26 de febrer de 2013

El dret a decidir dels espanyols

En el Debat sobre l’Estat de la Nació no es va parlar de la Corona ni tampoc de la qüestió catalana. El clam social va quedar un cop més fora de la cambra, fet que demostra l’escàs patriotisme espanyol dels dirigents polítics. No queda clar si per manca de cultura política, de voluntat o d’incapacitat no van analitzat els reptes del país, d’aquesta manera difícilment es poden cercar solucions i acords globals. 

Curiosament pocs dies després es troben amb resolucions presentades sobre el dret a decidir de CiU, ERC i ICV-EUiA, i la notícia és que probablement dues d’elles seran recolzades pel PSC. El discurs sobre el dret a decidir es basa en una arrel nítidament democràtica. I no sembla una recepta que tampoc li vagi bé al conjunt d’estat. M’explico.

Farien bé al conjunt d’Espanya en començar a llegir la literatura sobre el dret a decidir que s’ha escrit a Catalunya en els darrers anys. S’albira una creixent necessitat de la ciutadania espanyola per dir la seva sobre la forma de prefectura de l’estat i també la forma d’organitzar-se i d’administrar-se (per exemple, en l’àmbit local). Sobretot una ciutadania nascuda més enllà de 1960 (actualment tots els espanyols amb menys de 53 anys!) que no han pogut exercir el dret a decidir sobre el fons i la forma d’Espanya. Han passat quatre dècades i creix la desafecció democràtica en la mesura que la majoria de la ciutadania no se senten vinculats als acords de la Transició espanyola. 

La Monarquia és la punta d’un iceberg de l’herència franquista. Es troba en una situació molt feble i afecta directament a la qualitat democràtica en primera instància i a l’autoestima dels ciutadans en segon terme. La pregunta que s’haurien de fer PP i PSOE -si la seva intenció és seguir liderant l’estat- és si estan disposats a continuar sent còmplices d’una institució sota sospita, en caiguda lliure i per descomptat, anacrònica.

El dret a decidir ha de ser necessàriament reclamat pels grans partits si realment volen seguir creient sobre la viabilitat d’un estat, que actualment es troba en un procés de decadència alarmant. Un dret a decidir que també s’ha d’eixamplar a qüestions com els ajustos que estan devastant l’estat del benestar, idea que reclamen els sindicats i les organitzacions socials. Trobaríem cinc o sis temes cabdals que perfectament es podrien sotmetre a referèndum.

El futur requereix d'una entesa entre generacions des de la pluralitat, la transversalitat i la capacitat d'entendre's. PSOE i PP necessiten amb urgència crear una pulsió regeneradora. Aquesta entesa ha de generar implicació, evitant que se separi definitivament la societat dels partits polítics i institucions. La injecció de radicalitat democràtica portarà un augment de l’autoestima dels ciutadans espanyols, de la mateixa manera que ho ha estat pels catalans el reclam de poder decidir el propi futur. 

Si a Madrid s’assumeix i es defensa la radicalitat democràtica que planteja el paradigma del dret a decidir, potser podrà entendre que Catalunya també té dret a dibuixar i posar color al seu futur.  Ara per ara tot això  sembla una quimera. De moment, avui veurem una votació històrica. Potser és el començament d’alguna cosa a Espanya, que, com moltes altres, han sortit de Catalunya.


Article publicat a E-notícies, el 26 de febrer de 2013

9 de febrer de 2013

Comunicat "Cap a un Moviment d'Educació Popular a Catalunya"


El Moviment Laic i Progressista i l'Associació de Mestres Rosa Sensat convoquen un acte per impulsar 
un nou moviment educatiu al país


Sota el lema “Cap a un Moviment d'Educació Popular a Catalunya” s'ha convocat un acte que té previst reunir a 200 persones procedents de les institucions i del teixit associatiu educatiu, social i cultural del país


L'objectiu dels convocants és convidar a persones i entitats procedents de diferents tradicions a sumar en un mateix moviment que posi la persona en el centre de l'acció. Tradicions com la de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, la de l'Escola Nova de la mestra Rosa Sensat, i la pedagogia progressista de Marta Mata; la de l'escola catalana, pública, laica, coeducativa, democràtica; la dels ateneus, la tradició de l'escoltisme i dels esplais.


Data: 11 de febrer de 2013
Lloc: Sala d'actes de Rosa Sensat, av. drassanes 8 (Barcelona)
Hora d'inici: 20 h.

Hi intervindran:
Carles Agustí, comissionat de Participació i associacionisme
Santi Castellà, president del Moviment Laic i Progressista
Joan-Francesc Pont, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia
Irene Balaguer, presidenta de Rosa Sensat
Neus Munté, consellera de Benestar social i Família de la Generalitat de Catalunya

El manifest serà llegit per un monitor d'esplai i una mestra, que representen les dues peces clau d'aquest projecte: el treball en comú entre els moviments d'educació no formal i d'educació formal.



Nivells de corrupció: Incoherència, manca d'ètica i delicte

La corrupció política és el conjunt d'actituds i activitats amb les quals una persona transgredeix compromisos adquirits amb d'altres persones, utilitzant la confiança i els privilegis atorgats per aquests acords presos, amb l'objectiu d'obtenir un benefici aliè al bé comú. Una defició acadèmica impecable. Ara bé, la corrupció té expressions invisibles o subtils.

Una primera forma de corrupció és la traició als propis valors personals, és a dir la incoherència. Un exemple clar és la duplicitat de càrrecs -orgànics i institucionals- que tenen una intenció de mantenir el control sobre els espais democràtics de decisió. Un altre  el fet d'obviar les propostes de limitació de mandats. És un nivell de corrupció invisible perque afecta a la integritat de l'individu. Ningú comet cap delicte sent vint anys regidor o alcalde d'una ciutat, però no és gaire coherent amb l'esperit de construcció democràtica, permanent i col·lectiva a la que ha d'aspirar un servidor públic. Tampoc és delicte tot que sí èticament reprovable convertir-se en un cent-mileurista ampliant els sous locals amb dietes estratosfèriques de la l'ATM, la Diputació i altres corporacions i que poden arribar als cinquanta mil euros en alguns casos.

Un segon nivell subtil és la manca d'ètica. Apareix per exemple en casos l'ús al límit d'informació, el caciquisme en la selecció de persones que malauradament s'allunyen de la meritocràcia. Sembla més fàcil col·locar un amic a l'Admistració pública que un bon professional que hagi passat per la política torni a l'empresa privada. Assistim a un sistema deficient i pervers. Les administracions més sensibles a la corrupció són aquelles que tenen un major nombre de treballadors públics que deuen el seu càrrec a un nomenament polític. Per altra banda, hi ha casos en els que tot i que l'atribució d'un delicte no porta finalment a la culpabilitat, sovint hi ha indicis clars de manca d'ètica.

I finalment, el nivell explític de corrupció, quan l'encausament i la imputació acaben malament per al servidor públic. El tràfic d'influències, els suborns els fraus, la malversació, la prevaricació i un llarg etcètera amb múltiples formes variades i combinades.

Es fa del tot necessari dissociar entre la qüestió jurídica i la dimensió ètica. La corrució invisible, subtil és un problema ètic i polític. 

Per altra banda, les conseqüències devastadores que tenen determinants comportaments sobre l'espai públic. Determinats partits acaben per estendre una àmplia xarxa de persones i interessos que es converteix en una mena de caciquisme postmodern. La creació d'una elit política professional i tancada en si mateixa fa que sigui menys representativa de la societat en general i més aïllada de les seves preocupacions, molt més depenent del lideratge del partit i menys independent en les seves opinions. El problema és que entre la ciutadania hi ha la idea general que els servidors públics es mouen fonamentalment per interessos econòmics personals, fet que els apropa més al fenomen de la corrupció.

Sorprèn una mica que aquestes qüestions ètiques, polítiques i jurídiques no les haguem tractat obertament a la Comissió Executiva Nacional del PSC. La situació és greu com per passar de puntetes o pitjor encara potser per seguir mirant cap a una altra banda. La única aparició contundent i sòlida la de Raimon Obiols a un Consell Nacional de desembre de 2012. Un oasi en un mar de dubtes.