Escándalo films

Ara ja fa uns mesos que vaig veure al cinema "Tres dies amb la família", una deliciosa fotografia d'una família burgesa gironina amb l'Eduard Fernàndez pletòric com gaire bé sempre i la Nausicaa Bonnín, sense comentaris, genial. El que més em va sorprendre va ser la joventut de la directora, la Mar Coll. Però no li vaig donar més importància.

L'altre dia, com sempre, les sàvies propostes del meu amic Jordi, em va conduir a "Arròs Covat", una sèrie de dibuixos animats sobre un noi de trenta anys i les seves circunstàncies. 12 capítols de 10 minuts aproximadament obligatori per tots aquells que som nois, tenim entre 30 i 40 anys, tenim entrades, dificultats sentimentals, laborals, familiars... En fi, sensacional. Comprovo la productora i veig que és Escándalo films. Recordo haver-la vist abans, però no sé exactament a on.

En aquests dies de festes, decideixo buscar què és Escándalo films. Descobreixo que també és la productora de "Lo mejor de mi" i de "Trash". Bestial, totes dues m'havien agradat. I comprovo que és una productora que emergeix d'una iniciativa de l'ESCAC. L'Escola de Cinema i Àudiovisuals de Catalunya és un centre docent privat, adscrit a la Universitat de Barcelona (UB), on s'imparteixen les disciplines necessàries per la formació dels futurs professionals del cinema i de l'àudiovisual.

Sincerament desconec la política, ni el model de gestió, ni les persones que ho porten. D'entrada sembla interessant com a projecte que permet la creació juvenil, probablement amb pocs recursos, però amb propostes amb clara identitat catalana i molt fresques.

Llarga vida doncs a Escándalo films.

Lectura recomanada: LA META

LA META -4 milions de còpies venudes- és una novel·la dirigida a directius d'organitzacions industrials. La història és explicada en primera persona i en present per part del protagonista. Comença tot just en el moment que li comuniquen els seus caps que li queden tres mesos per reedreçar els resultats de la seva fàbrica, o sinó l'empresa es veurà obligada a tancar-la, amb la conseqüent pèrdua de centenars llocs de treball. A partir del contacte amb un colega de l'etapa d'estudiant comença a canviar el plantejaments deixant de banda propostes convencionals de pensament que li permetin els canvis necessaris i orientar-se decididament a la Meta.

Eliyahu M. Goldratt és un escriptor israelià, autor de novel·les de l'àmbit empresarial com La Meta, l'any 1992, o Cadena crítica, l'any 2001. És llicenciat en Física per l'Universitat de Tel-Aviv, i va realitzar un Màster i doctorat a l'Universitat de Bar-Llan. Amb el primer llibre, La Meta, Eliyahu M. Goldratt va desenvolupar la Teoria de les restriccions, la qual ha estat molt emprada per empreses per a millorar la seua gestió.

La Teoria de les restriccions és un procés de millora contínua que, encara que en principi es va desenvolupar per els entorns productius, també por aprofitar-se per millorar altres processos dins l'empresa, com ara el desenvolupament de projectes. La teoria està basada en 5 punts bàsics:

1. Identificar les restriccions del sistema

2. Decidir com explotar les restriccions

3. Subordinar tot a la decisió anterior

4. Elevar les restriccions del sistema

5. Tornar al punt 1

La teoria de les restriccions pot ésser aplicada a tots aquells processos que estiguin compostos per una seqüència d'activitats, com ara per exemple la fabricació en sèrie, els projectes de desenvolupament de produtes, construcció de qualsevol tipus o millora de la qualitat.

El que més m'impacta del llibre és la capacitat per mostrar el camí per idenficar objectius i aconseguir-los, així com es planteja una proposta de lectura atractiva i amb ritme. He descobert que hi ha més llibres amb el mateix format de l'autor. Genial.

La remuneració i la felicitat

El filòsof grec Epíctec ja deia que “la vida feliç serà impossible mentre no simplifiquem els nostres hàbits i no moderem els nostres desitjos” i sembla del tot actual en el context d'excès de treball, de competitivitat, d'ambició o afany de reconeixement.

El desequilibri salarial és el pilar de les empreses socialment irresponsables. Però que passa quan és una organització social, sense afany de lucre, com per exemple és el cas del Moviment Laic i Progressista? Aquest tema no està resolt, tot i que els estudis sobre economia social recullen que es van millorant lentament les condicions salarials.

Cada cop hi ha més persones que opten per canviar el seu estil de vida, dedicant menys temps a la feina i recuperant valors tradicionals. Aquesta conjuntura, es pot aprofitar a l'economia social, buscant unes millors condicions laborals que permetin anivellar el que no es pot aconseguir a través d'un augment del sou.

El temps i la forma de gestionar-lo a les diverses esferes de la vida quotidiana, ha esdevingut un element cabdal del qual depèn en bona mesura la qualitat de vida de les persones. Fer compatibles els nostres temps laborals, familiar i personals i comunitaris sembla cada vegada més difícil a la nostra societat acceleradament canviant. Per això, impulsar accions que permetin una millor distribució de les diferents responsabilitats a la vida esdevenen aspectes fonamentals si volem que la societat avanci cap a una nova cultura del temps.

En temps de crisi, fa falta imaginació i voluntat de canvi. Paul Krugman diu que “els únics obstacles estructurals importants per a la prosperitat del món són les doctrines obsoletes que poblen el cap dels homes”. Falta una nova cultura que plantegi fórmules imaginatives que es basin en retribucions per objectius, per una banda, i en l'aposta per l'acompliiment dels valors de l'organització.

Compromisos des dels individus

Aposta pel downfishing com a proposta per a reduir el nivell de vida per tal d'incrementar la seva qualitat, així com l'slow com a idea de reflexionar sobre els beneficis d'arrelentir el ritme de les diverses activitats que compesen el dia a dia. Inclinació per una activitat equilibrada, sana i sostenible basada en els pilars com la tranquilitat, la calma, la serenitat i sobretot la capacitat de viure i gaudir el moment present.

Compromisos des de l'organització

Aposta pel reconeixement social, per la formació i creixement -pla de carrera i desenvolupament-, per la conciliació a partir de la flexibilitat i el teletreball. La retribució intrínseca ha de tenir un pes important de manera que proporcioni satisfacció, a partir de l'autorealització i capacitat de poder prendre decisions.

Curiosament, a causa de la precarietat econòmica, cada cop més els treballadors qüestionen el funcionament retributiu de les organitzacions i ho fan a partir de tres preguntes: Quan guanya la meva empresa? En què es gasta els diners? Perquè cobro el que cobro? Per això, és important que l'organització aposti per la transparència, per compartir la informació i coresponsabilitzar a l'equip dels èxits i fracassos socials i econòmics. Amagar informació no té cap sentit, tot el contrari, pot generar desconfiança, innecessària, per altra banda.

La recerca de la felicitat

Richard Layard al seu llibre “La felicitat” explica que els economistes se centra en les recompenses financeres “externes”, oblidant el paper que tenen les recompenses “internes” d'un treball ben fet. Sovint aquesta actitut condueix de manera absurda a elaborar contractes que tracten d'especificar exactament el que la persona haurà de fer. Layart es pregunta “I perquè confiar en que sigui l'altra persona la que vagi a fer bé el seu treball?”. Està clar que cap contracte pot cobrir totes les eventutalitats, i en algun moment l'organització s'ha de veure obligada a confiar en l'orgull professional de la persona contactada. Recordem que Keynes i Bertran Russel condideraven l'avorriment el major perill per als homes, un cop superada les mancances econòmiques.

Per acabar amb Layard, ell argumenta que les persones més preocupades pels diners són menys felices, aflrmació que ensorra definitivament la idea que la gent treballa per diners -homo economicus- i l tendència a pensar exclusivament en recomenses financeres com a forma de motivar als individus.

Si és probable que la felicitat d'una societat augmenti en la mesura en que vetllem més els uns dels altres, potser que es plantegi un model de relació laboral que pensi en el benestar general, de treballadors i empresaris, de l'organització com a tal. I per això és del tot necessari conèixer de primera mà les necessitats d'uns i altres amb l'objectiu de casar els interessos. Es tracta d'una qüestió de vital importància i que no és incoherent amb un gestió complexa (valoració de llocs de treball, etc.) però fent més èmfasi en els valors i no el el triomf individual, ja que difícilment es fomentarà una societat feliç.

Cuba, qué linda es Cuba

Avui hi ha dinar familiar, però no és un dinar habitual. Venen l'Enrique, la Tere i la Lily. Fa uns mesos que viuen a Barcelona. Han vingut de Cuba, esgotats de veure com el seu país estimat no els hi permet acomplir el seu somni, que no és altre que el de la llibertat. Un dinar en el que es menja i es parla de tot: dels problemes de la gent, de política, d'economia, de Barcelona, de Cuba, de tot una mica... A les sis s'acaba i ens emplacem a continuar enfortint els llaços d'amistat, uns llaços que van començar l'any 97 quan vaig anar a Cuba al Festival Mundial de la Juventud y los Estudiantes.

Cites Krugman: El retorno a la economía de la depresión

“Los únicos obstáculos estructurales importantes para la prosperidad del mundo son las doctrinas obsoletas que pueblan la cabeza de los hombres”

“Seguramente habrá otras ideologías, otros sueños; y emergerán tarde o temprano si la crisis económica actual persiste y se agrava. Por el momento, si embargo, el capitalismo rige el mundo sin que nada le haga sombra”

"Euroesclerosis es la persistencia de unas tasas de paro altas, especialmente entre los jóvenes, incluso en épocas de recuperación económica".

"Las desigualdes en riquezas e ingresos aumentan. Los salarios reales disminuyen para muchos trabajadores"

Per què ens valoren a les persones?

L'altre dia hi havia un article interessant al El País - Negocios que explicava el canvi que havien provocat la incorporació de les xarxes socials en la recerca de feina. El currículum passa a un segon terme i guanya pes el capital relacional. Això lliga amb el que proposa en Xavier Llopart (Universitat de Barcelona) que considera que hi ha tres aspectes a partir dels quals es decideix una organització per incorporar una nova persona:

a) els coneixements i la capacitat d'obtenir informació i recursos
b) el comportament ètic -ment oberta- i la capacitat de viure -creixement cultural i social fora de la feina-
c) la prospectiva -capacitat de llegir el futur i preveure escenaris-

Afegiria, en un context de crisi, com l'actual, la capacitat d'adaptar-se i la flexibilitat als entorns canviants. L'experiència pot passar a un segon terme. Com argumenta el conseller delegat de Hays, Alistair Cox, "Ja no es busca potencial, sinó resultats".

Està clar que el combat del temps guanya pes en els processos de selecció de treballadors del coneixement en el segle XXI. La ment oberta i la capacitat de viure, conciliant la vida personal, familiar i pública -cívica- amb la laboral, guanya pes. I és que a banda d'un bon currículum acadèmic i experiència professional, està bé presentar un bon currículum extraacadèmic de valor (beques a la participació en activitats socials, culturals, esportives...), que demostri que hi ha vida més enllà de la feina, que hi ha una preocupació per altres qüestions socials, cíviques o polítiques.

Fracàs de Bassat a La Sexta

El diumenge va acabar "El Aprendiz", la versió made in Spain de la proposta del multimilionari Donald Trump, un empresari reconegut amb èxit i prestigi als USA que busca entre uns quants candidats l'aprenent ideal, a qui se li ofereix un sou de sis xifres -gens menyspreable per a un aprenent-.

I acaba certament amb més pena que glòria: de matinada i a corre-cuita. A diferència de la proposta nord-americana -que porta ja 7 edicions-, Lluís Bassat no ha estat capaç de seduir al públic. Al meu entendre, s'ha cremat un cartutxo interessant de reality una mica més cultural. Com diu un amic publicista, aquí si la gent no surt fent "edredoning" no genera cap interès, o si no hi ha merder entre els participants, com a Pekin Express -competència directa de l'Aprendiz, res de res.

Us he de confessar que a mi m'ha agradat i que voldria veure una segona edició. Però sembla que no serà possible. Aquí ens quedem amb Gran Hermano, i així va el país.

Grip A: Oportunitat o oportunisme?

Hi ha qui considera que la Grip A i el seu "oportunisme mediàtic" contribueix a millorar el sistema sanitari espanyol i a educar a la població en matèria d'higiene i salut pública. Estic d'acord. Si bé, hi ha qui sembla que ho ha aprofitat el rebombori general per canviar el seu sistema de relació amb els clients, com és el cas d'una important caixa d'estalvis -qui tingui comptes la identificarà fàcilment-. Llegeiu atentament les instruccions del cartell i traieu les vostres pròpies conclusions. A mi em sembla una manera subtil de promoure l'estalvi de cues i la relació on line. I és que està clar que de qualsevol crisi, en sorgeixen oportunitats i oportunistes.

FC Barcelona, Pep Guardiola i la direcció per valors

Un fet que difícilment serà impossible de dissociar de l'any 2009 són els èxits aconseguits pel FC Barcelona. 6 títols oficials en 7 competicions jugades -la gent del país sabem que es va perdre la Copa Catalunya l'any del Centenari del Sant Andreu-.

I també sabem que l'èxit no és causalitat, que és la culminació d'un model de direcció per valors, l'adopció d'una filosofia de gestió, moral i organtitzacional d'acord amb una línia de pensament, formació i actuació clarament definida, possiblement ara fa tot just vint anys, cura per la cantera i futbol total -que rocorda a la qualitat total!-. Una filosofia en la recerca permanent de compromís i d'actuació basada en una cultura de valors, amb la Masia com a laboratori.

Les llàgrimes i l'emoció de Pep Guardiola ahir a Abu Dabi són el sentir dels culers, del patiment, del compromís i de la cultura de l'esforç. El compromís i la ètica com a factor fonamental a través del qual es genera cohesió interna, que alhora genera una millor imatge externa, gràcies a una relació de confiança entre l'aficionat i l'entrenador i equip.

I és possible que això no s'acabi aquí, perquè la transmissió de valors cap a noves generacions de jugadors i membres del cos tècnic, un cop començada, no té fi -malgrat Gaspars, Van Gaals, etc-. A més, en context de crisi on és necessari cert pragmatisme econòmic, aquest model d'utopia humanista, sembla el camí més curt per sobreviure en entorns hostils.

Pep Guardiola i aquest FC Barcelona representen il·lusió, flexibilitat, creativitat, calidesa i generositat girant entorn un eix bàsic i esencial d'ètica constituïda per l'honestedat, la diginitat o la solidaritat.

Llarga vida als valors, llarga vida al Barça!

Un nou agrupament escolta expulsat d'uns locals del Bisbat de Barcelona

Després de 56 anys a la Parròquia Crist Redemptor al districte Horta-Guinardó de Barcelona, l'AE Roland Philipps, nascut l'any 1953, declarat com a laic des de l'any 1990. Es calcula que més de 3000 infants han passat per l'associació. Ara, després de veure com s'esgota la resolució del judici, marxen sense tenir clar el seu futur.

L'Agrupament Escolta Roland Philipps, que porta més de 50 anys educant a infants i joves al Barri de Can Baró, ha estat expulsat dels locals de la Parròquia Crist Redemptor, que utilitzava des de la seva creació.

L'Agrupament Escolta Roland Philipps fa 20 anys que va prendre l'opció de la laïcitat com a principi per tal de no establir cap tipus de discriminació per motius religiosos i educar als infants en una espiritualitat oberta a tot tipus d'experiències vitals, no adoctrinadora.

L'aposta per una educació laica va iniciar un conflicte amb la Parròquia, que va esclatar de forma definitiva el 2003 i que s'ha allargat fins avui amb el final descrit. L'entitat ha arribat a un acord precari amb el Districte de Gràcia, que l'acollirà en un dels equipament municipals. Aquest trasllat, provoca un canvi de barri i la pèrdua de 150 m. La incertesa planteja sobre l'entitat.

Amb aquesta nefasta actitud, es demostra la poca sensibilitat de l'Església Catòlica vers la llibertat de consciència. En els darrers anys, nombrosos Agrupaments i Esplais han patit situacions similars. A dia d'avui, segons un estudi de la Fundació Ferrer i Guàrdia, dels 18.000 metres quadrats de que disposen les entitats juvenils de Barcelona, 10.000 pertanyen a l'església catòlica i a l'escola privada concertada, una situació que no es correspon de cap manera amb la realitat dels joves de Barcelona ni de les seves entitats. Chano Powell, cap d'agrupament de l'AE Roland Philipps ha declarat que “És trist que unes associacions imprescindibles per l'educació democràtica d'infants i joves es trobin en situacions com aquesta”.

L'AE Roland Philipps és una entitat compromesa amb el barri i ho demostra participant activament en el Consell de la Joventut del Districte d'Horta-Guinardó. També és membre
d'Acció Escolta de Catalunya, del Moviment Laic i Progressista i de la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge, mitjançant la qual s'implica en l'Organització Mundial del Moviment Escolta.

La força de l'associacionisme cultural català

El passat dissabte 12 de desembre va tenir lloc la 1a jornada de debat intern de l'Ens de comunicació associativa, en un marc incomparable com és el Museu Marítim. Vam debatre sobre els diferents reptes de l'associacionisme cultural català. El president de la Generalitat de Catalunya José Montilla va participar en el darrer tram del matí, mostrant el seu suport a l'associacionisme català i desvinculant el moviment dels fets del cas Palau de la Música. Sorprèn positivament la voluntat de les diferents federacions de treballar plegades per un objectiu comú, en canvi, negativament, l'escassedat de jovent a l'activitat.

Meritocràcia vs meritosisme

Un article interessant del Dr. José Carlos Ramos, titulat “La organización meritosista” en el que reflexiona entorn a les noves formes de col·laboració a internet, principalment destaca com les comunitats virtuals ens estan ensenyant noves formes més eficients en les que treballen les persones. Cita a Young i el seu concepte de “meritocràcia en contraposició a altres com l'aristocràtic o el burgès, així com les possibilitats d'ascensor social de persones que, a partir de l'autoritat moral que li atorguen els estudis cursats, poden acabar assumint responsabilitats impensables generacions anteriors. La diferència és que el prestigi, el reconeixement o l'autoritat, no te la confereixen unes institucions (Universitats, empreses, etc.) sinó una comunitat en la que tu cooperes i a la que tu també li otorgues prestigi, reconeixement, autoritat... Té un component més col·lectiu; no és una democràcia, però tampoc és una meritocràcia (tot i que la meritocràcia també té un component de reconeixement col·lectiu, en el fons és un ascens per mèrits, i això sempre és subjectiu. El podeu llegir aquí.

L'MLP envelleix

Avui el Marc Cases pren el relleu a l'Arcadi Corominas al capdavant d'Esplais Catalans. L'Assemblea té lloc al llarg del matí a la seu de la UGT de Catalunya. Venim del Museu Martítim de la trobada d'entitats de l'ENS de Comunicació Associativa, de debatre sobre els reptes de l'associacionisme cultural, amb la presència del president José Montilla.

Cal reconèixer el paper del màxim dirigent d'Esplac dels darrers anys: l'Arcadi Corominas. Un gran tipus i un excepcional líder, que ha estat capaç de trencar algunes dinàmiques de l'entitat i situar-la molt més amunt. Amb ell, gent excepcional -com la Conchi Hurtado- que també s'hna acomiadat avui i d'altres, que, ho faran l'any vinent. Però l'Arcadi no marxa, com ell mateix s'ha encarrgat de dir, queda a disposició d'Esplac a través de la seva responsabilitat com a membre del Consell Rector d'ENTORN.

L'MLP envelleix, no perquè Esplac tingui més de 25 anys o la Fundació Ferrer i Guàrdia, estigui a punt de fer-los. La cosa és que els fill de dos pioners de la represa -la Gemma Martín i el Benet Cases-, en Marc Cases, ha estat escollit president. És normal que comencem a trobar-nos en situacions curioses com aquesta. Al Presidium de l'MLP compartiran reunions. I és que, com la vida mateixa, l'MLP enveix i ho fa a través del seus dirigents.

A Madrid vamos buscando suerte

Avui ens reunim amb la Ministra Bibiana Aído a la seu del Ministerio de Igualdad, antic local de la CNMV. Una reunió de atípica, buscant complicitats en un àmbit tortuós com és el combat de la laïcitat. Per part nostra assisteix en Joffre Villanueva, en David Prujà, la Núria Galan i jo mateix. Per part de l'equip de la Ministra, en Gabriel Alconchel, director de l'INJUVE, la cap de gabinet i en Diego Blázquez, assessor de la Ministra. Curiosament ens explica que és deixeble de Gregorio Peces Barba i que va fer la tesi doctoral sobre la separació Esglèsia-Estat a la Constitució americana. El món és ben petit. I és que unes hores abans, ens reunim amb el director general del Llibre, del Ministeri de Cultura. En Rogelio Blanco ens explica que va prologar Les aventures de Nono, fa una pila d'anys; també en explica que els anys 60 va aconseguir saltar-se la Censura per publicar l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia! Tornem de Madrid amb una bona agenda de contactes i molts deures. En l'àmbit associatiu, converses còmplices amb Yolanda Besteiro a la seu de la Federación de Mujeres Progresistas, i amb en Victorino, la Lola i la Nieves de la Fundació Cives. A Madrid, vamos buscando suerte, cantava aquella legendària banda de rock gallega.

ASDE renueva su compromiso social tres años más

Asisto en calidad de invitado a la VI Conferencia Scout Federal de ASDE. Tengo la oportunidad de comprobar de qué manera ha bajado la edad media de los delegados de las diferentes organizaciones federadas. Me alegra verlo. Lamento algunas intervenciones desconfiadas a la gestión del actual Equipo Scout Federal sobretodo hacia nuevos proyectos como la creación de una fundación, que finalmente se echa para atrás. Compruebo que siguen participando algunos elementos distorsinadores que intentan sin fortuna el progreso imparable del movimiento scout. Felicito al nuevo equipo renovado elegido, con el amigo Julio del Valle de nuevo a la cabeza. Me faltan mujeres en el equipo -tan sólo una de siete!- Tres años más para seguir trabajando en la renovación del escultismo laico -abierto y plural-. Tres años para seguir adaptando la organización a los retos de una sociedad en entornos cada vez más dinámicos y cambiantes. Una de los proyectos que destaca de esta Conferencia, es la fuerza con la que renace el Foro Joven como estrategia federal de cohesión de jóvenes scouts (pioneros y róvers). Su principal objetivo es disponer de un espacio de participación juvenil que conserva la idiosincrasia del escultismo. Finalmente, no puedo acabar este post sin hablar de Rafa Bailo, artífice sin lugar a duda, junto a Julio del Valle, de los procesos en los que ASDE se encuentra ahora, una ASDE más parecida a la que yo soñaba en 2002 y menos parecida a la que nos encontramos entonces. Gracias Rafa, admiración y respeto a tu trabajo.

Indra, intel·ligència militar o intel·ligència sideral?

D'entrada, la lectura d'aquest article convida a buscar, no només informació sobre el projecte formatiu i desenvolupament d'INDRA, sinó de la seva Missió. Indra és una companyia espanyola dedicada a la investigació i el desenvolupament de tecnologies de la informació com a sistemes de defensa. Malgrat que no apareix com a tal fins a la dècada dels noranta, algunes de les empreses que després es van integrar sota el seu nom corporatiu, ja existien des dels anys vint.

És considerada una de les companyies punteres del sector, basa la seva activitat en la consultoria, el desenvolupament de projectes, la integració de sistemes i aplicacions en el camp de les tecnologies de la informació, la simulació i els sistemes de manteniment i equips electrònics de defensa. També ha desenvolupat sistemes digitals per a processos electorals i va elaborar la xarxa de defensa aèrea d'Espanya i fabrica simuladors d'avions i helicòpters. En els darrers anys, ha aconseguit introduir-se en el mercat nordamericà i té com a missió la modernització dels simuladors dels helicòpters de l'exèrcit nordamericà. També fa d'altres coses, però les relacionades amb els equips electrònics de defensa i les forces de seguretat, són les que més sorprenen. El seu compromís amb el desenvolupament i la formació dels treballadors sembla és real i palpable. Evidement, cal apostar per aquesta via si s'està treballant directament amb tecnologia i si l'objecte social de l'empresa és la intel·ligència militar.

En la seva Visió ja marca una mica el seu model estretament relacionat amb la gestió del coneixement i la innovació i la seva prioritat pel creixement de les persones, com a protagonistes de la innovació, ja que són elles les que investiguen, aprenen, ensenyen i innoven en solucions, serveis i en maneres de fer i de pensar.

En aquesta companyia de contrastos, en destaca el projecte de Cátedras Indra de Tecnología Accesible, un conjunt de col·laboracions amb les institucions del coneixement, per desenvolupar solucions i serveis innovadors en els àmbits de l'accessibiitat i la inclusió. L'objectiu és buscar l'excel·lència en el desenvolupament de tecnologies accessibles. Sembla que hi ha una necessitat de generar estratègies de responsabilitat social corporativa que permeti amortiguar part del seu objecte social.

Quant a l'organigrama del Departament de Recursos Humans i els processos i eines que fa servir, sembla que se situa en una de les organitzacions més innovadores del mercat. Treballa per competències a partir d'un Catàleg de Competències i Coneixements, l'Inventari de Rols, la Guia d'Aprenentatge i el Mapa de Desenvolupament; amb l'objectiu de definir, orientar, estructurar, facilitar i avançar la gestió del talent. El que busca és crear un marc que permeti millorar les oportunitats d'aprenentatge, estimulant constantment al seu equip, a partir d'un marc de referència.

Aquest raport d'Indra de la Revista Capital Humano és una excel·lent eina per estimular-nos a implementar algunes idees en els nostres plans de formació que cal lliurar el dia 10 de desembre com a plans finals de l'assignatura. Com és habitual en les lectures que hem fet al llarg del curs, hi ha una clara aposta transversal per les noves tecnologies a través de l'e-learning combinat amb accions presencials com a via d'estímul a la formació continuada i rentable. Indra també aposta per un portal de desenvolupament i formació “Forma-te”. Les noves tecnologies com a forma de recolzar la gestió de la formació, per a la difusió de les propostes formatives, com a eina de seguiment i avaluació en dues direccions -formadors i participants-.

Per concloure, tal com diu l'article en un dels seus destacats, l'escenari empresarial actual, caracteritzat per la convergència de les economies i la facilitat de l'accés a la informació fa que els recursos humans, estigui sent reconeguts com a la única font d'avantatge competitiu sostenible. I és que aquest argument ha posicionat a Indra com a una de les empreses espanyoles millor competitives en el mercat global. Per això de la intel·ligència que, a banda d'intel·ligència militar, sembla que en gasten alguna de sideral.

Dues propostes d'innovació en formació: Crisol i Jimtel

Rentabilitat i formació on line

El principal repte de la formació on line és evitar els abandonaments que hi ha abans d'acabar el curs. L'experiència de Crisol demostra que un 70% dels participants finalitzen els cursos i sembla que és una xifra més que acceptable i per sobre de la mitjana.

La qüestió és com cercar la motivació i la solució es troba en la necessitat per part dels treballadors en participar al curs. Sembla que hi ha un desig per aprendre, ja que li sembla útil i necessari per a desenvolupar la seva tasca. Sovint, i així ho demostren algunes experiències, hi ha formació on line o presencial que no manté cap fil entre els cursos ofertats als treballadors i el lloc de treball que ocupen. I és que moltes empreses oferten cursos genèrics de tot tipus (ofimàtica, habilitats directives, etc.) però en molts casos tenen poc o res a veure amb els reptes que tenen els seus treballadors en el dia a dia.

El factor d'èxit és l'adaptació de les accions formatives de Crisol a les necessitats reals de formació, a les competències que són necessàries o poden ajudar a realizar millor el treball.

Quant a elements de rentabilitat que assenyala l'informe i que han tingut en compte és l'estalvi en desplaçaments o assistència a classe en detriment d'hores de feina, que no vol dir que s'estalviï en temps de dedicació.

La funció de supervisió, estímul i guia del tutor és fonamental. En aquest cas, Crisol ha apostat per escollir una modalitat en la que els participants trien un responsable entre ells mateixos, encarregat de transmetre coneixement en forma de millors pràctiques. El factor humà és fonamental, malgrat sigui una formació semi-presencial. I aquesta organització ho té ben present.

Un cop més, l'avauació és un element fonamental per millorar les següents edicions. En aquest sentit, es fa una enquesta de satisfacció a tots els participants i s'avalua també, de forma individualitzada, la transferència de coneixements al lloc de treball. A més, constitueix un excel·lent pla d'acollida de totes les persones nou-vingudes a Crisol.

Els factors d'èxit en la formació on line es podrien resumir en cinc:

1. Qualitat dels continguts i el contacte permanent amb el professorat

2. La involucració del professorat i la funció com a líder

3. La planificació i l'avaluació continuada

4. La quantitat de treball similar amb estalvi de desplaçaments

5. L'ús de les noves tecnologies és en si un aprenentatge

Es comença a valorar molt tots aquells estudiants que han cursat la Universitat a la UOC o la UNED alhora que estaven treballant. El que semblava fa un temps com un model de segona, es considera cada cop més una proposta atractiva en els currículums pels especialistes en selecció de personal.

Té sentit la formació orientada al client?

La situació d'alta competència en els mercats va provocar ja fa anys un canvi de paradigma, apostant decididament per l'orientació al client. A més, els entorns canviants i incerts, dominat per les noves tecnologies i el fenomen globalitzador requereixen d'altes cotes d'innovació en les estratègies, amb nous reptes que esdevenen oportunitats. I la formació no es queda enrera en aquesta nova concepció de l'estratègia empresarial.

D'entrada sembla una curiós parlar fer formació als clients, quan aquests no són membres de l'empresa i, per tant, no poseeixen la mateixa cultural organitzacional. Jimtem, una empresa petita, que va aconseguir diferenciar-se a través de la formació de clients. És una experiència innovadora que posa de relleu els nous models de formació on es pretenen involucrar els stakeholders, en aquest cas els clients. L'avantatge competitiu és que els responsables de creació i desenvolupament de nous productes reben moltes més suggerències per part dels usuaris.

Una de les conclusions és que no es pot extrapolar un pla de formació per al personal intern de l'empresa als clients, ja que si bé, són tots alumnes, el client no forma part de l'empresa i cal tractar-ho d'una altra manera.

Davant la necessitat de sensibilitzar el client, es plantegen incialment activitats formatives esporàdiques, que davant l'èxit, neix un pla de formació amb els objectius que els clients reconeguin la qualitat de productes, aconseguir els productes siguin instal·lats correctament i tenir imputs de primera mà en format de suggerències dels propis usuaris.

Els factors d'èxit en la formació orientada al client són:

1. L'elecció dels participants de forma curosa

2. La participació activa dels participants

3. La col·laboració dels participants en els objectius de l'acció formativa

4. La satisfacció de les necessitats del participant i de la pròpia empresa

5. L'adaptació dels continguts amb llenguatge assequible

6. L'edició de materials que incentivin el treball posterior

7. La creació d'instruments d'avaluació de l'impacte

8. La flexibilitat del calendari que s'adapti al participant

9. La impartició de les accions formatives a la seu de l'empresa

10. La utilització del personal propi de l'empresa com a formadors

11. El finançament de les despeses de desplaçament dels participants

12. La durada d'un dia i mig com a molt

En definitiva, la idea de la formació orientada al client, persegueix mantenir informats i formar els professionals del micro-entorn, de manera que s'estableixi un feed-back i generi un efecte multiplicador a partir d'una dinàmica propositiva, així com un increment considerable de la vinculació entre empresa i client.

Sobre el significat jurídic de l'Estatut dels treballadors

La insistència del professor Álvaro Melero, de Direcció estratègica de l'Empresa, perquè ens llicenciem tenint clar què és l'Estatut del Treballadors, sobretot el seu significat jurídic, és un indicador rellevant d'algunes dels problemes que he explicat recentment a l'article "Bolònia en el dia a dia". Avui la cosa va de lleis...

En el context en el que ens trobem davant el tret de sortida a una imminent reforma laboral, més que necessària -o això semblen reconèixer els agents socials- seria bo tenir en compte alguns aspectes referents a l'arquitectura del dret al treball en el sistema jurídic espanyol. Intueixo que aquesta és la intenció també del professor. Comencem pel principi, doncs.

Hi havia una vegada un article que regula el dret del treball a Espanya (article 35 CE) que deia el següent:

1. Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.
2. La ley regulará un estatuto de los trabajadores.

Però tot i que formava part de la part dogmàtica de la Constitució, Título I, "De los derechos y deberes fundamentales", no formava part dels "Derechos Fundamentales" (del 14 al 29), on sí es trobaven els seus germans protegits: el dret sindical i el dret a vaga (Article 28. 1 i 28.2 respectivament).

Durant molts anys es va pensar que era un dret menor, ja que la seva regulació es feia a partir de "ley ordinaria" i per la seva aprovació només calia majoria simple. Però un dia, el Tribunal Constitucional, va sentenciar, aquesta és la seva feina, que no existia cap jerarquia possible entre les lleis orgàniques i les lleis ordinàries, al·legant que només la distició era de competència. En canvi, es reservaven les lleis orgàniques per l'aprovació i modificació d'Estatuts d'Autonomia, Règim electoral general, Desenvolupament de drets fonamentals establerts a la CE i la modificació d'institucions com el Tribunal Constitucional, el Consell d'Estat o el Defensor del poble.

També és clau l'article 53 per entendre la intensitat de la tutela:

Artículo 53.

1. Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo II del presente Título vinculan a todos los poderes públicos. Sólo por Ley, que en todo caso deberá respetar su contenido esencial, podrá regularse el ejercicio de tales derechos y libertades que se tutelarán de acuerdo con lo previsto en el artículo 161.1.a.

2. Cualquier ciudadano podrá recabar la tutela de las libertades y derechos reconocidos en el artículo 14 y la Sección primera del Capítulo II ante los Tribunales ordinarios por un procedimiento basado en los principios de preferencia y sumariedad y, en su caso, a través del recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional. Este último recurso será aplicable a la objeción de conciencia reconocida en el artículo 30.

3. El reconocimiento, el respeto y la protección de los principios reconocidos en el Capítulo III, informará la legislación positiva, la práctica judicial y la actuación de los poderes públicos. Sólo podrán ser alegados ante la Jurisdicción ordinaria de acuerdo con lo que dispongan las Leyes que los desarrollen.

El motiu és ben senzill, si hagués format part del restringit club de drets fonamentals, encara tindríem la llei original, o molt pitjor encara, com en el cas del dret a vaga, encara no disposaríem d'una llei pròpia. Per tant és considerat més com una declaració que una garantia. El dret a vaga es regeix per una norma pre-constitucional (Reial Decret-llei 17/1977, de 4 de març, de relacions del treball)! I és que Espanya és un país de contrastos: hem estat capaços d'acabar amb les ordenances laborals franquistes i no hem estat capaços de generar un consens per una llei de vaga... La conseqüència d'aquest proteccionisme pot provocar "pessimisme legislatiu" a causa de la intervencio limitadora i restrictiva davant la protecció dels drets fonamentals i la desconfiança sobre la capacitat del poder legislatiu.

D'aquí ve l'actitud del PP i Mariano Rajoy, líder de l'oposició, quan afirma el 2006 que l'Estatut de Catalunya es “objetivamente inconstitucional” perquè “contradice y quiebra la letra y el espíritu” de la Carta Magna, i va dir que “estamos en el principio del fin del Estado que diseñaron los españoles en el año 1978”.

Tornant al tema de l'Estatut, existeix doncs, una impossibilitat fàctica i jurídica de l'acompliment total dels drets socials fonamentals. L'estat no pot promoure les condicions del dret al lloc del treball. Pot ser un objectiu de política econòmica -la plena ocupació- però en general sembla que hi ha cert consens en pensar que es fa complicat reconèixer'l com a dret fonamental.

És difícil obtenir en quasevol moment un lloc de treball adequat dins de l'estructura productiva. Ni l'estat ni el sistema econòmic segreguen el nombre suficients de llocs de treball que permetin assegurar un a cada treballador.

També podríem parlar d'una contradicció entre els drets socials i els drets de llibertat. Concretament entre el dret a obtenir un lloc de treball i el dret a la llibertat de l'empresa (article 38 CE). Intentar satisfer el dret als desocupats limitant o eliminant la disponibilitat dels llocs de treball per part de l'economia privada significaria, una intervenció en els drets fonamentals dels qui disposen la propietat dels mitjans de producció.

Per una altra banda, em sorprèn l'obsessió del professor Melero perquè tinguem clar el número d'articles de l'Estatut de Treballadors, sobretot si tenien en compte que s'han fet prop de 15 reformes laborals des de que l'any 1980 s'aprovà a Ley 8/1980, del 10 de març. Més aviat, potser caldria pensar si aquest Estatut de Treballadors, s'adequa a les necessitats davant el canvi de model productiu que sí o sí s'aproxima. Podríem dir que ha estat una norma que ha envellit malament, amb intervencions quirúrgiques (any 94 i 97, sobretot). I és que davant d'una societat complexa i globalitzada, amb un tercer sector terciari en creixement, és possible que faci falta anar més enllà, amb l'objectiu de superar l'esquema de relació laboral nascut de la revolució industrial. Ara bé, això és com la Constitució, si s'ha de reformar totalment, per empitjorar-la, deixem-ho com està.

Avui llegia les notícies sobre l'aprovació de la Llei d'Economia Sostenible, una iniciativa que si bé El País s'ha encarregat de titllar d'insuficient, sembla que és una bona estratègia per canviar el canvi de patró del creixement econòmic i que permetrà resoldre, progressivament, el principal problema a l'actualitat a Espanya: el mercat de treball.

Tota una vida de vigilància

Negocios. El País, 26 de novembre de 2009. "Comienzo de una nueva era mundial, 2009; de Paul S. Samuelson:

"La idiotez del egoísmo de libre albedrío de Friedman-Hayek desaparece para siempre, o eso espero. La buena economía moderna hace que la economía sea la Ciencia de la Esperanza" ¡Al fin!".

Tota una vida de vigilància als pares dels neo-liberals.

Bolònia en el dia a dia

Vagi per endavant que no he estat mai crític amb tot el que suposa el Procés de Bolònia, i tampoc ho seré ara. Si bé, després de gaire bé tres semestres cursant la Llicenciatura de Ciències del treball, observo algunes qüestions de les que m'agradaria reflexionar. Ho centraré sobre aquest quadrimestre, en el que us he de dir, estic disfrutant molt amb els continguts. Més endavant, entendreu perquè.

Faig 5 assignatures, a dues d'elles, ens han dit que no hi haurà examen i que l'avaluació consistirà en l'assistència regular a classe i en la presentació de les pràctiques en grup que es realitzaran a les sessions, i si es fa el treball en grup o individual. Fins aquí bé. A dues assignatures més es combina pràctica a classe amb examen final tipus test. Semblant al pre-bolònia. I la cinquena assignatura combina diferents elements d'avaluació, al meu entendre, el sistema més equilibrat: un treball de recerca en grup, un treball individual sobre el treball en grup, assistència i pràctiques a classe i un examen final tipus reflexió oberta, crítica i subjectiva, que comproba les competències adquirides al llarg del curs. En resum, podríem dir que fent 5 assignatures, es poden acabar fent 2/3 examens -com els de tota la vida-, una desena de treballs i una vintena de pràctiques a classe. Tot això si s'escull la via de l'avaluació continuada. És a dir, que cada setmana hi ha alguna a fer i la tensió es manté des del primer dia fins al darrer. Abans de començar el curs, sense haver llegit cap llibre, sense haver estudiat res, preveus que al menys 2 de 5 estaran aprovades anant a classe i fents uns treballets, que si són en grup i ets hàbil, pots aprovar vegetant al classe.

Fins ara el que volia era il·lustrar-vos la vida d'un estudiant del darrer curs de Ciències del treball. El tema es complica quan observes que les demandes del professorat acostumen a ser eminentment pràctiques i sobre casos reals, i que poden estar relacionades amb el teu propi lloc de treball o sobre organitzacions de les que es pugui disposar de molta informació, en les que es requereix contacte amb persones que et permetin conèixer de primera mà el perquè de les decisions estratègiques, organitzatives, etc. I és aquí quan entre en una situació paradoxal

Aparentment les persones que treballem tenim més dificultat quant al temps per fer tota la feina que ens demanen setmanalment o amb prou feines poder assistir a totes les sessions, però acabem tenint-ho molt millor per aprofitar les oportunitats que brinden les propostes del professorat -algunes d'elles molt interessants pels mètodes innovadors i engrescadors-. En canvi, els joves estudiants, que tenen tot el temps del món, tenen dificultat per aprofitar-ho ja que s'han d'inventar en molts casos les empreses, els llocs de treball a analitzar, l'estudi de remuneracions, la política de recursos humans, etc.

Ja us podeu imaginar que la resposta a les meves demandes van encaminades a fer propostes de millora del Moviment Laic i Progressista. Gràcies a les assignatures que estic cursant aquest quadrimestre tindrem una proposta de: sistema de valoració de llocs de treball, de catàleg de perfils amb funcions i tasques, i competències de l'Oficina MLP, de Pla de formació de l'MLP... En el meu cas, com altres, s'aconsegueix que l'alumne creixi al mateix que aporta valor afegit i innovació al seu lloc de treball.

L'alumne connecta coneixement i pràctica, genera coneixement, i el comparteix al lloc de treball i a la classe. Està molt bé. El problema és quan els estudiants se'ls demana dedicació exclusiva per seguir aquest ritme i se'ls demana estar en contacte amb entorns laborals relacionats amb els seus estudis amb l'objectiu d'aprofitar molt millor les oportunitats. Alguna cosa falla. I molt em temo que anirà a més, sinó es procura prendre mesures potents que connectin decididament CONEIXEMENT, CAPITAL I TREBALL. És a dir, la Universitat, Empresa i Alumne.

Siguem optimistes però, i esperem que algun dia aquest cercle virtuós es tanqui. Ara per ara una assignatura pendent més relacionada amb el canvi de model productiu anhelat i necessari en aquest país.

La dignitat de Catalunya

Com diu un amic meu, alguna cosa s'està movent a Catalunya i no acabem de saber el què. Espectacular iniciativa dels diaris. Havia perdut la fe en el periodisme i en la seva capacitat de transformació. Tot massa conjuntural, presentista i excessivament tàctic. Malgrat que tothom en va ple, i no m'extranya, volia deixar constància en el blog, un cop avui, que el Comitè d'Acció Laica de l'MLP ha donat llum verda a l'adhesió. La pregunta a la que difícilment trobarem resposta és si els partits polítics seran capaços de donar una imatge d'unitat com sí han estat capaços els diaris catalans liderats per La Vanguardia i El Periódico. El país necessita que així sigui...

"Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable."

Un nou ateneu al Camp de Tarragona!

Avui s'ha presentat l'Ateneu Cambrilenc. Em remeto al blog del Salva Matas perquè en tingueu més coneixement. De la mà de Ramon Canalda, el seu impulsor. Llarga vida a l'ateneïsme laic a Cambrils.

Fanatismes

Assembla d'Acció Escolta i futur de l'Escoltsime català

Avui a Cardedeu, municipi vinculat des de fa 15 anys a Acció Escolta de Catalunya, i anteriorment a Germanor Escolta de Catalunya, s'ha celebrat la IX Assemblea nacional, sí, sí, en van nou! -com passa el temps!-.

Parlaments de l'Eugeni Villalbí, secretari de joventut, que pel que sembla a la fotografia, sembla haver fet la promesa escolta recentment, l'Alcaldessa, Calamanda Vila, membre de la comissió de mares i pares de l'AE Rocafort -vestida d'uniforme escolta i amb un discurs engrescador en el que reconegut el paper de l'escoltisme en l'educació de ciutans actius-, de l'Agnès Russiñol, presidenta del CNJC -qui ha fet balanç de la gestió fet al capdvant de la plataforma d'entitats juvenils del país, fent èmfasi en la dimensió territorial- i l'Anna Morancho, presidenta de l'entitat. Previ als parlaments, el video dels Campaments generals 2010 a la Vall Fosca. Espectacular.

Es destaca, però, la Resolució triple aprovada a les tres assemblees -MEGC ho fa la setmana vinent i, a priori, sense dificultats- sobre la idea d'enfortiment i unió de l'escoltisme i el guiatge català. Un camí que comença i que -qui sap- portarà a empreses més grans. Així ho desitgem tots els que hem treballat per la unitat de l'Escoltisme català. Aquesta generació de dirigents sembla decidida a posar fil a l'agulla, amb la complicitat dels agrupaments.

Si el procés porta a empreses més grans -repeteixo, així ho desitgem molts- , cadria tenir en compte tres elements. La garantia:

1. al respecte a la diversitat territorial i pedagògica dels agrupaments escoltes i guies, que caldria preservar-se sota un Principi d'Autonomia d'Agrupament.

2. a una formació de qualitat combinada amb potents espais de participació -amb un valent debat ideològic, organitzatiu, pedagògic i estratègic- que permeti als caps escoltes i dirigents afrontar els reptes de l'escoltisme en el segle XXI davant un context d'estancament de l'escoltisme a Europa.

3. a la pluralitat espiritual dels agrupaments escoltes -més principi d'autonomia per a l'elecció de la confessió religiosa o principis filosòfics- sota una arquitectura institucional laica.

L'empresa no serà fàcil, molta sort! Ara per ara, ens quedem amb els Campaments general a la primavera de 2010, el que em sembla que pot ser un dels llegats d'Acció Escolta a l'Escoltisme català i al país, en paraules del secretari general, Micky López, "el nostre jamboree".

Esplac celebra els 40 anys dels Drets dels infants

Esplais Catalans ha presentat el 18 de novembre a la seu d'Òmnium Cultural, el llibre "Vet aquí els nostres drets. Contes per explicar els drets dels infants". La sala d'actes plena de gom a gom. Sentida intervenció de l'Arcadi Coromines, en el que és probablement el seu darrer acte com a màxim responsable de l'organització. El llibre és el resultat d'un projecte que pretenia promoure els Drets dels Infants. Bona feina!

El kurzarbeit, una oportunitat més per al combat del temps

L'article d'Anton Costas a Negocios, El País, (15 de novembre de 2009) fa que pensar sobre les múltiples cares d'aquesta crisi. Molt encertadament parla de tres crisis: la keynesiana -relacionada amb la demanda-, la crisi “a lo schumpeter” -necessàridament farà falta una reconversió o "reforma del modelo de crecimiento (1)"-, i “la quiebra de valores” -associant crisi a corrupció, frau, abús, desigualtat, injustícia, desconfiança, manca de legitimitat social-.

Sembla que aquesta setmana, però, es comença a veure una sortida a l'atzucac en el que es troba la concertació social. La proposta alemanya -kurzarbeit- de combinar una reducció de jornada amb la percepció de prestacions socials amb l'objectiu d'evitar la destrucció de llocs de treballs, sembla, d'entrada, una proposta interessant. La idea és que el treballador accepta reduir temporalment la seva jornada, entre la meitat i un terç comprometent-se l'estat a pagar-li un 60% del salari perdut, reduïnt també les cotitzacions socials.

Els optimistes orgànics pensem que aquesta crisi ens portarà algunes coses bones. Cal estar amatents a la decisió final sobre l'aplicació de la mesura alemanya, ja que pot ser una oportunitat d'impulsar mesures que permetin una millor organització social del temps. El Departament de treball de la Generalitat de Catalunya hauria de fer seguiment de les reduccions de la jornada que es vagin produïnt a les empreses, de manera que un cop es recuperi l'economia i les persones treballadores puguin tornar al seu horari habitual, ho facin en millors condicions.

En aquest sentit, és possible tancar la cadena de valor? Sembla ser que sí, veiem-ho des del principi:

1. Amb la crisi cau la demanda i l'empresa redueix la producció, arriba el moment fatídic en el que necessita reduir el personal, sorgeix la proposta alemanya...

2. L'estat copia la mesura i així evita l'acomiadament, de manera que estableix una prestació social que compensi la baixada del sou per la reducció de jornada.

3. L'empresa disposa dels treballadors menys hores -és una oportunitat perquè esdevinguin més productius-, l'empresa té l'oportunitat de fer un pas endavant en qualitat productiva i en qualitat de vida del seu personal -establint un diàleg que permeti horaris més racionals-,

4. així, els treballadors van a la feina menys hores i procuren acomplir els seus objectius, tal qual ho feien abans;

5. amb la reactivació de l'economia els treballadors recuperen el sou progressivament, en la mesura que les empreses tornen a tenir els ingressos anteriors a la crisi.

6. Ara bé, ho fan ja amb uns horaris adaptats a la nova vida (flexibilitat d'entrada i sortida, teletreball, horari intensiu, etc.). Es presuposa que els treballadors han aprofitat el temps per fer formació continada en el període de transició

7. Es preguntaran com es tanca la cadena de valor... és a dir, què guanya l'empresa? L'empresa millora la seva productivitat gràcies al procés de racionalització realitzat al llarg del període de vaques flaques(2), a més no ha perdut els seus treballadors més especialitzats.

8. La Generalitat de Catalunya troba algun tipus benefici o reconeixement per aquelles empreses que impulsin mesures d'aquest tipus. Es poden enmarcar dins l'Acord estratègic

9. L'empresa guanya en prestigi a través la seva responsabilitat social i òbviament, en el que més li interessa, en competitivitat.

Paul Krugman acaba el seu article setmanal a Negocios-El País “Libertad para perder” en el que parla sobre la conveniència d'aplicació de la mesura alemanya a Estats Units amb la següent reflexió extrapolable també a Espanya “El hecho es que tenemos que empezar a hacer algo más, y diferente de lo que ya estamos haciendo. Y la experiencia de otros países indica que ha llegado la hora de una política cuyo objetivo, explícito y directo, sea crear empleo”.

En una línia semblant es pronuncia Joan Majó: “Inventar dos millones de puestos de trabajo nuevos no servirá para nada si no hay personas con los conocimientos y las habilidades para ocuparlos. Una parte importante de los parados no los tienen ahora, pero muchos de ellos son gente joven con capacidad y actitud de aprender. Estoy echando en falta por parte de los gobiernos un urgente, ambicioso y masivo plan de formación o reciclaje profesional, ligado a la percepción del subsidio de paro, que movilice formadores y alumnos en áreas de futuro (muchas de las cuales no tienen por qué ser de alto contenido tecnológico). Si se emprenden iniciativas de este tipo, se conseguirá que el objetivo a corto del subsidio se convierta también en un objetivo a largo: formación para el futuro”.

Un cop més, el debat està servit.



(1) Sevilla, Jordi. El Mundo Mercados (8 de novembre de 2009).
(2) Els experts també defensen la proposta alemanya. Sagardoy Abogados considera "urgent" regular la reducció de la jornada laboral compatible amb la prestación per desocupació, si bé demana que s'implementi a través d'un sistema de bossa de hores de treball que aporti flexibilitat quant a les bandes horàries.
(3) Palabras y hechos, El País (14 de novembre de 2009)

Formació, rituals, pertinença... i nou paradigma

La formació esdevé una oportunitat perquè els treballadors del coneixement comparteixin experiències i dibuixin escenaris de futur a les organitzacions. La formació ha de ser organitzada acuradament de manera la missió principal sigui el fet de compartir el coneixement. Després de la trobada formativa, els individus i l'organització canviaran necessàriament.

L'arbre de les pràctiques contemplatives proposat l'any 2001 pel “The center for contemplative Mind in Society” constitueix un mapa interessant i, sobretot, suggerent, que recull diferents alternatives que es poden tenir en compte seriosament a l'hora de realitzar plans de formació a les organitzacions. La pràctica de rituals poden reforçar clarament la cultura de l'organització, així com la vinculació amb la missió, la visió i sobretot els valors.

Però tot això ja existeix en certa manera des de fa tres segles. M'explico. L'escoltisme i la francmaçoneria són propostes d'educació d'infants i adults respectivament que treballen el progrés personal i col·lectiu/social amb elements simbòlics. Els seus membres se senten que pertanyen a una germanor mundial, no són simples socis que paguen una quota o participen a les activitats. Hi ha quelcom més: el sentit de pertinença. Les organitzacions amb afany de lucre necessàriament hauran de caminar cap aquí si volen mantenir els treballadors del coneixement. Potser el repte més important que ara tenen les organitzacions. Per aconseguir la implicació amb la marca o el producte també es poden introduir elements simbòlics, de ritus de pas, que permetin el creixement dels individus i també de l'organització.

La reflexió de Peter Drucker (2005) sobre el valor dels treballadors del coneixement i la seva continuïtat a l'organització sembla molt escaient al que estem parlant:

La productividad de los trabajadores del conocimiento es el principal reto de gestión del siglo XXI. En los países desarrollados, es su primera exigencia de supervivencia. En estos países, no pueden confiar en mantenerse de otra forma, por no hablar de mantener su liderazgo y su nivel de vida. En el siglo XX, este liderazgo dependía en gran medida de conseguir que los trabajadores manuales fueran más productivos. Cualquier país, cualquier sector o cualquier empresa hoy día puede lograrlo utilizando los métodos que los países desarrollados han elaborado y puesto en práctica en los 120 años transcurridos desde que Frederick Winslow Taylor analizó por primera vez el trabajo manual. Actualmente, cualquiera, en cualquier lugar, puede aplicar esas políticas a la formación, la organización del trabajo y la productividad de los trabajadores, aunque éstos tengan poca formación, o incluso ninguna, y carezcan completamente de capacitación. No obstante, ¿es posible medir esto o, sencillamente, es un “intangible”? Seguramente, éste será un problema esencial para la dirección, los inversores y los mercados de capital. ¿Qué significa “capitalismo” cuando es el conocimiento el que gobierna, en lugar del dinero? ¿Qué significa “mercados libres” cuando los trabajadores del conocimiento -y nadie más puede “poseer” el conocimiento- son los auténticos activos? Los trabajadores del conocimiento ni se compran ni se venden. No se obtienen como resultado de una fusión o una adquisición. De hecho, aunque son el mayor “valor”, no tienen ningún “valor de mercado”; obviamente, eso significa que no son un “activo” en ninguna de las acepciones del término.

Per una altra banda, fent recerca per internet sobre algunes qüestions que van sortir al debat fet a classe de Formació i desenvolupament professional, al voltant als rituals, he trobat una perla escrita per un treballador nouvingut a Tecnocasa, en Manu, sobre les sensacions sinceres davant seva acollida, la formació i el ritual del lliurament de la corbata verda:

(...) Al llegar a las proximidades de la oficina central….había mucha gente con corbatas verdes fuera saludándose efusivamente como si fueran amigos de toda la vida. Recuerdo que me sentí extraño en la distancia, pero al acercarme todos giraron la cabeza y uno a uno cada una de las, calculo, 20 personas que allí estaban, me saludaron efusivamente como si fuera su primo o su casi hermano….me sentía a gusto en esa nueva familia…de repente los miedos a conocer a nuevos compañeros y sus virtudes y defectos, se tornaron en muchos nombres que con el tiempo se quedarían en mi memoria y serían de gran ayuda y confianza…..pero que raro….solo había una mujer entre todos ellos… Esta mujer era la coordinadora de oficinas que al llegar me dio un librito - pasaporte donde se veían todos los cursos que debía hacer un autentico corbata verde para subir en la pirámide de la marca (recordar que ellos hablaban de empresa en vez de marca cuando se referían a Tecnocasa, pero en realidad todo eran franquicias, sociedades limitadas bajo un mismo paraguas), y mi superior que también estaba allí, me dio mi primera corbata verde y el pin para la solapa del obligatorio traje y para adentro. Entramos todos al aula y allí nos mandaron presentarnos y decir que esperábamos de Tecnocasa, a cada uno que terminaba su presentación, le seguían unos aplausos…pensé “joder que vergüenza....y además esto parece una reunión de una secta o yo que sé”…y en esto me tocó presentarme: - “Soy Manu y espero aprender en esta gran marca” ¡¡¡Error!!! - “Esto no es una marca, es una gran empresa” dijo el fulano engominado que nos daba el curso de iniciación, (también llamado “lavativa de cerebro nº 1”) pero dirigiéndose a todos los nuevos pardillos allí presentes. (...)

L'article sencer Sweet home tecnocasa, el podeu trobar al blog Mente inquieta:

La crisi global que estem patint ens porta també coses positives. Una d'elles és la sospita que els individus estan canviant la seva percepció sobre què representa la feina a la seva vida. Sembla que hi ha cada cop més gent que aposta per una nova forma d'entendre el món, una revolució en l'escala de prioritats. El temps per a la família, la formació, el gaudi de la natura, la pràctica de l'esport i del benestar en general guanya pes.

Malgrat aquest canvi, que serà lent i progressiu, la feina continua esdevenint un element central en la vida de les persones. I el seu temps constitueix l'espai més gran del dia. Per això, cal que les empreses tinguin clar com atraure i fidelitzar els seus treballadors més competents. El compromís i la implicació dels treballadors del coneixement esdevé fonamental per assolir els objectius.