7 de novembre del 2015

7 de novembre de 2013

Avui fa dos "només" dos anys que vaig deixar de ser secretari general de l'MLP i amb aquesta responsaiblitat una llarga trajectòria que començava molts anys anys abans. Va ser una etapa magnífica que començà el setembre de 2007 després d'un parèntesi a Londres, però que entroncava amb tot un compromís associatiu des d'infant.

Han passat moltes coses al país i estem davant d'una etapa de canvis profunds en tots els sentits. Quan mires enrera i prens com a punt de referència el tancament d'una etapa com va ser el 7 de novembre de 2013, fa una mica de vertigen. 

El que és evident és que els propòsits sòlids de l'Ideari del Moviment Laic i Progressista continuen vigents principalment perquè el seu projecte sempre ha mirat lluny i s'ha mantingut allunyat de la conjuntura. 

Us deixo un parell de fotografies que vau penjar alguns de vosaltres i que he recuperat de Twitter, un gran fons fotogràfic. Gràcies a tots els que vau compartir aquell dia i sobretot aquella etapa. Amb el temps, un només tendeix a recordar les coses bones que li han succeït a la vida, i dirigir l'MLP acompanyat de persones com el Joffre Villanueva, el Joan-Francesc Pont o el Sant Castellà n'és una. 

També us deixo el link amb el Memoràndum publicat en aquest bloc.







30 d’octubre del 2015

El Consell Assessor per a la Reforma Horària recollirà les propostes de sindicats, patronals i administracions sobre l’aplicació del canvi horari

Aquesta és la principal mesura presa pel Consell en la seva primera reunió, celebrada aquest matí al Palau de la Generalitat

Els acords als quals s’arribi en aquestes sessions de treball serviran per alimentar la futura llei del temps, segons ha destacat el president del Consell, Fabian Mohedano

El Consell Assessor per a la Reforma Horària (CARH) iniciarà el proper mes de gener un procés de concertació amb sindicats, patronals, administracions i grups d’experts per recollir les seves propostes d’aplicació del canvi horari que impulsa el Govern.

Així ho ha acordat el Consell en la seva primera reunió, celebrada aquest matí al Palau de la Generalitat. Segons ha destacat el president de l’organisme, Fabián Mohedano, actualment ja existeix un consens molt ampli en la necessitat de racionalitzar els horaris a Catalunya per guanyar qualitat de vida però cal encara debatre i fixar com s’aplica aquesta reforma horària: “Tothom està d’acord en el què i el perquè, i ara cal que ens posem d’acord en el com”, ha explicat Mohedano.

Les sessions de treball se centraran en els cinc àmbits que poden fer d’ “acceleradors” del canvi: el laboral, el de l’ensenyament, el de la cultura i l’oci, el del comerç i el de l’administració. Els acord als quals s’arribi en aquest procés de concertació, que s’allargarà fins al mes d’abril, serviran per “alimentar” la futura llei del temps que es debatrà al Parlament.

El Consell Assessor per a la Reforma Horària és un organisme adscrit al Departament de la Presidència que té com a objectiu assessorar el Govern en relació amb les polítiques i actuacions necessàries per avançar en la implantació d’uns horaris més racionals per als ciutadans, empreses i institucions.

El Consell neix de la Iniciativa per a la Reforma Horària, una plataforma  de   la   societat   civil   que vol  introduir   el   debat   sobre   la   necessitat   d’una   nova reorganització dels horaris en tots els àmbits de la vida. En aquest sentit, el president de l’ens ha mostrat la seva satisfacció pel fet que “una demanda ciutadana” es concreti en una iniciativa institucional. ”No moltes demandes acaben així”, ha apuntat.

Entre les seves funcions, destaca la d’assessorar el Govern en la integració del factor temps en les polítiques, instruments de planificació territorial i sectorial, en projectes legislatius i normatius i en projectes o iniciatives estratègiques impulsades pel Govern i promoure la implicació dels sectors econòmics i socials en el procés de desplegament de la Reforma Horària.

El Consell Assessor va ser creat pel Govern el passat 14 de juliol per avançar en la implantació d’uns horaris més racionals i beneficiosos per als ciutadans, les empreses i les institucions. L’objectiu és passar d’una distribució del temps pròpia de l’era industrial a una que s’adapti a les necessitats de la nova societat del coneixement, uns nous horaris que permetin conciliar la vida familiar i laboral, augmentar la productivitat i la producció empresarial i millorar el benestar de la societat.

El Govern està compromès des del seu inici amb la “Iniciativa per a la Reforma Horària”, impulsada per la plataforma de la societat civil “Ara és l’Hora” que aposta per implantar un canvi en els horaris i la seva homologació amb la resta de països del nostre entorn. Aquest compromís es va concretar l’any passat en la creació d’un grup de treball interdepartamental i l’encàrrec  al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) d’un dictamen de fonamentació sobre la transició cap a la reforma horària.

Membres del CARH

A banda del president de l’ens, Fabian Mohedano, formen part d’aquest Consell:


Javier Albares, metge [Clínica del Son Estivill]
Assumpta Baig, mestra [Associació Salut i Família] 
Sara Berbel, psicòloga social i experta en polítiques de gènere
Salvador Cardús, professor [Universitat Autònoma de Barcelona] 
Lluís Casado, consultor [Grupo Mediterráneo Consultores]
Trinitat Cambras, professora [Universitat de Barcelona]
Núria Chinchilla, professora [IESE Business School]
Anna Ginés, professora [Universitat Pompeu Fabra]
Josep Ginesta, treballòleg [Grupo Empresarial Ribé Salat]
Elvira Méndez, directora general [Associació Salut i Família]
Jordi Ojeda, professor [Universitat de Barcelona]
Mercè Otero, professora jubilada [Ca la Dona]
Cristina Sánchez-Miret, professora [Universitat de Girona)
Esther Sánchez, professora [Universitat Ramon Llull - ESADE]
Elena Sintes, sociòloga [Fundació Bofill / Ajuntament de Barcelona]

Els membres del Consell Assessor per a la Reforma Horària no perceben dietes per l’assistència a les reunions plenàries o en comissió.


30 d'octubre de 2005

Avui és 30 d'octubre i "Les idees no viuen sense organtizació" fa 10 anys! En aquell moment era gaire bé i de forma exclusiva un espai per al posicionament a Internet. Internet havia arribat a les nostres vides a finals del segle passat. De fet, per relacionar-nos de manera instantània hi havia el messenger. El 2005 fins i tot el xat del Gmail era molt incipient. Ara existeix Linkedin, Facebook, Twitter, Instagram, WhatApp... i mantenir un bloc personal sembla un acte d'heroïcitat. Malgrat els avenços que es produeixen a l'entorn de les TIC, que són impressionants, he decidit donar-li continuïtat, tot i que ara depengui d'un germà més gran, el web www.fabianmohedano.cat, un espai més estàtic. Gràcies a les gairebé 100.000 visites des de la primera blocada, que va consistir en penjar una fotografia que m'havien fet per a una entrevista com a president del Consell de la Joventut de Barcelona. Des de llavors han estat més de 600 blocades. Els temes han anat evolucionant en funció dels compromisos associatius, professionals, polítics. Mai he esborrat cap. Seguim endavant!

23 d’octubre del 2015

Suprimir els canvis d'hora


Suprimir els canvis d’hora diürna; en definitiva, aprofitar més les hores de llum solar per així rendibilitzar i racionalitzar el consum energètic. Si això és així, per què existeix un debat obert al voltant del canvi d’hora? Cada any es repeteixen als mitjans i a les xarxes socials arguments en contra i a favor... Qui té raó? Existeix una utilitat real? Paga la pena? Què n’hi ha dels possibles desajustos que es donen en les persones amb aquests canvis?

Aprofitar el màxim d’hores de sol no és res nou. Els egipcis i els romans ajustaven (de fet molt més que nosaltres) els ritmes circadiaris amb els cicles de llum solar. Ja en l’Europa moderna, és la Revolució Industrial, al segle XVIII, la que introdueix uns horaris normalitzats que han arribat als nostres dies amb el canvi d’hora a la majoria de països avançats.

Els romans dividien les hores de llum en 12 parts iguals, de forma que a l’hivern les hores eren més curtes i a l’estiu més llargues. Ja en temps moderns, el mateix Benjamin Franklin, en missió diplomàtica a París el 1784, comprovà que a l’estiu els ciutadans acostumaven a llevar-se més d’hora, de forma que també anaven a dormir abans. D’aquesta manera, s’estalviaven espelmes, ja que estaven menys hores desperts en horari nocturn.

No obstant això, hem d’esperar al constructor britànic William Willet, que fa la primera proposta el 1907 per portar a terme el canvi horari, tot i que no és fins la Primera Guerra Mundial que s’aplica el canvi d’hora a l’estiu a la majoria de països europeus. La justificació, energètica, amb l’estalvi en el consum de carbó. Un cop finalitzada la guerra, només alguns països segueixen aplicant el canvi d’horari i durant la Segona Guerra Mundial es torna a donar el mateix fet.

Amb la crisi del petroli als anys setanta es dóna un altre impuls al canvi d’horari, de forma que alguns països canvien fins i tot el seu horari oficial, per tal d’aprofitar el més possible la llum solar. Precisament, el partit de la cancellera Angela Merkel ha proposat recentment suprimir l’horari d’estiu amb el que es regeix Europa des del 1974 (i implantat a tota la Unió Europea des del 1996). I fora d’Europa? Gran part de l’hemisferi sud no canvia l’hora (excepte Xile, Colòmbia, Paraguai, Uruguai, Brasil i de forma intermitent, Argentina), d’igual forma que al Canadà i a diferents zones dels EUA. A l’Àsia no s’aplica majoritàriament, igual que a l’Àfrica. A Oceania, en canvi, s’aplica als països grans.

A priori no hi ha una raó de pes amb els canvis d’hora, ja que la raó per la qual s’estalvia energia no sembla ser un fet universal de compliment a tots els països del món. La #reformahoraria és, per tant, una bona oportunitat per suprimir el canvi horari d’estiu i d’hivern, ja que no comportaria més beneficis a nivell econòmic que perjudicis per a la salut de les persones.

De moment, la matinada d'aquest diumenge 25 d'octubre acaba l'horari d'estiu i els rellotges s'endarreriran una hora. Així, a les 03.00 hores tornaran a ser les 02.00, de manera que la nit tindrà una hora més,en compliment de la Directiva Europea, aprovada pel Parlament Europeu i Consell de la Unió, al gener de 2001, aplicada amb caràcter indefinit; incorporada a l'ordenament jurídic espanyol per Reial decret 236/2002, d'1 de març.

Publicat a Via Empresa el 23 d'octubre

15 d’octubre del 2015

Lluís Companys: "cabecilla rojo, separatista y masón"

Som a la matinada del 15 d’octubre de 2015 i recordem que fa ja 75 anys que es va cometre un crim contra l’únic president europeu escollit democràticament. Aprofitem, també per fer menció a la persecució malaltissa del feixisme contra els francmaçons a Espanya, el que podríem anomenar una mena d’holocaust maçònic. Umbral va arribar a descriure com “los masones, aquellos que fueron los “judíos” de Franco”.

En aquell període majoritàriament la gent liberal i progressista i defensora de la causa republicana pertany a lògies maçòniques, com és el cas de Manuel Azaña o el propi Lluís Companys. Les lògies catalanes són en aquest moment un punt de confluència (ara que tant es fa servir aquesta paraula) entre sindicalistes, anarquistes, republicans, socialistes, catalanistes de mena. Malauradament la història va canviar per sempre.

El 15 de setembre de 1936, Franco signa una disposició dirigida contra la francmaçoneria, en el seu article primer diu: “La francmasonería y otras asociaciones clandestinas son declaradas contrarias a la Ley. Todo activista que permanezca en ellas tras la publicación del presente Edicto será considerado como crimen de rebelión”. Posteriorment, es crea el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo com a instrument per impulsar la cacera i obrir més de 18.000 expedients a tots germans francmaçons que s’hi troben.

"Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, i tornarem a vèncer." Lluís Companys.



8 d’octubre del 2015

Gestionar bé el temps de treball que paguem


Igualada esdevé la propera parada del tour que estem realitzant aquest 2015 per explicar en què consisteix la Reforma Horària i el que és més rellevant, com la podem impulsar en els pròxims anys. Ens situem en l’equador de la Iniciativa, just en el moment en què ja està a punt tota la fonamentació a partir de la qual sustentar la Reforma Horària. Els principals documents són tres i responen a un treball conjunt amb el Parlament i el Govern de la Generalitat de Catalunya. Es poden trobar al web de la Iniciativa.

En destaquem especialment l’Informe del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) liderat per Esther Sánchez i dirigit per Xavier Riudor “La gestió del temps de treball remunerat en el context de la reforma horària”. Esdevé undocument fonamental per al món empresarial. L’informe pretén contextualitzar la necessitat i/o conveniència d’un procés de racionalització horària per a la conciliació de la vida personal, familiar i laboral.

Al mateix temps vol analitzar les mesures de gestió del temps de treball i de racionalització horària en les administracions públiques catalanes, a través de l’estudi d’una sèrie de convenis i acords. A més a més, pretén analitzar les mesures de gestió del temps de treball i de racionalització horària aplicades en la negociació col·lectiva del sector privat (sectorial i d’empresa), a través de l’estudi dels convenis i acords seleccionats.

I finalment, vol descriure el procés d’implantació de les mesures de gestió del temps de treball en la negociació col·lectiva, a partir de l’anàlisi de les entrevistes realitzades a la representació de les direccions i a la representació legal de les persones treballadores d’una sèrie d’organitzacions incloses a la mostra.

A l’informe s’ha constatat que una gestió ineficient del temps de treball remunerat té un seguit de conseqüències per a les persones treballadores i conseqüentment per a les empreses:

• Dificulta trobar un equilibri entre la vida personal, familiar i laboral.

• Implica uns menors nivells de productivitat i de competitivitat. La relació entre el nombre d'hores treballades i la productivitat no és directa. Treballar moltes hores però amb una organització ineficient del treball o una cultura presidencialista comporta una pèrdua notòria de la productivitat.

• Dificulta la formació i el desenvolupament professional i personal a dins i a fora de la jornada laboral.

• Pot afectar la salut de les persones, incrementant determinats factors de riscos psicosocials.

• Incrementa l’absentisme.

• Dificulta el compromís de les persones treballadores amb l’organització i la captació, el desenvolupament i la retenció del talent per part de l’empresa es fa molt més complexa.

• Pot empitjorar el clima laboral.

• Pot empitjorar la imatge de l’empresa i afectar la seva reputació social corporativa.

El CTESC, un cop elaborat aquest informe, posa de manifest un seguit de consideracions i recomanacions al Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu d’assessorar-lo en l’elaboració de polítiques relacionades amb la racionalització dels horaris a Catalunya. També ha fet especial incidència en la negociació col·lectiva a causa del paper cabdal que té en la formalització de les mesures de gestió del temps de treball a les organitzacions.


Publicat el 7 d'octubre a Via Empresa

26 de setembre del 2015

Sobirania horària

La Catalunya política i institucional es troba immersa, avui dia, en un moment apassionant. L'anomenat procés de transició nacional comporta un estat de construcció que prepara l'entramat governamental del producte que sorgeixi de l'esmentat procés. En aquest sentit, ha fet fortuna el concepte “estructures d'estat” per referir-se a les iniciatives endegades pel govern amb l'objectiu de dotar-se de l'arquitectura normativa i organitzativa necessària per afrontar l'administració d'una eventual Catalunya independent des del moment, com a mínim, del seu naixement. Per la seva importància cabdal, el focus se centra, principalment, en les estructures adreçades a la gestió dels tributs i a la política exterior com a elements indispensables per poder assumir, arribat el moment, el funcionament intern del país amb la màxima normalitat des del punt de vista de l'administració i la recerca dels suports internacionals necessaris a la constitució d'un nou estat a Europa. Tot i així, el procés constructiu comprèn i ha de comprendre altres instruments fonamentals de la nova república.
En aquest context, cal refermar la necessitat d'exercir i desenvolupar, també, l'estructura que fa referència al poder de l'estat de proposar i definir tot allò que li sembli necessari en organització del temps de vida quotidiana. L'anomenem sobirania horària i pot ser considerada plena o compartida. La plena fa al·lusió al poder definit sobre els horaris del món del treball, de l'ensenyament i la Universitat, de l'administració, del comerç i de la cultura i l'oci. La compartida fa referència a la dependència de decisions alienes, com és el cas del fus horari o el canvi d'hora a l'estiu i l'hivern. Les limitacions de Catalunya per impulsar la reforma horària són els límits competencials en l'àmbit del treball i en l'àmbit dels horaris de televisió, aquells que regulen el prime time. Actualment, a més, existeix el més que conegut conflicte competencial sobre els horaris comercials amb l'Estat espanyol.
Els partidaris de la sobirania horària de Catalunya plantegem un marc per a la governança de les polítiques d'horaris i d'organització del temps de vida quotidiana, que incorpora una àmplia sèrie de qüestions com ara la reforma dels horaris de manera sistèmica, a partir d'un “moment zero” que contribueixi a l'acceleració definitiva. Convé insistir en la idea de Ginesta en la qual la primera estructura de què s'ha de dotar la comunitat que pretengui convertir-se en un nou estat és la de la capacitat de gestar un bona concertació social per consensuar el seu propi model social. La reforma horària emergeix en aquest context.
L'objectiu que es persegueix és l'adaptació de Catalunya a uns horaris planetaris que cal no confondre amb horaris europeus. La reforma horària és una oportunitat de concebre les polítiques del temps com una via d'apropament a l'estil de vida global allunyant-se dels tòpics que genera l'herència franquista i que es concreta en una mena de spanish life style. Potser aquesta és l'única reforma que planteja uns beneficis pràctics i immediats per al nou país que construïm i la seva ciutadania. Tinguem en consideració Roger Buch, que diu que la reforma horària no implica anar contra les “tradicions” sinó recuperar allò que ja era nostre i que la història, en un moment determinat, va canviar bo i provocant-nos un perjudici.
Hem de ser capaços de concretar els pilars polítics, econòmics i socials sobre els quals volem que es construeixi el nou país. És per això que des de Junts pel Sí apostem de manera decidida per la reforma horària com a nou pacte social per a la Catalunya que ve, a favor de més benestar però, sobretot, més equitat.

Publicat a ElPuntAvui el 26 de setembre de 2016

24 de setembre del 2015

Young nationalists

El 1982 i coincidint amb l'any del "canvi socialista" a Espanya, la marca de cigars cubans Cohiba va començar a comercialitzar per al gran públic els seus prestigiosos havans, reservats fins a aquella data per al consum diplomàtic. Sembla contrastat que Felipe González era un fanàtic d'aquests purs així com que Fidel Castro era el seu principal proveïdor, enviant-li caixes a la Moncloa abans de posar fi a la seva relació d'amistat. "Fidel, tot té el seu temps. Ja és hora de convocar eleccions" sembla que va irritar de forma irreversible Felipe mossegant la mà de qui li donava de fumar. No està contrastat que el missatge li fes arribar des del Azor, el iot del Caudillo amb què, faltant per primera vegada a la sensibilitat més progressista, la icona del canvi va sortir a pescar a les vacances del seu primer mandat. Al cap i a la fi el iot era patrimoni de l'Estat i ja se sap que aquells "young nationalists", com els va definir Barbara Probst Solomon, corresponsal aleshores al The New York Times, eren molt coherents amb el patriotisme. I ho continuen sent. Una mica més vells.

I és que sembla que per a molts nacionalistes espanyols, entre els quals podríem incloure als tres últims presidents del govern espanyol, la democràcia i la seva màxima expressió, les urnes , no és una bona manera de solucionar conflictes polítics. Almenys a Catalunya.

És legítim ser nacionalista i s'agraeix la transparència. Ser-ho menyspreant les urnes, preocupant. I venint de segons quins figures, molt decebedor. Es coneguda l’obsessió de Felipe González per la premsa, “el primer poder” segons ell. És per tant molt inversemblant que no estigui al cas del context de transformacions socials, econòmiques i polítiques en el que es troba Catalunya i que s’emmarquen el procés sobiranista iniciat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. O no n’és conscient de les màximes expressions pacífiques, cíviques, gairebé lúdiques que van significar les manifestacions del 10 de juliol de 2010, la Diada Nacional del 2012, del 2013 amb la Via Catalana, del 2014 amb la V, del referèndum del 9N i de nou la Diada Nacional de la Via Lliure del 2015?

Aquest cicle de mobilitzacions s’ha caracteritzat per la seva creativitat i innovació que ha portat als seus actors motors a prendre decisions impensables fa pocs mesos. Pel camí queden escissions, separacions, davallades electorals d’actors tradicionalment forts, naixement de noves estructures polítiques i també cíviques. És en aquest context apassionant, complex, on tot s’ha mogut i es continua movent amb molta rapidesa i les relacions causa-efecte no resulten evidents la majoria de vegades, que veu la llum el Moviment Avancem el 2012.

El referèndum impossible que el bipartidisme del nacionalisme espanyol (PP i PSOE) no reconeix i rebutja, finalment veurà un darrer capítol el 27 de setembre amb la convocatòria d’eleccions amb caràcter plebiscitari com a única solució possible. Un tarannà plebiscitari que ja no discuteix ni Obama, ni Merkel, ni Cameron, ni la mateixa Comissió Europea. El 27S s’articula amb la voluntat de crear un nou marc d’oportunitats a la Catalunya que ve, reclamada de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida. Aquests nous instruments requereixen però d’un marc general que doni sentit als canvis. Això és el que justifica probablement l’entesa entre diferents organitzacions a favor d’una candidatura civil i unitària. Aquest període constituent ha de perviure fins a garantir la definició del nou pacte social, que en cap cas és una proposta política tancada per imposar res a ningú, però sí que ha de garantir de la màxima expressió de consens. Per això cal explicar bé que la seva proposta és de defensa de les llibertats individuals, a favor del benestar i l’equitat i per descomptat de fraternitat amb els pobles veïns.

La possibilitat d’accedir a l’estat propi pot suposar millores socials, laborals i educatives amb múltiples ramificacions que tindran conseqüències positives sobre els hàbits de la vida quotidiana. En definitiva, el caràcter sistèmic i integral del procés constituent és el que justifica l’impuls d’un nou contracte social. Un contracte social que requereix la implicació de tots. En certa manera ens constituïm. Ho volem fer des de baix, de manera participada. Aquest element és revolucionari en relació a la formulació d’altres constitucions anteriors.

El Moviment Avancem, per davant de tot, reconeix el tarannà revolucionari d’aquest període i defensa la transgressió del poder establert, i creu que aquest és un procés sobiranista no-dependentista davant d’un Estat i d’un Govern (en cap cas dels seus ciutadans), molt poc sensible a les classes desafavorides. Fins i tot diríem hostil. Calen un conjunt d’innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, una modificació substancial del nostre status quo com a país, és a dir, del marc i el contingut de l’organització institucional. Avui el que és sinònim de canvi és el dret a decidir tot. Un nou país el farem entre tots i sobretot per a tots.

L’Estat i els partits del 78 que l’han sustentat han menystingut a tota una generació, la més formada de la història, però ara és el moment de trencar el paternalisme establert sobretot en entorns com les àrees metropolitanes. Cal més rigor a l’hora d’explicar la viabilitat de les pensions, la hisenda catalana i el futur dels serveis públics. Cal pedagogia rigorosa a l’alçada dels ciutadans. La millor manera de seduir a l’indecís és oferint garanties i un marc on tingui dret a decidir com seran les estructures del nou país. Si així ho fem, amb pedagogia, els resultats que avalaran la construcció d’un nou país el proper diumenge seran incommensurables i cap home del sac dirigit des de les clavegueres del poder central aconseguiran aturar-nos.

Darrera reflexió pel Day After: aquest no és un procés fàcil ni s’acabarà amb el 27S. Tampoc s’arreglarà prement un botó o amb l’aplicació de fórmules màgiques. Ara bé, hi ha un fet evident, si hi ha una gran majoria social a favor, els següents passos seran irreversibles. Cal caràcter però també intel·ligència.

Acabem tornant als havans Cohiba. A l'Espanya dels desnonaments i la crisi econòmica el poble ja no fuma Cohiba. Alguns ja ni fumen o s'han passat al cigarret electrònic. Tot té el seu temps. Fins i tot per aquells joves nacionalistes.


Jordi del Río

Fabian Mohedano

22 de setembre del 2015

Si el sobiranisme guanya, el primer que ha de fer és obrir els braços als que van votar “no”

Un dels trets d’identitat de Junts pel Sí en la seva formulació ha estat posar al davant allò que uneix i no el que separa, i posar al davant no tant d’on ve cadascú (que Déu n’hi do motxilles i trajectòries dispars), sinó quin és l’objectiu comú. Tots els matisos contribueixen a l’impuls d’una candidatura plural i transversal que té com a missió principal el reclam de la dignitat democràtica. Ara bé, no es pot oblidar que Catalunya és com és gràcies també a la història d’Espanya –de la qual ha format part en els darrers segles. No podem obviar que els catalans progressistes sempre ens hem reconegut en l’esforç liberal de Cadis contra les lleis velles, en la Gloriosa i en el Govern de Prim, en el Pacte de Sant Sebastià, i en la Transició política de 1976-78 i en la modernització (insuficient i amb molts defectes) impulsada pel PSOE de Felipe González, Ernest Lluch i tots els socialdemòcrates (entre els quals també s’adscrivia Jordi Pujol, almenys a les seves memòries). I més recentment en el compromís de Zapatero amb la memòria història i amb el reconeixement del matrimoni igualitari.
L’avenç i el progrés per a Catalunya serà possible si es té en compte que el que molesta no és l’independentisme, sinó el reduccionisme i la manca de relativisme en la formulació dels plantejaments. El procés català, si realment vol ser de caràcter revolucionari (o si és que encara ho ha de demostrar més), ha de ser capaç de mantenir molts diàlegs alhora: esquerra-dreta, camp-ciutat, ciutadans-emigrants-refugiats, Catalunya-Castella, Catalunya-Espanya, indignats-casta, gent ocupada-aturats de llarga durada. No es pot reduir a una sola dicotomia.
La il·lusió per construir un país nou requereix crítica al passat, al poder, de manera que sigui possible reconèixer tots els errors comesos. D’altra banda, cal ampliar la capacitat de decisió en els processos de construcció institucional. Per tant, l’anhel de llibertat i la voluntat d’ampliació del control democràtic no es poden dissociar de la crítica al poder.

Com es gestiona l’endemà del 27-S?

El principi de tolerància és clau l’endemà de les eleccions, el 28-S. Cal impedir una interpretació única dels resultats perquè faria inviable la gestió de la pluralitat. Una victòria folgada del sobiranisme fins i tot requeriria més cura davant els primers passos a realitzar per part del Parlament de Catalunya. Recordem que la nació és la unió voluntària dels ciutadans. Són ciutadans lliures que han de poder continuar exercint el seu dret d’autodeterminació. Cal tenir en compte que hi ha una Catalunya que no vol deixar de ser catalana ni espanyola. Hem après, però, que les identitats no tenen per què anar lligades a les formes d’administració. Hi ha una Catalunya que sempre ha demanat autonomia però que no vol la separació. El problema complicat, o impossible, de resoldre, des d’una perspectiva republicana, és com respectar els drets d’una meitat de Catalunya sense laminar els drets de l’altra meitat.
La desobediència com a trencament del contracte social amb l’Estat és una excepció, i ha de ser racionalment fundada. És un acte que reclama canviar de dalt a baix l’ordenament i, per tant, no és un acte destructiu, sinó que té un caràcter innovador. Rupturistes de mena poden i han de dibuixar un escenari de resistència al govern civil davant l’immobilisme del Govern actual a Espanya.
Finalment, el que ha estat un comú denominador per al conjunt del catalanisme històric és la seva trajectòria de lluita per la dignitat humana, que cal no oblidar. Existeixen persones molt rellevants en la història del catalanisme que han partit d’aquesta idea. No diré cap nom per evitar posar-me en un jardí amb els historiadors, bons, molt bons, que tenen punts de vista força diferents. Per tots els que ens han precedit, nosaltres els ciutadans de Catalunya, ens mereixem una solució inclusiva, secular, racional i cívica.
Un apunt final: si el sobiranisme guanya la votació, el primer que haurà de fer és obrir els braços als que van votar “no”. Aquest país el construirem entre tots. Els resultats, siguin els que siguin, no seran cap veritat absoluta ni definitiva. És el començament d’una nova etapa. El mínim que podem exigir al conjunt dels demòcrates espanyols i al sobiranisme és que plegats despleguin vies de diàleg basades en el sentit comú i en l’argumentació racional.


Publicat a Sentit Crític el 17 de setembre de 2015