29 de maig del 2013

Intervenció a la presentació del llibre "Joventut i temps: cap a una política utilitarista"

Entre amics, experts, curiosos, periodistes i gent del moviment associatiu juvenil, hem presentat el llibre Joventut i temps: cap a una política utilitarista. L'Albert Claret, el Salvador Cardús i el Raimond Blasi han estat les persones que m'han acompanyat a la taula. Reprodueixo la meva intervenció:



Intervenció a la presentació del llibre
“Joventut i temps. Cap a una joventut utilitarista”
Espai Jove La Fontana, 28 de maig de 2013


El primer que us vull dir és que em fa molta il·lusió fer aquesta presentació en aquest equipament. El 2004 es va fer el FMJB’2004 en el marc del Fòrum de les Cultures i el millor llegat com a reconeixement a la mobilització de 8000 joves d’arreu del món va ser l’obtenció d’aquest equipament.  Vaig tenir l’oportunitat de fer la maionesa com a president del CJB i ara ja és una realitat.  Tan real que casi no podem fer la presentació aquí a causa de l’activitat que hi ha. Gràcies per tant al CJB per la cessió d’aquest espai tan emblemàtic per a la ciutat i per a la gent jove. L’any vinent farà deu anys del Festival i és una constatació el temps passa volant.

Mireu, he rebut tres crítiques al llarg d’aquests dies quan us he anat enviant el targetó d’invitació:

1.   Horari de la convocatòria. És el drama que vivim en aquest país, disposem d’uns horaris irracionals. Acabar la presentació d’un llibre a Barcelona gaire bé a l’hora que els francesos o els portuguesos es posen a dormir sembla sorprenent. A tot això li intento dedicar hores per demostrar les conseqüències que van tenir els canvis d’horaris a causa del ‘pluriempleo’ als primers anys de foscor –i sobretot gana-. Mireu, sóc molt optimista: enfocs conservadors i progressistes coincideixen en dir que necessitem tornar als horaris dels anys 30. Per tant si IESE (Núria Chichilla) o l’Ignacio Buqueras (Comissión Nacional para la Racionalización de los Horarios) i enfocaments com el de Jordi Ojeda de Rational Time i o d’altres com el dels que estem a la taula i al públic, són semblants en l’anàlisi, només ens cal que ens hi posem d’acord. O que fem posar d’acord als responsables institucionals, que al cap i a la fi són els que tenen el poder per la reforma horària.

Però en aquest país tot és molt lent. Sobretot aquelles decisions de grans dimensions. Dilatació de decisions que s’hi afegeixen a d’altres producte de la dificultats de la gestió del temps de vida quotidiana.

Per exemple, i només a tall d’exemple i que no sembli cap retret perquè no ho és. El naixement d’aquest dossier és una víctima d’aquesta dilatació i dificultat de la gestió quotidiana, que si em permeteu explicaré: Vaig trigar 3 mesos en lliurar l’encàrrec i hem trigat 18 mesos en editar-lo i presentar-lo. Fixeu-vos si fa temps que quan me’l van encarregar encara no sabia que tindria una filla i d’aquí un mes serem pares per segona vegada.

2.   Unes quantes persones m’han qüestionat perquè convidava al professor Salvador Cardús. I és que sembla que transversalitat en aquest país està mal vista. En Cardús és una de les persones referents en la qüestió de les polítiques del temps. La seva tesi doctoral hi està relacionada i algunes publicacions l’avalen. De fet, li he proposat fer una col·laboració per escriure junts un informe que demostri la importància del temps com a estructura d’estat. Amb en Cardús per tant, ens lliguen algunes coses: la preocupació pel país, l’anàlisi dels usos del temps i, pel que veig, la passió/odi que aixeca entre els que ens coneixen.

3.   El títol del llibre: “Cap a una joventut utilitarista”. Vaig fer tres possibles títols i l’Elena Sintes -a qui vull agrair-li la seva confiança final en l’encàrrec des de l’Ajuntament-, el va escollir. L’Utilitarisme. La política útil. En el llibre vindico una nova política, que recuperi aquella vella idea de fer les coses en benefici del màxim nombre de persones, en aquest cas joves, en la recerca de la felicitat. En temps postmoderns, he preferit la intuïció de l’Elena i apostar per l’utilitarisme com a idea força. Que com diu la Irene Balaguer és una mala traducció de l’anglès. Hi estem d’acord. Jordi del Rio diu que l’èxit d’un document està el seu títol. En aquest cas, no ens calia un títol per vendre llibres o clicks. Per tant ja em semblava bé. 

***

El dossier pretén tres coses:

1.   Metodològicament: Enfocar les polítiques de joventut des del temps. O enfocar el temps en les polítiques de joventut. Intentar construir un relat diferent, analitzant els paradigmes d’unes i altres polítiques i creuar-les. Els experts que avui hi sou ja em direu si he estat capaç i aporto alguna cosa nova en l’intent de ruptura epistemològica.

2.   Políticament: Donar una imatge positiva de la gent jove. No és cert que els joves tenen tot el temps del món. Els joves fan esport, es formen, consumeixen cultura ni que sigui a través d’Internet, i això sí, no van a missa. I com aquestes dades moltes altres que permeten descobrir que el concepte Ni-Ni és un invent mediàtic, importat de Madrid. Ara, que si continuem com estem potser ho sí aconseguirem. Si ja em semblaven brutals les xifres d’atur el 2011 quan vaig compilar les dades, les que hi ha actualment són encara més esgarrifoses.

3.   Estratègicament. Plantejar idees, propostes que poden incorporar-se a les polítiques de joventut per als propers anys, tenint en compte la dimensió del temps. Cercar una joventut feliç no té perquè ser una cosa cara. En cap cas una despesa i en tots els casos, una inversió. Les polítiques de joventut com moltes de les polítiques públiques emergeixen en contextos de creixement i ara ja sabem que moltes coses que es feien ja no es tornaran a fer. El que intento demostrar és que no calen grans pressupostos per plantejar estratègies útils per a la gent jove. A vegades és qüestió de sentit comú i per tant d’enfocament de l’anàlisi.

***

Aquests dies es parla d’oferir esperança als joves i quin paper ha de jugar Europa en aquest sentit. Avui mateix el president de França fa una crida a la UE per combatre l’atur. La pregunta de com generar esperança entre la gent jove ens l’hauríem d’haver fet abans. Bé, potser encara estem a temps de fer-ho per a noves generacions.

La clau és donar valor al temps de vida quotidiana i això és una qüestió de valors i educativa, com moltes de les propostes que es fan en el dossier.

 “Vivim en una societat infantilitzada -li he llegit a en Cardús- pel que fa a la comprensió del temps. Ningú té temps per a res i tothom el perd així que pot”. I un quan es fa gran, doncs se n’adona de les hores perdudes al bar de la facultat o al parc flirtejant gaire bé sempre amb poc èxit.

Cal educar de petits en la importància del temps. I no fer-ho des d’aquell enfoc adultocràtic “quan siguis gran...”. Educar en el temps també és plantejar una creuada a favor de la mobilitat sobretot europea. Cal que els nostres joves es moguin i coneguin altres formes de vida i altres horaris.

La felicitat està molt vinculada amb la implicació social i voluntària. Fem doncs que participin moltes més adolescents i joves dels que ho fan ara. L’educació cívica és clau per al combat de la indignació i de la desafecció. Us ben asseguro que l’activisme és molt econòmic.

El combat dels consumismes (paradisos artificials, que no fiscals) també es una de les qüestions claus i que té molta importància l’educació.

També hi ha una qüestió que és l’aprenentatge a viure en ciutats. A mi em va tocar viure l’ordenança municipal del civisme i paral·lelament el projecte Joves i Nit va plantejar alternatives que permetessin la convivència i no l’expulsió dels joves, com ha passat en molts municipis.

I finalment, la memòria. Conèixer perquè tenim els horaris que tenim i que no és una qüestió del clima. Això lliga amb allò de la mobilitat, sortir de la bombolla i l’unanimisme en el que vivim.

Bé, aquestes són algunes de les estratègies que es concreten amb propostes i que es fonamenten en un anàlisi previ de la realitat juvenil. I amb això acabo.

***

Agraeixo a tots aquells que heu participat d’una manera o altra en l’elaboració dels dossier i que esteu recollits en els crèdits. Esteu immortalitzats allà i no cal que torni a dir els noms.

Gràcies a en Cardús per acceptar venir. No ens coneixem de res i per tant, diu molt d’ell que acceptés casi sense haver-se llegit el text. A l’Albert Claret, el president del CJB i a l’Ajuntament de Barcelona, concretament al Raimond Blasi, per ser-hi avui presentant el material.

Acabo amb una frase de Benjamin Franklin – que surt al llibre- i que intento aplicar-me cada dia quan em llevo i que em permeto recomanar-vos: el més difícil que hi ha en aquesta vida és: guardar un secret, perdonar un greuge i aprofitar el temps. Per tant, sigueu discrets, gens rancorosos i feu moltes coses. Us puc ben garantir que jo he disfrutat fent aquest llibre. Mil gràcies.