11 de desembre del 2017

Ferrer i Guàrdia, Brussel·les i la llibertat

Moltes de les persones que aquests dies aprofiten l’estada a Bèlgica per fer una mica de turisme probablement desconeixen que un dels catalans més cèlebres, reconeguts i admirats a la capital d’Europa és Francesc Ferrer i Guàrdia. La web de la fundació que porta el seu nom el defineix així: “És un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accés a cap sistema d’ensenyament reglat, va comprometre la seva vida amb un ideal d’emancipació dels éssers humans. I va ser per això que va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies de l’Espanya del començament del segle XX. Aquests oligarques tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d’impedir, entre altres coses, el desvetllament d’una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l’educació dels infants”.
Ferrer i Guàrdia té un monument des del 1911 molt visitat i homenatjat al bell mig de la ciutat; concretament, presideix l’entrada de la Universitat Lliure de Brussel·les (UBL). Curiosament, i amb un munt d’anècdotes que serien difícils de resumir, n’existeix una rèplica idèntica a Montjuïc, als jardins de Joan Maragall, des del 1990. Ferrer i Guàrdia va morir als cinquanta anys perquè, sense cap prova, se’l va acusar d’haver instigat els esdeveniments de la Setmana Tràgica, el juliol del 1909. Va ser afusellat a Montjuïc, després d’un judici sense garanties a càrrec d’un tribunal militar, el 13 d’octubre del mateix any. Aquells dies el món ens va mirar com possiblement està fent ara arran de la manifestació a Brussel·les. Al davant, un segle després, els mateixos protagonistes: l’aparell repressor de l’estat espanyol.
És impossible no vincular aquests dies els fets de la Setmana Tràgica i els fets pels quals s’imputen sedició i rebel·lió al Govern i als Jordis. Tant Ferrer i Guàrdia com actualment el conjunt del Govern són acusats d’uns fets no vinculables i inexistents.
Recordar aquest episodi de la història és del tot necessari per entendre què ens està passant ara en relació a la manera d’actuar de l’aparell de l’estat espanyol. El crim de Ferrer i Guàrdia va ser el de ser republicà, socialista, lliurepensador; i haver creat l’ensenyament laic a Catalunya, haver instruït milers d’infants en la moral independent. El crim del nostre Govern és assumir el mandat emergit de les urnes el 27 de setembre del 2015, ser coherent amb els programes electorals, organitzar el referèndum de l’1 d’octubre, permetre votar, voler deixar que sigui la ciutadania qui opini sobre el futur de Catalunya a través de les urnes.
Arran del procés i execució de Ferrer i Guàrdia, The Times va dir: “Per negligència o estupidesa, el govern espanyol ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, que assimila a una agitació criminal”. Un segle després, la premsa internacional clama contra la greu acusació de delicte de rebel·lió sense l’existència de violència. Afortunadament, són uns altres temps i -malgrat tenir davant el mateix estat indigne- no hi ha pena de mort, però sí condemnes de presó de trenta anys.

Existeix un fort lligam entre el que representa el Govern -i el moviment social que l’empeny- i les idees de Ferrer i Guàrdia: llibertat, democràcia, revolució. Però, sobretot, perquè la pedagogia i l’educació són protagonistes en aquests dos fets històrics. Actualment el govern central té l’ull posat en l’escola, amb una greu acusació d’adoctrinament. A principis del segle passat la pedagogia de la llibertat de Ferrer i Guàrdia volia justament trencar amb l’adoctrinament existent. No és casualitat que l’escola catalana, laica i progressista, i l’educació en el temps de lleure, l’escoltisme i l’esplai, se sentin hereus dels ideals de Ferrer i Guàrdia.
Qui pugui o vulgui visitar el monument a Brussel·les comprovarà que al peu hi ha gravat un missatge de Ferrer: “L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els infants sobre la via ampla i directa de la investigació personal”. Aquesta voluntat de poder descobrir, dialogar, discernir sense apriorismes ni dogmatismes, entronca amb la necessitat de la majoria de la ciutadania, expressada per Oriol Junqueras des de la presó com “la impossibilitat de renunciar a voler que els ciutadans de Catalunya decideixin el futur de Catalunya, amb el seu vot, democràticament i pacíficament”.
Com sempre, i el professor Junqueras ho sap millor que ningú, la història es repeteix.

Publicat al Diari ARA el 7 de desembre de 2017

15 de novembre del 2017

700 dies de diputat al Parlament. Rendició de comptes i transparència davant la ciutadania

Aprofito aquestes dies de transició fins a l’inici de la campanya electoral per fer balanç dels 700 dies de diputat al Parlament (346 des del dia que vaig prendre l’acta del president Artur Mas el 20 de gener de 2016, sant fabià) i els 354 dies el 2017 (fins a les eleccions excepcionals del 21D).

Activitat a comissions
He estat membre de 8 comissions:
-       Comissió d’Afers Institucionals
-       Comissió d’Empresa i Coneixement
-       Comissió de Síndic de Greuges
-       Comissió de Sindicatura de Comptes
-       Comissió de Control de l’Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
-       Comissió de Polítiques de Joventut
-       Comissió de Seguretat Viària
-       Comissió d’Estudi de les Polítiques Industrials en el Sector de l’Automoció

En destaca l’impuls i coordinació de la ponència conjunta de la Llei de la Reforma Horària, que finalment no va veure la llum. També la participació a la Llei de comerç, serveis i fires, aprovada el juliol de 2017. En el ple he intervingut 2 cops. En comissió he tingut 19 intervencions. 

Impuls de la Reforma Horària
El Parlament ha estat una de les organitzacions exemplars impulsant un canvi horari radical, que ha estat reconegut per treballadors i periodistes. És un dels llegats dels quals m’hi sento més orgullós.
Moltes hores han estat dedicades a impulsar el consens polític amb grups parlamentaris però també els diferents actors socials. En aquest sentit, a través del compromís del Govern del seu impuls, he tingut l’oportunitat de contribuir a la definició del Pacte per a la Reforma Horària, aprovat el juliol de 2017 amb la signatura de 110 institucions i actors.

Diputat adscrit al Baix Besòs i Barcelona
He tingut l’oportunitat de descobrir les ciutats de Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, donant suport juntament a Barcelona, de la interlocució entre institucions i actors. El Baix Besòs es mereix que les institucions posin tota la seva intel·ligència col·lectiva per impulsar polítiques públiques que permetin millorar el benestar els seus habitants. És l'hora del Baix Besòs. 

Impuls d’una nova etapa de l’ANPEC
He contribuït a l’impuls de nou de la Associació Nacional Parlamentària Escolta de Catalunya (ANPEC) ostentant la presidència de l’entitat. He participat a l’Assemblea Mundial de Parlamentaris Escoltes (WSPU) celebrada a Suècia, assumint personalment les despeses del viatge. Hem organitzat l’acte del 20è aniversari de l’ANPEC amb la participació de parlamentaris escoltes i dirigents i antics membres de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge (FCEG). S’ha treballat en la formulació de textos que permetin impulsar la promoció de l’escoltisme i el guiatge català.

300 anys de la francmaçoneria
Voldria destacar la contribució a la formulació i l’organització de l’acte de celebració dels 300 anys de la francmaçoneria al món, realitzat el 12 de setembre de 2016, amb la participació de les diferents obediències liberals. L’objectiu ha estat el reconeixement social de la francmaçoneria i la seva contribució filosòfica a la construcció del món actual.

Presència al territori
He realitzat visites a territoris de les 7 vegueries participant en 293 actes, conferències i xerrades, principalment sobre la reforma horària, però també del procés català o fruit de l’acció parlamentària. He mantingut reunions amb 314 actors socials i institucions, tant a demanda d’ells com pròpia.

Impactes en premsa, ràdio i televisió
He tingut una presència activa als mitjans gràcies a la demanda que provoca la reforma horària. Fins a 615 impactes a mitjans a través d’articles, entrevistes o notícies.

Presència a xarxes socials
He augmentat els membres a Twitter de manera sostinguda (fins als 7.600 seguidors) i a Facebook (fins a 3.800 amics). He mantingut actiu el bloc “Les idees no viuen sense organització” on s’hi poden llegir els articles publicats i la web personal.

Retribucions i despeses econòmiques
Retribucions en net: El 2016: 49314 € i el 2017: 51,734 (*) (projecció novembre i desembre 2017, encara pendent)
Despeses vinculades a l’activitat: Benzina: 4.128 €, parkings: 1.123 €, peatges: 1.948 €, trens i avions: 1.212 €, taxis: 701€. Activitat i gestió del Moviment Avancem: 695 €. Quotes a entitats, sindicats i donacions a fundacions: 1.170 €

Gràcies, gràcies, gràcies

Ha estat un plaer participar de Junts pel Sí, he après molt dels companys diputats i diputades. Gràcies a la confiança d’Esquerra Republicana de Catalunya que em va incorporar a la llista, a la direcció del grup parlamentari i sobretot a la ciutadania a través dels 1.620.973 vots arreu de Catalunya i especialment als 1.107.398 de la demarcació de Barcelona.



6 d’octubre del 2017

'Don't stop us now' (carta als socialistes catalans)

A Lluís Salvadó, Josep Maria Jové i tots els detinguts el 20 de setembre
Està escrit i llegit que poc abans del 23 d'octubre del 1977, data en què Tarradellas tornà a Barcelona com a president de la Generalitat, els socialistes catalans, nombrosos en el grup facilitador del retorn del president, tenien previst un pla B per si les negociacions amb Suárez no reeixien. Aquest pla dels coratjosos socialistes preveia l'entrada secreta de Tarradellas a Catalunya i el seu posterior refugi clandestí, que fins i tot tenia propietari amb nom i cognom coneguts. Sembla que el full de ruta de la conspiració també preveia una marxa multitudinària i pacífica per avançar fins a la plaça de Sant Jaume. Volien enllaçar amb dignitat i sacrifici dues legitimitats: la vella legalitat republicana amb la legitimitat democràtica sorgida a les urnes de les eleccions generals del 15 de juny i guanyades per la candidatura encapçalada per en Joan Reventós. L'acord es va imposar, "l'únic acte de restauració de la legalitat republicana de la Transició", segons Joan B. Culla, i el pla B no va ser necessari. Però hi era i demostra fins a quin punt els socialistes catalans d'aleshores estaven disposats a sacrificar-se per la defensa de les seves institucions democràtiques. Avui dia, molts dels seus descendents, que no hereus, es mostren molt més tous en el mateix digne objectiu. Era una opció, res a censurar, però no l'opció que millor els podria fer fidels als nobles principis d'aquells homes i dones plens de coratge disposats, en la defensa de la democràcia i del nostre autogovern, com ara molts dels actuals líders socials i polítics del sobiranisme, a grans dosis de sacrifici personal.
El procés emancipador que estem ara culminant també ha intentat fer les coses per la via de l'acord. Moltes vegades, fins i tot a la seu de la sobirania espanyola i amb un final que tothom sabia escrit d'antuvi donada la majoria política configurada pel PP i el PSOE, sucursal de l''statu quo' espanyol i dic de contenció del règim del 78. I també tenia un pla B que ara està a punt de culminar: votar l'1 d'octubre. I també amb el mateix noble objectiu: enllaçar legalitat i legitimitat democràtica sorgida de les urnes. Els descendents d'aquells vells socialistes ho tenien, per tant, molt més fàcil ara que els seus antecessors. I no ha pogut ser. El hereus són ara majoritàriament al marge de l'aparell socialista. O s'han donat de baixa o han decidit posar-se el vestit d'apicultor esperant que l'eixam es dissolgui. Hi ha després una tercera via en la cosmogonia socialista: la d'aquells que noblement sobreviuen com poden fent mans i mànigues ideològiques amb el mantra autocomplaent de l'"ara mateix hi ha problemes més importants". I aquests són les persones a qui el procés emancipador, amb un gran component reformista, hauria d'apel·lar. Al final vindran a la causa comuna de la construcció d'una República Catalana justa, neta i decent. No tenim dubte que és inconcebible una traïció als orígens del catalanisme popular i la seva estreta vinculació al dret d'autodeterminació: "Els socialistes assumim plenament la lluita per la llibertat de Catalunya, convençuts que l'alliberament nacional està estretament lligat a l'alliberament de classe" (PSC, 1976).
Són molt poques les persones que, des de posicionaments progressistes, no han reivindicat alguna vegada la figura d'Antonio Gramsci. Aportacions del pensament gramscià com la del domini de la burgesia mitjançant l'hegemonia cultural o el paper dels intel·lectuals han estat, i sovint són encara, a l'epicentre del debat ideològic de les esquerres.
A Catalunya hem encetat un debat constituent, ampli i ric. Estem dissenyant la futura República i sovint se'ns plantegen dubtes raonables sobre si ens estem fent les preguntes adequades, sobre si tenim clar quin Day After volem. Sobre si sabrem trobar les respostes adequades i no només les que ens agraden. El repte és majúscul perquè l'interregne que la crisi del règim del 78, el Pont Aeri o l'Íbex-35 –resistent a marxar i del qual la ciutadania ja fa temps que està esgotada per les injustícies que genera– i una eventual victòria dels successius desbordaments democràtics del Procés català o del 15-M podrien generar monstres. Ho deia el mateix Gramsci: "La crisi consisteix justament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer, i en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més diversos".
I és que Madrid, també Andorra, restaran a la mateixa distància quan hàgim culminat el nostre procés emancipador, però moltes coses, com la corrupció sistèmica –present arreu del sud d'Europa– i sobretot com la pobresa i l'atur, no podran seguir tristament igual. Dissociar llibertat i igualtat és impensable des del punt de vista intel·lectual i estratègic en la construcció de la República que ve i anhelem. Més enllà del referèndum, que celebrarem com sempre i que ja fa temps que és avalat i aclamat per més de tres quartes parts de la ciutadania, cal pensar en la Catalunya postreferèndum. No fer-ho seria una irresponsabilitat i ens faria perdre credibilitat a l'esquerra. Hem de saber situar en l'agenda política els grans temes ineludibles a l'hora de dissenyar el nou país.
¿Hi ha possibilitat real a Catalunya de construir un nou país, més just i decent, una nova República, sense un procés plenament emancipador? La resposta és clara i, parafrasejant Bob Dylan, la podríem trobar en bona part en el mateix Gramsci. Són moltes persones que acudeixen a beure ideològicament del polític italià i que obliden una part molt important de la seva trajectòria política: la seva adhesió a l'independentisme sard, molt vinculat, curiosament, al seu socialisme. Podríem doncs parlar de socialsardisme gramscià inherent sempre a les condicions d'endarreriment secular de l'illa i a les desigualtats socials. A la lluita contra una elit i una burgesia del continent interessada a mantenir privilegis. Gens lluny de fenòmens que hem viscut a Catalunya, on la polaritat i la guerra freda durant 30 anys per aclaparar el poder de les dues burgesies que han dominat el país, la del Narcís Serra i la de Jordi Pujol, han mantingut amb mà de ferro un 'statu quo' sovint molt hostil a les demandes dels treballadors. Tapant sovint amb tripijocs una corrupció sistèmica que ara s'intenta frenar. I amb una recurrent col·laboració amb les oligarquies de l'Estat. I és que ja ho deien els vells i nobles socialistes catalans ara en bona part oblidats pels seus hereus: "Socialistes i catalanistes per les mateixes raons". O com diria el gran Joan Manuel Serrat: "Que no trafique el mercader con lo que un pueblo quiere ser". Potser per això portaven en els seus documents fundacionals el ple suport al dret a l'autodeterminació dels pobles.
PD: "Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força". Antonio Gramsci.

Article escrit amb Jordi del Rio i publicat al Diari ARA, el 29 de setembre de 2017


3 de setembre del 2017

La reforma horària ja és una política pública

El Pacte per a la Reforma Horària ja és una realitat. El 17 de juliol 110 organitzacions van signar el Pacte per a la Reforma Horària, amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.
La reforma horària és una iniciativa ciutadana que proposa l’impuls de canvis horaris perquè puguem gaudir de més llibertat en la gestió del nostre temps. Perquè sincronitzant els nostres hàbits horaris amb els de la resta del món i amb un ritme més ordenat, aconseguirem guanyar temps al temps i, en definitiva, millorar en salut i qualitat de vida. Impulsa uns hàbits horaris cívics, potenciant la igualtat entre les persones, les nostres capacitats de bona relació i, sobretot, la nostra salut i benestar.
L’Objectiu 2025 és el propòsit en que les institucions i organitzacions promotores del Pacte per la Reforma Horària es comprometen a: 1) Recuperar les dues hores de desfasament horari en relació a la resta del món. 2) Impulsar una nova cultura del temps a les organitzacions a favor de models més eficients i més flexibles per atendre les noves necessitats socials i 3) Consolidar el factor temps com a nova mesura de llibertat, equitat i benestar.
L’Objectiu 2025 vol contribuir a: augmentar els nivells de benestar social de la ciutadania i protegir-ne la salut, especialment la dels col·lectius més vulnerables; fer una distribució més racional del temps en la vida quotidiana; assolir uns nivells més alts de conciliació de la vida familiar, laboral i personal; afavorir la pràctica d’activitats que contribueixin a l’adopció d’hàbits més saludables; millorar el rendiment escolar; incrementar el temps per al descans; assolir els objectius de coresponsabilitat i d'equitat de gènere; afavorir la participació ciutadana en iniciatives i organitzacions de la societat civil i en la gestió dels afers públics; millorar la productivitat i la competitivitat de les empreses; incrementar el rendiment laboral, afavorir la millora en la presa de decisions i reduir la sinistralitat laboral i fer possible la sostenibilitat energètica per l’estalvi d’energia derivat de la compactació d’horaris i per la reducció dels desplaçaments al lloc de treball.
Per aconseguir-ho, la reforma horària proposa, allà on el sector, l’activitat i el lloc de treball ho permeti, compactar la jornada laboral per avançar l’hora de sortida de la feina, introduir horaris laborals més flexibles d’entrada i sortida, avançar les hores dels àpats, tant del dinar com del sopar i sincronitzar els horaris de les empreses, institucions i actors socials i culturals.

Publicat a social.cat, el 7 d'agost de 2017

26 de juliol del 2017

De la iniciativa a la institució

La Iniciativa per a la Reforma Horària es gesta a la tardor de 2013 i es presenta el 29 de gener de 2014 en un acte al CCCB. Es constitueix una associació formada per una quinzena d’experts que conformen el grup motor. L’objectiu és fonamentar, sensibilitzar i dissenyar la reforma en 3 anys.

Els experts que impulsen la reforma horària són: Javier Albares, metge especialista en medicina del son [Clínica del Son Teknon]; Assumpta Baig, mestra [Associació Salut i Família]; Sara Berbel, psicòloga social [Ajuntament de Barcelona]; Salvador Cardús, sociòleg [Universitat Autònoma de Barcelona]; Lluís Casado, consultor [Grupo Mediterráneo Consultores]; Trinitat Cambras, professora [Universitat de Barcelona]; Núria Chinchilla, professora [IESE Business School]; Anna Ginés, professora [ESADE - Universitat Ramon Llull]; Josep Ginesta, treballòleg i secretari general [Govern de la Generalitat de Catalunya]; Elvira Méndez, directora general [Associació Salut i Família]; Fabian Mohedano, treballòleg i diputat [Parlament de Catalunya]; Jordi Ojeda, professor [Universitat de Barcelona]; Mercè Otero Vidal, professora [Ca la Dona]; Cristina Sánchez-Miret, sociòloga [Universitat de Girona]; Esther Sánchez, manager de recursos humans i presidenta [Consell Assessor per a la Reforma Horària] i Elena Sintes, sociòloga [Institut Infància i Adolescència / Fundació Bofill].

El 18 de març de 2014 el Govern de la Generalitat de Catalunya manifesta el seu suport institucional a través d’un Acord de govern. En paral·lel s’aprova la Resolució 646/X al Parlament de Catalunya i es crea la Comissió d’Estudi de la Reforma Horària.
Del 15 al 21 de setembre de 2014 s’organitza la 1a Setmana dels Horaris.
Entre 2014 i 2015 es presenten els informes de fonamentació coordinats pel Consell Assessor per a la Sostenibilitat (CADS), el Parlament de Catalunya i el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC).

S’impulsen proves pilots i accions de sensibilització en diversos sectors i territoris. Una vintena d’empreses, entitats i ajuntaments se sotmeten a un procés de canvi. El Parlament de Catalunya esdevé la primera institució pública en adaptar els seus horaris. També destaquen les mobilitzacions locals en el món del comerç i la restauració a Vilafranca del Penedès (2015), Prats de Lluçanès, Argentona i Lleida (2016).

Del 6 al 12 de juny de 2015 s’organitza la 2a Setmana dels Horaris.

El Govern acorda la creació del Consell Assessor per a la Reforma Horària el 15 de juliol de 2015 amb la missió d’impulsar el procés de concertació social. El grup motor es transforma en un òrgan consultiu del Govern, adscrit al Departament de Presidència. Es presenta el 20 de juliol en un acte amb el president Artur Mas al Palau de la Generalitat.

Del 6 al 10 de juny de 2016 s’organitza la 3a Setmana dels Horaris.

El 22 de setembre de 2016 se signa l’Acord d’impuls laboral de la reforma horària. 10 objectius per a la negociació col·lectiva, en el marc del Consell de Relacions Laborals.


Un cop lliurat l’informe a la consellera de la Presidència, Neus Munté, el Consell Assessor per a la Reforma Horària conclou els treballs. El 2 de juny de 2017 es reuneix per darrer cop amb l’objectiu d’avaluar la proposta de Pacte per a la Reforma Horària que presenta el Govern.
Fruit de les proves pilot, el 4 de novembre de 2016 amb la presència del vicepresident Oriol Junqueras es presenta l’Inventari Reforma Horària, com a eina d’autoavaluació per a organitzacions.

Del 20 de setembre al 29 de novembre de 2016 es desenvolupa el Procés participatiu per a la reforma horària. Les sessions presencials de debat tenen lloc a 12 municipis diferents d’arreu del país.

Al llarg dels tres anys, els membres del Consell Assessor fan diversos centenars de reunions informatives amb tota mena d’agents socials i de conferències divulgatives arreu del territori.

El 18 de gener de 2017 neix la Xarxa de Ciutats i Pobles per la Reforma Horària. Els municipis són claus en l’impuls de pactes del temps locals. Prèviament, l’ACM i la FMC insten al món local a reformar els horaris.

El 10 de març de 2017, es valida el document Bases per a l’impuls del Pacte per a la Reforma Horària, a partir del procés de concertació desenvolupat a través de les Taules Quadrangulars.

Del 12 al 18 de juny de 2017 s’organitza la 4a Setmana dels Horaris.

La Iniciativa per a la Reforma Horària dóna per finalitzat els seus treballs i comunica la seva dissolució a 31 d’octubre de 2017, deixant en mans de les institucions i els actors socials el lideratge del procés, entenent que són els responsables de l’assoliment dels propòsits plantejats.


Eventualment entre els mesos de juny i juliol de 2017, el president Carles Puigdemont proposa la signatura del Pacte per a la Reforma Horària a institucions, actors i ciutadania en un acte solemne al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat el 17 de juliol.