em molesta profundament la crítica a les forces polítiques per part dels dirigents associatius que van d’independents i purs. Vivim en una democràcia encara feble.

Una democràcia feble que permet que l’Església tingui un patrimoni descomunal i pugui prendre decisions com fer fora a un agrupament aquest 2009 de la Parròquia del Santíssim Redemptor a la plaça Santlleí després de 50 anys, aquí a Barcelona.

El 13 de novembre fem la primera audiència del Moviment Laic i Progressista amb un president de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, hem tingut l’oportunitat que ens rebi el president (Artur) Mas. Una dada curiosa, el tripartit va trigar 6 anys en rebre’ns de la mà del president (José) Montilla i el govern de CiU 6 mesos. En relació a això tinc una altra anècdota. A la inauguració del local de la JNC li vaig dir en aquell moment al candidat Artur Mas “a vostè li convindria visitar-nos, som una organització molt important”. “Senyor Mohedano, els rebré quan sigui president de la Generalitat”. I així ho va fer.

El 2010 posem en marxa el projecte Movimiento Laico y Progresista. Prèviament l’any anterior havíem fitxat a la Núria Galán per impulsar-ho. Amiga, companya de viatge, confessora que ha sabut anticipar-me trampes i errors. T’estic molt agraït que m’hagis volgut acompanyar en aquesta etapa. I saps que, per poc que pugui, a la que sigui possible, tornarem a treballar junts. L’impuls de l’MLP a Espanya no és que hagi estat un dels èxits d’aquests 10 anys. Vam arribar a reunir-nos fins i tot amb la ministra Bibiana Aído i construïm complicitats amb gent molt interessant de les Illes Balears a l’entorn del Centre d’Estudis de l’Esplai –amb l’Aina Domínguez com a referència-, també a la Federación Estatal de Lesbianas Gais Transexuales i Bisexuales (FELGTB), la Federación de Mujeres Progresistas (FMP), la Liga de la Educación Popular, però no acabem de rematar. Probablement la manca d’una base d’associacionisme educatiu en el projecte dificulta l’impuls definitiu, què carai, som catalans!

El 2010 fem la trobada general a Lleida i presentem el Pla de formació MLP. Em sento molt afortunat d’haver pogut contribuir a dissenyar una de les millors eines integrades de creixement d’activistes, dirigents, treballadors i formadors en l’associacionisme. Queda molta feina per fer però els ciments ja estan posats. Ara li correspon al Raimon Goberna i al gruix de formadors de l’Escola seguir construint una proposta de qualitat.

El 2011 fem l’Assemblea general a Òmnium Cultural i posem fil a l’agulla a l’impuls de la Crida a la Catalunya lliurepensadora. L’objectiu és fugir d’una idea de blocs. Volem ser una organització transversal amb unes idees progressistes. Pensem que el combat del segle XXI és el lliurepensament, vinculat a la laïcitat filosòfica, per tant, a la pedagogia. Volem clarificar que l’MLP no fa laïcitat política i que això li correspon a la Lliga. El professor i amic Santi Castellà és el president i l’ideòleg d’aquesta operació. Et vull agrair tot el que he après de tu i les petites estones que m’has regalat de reflexió política. Amb el temps es valorarà la teva aportació.

Tanquem el cicle de trobades generals al territori a Girona i aquí es on comencem a veure símptomes d’esgotament de l’MLP tal com l’havíem conegut des de 2003. Allà s’estableix una escletxa amb el Fidel González, a qui aprecio però no comparteixo moltes de les seves estratègies. Una escletxa que pateix directament la Marta López i Casals de Joves de Catalunya. L’ACJ ha nascut dins l’MLP i per això més que cap altra necessita del seu acompanyament. Crec que ara ho estan fent bé, sobretot perquè volen ser molts més dels que han estat fins ara, posant èmfasi en el territori, en l’educació i no tant en l’estructura.

El 2012 el Joffre Villanueva decideix plegar. Els pioners i els companys de generació amb qui liderem l’MLP diuen que tots dos no podem deixar-ho alhora. Com si fóssim la família real, hereto la secretaria general fins al dia d’avui amb l’objectiu de possibilitar un relleu generacional. Intuïm que la Crida a la Catalunya lliurepensadora és un procés que pot durar 20 anys i que ens cal resoldre orgànicament el canvi d’etapa. Se’ns acut impulsar el Moviment d’Educació Popular i plantejar-ho com a l’herència a les noves generacions. Vaig a parlar amb la Irene Balaguer i l’Assumpta Baig, per separat i per aquest ordre, pensant que em tractarien de boig. Els hi proposo fer un moviment nou que sumi dues tradicions, que per altra banda ja havien estat juntes. No només els hi encanta sinó acordem traslladar l’Escola Lliure El Sol a aquestes dependències i començar una etapa en comú. Gràcies Irene i Assumpta per obrir-nos de bat a bat casa vostra.

A l’Acte públic de l’Assemblea general de 2013 –on assisteix per primer cop un conseller de la Generalitat de Catalunya, la Neus Munté- es presenta el MEP. La realitat ja l’heu pogut comprovar amb la intervenció a l’inici de l’acte. Aquest any ha estat rar, diferent, de transició. Les transicions mai són fàcils, que ens ho diguin als catalans. Tot i així, entitats procedents de l’MLP i d’altres moviments són capaços de fundar la Xarxa d’Entitats d’Acció Social i Comunitària, amb una quinzena d’organitzacions amb molt de pes als seus barris i pobles i amb activistes espectaculars com la Merche Garcia, la gent de Badalona i moltes altres. Per fi, som capaços de resoldre el vell dilema entre entitats de voluntariat i entitats que combinen persones remunerades i voluntàries. Aquell vell i esgotador debat de finals dels 90 i anys següents es desmunta d’una tacada. Igual que amb el debat sobre escoltisme i esplai, torna a guanyar un projecte ideològic. Sempre he dit que això és el que compartim amb la Fundació Pere Tarrés: la solidesa dels valors, cadascun posant accent en els seus.

Nosaltres sempre vam dibuixar que l’MLP havia d’estar comandat per una generació de joves dirigents. Ens feia pànic pensar en alguns dels nostres socis que no havien fet els relleus quan tocava. Vam acordar que quan ens comencéssim a quedar sense cabell, ens sortís panxa o tinguéssim fills deixaríem pas a una nova generació. I aquest moment ha arribat. En Pau González ha rebut l’aval de l’Assemblea general per prendre el relleu. Consolidant la tradició del secretari general que em precedeix procedim a fer el ritual. És l’adaptació del que era habitual a les famílies catalanes quan un dels fills arribava a una certa edat i se li feia entrega de la clau i el duro.

Pau (González), pots venir, si us plau.

Pau, això són les claus de l'ascensor d’Avinyó 44. El Joffre (Villanueva) em va donar les de la porta reconeixent que no servien de molt, ja que la propietat d'Avinyó 44 està repartida i que per entrar només cal picar. O sigui que aquestes tenen més que un valor simbòlic. I aquí el duro, més postmodern, la targeta de crèdit. Aquesta concretament no serveix de gaire, perquè estem més que pelats. I un llibre de poemes, perquè sempre hem dit que a l'MLP (com en la vida), falta poesia. He decidit traspassar-te el llibre que em va regalar el Joffre. Poesia de Pere Quart “Antologia bufa”, molt adient per al teu humor. Això sí que és possible que et sigui útil, més que la clau i el duro.
En l'entrega abraçaré el nou Secretari general, un ritual que el Joan-Francesc Pont va iniciar quan va ser president MLP en la primera etapa i que volem que es mantingui i estengui.


Fet el ritual i ja desposseït de la clau i el duro, vull acabar deixant constància d’algunes idees que fan quedar molt tranquil. 1) Hi ha una nova fornada de dirigents que ho faran de conya al capdavant de l’MLP. 2) Hi ha horitzó i es diu Moviment d’Educació Popular. 3) Que seguirem sumant entitats com Cooperacció, Joventut Europea Federalista, Dones en Xarxa, que eixamplen la idea d’educació popular.

A partir d’ara em trobareu en alguns espais de militància associativa i política, i en d’altres que et porta l’etapa adulta de la vida.

Em trobareu principalment dedicat a treballar a favor de la reforma horària, amb el Jordi Ojeda, el Salvador Cardús, la Sara Berbel, la Teresa Torns, el Jordi Pigem i molta gent que estic coneixement i que en saben moltíssim de tot això. Les perspectives són molt bones per que és una bona idea i s’adreça al benestar de les persones. Cal ser optimistes i aquesta iniciativa ho és.

Em trobareu al Cercle Cultural de Pedra Tallada a Palafrugell, amb la Bibiana Casado, l’Andrés Cascio, la Carme Andavert, el Joan-Francesc Pont i també amb altres amics a l’Empordà com el Pere-Joan Pujol, la Vicenta (de Pujol), el Marc (Oliveras) i la Betlem (Zamora).

Em trobareu a l’Espai Socialista, amb el Jordi del Rio, el Joan Ignasi Elena, la Rocío Martínez-Sampere, el Santi Lapeira i tots de nous companys de viatge que acabo de fer en els darrers temps i que malgrat el patiment, saben que el socialisme català és una proposta vàlida.

Em trobareu a la junta directiva de l’associació Moment Zero amb el Jordi Cuminal i altres, amb l’objectiu de sumar a favor de l’estat propi. Em trobareu en aquesta i totes aquelles iniciatives amb caràcter transversal. Ara més que mai, necessitem compromisos de país generosos per sortir de l’atzucac en el que estem. Això en bona part ho he après de la Ruth Arcarons.

Em trobareu amb l’amic Miky Aragón, l’Eulàlia Mas, l’Antoni Carné i més companys de les federacions d’associacions que treballem per generar una xarxa de coneixement associatiu que posi la mirada en la universitat. Gràcies Miky (Aragon) per tot el que m’aportes.

Em trobareu amb l’amiga i coach informal Merche Garcia a qui li vull d’agrair l’acompanya-ment que m’ha fet aquest darrer any i que m’ha servit per començar una nova etapa de la vida. D’aquest darrer període, per cert, també vull agrair a la Maria Bermejo, qui ha fet una feina brutal a l’administració de l’MLP.

Em trobareu a algun bar de Sants amb l’amic Andrés Querol i espero que aviat de nou amb el Joffre (Villanueva) fent tertúlia i arreglant el món. O dinant cada sis mesos o un cop a l’any per posar-nos al dia amb el Marcel Prunera, o amb el Benjo (Aguilar) o amb el Manel González, amb el Joan Vidal, o amb el Javi Lopez, el Joan Calderon, la Rosa-Maria Pujol, amb el Gabriel Casellato o amb l’Agustí Colomines. Són d’aquests tipus de relació que vas cimentant a cops de dinar i d’admiració mútua. Suposo que enteneu de quin tipus d’amistat us parlo.

Em trobareu jugant al futbol els dilluns a les pistes de la UB o els dimecres acompanyant els meus fills a la piscina del Virrei de Sants, en (Joan Manel V.) Parisi.

Em trobareu a la tercera graderia del Gol Sud del Camp Nou escridassant –això sí només quan ve el Madrid- amb els amics Enric Vaquer i Dani Gimeno i vigilant el Jordi Bosch i altres vells coneguts que se seuen ben a prop.

Em trobareu amb els meus de tota la vida Xavi Peralta, Xavi Martínez, el Pere Herrero a qualsevol lloc parlant de les coses quotidianes, com quan teníem 15 anys.

Però sobretot em trobareu amb la meva família, els sogres, les cunyades Irene (Muñoz) i Laura (Muñoz). Amb els meus pares a qui els hi estic infinitament agraïts per l’educació que m’han donat i per haver-me apuntat amb 6 anys a l’AE SKUES. Avui per cert, són part dels meus caps: El Ricard Garcia, el Lluís Coromines i el Jaume Figuera. Em trobareu amb la Sònia (Muñoz), que després de molts anys hem sabut trobar un equilibri entre vida personal i vida pública i amb els meus fills, la Sofia (Mohedano) i l’Odon (Mohedano) de qui ara mateix em costa separar-me. Per cert, sort que deixo de ser secretari general per que en aquest any i mig he sigut pare dos cops. Millor no temptar la sort a un tercer any, que com diu una meva amiga que avui està per aquí “per tenir tres fills, s’ha de ser ric”.

Bona nit, gràcies per venir. Acabo amb una frase d’Albert Camús, avui que fa 100 anys que va morir: “Deixaré de ser escriptor el dia que només sigui escriptor”. Apliqueu-vos-ho a la vostra professió o activitat. Feu totes les coses que pugueu i aprofiteu el temps. Llarga vida al moviment laic i progressista en minúscula i al Moviment d’Educació Popular. Visca Catalunya.




Fabian Mohedano
Activista i dirigent del Moviment Laic i Progressista (2003-2013)



Sala d’actes de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, 7 de novembre de 2013




Assistents


Agustí Colomines UB - Càtedra Josep Termes
Albert Batalla Parlament de Catalunya
Albert Claret Consell de la Joventut de Barcelona
Albert Giralt Encis SCCL
Albert Riera FAPAC Barcelona
Alejandro Goñi Pimec Comerç
Alfons Tiñena Consell d'Associacions de Barcelona
Alicia Camoeiras
Andrés Querol CCOO  de Catalunya
Àngels Guiteras Taula d'Entitats del Tercer Sector Social
Anna Balletbó Fundació Olof Palme
Anna Mestre
Anna Tomàs Avancem
Anton Layunta MLP
Antoni Carné Ens de l'Associacionisme Cultural
Arantxa Calvera Joventut Socialista de Catalunya
Arcadi Corominas Encis SCCL
Assumpta Baig Fundació Marta Mata
Begoña Alberdi XarxAteneu
Benjamí Aguilar ExMEGC
Berta Clemente Ajuntament de Barcelona
Berta Mundó Esplais Catalans
Betlem Zamora
Bibiana Casado XarxAteneu
Carles Agustí Ajuntament de Barcelona
Carles Aledo Consell de Ciutat
Carmen Andavert XarxAteneu
Chiqui Subirana Rosa Sensat
Clàudia Vidiella Acció Escolta de Catalunya
Dani Arellano XEASC
Dani Gimeno Acció Escolta de Catalunya
David Lizoaín Joventut Europea Federalista
Dolors Camats Parlament de Catalunya
Eduard Fernandez Consell de la Joventut de Barcelona
Eduard Lopez Esquerra Republicana de Catalunya
Eduard Rodés XarxAteneu
Eloi Cortés Consell Nacional de la Joventut de Catalunya
Emili Soro UB
Emma Calvet Federació Catalana del Voluntariat Social
Enric Francès Consell d'Associacions de Barcelona
Enric Vaquer Acció Escolta de Catalunya
Eric Gomez Avancem
Esther Boixadera CCOO  de Catalunya
Eulàlia Mas Federació Catalana del Voluntariat Social
Fabian Mohedano Oficina MLP
Felisa Pérez Federació Catalana de Drogodependències
Francisco Mohedano Família Fabian Mohedano
Gabriel Casellato Joventut Europea Federalista
Gonzalo Candanedo Casals de Joves de Catalunya
Guillem Espriu Ajuntament de Barcelona
Inés Giralt Encis SCCL
Isabel Ribas Ajuntament de Barcelona
Ismael Gomez Expresident MLP
Ivan Altisent
Ivan Rivera Acció Escolta de Catalunya
Jaume Figuera Acció Escolta de Catalunya
Jaume Pieres XarxAteneu
Javi López Joventut Socialista de Catalunya
Javier Garcia Bonomi FEDELATINA
Jesús Sierra
Joan Carles Gallego CCOO  de Catalunya
Joan Ignasi Elena Parlament de Catalunya
Joan M Parisi SHB
Joan Segarra Federació de Cooperatives de Catalunya
Joan-Francesc Pont Fundació Ferrer i Guàrdia
Joffre Villanueva Fundació Ferrer i Guàrdia
Jordi Bosch Òmnium Cultural
Jordi Crisol Esplais Catalans
Jordi Cuminal Generalitat de Catalunya
Jordi del Rio Avancem
Jordi Escoda ExMEGC
Jordi Martí Ajuntament de Barcelona
Jordi Miralles Fundació Terra 
Jordi Vaquer Expresident MLP
Josan Minguela Acció Escolta de Catalunya
Jose Cayuela Acció Escolta de Catalunya
Jose Manuel Gómez Acció Escolta de Catalunya
Josep Duran Avancem
Josep Maria Romero CCOO  de Catalunya
Josep Maria Villena Associació Diomira
Josep Xurigué Avancem
Juan Muñoz Família Fabian Mohedano
Judit Vallès Fundació Ferrer i Guàrdia
Julio del Valle ASDE
Laura Muñoz Família Fabian Mohedano
Laura Pelay UGT
Lídia Marimon Associació Diomira
Lluís Filella CCOO  de Catalunya
Lluís Perez  Esquerra Republicana de Catalunya
Lorena Gómez Acció Escolta de Catalunya
Manel Camós XarxAteneu
Mar Jiménez Generalitat de Catalunya
Marc Cases Esplais Catalans
Marc Enrich Consell d'Associacions de Barcelona
Marc Oliveras
Maria Bermejo Oficina MLP
Marta Grabulosa Ajuntament de Barcelona
Marta Junqué Avancem 
Mercè Otero Ca la Dona
Merche Garcia XEASC
Miky Aragón Consell d'Associacions de Barcelona
Mireia Fernandez Acció Escolta de Catalunya
Montse Gatell Generalitat de Catalunya
Montse Piñol Cooperacció
Neus Pérez
Núria Aparicio Fundació Tot Raval
Núria Galan Oficina MLP
Oriol Illa  Fundació Ferrer i Guàrdia
Òscar Esteban FAPAC
Pablo Faura Joventut Europea Federalista
Pau Fuentes Esplais Catalans
Pau González Esplais Catalans
Pere Balsells Acció Escolta de Catalunya
Pere Herrero AE SKUES
Pere-Joan Pujol XarxAteneu
Pol Carrion Avancem
Raimon Carreras Esplais Catalans
Raimon Goberna Escola El Sol
Ramon Morell Ajuntament de Barcelona
Ramon Terrassa Generalitat de Catalunya
Ricard Garcia AE SKUES
Rocio Martínez-Sampere Parlament de Catalunya
Roger Revilla
Rosa-Maria Pujol Exsecretària general de Joventut
Ruth Arcarons Escola El Sol
Santi Caño Acció Escolta de Catalunya
Santi Castellà Expresident MLP
Santi Lapeira Col·legi de Directors de Cinema
Santi Vila Generalitat de Catalunya
Sergi Contreras Consell Nacional de la Joventut de Catalunya
Sonia Muñoz Família Fabian Mohedano
Susanna Cabrera
Teresa Crespo
Toni Codina Taula d'Entitats del Tercer Sector Social
Toni Reig Generalitat de Catalunya
Tono Albareda Cooperacció
Vicenta Costa XarxAteneu
Víctor Girona ASDE
Xavi Martinez
Xavi Peralta
Xavi Roldan Acció Escolta de Catalunya