Intervenció a la presentació del llibre
“Joventut i temps. Cap a una joventut utilitarista”
Espai Jove La Fontana, 28 de maig de 2013
El primer que us vull
dir és que em fa molta il·lusió fer aquesta presentació en aquest equipament.
El 2004 es va fer el FMJB’2004 en el marc del Fòrum de les Cultures i el millor
llegat com a reconeixement a la mobilització de 8000 joves d’arreu del món va
ser l’obtenció d’aquest equipament. Vaig
tenir l’oportunitat de fer la maionesa com a president del CJB i ara ja és una
realitat. Tan real que casi no podem fer
la presentació aquí a causa de l’activitat que hi ha. Gràcies per tant al CJB
per la cessió d’aquest espai tan emblemàtic per a la ciutat i per a la gent
jove. L’any vinent farà deu anys del Festival i és una constatació el temps
passa volant.
.jpeg)
Mireu, he rebut tres
crítiques al llarg d’aquests dies quan us he anat enviant el targetó
d’invitació:
1. Horari
de la convocatòria. És el
drama que vivim en aquest país, disposem d’uns horaris irracionals. Acabar la
presentació d’un llibre a Barcelona gaire bé a l’hora que els francesos o els
portuguesos es posen a dormir sembla sorprenent. A tot això li intento dedicar
hores per demostrar les conseqüències que van tenir els canvis d’horaris a
causa del ‘pluriempleo’ als primers anys de foscor –i sobretot gana-. Mireu, sóc
molt optimista: enfocs conservadors i progressistes coincideixen en dir que
necessitem tornar als horaris dels anys 30. Per tant si IESE (Núria Chichilla)
o l’Ignacio Buqueras (Comissión Nacional para la Racionalización de los
Horarios) i enfocaments com el de Jordi Ojeda de Rational Time i o d’altres com
el dels que estem a la taula i al públic, són semblants en l’anàlisi, només ens
cal que ens hi posem d’acord. O que fem posar d’acord als responsables
institucionals, que al cap i a la fi són els que tenen el poder per la reforma
horària.
Però
en aquest país tot és molt lent. Sobretot aquelles decisions de grans
dimensions. Dilatació de decisions que s’hi afegeixen a d’altres producte de la
dificultats de la gestió del temps de vida quotidiana.
Per
exemple, i només a tall d’exemple i que no sembli cap retret perquè no ho és. El
naixement d’aquest dossier és una víctima d’aquesta dilatació i dificultat de
la gestió quotidiana, que si em permeteu explicaré: Vaig trigar 3 mesos en
lliurar l’encàrrec i hem trigat 18 mesos en editar-lo i presentar-lo. Fixeu-vos
si fa temps que quan me’l van encarregar encara no sabia que tindria una filla
i d’aquí un mes serem pares per segona vegada.
2.
Unes quantes
persones m’han qüestionat perquè convidava al professor Salvador Cardús. I és que sembla que transversalitat en aquest país
està mal vista. En Cardús és una de les persones referents en la qüestió de les
polítiques del temps. La seva tesi doctoral hi està relacionada i algunes
publicacions l’avalen. De fet, li he proposat fer una col·laboració per
escriure junts un informe que demostri la importància del temps com a estructura
d’estat. Amb en Cardús per tant, ens lliguen algunes coses: la preocupació pel
país, l’anàlisi dels usos del temps i, pel que veig, la passió/odi que aixeca
entre els que ens coneixen.
3.
El títol del llibre: “Cap a una joventut
utilitarista”. Vaig fer tres
possibles títols i l’Elena Sintes -a qui vull agrair-li la seva confiança final
en l’encàrrec des de l’Ajuntament-, el va escollir. L’Utilitarisme. La política
útil. En el llibre vindico una nova política, que recuperi aquella vella idea
de fer les coses en benefici del màxim nombre de persones, en aquest cas joves,
en la recerca de la felicitat. En temps postmoderns, he preferit la intuïció de
l’Elena i apostar per l’utilitarisme com a idea força. Que com diu la Irene
Balaguer és una mala traducció de l’anglès. Hi estem d’acord. Jordi del Rio diu
que l’èxit d’un document està el seu títol. En aquest cas, no ens calia un
títol per vendre llibres o clicks. Per tant ja em semblava bé.
***
El dossier pretén
tres coses:
1.
Metodològicament: Enfocar les polítiques de joventut des del temps. O
enfocar el temps en les polítiques de joventut. Intentar construir un relat
diferent, analitzant els paradigmes d’unes i altres polítiques i creuar-les.
Els experts que avui hi sou ja em direu si he estat capaç i aporto alguna cosa
nova en l’intent de ruptura epistemològica.
2.
Políticament: Donar una imatge positiva de la gent jove. No és
cert que els joves tenen tot el temps del món. Els joves fan esport, es formen,
consumeixen cultura ni que sigui a través d’Internet, i això sí, no van a
missa. I com aquestes dades moltes altres que permeten descobrir que el
concepte Ni-Ni és un invent mediàtic, importat de Madrid. Ara, que si continuem
com estem potser ho sí aconseguirem. Si ja em semblaven brutals les xifres
d’atur el 2011 quan vaig compilar les dades, les que hi ha actualment són
encara més esgarrifoses.
3.
Estratègicament. Plantejar idees, propostes que poden incorporar-se a
les polítiques de joventut per als propers anys, tenint en compte la dimensió
del temps. Cercar una joventut feliç no té perquè ser una cosa cara. En cap cas
una despesa i en tots els casos, una inversió. Les polítiques de joventut com
moltes de les polítiques públiques emergeixen en contextos de creixement i ara
ja sabem que moltes coses que es feien ja no es tornaran a fer. El que intento
demostrar és que no calen grans pressupostos per plantejar estratègies útils
per a la gent jove. A vegades és qüestió de sentit comú i per tant d’enfocament
de l’anàlisi.
***
Aquests dies es parla
d’oferir esperança als joves i quin paper ha de jugar Europa en aquest sentit. Avui
mateix el president de França fa una crida a la UE per combatre l’atur. La
pregunta de com generar esperança entre la gent jove ens l’hauríem d’haver fet
abans. Bé, potser encara estem a temps de fer-ho per a noves generacions.
La clau és donar
valor al temps de vida quotidiana i això és una qüestió de valors i educativa,
com moltes de les propostes que es fan en el dossier.
“Vivim en una societat infantilitzada -li he
llegit a en Cardús- pel que fa a la comprensió del temps. Ningú té temps per a
res i tothom el perd així que pot”. I un quan es fa gran, doncs se n’adona de
les hores perdudes al bar de la facultat o al parc flirtejant gaire bé sempre
amb poc èxit.
Cal educar de petits
en la importància del temps. I no fer-ho des d’aquell enfoc adultocràtic “quan
siguis gran...”. Educar en el temps també és plantejar una creuada a favor de
la mobilitat sobretot europea. Cal que els nostres joves es moguin i coneguin
altres formes de vida i altres horaris.
La felicitat està
molt vinculada amb la implicació social i voluntària. Fem doncs que participin
moltes més adolescents i joves dels que ho fan ara. L’educació cívica és clau
per al combat de la indignació i de la desafecció. Us ben asseguro que
l’activisme és molt econòmic.
El combat dels
consumismes (paradisos artificials, que no fiscals) també es una de les
qüestions claus i que té molta importància l’educació.
També hi ha una qüestió que és l’aprenentatge a viure en ciutats. A mi em va tocar viure l’ordenança municipal del civisme i paral·lelament el projecte Joves i Nit va plantejar alternatives que permetessin la convivència i no l’expulsió dels joves, com ha passat en molts municipis.
I finalment, la
memòria. Conèixer perquè tenim els horaris que tenim i que no és una qüestió
del clima. Això lliga amb allò de la mobilitat, sortir de la bombolla i
l’unanimisme en el que vivim.
Bé, aquestes són
algunes de les estratègies que es concreten amb propostes i que es fonamenten
en un anàlisi previ de la realitat juvenil. I amb això acabo.
***
Agraeixo a tots
aquells que heu participat d’una manera o altra en l’elaboració dels dossier i
que esteu recollits en els crèdits. Esteu immortalitzats allà i no cal que
torni a dir els noms.
Gràcies a en Cardús
per acceptar venir. No ens coneixem de res i per tant, diu molt d’ell que
acceptés casi sense haver-se llegit el text. A l’Albert Claret, el president
del CJB i a l’Ajuntament de Barcelona, concretament al Raimond Blasi, per
ser-hi avui presentant el material.
Acabo amb una frase
de Benjamin Franklin – que surt al llibre- i que intento aplicar-me cada dia
quan em llevo i que em permeto recomanar-vos: el més difícil que hi ha en
aquesta vida és: guardar un secret, perdonar un greuge i aprofitar el temps.
Per tant, sigueu discrets, gens rancorosos i feu moltes coses. Us puc ben
garantir que jo he disfrutat fent aquest llibre. Mil gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada