10 d’abril del 2010

Fins els nassos del "lideratge"

Una de les qüestions paradigmàtiques més fortes de les darreres dècades ha estat la força de la ideologia del lideratge. El seu origen està difús, però sostingudament vam ser envaïts pels “gurús”, en la majoria nord-americans, que venien a predicar en seminaris i congressos entorn que és el lideratge, com arribar a ser un líder i les avantatges de ser-ho. Es trobaven revestits d'una àura indiscutible d'èxit, en el món acadèmic i empresarial. Semblaven portadors d'un mètode que ens garantia, com a persones, institucions i país, trobar altres fites, sortir de la mediocritat, en definitiva, ser els primers.

Aquesta ideologa i els seus ideòlegs han tingut èxit. Una bona part de l'Acadèmia balla actualment al ritme d'aquest conjunt d'individus, posats al servei de la raó tecnocràtica elemental. Fa uns anys que ha traspassat a les organitzacions del tercer sector o de l'economia social. El Moviment Laic i Progressista es resisteix a la moda, però intueixo que els cursos de formació estan impregnats d'aquesta indústria. A més, difícilment l'MLP es podrà permetre el luxe d'evitar els segells de qualitat, cosins germans de la ideologia del lideratge.

I és ben curiós el seu ràpid creixement, actualment es poden comptabilitzar càtedres univeristàries, estands plens en les llibreries, en els que hi ha centenars de textos on varien les receptes; noves visites, congressos i seminaris; elaboració de jerarquies de suposats líders en tots els àmbits socials (de les quals moltes persones valioses volen formar part, i se senten degradades si no figuren en elles); programes d'entrenament -de cost elevat- als que són sotmesos executius i alts directius per perfeccionar o provar el seu lideratge; xerrades, cursos de capacitació, etc.

La ideologia del lideratge és, doncs, una indústria -de pensament- eficient. Com tota ideologia, manifesta una fam de totalitat: així, des del seu inici limitat s'ha anat expandint a tots els sectors, com si la divisió essencial entre les persones fós avui entre líders i no líders. La seva simplificació de conceptes i categories és gran i produeix el rebuig, sobre tot perquè afecta a aspectes que no són secundaris.

Es fa difícil ser subjecte de crítica ja que les seves categories principals són simples i òbvies. Són capaces d'escapulir-se i sempre s'ho fan venir bé per acomodar-se a possibles refutacions. De pas, a la pràctica, prevaleix la figura del gestor actiu (o proactiu), segur de si mateix, que matisa poc i dubta menys, que avança amb velocitat més que amb sutilesa, visible i ostentós en les seves realitzacions, pragmàtic i mancat de valors i horitzons amplis.

Potser no tindrà això alguna relació amb el perfil baix d'alguns dels nostres líders actuals? Mentrestant, confesso, que hi ha algun llibre que altre a la meva llibreria sobre lideratge... I em quedo amb una reflexió de Mark Twain: sé osado y las fuerzas poderosas te acompañarán. Res de nou.