Som a les portes de l’aprovació del Pacte per a la Reforma Horària després de tres anys i mig de compromís per part d’un grup d’experts, del Govern de la Generalitat de Catalunya, així com de totes aquelles organitzacions empresarials, socials que s’hi han anat sumant progressivament.
No estem davant de la fórmula perfecta ni d’una fórmula màgica que ho resoldrà tot. Hem hagut de fer dialogar la crua fotografia que ens ofereixen les dades aportades en la fonamentació científica i la tossuda realitat.
Ara bé, la reforma horària sembla un fet ja irreversible, que ens ha de portar a un nou escenari i un nou paradigma en l’estructura d’organització del temps de les persones treballadores. Durant el 2016 i 2017 s’han portat a terme processos de consulta (procés participatiu arreu del territori) i de concertació (taules quadrangulars, amb patronals, sindicats, administració i experts) que han donat com a fruit tot un seguit de propostes per assolir una transformació cada cop més necessària en les empreses.
El marc competencial ens limita. No poder fer servir la legislació laboral (malgrat que les qüestions horàries es produeixen en la negociació col·lectiva) dificulta l’impuls en el teixit productiu. No tenir capacitat per condicionar no només el model de consum sinó també el model de comerç seria un salt qualitatiu. I finalment, l’horari de la televisió (cada cop menys vista) ens condiciona encara l’hora d’anar a dormir. No hi ha cap país al món que a les sis de la tarda tingui el cinquanta per cent de la gent ocupada treballant, tampoc que disposi d’una oferta horària comercial tan expansiva cada dia o miri la televisió quan tothom ja dorm.
En els darrers tres anys i mig no hem construït en cap cas cap argumentari sobre el que ens separa i sí sobre el que ens uneix amb Madrid sobre la qüestió que ens ocupa. Ha estat la manera de garantir que la reforma horària esdevingui un projecte transversal amb la implicació de tot l’arc parlamentari. Ara bé, difícilment podrem assumir el repte que ens proposem si el govern a l’estat no mou fitxa en les tres qüestions esmentades: horaris laborals, comercials i audiovisuals.
El president Rajoy, que aparentment sempre ha mostrat preocupació per la "racionalización de los horarios" va anunciar que faria un gran acord social per tancar les empreses a les sis de la tarda, si bé va oblidar que el que està realment a les seves mans és evitar que les botigues tanquin a les deu de la nit i la televisió allargui l’hora punta fins a les dues de la matinada. El gran acord del què parla la ministra Baños hauria de ser integral i no parcial.
Ens en sortirem perquè tenim la plena convicció que la reforma horària és un plantejament ferm, sense retorn i que amb més o menys dificultat es portaran a terme en els propers anys. La globalització juga al nostre favor. Sortir més enllà de les nostres fronteres i comprovar que els horaris "espanyols" no existeixen enlloc ajuda a les noves generacions a apostar pel canvi. Llàstima, però, de no disposar de totes les eines per fer-ho tot d’una.
Publicat a Nació Digital el 12 de juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada