Sembla una obvietat que el pacte fiscal arribarà a bon port si parteix del principi d'unitat dels partits catalans. I l'acord no ha de ser a qualsevol preu, ni amb xantatges sobre una eventual fractura ni amb rebaixes fruit de tertúlies de revetlla de Sant Joan. En aquesta fase en la que es troba ara el procés seria preocupant si CiU hagués d'escollir entre PSC o ERC i no pas perque encertés o no l'elecció, sino perque el fet d'haver d'escollir ja hauria suposat un fracàs total del procés. Triar entre entre un partit o un altre aniria en detriment d'un consens ampli i sòlid. En la mesura que hi hagi més unitat a Catalunya, més poder tindrem a Madrid per negociar a la segona volta. Justament perque no es pot oblidar mai el fet que és un pacte a doble volta: es pacta primer a Catalunya però després es pacta també a Madrid. Necessitem més que mai un acord per no tornar a fer el ridícul com a país.
El Govern de la Generalitat té l'obligació de lluitar pel màxim finançament i quan es negociï a Madrid, Catalunya ha de restar unida, per tant cal un acord previ. Insisteixo, és al president de la Generalitat de Catalunya a qui li correspon liderar la negociació, fins i tot d'establir el full de ruta i de seduir les altres formacions. I correspon als partits catalans lleialtat institucional, oferta de recolzament i adhesió a l'estratègia aportant elements que millorin la proposta de pacte. S'equivoca qui pensi que el fracàs de la negociació serà el de CiU. Tot el contrari, serà un fracàs com a país en la defensa dels interessos dels catalans.
En la primera volta, els socialistes hem de defensar la idea d'unitat d'acció amb la majoria de forces catalanistes per tres motius: perquè tots volem més diners per Catalunya i pels catalans, perquè volem més decisió sobre els nostres diners i també perquè volem més justícia. No ens queda altra que estar disposats a moure'ns, a buscar aquest consens amb una línia vermella molt clara: ha de ser un pacte per trobar resultats per Catalunya i pels catalans.
Els frames dels vuitanta i dels noranta han saltat pels aires. L'esperit solidari es dilueix en la mesura que creix l'independentisme no nacionalista i que creix el gruix dels que pensem que cal apostar per l'aprofundiment democràtic concedint als catalans el dret a decidir sobre les qüestions que li afecten directament (retallades, pacte fiscal o encaix a Espanya). Els catalans volem recuperar la major part dels recursos que genera i si de pas es pot ser solidari perfecte, però respectant el principi de justícia. Justament per això en la segona volta al PSC li tocarà un paper no poc rellevant i és el de fer pedagogia i convèncer als socis del PSOE que el pacte és interessant per Catalunya però també ho és per la viabilitat d'Espanya. Comença a ser insostenible que el PSC caigui dia sí dia també en fora de joc, sobretot quan no es correspon amb la realitat i és la tendència creixent de dirigents socialistes que pensem que davant dels interessos del PSOE estan els del PSC, que evidentment han de ser i són els dels catalans, la raó de ser del Partit dels Socialistes de Catalunya. Per tant, no li queda cap altra que sentir-se un actor rellevant a les dues voltes. I per això fa falta intel·ligència política, que normalment es basa en generositat, atreviment i sobretot sentit de l'humor.
Publicat a E-notícies el 24 de juny de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada