Dimecres a la Via Catalana, diumenge a la Festa de la Rosa

A la Via Catalana hi aniré bàsicament per que em sento identificat amb el lema que proposa l’ANC. Semblaria poc autèntic estar d’acord i quedar-me a casa. Hi aniré en família i alguns amics que tenim ganes d’expressar-nos col·lectivament després d’un any on s’han intensificat els debats sobre la qüestió nacional cada cop més lligada a la social. Hi ha molts matisos, però per sobre de tot ens uneix les ànsies de combat contra un status quo que cada cop està més inhabilitat. 

La Via Catalana és l’agregació de milers de persones il·lusionades que s’organitzen en la recerca d’un nou horitzó col·lectiu. Sembla legítim. Per altra banda, reconec que em posa la descomunal complexitat logística de la cadena humana, que està suposant un esforç organitzatiu sense precedents.

Ara bé, també és del tot legítim quedar-se a casa. No s’hi val desacreditar qui ha decidit no anar-hi, i fins i tot qui decideix organitzar actes a favor de la unitat d’Espanya. Això és la democràcia i qui no ho entengui recomano un llibre d’història o ciència política i llegeixi el capítol sobre revolucions liberals.

La majoria dels meus companys dirigents de partit es quedaran a casa. Ens veurem a la Festa de la Rosa a la Pineda de Gavà tot just quatre dies després. La gràcia del projecte polític socialista és la capacitat de suma de diferents sensibilitats catalanistes. Farem bromes i tornarem a debatre fraternalment dilluns a la Comissió Executiva Nacional sobre la situació política del país. No pot ser de cap altra manera. Aquesta és la síntesi del socialisme a Catalunya a la que no hi volem renunciar.