29 de març de 2010

El vot als 16 anys o el rite de pas dels adolescents

De la conversa amb el president Montilla al dinar de la Causa Comuna em va quedar el neguit de reflexionar entorn al vot per a adolescents de 16 anys. I en aquest sentit, l'informe del filòsof i pedagog José Antonio Marina elaborat el 2005 per encàrrec de l'Alcalde de Sevilla és un referent bibliogràfic clau per obrir el debat en la viabilitat del reconeixement.

Entre els arguments en contra més repetits, segons Marina, hi ha la idea que als 16 anys són massa joves per ser emocionalment objectius, que són incapaços de prendre decisions polítiques responsables ja que no disposen dels coneixements necessaris, que es poden comprar fàcilment els vots, que són vulnerables a les seves influències, que tenen menys consciència de risc que els adults, que són més impulsius i estan sotmesos a canvis d'humor o que no estan interessats a prendre decisions polítiques, que el vot jove podria proposar idees perilloses.

Pel que fa als arguments a favor, a partir dels 16 anys els joves comencen a tenir algunes responsabilitats i drets d'adults. S'entèn que el dret a votar hauria de ser un d'ells. A més, els joves poden treballar, pagar impostos i viure sota la llei, i per tant haurien de votar. Serviria per harmonitzar la legislació sobre l'adolescència.

Per una altra banda, Marina considera que si els joves poguessin decidir sobre les qüestions que afecten a la seva vida, sentirien més interès per la política. De retruc, els partits polítics vetllarien per formular propostes que recollissin els seus interessos.

Hi ha un element força interessant i és el que fa referència al fet que els joves amb 16 anys encara estan arrelats a la seva comunitat i pot ser més fàcil canalitzar mesures d'acompanyament, per exemple al darrer curs de la ESO. Per tant, es pot rebre una formació política acurada dins del sistema educatiu.

La qüestió és plantejar quins han de ser els programes de foment de la participació política dels adolescents que permeti canviar la tendència abstencionista i la visió, sovint negativa, de la gent jove, el que Marina anomena generar "una generació de joves socialment responsables".

Marina proposa que el dret a vot podria fer-se servir com un rite de pas de l'adolescència a la maduresa, que coincidiria amb la finalització dels estudis obligatoris, que són, en realitat, un certificat de ciutadania. Podria ser la culminació d'un programa general d'educació ciutadana, com el que s'està duent a terme a molts altres països.

Una de les pors que hi ha entre les formacions polítiques és el creixement eventual de l'abstenció. Una proposta podria ser fomentar la responsabilitat entre els joves a l'acte de votar, fent-los inscriure's en un registre de votants. Això evitaria una decisió improvisada i una valoració del dret a vot. I permetria comprovar l'èxit o fracàs d'aquesta mesura.

Està clar que caldrà reforçar la cultura democràtica entre la gent jove com a producte estrella de l'educació per la ciutadania. Potser caldrà doncs començar per aquí.

Nous temps, noves necessitats, nous perfils

El passat dissabte es va celebrar la Conferència oberta de la Causa Comuna i en el marc de trobada, el president Montilla va oferir un dinar amb liders d'organitzacions juvenils. Tot i no ser ja jove, em van convidar representant el Moviment Laic i Progressissta. Vam tenir l'oportunitat de parlar sobre els nous reptes de les polítiques de joventut, en matèria de treball principalment, però també de participació, formació o convivència. També hi havia els líders de l'Avalot-Joves de la UGT, l'AJEC, el CISEC, la JSC i del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). La taula es completava amb la presència de Jaume Collboni, secretari de Programes i acció sectorial, a qui, per cert, avui l'executiva del PSC, ha escollit com a director de campanya de la propera cita electoral, que molt probablement tingui lloc al novembre.

El model de dinar del dissabte forma part de la manera d'entendre la política i la relació entre societat civil i partit-institucions del Jaume Collboni, i manté una coherència amb la forma amb la que ha dirigit el desplegament de l'elaboració del Programa marc del PSC per als propers deu anys. Un estil que encaixa perfectament amb la demanda de José Montilla: campanya oberta a escoltar la ciutadania que permeti construir un relat positiu, pedagògic i proper.

23 de març de 2010

La Fundació Ferrer i Guàrdia entitat resident del Castell de Montjuïc

La Fundació Ferrer i Guàrdia i l'Ajuntament de Barcelona han signat un conveni a través del qual s'atorga l'status d'entitat resident del Castell de Montjuïc. Ignasi Cardelús i David Prujà respectivament han signat l'acord aquest matí, previ a una visita a les instal·lacions. El conveni possibilita disposar d'un espai a partir del qual els equips dirigents i tècnics de les organitzacions del Moviment Laic i Progressista podran fer tancades de treball, a les renovades instal·lacions.

No és casualitat aquesta signatura ja que aquesta iniciativa se suma a d'altres que realitza la Fundació Ferrer i Guàrdia a la muntanya de Montjuïc en el marc de la Diada Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre, així com el Fòrum de Llibertat de Consciència, previst pels 1, 2 i 3 d'octubre.

El conjunt del Moviment Laic i Progressista es felicita d'aquestes iniciatives que, progressivament, estan fent que la fortalesa militar del Castell de Montjuïc, passi a ser de la ciutat de Barcelona, per a l'ús popular dels seus conciutadans.

21 de març de 2010

Temps per a participar

Fa uns mesos feia la reflexió sobre quins són els principals criteris que comencen a tenir els departaments de recursos humans a l'hora d'escollir els nous actius. Es basava en tres aspectes: els coneixements i la capacitat d'obtenir informació i recursos, el comportament ètic -ment oberta- i la capacitat de viure -creixement cultural i social fora de la feina- i la prospectiva -capacitat de llegir el futur i preveure escenaris-.

Per tant, tenir dirigents associatius i persones implicades socialment a mig termini genera un valor per a l'empresa. El repte de l'organització és pactar que el treballador tingui un horari flexible que li permeti assumir les responsabilitats amb plenes garanties: una reunió a l'Ajuntament, una roda de premsa o la participació en un esdeveniment internacional són activitats que acostumen a trepitjar-se amb horaris de feina.

Els programes de formació, avançats en els casos d'algunes empreses, haurien d'incorporar plans de conciliació de la vida laboral i vida associativa, com a part del creixement del treballador. Sense caure en la institucionalització de la participació i res que es pretengués assemblar-se a un servei civil, caldria promoure el pacte entre empresa i treballador en aquest sentit. Les vivències que genera la participació social alimenten la felicitat personal i la sensació d'autorealització, que a mig termini, una repercussió evident en la productivitat.

El repte tant del Consell d'Associacions de Barcelona com de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya és establir un diàleg amb els agents socials fomentar, afavorir i recolzar la participació del treballadors a la vida associativa, i que aquests elements es tinguin en compte en els convenis col·lectius i en els programes de conciliació. De retruc, la principal beneficiada serà la democràcia del país.

Propostes:

1. Signatura d'un acord marc de compromís entre moviment associatiu i organitzacions patronals i sindicals per a l'impuls de clàusules que permetin la participació associativa
2. Prorització de subvencions a empreses que faciliten l'enfortiment del teixit associatiu amb mesures de flexibilització horària
3. Fer visible les aportacions socials i culturals dels treballadors que són activistes socials en els espais de comunicació interna de l'empresa
4. Impulsar iniciatives per donar a conèixer els diferents col·lectius i associacions de l'entorn més proper obrint els centres de treball a les entitats. Organitzant fires d'entitats per exemple
5. Fer una exploració a Europa les experiències de conciliació i participació, així com de relació entre empresa i entorn

20 de març de 2010

Sopar EGB, una activitat recomanable per la salut

Ahir vam fer la trobada amb els companys d'EGB del CP Milagros Consarnau. Va ser bestial. Ens reteníem la mirada més del compte. En els primers instants va haver cert col·lapse. Probablement buscàvem trobar l'infant amb el que havies compartit 20-30 anys enrera la quotidianitat. Vam anar 25 persones, tants com criatures vaig comptar en una enquesta improvisada. "peralta, estás igual", "miquel, tú me gustabas en la egb", "cuántos niños tienes?" "dónde vives, dónde trabajas", "qué será de mónica veiga?", "pues no entiendo porqué me machacabas tanto!"...

El meu cole estava a Santa Eulàlia, un barri situat a l'entrada de l'Hospitalet de Llobregat. Majoritàriament, la gent érem fills d'immigrants, molts d'ells andalusos. 22 anys després, constates allò que ja sabies, vam rebre una educació post-franquista, molt recent de la recuperació de les llibertats democràtiques. Molts dels meus companys s'han catalanitzat els noms (l'emili, la laia...), li han posat els seus fills noms en català com explicava la debora o probablment fins i tot els hi parlen. S'esborra aquella imatge de context immigrant que recordo.

Amb la Jèssica vam organitzar unes mini-eleccions amb vot secret. Vots a l'esquerra, vots a la dreta -menys- i uns quants nuls, amb gargots i comentaris com si el temps no hagués passat.

Curiosament, no van sortir els "motes". El meu era molt fàcil, "fava" i totes les paraules derivades amb "fa". Sempre em va semblar inofensiu comparat amb d'altres que m'estimo més no recordar.

Una de les conclusions és que et coneixes una mica més quan els teus companys t'expliquen com et veuen, com s'enrecorden de tu. Curiós tot plegat i molt recomanable per la salut i la felicitat que ocasiona l'abraçada i la conversa sincera amb tots i cadascun d'ells.

19 de març de 2010

Entre totes... un any més

Avui s'ha celebrat la IV Assemblea general del Consell d'Associacions de Barcelona. 3 anys després de la seva constitució i de la Presidència del Moviment Laic i Progressista, amb en David Prujà al capdavant, es tanca una etapa que s'ha caracteritzat pel que jo malanomeno conscientment les polítiques keynesianes en associacionisme: cogestió de Torre Jussana, consolidació de dinàmica associativa, equip de treball i pressupostos al CAB i tret de sortida a l'anhelat 2n congrés de les associacions de Barcelona. Sense cap mena de dubte, l'MLP ha contribuït a la consolidació del procés actual, però hi ha algunes petjades amb noms i cognoms: Consell de la Joventut de Barcelona i Miky Aragón. El model actual de relació de l'associacionisme barceloní és una còpia al model del juvenil i el fil conductor aquest bon amic, que malgrat passar alguns moments de dificultat, ha estat i és l'alma mater del projecte. Demà dinem i ho celebrarem.

17 de març de 2010

La desobediència institucional de l'Alcalde de Palafrugell

Fa una setmana em vaig quedar amb l'amic Andrés Cascio atrapat per les nevades. Podria explicar amb detalls l'experiència des de les 13 hores que vam sortir de Palafrugell fins les 12 hores que vaig arribar a Barcelona. Però ho deixo per converses informals, en les que sempre es pot exagerar una mica més i pots comprovar com la gent riu després de tal gimcama. Per als més curiosos, podeu buscar a les hemeroteques de TV3 el reportatge al Poliesportiu de Vidreres i ens trobareu. Segons algú, semblem dos refugiats...

Sí, escric gimcama, perquè al meu cau es deia gimcama, tot i que hi ha qui li diu gincana, o qui s'atreveix a escriureu-ho amb ginkana. Farem cas al que diu l'enciclopèdia lliure i escrivim-ho correctament: gymkana o gymkhana, que "és el nom genèric que se li dóna actualment als jocs que es realitzen en nombroses proves de competició". Si fa o no fa, va ser això, la nostra aventura...

Bé, però l'objecte del post, com indica el seu nom, no és fer una disertació sobre qüestions etimològiques. D'aquell fatídic 8 de març i de tot el que ha succeït aquesta setmana, em vull quedar amb l'Alcalde de Palafrugell, en Sergi Sabrià (ERC).

Aquell dia ens vam reunir per presentar el Moviment Laic i Progressista i l'Associació Cultural Pedratallada, ubicada a Palafrugell a l'emblèmatic Centre Fraternal. Em va semblar un tipus d'aquells nascuts per ser alcaldes, proper, sincer i decidit. I m'ho ha semblat més, un cop he vist la seva actuació aquests dies a partir de la crisi de les nevades. Les seves aparicions a diaris i televisions m'han semblat del tot encertades i ajustades amb les demandes i reflexions ciutadanes.

Ha seguit els preceptes de desobediència civil de Henry David Thoreau però des de la dimensió institucional, sent l'Ajuntament qui ha decidit aplicar-la en protesta per la gestió nefasta de les elèctriques, i al·legant que la ciutadania es veuria perjudicada si volgués aplicar-la. L'Alcalde no ha actuat de forma populista, ha defensat des de la força de la institució els interessos col·lectius.

Esperem que en Sergi Sebrià recordi també allò que va dir Thoreau que "les coses no canvien, canvien les persones", de manera que el seu creixement en política sigui sobre les bases sòlides l'espontaneïtat i la reflexió.

13 de març de 2010

Acció social i laïcitat... i moviment laic i progressista

El Moviment Laic i Progressista és una organització en construcció permanent, i ha demostrat al llarg dels anys que ha afrontat els debats en funció de les progressives possibilitats d'ampliació i de creixement. Els propis pioners reconeixen que la realitat actual no l'havien imaginat pas l'any 1992 quan l'acord entre la Fundació Ferrer i Guàrdia i Esplais Catalans donava peu a la creació de l'Escola Lliure El Sol.

Pensàvem a finals del 2009 que l'entrada de l'MLP al Camp de Tarragona permetria bàsicament la introducció de la dimensió territorial en el debat, però la realitat és que sense buscar-ho, també ha obert el debat de la relació de l'MLP amb algunes entitats referents i reconegudes de l'acció social als barris més desfavorits.

La Fundació Casal l'Amic de Tarragona, Casal dels Infants (abans del Raval, ara per l'Acció socials als Barris) o la Fundació Marianao, són organitzacions d'acció social amb les que de forma intermitent o per qüestions puntuals, l'MLP ha mantingut relació. Probablement, sense dir-ho, existeix admiració mutua pel nivell de compromís social. Sense anar més lluny, Casal dels Infants ja fa anys que té com a referent de formació a l'Escola Lliure El Sol, i l'Enric Canet va participar d'un dinar del CAL fa ja un parell d'anys. A més, el 2007 es va fer un intercanvi de visites amb la Fundació Marianao de la mà del Xavier Padròs. I ara, la Fundació Casal l'Amic està a punt de signar un conveni per al desenvolupament de la formació a Tarragona.

És possible un debat amb entitats d'acció social si existeix ENTORN sccl? Com encaixa l'acció social des de macro-fundacions territorials amb la separació d'associacionisme i serveis que promou i defensa apassionadament l'MLP? En el cas que existís una realitat federal d'acció social, ENTORN sccl podria veure amenaçat el seu projecte cooperatiu? O potser podria passar a tenir un caràcter subsidiari com fa per exemple amb la gestió de casals de joves respecte a Casals de Joves de Catalunya? Per una altra banda, com s'entoma el model de voluntariat d'aquests tipus d'organitzacions? Hi ha matissos entre el voluntariat al Casal l'Amic i el voluntariat olímpic? Ens veiem forts per recuperar el concepte de voluntariat?

Aquestes són preguntes obertes que poden ser debatutes en un seminari de treball conjunt. És una oportunitat de l'esquerra social per afrontar debats tan rellevants com és el cas de la família, la proximitat o el barri, que sovint l'esquera política ha estat capaç de resoldre.

Properament a l'Escola Lliure El Sol...

11 de març de 2010

Dels regals de Reis

S'acostuma a dir que a les persones se li han de deixar 100 dies per començar a fer valoracions de la seva feina. Això és tot just el que he fet amb l'ecodutxa que ens vam instal·lar a Casa Caño per Nadal i que també vaig regalar al pare i la mare. La vam adquirir a la Botiga de la Fundació Terra, Biohabitat. És un producte ecològic i estalvia fins a el 65% d'aigua i energia per escalfar-la. La sensació del contacte de l'aigua és més agradable que una de convencional ja que la suavitza. A més, permet una reducció del contacte amb el clor i no és necessari fer servir grans quantitats de sabó. Si esteu interessats, ja sabeu "Ecoducha irisana IR 15, una ducha de placer, ahorro, salud y bienestar".

7 de març de 2010

Psicologia és política

Miquel Bassols em facilita dues revistes especialitzades franceses, fet que fa reflexionar entorn a la psicologia. Descobreixo a Jacques-Alain Miller, conegut per la seva activitat continuadora de Lacan. Al meu entendre el depurador del caràcter postmodern de Lacan, ja que aconsegueix rebaixar els textos per a que puguin ser compresos. Em sorprèn el seu compromís amb els afers públics expressats clarament en la revista LNA. En certa manera li dóna una dimensió més profunda al psicoanàlisi. No es pot dissociar la psico, l'ànima, l'activitat mental de la política. Tot i que he llegit en alguns dels seus detractors aquesta vinculació, em sembla encertat. Potser és una de les crítiques a la postmodernitat, la dissociació de política i mètode. Em sorprèn que en una revista especialitzada li facin una entrevista a Richard Dawkins. Intueixo que a Catalunya la cosa va per una altra banda producte de l'amnèsia permanent.

No acabo d'entendre la diferència entre psicòleg, psicoterapeuta, terapeuta. Segur que hi ha matissos. És a dir, és el mateix anar a teràpia que anar al psicòleg? També em queda el dubte sobre com està el mapa de l'ensenyament en qüestió a la universitat catalana. Com s'estructuren els departaments i les capelletes a les diferents facultats de psicologia. Cada cop els instituts de cadascuna de les escoles psicològiques tenen més força. Quines conseqüències té això en favor o en contra de la universitat pública? Poden acabar existint universitats pròpies de cadascuna de les corrents psicològiques en detriment de l'ensenyament públic?

Un altre element interessant que he trobat en aquestes lectures és la qüestió de l'ús de medicines en els periodes de depressió. Layard avisa que ens trobem davant un moment paradoxal, hi ha medicines que poden reduir la infelicitat o la depressió si bé a mig termini la sensació és que acaben provocant un efecte de bola de neu i la depressió acaba sent més profunda. Vaja el sentit literal d'aquella dita castellana "peor el remedio que la enferdad".