Salvant les distàncies de la conjuntura històrica i la trajectòria intel·lectual de cadascun d’ells, les propostes actuals de Layard i Honoré sobre economia de la felicitat i elogi de la lentitud recorden les de Russell i Lafargue a favor d’una vida més feliç i la vindicació del dret a la peresa. I és que des del temps dels déus de l’Antiga Roma fins als temps dels mercats del període actual, la vida de les persones està profundament marcada per la necessitat de configurar una ordenació temporal que no estigui estipulada per les autoritats o pels ritmes laborals.
Les transformacions econòmiques i socials han fet que l’horari esdevingui un dels elements més rellevants de la nostra realitat, un bé preuat i difícilment quantificable. La formulació de polítiques sobre aquesta qüestió és una bona eina per repensar els deures i els drets de ciutadania; de fet, fa poc Salvador Cardús expressava el seu convenciment que es tractaria de la millor política social possible. És el moment de considerar prioritari l’ús harmonitzat del temps com un element bàsic no només del benestar quotidià, de la cohesió social i del desenvolupament econòmic equilibrat, sinó també de la qualitat democràtica.
El model d’horari actual, tal com ens el descrivia el mateix Salvador Cardús el 2003 en aquell informe elaborat per encàrrec de la Generalitat de Catalunya i posteriorment oblidat en un calaix -i només recuperat per uns quants, entre els quals m’hi compto-, va ser definit per la societat industrial posterior a la Segona Guerra Mundial, i està basat en: a) una estructura industrial clàssica -matrimoni i fills-; b) una activitat laboral productiva de predomini industrial, amb horaris i localització espacial rígida i centrada en l’home; c) una dedicació a les responsabilitats reproductives i de cura familiar ateses per la dona, i d) una escola amb els horaris adaptats -i pràcticament idèntics- a la lògica industrial. Tot això, afegiria, s’agreuja en el cas espanyol per culpa de la transformació horària provocada pel desarrollismo franquista. Aquest model, però, ha saltat pels aires, i sembla que se’n comencen a adonar tant dirigents polítics com directius d’empreses i, el més rellevant, una societat farta de treballar -en cas que tingui l’oportunitat de fer-ho- més hores que un rellotge.
No és casualitat que la Iniciativa per a la Reforma Horària - Ara és l’Hora, en el moment en què compleix 6 mesos des de la seva gènesi, hagi aconseguit alguns guanys que han deixat bocabadats uns quants. Per començar, funciona a partir del treball col·laboratiu d’un grup d’experts plural i plurisciplinari que aposten perquè el pacte s’imposi a la ideologia, d’una banda, i que orienta els seus esforços a l’objectiu de dibuixar la possibilitat real del canvi en lloc de descriure la seva conveniència, de l’altra. Gràcies a aquesta estratègia, els set grups parlamentaris han donat suport a la petició a la mesa del Parlament per impulsar la creació d’una comissió específica per a l’estudi de la transició horària. Aquest consens és poc freqüent: es dóna, potser, en alguna declaració; és difícil que es doni en proposicions i s’ha verificat en comptades mocions sobre temes genèrics.
A això cal sumar-hi que dimarts passat el govern de la Generalitat, a partir d’un acord de govern, va manifestar el seu suport institucional a la Iniciativa per a la Reforma Horària amb cinc mesures que ajudaran a pensar com portar-la a terme. Destaquen l’encàrrec d’un dictamen de fonamentació sobre la transició cap a la reforma horària al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), la Conferència Catalana per a la Reforma Horària o l’impuls d’un grup de treball interdepartamental per posar fil a l’agulla a les recomanacions que se’n derivin.
D’altra banda, ens fem nostra una demanda que ja estava en marxa: l’encàrrec del Consell de Relacions Laborals de Catalunya al Consell de Treball Econòmic Social de Catalunya (CTESC) d’un dictamen que té com a objectiu valorar en quin estat es troben les recomanacions relacionades amb l’ús del temps en el món del treball. Aquest darrer informe cobra especial rellevància, ja que cal cercar mesures concretes que ajudin a compactar la jornada, suprimir l’esmorzar de mig matí (focus d’improductivitat), dinar en 45 minuts i, d’aquesta manera, recuperar el temps, amb la finalitat de sortir a les 17 o les 18 hores. El temps recuperat seria molt valuós, en tant que permetria fer país de les 18 a les 22 hores. Fer país en un sentit ampli i de base republicana: construir relacions interpersonals, consumir cultura, fer activisme social, coresponsabilitzar-se d’un temps de cura de qualitat o practicar esport. I, per descomptat, allunyar la feina i el sopar de l’hora de dormir, de manera que tinguem un son de qualitat.
La desorganització horària a Catalunya, incapaç de fer front a la complexitat del moment actual, requereix una autèntica revolució sense passamuntanyes. El temps de l’anàlisi contemplativa ja ha passat. En aquest combat polític i cívic ens trobareu immersos els propers tres anys: només aquest període. Hem posat el comptador en marxa i hi esmerçarem tots els esforços possibles fins que arribi el moment zero de la reforma. Un moment zero que esperem acabar veient com el canvi de la pesseta a l’euro o com la llei del tabac, que semblaven impensables i ara ens queden lluny en el passat i sobretot superats. Russell, i sobretot Lafargue, estarien orgullosos d’aquestes mesures.
Article publicat a l'ARA, el 21 de març de 2014
