Ignasi Llorente acaba de
publicar “A la recerca del benestar, Independentisme racional versus
nacionalisme emocional” d'Angle Editorial. Vaig tenir l'oportunitat de
compartir amb ell i amb la seva tribu la presentació. La sorpresa -o no-
va ser majúscula quan vaig veure que el pròleg era de Josep Ramoneda,
l'acte era presentat per l'Antoni Gutiérrez-Rubí, no era l'únic sociata
present aquell dia i en la intervenció no va fer servir cap vegada la
paraula independència. Després de llegir el llibre, he arribat a la
conclusió que l'Ignasi i jo formem part de la mateixa tribu, som
socialdemòcrates, que com ell diu es concreta en la defensa decidida de
les llibertats individuals, les polítiques socials i les polítiques
ambientals.
M'agrada la idea que
“l'independentisme sigui un objectiu administratiu defensant un model
d'organització, en el seu cas estatal, i que pot ser quantificat de
forma objectiva”. M'agrada perque aquest independentisme només té una
solució que és la via democràtica de l'autodeterminació, del referèndum.
M'agrada perque s'allunya del “nacionalisme com a conjunt de sentiments
i tradicions que poden no tenir cap relació amb l'administració d'una
institució i, que només pot ser analitzat des de la subjectivitat”. La
dissociació entre independentisme i nacionalisme és la que situa en un
mateix pla a demòcrates i independentistes.
Si coincidim, perquè no pertanyem al mateix partit? Moltes
etiquetes i sigles i poca heterodòxia a l'esquerra catalana. Si
Catalunya fos independent, probablement restaríem no només al mateix
partit, probablement compartiríem nucli, sobretot després de llegir el
“Decàleg incomplet, però immediat” que se situa a la part final del
llibre on demana redirigir la voracitat dels mercats, apostar per les
energies renovables, pel decreixement, per la igualtat com a dret però
també com a estratègia eficient, per la laïcitat com a arquitectura de
convivència, per repensar les ciutats a partir dels límits dels
municipis i la descentralització de les grans ciutats, per reformar el
model de sanitat i educació pública sense retallar invertint en R+D+I,
per reformular la política agrària comuna i reformar la forma en què
prenem les decisions eliminant els sistemes d'elecció indirecta,
apostant per les zones censals unipersonals o proposant programes de
legisladors populars.
L'Ignasi i la
seva tribu, en la que també incloc l'Oriol Illa i el seu llibre
“Independentisme català”, hereus -a vegades orfes- del llegat de
Carod-Rovira, necessiten d'espais de trobada amb socialistes convençuts
que les llibertats individuals estan per sobre de les emocions, de la
mateixa manera que la meva tribu necessita barrejar-se i dialogar amb
independentistes que aposten per la filosofia utilitarista -màxim
benefici per al major nombre de persones-. I aquest diàleg sincer i
constructiu és el que ens situarà de nou en una majoria social a
Catalunya si som capaços de generar una Aliança Catalana de Progrés que
defugi dels errors del passat. Aquesta nova aliança ha de superar
l'esquema actual amb propostes d'esperança partint d'una idea comuna que
explica molt bé l'Ignasi “quan millor, millor” a diferència de la
cosmovisió nacionalista “quan pitjor, millor”. La complicitat des de la
pluralitat és la que ens situa en el mateix subconjunt en l'eix
esquerra-dreta en la tria d'un camí a la recerca del benestar.
Publicat a E-notícies el 4 d'abril de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada