Els joves diuen la seva sobre l'ús del temps de vida quotidiana

Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat de contrastar amb un grup de joves algunes de les propostes que plantejo en la publicació sobre Joves i Usos del temps que ben aviat veurà llum. La reunió va començar tard i justament vam coincidir en que cal educar en la puntualitat i en la idea del respecte del temps dels altres. Vam coincidir que la clau dels usos del temps rau en dues qüestions fonamentals: l'educació (formal, no formal i informal) i l'organització del treball.

Tot i ser tots quatre joves compromesos consideren una qüestió cabdal és fet de tenir dret a poder no fer res, el dret a avorrir-se. Em va recordar als postulat de Paul Lafargue i el seu particular "dret a la mandra". Els joves no estan gaire d'acord amb la ciutat oberta 24 hores i sí amb una organizació molt més racional dels horaris de les ciutats. Hi ha serveis que sí han de restar oberts les 24 hores com és el cas dels serveis sanitaris o el transport públic. No es veu tan clar que les escoles hagin de fer una oferta de fins a 12 hores, ja que això vol dir que hi ha infants i joves que s'hi estan massa temps. Els joves participants al taller no hi estan gens d'acord en què es liberalitzin els horaris comercials, tot i que cal tenir en compte algunes particularitats. Es considera que la liberalització és sinònim de precarització de treball juvenil. Justament són aquests horaris precaris els que dificulten les condicions de salut (hàbits alimentaris, pràctica esportiva, descans, etc.). Es coincideix que sí a l'horari europeu si es sinònim a racionalitat i sentit comú.

Hi ha una crítica generalitzada al feminisme de la diferència, que ha dificultat el full de ruta del combat de la igualtat home-dona. S'associa el seu corpus ideològic a les dones en política, en sindicats i treballadores de l'administració. Hi ha un component generacional que es resoldrà amb la renovació progressiva del feminisme. També hi ha certa critica a la visió postmoderna del paradigma dels nous usos dels temps. Es coincideix novament que els usos dels temps no es poden dissociar de les condicions nuclears (formació, treball, habitatge).

La Berta Clemente fa una reflexió via tuiter sobre la sintonia dels participants tot i la pluralitat de les diferents sensibilitats polítiques. Potser el que els hi és comú com a joves és la seva implicació i compromís social com a un ús del temps molt important a les seves vides. Gràcies Pau González, Anna Morancho, Berta Clemente i Aina Vidal per expressar el vostre punt de vista i col·laboració.

Recuperar l'èpica de la política

Ahir vaig participar a la reunió del grup que representarà a l'Agrupació de Sants-Montjuïc al Congrés del PSC el proper 16, 17 i 18 de desembre. Ja fa un temps que les intervencions van en una mateixa línia: després de l'autocrítica cal canviar coses. Es va parlar de la necessitat de reconnectar amb la ciutadania, de cuidar a la militància, capital fonamental del partit juntament amb les idees. En Joan Ferran va apel·lar a la necessitat de generar nous líders que facin trempar a l'electorat com havien fet en etapes anteriors personatges com Pasqual Maragall o Jordi Pujol. I jo vaig anar més enllà: el 20N deixem de ser un partit de govern i ara més que mai necessitem tornar a ser una organització socio-política enganxada al carrer. Per construir una aliança política el 2014 cal primer una aliança social, el xup-xup amb les associacions i la ciutadania. Cal un canvi de cultura organitzativa que ens alliberi d'excessius dogmes. Hem de deixar de ser part del problema i convertint-nos en punta de llança de les solucions. Urgentment hem de prioritzar la formació a partir del debat de les idees, l'acompanyament de la gent amb idees progressistes, al cap i a la fi honesta. Fa falta poesia, amb una estètica alliberadora i gratificant. Així serà possible recuperar la il·lusió. Necessitem una nova forma de fer política que persegueixi la felicitat personal i col·lectiva i una idea emancipadora de les dones i els homes tal com dibuixem en la nostra Declaració de Principis. Confio en la poesia que serà qui ens portarà posterioment a una política feta amb pedagogia (Rafael Campalans o Marta Mata). Renovem el mètode, canviem la cultura organitzativa, sí. Però mai no oblidem que les oportunitats estan fora. El Congrés és un bon punt de partida per posar fil a l'agulla a tots aquests desitjos col·lectius. El repte és meravellós perque parafrasejant al mestre Bertrand Russell la consecució de la felicitat és fruit de l'esforç i el treball col·lectiu.

742.000 joguines

La taxa d'atur se situa en el 19,43% a Catalunya al tercer trimestre del 2011, amb un total de 742.000 desocupats, segons l'EPA. Per sexe, la taxa d'atur masculina se situa en el 20,32%, mentre que la femenina en el 18,40%. La població ocupada decreix en 58.900 persones respecte del segon trimestre de l'any i l'ocupació total se situa en 3.076.600 persones. (Font: IDESCAT).

Començar la setmana amb criteri gastronòmic

Avui he fet un saltejat amb els bolets que va comprar la Sònia el dissabte a la Boqueria. El plaer de començar la setmana amb criteri gastronòmic. Les fotografies no són de molta qualitat, els ingredients una mica sí. En contrast als paràmetres de menjar ràpid, Slow Food és una referència per viure una vida sense preses, començant per la taula. Aquesta és l'aposta que fem a "La Bombonera".

SLOW FOOD MOVIMIENTO INTERNACIONAL PARA LA TUTELA Y EL DERECHO AL PLACER

Este nuestro siglo, que ha nacido y crecido bajo el signo de la civilización industrial, ha inventado primero la maquina y luego la ha transformado en su propio modelo de vida.

La velocidad nos ha encadenado, todos somos presa del mismo virus: la “Fast-Life”, que conmociona nuestros hábitos, invade nuestros hogares, y nos obliga a nutrirnos con el “Fast-Food”.

Sin embargo, el homo sapiens debe recuperar su sabiduría y liberarse de la velocidad que lo puede reducir a una especie en vías de extinción.

Por lo tanto, contra la locura universal de la “Fast-Life”, se hace necesario defender el tranquilo placer material.

Contrariamente a aquellos, que son los más, que confunden la eficiencia con el frenesí, proponemos como vacuna una adecuada porción de placeres sensuales asegurados, suministrados de tal modo que proporcionen un goce lento y prolongado.

Comencemos desde la mesa con el “Slow-Food”, contra el aplanamiento producido por el “Fast-Food”, y redescubramos la riqueza y los aromas de la cocina local.

Si la “Fast-Life”, en nombre de la productividad, ha modificado nuestra vida y amenaza el ambiente y el paisaje, “Slow-Food” es hoy la respuesta de vanguardia.

Y esta aquí, en el desarrollo del gusto y no en su empobrecimiento, la verdadera cultura, es aquí donde puede comenzar el progreso con un intercambio internacional en la historia, en los conocimientos y proyectos.

“Slow-Food” asegura un porvenir mejor.

“Slow-Food” es una idea que necesita de muchos sostenedores calificados, para que este modo (lento) se convierta en un movimiento internacional, del cual el caracol es su símbolo.