Sobre el significat jurídic de l'Estatut dels treballadors

La insistència del professor Álvaro Melero, de Direcció estratègica de l'Empresa, perquè ens llicenciem tenint clar què és l'Estatut del Treballadors, sobretot el seu significat jurídic, és un indicador rellevant d'algunes dels problemes que he explicat recentment a l'article "Bolònia en el dia a dia". Avui la cosa va de lleis...

En el context en el que ens trobem davant el tret de sortida a una imminent reforma laboral, més que necessària -o això semblen reconèixer els agents socials- seria bo tenir en compte alguns aspectes referents a l'arquitectura del dret al treball en el sistema jurídic espanyol. Intueixo que aquesta és la intenció també del professor. Comencem pel principi, doncs.

Hi havia una vegada un article que regula el dret del treball a Espanya (article 35 CE) que deia el següent:

1. Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.
2. La ley regulará un estatuto de los trabajadores.

Però tot i que formava part de la part dogmàtica de la Constitució, Título I, "De los derechos y deberes fundamentales", no formava part dels "Derechos Fundamentales" (del 14 al 29), on sí es trobaven els seus germans protegits: el dret sindical i el dret a vaga (Article 28. 1 i 28.2 respectivament).

Durant molts anys es va pensar que era un dret menor, ja que la seva regulació es feia a partir de "ley ordinaria" i per la seva aprovació només calia majoria simple. Però un dia, el Tribunal Constitucional, va sentenciar, aquesta és la seva feina, que no existia cap jerarquia possible entre les lleis orgàniques i les lleis ordinàries, al·legant que només la distició era de competència. En canvi, es reservaven les lleis orgàniques per l'aprovació i modificació d'Estatuts d'Autonomia, Règim electoral general, Desenvolupament de drets fonamentals establerts a la CE i la modificació d'institucions com el Tribunal Constitucional, el Consell d'Estat o el Defensor del poble.

També és clau l'article 53 per entendre la intensitat de la tutela:

Artículo 53.

1. Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo II del presente Título vinculan a todos los poderes públicos. Sólo por Ley, que en todo caso deberá respetar su contenido esencial, podrá regularse el ejercicio de tales derechos y libertades que se tutelarán de acuerdo con lo previsto en el artículo 161.1.a.

2. Cualquier ciudadano podrá recabar la tutela de las libertades y derechos reconocidos en el artículo 14 y la Sección primera del Capítulo II ante los Tribunales ordinarios por un procedimiento basado en los principios de preferencia y sumariedad y, en su caso, a través del recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional. Este último recurso será aplicable a la objeción de conciencia reconocida en el artículo 30.

3. El reconocimiento, el respeto y la protección de los principios reconocidos en el Capítulo III, informará la legislación positiva, la práctica judicial y la actuación de los poderes públicos. Sólo podrán ser alegados ante la Jurisdicción ordinaria de acuerdo con lo que dispongan las Leyes que los desarrollen.

El motiu és ben senzill, si hagués format part del restringit club de drets fonamentals, encara tindríem la llei original, o molt pitjor encara, com en el cas del dret a vaga, encara no disposaríem d'una llei pròpia. Per tant és considerat més com una declaració que una garantia. El dret a vaga es regeix per una norma pre-constitucional (Reial Decret-llei 17/1977, de 4 de març, de relacions del treball)! I és que Espanya és un país de contrastos: hem estat capaços d'acabar amb les ordenances laborals franquistes i no hem estat capaços de generar un consens per una llei de vaga... La conseqüència d'aquest proteccionisme pot provocar "pessimisme legislatiu" a causa de la intervencio limitadora i restrictiva davant la protecció dels drets fonamentals i la desconfiança sobre la capacitat del poder legislatiu.

D'aquí ve l'actitud del PP i Mariano Rajoy, líder de l'oposició, quan afirma el 2006 que l'Estatut de Catalunya es “objetivamente inconstitucional” perquè “contradice y quiebra la letra y el espíritu” de la Carta Magna, i va dir que “estamos en el principio del fin del Estado que diseñaron los españoles en el año 1978”.

Tornant al tema de l'Estatut, existeix doncs, una impossibilitat fàctica i jurídica de l'acompliment total dels drets socials fonamentals. L'estat no pot promoure les condicions del dret al lloc del treball. Pot ser un objectiu de política econòmica -la plena ocupació- però en general sembla que hi ha cert consens en pensar que es fa complicat reconèixer'l com a dret fonamental.

És difícil obtenir en quasevol moment un lloc de treball adequat dins de l'estructura productiva. Ni l'estat ni el sistema econòmic segreguen el nombre suficients de llocs de treball que permetin assegurar un a cada treballador.

També podríem parlar d'una contradicció entre els drets socials i els drets de llibertat. Concretament entre el dret a obtenir un lloc de treball i el dret a la llibertat de l'empresa (article 38 CE). Intentar satisfer el dret als desocupats limitant o eliminant la disponibilitat dels llocs de treball per part de l'economia privada significaria, una intervenció en els drets fonamentals dels qui disposen la propietat dels mitjans de producció.

Per una altra banda, em sorprèn l'obsessió del professor Melero perquè tinguem clar el número d'articles de l'Estatut de Treballadors, sobretot si tenien en compte que s'han fet prop de 15 reformes laborals des de que l'any 1980 s'aprovà a Ley 8/1980, del 10 de març. Més aviat, potser caldria pensar si aquest Estatut de Treballadors, s'adequa a les necessitats davant el canvi de model productiu que sí o sí s'aproxima. Podríem dir que ha estat una norma que ha envellit malament, amb intervencions quirúrgiques (any 94 i 97, sobretot). I és que davant d'una societat complexa i globalitzada, amb un tercer sector terciari en creixement, és possible que faci falta anar més enllà, amb l'objectiu de superar l'esquema de relació laboral nascut de la revolució industrial. Ara bé, això és com la Constitució, si s'ha de reformar totalment, per empitjorar-la, deixem-ho com està.

Avui llegia les notícies sobre l'aprovació de la Llei d'Economia Sostenible, una iniciativa que si bé El País s'ha encarregat de titllar d'insuficient, sembla que és una bona estratègia per canviar el canvi de patró del creixement econòmic i que permetrà resoldre, progressivament, el principal problema a l'actualitat a Espanya: el mercat de treball.

Tota una vida de vigilància

Negocios. El País, 26 de novembre de 2009. "Comienzo de una nueva era mundial, 2009; de Paul S. Samuelson:

"La idiotez del egoísmo de libre albedrío de Friedman-Hayek desaparece para siempre, o eso espero. La buena economía moderna hace que la economía sea la Ciencia de la Esperanza" ¡Al fin!".

Tota una vida de vigilància als pares dels neo-liberals.

Bolònia en el dia a dia

Vagi per endavant que no he estat mai crític amb tot el que suposa el Procés de Bolònia, i tampoc ho seré ara. Si bé, després de gaire bé tres semestres cursant la Llicenciatura de Ciències del treball, observo algunes qüestions de les que m'agradaria reflexionar. Ho centraré sobre aquest quadrimestre, en el que us he de dir, estic disfrutant molt amb els continguts. Més endavant, entendreu perquè.

Faig 5 assignatures, a dues d'elles, ens han dit que no hi haurà examen i que l'avaluació consistirà en l'assistència regular a classe i en la presentació de les pràctiques en grup que es realitzaran a les sessions, i si es fa el treball en grup o individual. Fins aquí bé. A dues assignatures més es combina pràctica a classe amb examen final tipus test. Semblant al pre-bolònia. I la cinquena assignatura combina diferents elements d'avaluació, al meu entendre, el sistema més equilibrat: un treball de recerca en grup, un treball individual sobre el treball en grup, assistència i pràctiques a classe i un examen final tipus reflexió oberta, crítica i subjectiva, que comproba les competències adquirides al llarg del curs. En resum, podríem dir que fent 5 assignatures, es poden acabar fent 2/3 examens -com els de tota la vida-, una desena de treballs i una vintena de pràctiques a classe. Tot això si s'escull la via de l'avaluació continuada. És a dir, que cada setmana hi ha alguna a fer i la tensió es manté des del primer dia fins al darrer. Abans de començar el curs, sense haver llegit cap llibre, sense haver estudiat res, preveus que al menys 2 de 5 estaran aprovades anant a classe i fents uns treballets, que si són en grup i ets hàbil, pots aprovar vegetant al classe.

Fins ara el que volia era il·lustrar-vos la vida d'un estudiant del darrer curs de Ciències del treball. El tema es complica quan observes que les demandes del professorat acostumen a ser eminentment pràctiques i sobre casos reals, i que poden estar relacionades amb el teu propi lloc de treball o sobre organitzacions de les que es pugui disposar de molta informació, en les que es requereix contacte amb persones que et permetin conèixer de primera mà el perquè de les decisions estratègiques, organitzatives, etc. I és aquí quan entre en una situació paradoxal

Aparentment les persones que treballem tenim més dificultat quant al temps per fer tota la feina que ens demanen setmanalment o amb prou feines poder assistir a totes les sessions, però acabem tenint-ho molt millor per aprofitar les oportunitats que brinden les propostes del professorat -algunes d'elles molt interessants pels mètodes innovadors i engrescadors-. En canvi, els joves estudiants, que tenen tot el temps del món, tenen dificultat per aprofitar-ho ja que s'han d'inventar en molts casos les empreses, els llocs de treball a analitzar, l'estudi de remuneracions, la política de recursos humans, etc.

Ja us podeu imaginar que la resposta a les meves demandes van encaminades a fer propostes de millora del Moviment Laic i Progressista. Gràcies a les assignatures que estic cursant aquest quadrimestre tindrem una proposta de: sistema de valoració de llocs de treball, de catàleg de perfils amb funcions i tasques, i competències de l'Oficina MLP, de Pla de formació de l'MLP... En el meu cas, com altres, s'aconsegueix que l'alumne creixi al mateix que aporta valor afegit i innovació al seu lloc de treball.

L'alumne connecta coneixement i pràctica, genera coneixement, i el comparteix al lloc de treball i a la classe. Està molt bé. El problema és quan els estudiants se'ls demana dedicació exclusiva per seguir aquest ritme i se'ls demana estar en contacte amb entorns laborals relacionats amb els seus estudis amb l'objectiu d'aprofitar molt millor les oportunitats. Alguna cosa falla. I molt em temo que anirà a més, sinó es procura prendre mesures potents que connectin decididament CONEIXEMENT, CAPITAL I TREBALL. És a dir, la Universitat, Empresa i Alumne.

Siguem optimistes però, i esperem que algun dia aquest cercle virtuós es tanqui. Ara per ara una assignatura pendent més relacionada amb el canvi de model productiu anhelat i necessari en aquest país.

La dignitat de Catalunya

Com diu un amic meu, alguna cosa s'està movent a Catalunya i no acabem de saber el què. Espectacular iniciativa dels diaris. Havia perdut la fe en el periodisme i en la seva capacitat de transformació. Tot massa conjuntural, presentista i excessivament tàctic. Malgrat que tothom en va ple, i no m'extranya, volia deixar constància en el blog, un cop avui, que el Comitè d'Acció Laica de l'MLP ha donat llum verda a l'adhesió. La pregunta a la que difícilment trobarem resposta és si els partits polítics seran capaços de donar una imatge d'unitat com sí han estat capaços els diaris catalans liderats per La Vanguardia i El Periódico. El país necessita que així sigui...

"Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable."