26 de setembre de 2015

Sobirania horària

La Catalunya política i institucional es troba immersa, avui dia, en un moment apassionant. L'anomenat procés de transició nacional comporta un estat de construcció que prepara l'entramat governamental del producte que sorgeixi de l'esmentat procés. En aquest sentit, ha fet fortuna el concepte “estructures d'estat” per referir-se a les iniciatives endegades pel govern amb l'objectiu de dotar-se de l'arquitectura normativa i organitzativa necessària per afrontar l'administració d'una eventual Catalunya independent des del moment, com a mínim, del seu naixement. Per la seva importància cabdal, el focus se centra, principalment, en les estructures adreçades a la gestió dels tributs i a la política exterior com a elements indispensables per poder assumir, arribat el moment, el funcionament intern del país amb la màxima normalitat des del punt de vista de l'administració i la recerca dels suports internacionals necessaris a la constitució d'un nou estat a Europa. Tot i així, el procés constructiu comprèn i ha de comprendre altres instruments fonamentals de la nova república.
En aquest context, cal refermar la necessitat d'exercir i desenvolupar, també, l'estructura que fa referència al poder de l'estat de proposar i definir tot allò que li sembli necessari en organització del temps de vida quotidiana. L'anomenem sobirania horària i pot ser considerada plena o compartida. La plena fa al·lusió al poder definit sobre els horaris del món del treball, de l'ensenyament i la Universitat, de l'administració, del comerç i de la cultura i l'oci. La compartida fa referència a la dependència de decisions alienes, com és el cas del fus horari o el canvi d'hora a l'estiu i l'hivern. Les limitacions de Catalunya per impulsar la reforma horària són els límits competencials en l'àmbit del treball i en l'àmbit dels horaris de televisió, aquells que regulen el prime time. Actualment, a més, existeix el més que conegut conflicte competencial sobre els horaris comercials amb l'Estat espanyol.
Els partidaris de la sobirania horària de Catalunya plantegem un marc per a la governança de les polítiques d'horaris i d'organització del temps de vida quotidiana, que incorpora una àmplia sèrie de qüestions com ara la reforma dels horaris de manera sistèmica, a partir d'un “moment zero” que contribueixi a l'acceleració definitiva. Convé insistir en la idea de Ginesta en la qual la primera estructura de què s'ha de dotar la comunitat que pretengui convertir-se en un nou estat és la de la capacitat de gestar un bona concertació social per consensuar el seu propi model social. La reforma horària emergeix en aquest context.
L'objectiu que es persegueix és l'adaptació de Catalunya a uns horaris planetaris que cal no confondre amb horaris europeus. La reforma horària és una oportunitat de concebre les polítiques del temps com una via d'apropament a l'estil de vida global allunyant-se dels tòpics que genera l'herència franquista i que es concreta en una mena de spanish life style. Potser aquesta és l'única reforma que planteja uns beneficis pràctics i immediats per al nou país que construïm i la seva ciutadania. Tinguem en consideració Roger Buch, que diu que la reforma horària no implica anar contra les “tradicions” sinó recuperar allò que ja era nostre i que la història, en un moment determinat, va canviar bo i provocant-nos un perjudici.
Hem de ser capaços de concretar els pilars polítics, econòmics i socials sobre els quals volem que es construeixi el nou país. És per això que des de Junts pel Sí apostem de manera decidida per la reforma horària com a nou pacte social per a la Catalunya que ve, a favor de més benestar però, sobretot, més equitat.

Publicat a ElPuntAvui el 26 de setembre de 2016

24 de setembre de 2015

Young nationalists

El 1982 i coincidint amb l'any del "canvi socialista" a Espanya, la marca de cigars cubans Cohiba va començar a comercialitzar per al gran públic els seus prestigiosos havans, reservats fins a aquella data per al consum diplomàtic. Sembla contrastat que Felipe González era un fanàtic d'aquests purs així com que Fidel Castro era el seu principal proveïdor, enviant-li caixes a la Moncloa abans de posar fi a la seva relació d'amistat. "Fidel, tot té el seu temps. Ja és hora de convocar eleccions" sembla que va irritar de forma irreversible Felipe mossegant la mà de qui li donava de fumar. No està contrastat que el missatge li fes arribar des del Azor, el iot del Caudillo amb què, faltant per primera vegada a la sensibilitat més progressista, la icona del canvi va sortir a pescar a les vacances del seu primer mandat. Al cap i a la fi el iot era patrimoni de l'Estat i ja se sap que aquells "young nationalists", com els va definir Barbara Probst Solomon, corresponsal aleshores al The New York Times, eren molt coherents amb el patriotisme. I ho continuen sent. Una mica més vells.

I és que sembla que per a molts nacionalistes espanyols, entre els quals podríem incloure als tres últims presidents del govern espanyol, la democràcia i la seva màxima expressió, les urnes , no és una bona manera de solucionar conflictes polítics. Almenys a Catalunya.

És legítim ser nacionalista i s'agraeix la transparència. Ser-ho menyspreant les urnes, preocupant. I venint de segons quins figures, molt decebedor. Es coneguda l’obsessió de Felipe González per la premsa, “el primer poder” segons ell. És per tant molt inversemblant que no estigui al cas del context de transformacions socials, econòmiques i polítiques en el que es troba Catalunya i que s’emmarquen el procés sobiranista iniciat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. O no n’és conscient de les màximes expressions pacífiques, cíviques, gairebé lúdiques que van significar les manifestacions del 10 de juliol de 2010, la Diada Nacional del 2012, del 2013 amb la Via Catalana, del 2014 amb la V, del referèndum del 9N i de nou la Diada Nacional de la Via Lliure del 2015?

Aquest cicle de mobilitzacions s’ha caracteritzat per la seva creativitat i innovació que ha portat als seus actors motors a prendre decisions impensables fa pocs mesos. Pel camí queden escissions, separacions, davallades electorals d’actors tradicionalment forts, naixement de noves estructures polítiques i també cíviques. És en aquest context apassionant, complex, on tot s’ha mogut i es continua movent amb molta rapidesa i les relacions causa-efecte no resulten evidents la majoria de vegades, que veu la llum el Moviment Avancem el 2012.

El referèndum impossible que el bipartidisme del nacionalisme espanyol (PP i PSOE) no reconeix i rebutja, finalment veurà un darrer capítol el 27 de setembre amb la convocatòria d’eleccions amb caràcter plebiscitari com a única solució possible. Un tarannà plebiscitari que ja no discuteix ni Obama, ni Merkel, ni Cameron, ni la mateixa Comissió Europea. El 27S s’articula amb la voluntat de crear un nou marc d’oportunitats a la Catalunya que ve, reclamada de noves estructures que permetin principalment fer que la ciutadania millori la qualitat de vida. Aquests nous instruments requereixen però d’un marc general que doni sentit als canvis. Això és el que justifica probablement l’entesa entre diferents organitzacions a favor d’una candidatura civil i unitària. Aquest període constituent ha de perviure fins a garantir la definició del nou pacte social, que en cap cas és una proposta política tancada per imposar res a ningú, però sí que ha de garantir de la màxima expressió de consens. Per això cal explicar bé que la seva proposta és de defensa de les llibertats individuals, a favor del benestar i l’equitat i per descomptat de fraternitat amb els pobles veïns.

La possibilitat d’accedir a l’estat propi pot suposar millores socials, laborals i educatives amb múltiples ramificacions que tindran conseqüències positives sobre els hàbits de la vida quotidiana. En definitiva, el caràcter sistèmic i integral del procés constituent és el que justifica l’impuls d’un nou contracte social. Un contracte social que requereix la implicació de tots. En certa manera ens constituïm. Ho volem fer des de baix, de manera participada. Aquest element és revolucionari en relació a la formulació d’altres constitucions anteriors.

El Moviment Avancem, per davant de tot, reconeix el tarannà revolucionari d’aquest període i defensa la transgressió del poder establert, i creu que aquest és un procés sobiranista no-dependentista davant d’un Estat i d’un Govern (en cap cas dels seus ciutadans), molt poc sensible a les classes desafavorides. Fins i tot diríem hostil. Calen un conjunt d’innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, una modificació substancial del nostre status quo com a país, és a dir, del marc i el contingut de l’organització institucional. Avui el que és sinònim de canvi és el dret a decidir tot. Un nou país el farem entre tots i sobretot per a tots.

L’Estat i els partits del 78 que l’han sustentat han menystingut a tota una generació, la més formada de la història, però ara és el moment de trencar el paternalisme establert sobretot en entorns com les àrees metropolitanes. Cal més rigor a l’hora d’explicar la viabilitat de les pensions, la hisenda catalana i el futur dels serveis públics. Cal pedagogia rigorosa a l’alçada dels ciutadans. La millor manera de seduir a l’indecís és oferint garanties i un marc on tingui dret a decidir com seran les estructures del nou país. Si així ho fem, amb pedagogia, els resultats que avalaran la construcció d’un nou país el proper diumenge seran incommensurables i cap home del sac dirigit des de les clavegueres del poder central aconseguiran aturar-nos.

Darrera reflexió pel Day After: aquest no és un procés fàcil ni s’acabarà amb el 27S. Tampoc s’arreglarà prement un botó o amb l’aplicació de fórmules màgiques. Ara bé, hi ha un fet evident, si hi ha una gran majoria social a favor, els següents passos seran irreversibles. Cal caràcter però també intel·ligència.

Acabem tornant als havans Cohiba. A l'Espanya dels desnonaments i la crisi econòmica el poble ja no fuma Cohiba. Alguns ja ni fumen o s'han passat al cigarret electrònic. Tot té el seu temps. Fins i tot per aquells joves nacionalistes.


Jordi del Río

Fabian Mohedano

22 de setembre de 2015

Si el sobiranisme guanya, el primer que ha de fer és obrir els braços als que van votar “no”

Un dels trets d’identitat de Junts pel Sí en la seva formulació ha estat posar al davant allò que uneix i no el que separa, i posar al davant no tant d’on ve cadascú (que Déu n’hi do motxilles i trajectòries dispars), sinó quin és l’objectiu comú. Tots els matisos contribueixen a l’impuls d’una candidatura plural i transversal que té com a missió principal el reclam de la dignitat democràtica. Ara bé, no es pot oblidar que Catalunya és com és gràcies també a la història d’Espanya –de la qual ha format part en els darrers segles. No podem obviar que els catalans progressistes sempre ens hem reconegut en l’esforç liberal de Cadis contra les lleis velles, en la Gloriosa i en el Govern de Prim, en el Pacte de Sant Sebastià, i en la Transició política de 1976-78 i en la modernització (insuficient i amb molts defectes) impulsada pel PSOE de Felipe González, Ernest Lluch i tots els socialdemòcrates (entre els quals també s’adscrivia Jordi Pujol, almenys a les seves memòries). I més recentment en el compromís de Zapatero amb la memòria història i amb el reconeixement del matrimoni igualitari.
L’avenç i el progrés per a Catalunya serà possible si es té en compte que el que molesta no és l’independentisme, sinó el reduccionisme i la manca de relativisme en la formulació dels plantejaments. El procés català, si realment vol ser de caràcter revolucionari (o si és que encara ho ha de demostrar més), ha de ser capaç de mantenir molts diàlegs alhora: esquerra-dreta, camp-ciutat, ciutadans-emigrants-refugiats, Catalunya-Castella, Catalunya-Espanya, indignats-casta, gent ocupada-aturats de llarga durada. No es pot reduir a una sola dicotomia.
La il·lusió per construir un país nou requereix crítica al passat, al poder, de manera que sigui possible reconèixer tots els errors comesos. D’altra banda, cal ampliar la capacitat de decisió en els processos de construcció institucional. Per tant, l’anhel de llibertat i la voluntat d’ampliació del control democràtic no es poden dissociar de la crítica al poder.

Com es gestiona l’endemà del 27-S?

El principi de tolerància és clau l’endemà de les eleccions, el 28-S. Cal impedir una interpretació única dels resultats perquè faria inviable la gestió de la pluralitat. Una victòria folgada del sobiranisme fins i tot requeriria més cura davant els primers passos a realitzar per part del Parlament de Catalunya. Recordem que la nació és la unió voluntària dels ciutadans. Són ciutadans lliures que han de poder continuar exercint el seu dret d’autodeterminació. Cal tenir en compte que hi ha una Catalunya que no vol deixar de ser catalana ni espanyola. Hem après, però, que les identitats no tenen per què anar lligades a les formes d’administració. Hi ha una Catalunya que sempre ha demanat autonomia però que no vol la separació. El problema complicat, o impossible, de resoldre, des d’una perspectiva republicana, és com respectar els drets d’una meitat de Catalunya sense laminar els drets de l’altra meitat.
La desobediència com a trencament del contracte social amb l’Estat és una excepció, i ha de ser racionalment fundada. És un acte que reclama canviar de dalt a baix l’ordenament i, per tant, no és un acte destructiu, sinó que té un caràcter innovador. Rupturistes de mena poden i han de dibuixar un escenari de resistència al govern civil davant l’immobilisme del Govern actual a Espanya.
Finalment, el que ha estat un comú denominador per al conjunt del catalanisme històric és la seva trajectòria de lluita per la dignitat humana, que cal no oblidar. Existeixen persones molt rellevants en la història del catalanisme que han partit d’aquesta idea. No diré cap nom per evitar posar-me en un jardí amb els historiadors, bons, molt bons, que tenen punts de vista força diferents. Per tots els que ens han precedit, nosaltres els ciutadans de Catalunya, ens mereixem una solució inclusiva, secular, racional i cívica.
Un apunt final: si el sobiranisme guanya la votació, el primer que haurà de fer és obrir els braços als que van votar “no”. Aquest país el construirem entre tots. Els resultats, siguin els que siguin, no seran cap veritat absoluta ni definitiva. És el començament d’una nova etapa. El mínim que podem exigir al conjunt dels demòcrates espanyols i al sobiranisme és que plegats despleguin vies de diàleg basades en el sentit comú i en l’argumentació racional.


Publicat a Sentit Crític el 17 de setembre de 2015

13 de setembre de 2015

Carta abierta a mis compañeros de EGB


Queridos compañeros, algunos amigos, incluso uno de vosotros ya hermano, 

Me place escribiros esta carta con motivo de las elecciones del próximo 27 de septiembre. Tal vez algunos ya estáis al caso. Os anuncio que tengo el honor de participar en la lista de Junts pel Sí en la circunscripción de Barcelona, en el número 33.

Creo que existe un hilo conductor entre este momento y cuando fui escogido por muchos de vosotros miembro del Consejo Escolar del CP Milagros Consarnau en un ya lejano 1988, cuando gané la elección con el lema -con el que apareció empapelado- el colegio “Mohedano, el futuro está en tus manos”. También cuando tuve la oportunidad de representaros en Ràdio l’Hospitalet en 6º.

A lo largo de estos años de activismo y de política he tenido muy presente que la vocación por lo público y la defensa de los intereses colectivos me viene de muy atrás, en parte, a esos momentos vividos en Santa Eulàlia junto a todos vosotros. Tengo unos grandísimos recuerdos de nuestra formación como personas en la calle Aprestadora.

Mis principios librepensadores me incapacitan para pediros el voto, pero sí me gustaría que tuvierais en cuenta que estas son una elecciones muy importantes. Casi todos nuestros padres vinieron a vivir a Catalunya para tener una vida mejor. Ahora está en juego nuestra dignidad y la de nuestros hijos y nietos que vendrán. Tened presente que un compañero de vuestro colegio está muy cerca de poder participar de esas importantes decisiones que se tomen en la próxima legislatura.

Id celebrando (aquellos que no lo hayáis hecho) vuestros 40 tacos de la mejor manera posible. Espero reencontrarme con todos vosotros muy pronto en uno de estos momentos fantásticos que hemos podido compartir en los últimos años.


Un abrazo fraternal,

Fabian


Publicada a Facebook

2 de setembre de 2015

10 motius per ser candidat de Junts pel sí


  • Perquè és una gran oportunitat. Tinc una gran admiració per totes aquelles persones que sempre han estat independentistes. Jo no m’hi sento com a tal, però estic il·lusionat perquè amb aquesta iniciativa podem arribar lluny, podem canviar coses.
  • I això de fer-ho junts, m’encanta. Per trajectòria, sempre m’han agradat més els projectes transversals. Sortir i viure fora de la zona de confort és molt més enriquidor per al progrés personal i col·lectiu. Sentir-te que estàs treballant amb persones que no coincideixes del tot et fa créixer. Perquè la història ens ensenya que si anem junts la utopia és més a prop.
  • L’objectiu és clar. Una vida millor. Pels pares van venir a Catalunya a buscar un món millor, van ser protagonistes anònims de la construcció d’un nou país que malauradament ara està llastrat. Pels fills que creixen i que es mereixen recursos i camins per cercar la felicitat.
  • Necessitem eines d’un Estat per fer polítiques socials, educatives, algunes estructurals com la Reforma Horària. Tenim a l’abast acabar amb una anomalia de cinquanta anys que és l'organització de la nostra vida quotidiana.
  • Quina llàstima que no es pugui fer el Referèndum acordat amb l’Estat. Seria una festa democràtica magnífica amb arguments a favor i en contra. Lluny d’amenaces i demagògia. No ens queda cap camí que la desobediència.
  • Anirem a Europa i al món amb una gran força democràtica si som capaços de sumar una gran majoria. Fets i no paraules.
  • Ara hem de guanyar per no tornar enrere. Volem seguir avançant perquè està demostrat que l’administració dels recursos des de la proximitat és molt efectiu i productiu. Som hereus de la millor tradició municipalista a Catalunya.
  • Pi i Margall, el seu hereu Valentí Almirall, Gabriel Alomar, Salvador Seguí, Francesc Layret, Lluís Companys, Antoni Rovira i Virgili, Andreu Nin, Manuel Serra i Moret o Rafael Campalans no van ser a la Via Catalana, ni a la V ni van votar el 9N. Però molt probablement haguessin estat.
  • Exercir el dret a decidir és l’únic canvi possible. Ho vaig aprendre a l’agrupament escolta, que decidint i sent protagonista és com funcionen els projectes.
  • El procés és una autèntica revolució liberal, secular, civil, popular, adogmàtica... que no és poc.