21 de febrer del 2010

Lakoff i la cosmovisió del villarato

Lakoff s'ha convertit en una de les persones més citades per l'esquerra en tertúlies, conferències o documents d'estratègia electoral, arrel del seu llibre, que gaire bé tothom diu haver llegit, No pienses en un elefante. Allà explica com la dreta porta anys aconseguint que les seves preocupacions (baixada d'impostos, terrorisme, nacionalisme, religió, model de família tradicional...) s'han convertit en els principals temes de debat, convertint-los així, en les qüestions principals a les campanyes.

Deixem la política i parlem de futbol. I és que es poden trobar certes coincidències en l'estratègia neocon i PRISA, a través del diari esportiu AS, de la Cadena SER o la televisió Cuatro, per reflectir el suposat tracte de favor cap al Barça per part d'àrbitres, comitès i federació, i que és conegut amb el terme de Villarato. És tal la capacitat de pressió que el terme i la idea s'ha anat estenent fins començar a transmetre una gran impressió d'autenticitat.

Així neix la cosmovisió del villarato.

Tal com descriu Lakoff sobre l'estratègia neocon és "l'ús magistral de la comunicació" basats en "treballs seriosos sobre psicologia i lingüística" amb l'objectiu "d'aconseguir emmarcar el debat". "Villarato" és el resultat conceptual com ho van ser "guerra del terror" per parlar de la invasió d'Irak o "alleugeriment fiscal", per desbancar el concepte de fiscalitat justa o redistribució de la renda.

El que resulta més curiós i sorprenent és que l'obsessió de José Ramon de la Morena i el seu equip de suposats periodistes progressistes, per acabar amb tot allò que olori a José Maria Garcia, l'hagi portat a emprar unes estratègies que difícilment hagués fet servir "el butanito", un periodista dels d'abans, -que tot i que conservador i catòlic- era autèntic, directe i també conspirador, però allunyat del maketing polític i dels marcs conceptuals de Lakoff.

13 de febrer del 2010

Thomas Jefferson i la recerca de la felicitat

La passió amb la que parla en Joan-Francesc Pont sobre Thomas Jefferson m'ha fet investigar una mica al respecte del personatge. I efectivament no és casualitat que li agradi ja que entronca amb els seus principis filosòfics.

És el president nord-americà (3r) al llarg de la primera dècada del segle XIX (1901-1909) i és considerat com un dels pares de l'arquitectura democràtica d'Estats Units. La seva estada a França com a minister to France el van fer apropar-se a les tesis revolucionàries. La seva aposta és clara per la separació d'Esglèsia i Estat i és el mentor de la llibertat de consciència:
"I have sworn upon the altar of God eternal hostility against every form of tyranny over the mind of man.". Per altra banda, considera que un dels principals papers de l'estat és la protecció de la llibertat dels individus. La seva grandesa el porta a tenir simpaties fins i tot entre sectors anarquistes.

Però el que més m'ha interessat de Jefferson ha estat la seva preocupació per la recerca de la felicitat, i la seva influència a la Declaració d'Independència en la que diu:

We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness. That to secure these rights, Governments are instituted among Men, deriving their just powers from the consent of the governed, That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends, it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new Government, laying its foundation on such principles and organizing its powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety and Happiness.

Aquesta idea també lliga amb el concepte de felicitat de Bentham, que deia que la millor societat és aquella en la que els ciutadans són més feliços, per tant, la millor política serà aquella que generi una major felicitat. Layard complementa el relat de Bentham afegint que necessitem desesparadament un concepte de bé comú, i proposa perseguir la major felicitat per a tothom, situant a tots els ciutadans en peu d'igualtat davant dels seus veïns. Joan-Francesc Pont parla de la redistribució de la felicitat, a partir de l'adopció de polítiques públiques que facin accessible a tothom la felicitat, i ho fa convidant a compartir la nostra felicitat amb quin veuen negat el seu dret d'autoderminació personal com a homes i dones en raó de raça, gènere, estat civil, opció sexual, idees polítiques o filosòfiques o altres raons de vida.

La influència de Jefferson és gran i sap greu que l'Estatut de Catalunya de 2006 no recollís la proposta d'incloure la felicitat, tant pels precedents en el constitucionalisme com per la importància de la cosa i la traducció en polítiques públiques orientades a generar felicitat personal i pública.

Je ne suis pas fatigué

Cada dia deuen néixer milers de grups a Facebook. Vull destacar un anomenat NOSALTRES NO ESTEM FATIGATS i és un col·lectiu de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que es consideren que no estan fatigats d'un Govern que ha fet més politiques socials, que ha aconseguit més nivell d'autogovern i de finançament de la història. Consideren que no estan fatigats d'un Govern que ha posat i ha afrontat els reptes que té Catalunya en educació, salut, infrastructures, etc.

Per cert, he llegit amb sorpresa algunes notícies i columnes per certa demagògia entorn a la llibertat d'expressió dels membres d'un partit o de qualsevol organització. No és una qüestió de llibertat d'expressió sino de saber fer servir els canals existents, perquè cal respectar-los, sobretot quan es té la posició privilegiada com és el cas.

Per cert, m'hi he sumat. Je ne suis pas fatigué monsieur Maragall. I és que les idees no viuen sense organització...

carnestoltes, d'ara i d'abans

Ahir quan sortia cap a la feina l'espera al semàfor d'avinguda madrid amb numància va ser més llarga del que és habitual. El motiu? La rua de Carnestoltes d'una escola. Em va fer pensar en el fred que passava de petit quan ens disfràssavem al cau o a l'escola. Mai li he trobat el què però s'ha de reconèixer que hi ha molta gent que li fa il·lusió aquesta cita anual. Una cita que té uns origens pagans i que el Cristianisme va saber incorporar de forma intel·ligent en el seu calendari. Si Baco aixíqués el cap...

Escrivint el post, m'ha vingut al cap que al Facebook hi ha una foto penjada de la meva infància i que voldria compartir-la aquí. Ens vam disfressar de jugadors de futbol americà... Encara no entenc perquè, si a nosaltres el que ens agradava era el futbol, i una mica el basquet. Un detall important, els nois de jugadors i les noies de cheerleaders... quines coses dels vuitanta. Us he de confessar que, incompresiblement, encara conservo l'andròmina del casc a l'altell de casa de la mare.

11 de febrer del 2010

Relats que venen

Un dels grans reptes de les forces polítiques progressistes per al proper cicle electoral que tot just sembla haver pre-començat és construir un relat en positiu i proper a la ciutadania, sobretot per aquella que passa per dificultats amb la situació de crisi. Sense caure en els discursos demagògics de la dreta, aquella que "defiende los problemas reales de la gente". A més, cal anar en compte, perquè han estat governant arreu en els darrers quatre anys. Hi porto pensant des de que ahir vaig dinar amb el Manel González, amic, director de la Fàbrica i un dirigent emergent a l'MLP.

Per altra banda, m'han encarregat coordinar un projecte sobre la felicitat a la Fundació Rafael Campalans i el repte no és fàcil, si tenim en compte les reflexions que em feia l'amic Manel. Caldrà construir un relat des de l'anàlisi de la realitat actual... Layard parteix de diferents premises, una d'elles, la que fa referència a la plena ocupació com a objectiu de l'economia de la felicitat. Doncs anem bé amb 4 milions d'aturats.

Està clar que el canvi de model productiu que anhelem, també ha de ser social. Parafrasejant JFK, ens hem de preguntar no de quina manera pot fer-te el teu país feliç a tu, sino què pots fer tu per fer feliç el teu país, a partir d'aquí construirem una societat plena de felicitat. Mentres tant ens quedarem amb el darrer anunci d'Estrella DAMM...

10 de febrer del 2010

Posicionament MLP sobre Zapatero i el National Breakfast Prayer

El passat divendres vam fer un dinar tertúlia per valorar la participació i el discurs de President del Govern d'Espanya al National Breakfast Prayer. Ja vaig dir la meva la setmana passada. Ara adjunto el comunicat de premsa fruit de la tertúlia:

Comunicat de premsa

El Moviment Laic i Progressista es mostra decebut per la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero al National Breakfast Prayer

Des del Moviment Laic i Progressista (MLP) volem fer pública la nostra decepció per la forma que ha pres la intervenció del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, en el National Breakfast Prayer que va tenir lloc ahir a Washington.

Considerem que els representants públics no han de participar, com a tals, en actes de caràcter religiós, com és el cas de l'esdeveniment celebrat ahir.

Entenem que hagi acceptat la invitació per motius d'agenda internacional, però considerem que ha desaprofitat l'oportunitat de fer un discurs que expressés la dimensió més espiritual i pluralista de l'acte, característiques molt presents en la tradició política nord-americana. Malauradament, el President Zapatero ha reivindicat una tradició de la qual no ens en podem sentir orgullosos, com la conquesta d'Amèrica o el tòpic de la bona convivència entre religions en l'edat mitja, una fal·làcia que a més va tenir un final tràgic del qual encara arrosseguem les conseqüències.

Reunió Cultura 03-Moviment Laic i Progressista

La setmana passada ens van retrobar vells amics d'aventures estiuenques del 2004, aquell estiu que els joves del món van mirar cap a Barcelona. Les mateixes cares, una mica més vells i, probablement, més savis. En Gerard Birbe, ara com a responsable de les relacions institucionals d'ARA llibre, cooperativa membre de Cultura O3, va visitar el Moviment Laic i Progressista. L'objectiu iniciar un diàleg amb l'objectiu de generar acords de treball conjunt en matèria de publicacions.

3 motius pels quals l'MLP ha de treballar conjuntament amb Cultura 03:

- Són dels millors en el seu àmbit d'actuació i nosaltres volem construir amb els millors
- Són un grup cooperatiu i nosaltres apostem pel cooperativisme com a forma d'intervenció empresarial
- Són les persones les que fan possibles que els projectes acabin tenint valor afegit, i ambdues bandes hi ha persones amb complicitats més enllà de la relació institucional (en Joan Vidal n'és una bona peça a la seva banda)

Tot just va ser un primer contacte, si bé amb el màxim respecte i admiració pel que representen tots dos projetes en els seus àmbits d'actuació. Em quedo amb el repte del Gerard de trobar alguna persona disposada a fer una novel·la sobre Ferrer i Guàrdia...


Per saber més: Cultura 03 és un grup cooperatiu que vol dotar la cultura catalana d’una indústria cultural i de comunicació innovadora amb voluntat de lideratge, de vocació internacional i al servei de la societat.

4 de febrer del 2010

La deconstrucció: l'art de Zapatero

Hi ha certs sectors de l'esquerra que diuen que José Luis Rodríguez Zapatero ha estat el primer president postmodern, acusació de la que sempre l'he defensat argumentant que és precisament ell qui entronca amb les llums i la tradició liberal-progressista malmesa pel franquisme, la transició i també, perquè no dir-ho, del felipisme.

Avui és un dia trist pels socialistes defensors de la laïcitat i del relat del President, el discurs de Zapatero al National Prayer Breakfast sembla un collage postmodern construït a partir de cites bíbliques, patriotisme espanyol... una mena de pregària pels drets civils, del tot inconnexa i sense un missatge clar. I és que la deconstrucció ha arribat al Gabinet del President. Amén

3 de febrer del 2010

Cap a Ponent! (I)

Comença l'any i els reptes a l'MLP es multipliquen. Enguany comença la Fase 2 del desplegament a la proto-vegueria MLP del Camp de Tarragona: consolidació del nucli impulsor, adhesió d'entitats, inauguració de l'Ateneu Ferrer i Guàrdia... i comença la Fase 1 del desplegament territorial a la Plana de Lleida, Ponent, Lleida, Terres de Ponent, Terres de Lleida... Segons amb qui parlis farà més èmfasi en un nom o en un altre.

El primer contacte l'1 i 2 de febrer. Molt bona acollida i valoració positiva. Hi ha la percepció que és del tot necessària l'articulació d'entitats i persones entorn a un projecte en comú a partir de la laïcitat.

Destacar en l'àmbit associatiu la reunió amb el Cèsar Martínez, vicepresident de l'Ateneu La Fuliola i soci consumidor d'ENTORN i soci fundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia; i en Joan Solé, president de l'Ateneu Popular de la Plana d'Urgell. Sensacional. També la Carmina Pardo, sòcia fundadora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, qui ens acull en el primer contacte amb la capital.

Pel que fa a les institucions, un primer i obligat contacte amb en Miquel Pueyo, delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya i alcaldes i regidors de Cervera, Les Borges Blanques, Lleida i Mollerussa. Així com diputats al Parlament de Catalunya dels diferents partits.

Les primeres conclusions són les següents:

1) Tindrem d'aquí un any una realitat laica i progressista a la Plana de Lleida
2) L'associacionisme cultural tindrà un pes important en el desplegament, de la mateixa manera que ho està tenint al Camp de Tarragona
3) El teixit social que potencialment pot esdevenir membre de la futura Vegueria s'inclina per la dimensió de País de l'ideari de l'MLP