Comencem una nova etapa de l'Oficina Parlamentària del Barcelonès Nord / Baix Besòs. Em toca a mi el gran repte de substituir la bona feina realitzada fins ara per Pere Aragonès. Vam començar amb una primera reunió de treball amb la bona gent de Sant Adrià de Besòs d'Esquerra Republicana-Avancem. I Justament ahir vaig tenir el primer contacte amb una quinzena de
dirigents d’Esquerra Republicana de Badalona. També hi havien els companys
d’Avancem i de MES. En Miquel Estruch,
el Francesc Ribot i l’exalcadessa Maite Arqué aportant memòria i estratègia de
primer nivell, així com l’Oriol Lladó, l’Agnès Rotger, el Josep Duran amb la
resta que van fer al voltant de 30 reflexions sobre la ciutat.
La frase més repetida va ser “això de Badalona ha de sortir
bé”. Entre els dirigents badalonins hi ha la creença que si l’acord a Badalona
surt bé pot ser un referent per al futur del procés català i, de retruc, de
l’esquerra nacional i transformadora. Per això calen tres premisses: a) que el
govern municipal ho fa bé i b) que el Govern de la Generalitat entengui que
Badalona és un lloc estratègic i c) que ERC i els seus aliats també hi esmercin
temps i dedicació.
Entre les 30 idees que van sortir en destaco el següent
resum, que servirà com a guia per començar a posar fil a l’agulla al nostre
compromís:
Debilitats i amenaces
L’atur està per sobre la mitjana de la comarca del
Barcelonès
6000 persones no reben cap prestació
Elevat nivell de contractes temporals
Dèficit històric d’inversions a la comarca i a la ciutat
La situació financera de la Generalitat de Catalunya
Fortaleses i
oportunitats
El procés constituent com a estratègia de transformació social
La bona entesa en el govern municipal amb la confluència d’independentistes,
federalistes, llibertaris, republicans, socialdemòcrates, etc.
El fet governar a Badalona i Catalunya alhora
L’aliança estratègica amb els municipis de Barcelona Santa
Coloma, Sant Adrià i Montcada per impulsar el Baix Besòs
La diversitat de Badalona és representativa de la diversitat general del país
L’existència d’un centre de ciutat ampli i uns barris als
que se li ha respectat la seva identitat
La indústria que ha sobreviscut
La capacitat d’acollir nous reptes empresarials
La negociació dels nous pressupostos de la Generalitat de
Catalunya
Acordem:
Concreció per escrit dels reptes de Badalona que competeixen
al Parlament i al Govern de la Generalitat de Catalunya
Presència mensual de l’Oficina Parlamentària per impulsar
reunions amb veïns i veïnes i actors de la ciutat (divendres tarda a definir)
Realització de visites al Parlament amb actors de la
ciutat en els dies de sessió plenària
(dimecres i dijous de la primera i la
tercer setmana
Establiment d’una estratègia per negociar projectes pilot
amb valor afegit amb el Govern de la Generalitat
Amb el conveniment que farem tot el que es pugui, ens posem en marxa. Seguim!
Fabian Mohedano i Morales (Barcelona, 1975) va ser el número 33 de la llista de Junts pel Sí a Barcelona. El 27S es va quedar a les portes de ser diputat al Parlament però, després que Artur Mas fes un pas al costat, va entrar a substituir-lo. Va fundar el moviment Avancem, que va néixer de l’entorn del PSC. És l’impulsor de la Reforma Horària i qui ha aconseguit que els plens i les comissions s’avancin una hora a la Cambra catalana. Però un dia va arribar tard a una compareixença per un dinar de feina i se li van tirar tots a sobre. Li van dir: “Tu ets el que ens fas venir a les 15 h i véns tard?”.
Per què va decidir impulsar la Reforma?
La meva preocupació és la democràcia. En altres països, la franja de tarda per fer activitat cívica comunitària és molt més àmplia i hi participen un de cada dos, mentre que al nostre és molt estreta i participem dos de cada deu. Si volem fer activitat cívica hem de renunciar a moltes coses perquè la feina no ens ho permet. I això baixa els nivells de participació. Els horaris, en bona part, afebleixen la democràcia.
Ho agafa des del vessant polític i no de conciliació.
La nostra iniciativa ha canviat una mica el relat. Durant els últims 20 o 25 anys s’ha parlat de la conciliació i nosaltres li hem donat la volta. Aquesta és una iniciativa en favor de la salut pública. Tenim persones que no dinen, que no sopen i que no dormen a l’hora que toca. Hem endarrerit el nostre ritme circadiari dues hores.
I això afecta la salut?
Sí. Els primers sàpiens esmorzaven quan es llevaven, dinaven quan el sol estava a dalt de tot, sopaven quan es feia fosc i dormien quan era de nit. Això ho hem trencat i té unes conseqüències brutals sobre la salut. Ara som el país amb l’esperança de vida més alta d’Europa i la segona del món, però al mateix temps tenim un 15% d’obesitat infantil.
Els horaris, en bona part, afebleixen la democràcia
No anar a l’hora perjudica els més petits?
Els nostres avis van fer uns horaris anteriors i una vida alimentària més saludable però, en canvi, els nens actuals ja tenen el mateix percentatge d’obesitat infantil que els nord-americans. Tenim un problema a mig termini i és probable que deixem de ser un país que deixi de tenir l’esperança de vida més llarga d’Europa.
Com ha modificat la història els nostres horaris?
La qüestió dels horaris té tres moments històrics per arribar al desgavell en què estem ara. Primer tenim un fus horari que no ens correspon, hauríem de tenir el britànic. Segon som un país presencialista que no avalua la gent per la feina que fa, sinó per les hores que es passa a la feina. Això fa què no tinguem uns horaris flexibles. A Holanda, la rigidesa és d’un 40% i els treballadors poden entrar i sortir perquè se’ls avalua per la feina que fan, però al nostre país la rigidesa és d’un 80%, la més alta d’Europa. Això comporta una baixa productivitat i, per això, no tenim teixit productiu competitiu.
Quina incidència va tenir el franquisme en aquests canvis?
El tercer bloc és el del desarrollismo franquista, als anys 60. Les famílies, molt més nombroses que les actuals, estaven cuidades per la mare, i el pare, buscava un segon sou o fer hores extres a la fàbrica. Si era funcionari, feia un horari de jornada intensiva de 8 h a 15 h i, després, dinava i feia una segona feina. Per això es va deixar de dinar a la una. Arribaven a les 9 a casa, la mare esperava amb els fills que el pare arribés i passaven de sopar a les 8 h a fer-ho a les 9 h. Aquest desgavell ens porta a consolidar un horari que no només afecta les qüestions de salut, sinó també d’èxit escolar, d’equilibri demogràfic, de cohesió i de democràcia.
Això, amb feines com la nostra o sanitàries, en què no hi ha horaris, com se soluciona?
Hi ha feines que són de 24 hores. Rebem moltes demandes de persones que són infermers o periodistes que treballen en digital que tenen aquesta preocupació. Sí que pot arribar a afectar, perquè si compactem les hores de feina de 9 h a 17 h i tota l’activitat econòmica i de serveis es fa en aquest horari, podrem millorar. Aquesta oferta de 24 hores gairebé no té gaire sentit. Però qui faci de policia o metge haurà d’atendre les 24 hores.
Com es compagina això amb la tendència de les botigues a obrir fins més tard?
És paradoxal que en un moment de crisi en què hi ha menys vendes, el sector del comerç hagi ampliat horaris i, per tant, s’augmentin costos. No té sentit. Al final, tots comprem els mateixos pantalons, independentment de si està obert 24 hores. El sector del petit comerç, que són unes 300.000 persones a Catalunya, tenen dret a tenir vida privada i per això cal compactar els horaris. Si te’n vas fora, les botigues tanquen a les 19.30 h.
Tampoc cal que els barcelonins siguem turistes a la nostra pròpia ciutat
I amb el turisme, que vol tenir a l’abast serveis a tota hora?
Aquesta és una altra qüestió, que són les ciutats obertes 24 hores. Som receptors de turisme i no podem donar l’esquena a aquesta oferta, però tampoc cal que els barcelonins siguem turistes a la nostra pròpia ciutat. Volem que la gent s’aixequi al matí i esmorzi perquè ara només ho fan tres de cada deu. Això no té per què ser un problema per obrir les ciutats 24 hores perquè algú de fora fa un horari endreçat dins d’aquesta bogeria.
El sector de la restauració hi està d’acord?
Es treballa a torns. Es tracta que el ritme general dels ciutadans sigui aquest que proposem perquè és el més saludable, el de tota la vida. L’organització de la ciutat va per una altra via. Nosaltres parlem d’un doble ritme. El dels veïns i el del turisme. Els turistes quan venen aquí dinen a les 12 h i sopen a les 17 h. Som nosaltres els que aprofitem la franja per dinar a les 15 h i sopar a les 23 h.
Com aconsegueixes, sense imposar-ho, que la gent dini a les 13 h?
Si ho vam canviar una vegada, ho hem de poder canviar una altra. Abans dels anys 60 fèiem aquests horaris. Hem de fer molta pedagogia. A la gent li hem d’explicar que aquests horaris que hem instal·lat en els darrers anys, tenen unes conseqüències brutals per a la seva salut o per l’acompanyament de la gent gran. No som Corea del Nord i no podem dir a la gent: a partir d’ara es faran aquests horaris.
I com ho faran?
Tenim un exemple amb la llei del tabac, que l’agafem com a referent del què volem fer. Al principi, ningú es creia que es deixaria de fumar a les discoteques. Però després d’una dècada d’impulsar-la, la gent ja no fuma dins de casa ni al cotxe. Hem aconseguit un canvi d’hàbits a través d’una cadena de valors.
Quin és el punt en comú amb la llei del tabac?
Hem d’explicar que determinats horaris maten, tocar alguns elements de llei per fer palanques d’acceleració i incentivar aquelles empreses i organitzacions que facin uns horaris més saludables. Ho farem des del Parlament amb una llei, amb un gran pacte de tots els actors i amb una gran campanya perquè els incrèduls i ignorants vegin que això és una necessitat per a tothom.
Tenen previst signar l’acord per a la Reforma Horària aquest any?
Jo sóc nou al Parlament i he de començar a entendre moltes coses. Ara estem dialogant amb la comissió d’Afers Institucionals per començar a articular el primer text per poder impulsar la llei. Ens posem mans a l’obra.
Quins suports té?
Tots els grups hi estan d’acord i això és un gran avantatge. Se supera la idea de la ideologia perquè és un projecte integral per millorar els horaris de tot el país.
La globalització és una oportunitat per a la reforma horària
Després que el Tribunal Constitucional suspengués l’any passat la llei catalana d’horaris comercials, es preveu aplicar-la al marge del procés o quan tiri endavant?
Tenim algunes dificultats. No tenim competències en matèria laboral, la llei catalana d’horaris comercials està suspesa, els horaris de la televisió no els podem regular exclusivament des d’aquí… No em queda cap dubte que si a Catalunya fem aquesta estratègia i es consolida, a Madrid també correran aires de canvi, perquè si ho enfoquem com a un element de salut de les persones, les organitzacions i la societat en general, caurà pel seu propi pes. La globalització és una oportunitat per a la reforma horària.
De vegades, es relacionen els horaris que fem amb el clima.
No té res a veure. És una qüestió del franquisme. I ara tenim l’oportunitat de corregir-lo i posar-nos en hora.
La mentalitat horària està molt assentada.
Una persona que treballa a Brussel·les té més flexibilitat per entrar i sortir. Quan tu treballes, el comerç treballa, i quan tu descanses, ells també ho fan. Hem de trobar un equilibri entre una oferta 24 hores i unes persones que també tenen un dret de poder viure d’una manera digne i amb qualitat. Aquesta iniciativa també és un combat a favor de l’equitat. Es parla de dos grans eixos de distribució: el del poder i el de la renda. Nosaltres n’afegim un tercer: la redistribució del temps, que també és una font de riquesa i ara és un bé escàs.
Al Parlament estan impulsant la Reforma Horària però a la Generalitat no. Com es concilia?
Fruit de la comissió d’estudi, una de les conclusions va ser que el Parlament havia de ser pilot amb els horaris. Al matí comencem a les 10 perquè hi ha gent que ve de fora, però la sessió de tarda, enlloc de començar a les 16.30 h, comença a les 15 h. Hi ha situacions en què t’han convocat per un dinar a les 14 h i una hora més tard has de ser al ple.
I doncs?
Haurem de fer molta pedagogia, haurem de suprimir els dinars de feina o fer dinars executius de 45 minuts. Ens pensem que a les sis de la tarda ho podem resoldre tot però els estudis diuen que una persona rendeix més de 9 a 12 h del matí. Perquè els periodistes pugueu fer la vostra feina millor, hem d’intentar deixar de generar activitat política a partir de les set de la tarda. Hem d’avançar els premis Gaudí i Planeta i el futbol.
A Palau, l’implementareu?
Jo confio molt en la consellera Munté, que aporta un aire femení i cal molt en aquesta reforma.
Què aportaria un toc femení?
Quan parles de conciliació, tothom surt corrents i no va amb ells, però quan parles de salut pública i els dius que per molt que et cuidis i no tinguis colesterol, si dorms quatre hores t’agafarà un ictus, la cosa canvia. Si aconseguim també que les dones assumeixin quotes de responsabilitat també canviarien les coses.
Per què?
Perquè les dones d’aquest país són les més estressades d’Europa i les més medicades del món. I en bona part els horaris hi tenen molt a veure. Són les dones que més tard tenen els fills i només en tenen 1,16. Això té un cost brutal per la nostra societat perquè, al final, qui pagarà les pensions del futur si no tenim futurs treballadors?
Per fi som al 2016, l’any clau per a la reforma horària. Ara just fa dos anys, el 29 de gener del 2014, vam presentar la iniciativa ciutadana al CCCB. Han estat dos anys intensos i ja ningú dubta que hem aconseguit el més difícil: situar el debat en l’agenda social i política. L’èxit probablement ha estat delimitar a tres anys l’impuls ciutadà en el temps i renovar el frame posant les qüestions de salut com a principal motiu per fer efectiva la reforma horària. La percepció ciutadana que ens trobem en un canvi d’època també ajuda contra una herència absurda i inèdita.
En els darrers dies hem contemplat un debat força viu sobre els horaris escolars. Es tenen en compte tres models: la jornada partida (de 9 h a 12 h i de 15 h a 17 h), que respon a l’horari agrari i fabril del segle XX; la jornada intensiva (de 9 h a 14.30 h), generalitzada a l’Estat i a Catalunya als instituts públics, i, finalment, la compactada (de 9 h a 15 h), més semblant als models europeus propers. Des de la nostra perspectiva, cal preservar, a banda d’arguments pedagògics i de rendiment, el ritme circadiari. És a dir, que el dinar es produeixi quan toca: entre les 12 h i les 14 h. I no a hores intempestives, a partir de les 15 h. Per aquest motiu som partidaris de la jornada compactada —incloent el dinar en l’horari lectiu—, avançant els horaris d’extraescolars a la franja de 15 h a 19 h, de manera que evitem que els infants i adolescents siguin, sovint, moltes hores fora de casa. No sembla gaire decent que hi hagi adolescents fent esport més enllà de les 20 h o les 21 h. Es podrà obrir aquest meló sempre que els pares i les mares majoritàriament —i en totes aquelles feines que sigui possible— finalitzin la seva jornada laboral entre les 17 h i les 19 h. Insistim que la reforma horària només serà possible si la fem tots alhora.
I per a això cal iniciativa política. El Parlament de Catalunya serà un espai de referència. De fet, ja està donant exemple amb els horaris dels plens i les comissions amb la compactació, a partir de l’escurçament del temps per dinar al migdia (de 14 h a 15 h). Des de la Comissió d’Afers Institucionals (CAI) s’impulsarà la ponència conjunta. El departament de la Presidència del Govern serà l’altra referència, des del Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH) s’impulsaran les taules quadrangulars, que ens han de conduir als pactes sectorials en àmbits acceleradors tan importants com la feina, l’educació, l’administració, la cultura i l’oci i el comerç i el consum, així com la mobilitat. L’horitzó imminent és la formulació d’un acord d’acords: el Pacte Nacional per a la Reforma Horària, que, juntament amb la llei de l’ús del temps i una gran campanya institucional de sensibilització, ens ha d’ajudar a corregir el desgavell horari que heretem del franquisme. Vam fer transformacions o canvis d’hàbits impossibles amb el reciclatge, l’euro, el tabac o el cinturó del cotxe. Per què no podem fer-ho ara? L’homogeneïtzació que provoca la globalització juga a favor nostre. Mirar cap a una altra banda ens hauria de fer sentir ridículs.
Tenim algunes limitacions vinculades a la manca de competències. Serà complicat la regulació del prime time de les televisions privades espanyoles. D’altra banda, haurem de deixar a l’acord de patronals i sindicats una negociació col·lectiva promotora del canvi. Nosaltres apostem per un apèndix de l’acord interprofessional de Catalunya (AIC) que incorpori les gran parts de les 41 recomanacions del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya i que orienti la negociació a partir d’uns criteris ben clars. També caldrà valorar com sortir de l’atzucac que ens provoca la suspensió de la llei catalana d’horaris comercials per part del TC. Depenem de nosaltres mateixos pel que fa als horaris de la funció pública, l’activitat educativa, la cultura i l’oci. La millor notícia seria que, amb el nou escenari polític a Espanya, la reforma horària també es fes un espai en l’agenda. El compromís dels programes electorals del 20-D ens hauria de fer ser moderadament optimistes.
Comença el compte enrere per al que els suecs van anomenar el Dia H, quan va canviar el sentit de circulació del trànsit de tot el país. Nosaltres l’anomenem Moment Zero. El debat és ara mateix com ha de ser, quin és el període més oportú i de quina manera aconseguirem que la ciutadania no senti la proposta com una imposició, sinó tot el contrari, una via per tenir més temps per a la lliure disposició.
Allà om vam començar, al CCCB, se celebra aquest febrer i març el cicle El nostre temps. Sis persones de referència en sis sessions per parlar sobre ritmes, acceleració, control, bé escàs, sobirania horària, etc. Aquest any serà intens. El 31 de desembre tanquem la iniciativa ciutadana tal com vam anunciar quan vam néixer. Ara o mai: posem-nos a l’hora!