Resposta a la demanda d'ERC instant a Avancem a prioritzar la consulta

Segons informa el diari ARA, la portaveu d’ERC, Anna Simó, va demanar ahir al moviment Avancem que prioritzin la batalla per convèncer el seu partit sobre la necessitat d’exercir el dret a decidir. Es va referir, especialment, als sectors socialistes de l’àrea metropolitana que han radicalitzat el discurs “espanyolista” davant l’amenaça electoral del PP i Ciutadans i que fins i tot han votat a favor de boicotejar la consulta si no és acordada amb l’Estat. Segons Simó, aquest objectiu ha de passar per davant de construir el front comú de les esquerres de Catalunya que reivindica el moviment Avancem.

Celebro la resposta d'ERC a la nostra doble crida a l'Assemblea general de Girona. Allà ja vam poder comptar amb la participació de l'Eduard López, membre de la direcció republicana, que ens va dir que ens uneixen més coses que no pas ens separen.

Al meu entendre la resposta és ben senzilla: Ningú al PSC -ni crec que sigui així- pot o vol parar la consulta. Com va dir Joan Ignasi Elena a Girona "votarem, votarem per que el 80% dels catalans així ho vol". De la mateixa manera, ERC no pot només prioritzar aquesta condició per posar-se a treballar en la construcció de 'la Catalunya que ve'. i en qualsevol cas, cap dels dos (PSC i ERC) pot condicionar l'entesa al resultat de la consulta.

Les posicions extremes no poden neutralitzar l'anhel i la urgència de treball en comú de programa progressista (diferents dèficis i crisis). En una eventual negociació per construir l'alternativa, les diferents forces han de trobar un punt en comú. I si en el Govern d'Entesa va ser el patriotisme social ara també ho és el dret a decidir, tal com demostren els programes electorals de les forces progressistes catalanes. 

En relació a la Declaració de Granada, en Pere Navarro ha fet un treball brutal de pedagogia i d'avenç. És notable en clau federal, estatal. Però Avancem no es pronuncia sobre les qüestions d'àmbit estatal i que fan referència al PSOE. Només ho faria si es tractés d'opinar sobre l'impuls d'algun moviment social i polític progressista estatal. El nostre treball se centra en prioritzar un pacte a Catalunya, entre els catalans, per que no podem cometre els errors del passat recent en la negociació de l'Estatut i bàsicament per que associar-se és poder, com ens recorda el pensament clavetià.

La força de la utopia ‘jove’ d’Avancem

Aquesta setmana, tot just en plena preparació de la 2a Assemblea general d’Avancem, hem tingut l’oportunitat de participar en dos actes organitzats per col·lectius de l’espai socialista. Hem vist el naixement de l’Agrupació Socialista de Catalunya liderada per Dani Font i la presentació de la iniciativa #juntsaeuropa de l’Ernest Maragall i NECat. Ambdues propostes tenen la característica en comú de plantejament d’articulació electoral diferent a l’actual de cara a properes comtesses electorals. Ambdues comptes amb persones amb una llarga trajectòria política des de la Transició.

Avancem també porta en el seu ADN la construcció de nous escenaris –ara li diuen frames- d’aliances, en aquest cas en l’àmbit de l’esquerra social i política. Així ho constata el seu manifest fundacional i el successiu missatge en totes i cadascuna de les accions que ha anat realitzant en el seu primer any de vida.

Demà dissabte, 13 de juliol, finalitza una setmana trepidant en l’espai crític socialista amb la celebració de la nostra assemblea a Girona. Avancem és un projecte atrevit, liderat per una generació de joves dirigents que ens uneix l’anhel per contribuir a la formulació d'una alternativa de progrés que permeti construir 'la Catalunya que ve'. Estem aixecant un projecte amb lideratges compartits, amb un debat d’idees fresc, una organització en xarxa i col·laborativa i una aposta per una estratègia a mig termini. Intentem fugir dels personalismes (ara li diuen vedetisme) i de la tàctica.

Aquesta setmana especialment hem rebut demanda de col·laboració de tots els sector crítics, de confluència. Hi estem d’acord. Fem-ho. Permeteu-nos però que ens seguim organitzant i que tracem un full de ruta que ens permeti garantir la nostra identitat, la nostra política d’aliances, la nostra forma d’entendre un projecte compartit. Permeteu-nos definir-nos com els ‘joves’ –amb el permís de la gent jove- crítics socialistes. No passa res, algun dia també serem grans, portarem molta experiència de govern i darrera nostre arribarà una nova generació amb una perspectiva diferent. Per altra banda, res de nou, llei de vida.

Els futurs imperfectes

Diu Raimon Obiols en la presentació de “Els futurs imperfectes” que és una sort aprendre dels amics. Potser és una obvietat perquè crec que el dia que deixen d’aportar-te alguna cosa amb molta probabilitat comencen a deixar de ser-ho. Diu també en aquell llibre de pàgines groguenques i amb una edició ben típica dels vuitanta i que acabo de descobrir -precisament gràcies a un amic que tenim en comú- que “Hi ha una sensació d’aïllament del poder: una manca d’intercanvi de coneixements entre governs i governants. La desconnexió crea desorientació i pèrdua de treball de conjunt”. Això ho deia el 1987. Quin valor cobra aquesta descripció en la conjuntura actual. L’aïllament forma part del principal problema del poder polític en l’actualitat. Els governs haurien d’estar orientats a generar seguretat a la ciutadania i no a tot el contrari. No sembla però que l’Obiols quan va escriure aquestes reflexions imaginés que tot acabaria amb l’esgotament i caiguda del sistema actual. Per ser honestos, tampoc la majoria de nosaltres fa poc menys de cinc anys. El futur es plantegen imperfectes ara més que mai. Es presenten incerts si bé existeix una oportunitat per superar la situació i és a partir de modificar l’escala de valors actual. Caldria apostar per la reflexió per davant de la l’acceleració, la simplicitat radical per sobre de l’hiperconsum, el gaudi dels petits detalls en contraposició als grans muntatges de felicitat artificial. Serà així com sortirem endavant i emergirà una nova política, una política útil orientada a generar aquesta seguretat que ara no existeix. I aquí és on el socialisme llibertari tornarà a guanyar pes en la política. Això sí, un socialisme llibertari liderat per liberals, no pot ser de cap altra manera. El dissabte Avancem a Girona comencem a posar el nostre granet de sorra. Encara estàs a temps d'escapar-te i sumar-te a dibuixar la 'Catalunya que ve'. Els futurs efectivament són imperfectes.

Publicat a E-notícies, l'11 de juliol de 2014

La Catalunya que ve

Avui, 30 de juny, fa un any que els termòmetres ens assenyalaven simbòlicament a Sant Feliu de Codines la rebuda calorosa a l’escenari de la política catalana del Moviment Avancem. Al llarg d’aquest any hem anat denunciant la feblesa de la situació política catalana que es manifesta en tots els seus pilars i dimensions: l’economia destrossada per la crisi devastadora, la democràcia en bona part malmesa per la corrupció i la cohesió de la societat posada en dubte per la manca d’un horitzó nacional compartit de forma majoritària pel conjunt dels catalans.

Avancem, a l’emblemàtic acte d’aquest darrer gener al Raval i que va comptar amb la presència de la pràctica totalitat de l’espai progressista català, vam apostar decididament per treballar per una Catalunya forta. Just quan el país sembla que viu els seus moments més àlgids i es parla d'una eventual autodeterminació, es troba paradoxalment en una situació de debilitat extrema institucional i social, alertàvem. I també per una Catalunya de progrés: ja quan hem arribat a ser un dels països més avançats del món, més cavalcant és el retrocés que estem patint en benestar i en igualtat d'oportunitats.

Aquesta setmana hem començat a dibuixar els missatges que ens plantegem per a l’Assemblea de Girona el proper 13 de juliol. Hem manifestat la idea de fer una doble crida per a una nova aliança de progrés pensant en la Catalunya que ve.

La Catalunya de progrés és socialment majoritària. Ho hauria de ser políticament. Hi ha la possibilitat que la ciutadania retorni a l’esquerra la confiança i per tant el govern de Catalunya. Avancem vol ser l’eina de l’#espaisocialista que faciliti i arrossegui amb lleialtat al PSC cap a un posicionament que faci factible -sense renunciar als seus principis- aquest retorn a la Generalitat. El PSC s’ha de sentir partícip de les transformacions que reclama Catalunya. La consulta a la ciutadania sobre el seu futur en cap cas pot acabar mediatitzant una futura entesa amb la resta de l’espai social i polític progressista català. I per altra banda, que faci possible l’entesa amb ERC -que sense renunciar als seus anhels- prioritzi aquells elements d’entesa que els uneix amb la resta de l’esquerra a Catalunya. Per salvar els posicionaments que ara semblen molt allunyats i per la seva incidència en la tasca de l’actual govern cal prioritzar els punts d’encontre, el comú denominador de l’esquerra, que s’entronquen en la defensa dels drets socials i nacionals.

Més enllà de la consulta, que ja és avalada i aclamada per tres quartes parts de la ciutadania, cal pensar en la Catalunya que ve. Pensem que no fer-ho seria una irresponsabilitat i faria perdre la credibilitat a l’esquerra. Cal fer-ho de forma proactiva i fugint de vells esquemes de dècades anteriors ara ja superades. En els temps actuals ja no existeix un pensament únic, però sí que es manté un status quo únic, del qual la ciutadania està esgotada per les injustícies que genera.

La nova esquerra a Catalunya ha de liderar el canvi a favor d’un nou projecte de país que doni respostes creïbles i viables en qüestions com el finançament, la fiscalitat, la creació de llocs d treball o el manteniment dels serveis públics. I d’altres com la construcció d’unes institucions transparents que lluitin contra la corrupció o el bastiment d’una Europa federal, democràtica i social.


Un bon exemple. Ahir, cadascú dels dos sota-signants vam viure el #concertdelallibertat des d’on corresponia al seu ideari: el sofà de casa des de l’ull particular de TV3 o in situ al Camp Nou. Actitud diferent, coincidències democràtiques. El concert va ser una mostra de civisme, d’il·lusió, i palesa que viure a esquenes del sentiment que ahir traspuava majoritàriament el termòmetre del Camp Nou és políticament un error estratègic i tàctic. I socialment una irresponsabilitat, més des d’un posicionament progressista. Una consideració no menor: vam trobar a faltar posar més l’accent sobre la delicada situació social: retallades, eros, atur juvenil… I més èmfasi sobre la corrupció. Que en Millet hagui pogut veure el concert de la llibertat en llibertat, com a mínim, és quelcom que grinyola. In situ i a través de TV3, que amb el share obtingut de més del 32% de l’audiència ha justificat com a servei públic la seva retransmissió, es va projectar el reclam de la llibertat però no de les necessitats socials. Dissociar llibertat i igualtat és un gran error que no podem obviar per construir la Catalunya que ve. L’altra pega és reincident i contraproduent amb l’objectiu desitjat per molts, votar per decidir el nostre futur col·lectiu. I és que avançar la independència al previ dret de votar pot posar en dubte la radicalitat democràtica del procés. Van faltar pancartes i més intervencions a favor de la federació amb Espanya. En qualsevol cas, seguim pensant que avancem amb decisió.


A 4 mans, Jordi Del Rio i Fabian Mohedano, fundadors del Moviment Avancem