Moment màgic a l'Òpera de Roma contra la Itàlia de Berlusconi

El pasado 12 de marzo, Silvio Berlusconi debió enfrentarse a la realidad. Italia festejaba el 150 aniversario de su creación y en esta ocasión se representó en Roma la ópera Nabucco, de Giuseppe Verdi, dirigida por el maestro Ricardo Muti.

Nabucco evoca el episodio de la esclavitud de los judíos en Babilonia, y el famoso canto "Va pensiero" es el canto del coro de esclavos oprimidos. En Italia, este canto es un símbolo de la búsqueda de la libertad (en los años en que se escribió la ópera, Italia estaba bajo el imperio de los Habsburgo).

Antes de la representación, Gianni Alemanno, alcalde Roma, subió al escenario para pronunciar un discurso en el que denunciaba los recortes del presupuesto de cultura que estaba haciendo el Gobierno, a pesar de que Alemanno es miembro del partido gobernante y había sido ministro de Berlusconi. Esta intervención del alcalde, en presencia de Berlusconi que asistía a la representación, produjo un efecto inesperado.

Ricardo Muti, director de la orquesta, declaró al "Times": "La ópera se desarrolló normalmente hasta que llegamos al famoso canto "Va pensiero". Inmediatamente sentí que el público se ponía en tensión.

Hay cosas que no se pueden describir, pero que uno las siente. Era el silencio del público el que se hacía sentir hasta entonces, pero cuando empezó el "Va Pensiero", el silencio se llenó de verdadero fervor. Se podía sentir la reacción del público ante el lamento de los esclavos que cantan: "Oh patria mía, tan bella y tan perdida."

Cuando el coro llegaba a su fin, el público empezó a pedir un bis, mientras gritaba "Viva Italia" y "Viva Verdi". A Muti no le suele gustar hacer un bis en mitad de una representación. Sólo en una ocasión, en la Scala de Milan, en 1986, había aceptado hacer un bis del "Va pensiero". "Yo no quería sólo hacer un bis. Tenía que haber una intención especial para hacerlo" - dijo Muti -.

En un gesto teatral, Muti se dio la vuelta, miró al público y a Berlusconi a la vez, y se oyó que alguien entre el público gritó: "Larga vida a Italia!". Muti dijo entonces:

"Sí, estoy de acuerdo: "Larga vida a Italia", pero yo ya no tengo 30 años, he vivido ya mi vida como italiano y he recorrido mucho mundo. Hoy siento vergüenza de lo que sucede en mi país. Accedo, pues, a vuestra petición de un bis del "Va Pensiero". No es sólo por la dicha patriótica que siento, sino porque esta noche, cuando dirigía al Coro que cantó "Ay mi país, bello y perdido" , pensé que si seguimos así vamos a matar la cultura sobre la cual se construyó la historia de Italia. En tal caso, nuestra patria, estaría de verdad "bella y perdida".

Muchos aplausos, incluidos los de los artistas en escena. Muti prosiguió. "Yo he callado durante muchos años. Ahora deberíamos darle sentido a este canto. Les propongo que se unan al coro y que cantemos todos el "Va pensiero"

Toda la ópera de Roma se levantó. Y el coro también. Fue un momento mágico. Esa noche no fue solamente una representación de Nabucco, sino también una declaración del teatro de la capital para llamar la atención a los políticos.

El nou portal MLP ja és una realitat

La nova web de l'MLP ja és una realitat. Des d'avui el portal de la coordinadora està en marxa. El podeu visualitzar aquí. A la home es poden llegir notícies de les entitats membres o del propi MLP així com posicionaments polítics en referències a qüestions d'actualitat. Altres apartats destacats són: Documents en el que es pot trobar escrits de rellevància i Galàxia Laica on estan vinculats els blocs personals de dirigents i activistes lliurepensadors. Hi ha dos apartats més que permet linkar amb les webs de les entitats membres i amb les entitats amb qui es manté vincles d'amistat o col·laboració. El compromís de les entitats és d'alimentar el portal amb l'objectiu de convertir-lo en un espai de referència i cohesió de la coordinadora.

Comissió Executiva XIIè Congrés del PSC

Aquesta és la composició de la Comissió Executiva Nacional fruit del XIIè. Congrés del PSC. La meva àrea és de recent creació i comportarà probablement l'impuls d'una nova sectorial que reculli entitats, col·lectius i persones que treballen a favor dels drets civils i de la laïcitat.

Primera Secretaria: Pere Navarro

Secretaria d’Àrea d’Acció Política: Antonio Balmón

Secretaria d’Àrea d’Organització: Daniel Fernández
- Joan Canongia (Secretaria d’Implantació territorial)
- Esteve Terradas (Secretaria de Formació i adjunt a Implantació territorial)
- Rafael Roig (vocal)

Secretaria d’Àrea de Canvis Socials, Medi Ambient i Sostenibilitat: Núria Marín
- Imma Moraleda (Secretaria de Política de les dones)
- Marina Geli (Secretaria de Gent gran)
- Josep Maria Sala (Secretaria de Nova ciutadania)
- Maribel Garcia (Secretaria de Cultura tradicional i popular)
- Jordina Freixanet (Secretaria de Medi ambient i Sostenibilitat)
- Iolanda Pineda (Secretaria de Solidaritat i Cooperació)

Secretaria d’Àrea de Política Municipal: Manuel Bustos
- Jordi Hereu (vocal)
- Marc Mur (vocal)
- Ana del Frago (vocal)

Secretaria d’Àrea de Ciutadania i Societat Civil: Núria Parlón
- Josep Mayoral (Secretaria d’Educació)
- Pilar Díaz (Secretaria d’Universitats i Recerca)
- Lídia Santos (Secretaria de Justícia)
- Ferran Pedret (Secretaria de Moviments socials)
- Fabián Mohedano (Secretaria de Llibertats públiques i Drets civils)
- Laia Bonet (Secretaria de Funció pública i Seguretat)

Secretaria d’Àrea de Política Europea, Internacional i per la Mediterrània: Josep Fèlix Ballesteros
-Esther Niubó (Secretaria de Política europea)

Secretaria d’Àrea d’Economia: Rocío Martínez-Sampere
-Montse Colldeforns (Secretaria de Política fiscal)
-Carles Ruiz (Secretaria d’Empresa, Innovació i Societat de la informació)
-Joan Rangel (Secretaria de Nou model productiu)
-Jordi Terrades (Secretaria de Polítiques energètiques)
-Ana López (Secretaria de Comerç i Turisme)
-Mònica Lafuente (Secretaria d’Agricultura i Món rural)

Secretaria d’Àrea d’Innovació Política i Impuls de l’Aliança Social i de Progrés: Joan Ignasi Elena
-Jordi del Río (Secretaria de Qualitat democràtica)
-Jordi Martí (Secretaria de Cultura)
-Daniel Font (Vocal)

Secretaria d’Àrea de Cohesió Territorial: Àngel Ros
-Lluis Miquel Pérez (vocal)

Secretaria d’Àrea de Cohesió Social: Eva Granados
-Esperança Esteve (Secretaria de Salut)
-Jordi Serra (Secretaria de Benestar social i Ocupació)

Secretaria de Comunicació i Portaveu: Jaume Collboni
-Jordina Freixanet (Secretaria de Xarxes socials)
-Aroa Arauzo (Secretaria adjunta de Xarxes socials)

"Tinc una amiga a Mali" Campanya de Cooperacció

Des de Cooperacció, l'ONG laica i progressista de la coordinadora, ens conviden a conèixer la Campanya “Tinc una amiga a Mali” on podrem conèixer de primera mà la història de la Fatoumata, una dona jove maliana, que gràcies a una petita intervenció quirúrgica ha recuperat la seva vida. Fatoumata només és un petit exemple de la situació en la que viuen moltes de les
seves compatriotes. Les mutilacions genitals, els matrimonis precoços i la maternitat primerenca, entre d’altres, són algunes de les violències que viuen milers de dones a Mali i que fan que aquest país sigui un dels més adversos del món per a les dones.

Des de fa dos anys donen suport a una organització, Iamaneh Mali, associació sense afany de lucre, que treballa per millorar la salut física, psicològica i social de les dones, les mares i els seus
infants. Aquesta entitat és la que treballa a terreny, fonamentalment en zones molt rurals, i fa sensibilització sobre el tema, detecció i seguiment dels casos fins a arribar a l’alta mèdica. Tot aquest treball es pot fer a partir dels recursos gestionats per Cooperacció a través d’entitats públiques i donacions privades. Aquesta Campanya va dirigida a obtenir recursos per complementar les intervencions quirúrgiques que representen un cost de 150€ cada una.

El passat 19 de novembre, i gràcies a la col·laboració de diverses sòcies i voluntàries, van realitzar a Vic, l’acte “Tu participes, elles transformen”, on es van recollir 660€ per la Campanya i aquesta ha estat la xifra que ha inaugurat el marcador. Així ens conviden que coneguem la història de la seva amiga, Fatoumata i, la de tantes altres dones a Mali. També ens demanen si ens sembla bé que ho fem extensiu a les nostres amistats.

Diada del soci solidari del FCBarcelona

Avui hem tingut l'oportunitat de trobar-nos les entitats socials a la seu del FC Barcelona amb motiu de la Diada del soci solidari que ha impulsat el club i que tindrà lloc demà en ocasió del partit de Copa del rei al Camp nou contra l'Hospi.

Aquesta fotografia correspon al final de l'acte en la que hem pogut conèixer el President Sandro Rosell, ens l'ha presentat en Gerard Guiu, un professional de les relacions públiques com la copa d'un pi i que exerceix de cap de gabinet del president.

Ambient solidari en el que hem pogut conversar amb Ramon Terrassa, representant de la Generalitat de Catalunya i amb Àngels Guiteras, presidenta de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. També hem trobat caps escoltes de l'AE Lola Anglada d'Acció Escolta, així com d'altres agrupaments i esplais.

Calen iniciatives d'aquestes grans organitzacions reconegudes com és el cas del FC Barcelona, la Fundació Marató de TV3 i d'altres com la campanya impulsada pel Banc d'Aliments, si bé el més important és treballar dia a dia des de tots els espais polítics, econòmics i socials perque el major nombre de persones puguin escollir el seu destí material lliurement.

La securalització inevitable de l'escoltisme i el Bisbe Novell

Llegeixo amb preocupació les notícies procedents de la Catalunya central en les que s'expliquen que el Bisbe Novell vol que els 13 agrupaments escoltes de Solsona siguin confessionals.

En l'editorial d'aquesta setmana al Full Diocesà, el bisbe de Solsona fa un pas més enllà en la seva particular Nova Evangelització i proposa un pla senzill per "recuperar l'estil educatiu cristià" dels agrupaments escoltes i per esdevenir aquests un "instrument d'evangelització dels infants i les seves famílies".

En la glossa setmanal, Novell recorda que "des de fa més de cinquanta anys, els capellans del nostre bisbat han anat fundant agrupaments escoltes a les nostres parròquies", i esmenta com ell mateix va crèixer en un agrupament escolta, va ser-ne cap, va fer de consiliari i fins i tot va ajudar a fundar-ne un.

Arran d'una reunió amb els responsables generals i de les demarcacions relacionades amb el Bisbat, Novell ha constatat que existeixen simultàniament dins el moviment "agrupaments que volen educar cristianament i agrupaments que ho rebutgen", un plantejament que no comparteix el bisbe solsoní, doncs vol treballar "perquè tots els agrupaments de la diòcessi siguin confessionals".

Més endavant, explica en la carta, Novell va convocar tots els rectors i vicaris de parròquies que tenen agrupaments per explicar-los aquest plantejament, i aquests van reconèixer "que els agrupaments de llurs parròquies no eduquen segons la fe cristiana". En aquesta reunió es va acordar començar "un procès d'aproximació als agrupaments per proposar-los un pla senzill per a recuperar l'estil educatiu cristià i per esdevenir un instrument d'evangelització dels infants i les seves famílies".

Aquesta notícia no és cap sorpresa per a qui segueixi amb atenció les declaracions del Bisbe de Solsona i respon clarament al procés d'enfortiment de la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge (FCEG). Sembla que el procés de secularització de la societat catalana que comporta també la secularització definitiva de l'escoltisme i el guiatge català, com és lògic, no senta gaire bé a la jerarquia catòlica.

Els dirigents escoltes i guies viuran en els propers anys moments d'intensitat i desitgem generositat per part de tothom i sobretot respecte a un mètode i una organització centenària com és l'escoltisme i el guiatge català.


Podeu llegir més a: Nació Solsona i Regió 7

Compromís renovat

Avui he fet un tuit que deia "Moment molt emocionant de renovació del meu compromís amb el país, el lliurepensament i l'emancipació personal i pública". Tres pilars clars a partir dels quals m'agradaria basar el meu treball dins la Comissió Executiva Nacional del PSC en els propers 4 anys. Els tres eixos es poden aplicar tant mirant cap endins com cap enfora del partit.

M'agradaria ser un digne portador dels ideals lliurepensadors de Gemma Martín, pionera de la represa del Moviment Laic i Progressista, que ens acaba de deixar. Ella és una persona clau en el meu apropament i afiliació al PSC. També ho vull ser de Joan-Francesc Pont, Vicenç Molina, Enric Benages, Andrés Cascio, Santi Castellà, Pilar Soler, entre d'altres, amics fraternals compromesos amb més o menys distància amb el projecte socialista.

Voldria seguir el camí iniciat per Marta Mata, continuat per Assumpta Baig, de connexió de la política amb la educació, de cosir el socialisme amb la renovació pedagògica, amb l'educació popular. Quin gran repte!

Cadascú té un somni quan assumeix una responsabilitat d'aquestes dimensions. El meu és tornar a veure gent emocionada amb un projecte nítidament progressista. I per això vull contribuir decididament a articular l'aliança social. I això passa per posar-me mans a l'obra amb esforç i creativitat en impulsar el full de ruta proposat per Joan Ignasi Elena des de la Secretaria d'Innovació política i Impuls de l'Aliança Catalana de Progrés.

No puc acabar el primer post ja com a secretari nacional del PSC sense agrair a qui ha fet possible el meu encaix en la CEN, en Joan Ignasi Elena. També voldria assenyalar a Javi López, primer secretari de la JSC, qui va ser la primera persona que em va dir que jo havia de tenir més protagonisme en aquesta nova etapa. I per acabar, als companys de l'Agrupació Sants-Montjuïc per les seves felicitacions sinceres i honestes.

Se'ns gira feina. Resto a la vostra disposició.

Comissió permanent de luxe per a l'Escola El Sol

Avui hem donat el tret de sortida a la nova Comissió permament de l'Escola Lliure El Sol. Segons l'Article dels Estatuts la seva funció és la de ser l'òrgan col·legiat de govern de l'Escola, poca broma. En aquesta primera reunió han participat en Raimon Goberna (secretari general), en Miky Aragón (subdirecció), en Joffre Villanueva (cap àmbit de coneixement), la Berta Mundó (codirectora del Programa Teresa Claramunt), la Ruth Arcarons (codirectora del Programa Joan Salas Anton) i la Griselda Solà (cap àmbit de creixement). Han excusat la seva assistència la Paqui Nogales (adjunta àmbit de creixement) i el Raül López (adjunt àmbit de coneixement). Després la constitució, hem parlat de la dinàmica de treball, de les funcions de l'òrgan renovat i també calendari operatiu per al proper 2012. Molts dubtes en un marc fraternal de treball i convençudes que farem història en aquesta nova etapa.

La primera fita del calendari són les reunions d'àmbits i departaments per al proper 19 i 20 de gener en les que es constituiran aquests espais renovats i se sotmetrà a debat l'evolució de la primera versió del Manual del formador per a cursos del Programa d'activistes Marta Mata. També es plantejarà quines són les necessitats de professorat, de manera que es pugui dibuixar en un futur proper el Programa Anselm Clavé. El principi de mètode de llibertat de càtedra aplicat a les sessions de formació també serà el que regnarà els departaments, de manera que aquests podran plantejar dinàmiques pròpies, amb l'objectiu d'anar creant subcultures.

Hem acabat la reunió fent repàs al balanç econòmic i formulant com es vol fer el pressupost 2012. Com sempre la part més feixuga. Ha estat productiu ja que hem visualitzat de quina manera volem presentar els números a partir de l'any vinent: la conclusió és clara, cal separar la part associativa de la part de prestació de serveis. Tot un repte d'enginyeria comptable, però necessari.

Com qui no vol la cosa la Comissió permanent és una realitat que es reunirà 4 cops l'any i que farà funcionar els àmbits amb els respectius departaments des d'on es farà la producció i els programes, a partir dels quals es plantejarà la convocatòria dels cursos.

Ara només ens falta el nomenament del codirector del Programa Marta Mata i l'equip restarà complert. Quin luxe d'equip i quina sort poder-lo coordinar.

El pacte del sentit comú. El pacte Navarro-Elena

L'ofensiva dels mitjans per un pacte Ros-Elena és brutal. L'objectiu no és cap altre que la destabilització total del PSC, amb una clara intenció de dividir de forma artificiosa el partit a partir de l'eix nacional. Ja estem amb les etiquetes gratuïtes sobre qui és més o menys catalanista. Els diaris diuen que Ros vol pactar amb Elena i que Iceta probablement donarà suport a Navarro. A saber què hi ha del cert. Suposem que sí: Navarro i l'aparell vs Elena amb el suport de Ros, l'escenari ideat i desitjat per la transversal montserratina des dels mitjans de comunicació. Un possible capítol més que faciliti la fragmentació i l'aprimament després del Congrés. En cap cas el PSC es pot permetre posar els 830 delegats del XIIè Congrés en aquesta tesitura.

Aquesta darrera setmana requereix esforços d'entesa a quatre bandes. Probablement l'honestedat de Ros i d'Iceta facilitarà el camí de Navarro i Elena. Tots dos tenen molts punts en comú entorn a una proposta nítidament progressista que beu de les fonts del catalanisme d'esquerres, que no és poc.

El pacte no és un fracàs, tot el contrari. Cal enterrar Sitges, que pels que som més joves i/o ens hem incorporat al projecte socialista més tard, és una mica esgotador sentir parlar encara de capitans i obiolistes. Deixem de veure que Navarro és el candidat de l'aparell i que Elena és el candidat de l'Obiols. Algú oblida que aquests dos dirigents són líders territorials amb llarga trajectòria? He tingut l'oportunitat de parlar amb tots dos i hem compartit l'anàlisi que cal una renovació pragmàtica i de persones. A ningú se li escapa que un cop un dels dos assumeixi la Primera Secretaria començarà a pensar i actuar per si sol. A tots els líders els hi tocarà passar pàgina amb més o menys dolor.

El meu pacte és la síntesi que representa Navarro-Elena. Un pacte de sentit comú. I quan abans, millor. Deixem d'alimentar fantasmes del passat i construïm un nou projecte d'esperança. D'altra banda, a ningú se li escapa que Ros pot ser un excel·lent candidat a les Primàries per a la Generalitat, tal com ell ha deixat entreveure. I ningú qüestionaria a Iceta, l'intel·lectual orgànic que mira a Europa i al món, liderant el laboratori d'idees, la Fàbrica que necessita el PSC per regenerar-se en els propers tres anys.

Per descomptat, sigui quin sigui el desenllaç, caldrà que sigui fàcil d'explicar a la militància, a l'electorat i a la ciutadania. Cap altre proposta que no sigui una proposta d'afirmació com a organització serà un fracàs a mig termini. Per tot això caldrà generositat a banda i banda. Em sembla que li toca al maiot groc, en Pere Navarro, moure peça. Veurem com prova la setmana.

Perquè afavoreixen les polítiques del temps en el reconeixement social de l'associacionisme?

La felicitat d'un país depèn, entre d'altres factors, de la confiança de la ciutadania en les seves institucions públiques. Una de les causes de la desafecció democràtica és l'ús irracional dels horaris (tant per la manca de qualitat de vida, com per l'absència de temps quotidià personal per pensar i participar a l'espai públic).

Cada cop es valora molt més les persones amb mentalitat oberta i capacitat de viure, que equilibren la vida personal, familiar i pública -cívica- amb la laboral. I és que a l'hora de cerca feina, a banda d'un bon currículum acadèmic i experiència professional, sembla interessant presentar una carta de presentació extra-acadèmica amb valor afegit que demostri que hi ha vida més enllà de la feina i que hi ha una preocupació per altres qüestions socials, ciutadanes o polítiques. Per tant, tenir dirigents associatius i persones implicades socialment a mig termini genera un valor per a l'empresa. El repte de l'organització és saber aprofitar-se de les potencialitats que ofereixen els seus treballadors. I això passa perquè sigui possible pactar que la persona tingui un horari flexible que li permeti assumir responsabilitats amb plenes garanties: una reunió a l'ajuntament, una roda de premsa o la participació en un esdeveniment internacional.

Els programes de formació, avançats en els casos d'algunes empreses, haurien d'incorporar plans d'armonització de la vida laboral i vida comunitària, com a part del creixement del treballador, sense caure en la institucionalització de la participació. Caldria promoure el pacte entre empresa i treballador en aquest sentit. Les vivències que genera la participació social alimenten la felicitat personal i la sensació d'autorealització, que a mig termini, té una repercussió evident en la productivitat. Conseqüentment, les empreses que apostin en els propers anys per treballadors que tinguin una agenda social prou sòlida, estaran apostant clarament per l'atracció del talent, ja que hauran fet el canvi de xip i hauran apostat per un model competitiu basat en el capital humà. Efectivament, és l'aposta per un recurs intangible ja que fa referència al talent de les persones, als seus coneixements més enllà de l'estrictament laboral, el seu capital relacional, la seva experiència, etc. A la inversa, una de les claus en aquest sentit, serà els esforços que hauran de fer els departaments de recursos humans per tal d'evitar la fugida de persones qualificades, amb talent, capaces de respondre davant situacions límit i que siguins reconegudes per la seva trajectòria més enllà del sector professional. Per tal d'evitar-ho cal un canvi de cultura sobre el valor del temps.

Propostes:
1. Signatura d'un acord marc de compromís entre moviment associatiu i organitzacions patronals i sindicals per a l'impuls de clàusules que permetin la participació comunitària
2. Prorització de subvencions a empreses que faciliten l'enfortiment del teixit associatiu amb mesures de flexibilització horària
3. Fer visible les aportacions socials i culturals dels treballadors que són activistes socials en els espais de comunicació interna de l'empresa
4. Impulsar iniciatives per donar a conèixer els diferents col·lectius i associacions de l'entorn més proper obrint els centres de treball a les entitats. Organitzant fires d'associacions, per exemple
5. Fer una exploració a Europa les experiències de polítiques del temps vinculades a la participació, així com de relació entre empresa i entorn

Per tant, és evident que un impuls decidit de polítiques del temps permetrien ampliar els temps de vida personal -cívica i comunitària- per combatre la desafecció democràtica i, de retruc, contribuir a l'augment de la felicitat global -personal i pública-.

Ets liberal? Yes, of course.

De l'entrevista d'Oriol Bartomeus al professor Isidre Molas, president del PSC i de la Fundació Rafael Campalans hi ha moltes perles, algunes d'ordre acadèmic. Abans de penjar aquest article li he preguntat a tres amics progressistes si són liberals. La resposta, d'entrada és negativa. Després de llegir aquest paràgraf, espero que la resposta sigui "Yes, of course". La qüestió: la falta de cultura i tradició liberal a Espanya:

"Per als liberals, el bé més apreciat d’una persona és la llibertat de la persona; per al sector dels neoliberalisme, és la llibertat econòmica. El liberalisme no és neoliberalisme. El comprèn, clar. El liberalisme és una manera d’organitzar la convivència dins d’un territori. Per al liberalisme, no hi ha democràcia sense la llibertat de les persones. El liberal es distingeix de l’estatista per dir “no definim allò que ha de fer cada ’individu”, només defineix allò que no és por fer amb la llei penal. Jo sóc més aviat liberal, en aquest sentit. No sóc partidari de l’individualisme egoista, sinó de l’individu solidari que té sentit de la comunitat, que comparteix. El més difícil de la llibertat no és defensar la teva llibertat, esdevé un moviment d’espectadors passius és defensar la llibertat dels altres. A Espanya no hi ha hagut mai massa liberals". Isidre Molas, entrevista a FRC, tardor 2011.

L'esperança cristiana (socialista) i el Pare Ressucitat (Primer secretari electe)

L'esperança cristiana (socialista) es fonamenta en la resurrecció de Crist (del Primer secretari), signe de la transcendència de l'acció divina (republicana) i, alhora, penyora de la seva realització per a l'home. Per això el creient (militant), alhora que no pot deixar de mantenir l'esperança, tampoc no pot fer de l'objecte d'aquesta quelcom posseït o manipulable, ni, per això mateix, es pot abandonar a la passivitat alienadora d'una simple espera, ans s'ha d'esforçar responsablement (com a expressió de la seva mateixa esperança) en la construcció d'un món més d'acord amb el regne diví (republicà). L'Església (Congrés) esdevé comunitat de la salvació perquè, tot portant la figura d'aquest món, que passa, posseeix la penyora de l'Esperit (Executiva sortint) i es deleix per les realitats permanents, a les quals s'encamina. Sabent que és salvada per gràcia, la comunitat creient (militància) sap que la salvació és assolida en l'esperança, i, així, tenir l'esperança de la salvació és ésser salvats en l'esperança. Aquesta esperança té com a objecte, més que no pas un món futur, el futur d'aquest món, futur que no s'identifica amb cap utopia ni quiliasme, sinó que, com a futur absolut, és una nova creació (un "cel nou" i una "terra nova") que el Pare del Ressuscitat (Primer secretari electe) obrarà, tot assumint-lo, damunt l'esforç de l'home.

L'esperança és l'estat d'ànim en que hi ha confiança d'aconseguir una cosa o res que desitgem pugui realitzar-se. El Congrés del PSC ha de fer recuperar un sentiment d'esperança entre la ciutadania liberal-progressista en que una alternativa a l'hegemonia actual és possible.

Manual para sobrevivir a la crisis del euro (El País)

Diccionari de concepte claus per sobreviure a tertúlies al voltant de la cimera del 8 i 9:


Las turbulencias financieras están poniendo en peligro los cimientos de la Unión Europea. Estas son las instituciones, los foros y las cuestiones de los que depende su supervivencia.

CUMBRE EUROPEA

El máximo foro político

Es el nombre que también se emplea para el Consejo Europeo que reúne a los 27 Jefes de Estado o de Gobierno de la Unión Europea. Presidido por Herman Van Rompuy, cuenta también con la participación del presidente de la Comisión Europea, José Manuel Durão Barroso, y, si se abordan asuntos económicos y monetarios, del presidente del Banco Central Europeo (BCE), Mario Draghi. Es el máximo órgano político de la UE. Si se considera el elevado número de sus miembros se aprecian las dificultades de establecer verdaderos debates, pues las intervenciones están forzosamente limitadas a muy pocos minutos. La crisis ha multiplicado el número de sus reuniones, aunque algunas de ellas, como las dos últimas, son bastante fallidas. El Tratado exige cuatro reuniones anuales, pero en 2008, el Consejo se reunió siete veces y en 2009 y 2010, seis cada año. Cada vez con más frecuencia se realizan cumbres del euro, a las que solo asisten los líderes de los 17 países de la moneda única.

PODERES DEL BCE

El último prestamista

Uno de los puntos clave de la próxima cumbre es lograr que Alemania permita al BCE actuar como “prestamista de última instancia”. Es decir, que funcione como los demás bancos centrales de los países occidentales (Reserva Federal de Estados Unidos, Banco de Inglaterra o Banco del Japón). Ello permitiría al BCE comprar toda la deuda soberana que fuera necesario, lo que desanimaría a los especuladores y facilitaría la rebaja de los tipos de interés. España paga un 6% por su deuda pública, que es inferior en relación con el PIB a la de Reino Unido o a la de Estados Unidos, aunque estos solo pagan poco más del 2%. En estos países el banco central compra toda la deuda que haga falta. Los estatutos del BCE, inspirados por la experiencia de la inflación galopante en Alemania de los años veinte del pasado siglo, que condujo al nazismo, centran sus responsabilidades en la contención de la inflación. A pesar de ello, desde mayo de 2010 el BCE empezó a comprar deuda de Grecia, Irlanda, Portugal, España e Italia, convirtiéndose en el verdadero garante del euro. Hasta el momento ya ha invertido unos 200.000 millones en estas compras. Su presidente ha insinuado que podrá actuar con más contundencia si los Estados asumen un mayor compromiso fiscal.

DIRECTORIO FRANCO-ALEMÁN

Los verdaderos jefes

La canciller alemana, Angela Merkel, y el presidente francés, Nicolas Sarkozy, son los verdaderos mandatarios de la UE. Ambos han aprovechado la crisis para extremar su visibilidad y exhibir su poder e influencia, adoptando decisiones que en ocasiones han supuesto una clara desautorización de Van Rompuy y Barroso. Han institucionalizado las reuniones bilaterales como la que mañana mantienen en París para preparar la cumbre. En 2010 han sido significativas las reuniones de Berlín (14 de junio); Deauville (18 de octubre) y Friburgo (11 de diciembre), o la de París del pasado agosto, en la que lanzaron el gobierno económico de la zona euro.

UNIÓN FISCAL

Control de presupuestos

La otra cara de la negociación de esta cumbre es el logro de una Unión Fiscal o Unión Presupuestaria. Es la condición implícita que exige Merkel para aflojar las riendas al BCE. Aunque en teoría es independiente, sus componentes no mueven un dedo sin mirar antes a Berlín. La Unión Fiscal significaría un control de los presupuestos nacionales por parte de Bruselas, con poder para modificarlos y un endurecimiento de las sanciones (incluida la pérdida de voto en los Consejos o la imposibilidad de recibir fondos comunitarios) a los países que infringen los límites de deuda o déficit fijados en el Pacto de Estabilidad. Para efectuar estas tareas se nombraría un ministro del euro o supercomisario, como el vicepresidente Olli Rehn pero con máximos poderes, y se establecería la posibilidad de demandar ante el Tribunal de la UE a los países infractores.

PACTO DE ESTABILIDAD

Nuevas sanciones

Regula los límites máximos de déficit (3%) y deuda (60%) en que pueden incurrir los Estados. Aunque se establecían sanciones pecuniarias a los infractores, hasta ahora nunca se han aplicado. Entre 2000 y 2007 ha sido vulnerado más de cien veces. Francia y Alemania, 14 veces cada uno, y España, cuatro. En septiembre se reforzaron y ampliaron las sanciones, incluyendo las de desequilibrios macroeconómicos, pero ahora se quieren endurecer aún mucho más.

GOBIERNO DEL EURO

Otro paso de integración

Lanzado por Merkel y Sarkozy el pasado 16 de agosto, estaría formado por los jefes de Estado o de Gobierno de la zona euro, que se reunirían dos veces por año, y presidido por Van Rompuy. Ambos líderes piden que la regla de oro del equilibrio presupuestario se inscriba en las Constituciones de los países miembros, se establezca una tasa a las transacciones financieras, y un tipo y base común para el impuesto de sociedades.

FONDOS DE RESCATE

A la espera del FMI

En mayo de 2010, tras la primera tormenta de deuda, se aprobaron dos fondos temporales para ayudar a los países que no se podían financiar en el mercado. El Fondo Europeo de Estabilidad Financiera (FEEF) con 440.000 millones, que obtendrá fondos del mercado con garantía de los Estados, y el Mecanismo Europeo de Estabilización Financiera (MEEF), con 60.000 millones y con garantía de la Comisión Europea. Ambos serán sustituidos a partir de 2013 por el fondo permanente, el Mecanismo Europeo de Estabilidad (MEDE), con un capital suscrito de 700.000 millones, para que tenga una efectividad de 500.000. Los intentos de potenciar el FEEF para atender las posibles necesidades de Italia y España han fallado. China, Brasil y México han declinado poner dinero al ver que los miembros de la UE no se arriesgaban. La UE busca ahora financiación en el Fondo Monetario Internacional.

EUROBONOS

Garantía solidaria

La Comisión Europea ha presentado una propuesta para realizar emisiones conjuntas de deuda europea que sustituirían a la nacional de cada país. Sugiere varias posibilidades: sustitución total o parcial de la deuda nacional hasta el 60% del PIB, con garantía solidaria de los países de euro, o emisión coordinada con garantía proporcional a las necesidades de cada Estado. En todos los casos, sobre todo en el primero, se logra una importante rebaja de los tipos de interés y un mercado con una gran liquidez.

CAMBIOS EN EL TRATADO

Obstáculos legales

Muchas de las propuestas señaladas, como la Unión Fiscal o las dos primeras formas de eurobonos, requieren una reforma del Tratado. Se barajan tres opciones. Una reforma general, lo que implica la convocatoria de una Conferencia Intergubernamental, con varios años de trámite; un cambio a través de un protocolo, para lo que se puede aprovechar el Tratado de Adhesión de Croacia que se aprobará el viernes, y un Tratado Intergubernamental expreso sin tener que pasar por la reforma del Tratado.

El País, 5 de desembre de 2012

A propòsit del Dia Internacional del Voluntariat

L'estat liberal espanyol del segle XIX afronta els problemes socials, com la pobresa, amb dues solucions: el control social i la rehabilitació. La responsabilitat de posar en marxa aquestes dues estratègies se les reparteixen entre l'estat i la societat civil respectivament. Hi ha clarament dos models que tindran conseqüències fins a l'actualitat: la beneficiència i el voluntariat militant. A finals d'aquest segle, en plena societat industrial, neix el voluntariat com un model d'intervenció social organitzada. És la beneficiència, i té com a principal objectiu pal·liar les conseqüències, i no en lluitar contra les causes.

La classe obrera se n'adona que les mesures de beneficiència tenen conseqüències desastroses ja que pretenen incrementar el control social. En aquest context, sorgeix l'associacionisme com a resposta del moviment obrer que pren diverses formes: sindicats, partits polítics, cooperatives, ateneus, etc. D'aquesta forma es posa en marxa una nova manera de voluntariat militant, basat en una ideologia, un caràcter reivindicatiu i autodefensiu, expansiu i transformador i tractava resoldre els problemes observant les causes.

El segle XX s'avança en la consolidació de l'estat liberal-democràtic i augmenta el protagonisme de l'Administració Pública i, de forma paral·lela, es produeix el reconeixement dels Drets Universals, que considera que tots els ciutadans tenen drets per aconseguir unes determinades quotes de benestar social. La proclamació de la Segona República l'any 1931 n'és l'expressió màxima de consolidació d'aquests drets, tot i que la beneficiència continuava jugant un paper destacat.

Aquest procés es veu interromput amb l'arribada al poder del feixisme, que recupera la preocupació de les classes dominants per l'ordre social i manté la beneficiència.

“La dictadura franquista posa punt final a tot l'associacionisme popular d'arrel obrera, tant en l'aspecte cultural (ateneus) com en l'aspecte cooperatiu (cooperatives de producció i de consum), com en l'aspecte sindical i polític. Es permetran però, les associacions religioses, sobretot a partir del Concordat amb el Vaticà l'any 1953”.

Més tard, la societat civil es va articulant entorn a estructures clandestines o a través de les poques possibilitats que es permetien. L'evolució de l'Església catalana ho possibilita. L'arribada de la democràcia fa eclosionar el panorama associatiu i entra en escena una societat civil aparentment vertebrada. En una democràcia jove i sorgida d'un règim dictatorial de llarga durada com és l'espanyola, les institucions preserven importants inèrcies de desconfiança en la seva relació amb la ciutadania organitzada. Val a dir que existeix una inèrcia simètrica de desconfiança de la societat civil cap a les institucions. Cap dictadura suporta l'autonomia i la pluralitat de la societat (elements que garanteix una societat civil forta). I cap règim repressiu de prop de quaranta anys de durada és superat d'un dia per l'altre. De la mateixa manera, cap moviment social d'oposició a una dictadura construeix un imaginari, unes estratègies, unes formes d'organització i actuació adaptats a la nova realitat d'un dia per l'altre.

La dialèctica entre les institucions i la societat civil és intrínsecament conflictiva, ja que s'estableix entre uns i altres una pugna pel poder que s'estén als diversos elements que determinen aquest poder; representativitat, legitimitat, iniciativa, interlocució, etc. Però aquesta dialèctica és necessària per consolidar aquesta nova relació entre estat, mercat i associacionisme altruista com a agregat social.

De manera que en diversos moments, aquesta dialèctica entre poders públics i organitzacions ciutadanes ha generat respostes institucionals que el sector associatiu ha percebut com a agressions o estratègies de desmobilització. Cadascuna d'elles ha requerit de grans recursos i totes han fracassat per motius semblants. La desconfiança com a punt de partida, l'excessiu dirigisme com a mètode, i l'absència de valors com a horitzó (com a no-horitzó, de fet). Cada estratègia ha tingut una durada o domini d'una dècada, després de la qual se n'ha esgotat l'impuls, per bé que s'ha mantingut amb adaptacions i correccions. Són l'Animació sociocultural en la dècada dels vuitanta, el Voluntariat institucional en la dècada dels noranta i els Processos participatius en la primera dècada del nou mil·lenni.

Avui se celebra el Dia Internacional del Voluntariat i amb ell es fa reconeixement a milers de persones que dediquen part del seu temps al canvi social, a altres persones. Durant uns anys les organitzacions lliurepensadores han rebutjat el concepte de voluntariat hereu de la caritat cristiana. A més, s'associava a una idea d'implicació fast food o la carta que anava en contra d'un model associatiu vinculat a un mètode democràtic d'organització de llarga i contínua durada. Sense capacitat de decisió sobre el projecte es fa complicat entendre que la plenitud de l'exercici dels drets dels voluntaris.

Amb perspectiva, el voluntariat fast food és criticable però difícilment es pot donar l'esquena a totes aquelles iniciatives que principament emergeixen des de l'acció social i que tenen una mentalitat d'acció-denúncia, amb una visió transformadora. Les motivacions de les persones poden ser de molts tipus, sobretot ara que hi ha un moment de crisi. El lliurepensament organitzat ha de saber acollir sense recel algunes d'aquestes iniciatives d'acció, de reacció, de compromís. El repte és meravellós.

Presentació pública de la Plataforma d’Infància de Catalunya (PINCAT)

Aquest matí s’ha presentat públicament la Plataforma d’Infància de Catalunya (PINCAT) a la Sala Jujol de la Pedrera de Barcelona. La Plataforma d’Infància de Catalunya (PINCAT) neix per ser una veu comuna i transversal de totes les entitats compromeses amb els infants i adolescents del nostre país. La PINCAT pretén impulsar els drets de la infància a Catalunya, especialment per a aquella amb menys oportunitats i en situació de vulnerabilitat de la nostra societat. Alhora, vol vetllar perquè en totes les accions i polítiques públiques es tingui present la perspectiva de la infància i generar xarxa i impulsar treball transversal, possibilitant l’intercanvi i la reflexió entre les organitzacions per millorar la seva tasca quotidiana.

Durant la presentació. la PINCAT ha valorat positivament el document de bases del Pacte per a la Infància presentat ahir pel conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries. La PINCAT sosté que les línies generals del Pacte donen resposta a una antiga demanda de les entitats que estan compromeses amb la infància a Catalunya i també veu amb bons ulls la lògica transversal presentada pel govern català plantejant que el Pacte sigui per a tota la infància.

Alhora la PINCAT espera que amb aquest pacte no només en surtin declaracions de principis o bones intencions sinó propostes, mesures i recursos específics per tal de garantir la concreció dels acords que es puguin establir.

D’altra banda, la PINCAT també ha demanat la creació d’una comissió parlamentària per a la Infància per a poder fer del desplegament del Pacte i de la Llei d’Infància i que la perspectiva d’Infància estigui present dins de totes les polítiques públiques.

La PINCAT està formada per 17 organitzacions (que alhora formen part de la Taula del Tercer Sector) que treballen en l’àmbit de la infància i adolescència a través
de més de 900 entitats de primer nivell. Els diferents projectes i serveis de la PINCAT disposen de 750.000 places per atendre els infants i adolescents del nostre país. Aquests infants i adolescents estan atesos per 15.510 professionals i 12.300
voluntaris.

Les entitats que formen part de la PINCAT són:
- COCARMI - Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat
- Creu Roja
- Confederació ECOM
- Empresa Social. Cooperatives d’Atenció a les Persones
- ECAS - Entitats Catalanes d’Acció Social
- FECEC - Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer
- FCD – Federació Catalana de Drogodependències
- FEPA - Federació d’Entitats amb Projectes i Pisos Assistits
- FEDAIA - Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i Adolescència
- FEDELATINA – Federación de Entidades Latinoamericanas de Catalunya
- FEPCCAT- Federació Catalana d’Entitats de Paràlisi Cerebral i Etiologies Similars
- Fòrum Salut Mental
- Fundació Catalana de l’Esplai
- Fundació Pere Tarrés - Coord. Catalana de Colònies, Casals i Centres d’Esplai
- Orde Hospitalari Sant Joan de Déu
- Minyons Escoltes i Guies de Catalunya - Fundació Josep Sans
- MLP - Moviment Laic i Progressista

A voltes amb el Pla Nacional de Valors

Ja fa dies que el Conseller Cleries va proposar la idea d'impulsar un Pla nacional de valors. En un post anterior em vaig pronunciar favorable al Pla. El fet és que encara no s'ha concretat quins seran els valors es prioritzaran i de quina manera s'impulsarà la disseminació. Diu Vicenç Molina que una proposta d’educació en valors, des d’un punt de vista democràtic i humanista, ha d’incentivar la garantia del dret a l’autodeterminació personal, fonament d’una vida emancipada, i el compromís amb el deure de respecte als altres i d’alliberament de qualsevol subjecció o sotmetiment, fonament d’una vida –d’una societat- emancipadora, per tant, integrada per homes i dones lliures i capaços de forjar-se els seus propis camins d’accés a la recerca de la felicitat. Per a Esperanza Guisán hi ha uns pressupòsits irrenunciables per a la construcció d'una democràtica ètica entre els que destacaria que l'enfortiment de la democràcia només és possible mitjançant un procés educatiu que desenvolupi el judici crític i avaforeixi les capacitats que desenvolupin el raonament. És fa molt més difícil formar individus emancipats i lliures, justos i solidaris, sense aprofundir en les raons que fan vàlida la democràcia profunda o ètica, que afavoreixen, precisament, l'emancipació, el sentit de la justícia i la capacitat de simpatia o guadi solidari. Estarem amatents al resultat de la comissió d'experts sobre el projecte que "pretén recuperar valors como l’esforç, la superació, la tolerància, la generositat o la democràcia en la societat catalana".

Seminaris “Espai de Llibertat”: “Què hem après del 15M?”

Demà dimarts, dia 29 de novembre, a les 18:30h la Fundació Ferrer i Guàrdia us convida a participar en el seminari de reflexió sobre la onada de mobilització social encetada arrel de la manifestació del darrer 15 de maig. Volem debatre sobre els elements d’innovació, els riscos i les oportunitats que se’n deriven.

Presentat per Oriol Illa, Director de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.

Hi participen:

- Benjamí Aguilar, President del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.
- Mariona Ferrer, Universitat Pompeu Fabra.
- Marta López, Secretària General de Casals de Joves de Catalunya.
- Ferran Pedret, Advocat i membre del col·lectiu “Inflexió”.
- Ismael Peña-López, Universitat Oberta de Catalunya.
- Joffre Villanueva, Secretari General del Moviment Laic i Progressista.

Activitat gratuïta, confirmeu assistència per correu a: fundacio@ferrerguardia.org

Dia: Dimarts 29 de novembre de 2011
Hora: 18:30h
Lloc: Sala Pi i Maragall, Fundació Ferrer i Guàrdia (carrer Avinyó, número 44, Barcelona)

Els meus 12 articles per al debat socialista del Congrés del PSC (05/12/2010-09/11/11)

Al llarg dels darrer any he fet algunes reflexions entorn al PSC i el seu futur. Algunes d'elles publicades al meu bloc. Faig una compilació de les diferents entrades aquí al respecte. Espero que contribueixin al ric debat socialista:

1. PSC: Congrés tàctic o congrés estratègic? Les tensions entre la ideologia, l'estratègia, l'organització, l'organització i la pedagogia, del 5 de desembre de 2010, sobre la importància de celebrar un congrés en clau de futur.
2. El PSC i l'espai social progressista, del 16 de desembre de 2010, sobre la importància de la hegemonia cultural i la importància d'un congrés estratègic.
3. El PSC i la democràcia que ve, del 5 de gener de 2011, sobre la importància d'introduir el temps en el debat socialdemòcrata
   
4. La unitat civil del poble. El PSC i el seu Congrés, del 18 de febrer de 2011, sobre la recuperació i revisió d'un concepte vital per a l'adn del PSC.
5. El PSC i l'espai social progressista (II), del 23 de febrer de 2011, sobre l'estratègia concreta per reconnectar amb la societat.
6. Prop d'un milió de vots en blanc, del 23 de maig de 2011, sobre el descontent de la ciutadania amb l'esquerra i el càstic al PSC.
7. Les bombolles i el PSC, del 27 de maig de 2011, sobre la necessitat de reconnectar amb la societat, especialment amb l'espai social progressista.
8. De la demagògia a l'estratègia, del 31 de maig de 2011, sobre la importància que cobra la laïcitat com a base de la política municipal a favor de la convivència a barris i pobles
9. El repte de la gestió del coneixement als partits polítics, del 5 d'agost de 2011, sobre la necessitat d'aplicar correctament el cercle virtuós del coneixement.
10. Compartir l'anàlisi, el primer pas, del 21 de novembre de 2011, sobre la importància que tothom parteixi del mateix punt de partida.
11. Recuperar l'èpica de la política, del 9 de novembre de 2011, sobre la necessitat de recuperar la dimensió pedagògica en la política.
12. La cadena de valor de l'empresa socialdemòcrata, del 27 de novembre de 2011, sobre el nou projecte socialista
    

Bona lectura!

La cadena de valor de l'empresa socialdemòcrata

La cadena de valor és un concepte procedent de management ideat per Michael Porter amb força èxit i es va posar al capdavant del pensament de gestió d'empresa com a una poderosa eina d'anàlisi per planificació estratègica. El seu objectiu últim és maximitzar la creació de valor mentre es minimitzen els costos. Del que es tracta és de crear valor per al client, el que es tradueix en un marge entre el que s'accepta pagar i els costos incorreguts per adquirir l'oferta. Imaginem-nos que intentem construir la cadena de valor per a l'empresa socialdemòcrata del segle XXI. Plantegem una cadena de valor amb 3 passos lligats que persegueixen un resultat final de la felicitat personal i pública.

La socialdemocràcia ha d'enfrontar-se a la construcció d'un discurs ecològic coherent i sostenible. I per això cal tenir molt clar els models de creixement econòmic, energètic i de cohesió territorial. Un cop donades respostes operatives cal pensar en com lligar l'ecologia al benestar, i en aquest sentit, en com donar resposta sobre l'organització social del temps en la societat postindustrial i de quina manera es permet millorar la qualitat de vida a partir d'un equilibri entre temps laboral, personal, social i familiar. En aquesta línia, fa falta afrontar el debat sobre l'equilibri de despesa pública i el paper que li volem atorgar a les estratègies publico-privades per sostenir els 4 pilars del benestar. I justament volem una societat que afronti el temps de vida quotidiana amb una certa qualitat perque és fonamental que hi hagi espai per a la implicació en l'esfera pública, en la vida comunitària a través dels moviments socials. El que Esperanza Guisán anomena democràcia ètica perque una participació activa de la ciutadania enforteix la democràcia.

La cadena de valor per a l'empresa socialdemòcrata es podria formular de la següent manera: Nou paradigma d'economia sostenible i respectuosa amb el Planeta Terra + Nou paradigma d'organització socioeconòmica postindustrial + Nou paradigma de democràcia ètica, activa i forta = Felicitat personal i pública

101 esplais: una dimensió desconeguda

A l'Assemblea general d'Esplais Catalans es nota que ja fa uns anys que el projecte educatiu i associatiu ha fet un transformació qualitativa important. Aquests joves dirigents ja saben el que alguns altres ja sabien. I bona mostra d'això és que avui han fet pujar a les darreres quatre presidències: Pere Vila, Dani Arellano, Mar Llops i Arcadi Corominas en homenatge al treball lent de desplegament territorial començada l'any 1989.

L'acte celebrat a l'Ateneu GER a Sant Pere de Ribes, entitat federada a Ateneus Laics i Progressistes, comença amb el comiat de Joffre Villanueva com a secretari general del Moviment Laic i Progressista. Una roda de comiats que comença fa dues setmanes a l'Assemblea Nacional d'Acció Escolta i que acaba el 13 de febrer de 2012 amb la celebració de l'Assemblea general MLP a la seu de l'Associació de Mestres Rosa Sensat.

En Marc Cases i l'Equip de direcció d'Esplac demostren una fortalesa espectacular quan fan pujar a tots els membres dels equips generals dels diferents sectors, que per primer cop, estan constituïts. Al creixement amb 9 nous esplais, fins arribar a 101, cal tenir en compte l'efecte multiplicador dels sectors geogràfics. Una dimensió desconeguda que ben aviat ja no ho serà tant. En un tuit m'he aventurat a anuciar que Esplais Catalans serà la primera associació d'escoltisme i esplai el 2020. El mapa associatiu infantil i juvenil està canviant. Lluny queda el moment en que aquella vintena d'esplais de Barcelona i Badalona creaven fa 30 anys una federació d'esplais laics.

Un altre fet destacable és el comiat de Ruth Arcarons com a gerent de l'entitat. Al llarg dels darrers sis anys ha fet una feina molt potent al capdavant de la Secretaria tècnica, fent el canvi de cultura organitzativa i desplegant un equip força productiu. La seva petjada avui també ha estat reconeguda. Continuarà amb nosaltres codirectora el Programa Salas Anton per a la formació de treballadors, des d'allà podrà transmetre el coneixement adquirit no només a Esplac sino al Consell de la Joventut de Barcelona (CJB) on va assumir important tasques en el Secretariat.

Era molt important per nosaltres que aquest acte anés bé. Era la primera activitat després del comiat de la Gemma Martin. I un cop més Esplais Catalans ha estat a l'alçada i ha mostrat la seva fortalesa, aquella que un dia van somiar els pioners de la represa. Felicitats!

Democràcia ètica: A propòsit del 15-M i de la crisi de l'esquerra

Esperanza Guisán, a qui vaig tenir oportunitat de conèixer al Fòrum Espai de Llibertat celebrat a Barcelona fa un any, és una dels nostres referents intel·lectuals, promotora de l'utilitarisme com a filosofia política i defensora d'una ètica laica. Precisament, una lectura fàcil i aconsellable és Ética sin religión. Allà, entre d'altres, parla sobre el concepte de democràcia ètica o de la "necesidad de eticización de la democracia, educando en la imparcialidad y la simpatheia a los miembros de la colectividad humana". A propòsit del 15-M i de la crisi de l'esquerra després de la devallada en el darrer cicle electoral (2010-2011) se m'acut que aquest propòsit té més sentit que mai. Guisán diu que no té cap sentit postular una democràcia directa o autogestionada "por muy deseables que sean" i jo afegiria tal com la plantegen el moviment 15-M. I argumenta que una majoria egoista o ignorant pot prendre decisions a una democràcia directa "las más atroces decisiones que vulneren los derechos de los miembros del grupo". En canvi, una població educada èticament en els principis de llibertat, imparcialitat, il·lustració, simpatia, solidaritat, serà capaç d'assolir una democràcia directa i participativa. Sovint els posicionaments beligerants del 15-M han acabat en un atzucac de base predemocràtica. Esperanza Guisán parla d'uns pressupòsits irrenunciables per a la construcció d'una democràtica ètica entre els que destacaria que l'enfortiment de la democràcia només és possible mitjançant un procés educatiu que desenvolupi el judici crític i avaforeixi les capacitats que desenvolupin el raonament. És fa molt més difícil formar individus emancipats i lliures, justos i solidaris, sense aprofundir en les raons que fan vàlida la democràcia profunda o ètica, que afavoreixen, precisament, l'emancipació, el sentit de la justícia i la capacitat de simpatia o guadi solidari. A propòsit del 15-M o de la crisi de l'esquerra diria que no tot tot s'hi val, que no serveix qualsevol estratègia per recaptar vots. Cal evitar el reduccionisme i el relativisme que apareix amb una lectura sociològica de la societat -governar a cop d'enquesta-. També cal evitar el dogmatisme -dels aparells dels partits i el relativisme radical -postmodern- de l'asssemblearisme populista , dues concepcions que es retroalimenten i que atempten directament contra la idea d'una democràcia ètica, és a dir d'una societat construïda sobre els pilars de lliurepensament, gaudi i justícia.

El destí del Conveni Marc de la Generalitat de Catalunya

Un darrer informe econòmic intern demostra que el suport a la Generalitat de Catalunya a les entitats del Moviment Laic i Progressista a través del Conveni Marc és pràcticament destinat a les entitats de base associativa, tal com es desprén llegint la taula de distribució per entitats i el formatget. Òbviament és Esplais Catalans la principal beneficiària, ja que constitueix el 55% de la base associativa amb 101 esplais, seguit de Casals de Joves de Catalunya (25 casals) i Acció Escolta (12 agrupaments). La part més petita se l'emporta Ateneus Laics ja que és l'entitat més recent amb 25 ateneus).

Les quantitats que es destinen als instruments Escola Lliure El Sol i Fundació Ferrer i Guàrdia són en concepte de suport a la formació i promoció de l'associacionisme educatiu i cultural. Encís sccl, el projecte cooperatiu i empresarial no rep cap partida del conveni marc de la Generalitat de Catalunya.

L'arquitectura de la distribució del conveni marc respecta el seu esperit d'origen i atén la demanda d'incidència territorial. Les federacions juguen un paper fonamental en la transformació de les 180 entitats de base associativa: esplais, agrupaments, casals i ateneus.

En temps de dificultat econòmica a l'administració, caldrà estar amatent als criteris de reajustament, ja que serà fonamental que el destí del diner públic estigui encaminat a donar suport a les xarxes educatives i culturals a barris i pobles, claus per a la cohesió social i nacional.

En els propers dies publicarem el quadre que distribueix els recursos que van directament al territori, amb l'objectiu de demostrar que la part que es queden les federacions és molt minsa. Aquest quadre també demostra que el funcionament de la coordinadora-paraigües Moviment Laic i Progressista no rep finançament públic i que funciona amb un pressupost molt baix (no més de cent-mil euros) per la voluntat de les organitzacions membres i de donacions de persones individuals, que han decidit articular-se per fomentar el lliurepensament des de la ciutadania activa.

L'anàlisi del sector i d'algunes entitats que han optat per altres models d'arquitectura político-jurídica es demostra que un model confederal és molt més sòlid i sobretot sostenible, ja que cada projecte és propi i s'articula en una coordinadora a partir de la cooperació solidària principament a través d'un ideari en comú. La independència de cadascuna de les organitzacions resulta un tret identitat del nostre projecte ideològic, estratègic, organitzatiu i pedagògic.

Gemma Martín Sirarols (1954-2011)

L'activista lliurepensadora i barcelonina Gemma Martín ha mort el 23 de novembre de 2011 a l'edat de 57 anys a conseqüència d'un càncer. La participació a l'escoltisme laic l'ha portada a dedicar tota una vida al combat ciutadà per deixar el món una mica millor que no pas el va trobar. Ha pogut veure els fruits del seu compromís com a dirigent de la Fundació Ferrer i Guàrdia —des d'on va contribuir en primera persona a l'articulació i vertebració del Moviment Laic i Progressista—, coordinadora d'entitats i projectes d'educació, cultura i transformació social, que avui aplega quinze mil membres. La Gemma és un dels integrants dels “pioners de la represa” del combat laic després de la foscor del franquisme. Entre les seves múltiples responsabilitats correspondria destacar el seu compromís com a patrona de l'Escola Liure El Sol, el cor de Moviment, que a partir d'avui bategarà amb més força per seguir formant a joves i adults compromesos a favor d'una ètica laica, que, segons Esperanza Guisán, s'ha de basar en l'excel·lència personal i el compromís cosmopolita, idees que la Gemma ha compartit amb molts de nosaltres, junt amb el seu tarannà i exemple.

Monogràfic Ciutat, Joventut i Educació

Amb motiu de l'Any Internacional de la Joventut (agost 2010 - agost 2011), promogut per Nacions Unides, l'Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE) acaba de publicar el monogràfic "Ciutat, Joventut i Educació" que he tingut l'oportunitat de coordinar. El monogràfic recull entrevistes, articles i una selecció d'experiències que il · lustren com diferents ciutats apliquen polítiques en aquest àmbit.

D'una banda, a través dels articles s'aprofundeix sobre diferents temàtiques que afecten els joves, analitzant els canvis que es produeixen en la transició escola-treball, la creixent importància de la ciutadania cultural a la reapropiació dels espais públics, els canvis que provoquen les noves tecnologies i l'impacte dels joves en el seu ús, així com la necessitat de promoure polítiques integrals de joventut.

De l'altra, a través d'entrevistes a responsables polítics municipals i representants d'organitzacions juvenils s'ha volgut recollir la contribució dels governs locals i de la societat civil en la millora de les condicions de vida d'aquest segment de la població.

Es presenten també les experiències de quatre ciutats pertanyents a l'AICE en els àmbits de l'esport com a mecanisme de participació juvenil (Rennes, França), la convivència intergeneracional (Saragossa, Espanya) i el foment de l'autonomia juvenil (Sao Paulo, Brasil i Torí, Itàlia.

El podeu trobar aquí.

4 tendències de comportament en el vot al Senat

Del recompte de vots del Senat, que com sabeu es pot votar a més d'una opció, em van sorprendre algunes coses:

1. El 80% de les paperetes tenien marcades als tres candidats d'un partit -fet que, per altra banda, s'agreix a l'hora del recompte-. Entre el 20% restant hi havia uns quants vots blancs i vots nuls que mostren el cabreig creixent amb la política però sobretot amb el paper que juga la cambra alta -en destaco el més original a la foto-.

2. També em va sorprendre uns quants de vots dirigits a la triada Guillot (ICV-EUiA) de l'Entesa, a Broggi (Esquerra) i Candini (CiU), fet que consolida més enllà d'Esquerra la proposta d'entesa que planteja el president d'Esquerra Oriol Junqueras.

3. En aquesta línia i en part com a conseqüència d'això, el fet que uns quants electors que anaven a donar suport a Guillot no votaven els altres dos candidats socialistes, socis de l'Entesa.

4. Finalment, em va sorprendre també el fet que hi hagués vots en clau gènere ja que hi havia algunes butlletes que marcaven exclusivament a dones.

Tot i les dificultats d'algunes persones, sobretot la gent gran, per entendre el sistema de votació, i malgrat que la visió del Senat no és de gaire utilitat; sembla interessant que hi hagi models d'elecció que trenquin el sistema tancat d'elecció.

El proper pas hauria de ser poder escollir d'una llista d'un mateix partit els candidats preferents, de manera que s'elegís entre diferents persones. Enriquiria molt més el debat intern dins dels partits i el seu contacte amb la ciutadania. Seria un gran avenç per millorar la democràcia interna dels partits.

Compartir l'anàlisi: el primer pas

A les converses que he tingut en les darreres hores amb dirigents i militants després del shock que ha causat la devallada electoral el 20N i que se suma a les derrotes a les darreres eleccions municipals i nacionals, he fet èmfasi en la importància que té el fet de compartir l'anàlisi de la realitat per part de totes les persones implicades i que tenen responsabilitat. Es podrà encarar el futur d'una forma més fiable en la mesura que l'anàlisi realitzat pel conjunt dels membres de la Comissió executiva del PSC s'assembli al que la militància ja fa mesos que exposa a través de les agrupacions al territori o a la pròpia xarxa, però sobretot estigui en coherència amb la indignació de la ciutadania progressista que ha deixat de confiar en el PSC.

Per contra, en el cas que el decalaix entre la visió dels dirigents i de la ciutadania sigui molt gran, serà complicat plantejar les mesures necessàries per recuperar la confiança. La meva demanda als dirigents és la d'afrontar l'autocrítica necessària des de l'exercici del lliurepensament, sense por a trencar tabús i sense judicis previs, amb honestedat i amb sensibilitat.

La crisi continuarà i la ciutadania probablement tingui la necessitat de tornar a il·lusionar-se amb un projecte nítidament progressista en els propers anys. Ara bé, serà impossible si ara no es comparteix l'anàlisi, el primer pas per tornar a aixecar-se cada matí i tornar a sortir a l'esfera pública amb el cap ben alt.

Vota en consciència, vota laic

El 2008 el Moviment Laic i Progressista vam llençar aquest video amb l'objectiu de promoure un vot en clau lliurepensament. Fins i tot en aquesta campanya d'ofensiva dogmàtica hi ha més d'un protagonista. Gairebé anys després, la proposta continua sent vigent. Vota en consciència, Vota Laic.

Any Internacional del Cooperativisme

El 2012 és l'Any Internacional del Cooperativisme i el Moviment Laic i Progressista s'hi sumarà als actes a través de la implicació d'Encís sccl, el projecte de democràcia empresarial cooperativa laica i progressista, que aplega a 36 persones sòcies de treball, 400 treballadors i 180 entitats sòcies de consum. Felicitats!

Marc Cases, candidat al Consell de membres del Youth Forum

Els dirigents del Moviment Laic i Progressista de quarta generació (si entenem per generació una dècada) encapçalats per Marc Cases se senten hereus d'alguns dels millors representants internacionals com Joan-Francesc Pont, Gemma Martín, Carme Donaire, Alfonso B. Bolado, etc. Aquí podeu visualitzar el video per a la seva candidatura al Consell de membres del Youth Forum en representació del CNJC, que es votarà el proper divendres a Braga. Podeu visualitzar-lo, val la pena, així també tindrà de moltes visites. Good luck, Marc!

Discurs Inauguració a l'Assemblea Nacional pels 10 anys d'Acció Escolta de Catalunya

La Junta permanent ens ha convidat a la Rebeca Aranda i a mi per fer el discurs inaugural de l'Assemblea Nacional d'Acció Escolta de Catalunya amb motiu dels 10 anys de la seva fundació. Adjunto el text que hem llegit, tot i que tots dos hem posat més de la nostra part. Hem fet un repàs per la gent clau (deixant-nos segurament a moltes persones) i pels agrupaments de l'associació d'ara i abans:

FABIAN: Bon dia a tothom, activistes i dirigents d'Acció Escolta de Catalunya. Quan ens vam trucar per dir-nos que havíem de fer el discurs inaugural de l'onzena Assemblea Nacional d'Acció Escolta de Catalunya tots dos vam tenir la mateixa reacció. Ja? Com és possible? Han passat 10 anys des que ens vam trobar a la tardor del 2001 al Garraf les dues organitzacions: Scouts de Catalunya i Germanor Escolta de Catalunya per celebrar dues assemblees en paral·lel i donar peu a la fusió orgànica. Us hem de confessar que el que sí que ens ha sorprès és convocar-nos avui a les 9:30!

REBECA: Encara recordo el dia que cada federació havia de votar la fusió, i com la GEC va fer la seva assemblea en un tres i no res, mentres que nosaltres Scouts de Catalunya ens debatíem entre mots i legalismes, la veritat és que des de pensava “espero que aprenguem d’ells a ser més pragmàtics”. L'èxit de la fusió va ser quedar-nos amb el millor de cada proposta. D'una banda, el sentit d'organització i de pertinença de la GEC, de l'altra el Programa educatiu d'SC.
Com això de la paritat sempre ens ha agradat molt, vam fer una Junta permanent i uns equips associatius amb la implicació de gent de les dues federacions. La Presidència va recaure en el Fabian i la vicepresidència en mi mateixa, un noi i una noia. Realment era molt clar que el presi venia d’Skues, un agrupament reconegut en aquella època fonamentalment per dues coses, per ser una bona fàbrica de líders, i crec que en això no ha canviat gaire, i pel fet de mantenir dos clubs de fans, el club de fans del Tritó i el del Linx, no és una broma, una de les primeres preguntes que hem van fer els de la GEC va ser, ¿tu qui creus que és més guapo, el Tritó o el Linx?

FABIAN: Es va fer un procés participatiu amb molta intensitat. Fixeu-vos, va haver més de 500 aportacions! Encara recordo a la Rebeca a la seu de Nàpols assumint aportacions i estirant-se dels cabells quan llegia segons quines coses. La majoria sobre les eines d'identificació, el nom de l'associació, l'ús del mot SCOUTS. Un dels més guerrers en les qüestions metològiques va ser l'AE Sant Francesc Xavier, i amb el temps vaig entendre perquè, aquest agrupament en les activitats associatives sempre ens aportava la essència de l'escoltisme, amb les seves construccions de pionerisme, les seves sessions formatives de campisme, etc. Dels agrupaments més responsables i oficialistes amb el procés l'AS R. Tagore, un agrupament que no només dominava tot el tema metodològic del sistema de programes, sino que tenia la capacitat de transmetre que valia la pena desenvolupar-ho i aplicar-ho. De fet els primers documents que va fer servir Acció Escolta per fer el Projecte i el Programa Educatiu es basaven en els que tenia Tagore. Els grans temes de la fusió els vam cuinar al cotxe del presi d'SC d'aquell moment, l'Ignasi Miquel, que provenia d’aquest agrupament. Quan sortíem de la reunió tots dos marxàvem cap a l'Hospitalet junts i allà pactàvem el dissens previ a les reunions.

REBECA: El nostre naixament efectiu, l'Assemblea Nacional constitutiva, va ser a l'Hospitalet de Llobregat el 20 de gener de 2002. Ens acollia l'Agrupament Escolta Lola Anglada. Fabian, crec que no existia un agrupament que es mirés amb més detall tota la documentació que es desenvolupava des de l'associació, ni amb més sentit critic, això sí, s’ho podien permetre perquè no fallaven a cap vegueria, branca, i colaboraven moltíssim, de fet, va ser un encert que el cap tresorer fós el Brau (José Manuel Gómez), membre del Lola Anglada, quins números més quadrats. Tornant a la Assamblea, el Fabian i l'Irbis (Lluís Coromines) van muntar un acte espectacular, un desplegament institucional molt bèstia amb la Secretària General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, la Rosa-Maria Pujol. Va ser un acte molt emotiu. Pensar en el muntatge d’aquest acta i de totes les assemblees, congresos... que vindrien després és veure la imatge de una taula molt gran plena de fulls per ordenar, grapar, ensobrar, una fotocopiadora traient fum i el més important, moltes mans, desinteresades i voluntàries, preparant tot, fins a altes hores de la matinada: quina sort varem tenir!

FABIAN : El mateix 2002 vam organitzar la Trobada general a Can Girona amb els infants i joves. Vam arribar a ser prop de mil persones. Era el primer contacte amb tots els membres. Encara no teníem uniforme comú. La trobada va ser tot un èxit. A dia d'avui puc reconèixer que ens vam barallar molt i també vull reconèixer que la Rebeca va tenir un paper fonamental en aquella trobada i en la primera part del procés Crec que va ser una vicepresidenta excel·lent.

REBECA: Èrem una associació jove i com a tal vam passar pels mateixos problemes que la gent jove respecte l'habitatge. Els que veníem d'SC vam passar per 4 seus en 3 anys: Gràcia, Eixample, Les Corts i finalment a la seu actual a Avinyó. Des d'un pis llogat, a un pis de compra, a un gimnàs i finalment a la primera planta d'un palauet del segle 17. Realment no us podeu queixar ara per la centralitat i per les prestacions del local...

FABIAN: El mateix va passar amb la formació. Escola Ensenya de Fusta, Escola Nord de Ruta i finalment Escola El Sol. Certament, ara que hi penso, no us estem explicant el procés gaire bé: I és que hi ha un moment determinant que és conèixer la Fundació Ferrer i Guàrdia que ens ajuda a organtizar ideològicament i pedagògica el Congrés que vam celebrar a Vilanova, dirigit per en Santi Caño, acollits per l'agrupament marí de recent creació en aquell moment, l'AE Ictíneu. Recordo que en aquell moment també es va crear l'AE Flor Roja, una proposta d'escoltisme a Castellar del Vallès. Eren els dos agrupaments 100% Acció. D'aquell Congrés recordo el paper del Josan de l'AE Rakxa, un agrupament que havia tingut dubtes amb la fusió, però que posteriorment va demostrar el seu compromís, fins i tot presidint l'associació més endavant.

REBECA: Al Fabian sempre li agradava agafar un full i un bolígraf, o un guix i una pissarra i començava a fer organigrames, estructuracions, línies de seguiment, eixos, objectius, fites, parlava de tantes coses, tants noms, tantes idees que ens quedàvem saturats, però es el que tenen el ideòlegs, que van a anys llum, si sumem el tàndem en l'activitat exterior que va formar amb el Dani Gimeno, està clar que en part Acció Escolta de Catalunya és el que és per el que van idear aquestes persones. La meva era la preocupació pels agrupaments, compartida amb persones com l’Enric Ribas o el Manel Roldán, per la gestió i com no, per les activitats, per fer de cada dia associatiu un dia únic, unes trobades irrepetibles, i vaig tenir la sort que en el meu deliri em van seguir persones com el Llop (Jaume Figuera) o el Jaime Pérdigo, que feien realitat les idees, i de la predisposició de molts caps escoltes que van fer d'Elfos, de Baden-Powell, de presentadors de concursos i del que fes falta.

FABIAN: Òbviament, la Rebeca no parlarà del seu agrupament, el GS Makarenko. Si una característica tenia que segur que no ha perdut és el seu orgull d'agrupament i orgull de pertinença al seu barri: el Carmel. Ah! I la passió amb la que partipaven al Festiçó. També recordo l'AE Azimut, que va ser un agrupament que va veure la fusió amb molt bons ulls des del principi. Pels que veníem de la GEC era una curiositat tot això de l'escoltisme marí. Com també ho va ser per l'AE Rocafort, un agrupament pacífic, allunyat del soroll de la ciutat i oficialista en tota regla, com ha de ser.

REBECA: A mí em va fer molta il·lusió conèixer i compartir vivències amb a l'AE Roland Philipps, ja que tenia coneixement dels problemes que tenien amb el local, quina manera de lluitar! El primer membre que vaig conèixer va ser a l’Alfons Bielsa fent de “marciano” en la primera activitat de la fusió, quin riure. Era tot un honor tenir amb nosaltres un agrupament que feia 50 anys en aquell moment, el més antic. Curiosament molts agrupaments d'SC havien nascut gràcies a gent que havia sortit d'ell. És el cas del Mas-Guinardó, o del Gandhi... Agrupaments que ja no hi són però que cal recordar per la seva implicació en temps anteriors. Tampoc ens podem oblidar de altres agrupaments com l’Estel de Gel, que va continuar un altre camí, o el Sagarmatha, que torna a Acció Escolta, revenvinguts! O com el Brownsea, que poc després malauradament va desaparèixer. O de l'AE Mafeking i del seu cap d'agrupament, en Jordi Cugat. De qui no puc parlar és de l’AE Aldaia, perdoneu, però sí dels agrupaments que el van donar vida, l'AE Baden Powell, mític agrupament, un històric, mediador i orgullós de la seva trajectòria i l’agrupaments Sherwood, idealista, jove i valent.

FABIAN: Bé, ara que es pot veure amb una certa perspectiva tot el que va passar en aquells tres primers anys (2001-2004). Es pot dir que vam tenir clar que la fusió era per créixer, per fer una proposta renovada d'escoltisme, una proposta d'espiritutalitat laica, un escoltisme fraternal amb els germans escoltes a Catalunya i també de l'estat. Teníem clar que havíem de fer una renovació del programa educatiu i també d'imatge. I posteriorment va aparèixer la idea d'apropor-nos al paraigües del Moviment Laic i Progressista. Creiem que van ser moltes decisions encertades, sinó segur que no us llevaríeu un dissabte al matí per venir a l'assemblea...

REBECA: La fusió va ser un èxit, i aquí tenim la mostra. Moltes organitzacions van dir que fracassaria, que no ens posaríem d’acord, però es van equivocar. Ja han pasat 10 anys, i Acció Escolta de Catalunya és el que és gràcies a vosaltres i als que van estar abans que vosaltres. Crec que tots podem estar orgullosos de com a crescut la criatura, FELICITATS!!!

FABIAN: Acabaria amb la mateixa frase que vaig finalitzar la introducció de les conclusions del llibre del 1r. Congrés: "Seguiu treballant per a la construcció d'un món millor ple de felicitat. Endavant i Acció!"