El dijous 12 de desembre, al vespre, de les 7 a les 9, va tenir lloc a les Cotxeres de Sants la xerrada República Catalana, horaris europeus, amb Fabian Mohedano, promotor d’Ara és l’Hora – Iniciativa per a la Reforma Horària. El va presentar Enric Blanes, de l’equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, precedit d’una intervenció de Joan Mollà, coordinador de l’assemblea territorial, que va valorar la pregunta i la data comunicades pels partits politics aquell migdia. Sala de conferències gairebé plena. Vam gravat tot l’acte, però no vam poder retransmetre’l per streaming, al contrari que l’anterior –el publicarem al nostre canal YouTube. Era la segona xerrada del cicle El País Que Volem. La propera serà el 16 de gener, amb el títol República Catalana, participació ciutadana, amb ponents encara per decidir.
Joan Mollà va començar dient que el 12 de desembre de 2013 era un dia històric, el dia que ens havia portat la data i pregunta! Tant si ens convenç la pregunta en arbre com si no, va afegir, la política és l’art de treure el màxim profit de la realitat. “A partir d’ara treballarem pel SÍ-SÍ Podem acceptar des de l’esperit democràtic el NO. Costa molt d’entendre l’opció SÍ–NO: A on condueix?”. Va trobar que el 9 de novembre era una data tardana, i es va preguntar si podien condicionar la nostra consulta una possible victòria del NO a Escòcia, si podríem resistir tants mesos. “Estarem amatents: cal que els partits polítics estiguin d’acord a tirar-ho endavant fins a les darreres conseqüències –cosa que avui no han deixat clar–, que no s’arruguin quan, evidentment, prohibiran la consulta.”. Els ciutadans mobilitzats estarem a punt per sortir al carrer quan toqui, i mentretant persistirem en la campanya Signa un vot, el nostre pla B. “Col·lectivament, anem reflexionant, parlant i definint quin tipus de República Catalana volem, especialment en temes transversals com el d’avui. Per això té tot el sentit del món aquest cicle de xerrades amb el títol genèric El país que volem. Per això avui parlarem d’horaris. Moltes coses han de canviar i canviaran a casa nostra! Avui hem fet un pas més!”.
Enric Blanes va introduir Fabian Mohedano com l’home de conviccions més revolucionàries de la sala de conferències. Fa anys que es preocupa d’aspectes fonamentals de la nostra vida social i personal: com ens repartim les responsabilitats domèstiques els homes i les dones; com podem aconseguir uns horaris més saludables, ser més productius, tenir més temps per a la família, per a l’activitat social i cultural, per millorar el rendiment escolar, per augmentar la natalitat. Va recomanar el web d’Ara és l’hora i la seva intensa activitat a les xarxes socials. Va acabar la seva presentació amb dues preguntes:
- Necessitem la República Catalana per reformar els nostres horaris?
- Amb una República Catalana independent, serem capaços de tenir uns horaris més racionals?
Fabian Mohedano va respondre la doble pregunta amb dos sí. I va començar la seva intervenció dient que som un país creatiu, preocupat pel benestar de la gent, amb horaris que provenen dels anys seixanta, originats en el desarrollismo –som un país que viu un canvi d’etapa. Va explicar d’on provenia el seu interès pels horaris, de al constatació que al CAU de Sants, a la parròquia dels Dolors, es reunien els dissabtes, mentre que als CAU de fora es reunien els dimarts a la tarda. Comença a investigar: abandona el mite del clima, atès que al Marroc, Portugal, Grècia, Tunis, Itàlia sopen a les set. S’adona que les conseqüències dels nostres horaris són brutals:
- fracàs escolar, perquè els pares no acompanyen els fills en els deures (no és un problema del sistema escolar: allargar els horaris escolars és un disbarat)
- treballem més hores que els alemanys (que treballen de les 9 a les 5) per fer la mateixa feina (tenim un empresariat antic, que vol presencialisme; tenim sindicats que tenen por que les condicions laborals es negociïn individualment si hi ha flexibilitat horària)
- no descansem prou, dormim malament, perquè, com diu Estivill, no desconnectem: sopem tard; la programació televisiva té el prime time molt tard; estem més exposats, en conseqüència, al perill de patir accidents de treball
- llegim menys, tenim menys temps per a la cultura
- hi ha uns horaris esportius que fan entrar a les 10 a l’estadi i sortir-ne a les 12 de la nit
- tenim dificultats per participar en la vida pública, en la democràcia, sobretot a la franja de les persones de 30 a 50 anys (que tenen fills o cuiden gent gran), una de les possibles causes de la desafecció
- els jubilats no poden gaudir del seu temps perquè s’han d’ocupar dels néts.
Necessitem polítiques de conciliació, horaris emancipadors –que no són pas horariseuropeus: també són els horaris d’Austràlia o el Brasil. Hem de fer un gran esmorzar a casa, no sortir a esmorzar quan som a la feina, fer una sola pausa amb un dinar lleuger (reduir, per tant, el temps perdut en els desplaçaments al migdia per anar a dinar a casa) i sopar a casa. En definitiva, hem de compactar la jornada. Això no és revolucionari –va dir Mohedano–, sinó gairebé una involució: és tornar als nostres horaris de sempre.
Vivim un moment molt creatiu, de compromís. “Volem viure millor”, va dir Mohedano, amb horaris més racionals. Gent de totes les tendències, conservadors o progressistes, també tots els partits polítics als seus programes electorals, coincideixen a reconèixer que els nostres horaris són pèssims. L’objectiu d’Ara és l’hora – Iniciativa per a la Reforma Horària és aconseguir millor horaris, per ser més productius i per tenir més benestar. La vida saludable comprèn el benestar de les persones, el benestar de les organitzacions (empreses o institucions) i el benestar de la societat. La crisi econòmica es combat amb un marc temporal diferent.
Una altra qüestió és el fus horari: França, Catalunya, Espanya i Bèlgica hauríem de tornar al fus horari anglès (el canvi es va produir el 1940, per unificar l’horari amb l’Alemanya nazi). Hem dinat a les 12 del migdia, hora solar, durant milers d’anys –al viu torn obert de paraules que va seguir la intervenció, hi va haver unes quantes preguntes sobre el fus horari, que Mohedano va respondre exposant els diferents arguments dels qui volen mantenir el fus actual i els qui volen tornar al fus anglès, sense decantar-se ni per l’un ni per l’altre.
Com canviarem els horaris? Caldrà elaborar un dictamen plural i complet, organitzar una comissió d’estudi, arribar a un acord, sotmetre’l a consulta perquè la reforma dels horaris es debati al carrer. Ens convé dinar a la una, sopar a les set, i preservar els horaris comercials (és més democràtic), amb un prime time més avançat –ara els programes interessants come
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada