Parlar d’horaris
tothom en sap perquè ho viu en primera persona i de forma quotidiana i
sistèmica. Sovint posem per davant vivències personals i obviem la seva dimensió
col·lectiva, sobretot les greus conseqüències que té per a la salut personal,
per a la de les organitzacions i per a la societat en general. Aquest debat que
s’està intensificant no pretén en cap cas restringir la capacitat d’acció dels
individus, tot el contrari, persegueix que la ciutadania sigui més lliure a
l’hora de decidir quan dinar i sopar, descansar, fer esport o participar de la
vida comunitària. Vagi per endavant doncs que aquesta no és un proposta per
imposar res a ningú.
Es plantegen 3
grans reptes: 1) Recuperar les dues hores de desfasament horari en relació a la
resta del món. Som l’únic, insisteixo, l’únic país del món! que dina a les 15h.
i sopa a partir de les 21h. 2) Impulsar una nova cultura del temps a les
organitzacions a favor de models més eficients i productius. Això ho compartim
amb els països mediterranis i llatins. Aquí també hauríem de fer esment al calendari
i la distribució de festius i vacances. 3) Recuperar el fus horari GMT que ens
correspon per situació geogràfica, necessitat que compartim amb França, el
BENELUX i Algèria, que també se situen a l’hora de Berlín. Fins i tot els
experts aconsellen suprimir el canvi d’hora tal com proposa ja en el programa
electoral la CDU de la cancellera Merkel.
En un context
de crisi necessitem nous vectors que ens ajudin a cercar fórmules de creixement
i benestar. S’intueix que l’horari pot ser un. La riquesa personal i
col·lectiva també és possible mesurar-la a partir de la quantitat de temps de
què disposem. Sabem que l’horari és un generador de desigualtat social. I plantejar
mesures que ens ajudin a repartir-lo millor és una manera també de reconstruir
l’estat del benestar. Cal incidir de manera urgent en la reforma dels horaris
de manera que s'assoleixi l'adaptació a uns temps més humans i més cívics.
A la pregunta
que es fan els magnífics experts que vesteixen aquesta iniciativa del perquè
ara aquesta proposta qualla i no fa 10-15 anys, tindria dues possibles
respostes: Per una banda, el moment que estem vivint, en el que es qüestiona
tot, són moltes les persones que desitgen un canvi que permeti impulsar la
Catalunya que ve. Per una altra, la garantia de transversalitat, no és
casualitat que la proposta de creació de la Comissió d’Estudi hagi tingut el
suport de tots els grups al Parlament.
Finalment, no
només és qüestió de tenacitat, sinó també de rigor i capacitat de fer baixar el
discurs a propostes concretes, sense caure en la simplificació. Ara toca el més
difícil: impulsar aquest canvi que podríem dir radical, posant d’acord en el com a múltiples actors. Ningú vol ser el
primer en cedir però tothom està predisposat a dibuixar i consensuar un moment zero que ens permeti fer el canvi
horari. I això ja és molt. Dum loquimur
fugerit invida aetas.
Publicat a la La Vanguardia, el 13 d'abril de 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada