Un país i un partit sense amos

Clemenceau, un dels artífexs polítics de la fi de la Primera Guerra Mundial, va deixar escrit que “la guerra és un assumpte massa greu per confiar-lo només als militars”. Hi afegim: i la política en mans dels polítics. Almenys en les d’aquells que menystenen la vitalitat de la societat civil. Un procés tan complex com el que viu Catalunya no reeixirà sense la seva incorporació. I és que Catalunya no és una realitat simbòlica i acabada com voldrien alguns. És la suma de futurs que es construeixen sobre la voluntat de ser, si se’ns permet la metàfora, un sol municipi, un sol poble. Escoltant, sense lideratges messiànics, allunyats d’alguna manera de la Transició i que fugin del curt termini. Un país sense amos que no oblidi que aquesta necessitat pivota també sobre una dimensió social exigent amb un bon govern dels recursos públics.

El PSC ha estat el partit que millor havia sintetitzat els anhels de la societat catalana. Jordi Pujol -ara en hores baixes- ho ha reconegut en diverses ocasions, la més simbòlica amb motiu de l’escrit introductori de La pàtria dels humans. Història del socialisme català (Edhasa, 2003). Però la suma de resultats electorals adversos parla per ella mateixa. Les explicacions són complexes. Raimon Obiols assenyala en les seves excel·lents memòries polítiques recentment publicades - El mínim que es pot dir (RBA, 2013)- que, mentre que les esquerres històricament han basat el seu catalanisme en el concepte de ciutadania, el nacionalisme conservador ho feia en el d’identitat. Ara, fruit de la crisi i els desacords amb un estat sovint sord a les nostres demandes, s’han desplaçat les percepcions i molts federalistes també són favorables a la independència. Els dubtes que planteja l’actual procés s’expressen mimèticament al si del PSC. I amb un problema afegit, de cultura política. Els aires fundacionals de socialisme llibertari han donat pas a un socialisme un xic agre, poc permeable, que sovint viu d’esquena a realitats que no siguin les estrictament municipals, cada vegada més concentrades geogràficament i que dilueixen el seu repte fundacional: governar Catalunya. Un repte que entroncava amb les seves arrels històriques: un partit socialista i català. I federalista allunyat de l’unanimisme. I sense amos. La celebració de primàries obertes al PSC potser és la darrera oportunitat de tornar a connectar amb aquest repte.

El federalisme no tindrà credibilitat si no incorpora sense complexos el dret de la ciutadania a expressar-se en relació al seu futur col·lectiu. Creiem simptomàtic assenyalar que els que signen aquest article probablement votarien diferent en la consulta, però el que ens uneix com a socialistes -la primacia de la democràcia, juntament amb l’anhel d’unitat de l’esquerra- és superior al que ens separa. Conscients que cal una nova situació que superi un devaluat estat de les autonomies. Potser aquest procés no és ara prioritari però segurament ho és una mica més que els endogàmics esforços dedicats a redactar protocols de relació amb partits germans o improbables documents de reforma constitucional aigualits per no ferir sensibilitats. Conscients de l’intent d’alguns de contaminar el procés del dret a decidir. Conscients que el debat contra la corrupció política s’ha de situar amb més rellevància acompanyant el procés. Camparà Millet impunement pels nostres carrers en un eventual estat propi?

Som activament optimistes. Formem part d’un moviment, Avancem, que creu que s’ha d’assumir lideratge des de dins del procés com vam fer amb la immersió lingüística. I de la direcció d’un partit federalista que ha apostat electoralment pel dret a decidir sumant per un Parlament de 107 electes a favor d’aquest punt de trobada d’un anhel: veure la ciutadania de Catalunya decidint el seu futur. I ho desitgem per tres motius.

Primer, perquè és indissociable a la nostra ideologia d’arrel utòpica: més democràcia. Segon, per resoldre democràticament l’atzucac en el qual ens trobem: una fletxa i no una baldufa, en paraules ben trobades de Celestino Corbacho. I finalment, pel the day after. Volem veure modificat un statu quo que es manté des de fa molts anys, sovint sobre còmodes fonaments identitaris. Veure desentronitzada una casta política conservadora dedicada a homogeneïtzar, sovint amb complicitats a l’altra banda de l’Ebre, una ciutadania plural. ¿Continuarà la nostra televisió pública sent concebuda com la segona residència del poder polític dominant? ¿Signarem un nou Concordat amb el Vaticà? Madrid restarà a la mateixa distància i moltes coses, com la pobresa i l’atur, poden seguir tristament igual.

Apostem, doncs, per la construcció d’un nou subjecte polític: una confluència de les esquerres que sigui alternativa real a CiU. Que superi velles i desdibuixades fronteres, capaç d’agregar sensibilitats. Que eviti que les línies vermelles de cada tradició portin rodes a mida de cadascuna de les visions. Una proposta per al centreesquerra catalanista, laic, reformista i contra tota segregació social i lingüística. Nosaltres, amb modèstia, hi tenim quelcom a dir. De moment esperem no haver tergiversat un dels imperatius bàsics requerits per tal de comunicar-ho: saber com fer-ho.


Fabian Mohedano i Jordi del Río
Publicat al Diari ARA el 27 de maig de 2013