PSUC i PSC

No sé si influit per les consignes del 15M i la reclamació de “Democràcia Real” o si fruit dels anys d'experiència al moviment associatiu, el que més he trobat a faltar en aquests tres anys de militància de partit són grans dosis de lliurepensament. És a dir, de l'exercici de llibertat a l'hora de veure, raonar i actuar dels seus membres.

Probablement no només sigui una qüestió npmés del PSC. És més, val a dir que durant molts anys aquesta “cohesió interna” dels socialistes era un referent i motiu d'admiració per als aparells dels altres partits. Ara bé, la deriva poc liberal en la manera de prendre les decisions i l'exercici de control absolut sobre les bases té unes repercussions poc favorables, sobretot en la seva voluntat fundacional de sumar el màxim de gent d'esquerres. En l'esquema d'anàlisi de la realitat DAFO diríem que aquesta és la Debilitat més forta del partit.

Observem altres organitzacions que han patit devallades monumentals com és el cas del PSUC, que després d'una crisi d'identitat i de travessia pel desert, és capaç de reconstruir un projecte polític a partir de quatre passos determinants: 1) Reformulació del projecte ideològic apostant per l'ecosocialisme 2) Segmentant els seus públics a partir de dos productes ICV i EUiA -no sense una crisi monumental- 3) Ampliació de les formes de combat i renovació del llenguatge i 4) Assoliment d'un relleu generacional real que apartava a la vella guàrdia comunista protagonista de la transició. Un dels resultats d'aquesta cadena de valor és que el darrer sondeig dóna a ICV-EUiA com a la primera força jove a la ciutat de Barcelona.

Tornant al PSC, què hauria de fer el principal partit de l'esquerra per evitar convertir-se en el nou PSUC o pitjor encara en la UCD? És un problema de projecte polític socialdemòcrata? És la càrrega del vell somni federalista? És l'embolcall i l'estratègia de presentació davant la ciutadania el que grinyola? O és la inexistència d'un relleu generacional en els llocs clau de poder? Anem a pams.

Res fa sospitar que sigui el projecte polític, els socialistes francesos acaben de guanyar les eleccions amb un discurs a favor de la dignitat i la laïcitat. Els valors del projecte socialista són vigents i el que cal és cercar coherència entre el que som i el que acabem aplicant. És més un problema de credibilitat que no pas d'oferta ideològica.

Potser el PSC no té cap necessitat d'enterrar el comunisme, com va haver de fer PSUC, però sí el vell somni federalista. O com a mínim renovar-lo en una estratègia més neutral, és a dir, que siguin els propis ciutadans que exerceixin el dret a decidir la federació a Espanya o la independència de Catalunya. En certa manera, és una renovació del federalisme. Si els comunistes van abandonar de forma més o menys dolorosa el comunisme per ser una altra cosa, perquè no pot abandonar el PSC el federalisme sense deixar de ser socialista?

Hi ha qui pensa que part de la solució és canviar la imatge. La identitat actual entorn “al quadrat vermell” ha acompanyat als socialistes en els moments de més altes cotes de poder i per tant s'associa a aquesta etapa. El canvi d'imatge hauria de ser la conseqüència d'altres iniciatives. S'ha demostrat, que l'eslògan “nou PSC” ha estat poc creïble si no s'acompanya d'altres mesures.

I quant a les persones, element clau de qualsevol organització, el relleu iniciat el 12è. Congrés no ha estat finalitzat. Fa falta que persones que no tenen res a veure amb les batalles de la transició esdevinguin els motors del PSC. Però no només això, necessitem que els dirigents -joves o mitjans- no tinguin por a exposar cap decisió al sotmetiment de les bases del partit o conjunt de la ciutadania. He conegut forces persones procedents d'aquella època que han estat capaces d'aixecar projectes molt sòlids, ideològicament coherents, i que s'hi han deixat la pell. Ara bé, malauradament a l'hora de sotmetre's a auditories de qualitat democràtica, suspenen de forma sistemàtica.

La renovació en fons i forma requereix que sigui acompanyada d'un gir democràtic, llibertari, emancipador. La qualitat democràtica s'ha d'expressar en el nivell intern i l'extern. Són benvingudes fórmules generoses i atrevides com la d'Avancem que neix dissabte 30 de juny a Sant Feliu de Codines per treballar a favor d'una aliança catalana de progrés i a nivell intern fa falta una transformació del partit extremadament tancat, departamentalitzat i jerarquitzat en un partit xarxa tal com proposa Lourdes Muñoz o Antoni Gutiérrez-Rubí. Les primàries ciutadanes són una bona oportunitat per trencar aquest model de partit decimonònic.

Dit tot això, la meva generació intueixo que no està disposada a veure CiU governar 23 anys de forma consecutiva. I per això treballem des del dia que es van perdre les eleccions, amb la il·lusió de vertebrar noves formes honestes i creïbles i sobretot democràtiques i lliure.

Publicat a e-notícies el 28 de juny de 2012