SÈRIE FELICITAT: Economia i felicitat

Les principals variables que fan més feliços els països escandinaus és que es tracta de països rics, democràtics, ben governats i que ofereixen un ampli ventall de possibilitats i de llibertats. A l'altra banda se situen els països africans. La geografia de la felicitat (Weimer) situa els països nòrdics al capdavant i els països africans al fons de la taula, deixant els llatins al mig. Curiosament, en aquests països, on tenen horaris més racionals alhora gaudeixen d'un índex d'igualtat més alt en la seva societat entre homes i dones. I, precisament això contribueix a que tingui l'índex d'efectivitat més alt de tots els països occidentals. Per tant, no només cal tenir en compte la cohesió social sinó també la productivitat i eficiència empresarial i social (Berbel).

Els estudis, doncs, demostren que els països que tenen polítiques de llibertat, amb una democràcia estable, són més feliços que aquells que viuen en dictadura. Països on la majoria de la gent té les seves necessitats bàsiques satisfetes (menjar, sostre, educació), són més feliços. "Als Estats Units, la gent és cada volta més feliç perquè hi ha menys èmfasi en les famílies, estan enfocats en l'èxit, a la feina, a aconseguir un ascens, en tenir més diners. Tenen menys temps per passar amb les seves famílies, menys temps per estar amb els amics. En països com Israel, on jo visc, és més important tenir temps de qualitat amb la gent que es vol" (Tal Ben Shahar). 

La Felicitat Nacional Bruta (FNB) o Felicitat Interior Bruta (FIB) és un mesurador que defineix la qualitat de vida en termes més holístics i psicològics que el Producte Intern Brut (PIB). El terme és proposat pel Rei de Bhutan Jigme Singye Wangchuck el 1972 com a resposta a les crítiques de la constant pobresa econòmica del país. Aquest concepte té aplicabilitat a l'economia de Bhutan, la cultura estava basada principalment en el budisme. Mentre que els models econòmics convencionals observen el creixement econòmic com a objectiu principal, el concepte de FNB es basa en la premissa que el veritable desenvolupament de la societat humana es troba en la complementació i reforç mutu del desenvolupament material i espiritual. Els quatre pilars de la FNB són: la promoció del desenvolupament socioeconòmic sostenible i igualitari, la preservació i promoció de valors culturals, la conservació del medi ambient i l'establiment d'un bon govern.

Per uns horaris de benestar (crònica d'una conferència a Sants)

El dijous 12 de desembre, al vespre, de les 7 a les 9, va tenir lloc a les Cotxeres de Sants la xerrada República Catalana, horaris europeus, amb Fabian Mohedano, promotor d’Ara és l’Hora – Iniciativa per a la Reforma Horària. El va presentar Enric Blanes, de l’equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, precedit d’una intervenció de Joan Mollà, coordinador de l’assemblea territorial, que va valorar la pregunta i la data comunicades pels partits politics aquell migdia. Sala de conferències gairebé plena. Vam gravat tot l’acte, però no vam poder retransmetre’l per streaming, al contrari que l’anterior –el publicarem al nostre canal YouTube. Era la segona xerrada del cicle El País Que Volem. La propera serà el 16 de gener, amb el títol República Catalana, participació ciutadana, amb ponents encara per decidir.

Joan Mollà va començar dient que el 12 de desembre de 2013 era un dia històric, el dia que ens havia portat la data i pregunta! Tant si ens convenç la pregunta en arbre com si no, va afegir, la política és l’art de treure el màxim profit de la realitat. “A partir d’ara treballarem pel SÍ-SÍ Podem acceptar des de l’esperit democràtic el NO. Costa molt d’entendre l’opció SÍ–NO: A on condueix?”. Va trobar que el 9 de novembre era una data tardana, i es va preguntar si podien condicionar la nostra consulta una possible victòria del NO a Escòcia, si podríem resistir tants mesos. “Estarem amatents: cal que els partits polítics estiguin d’acord a tirar-ho endavant fins a les darreres conseqüències –cosa que avui no han deixat clar–, que no s’arruguin quan, evidentment, prohibiran la consulta.”. Els ciutadans mobilitzats estarem a punt per sortir al carrer quan toqui, i mentretant persistirem en la campanya Signa un vot, el nostre pla B. “Col·lectivament, anem reflexionant, parlant i definint quin tipus de República Catalana volem, especialment en temes transversals com el d’avui. Per això té tot el sentit del món aquest cicle de xerrades amb el títol genèric El país que volem. Per això avui parlarem d’horaris. Moltes coses han de canviar i canviaran a casa nostra! Avui hem fet un pas més!”.

Enric Blanes va introduir Fabian Mohedano com l’home de conviccions més revolucionàries de la sala de conferències. Fa anys que es preocupa d’aspectes fonamentals de la nostra vida social i personal: com ens repartim les responsabilitats domèstiques els homes i les dones; com podem aconseguir uns horaris més saludables, ser més productius, tenir més temps per a la família, per a l’activitat social i cultural, per millorar el rendiment escolar, per augmentar la natalitat. Va recomanar el web d’Ara és l’hora i la seva intensa activitat a les xarxes socials. Va acabar la seva presentació amb dues preguntes:

• Necessitem la República Catalana per reformar els nostres horaris?
• Amb una República Catalana independent, serem capaços de tenir uns horaris més racionals?

Fabian Mohedano va respondre la doble pregunta amb dos sí. I va començar la seva intervenció dient que som un país creatiu, preocupat pel benestar de la gent, amb horaris que provenen dels anys seixanta, originats en el desarrollismo –som un país que viu un canvi d’etapa. Va explicar d’on provenia el seu interès pels horaris, de al constatació que al CAU de Sants, a la parròquia dels Dolors, es reunien els dissabtes, mentre que als CAU de fora es reunien els dimarts a la tarda. Comença a investigar: abandona el mite del clima, atès que al Marroc, Portugal, Grècia, Tunis, Itàlia sopen a les set. S’adona que les conseqüències dels nostres horaris són brutals:

• fracàs escolar, perquè els pares no acompanyen els fills en els deures (no és un problema del sistema escolar: allargar els horaris escolars és un disbarat)
• treballem més hores que els alemanys (que treballen de les 9 a les 5) per fer la mateixa feina (tenim un empresariat antic, que vol presencialisme; tenim sindicats que tenen por que les condicions laborals es negociïn individualment si hi ha flexibilitat horària)
• no descansem prou, dormim malament, perquè, com diu Estivill, no desconnectem: sopem tard; la programació televisiva té el prime time molt tard; estem més exposats, en conseqüència, al perill de patir accidents de treball
• llegim menys, tenim menys temps per a la cultura
• hi ha uns horaris esportius que fan entrar a les 10 a l’estadi i sortir-ne a les 12 de la nit
• tenim dificultats per participar en la vida pública, en la democràcia, sobretot a la franja de les persones de 30 a 50 anys (que tenen fills o cuiden gent gran), una de les possibles causes de la desafecció
• els jubilats no poden gaudir del seu temps perquè s’han d’ocupar dels néts.

Necessitem polítiques de conciliació, horaris emancipadors –que no són pas horariseuropeus: també són els horaris d’Austràlia o el Brasil. Hem de fer un gran esmorzar a casa, no sortir a esmorzar quan som a la feina, fer una sola pausa amb un dinar lleuger (reduir, per tant, el temps perdut en els desplaçaments al migdia per anar a dinar a casa) i sopar a casa. En definitiva, hem de compactar la jornada. Això no és revolucionari –va dir Mohedano–, sinó gairebé una involució: és tornar als nostres horaris de sempre.

Vivim un moment molt creatiu, de compromís. “Volem viure millor”, va dir Mohedano, amb horaris més racionals. Gent de totes les tendències, conservadors o progressistes, també tots els partits polítics als seus programes electorals, coincideixen a reconèixer que els nostres horaris són pèssims. L’objectiu d’Ara és l’hora – Iniciativa per a la Reforma Horària és aconseguir millor horaris, per ser més productius i per tenir més benestar. La vida saludable comprèn el benestar de les persones, el benestar de les organitzacions (empreses o institucions) i el benestar de la societat. La crisi econòmica es combat amb un marc temporal diferent.

Una altra qüestió és el fus horari: França, Catalunya, Espanya i Bèlgica hauríem de tornar al fus horari anglès (el canvi es va produir el 1940, per unificar l’horari amb l’Alemanya nazi). Hem dinat a les 12 del migdia, hora solar, durant milers d’anys –al viu torn obert de paraules que va seguir la intervenció, hi va haver unes quantes preguntes sobre el fus horari, que Mohedano va respondre exposant els diferents arguments dels qui volen mantenir el fus actual i els qui volen tornar al fus anglès, sense decantar-se ni per l’un ni per l’altre.

Com canviarem els horaris? Caldrà elaborar un dictamen plural i complet, organitzar una comissió d’estudi, arribar a un acord, sotmetre’l a consulta perquè la reforma dels horaris es debati al carrer. Ens convé dinar a la una, sopar a les set, i preservar els horaris comercials (és més democràtic), amb un prime time més avançat –ara els programes interessants come

SÈRIE FELICITAT: Psicologia i felicitat

La Psicologia positiva és una branca de recent aparició que busca comprendre, a través de la investigació científica, els processos subjacents a les qualitats i emocions positives de l'ésser humà, durant tant de temps ignorades. L'objecte d'aquest interès és aportar nous coneixements sobre la psique humana no només per ajudar a resoldre els problemes de salut mental que pateixen els individus, sinó també per assolir millor qualitat de vida i benestar, tot això sense apartar mai de la més rigorosa metodologia científica pròpia de tota ciència de la salut. En aquesta línia s'han realitzat quantiosos dades obtingudes empíricament sobre la felicitat. Peterson (2006) proposa tres grups de variables d'acord a quant es correlacionen amb la felicitat. Les variables que tenen una correlació nul·la o molt baixa amb la felicitat inclouen: l'edat de les persones, el seu gènere, el seu nivell educatiu, el tenir fills, el grup ètnic a què pertanyen, la intel·ligència i l'atractiu físic. Peterson (2006) inclou també el nivell d'ingressos com a una cosa que té poca relació amb la felicitat, tot i que altres investigacions plantegen que possiblement influeix més del que es pensava (Diener: 2008). Les variables que han demostrat una correlació moderada amb la felicitat són: el nombre d'amics, l'estar casat (en general les persones casades reporten ser més feliços), l'espiritualitat, la quantitat d'activitats d'oci, la salut física, l'ésser acurat i fer bé les coses, l'extraversió i el poder prendre decisions basades en un mateix més que en pressions o conseqüències externes. Finalment, les variables que es correlacionen més fortament amb la felicitat inclouen: la gratitud, l'optimisme, el tenir feina, la freqüència amb la qual es tenen relacions sexuals, el percentatge del temps que un sent afectes positius, el nivell de felicitat d'un bessó idèntic i l'autoestima (Peterson, 2006).

Seligman proposa, una equació: Felicitat = S + C + V. La lletra S es refereix al "set" genètic, al paquet genètic que hereten les persones dels seus avantpassats. Hi ha persones que des que neixen són més entusiastes, optimistes i en general més feliços. D'altres, en canvi, veuen la vida a través d'un filtre fosc. Els estudis mostren que aquest tret hereditari, a diferència d'altres com l'altura, sí que pot modificar-se. Requereix prendre consciència d'allò i treballar dur, amb la tècnica adequada. La lletra C es refereix a les "circumstàncies" que s'ha d'afrontar en la nostra vida: el nostre nivell econòmic, edat, matrimoni, salut, educació, entre d'altres. Seligman ha fet estudis que demostren que després d'un nivell mínim d'ingressos, no hi ha correlació entre els diners i la felicitat. El matrimoni, en canvi, sí que és una circumstància que fomenta o disminueix la felicitat, segons els últims estudis. Una altra variable de "circumstàncies" és l'entorn en què cada persona li toca viure a la infància. Finalment la lletra V es refereix als factors que estan sobre la "voluntat " dels individus. S'han desenvolupat estudis que confirmen que les persones més felices poden viure més i més sanes i obtenen millors resultats en diferents activitats, tant socials, com a professionals.

SÈRIE FELICITAT: Filosofia i felicitat

L'utilitarisme és la teoria que converteix la utilitat (entesa com felicitat o benestar) en l'únic criteri de felicitat. Es tracta d'orientar l'acció a aconseguir" la major felicitat per al major nombre". I per "felicitat "s'entén el plaer i l'absència de dolor, mentre que la "infelicitat" és el dolor i la privació del plaer. Però, com definir la "felicitat del major nombre"? En aquest punt les teories de Mill i de Bentham divergeixen: Per Bentham la felicitat està vinculada a la quantitat de plaer. És, doncs, una concepció aritmètica, agregativa. Per a Mill, per contra, l'important és la qualitat dels plaers, per això els plaers de l'esperit són més importants que els del cos, i és preferible ser "un Sòcrates insatisfet" abans que un porc satisfet. Una altra diferència bàsica entre Mill i Bentham es troba en el paper de la felicitat. Per a Bentham considera que la felicitat de l'individu s'identifica amb els interessos de la humanitat. Anar contra la satisfacció d'un desig individual és anar contra la humanitat de la que aquest individu forma part per que tota satisfacció ha de ser considerada imparcialment com dotada del mateix valor. Per això de vegades se l'identifica amb l'utilitarisme individualista. Per a Mill, en canvi, donat l'estat actual de les nostres societats, s'ha de distingir entre la satisfacció purament privada i el bé públic. Certament s'ha de treballar per reduir la diferència entre tots dos, però mentrestant, el sacrifici d'un individu pel bé públic ha de considerar la virtut més alta. D'aquí que es designi seva posició com utilitarisme altruista. (Alcoberro: Internet).