A Lluís Salvadó, Josep Maria Jové i tots els detinguts
el 20 de setembre
Està escrit i llegit que poc abans del 23 d'octubre
del 1977, data en què Tarradellas tornà a Barcelona com a president de la
Generalitat, els socialistes catalans, nombrosos en el grup facilitador del
retorn del president, tenien previst un pla B per si les negociacions amb
Suárez no reeixien. Aquest pla dels coratjosos socialistes preveia l'entrada
secreta de Tarradellas a Catalunya i el seu posterior refugi clandestí, que
fins i tot tenia propietari amb nom i cognom coneguts. Sembla que el full de
ruta de la conspiració també preveia una marxa multitudinària i pacífica per
avançar fins a la plaça de Sant Jaume. Volien enllaçar amb dignitat i sacrifici
dues legitimitats: la vella legalitat republicana amb la legitimitat
democràtica sorgida a les urnes de les eleccions generals del 15 de juny i
guanyades per la candidatura encapçalada per en Joan Reventós. L'acord es va
imposar, "l'únic acte de restauració de la legalitat republicana de la
Transició", segons Joan B. Culla, i el pla B no va ser necessari. Però hi
era i demostra fins a quin punt els socialistes catalans d'aleshores estaven
disposats a sacrificar-se per la defensa de les seves institucions
democràtiques. Avui dia, molts dels seus descendents, que no hereus, es mostren
molt més tous en el mateix digne objectiu. Era una opció, res a censurar, però
no l'opció que millor els podria fer fidels als nobles principis d'aquells
homes i dones plens de coratge disposats, en la defensa de la democràcia i del
nostre autogovern, com ara molts dels actuals líders socials i polítics del
sobiranisme, a grans dosis de sacrifici personal.
El procés emancipador que estem ara culminant també ha
intentat fer les coses per la via de l'acord. Moltes vegades, fins i tot a la
seu de la sobirania espanyola i amb un final que tothom sabia escrit d'antuvi
donada la majoria política configurada pel PP i el PSOE, sucursal de l''statu
quo' espanyol i dic de contenció del règim del 78. I també tenia un pla B que
ara està a punt de culminar: votar l'1 d'octubre. I també amb el mateix noble
objectiu: enllaçar legalitat i legitimitat democràtica sorgida de les urnes.
Els descendents d'aquells vells socialistes ho tenien, per tant, molt més fàcil
ara que els seus antecessors. I no ha pogut ser. El hereus són ara
majoritàriament al marge de l'aparell socialista. O s'han donat de baixa o han
decidit posar-se el vestit d'apicultor esperant que l'eixam es dissolgui. Hi ha
després una tercera via en la cosmogonia socialista: la d'aquells que noblement
sobreviuen com poden fent mans i mànigues ideològiques amb el mantra
autocomplaent de l'"ara mateix hi ha problemes més importants". I
aquests són les persones a qui el procés emancipador, amb un gran component
reformista, hauria d'apel·lar. Al final vindran a la causa comuna de la
construcció d'una República Catalana justa, neta i decent. No tenim dubte que
és inconcebible una traïció als orígens del catalanisme popular i la seva estreta
vinculació al dret d'autodeterminació: "Els socialistes assumim plenament
la lluita per la llibertat de Catalunya, convençuts que l'alliberament nacional
està estretament lligat a l'alliberament de classe" (PSC, 1976).
Són molt poques les persones que, des de
posicionaments progressistes, no han reivindicat alguna vegada la figura
d'Antonio Gramsci. Aportacions del pensament gramscià com la del domini de la
burgesia mitjançant l'hegemonia cultural o el paper dels intel·lectuals han
estat, i sovint són encara, a l'epicentre del debat ideològic de les esquerres.
A Catalunya hem encetat un debat
constituent, ampli i ric. Estem dissenyant la futura República i sovint se'ns
plantegen dubtes raonables sobre si ens estem fent les preguntes adequades,
sobre si tenim clar quin Day After volem. Sobre si sabrem trobar les respostes
adequades i no només les que ens agraden. El repte és majúscul perquè
l'interregne que la crisi del règim del 78, el Pont Aeri o l'Íbex-35 –resistent
a marxar i del qual la ciutadania ja fa temps que està esgotada per les
injustícies que genera– i una eventual victòria dels successius desbordaments
democràtics del Procés català o del 15-M podrien generar monstres. Ho deia el
mateix Gramsci: "La crisi consisteix justament en el fet que el vell mor i
el nou no pot néixer, i en aquest interregne es verifiquen els fenòmens
morbosos més diversos".
I és que Madrid, també Andorra, restaran a la mateixa
distància quan hàgim culminat el nostre procés emancipador, però moltes coses,
com la corrupció sistèmica –present arreu del sud d'Europa– i sobretot com la
pobresa i l'atur, no podran seguir tristament igual. Dissociar llibertat i
igualtat és impensable des del punt de vista intel·lectual i estratègic en la
construcció de la República que ve i anhelem. Més enllà del referèndum, que
celebrarem com sempre i que ja fa temps que és avalat i aclamat per més de tres
quartes parts de la ciutadania, cal pensar en la Catalunya postreferèndum. No
fer-ho seria una irresponsabilitat i ens faria perdre credibilitat a
l'esquerra. Hem de saber situar en l'agenda política els grans temes
ineludibles a l'hora de dissenyar el nou país.
¿Hi ha possibilitat real a Catalunya de construir un
nou país, més just i decent, una nova República, sense un procés plenament
emancipador? La resposta és clara i, parafrasejant Bob Dylan, la podríem trobar
en bona part en el mateix Gramsci. Són moltes persones que acudeixen a beure
ideològicament del polític italià i que obliden una part molt important de la
seva trajectòria política: la seva adhesió a l'independentisme sard, molt
vinculat, curiosament, al seu socialisme. Podríem doncs parlar de
socialsardisme gramscià inherent sempre a les condicions d'endarreriment
secular de l'illa i a les desigualtats socials. A la lluita contra una elit i
una burgesia del continent interessada a mantenir privilegis. Gens lluny de
fenòmens que hem viscut a Catalunya, on la polaritat i la guerra freda durant
30 anys per aclaparar el poder de les dues burgesies que han dominat el país,
la del Narcís Serra i la de Jordi Pujol, han mantingut amb mà de ferro un
'statu quo' sovint molt hostil a les demandes dels treballadors. Tapant sovint
amb tripijocs una corrupció sistèmica que ara s'intenta frenar. I amb una
recurrent col·laboració amb les oligarquies de l'Estat. I és que ja ho deien
els vells i nobles socialistes catalans ara en bona part oblidats pels seus
hereus: "Socialistes i catalanistes per les mateixes raons". O com
diria el gran Joan Manuel Serrat: "Que no trafique el mercader con lo que
un pueblo quiere ser". Potser per això portaven en els seus documents
fundacionals el ple suport al dret a l'autodeterminació dels pobles.
PD: "Instruïu-vos, perquè
necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem
tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra
força". Antonio Gramsci.
Article escrit amb Jordi del Rio i publicat al Diari ARA, el 29 de setembre de 2017