26 de febrer del 2013

El dret a decidir dels espanyols

En el Debat sobre l’Estat de la Nació no es va parlar de la Corona ni tampoc de la qüestió catalana. El clam social va quedar un cop més fora de la cambra, fet que demostra l’escàs patriotisme espanyol dels dirigents polítics. No queda clar si per manca de cultura política, de voluntat o d’incapacitat no van analitzat els reptes del país, d’aquesta manera difícilment es poden cercar solucions i acords globals. 

Curiosament pocs dies després es troben amb resolucions presentades sobre el dret a decidir de CiU, ERC i ICV-EUiA, i la notícia és que probablement dues d’elles seran recolzades pel PSC. El discurs sobre el dret a decidir es basa en una arrel nítidament democràtica. I no sembla una recepta que tampoc li vagi bé al conjunt d’estat. M’explico.

Farien bé al conjunt d’Espanya en començar a llegir la literatura sobre el dret a decidir que s’ha escrit a Catalunya en els darrers anys. S’albira una creixent necessitat de la ciutadania espanyola per dir la seva sobre la forma de prefectura de l’estat i també la forma d’organitzar-se i d’administrar-se (per exemple, en l’àmbit local). Sobretot una ciutadania nascuda més enllà de 1960 (actualment tots els espanyols amb menys de 53 anys!) que no han pogut exercir el dret a decidir sobre el fons i la forma d’Espanya. Han passat quatre dècades i creix la desafecció democràtica en la mesura que la majoria de la ciutadania no se senten vinculats als acords de la Transició espanyola. 

La Monarquia és la punta d’un iceberg de l’herència franquista. Es troba en una situació molt feble i afecta directament a la qualitat democràtica en primera instància i a l’autoestima dels ciutadans en segon terme. La pregunta que s’haurien de fer PP i PSOE -si la seva intenció és seguir liderant l’estat- és si estan disposats a continuar sent còmplices d’una institució sota sospita, en caiguda lliure i per descomptat, anacrònica.

El dret a decidir ha de ser necessàriament reclamat pels grans partits si realment volen seguir creient sobre la viabilitat d’un estat, que actualment es troba en un procés de decadència alarmant. Un dret a decidir que també s’ha d’eixamplar a qüestions com els ajustos que estan devastant l’estat del benestar, idea que reclamen els sindicats i les organitzacions socials. Trobaríem cinc o sis temes cabdals que perfectament es podrien sotmetre a referèndum.

El futur requereix d'una entesa entre generacions des de la pluralitat, la transversalitat i la capacitat d'entendre's. PSOE i PP necessiten amb urgència crear una pulsió regeneradora. Aquesta entesa ha de generar implicació, evitant que se separi definitivament la societat dels partits polítics i institucions. La injecció de radicalitat democràtica portarà un augment de l’autoestima dels ciutadans espanyols, de la mateixa manera que ho ha estat pels catalans el reclam de poder decidir el propi futur. 

Si a Madrid s’assumeix i es defensa la radicalitat democràtica que planteja el paradigma del dret a decidir, potser podrà entendre que Catalunya també té dret a dibuixar i posar color al seu futur.  Ara per ara tot això  sembla una quimera. De moment, avui veurem una votació històrica. Potser és el començament d’alguna cosa a Espanya, que, com moltes altres, han sortit de Catalunya.


Article publicat a E-notícies, el 26 de febrer de 2013