Recuperar el valor del temps

La desorganització horària a Catalunya és resultat de la superposició dels vells horaris fabrils, agreujats per transformacions patides pel creixement econòmic durant el franquisme i l’impacte de les demandes pròpies dels anys de creixement desordenat, especialment del sector dels serveis i també, sovint, de la cultura del presencialisme al treball, o bé per la necessitat de realitzar llargues jornades de treball per assolir salaris adequats al cost real de la vida. Aquesta situació deriva en seriosos obstacles per a la competitivitat i la producció empresarial, en l’augment de riscos psicosocials de les persones treballadores, la persistència de la divisió sexual del treball amb el manteniment de la desigualtat de gènere, els problemes de salut derivats de la manca de son en adults i infants, els baixos rendiments educatius, la manca de temps familiar i personal per al lleure i la cultura, l’activisme social i en una disminució del benestar de la societat en general. Jordi Pigem, ens ho diu ben clar: “el miratge del materialisme s’esvaeix perquè era insostenible, i ara ens toca aprendre a viure millor amb menys abundància material. Un aspecte clau d’això és tornar a sintonitzar els nostres ritmes i activitats amb els cicles naturals. També pel que fa a les hores”.

En aquest sentit, al llarg dels darrers anys s’ha aprofundit en la recerca, i els estudis dels quals disposem demostren que es fa del tot necessari i urgent desfer-se de la rèmora que representa la desorganització horària actual, incapaç de fer front a la complexitat del moment present. A gairebé tot Europa, l'horari laboral és de 8-9h a 17-18h, parant un màxim d'una hora per dinar a meitat de la jornada. A l'Estat espanyol –i per tant a Catalunya-, però, és habitual que la població treballadora s’aturi dues hores per dinar -a l’àmbit escolar poden ser tres-, i que la jornada laboral s’allargui fins a les 19h o les 20h del vespre, o més enllà. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les 21h en el millor dels casos, dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum i gaudi de la cultura i per descomptat baixa l’eficiència de les organitzacions. El prime time televisiu s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son. En definitiva, se solapa el temps personal i el temps de descans. A més, aquesta organització del temps de vida quotidiana no té l’origen en el clima, un mite que es desmunta tot sol comprovant que a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia se sopa a les 19-20h del vespre.

Per altra banda, a Europa fa algunes dècades que va començar la substitució dels horaris nascuts amb l’era industrial per uns altres d'adaptats i flexibles a les necessitats d’igualtat i productivitat i participació de la ciutadania, i diversos estudis de la Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball (Eurofound) amb dades d’Eurostat mostren que estan avançant en el bon camí, tot i que hi ha diferències entre estats segons els models adoptats. Al nostre país el debat tot just s’inicià fa uns anys i ara sembla que se’n pren consciència de manera més àmplia en un context de crisi en què cal trobar fórmules d’optimització dels recursos escassos, però sobretot, en què cal proposar estils de vida no determinats exclusivament per una compulsió productivista i consumista. L’ordre horari hauria de ser la norma, i la flexibilitat individualitzada l’excepció en tots els àmbits. Establir un horari racional generalitzat hauria de ser la norma a aplicar en tots els àmbits socials i econòmics, públics i privats, sense perjudici que es reconeguin després determinades situacions de flexibilització horària, i per tant, excepcions a les normes generals, per atendre determinades situacions personals o de determinats col·lectius.

En aquest context és on s’ha posat en marxa la Iniciativa per a la Reforma Horària, reconeguda pel Govern de la Generalitat de Catalunya com a la plataforma interlocutora en aquesta qüestió. L’objectiu fonamental és impulsar uns horaris beneficiosos per a les institucions, les empreses i la ciutadania. Cal, en definitiva, passar d’uns horaris propis de l’era industrial a uns que s’adaptin a les necessitats de la nova societat del coneixement i del consum, amb més complexitat social i augment progressiu de les desigualtats. En paraules del conseller Francesc Homs, “es tracta de donar valor al temps perquè un país que val la pena és aquell que és capaç de plantejar-se els reptes necessaris per avançar substancialment en el progrés i la qualitat de vida dels seus ciutadans. No es tracta només de millores, sinó de grans decisions transformadores”.

Fruit de les demandes d’aquesta iniciativa de la societat civil i d’un debat social cada cop més gran, neix aquesta iniciativa que té com a objectiu principal plantejar com s’ha de fer la transició cap a la Reforma Horària formulada en un moment concret en el temps, inicialment prevista per al 2016. En la forma en què està organitzada la nostra societat, el temps esdevé un factor sistèmic dins del model social. Cal cercar mesures legislatives i de promoció i sensibilització que abordin el canvi a tres nivells: a nivell macro (de la societat), a nivell meso (de les organitzacions, empreses i institucions que la componen) i a nivell micro (de les persones). Superat el debat de la conveniència, l’objectiu d’aquests treballs és debatre la viabilitat per transitar cap al retorn de Catalunya als horaris anteriors al franquisme, adaptats a la nova realitat social, econòmica i cultural.

Els agents que poden fer possible aquesta reforma se situen principalment en l’acció sobre els horaris laborals, però també en els escolars, els comercials, els culturals, els esportius, els televisius i els associatius, així com en les infraestructures públiques i privades que els puguin permetre. Tot això és el que justifica que impulsem un període de transició cap a la Reforma Horària.

Volem incidir en la reforma dels horaris de manera que s'assoleixi l'adaptació a uns temps més humans i més cívics en el marc de l'impuls de la Catalunya que ve. Treballem per consolidar el factor temps com a variable rellevant en la recerca de creixement i benestar. Aquesta iniciativa es basa en els valors del benestar, la calma, la coherència, el diàleg, la felicitat, la flexibilitat, la igualtat, la lentitud, la memòria, el pacte, el progrés, la responsabilitat, la serenitat, la sobrietat.

En resum, els tres grans reptes són: recuperar les dues hores de desfasament horari en relació a la resta del món, impulsar una nova cultura del temps a les organitzacions a favor de models més eficients i productius i recuperar el fus horari GMT que ens correspon per situació geogràfica.

En l’era de la postmodernitat, no és estrany que ens veiem obligats a anar afinant la terminologia, i fins i tot, a proposar-ne de nova, perquè els processos de canvi de mentalitat i de política social s’allarguen tant que hi ha, per una banda, un desgast del vocabulari i, per una altra, una necessitat d’anar aprofundint i obrint alhora un ventall per tal d’anar implicant cada vegada més gent en el canvi de paradigma proposat. Això és el que passa quan es tracta de les qüestions del temps i treballar de l’organització de la vida quotidiana. Es va començar parlant de racionalització d’horaris per caminar cap a uns horaris europeus, es va començar fent referència a la conciliació per acabar parlant de coresponsabilitat. I ara es fa referència al mot de Reforma Horària perquè es vol un conjunt d’innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, una modificació profunda dels horaris, és a dir, del marc i el contingut de l’organització del temps de vida quotidiana. I és que les convencions horàries són l'eix sobre el qual giren, s'articulen i es distribueixen els usos socials del temps. Per això, la reordenació horària al nostre país suposa haver d'afrontar un canvi social, laboral i educatiu amb múltiples ramificacions sobre els hàbits de la vida diària. Es tracta d'un canvi sistèmic que afecta pràcticament tot el ventall d'activitats humanes, des de la feina, l'oci, l'escola i la vida familiar fins les hores de son. I tot això ho volem fer, en definitiva, per recuperar el valor del temps.

Publicat a la Revista Valors, febrer de 2015

Escola, lleure i Reforma horària

Durant les últimes dècades l’escola s’ha convertit en un espai on hi intervenen un nombre creixent d’agents educatius i s’hi realitzen moltes activitats i serveis a més de l’activitat docent. L’oferta gairebé generalitzada del servei d’acollida de matí o de tarda i les activitats extraescolars, sumades a les complementàries, fa que l’horari de permanència a l’escola i a altres centres especialitzats de molts nens i nenes sigui molt superior al de la jornada lectiva. Les activitats i els serveis acompleixen la funció d’ajuda a la conciliació dels horaris familiars i els escolars, alhora que són un complement educatiu no formal per a l’alumnat que les realitza o en gaudeix. Però de vegades poden arribar a provocar situacions no desitjables quan el nombre total d’hores de permanència en aquests centres sigui excessiu. Massa sovint hi ha alumnes que hi passen 9 o 10 hores, tot superant la jornada laboral d’una persona adulta. Seria altament preocupant que aquesta situació acabés sent habitual.

En aquest sentit, és responsabilitat de la família, l'escola i l'Administració vetllar perquè això no passi. Cal procurar que les activitats extraescolars siguin ben diferenciades de les lectives i que serveixin per a educar dimensions personals diferents de les que es treballen en els horaris lectius i, d’una altra, posar límits als temps de permanència dels nois i noies a les escoles, que haurien de ser directament proporcionals a l’edat.

El període de vacances d'estiu fa més palesa la dificultat de compaginar el calendari escolar amb el laboral. Els canvis en el mercat laborat han fet cada vegada més generalitzada la necessitat de les famílies de disposar d’activitats lúdic educatives per tal d’atendre els nois i noies durant els períodes de vacances escolars. La crisi encara ha agreujat aquesta situació ja que moltes feines tenen horaris flexibles i poc pautats, que dificulten la cura dels infants. Al mateix temps, l’elevat índex d’atur ha dificultat l’accés de moltes famílies a aquests serveis. L’oferta tot i que és àmplia, encara és insuficient, està molt poc estructurada i és molt desigual pel que fa als nivells de qualitat. A més, no totes les famílies disposen dels recursos econòmics per fer front a les despeses que suposen. Es considera, doncs, necessari avançar vers una programació coordinada d’activitats de lleure fora del calendari escolar que garanteixi una diversificació suficient, la qualitat, la participació de tots els estaments implicats i la no exclusió per motius econòmics o socials. Aquesta hauria de comptar amb el compromís de les diverses administracions, del món associatiu i del lleure i de les pròpies famílies.

Des de la Iniciativa Ara és l’hora considerem que la millor política educativa que es pot formular actualment és la reforma horària, de manera que faci possible que les famílies disposin de més temps per atendre els nois i les noies. Evidentment, això ja no depèn del món educatiu sinó dels esforços en el marc del teixit productiu, el principal accelerador de la reforma. Per això treballem amb tots els actors implicats ja que una modificació de l’horari i el calendari escolar sense una reforma dels horaris dels pares i mares seria un fracàs estrepitós.

Publicat a la Revista Estris, febrer de 2015

Presentació de l'Anuari 2014

El caràcter revolucionari de l'esplai i l'escoltisme. Lliurament dels Premis d'Educació en el Lleure

Ahir els van lliurar els Premis d’Educació en el Lleure, convocats per la Fundació Lluís Carulla amb la col·laboració de la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Enguany a proposta del director, en Carles Duarte, m’he incorporat al Jurat, format per un equip formidable d’expertesa i saviesa en l’àmbit objecte de reconeixement.

En la intervenció vaig parlar que quan algun premi es declara desert, això vol dir que no hi concorrien les entitats de lleure. Realment l’esplai i l’escoltisme és capaç de fer moltes coses i també d’interpretar-se a si mateixes. No és casualitat, la voluntat d’innovar de forma constant en la metodologia fa que siguin organitzacions capacitades per explicar què fem.

Des de 2005, en 10 edicions, han estat reconegudes 53 entitats de 23 municipis de Catalunya i País Valencià. Comença un nou cicle amb onzena edició.

Vaig fer una reflexió sobre el caràcter revolucionari dels campaments i les colònies. Espais de convivència, de transformació educativa, escola de ciutadania, com va dir la presidenta de la Fundació Carulla, na Montserrat Carulla. Ens van voler fer creure els anys 70 que l’escoltisme era un projecte del passat. Després ens van voler fer creure que l’esplai era un projecte també superat per l’oci consumista. Les xifres demostren la força del moviment escolta i de l’esplai a Catalunya. Ningú com el director de joventut i la presidenta del CNJC saben la potència del sector.

Cal destacar el paper aglutinador de la Fundació Carulla. És important que en un moment com l’actual existeixin iniciatives privades que ajudin a la promoció i el reconeixement de l’associacionisme.

Vaig fer una mica de broma i vaig caure en el tòpic de dir que va ser molt difícil l’elecció dels guanyadors. Per acabar compartint felicitat i satisfacció per totes les entitats premiades, especialment per Acció Escolta de Catalunya i pels esplais de l’Hospitalet de Llobregat, la meva ciutat d’origen.