Jean Leon

Ceferino Carrión és un càntabre nascut als anys vint que un dia decideix colar-se de polissó en un vaixell per anar a provar sort a Los Ángeles, a on va arribar disfressat ja de Jean Leon, amb el somni de convertir-se en actor. Mai ho va ser, però la seva vida ha acabat sent protagonista d’una pel·lícula d’Agustí Vila, que, una vegada més, construeix un guió fidel al seu estil on predominen fracàs, amargor, melancolia...

Quantes persones pateixen de la pressió a la que ens sotmet la idea del triomf personal per davant de tot i la necessitat de fama –glamour- com a vehicle cap a la felicitat. I quantes es reinventen a elles mateixes i es creen un personatge al seu voltant per aconseguir-ho. Jean Leon n’és un exemple. Mai va ser actor de Hollywood però va acabar regentant el restaurant més popular de Beverly Hills, La Scala, canal de comunicació amb famosos i el món que ell desitjava vehement i que tant havia idealitzat. Mireu la pel·lícula, coneixeu el personatge i comprovareu que tots portem un Jean Leon a dins.


Publicat al Diari 20 minutos, el 6 de juliol de 2007

Pa amb tomàquet forever

A Londres menjar-se una hamburguesa a les 10 del matí a les grans multinacionals de fast food és impossible. Sembla que la llei protegeix al consumidor. De poc serveix ja que s’han afanyat a proposar productes igualment uniformes i de cost reduït, amb presència d’ingredients gens alternatius ni saludables i de la mateixa dubtosa qualitat que els productes convencionals que ja ofereixen la resta del dia.

A més, és paradoxal que aquestes eines de la globalització alimentària (menjar-ne tres cops per setmana pot provocar obesitat!) es constitueixin ara en mitjans per a la recuperació de la diversitat local gastronòmica, en aquest cas, presentant productes d’esmorzar tradicional anglès. Preneu nota, a Barcelona no hi ha cap restricció i és possible menjar-se una hamburguesa des del moment que l’establiment obre fins que tanca. En canvi, comencem més tard, deu ser que encara atreu més el pa amb tomàquet.


Publicat al Diari 20 minutos, el 2 de juliol de 2007

Llibertat condicionada

Quan sembla que gaudim de les més altes quotes de llibertat és quan més controlats estem. A partir dels moviments bancaris es pot saber qualsevol de les nostres accions i, fins i tot, intencions, així com tots i cadascun dels petits pecats que hem comès alguna vegada. Posem per cas que decidim fer un viatge. Aparentment sembla que tenim llibertat de mobilitat; és més, a Europa no hi ha fronteres i disposem d’una única moneda.

Clicant un botó «les autoritats» poden saber a on hem viatjat, on hem dormit, on i què hem comprat, on hem sopat. I molta més informació implícita: ja que poden saber si hem estat sols, acompanyats, si som turistes, estudiants o treballadors, si disposem de pocs recursos o si no ens mirem la butxaca a l’hora de viatjar. La targeta de crèdit és una agenda que parla. Fins i tot el telèfon t’anuncia que has canviat de país i t’aconsella sobre la quota més econòmica. A mi em sembla tot plegat una barbaritat, què voleu que us digui.


Publicat al Diari 20 minutos, el 22 de juny de 2007

Obert fins les sis

Conciliar l’horari de descans dels veïns i dels consumidors de temps lliure a la nit (diguem-ho així, ja que, en realitat, sortim i fem soroll gent de tota mena, no només joves!) sembla que cada cop està una miqueta més a prop. A partir d’ara, esborrarem per sempre la imatge típica dels veïns queixant-se des de les finestres i els balcons propers a les estacions de metro i els consumidors de nit deixarem de fer soroll, i de pas, també, de passar fred, a l’hivern, tot esperant que arribin les sis.

Aquesta mesura era fàcil i han trigat massa en encertar-la. Massa esforços i despeses en plans de civisme que fracassen. Una mesura que beneficia als consumidors de nit, als veïns i també al sector de negocis de l’oci nocturn. Sap greu pel sector de les xurreries, perquè potser veuran un descens de la seva demanda. O no. Ara, el proper repte que tenim és cercar la conciliació de tardes i vespres per a les famílies, com passa en altres societats avançades. Ara bé, si s’aconsegueix, aquesta serà de nota.


Publicat al Diari 20 minutos, 16 de juny de 2007