El 1982 i coincidint amb l'any
del "canvi socialista" a Espanya, la marca de cigars cubans Cohiba va
començar a comercialitzar per al gran públic els seus prestigiosos havans,
reservats fins a aquella data per al consum diplomàtic. Sembla contrastat que
Felipe González era un fanàtic d'aquests purs així com que Fidel Castro era el
seu principal proveïdor, enviant-li caixes a la Moncloa abans de posar fi a la
seva relació d'amistat. "Fidel, tot té el seu temps. Ja és hora de
convocar eleccions" sembla que va irritar de forma irreversible Felipe
mossegant la mà de qui li donava de fumar. No està contrastat que el missatge
li fes arribar des del Azor, el iot del Caudillo amb què, faltant per primera vegada a
la sensibilitat més progressista, la icona del canvi va sortir a pescar a les
vacances del seu primer mandat. Al cap i a la fi el iot era patrimoni de
l'Estat i ja se sap que aquells "young nationalists", com els
va definir Barbara Probst Solomon, corresponsal aleshores al The New York
Times, eren molt coherents amb el patriotisme. I ho continuen sent. Una mica
més vells.
I és que sembla que per a molts nacionalistes
espanyols, entre els quals podríem incloure als tres últims presidents del
govern espanyol, la democràcia i la seva màxima expressió, les urnes , no és
una bona manera de solucionar conflictes polítics. Almenys a Catalunya.
És legítim ser nacionalista i s'agraeix la
transparència. Ser-ho menyspreant les urnes, preocupant. I venint de segons
quins figures, molt decebedor. Es
coneguda l’obsessió de Felipe González per la premsa, “el primer poder” segons
ell. És per tant molt inversemblant que no estigui al cas del context de transformacions socials,
econòmiques i polítiques en el que es troba Catalunya i que s’emmarquen el
procés sobiranista iniciat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional
contra l’Estatut. O no n’és conscient de les màximes expressions pacífiques,
cíviques, gairebé lúdiques que van significar les manifestacions del 10 de
juliol de 2010, la Diada Nacional del 2012, del 2013 amb la Via Catalana, del
2014 amb la V, del referèndum del 9N i de nou la Diada Nacional de la Via
Lliure del 2015?
Aquest cicle de mobilitzacions s’ha
caracteritzat per la seva creativitat i innovació que ha portat als seus actors
motors a prendre decisions impensables fa pocs mesos. Pel camí queden
escissions, separacions, davallades electorals d’actors tradicionalment forts,
naixement de noves estructures polítiques i també cíviques. És en aquest
context apassionant, complex, on tot s’ha mogut i es continua movent amb molta
rapidesa i les relacions causa-efecte no resulten evidents la majoria de
vegades, que veu la llum el Moviment
Avancem el 2012.
El referèndum impossible que el bipartidisme del
nacionalisme espanyol (PP i PSOE) no reconeix i rebutja, finalment veurà un
darrer capítol el 27 de setembre amb la convocatòria d’eleccions amb caràcter
plebiscitari com a única solució possible. Un tarannà plebiscitari que ja no
discuteix ni Obama, ni Merkel, ni Cameron, ni la mateixa Comissió Europea. El
27S s’articula amb la voluntat de crear un nou marc d’oportunitats a la
Catalunya que ve, reclamada de noves estructures que permetin principalment fer
que la ciutadania millori la qualitat de vida. Aquests nous instruments
requereixen però d’un marc general que doni sentit als canvis. Això és el que
justifica probablement l’entesa entre diferents organitzacions a favor d’una
candidatura civil i unitària. Aquest període constituent ha de perviure fins a
garantir la definició del nou pacte social, que en cap cas és una proposta
política tancada per imposar res a ningú, però sí que ha de garantir de la
màxima expressió de consens. Per això cal explicar bé que la seva proposta és
de defensa de les llibertats individuals, a favor del benestar i l’equitat i
per descomptat de fraternitat amb els pobles veïns.
La possibilitat d’accedir a l’estat propi pot
suposar millores socials, laborals i educatives amb múltiples ramificacions que
tindran conseqüències positives sobre els hàbits de la vida quotidiana. En
definitiva, el caràcter sistèmic i integral del procés constituent és el que
justifica l’impuls d’un nou contracte social. Un contracte social que requereix
la implicació de tots. En certa manera ens constituïm. Ho volem fer des de
baix, de manera participada. Aquest element és revolucionari en relació a la
formulació d’altres constitucions anteriors.
El Moviment Avancem, per davant de tot, reconeix
el tarannà revolucionari d’aquest període i defensa la transgressió del poder
establert, i creu que aquest és un procés sobiranista no-dependentista davant
d’un Estat i d’un Govern (en cap cas dels seus ciutadans), molt poc sensible a
les classes desafavorides. Fins i tot diríem hostil. Calen un conjunt
d’innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, una modificació
substancial del nostre status quo com a país, és a dir, del marc i el
contingut de l’organització institucional. Avui el que és sinònim de canvi és
el dret a decidir tot. Un nou país el farem entre tots i sobretot per a tots.
L’Estat i els partits del 78 que l’han sustentat
han menystingut a tota una generació, la més formada de la història, però ara
és el moment de trencar el paternalisme establert sobretot en entorns com les
àrees metropolitanes. Cal més rigor a l’hora d’explicar la viabilitat de les
pensions, la hisenda catalana i el futur dels serveis públics. Cal pedagogia
rigorosa a l’alçada dels ciutadans. La millor manera de seduir a l’indecís és
oferint garanties i un marc on tingui dret a decidir com seran les estructures
del nou país. Si així ho fem, amb pedagogia, els resultats que avalaran la
construcció d’un nou país el proper diumenge seran incommensurables i cap home
del sac dirigit des de les clavegueres del poder central aconseguiran
aturar-nos.
Darrera reflexió pel Day After: aquest
no és un procés fàcil ni s’acabarà amb el 27S. Tampoc s’arreglarà prement un
botó o amb l’aplicació de fórmules màgiques. Ara bé, hi ha un fet evident, si
hi ha una gran majoria social a favor, els següents passos seran irreversibles.
Cal caràcter però també intel·ligència.
Acabem tornant als havans Cohiba. A l'Espanya
dels desnonaments i la crisi econòmica el poble ja no fuma Cohiba. Alguns ja ni
fumen o s'han passat al cigarret electrònic. Tot té el seu temps. Fins i tot
per aquells joves nacionalistes.
Jordi del Río
Fabian Mohedano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada