31 d’agost de 2013

Assemblar-se a Catalunya de nou


Les primàries no són patrimoni de ningú. No són per tant ni de l'aparell ni dels crítics. Ho són dels demòcrates i aquests abunden al PSC per que és un valor i punt de trobada de tots els socialistes. Pensem que la millor manera d'escollir els nostres candidats és amb un debat de líders i equips al voltant d'un projecte programàtic i de mobilització ciutadana.

A escasses hores de l’inici del curs polític a can PSC el proper dilluns és moment que cadascú de nosaltres fem balanç del que ha passat aquest estiu. I fem autocrítica. Tots. Són els principals líders qui ens conviden a treballar per un projecte compartit, ahir Pere Navarro estenent la mà als crítics i avui Rocío Martínez-Sampere a l’article del Diari ARA referint-se a l’obligació d’intentar conviure.

Des d'Avancem hem plantejat obertament la necessitat de posar fil a l'agulla al procés de primàries socialistes. Pensem que la millor manera de sortir de l'atzucac que provoca el debat intern esgotador i poc productiu és cercar en les primàries la re-il·lusió imprescindible. Fem de la necessitat virtut. Construïm lideratges que simbolitzin la síntesi del partit. Desitjo en aquests moments poder treballar per exemple amb en David Pérez o en Celestino Corbacho per ajudar a un altre candidat a construir un programa de síntesi. És la història d’aquest partit. Ha estat la seva fortalesa. I per tant és la nostra obligació.

Debatem sobre el model de país i generem un mètode que permeti interpel·lar la ciutadania. Compartim les tertúlies a les agrupacions i els debats sectorials amb els candidats. Construïm el nou coneixement que reclama el projecte socialista a partir d'un debat amb una finalitat clara: que els candidats recullin als seus programes les propostes de la ciutadania amb l’objectiu de concórrer a les eleccions per construir una majoria per governar. Només d’aquesta manera tornarem a ser aquell partit que ‘més s'assemblava a Catalunya’.

26 d’agost de 2013

El final del principi o el principi del final


Fer un blocada d’inici de curs polític i no citar alguna de les lectures estiuenques t’allunya del mainstream. Com que la vanitat de cadascú de nosaltres –la majoria- ens porta a voler ser-hi, confessaré que entre les lectures –no moltes, les criatures nouvingudes no donen masses concessions- hi ha una d’Adam Franck “El fin del principio”. No és pas una novel·la ni tampoc un llibre autoajuda, és un petit esglaó més en la idea de construir algun dia –espero que no massa lluny- una tesi relacionada sobre els usos del temps. És una publicació en la que et fa reflexionar sobre la idoneïtat de comprendre com hem arribat fins aquí. És a dir entendre com a va començar tot, és en certa manera una nova història del temps.

Parlant de com va començar tot plegat –ara em refereixo al Procés-, hi penso sovint en com va començar el moment actual en el que estem. Uns posen l’accent en l’11 de setembre de 1714 i la Nova Planta, d’altres en el naixement del catalanisme polític al segle XIX amb Valentí Almirall i/o Torres i Bages, d’altres amb la caiguda de Catalunya republicana amb la Guerra Civil o alguns –en la recerca d’un relat més racional- amb el fracàs de l’Estatut de Catalunya. A diferència del títol del llibre, confio que estiguem en el principi del final d’aquest període d’inestabilitat política a Catalunya. Fa una mica de por que tot això acabi per esgotar la ciutadania i s’allunyin encara més de la política. Seria el que voldrien alguns.

Al Festival de Camallera, on vaig ser convidat per l’amic Pere Camps a una taula de partits sobre dret a decidir (la primera a la meva vida!), vaig dir que el paper dels partits és garantir la celebració de la consulta i donar a conèixer els punts a favor i en contra de la independència. Ara mateix, els fins ara grans partits –o coalicions- CiU i PSC haurien de concentrar els esforços en garantir que la seva militància i electorat pugui exercir el dret a vot que li correspon. Predeterminar el resultat de la consulta o buscar una alternativa que no emprenyi del tot a Madrid és un error greu. És per aquest motiu que en relació a la participació a la Via Catalana cap a la independència (tal com diu a la web de l'ANC), al meu entendre l’esforç no hauria d’estar en debatre sobre el lema, tampoc en pressionar a determinades institucions o organitzacions que no tenen clar anar-hi.

El veritable esforç està en animar al màxim de gent a participar-hi i això correspon als convocants. En generar il·lusió en definitiva. Cal deixar que les organitzacions facin els seus processos interns. Un no-pronunciament contrari pot arribar a ser fins i tot un recolzament implícit. Avancem, per exemple, no debatrem sobre si anem o no hi anem a la Via Catalana l’11 de setembre. Cadascú decidirà lliurement en família, amb amics, fins i tot amb altres companys del moviment si anirà o no. Per que l’interès d’Avancem està treballar col·lectivament per una aliança catalana de progrés social i política, com per als sindicats defensar els interessos dels treballadors o per al moviment veïnal garantir la convivència a barris i pobles. Esmerçar esforços per cercar posicionament em semblen estèrils i esgotadors. Les organitzacions tenen els seus ritmes, la seva cultura i els seus valors. 

Confio doncs que estiguem al principi del final que ens permeti debatre sense dificultats sobre la ‘Catalunya que ve’. I si ens trobem al final del principi, que sigui per que estem davant una transició més llarga del que s’havia dissenyat inicialment, que tampoc em semblaria malament. Ara bé, llavors no pensem que cada dia és el darrer. Haurem decidit canviar la percepció del temps, una cosa semblant repeteix en Frank a la meva lectura estiuenca, però clar ell parla de temps còsmics i coses més científiques que tot això nostre de Catalunya.

24 d’agost de 2013

Carta oberta a Quim Nadal


envolgut Quim,

Us escric aquesta carta oberta a propòsit de la polèmica d’estiu per la vostra decisió d’acceptar la proposta de l’Alcalde Carles Puigdemont de presidir el Pacte Gironí pel Dret de Decidir.

Us felicito per la vostra decisió d’assumir la responsabilitat, crec sincerament que és una obligació per a una persona de la rellevància política, acadèmica i cultural a la ciutat de Girona com heu estat i sou tu. Crec que s’ha de donar la cara en un moment de cruïlla com és l’actual al nostre país reforçant el dret a decidir també des la societat civil.

Ara bé, el que a mi em sorprèn sincerament és que encara sigueu el president de la Federació de comarques gironines del PSC. Em consta que vau participar activament en el Congrés, sent decisiu en el seu ajustat resultat. Això fa per tant que la vostra presidència no sigui tan honorífica com es presenta. 

Quan jo era petit, Quim, ja sortíeu a la televisió representant els interessos dels socialistes gironins i catalans i des de llavors heu assumit moltes responsabilitats de país fins arribar a ser un dels seus consellers més rellevants en el canvi que necessitava Catalunya.

En la vostra categoria "d'exconseller del tripartit" i en el vostre rol de referent per a molts socialistes que ens sentim representats per les vostres accions i reflexions ara hauria estat més efectiu si haguéssiu assumit la presidència del Pacte sense cap lligam orgànic amb el partit.

Aquesta és una demostració que el PSC no té un problema només en l’eix nacional com s’ha volgut presentar. Com vam escriure amb Jordi del Rio a “Un país i un partit sense amos” els socialistes tenim un problema de cultura política, en la que se situa la dificultat del relleu real. També hauríem d'afegir una dificultat per marcar perfil i cercar solucions des de l’esquerra, com bé avanceu avui a l’article “Els socialistes de Catalunya”.

Espero que entengueu aquesta carta en l’estricte debat obert que s’està produint sobre la idoneïtat de la vostra decisió. Evidentment, ni us demano que deixeu la presidència del Pacte ni la presidència de la Federació. Primer, perquè no sóc militant de la demarcació i, sobretot, per què ara cal ser coherents i forts fins el final i assumir les dues empreses amb la màxima eficiència possible. És el país qui ho necessita.

Fraternalment,