Finalment el 25 de novembre ha arribat i
ha passat i tots continuem igual de feliços o de cabrejats amb el
món, i sobretot igual de rics o de pobres. O no. A partir dels
primers sondejos a la nit electoral comencen les múltiples
interpretacions sobre els resultats. Es fa del tot impossible donar
una única resposta al que ha passat. Efectivament cadascú escombra
cap al seu costat, fet que cabreja als ciutadà mig. Forma part, en
gran mesura de la farsa informativa que ens ha portat a l'atzucat en
el que avui es troba Catalunya. Però vaja no és motiu això
l'article. Es tracta d'analitzar què li ha passat al PSC.
Des de l'òptica de l'esquerra nacional
cal valorar que els resultats deixen una conclusió clara: no hi ha
una alternativa progressista identificada, clara i potent que pugui
assumir i fer front als nous reptes que el país requereix. El
creixement espectacular d'Esquerra, Iniciativa i la CUP fins arribar
a un milió de vots juntament amb la devallada progressiva de PSC amb
la pèrdua de set cents mils vots en una dècada deixa el panorama de
l'esquerra més obert que mai. Ens sentirem a Navarro i Junqueras
tota la legislatura eregint-se com els caps d'oposició. No caiguem
en la trampa de CiU quan deia que era el partit més votat i no
governava. El cap de l'oposició és el de Sant Vicenç dels Horts.
A la manca d'alternativa real se li
afegeix la indefinició d'un projecte conjunt de l'esquerra plural,
sobretot per la manca de discurs renovat i d'oferta electoral. De poc
li serveix a ERC esdevenir per primer cop la primera força de
l'esquerra si no pot liderar amb claredat la vertebració d'una nova
etapa de l'esquerra nacional. I ja coneixem les seves reticències
amb PSC però també amb ICV-EUiA i les que afloraran ara amb la
irrupció de la CUP.
No fujo d'estudi. Analitzem el PSC,
partit que fins a aquestes eleccions ha exercit de cap de l'oposició
mentres no ha ostentat la presidència de la Generalitat. Cop molt
dur però que no hauria de sorprendre a ningú. Des de la meva òptica
associativa puc ben assegurar que socialistes als esplais, als
agrupaments escoltes, als casals de joves o als ateneus en queden ben
poquets. El PSC als setanta i vuitanta eren les associacions de
veïns, eren els mestres de la renovació pedagògica encapçalats
per Marta Mata, eren la cultura en majúscula i en minúscula. Què,
on i qui és ara el PSC? Primera gran relació de qüestions que
hauria de respondre's el partit.
En segon lloc, no s'ha sabut llegir per
una banda la Manifestació de l'11 de setembre. La voluntat de la
ciutadania és l'exercici del dret a decidir, un anhel que només és
capaç de capitalitzar l'esquerra emergent. El PSC s'ha quedat al
marge d'aquesta onada. El fracàs de discurs sobre la qüestió
nacional té una arrel en la dimensió democràtica. El federalisme
és unió en llibertat. Unió en llibertat és assumir el dret a
decidir com a qüestió irrenunciable sense por ni complexos de la
ciutadania. Unió en llibertat del PSC per decidir i del PSOE per
assumir que el diàleg és necessari. Una llança a favor del PSOE:
el problema probablement no és el partit germà sino una part de
dirigents catalans amb interessos contraposats a Madrid i a
Barcelona.
Aquestes dues idees entronquen amb
l'anhel de regeneració democràtica i de rebuig a l'status quo
espanyol però també català, que també lliga amb la imatge dels
grans partits PP, CiU i PSC sobre corrupció, manca de transparència,
etc.
En definitiva, la qüestió és esbrinar
si el PSC no ha sabut o no ha volgut encaixar els canvis de valors i
prioritats de la ciutadania.
El futur requereix d'una entesa entre
generacions, que des de la pluralitat, des del radicalisme
democràtic, des de la capacitat d'entendre's des de la tolerància i
la diversitat, des dels projectes activistes compartits a l'esquerra
social, des de la necessitat d'alternança davant la tercera
legislatura de CiU al govern. Aquesta entesa ha de generar il·lusió,
evitant que se separi definitivament la societat civil dels partits
polítics, deixant a la CUP el protagonisme de cusidor de l'esquerra
social amb l'esquerra política. Ho vaig dir a l'Executiva del PSC.
Estic content que la CUP hagi entrat al Parlament de Catalunya. Ara
mateix són gran part del motor associatiu del país. I no ho han
buscat. És la seva forma d'entendre la política. I això no es pot
menysprear.
Cal construir una alternativa electoral
de l'esquerra nacional, això vol dir que sigui estrictament
d'obediència catalana, que ofereixi una resposta creïble, que faci
emergir un catalanisme radical, que revolucioni la política i les
formes d'organització activista, europeista, ecologista i contrària
a qualsevol forma de temptació corrupta. Voldrà el PSC ser partícip
del canvi de paradigma? Voldrà el PSC assumir que necessita un nou
començament per a una nova època? El debat està servit.
Article publicat a El Triangle
