26 de febrer de 2011

Pedagogia de l'exemple. Benvingut a la Galaixa laica Raimon Goberna

En Raimon Goberna va ser escollit secretari general fa uns dies, tot just el mateix dia que jo era escollit president. En Raimon ha tornat a casa, bé, dic tornar per dir-ho d'alguna manera, de fet no havia marxat mai: Ha estat el president de l'MLP i de l'Escola els darrers anys de forma voluntària. Amb el relleu a la darrera assemblea al Santi Castellà es tanca una de les etapes de més transformacions a l'MLP. Fa tres anys va deixar de ser el número 3 d'ENTORN sccl per assumir nous reptes professionals en l'àmbit dels discapacitats i l'esport. Gràcies a aquest camí d'anada i tornada podem aprofitar tot allò que ha après fora per aplicar-ho al capdavant de l'Escola Lliure El Sol.

Aquest és un exemple a seguir. Si volem fer-nos grans la nostra gent ha de fer camins d'anada i tornada. Oxigenar-se, veure món i assumir noves competències. Dit així és ben senzill, si bé és cert que els plans d'èxit tant de dirigents com de treballadors fins ara no han existit. Tenim casos traumàtics per a l'organització de persones referents que han sortit per la porta de darrera. Una organització gran és aquella capaç de gestionar les transicions de sortides i de la gent que ha estat important. Sembla que l'MLP comença a fer les coses bé en aquest sentit.

En Raimon Goberna ara té més temps. La nova responsabilitat li permetrà conciliar temps personal i laboral. Per a l'MLP és cabdal que la seva gent compagini responsabilitats laborals, personals i cíviques. En aquest sentit ha estat un bon argument per tornar a treballar a Avinyó. A més, en Raimon és una de les persones preocupades per la qüestió del temps. Un dels aspectes favorables a disposar de més temps és la possibilitat de llegir i escriure. En Raimon ha obert un bloc. Està en període proves i sé que li faig una gamberrada anunciant aquí la seva existència, però em fa molta il·lusió.

I em fa especial il·lusió perquè representa que cada cop es va fer més gran la Galaxia Laica. De forma natural estem generant una comunitat de blocs preocupats per la política, el coneixement, l'associacionisme, la laïcitat, la joventut, l'educació, el temps, etc. En Raimon ha sabut llegir que no podem exigir als nostres dirigents al Programa Teresa Claramunt la creació d'un bloc si no prediquem amb l'exemple. I això no ha fet res més que començar.

25 de febrer de 2011

Vols saber qui va venir a l'acte històric a Òmnium Cultural?

No et perdis saber qui és qui. El proppassat 14 de febrer el Moviment Laic i Progressista va reunir prop de 180 persones representants d'institucions, partits, sindicats, associacions i dirigents de la coordinadora a l'acte públic de l'Assemblea general. Aquí tens la relació d'assistents a l'acte de La Catalunya lliurepensadora:

Muriel Casals (Òmnium Cultural)
Àngels Guiteras (Taula d'Entitats del Tercer Sector Social)
Raimon Goberna (Moviment Laic i Progressista)
Santi Castellà (Moviment Laic i Progressista)

Parlament de Catalunya / Congrés dels Diputats
Oriol Amorós (Diputat ERC)
Carles Campuzano (Diputat CiU)
Francesc Bragulat (Diputat de CiU)
Dolors Camats (Diputada ICV-EUiA)
Jaume Collboni (Diputat PSC)
Hortènsia Grau (Diputada ICV-EUiA)
Dani Font (Diputat PSC)
Rocio Martínez-Sampere (Diputada PSC)
Anna Simó (Diputada ERC)

Administracions locals
Imma Moraleda (Diputació de Barcelona)
Joan Ignasi Elena (Alcalde de Vilanova i la Geltrú)
Ester Capella (Ajuntament de Barcelona)
Xavier Florensa (Ajuntament de Barcelona)
Montse Ballarín (Ajuntament de Barcelona)
Guillem Espriu (Ajuntament de Barcelona)
Isabel Ribas (Ajuntament de Barcelona)
Joan Calderón (Ajuntament de Sant Cugat del Vallès)
Carlos Castillo (Ajuntament de Tarragona)
Lluís Coromines (Ajuntament de Barcelona)
Enric Estrenjer (Consell de Ciutat de Barcelona)
Carlos Aledo (Consell de Ciutat de Barcelona)

CCOO
Joan Carles Gallego
Ester Boixadera
Rosa Sans

UGT
Camil Ros
Miquel Àngel Escobar
Daniel Garcia

PSC
Carles Martí
Jordina Freixenet
Javi López
Sandra Ramos
Jordi del Rio

ICV-EUiA
Janet Sanz
Teresa Ortega
Julian Sese
Lorena Vicioso

ERC
Ignasi Llorente
David Minoves

Partit Radical-Transnacional
Rafa Villaró

Plataformes, coordinadores i col·legis
Miky Aragón (CAB
Pau González (CJB)
Víctor Albert (CNJC)
Merche García (Consell de l'Esplai de l'Hospitalet)
Antoni Carné (Ens de Comunicació Associativa)
Àlex Castillo (FaPaC)
Pere-Joan Pujol (Federació d'Ateneus de Catalunya)
Pepín de la Rosa (CEESC)
Jaume Padrós (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona)
Alfons Labrador (Plataforma per una fiscalitat justa)
Josep Soler (Institut d'Estudis Financers)

Entitats
Agustí Colomines (Fundació CatDem)
Teresa Ortega (Fundació l'Alternativa)
Manel Ruíz (Unió de Consumidors de Catalunya - UCC)
Andreu Espínola (AJEC)
Lara Sáiz (AEP)
Alba Cuevas (SOS Racisme)
Jose Peñín (SOS Racisme)
Javier García Bonomi (Fedelatina)
Ignasi Velasco (JODIC)
Marina Gallach (JODIC)
Jordi Soler (JODIC)
Rosa-Maria Pujol (Onco-Lliga)
Enric Canet (Casal dels Infants del Raval)
Jordi Amadans (Fundació per la Pau)
Joaquim Calvo (Societat d'Amics del País)
Antonio Guirado (Coordinadora Gai Lesbiana de Catalunya)
Santos Félix (Casal Lambda)
David Lizoaín (Joventut Europea Federalista)
Irene Balaguer (Rosa Sensat)
Jacint Ribas (ADDAN)
Just Roca (Associació Aleteia)
Arnau Garcia (Minyons Escoltes i Guies de Catalunya)
Julio del Valle (ASDE)
Tomás Ruíz (ASDE)
Mercè Otero (Ca la Dona)
Max Arias (Cercle Rosselli)
Josep Maria Villena (Associació Diomira)
Jaume Busquets (Cristianisme Segle XXI)
Elvira Durán (Cristianisme Segle XXI)
Benjamí Aguilar (CNJC)
David Gutiérrez (CNJC)
Aina Vidal (CNJC)
Jordi Bosch (Òmnium Cultural
David Martínez (6tell sccl)
Sílvia Armengol (6tell sccl)
Carles Xifra (Fundació Catalana de l'Esplai)

Claustre Escola Lliure El Sol / Fundadors FFiG / Simpatitzants MLP
Anna Arqué
Hermínia Botella
Maria Botella
Ramon Botella
Charo Corellan
Xavier Ferrer
Daniel Gimeno
Sila Goberna
Ismael Gómez (President MLP 2003-2004)
Conchi Hurtado
Anton Layunta
Mar Llopis
Mercè Mas
Anna Mir
Sònia Muñoz
Angelina Puig
Marina Puigverd
Ramon Salas
Joan Tarrida
Dolors Torregrosa

Esplais Catalans
Marc Cases
Núria Cangrós
Berta Mundó
Jordi Crisol
Jana Alentorn
Rafa Guillen
Marc Enrich (Membre electe del CAL)
Ruth Arcarons

Acció Escolta de Catalunya
Anna Morancho
Aida Leal
Míriam Aranda
Marta Zamorano
Micky López (Membre electe del CAL)
Laura Muñoz

Casals de Joves de Catalunya
Helen Giner
Gonzalo Candanedo
Marta López (Membre electe del CAL)
Bea Maín

Ateneus Laics i Progressistes
Jaume Pieres (Membre electe del CAL)
Xavi Cabrera (President MLP 2008-2009)
Bibiana Casado
Gabriel Plana
Emili Vives
Anna Maria Lorente
Teresa Alavèrnia
Dani Arellano

Escola Lliure El Sol
Raimon Goberna (President MLP 2009-2011 i membre electe del CAL)
Griselda Solà
Jordi Collado (Membre electe del CAL)
Raül López
Sergi Contreras
Chiqui Subirana
Ruth Garcia
Marc Puntos

Cooperacció
Tono Albareda
Montse Piñol (Membre electe del CAL)
Pilar Molina

ENTORN sccl i grup cooperatiu
Benet Cases (President MLP 2004-2005)
Manel González
Cristina Dedeu
Inés Giralt
Elisabet Fuentes (Membre electe del CAL)
Albert Giralt
Berta Piñol
Anna Arisa
Nuria Pou

Fundació Ferrer i Guàrdia
Joan-Francesc Pont (President MLP 2005-2006)
Gemma Martín (Secretària general MLP 2002-2003)
Oriol Illa (Membre electe del CAL)
Santi Castellà (President MLP)
David Prujà
Sílvia Abad
Txus Sanz

Fundació Terra
Jordi Miralles (President MLP 2002-2003)

Oficina MLP
Joffre Villanueva (Secretari general MLP)
Fabian Mohedano (Secretari d'organització MLP)
Roger Morales
Núria Galán
Érika Fabregat
Mario Burzuri

24 de febrer de 2011

Idees creatives per al reconeixement social de l'associacionisme

El Consell d'Associacions de Barcelona (CAB) es troba immers de ple en la celebració del II Congrés de les associacions. L'Ajuntament de Barcelona té una excel·lent oportunitat per demostrar el seu compromís amb el teixit social de la ciutat. Es tracta d'avançar-se a les demandes de les associacions amb propostes creatives en temps de crisi.

Respecte al reconeixement del sector associatiu, si en alguna cosa hi ha consens és que les coses ja no seran com abans, en temps de crisi cal buscar altres fórmules per ampliar l'estat del benestar que no estiguin vinculades exclusivament a la despesa econòmica de l'Administració. El factor de l'ús del temps de vida quotidiana esdevé una qüestió clau. El paper del món empresarial en la construcció de ciutadania és necessari per garantir la cohesió social.

L'objectiu és generar un acord cívic d'empreses socialment responsables amb la participació ciutadana. Seria interessant veure com treballen plegades una cinquantena d'empreses i associacions que impulsen el diàleg per al foment de la participació i la construcció d'una ciutadania activa.

Discurs de Santi Castellà a l'Acte públic de l'Assemblea general

Aquest és el discurs de Santi Castellà, nou president del Moviment Laic i Progressista, escollit a l'Assemblea general el passat 14 de febrer a Òmnium Cultural i que va tenir per primer cop un acte públic amb la participació de 170 persones procedents d'institucions, partits, sindicats, plataformes i associacions.

També és interessant l'entrevista a Tornaveu i l'article al Diari Tarragona 21.


Fa un temps em feien arribar que entre lʼstaff de l'MLP, la gent que pulula per lʼedifici del carrer d'Avinyó, corria el comentari que, darrera les aparences, “el Santi no és tan seriós i formal com semblava”. Efectivament no ho sóc, sempre he pensat intuïtivament que la vida no dóna per prendre-se-la massa seriosament: per a cadascú, o potser millor no generalitzar; per a mi, la vida, des dels seus inicis, és un projecte força malaurat. Hi ha un poeta de la generació dels 50, la generació més propera dels Goytisolo, Gil de Biedma, Barral, Alberto Oliart, Gabriel Ferraté... Un dʼells, lʼAlfonso Costafreda, de qui quasi tota la seva obra està publicada de forma pòstuma per Tusquets, en la seva desacralitzadora i llibertària col·lecció “Nuevos Textos Sagrados”, que juntament amb la col·lecció “Malditos” són les dues gran referències intel·lectuals de Tusquets per a la fi del segle XX –no estic segur si també per als inicis del XXI-. Doncs bé, lʼAlfonso Costafreda té un poema duríssim que comença dient. “Vida tan malograda no debiera contarse, // a quien hablar con que lenguaje“ i continua dient, com a nàufrag en la intempèrie dʼun univers inintel·ligible que “De haber verdades o razones o respuestas, // para mi mismo las tuviera.“ Però al moment, i amb aquell lleu pan-erotisme dels que són generosos perque necessiten sentir-se estimats acaba dient. “Si delicada o poderosa // pudiera mi mano consolarte, // a ti te la daría, // mas no la tengo para nadie.”


Des dʼaquesta perspectiva, o tʼenfonses o no et prens la vida massa seriosament. I jo he tontejat amb les dues possibilitats, i he optat finalment per la segona. I penso que més que per una decisió raonada i meditada, ha estat per un instint natural de supervivència i perquè apostar per no prendreʼs massa seriosament la vida convidava més a la festa, a la conversa íntima amb una ampolla dʼespirituosos al costat, a la possibilitat dʼun petó, al riure sempre alliberador i a gaudir dʼalguns moments en que la impressionant arquitectura del Tot en comptes dʼabromar-te et convida al plaer contemplatiu.

I pensareu... perquè ens explica tot aixó, perquè aquestes intimitats en un acte polític. Doncs bé, tot això ho dic perquè cada cop crec més que quan fem politica estem discutint i parlant dʼaquestes coses. Lʼaltra, la política en minúscules i en recargolades cursives, ens interessa poc. Per això he assumit amb tanta il·lusió presidir, representar i coordinar el projecte de l'MLP. Per fer política en majúscules, política en termes, en lògica MLP. Em crec molt la idea de persones lliures, sense lligams esotèrics, a la recerca sempre complexa de la felicitat... em crec aquesta llibertat no tràgica, aquesta recerca feliç de la felicitat, desacralitzada, oberta, dʼespais compartits, de compromisos no totalitzadors, dʼexperiències enriquidores. Una llibertat profundament laica. No aquella llibertat totalitzadora, romàntica, que tʼabocava sovint a una esquizofrènica tendència creadora i destructora, eròtica i jupiterina, sobrecarregant-nos de responsabilitat en mig de la incertesa. Sinó una llibertat més, si em permeteu, procedimental. Una llibertat com va dir Fernando de los Rios interpel·lat per Lenin amb un “¿Llibertat. Per a què?” que obtingué com a resposta simple “Llibertat per a ser lliures”. Dons bé, lʼMLP es un espai de llibertat, es un projecte pedagògic en acció de la llibertat, és un nexe de persones que fan de la llibertat, de lʼauotoexercici, de la seva extensió, i de la seva pedagogia... de la política de la llibertat la seva referència ètica. I quan dic que em crec molt el projecte MLP ho dic també amb tot el convenciment desacralitzador: no és imprescindible, com quasi res, no és absolut, no és l'únic, no és el millor; però és possible, és divertit, és útil, i és profundament ètic i republicà... constructor obert i dialogal dʼun espai públic més proper a la idea de fer possible la lliure realització personal.

Per aixó avui ens conjurem amb tots vosaltres, ens autoconvidem des de múltiples tribunes, espais oberts, versos corals, llenguatges diversos, a aixecar les veus de La Catalunya Lliurepensadora. Preguntem-nos: I si Catalunya ha canviat? I si aquella realitat explicada sempre com a fractura entre “la Catalunya Catalana” i “l'Altra Catalunya” ja no fos real? I si la ideologia del “kumbayanisme” -amb radicals discursos de bonisme pel món (sempre amb lʼesglésia per darrera), però legitimant sempre lʼordre benpensant a casa- no fos més que un engany dels de sempre per continuar manant? I si un país només pogués ser lliure amb aquella alquímica combinació entre llibertat individual de consciència i la construcció dʼespais públics sobre els valors de la justícia i de lʼequitat?

Potser la incapacitat, cada cop més freqüent, per explicar el que passa a la Catalunya real –els resultats electorals, les dues ànimes de les esquerres, el vot a lʼàrea metropolitana de Barcelona, el suposat augment de les simpaties independentistes, la desafecció versus Madrid, la celebració del triomf de “la roja”, lʼescàs entusiasme al carrer per la visita del Papa retransmesa sovièticament per TV3... -potser aquesta incapacitat per entendre el país es deu a que intentem encaixar una realitat nova, plural, diversa i oberta en els vells esquemes conceptuals dels anys 80, creats com a discurs mitològic de la vella burgesia carrinclona per mantenir quotes de poder en la seva transició del tardofranquisme al pujolisme. Potser Catalunya ja no és aquella Catalunya.

A partir dels anys 90, diverses entitats juvenils vinculades a lʼeducació en el lleure –Esplais Catalans, Casals de Joves de Catalunya, Acció Escolta de Catalunya– es van confederar progressivament al voltant de la Fundació Ferrer i Guardia, i dʼun ideari lliurepensador, articulant la formació de quadres amb la creació de lʼEscola Lliure El Sol, generant el Grup Cooperatiu Entorn, el projecte dʼAteneus Laics i Progressistes, atraient a Cooperacció i la Fundació Terra, i articulant una ampli teixit de complicitats associatives –polítiques, sindicals, cooperativistes, en el lleure, de pensament, cíviques i ciutadanes– com pot ser la Lliga per la Laïcitat- configurant la realitat del Moviment Laic i Progressista.

Avui, la maduresa i la consolidació del projecte ens ha permes donar un nou salt cap endavant fent de la seva Assemblea –La Catalunya Lliurepensadora- una proposta oberta dʼentendre i de transformar Catalunya sobre els tres eixos dʼacció que ens caracteritzen: la pràctica de la pedagogia lliurepensadora i lʼeducació amb valors; lʼarticulació associativa, cooperativista i ateneística; i el compromís ètic en la recerca de la felicitat individual. Retrobant a la Catalunya de la segona dècada del segle XXI les paraules de Josep Anselm Clavé quan afirmava: “Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”.

La Catalunya lliurepensadora: un nou relat per a la construcció dels discursos progressistes? Una proposta de debat obert per recompondre les aliances entre els actors més dinàmics de la societat catalana? Una forma de ciutadania cívica que ofereix un recorregut vital des de lʼesplai o lʼagrupament escolta, passant pel casal de joves, i continuant en lʼateneu i la cooperativa?Lʼeducació en valors, motor de la revolució sense passamuntanyes? El lliure pensament com a arquitectura espiritual de la ciutat? Tot aixó, i més... La Catalunya Lliurepensadora és una vivència, és praxis, és realitat.

Demanaria als membres de la Candidatura que pugin aquí dalt per rebre el nostre apludiment... i mentres pugen... Vull agrair-vos a totes i a tots els que compartiu aquestes vivencies transformadores amb nosaltres i que avui sou aquí presents, i als més de tres- cents amics que ens han fet arribar el seu suport. Gràcies a entitats sindicals, partits, activistes culturals, espais de pensament, creadors, ciberactivistes, esplais, agrupaments escoltes, casals de joves, cooperatives, ateneus, institucions, universitats, aventurers, escriptors de futurs, cooperants, diputades, regidores, germans, companys, camarades, amics i amigues: Visca la Catalunya Lliurepensadora, llarga vida al Moviment Laic i Progressista, Libertat, Igualtat i Fraternitat!!!

23 de febrer de 2011

El PSC i l'Espai Social Progressista (II)

Després d'escoltar atentament la intervenció de Raimon Obiols en l'acte de Nou Cicle a l'ICAB i de llegir el document Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres a Catalunya lliurat avui es fa gairebé del tot obligatori recuperar la reflexió realitzada en un post anterior davant la crida a partits d'esquerres i “als qui se senten implicats per les necessitats dels altres i hi dediquen la seva energia per la vida associativa i voluntària” a una “aliança social i política”.

Potser abans de demanar una aliança social i política que no vulgui repetir el model del tripartit, tal com diu el document, cal reconèixer i reforçar els espais unitaris existents:

  1. En l'àmbit laboral: El bon exemple de CCOO i UGT com a organitzacions que han superat clarament l'esquema de partits i que actuen des de la unitat sindical a favor dels interessos dels treballadors. Cap partit i organització que aposti per una aliança social i política pot dubtar del paper dels sindicats de treballadors

  2. En l'àmbit de l'educació, la cultura i la transformació social: La referència de la laïcitat filosòfica que conforma el Moviment Laic i Progressista i les 180 entitats locals d'esplais, agrupaments escoltes, casals de joves i ateneus. És clau el foment d'organitzacions que treballent des del lliurepensament per promoure una ciutadania activa

  3. En l'àmbit del combat de la laïcitat política: La Lliga per la Laïcitat que actua com a interlocutor davant els poders públics. Sense la separació real d'Esglèsia i Estat l'Espai Social Progressista no estarà en igualtat de condicions que la resta i l'aliança que reclama Nou Cicle neixerà condicionada

  4. En l'àmbit de l'educació formal: La Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRP) amb Rosa Sensat com a punta de llança i la FaPaC en la defensa de l'escola laica, pública i de qualitat. Necessitem l'empenta d'èpoques anteriors d'aquests moviments en un tema cabdal com és l'educació

    A més, cal facilitar un canvi de xip que permeti generar una cultura progressista, plural, independent i laica que superi l'esquema de partits, i que treballi de forma coordinada en altres sectors com:

  5. En l'ambit del sindicalisme estudiantil: on es fa del tot necessari sumar esforços entorn a un projecte d'associacionisme estudiantil amb caràcter unitari i trencar d'una vegada la divisió actual a partir de micro-organitzacions

  6. En l'àmbit de les organitzacions de drets civils: la dificultat de trobar intelocutors potents en àmbits com les dones i la necessitat de construir una força potent de feminisme de la igualtat com els col·lectius LGTB (a diferència del que passa a la resta de l'estat on hi ha dues confederacions de caràcter unitari)

  7. En l'àmbit de l'associacionisme veïnal: on es fa del tot urgent superar les lluites històriques entre PSC i EUiA en les diferents associacions, federacions i en la pròpia CONFAVC

  8. En l'àmbit de l'acció social: on hi ha referents d'inspiració cristiana de caire progressista si bé falta un discurs orgànic sobre el model d'intervenció social republicà i laic

  9. En l'ambit de la cooperacció internacional: on predominen les opcions confessionals i les laiques i progressistes tornen a estar dividides

  10. I en altres sectors estratègics socials on falta vertebració associativa progressista producte de 40 anys de foscor com és el cas de l'associacionisme esportiu popular, entre d'altres

El document presentat per Nou cicle conclou així: Els temps, les circumstàncies i els programes poden canviar però no els principis ni els valors. Els canvis actuals i els valors de sempre ens demanen un nou projecte i una nova acció, amb propostes intel·ligents i creatives, programes realistes, projectes coherents i ambiciosos. Hem d'estar a l'altura d'aquest repte. El compromís de complicitat amb l'Espai Social Progressista n'és un bon exemple.

21 de febrer de 2011

Lectura ideològica de la crisi, per Joan Coscubiela

Amb una participació d'una vintena de participants del Programa Teresa Claramunt de les etapes d'acollida i creixement té lloc la Conferència trimestral de Progrés. Sota el títol “Lectura ideològica de la crisi” Joan Coscubiela ens il·lustra sobre el context actual en el que estem. Per a Joffre Villanueva, qui presenta el ponent, el títol és suggerent si tenim en compte que la voluntat de l'Escola Lliure El Sol és oferir elements que ajudin als dirigents a descodificar determinades coses que passen amb l'objectiu de transformar la realitat.

Joan Coscubiela comença la xerrada alertant sobre el fet que la lectura ideològica hegemònica de la crisi s'està fent des del mateixos que la van provocar. Un dels motius a tenir en compte és la falta d'una lectura crítica sobre el que ha passat. La crisi d'origen financer està relacionada símplement amb un error de càlcul matemàtic. Es reconeix que la falta de regulació dels mercats ha estat un dels factors. Fins i tot la cobdícia dels individus i les organitzacions per guanyar diners sigui com sigui. L'origen està vinculat doncs tant al comportament dels individus com al tipus d'anàlisi S'evita fer l'anàlisi a partir del conflicte social.

En el moment que no es vol aprendre sobre les lliçons de les causes profundes de la crisi, el que passa és que es reprodueixen els fenomens. Es presenten com a causes qüestions que són detonants. S'evita conscientment anar a les arrels.

Els nivells de desigualtat són semblants als existents fa cent anys, fonamentalment en els països desenvolupats, on anteriorment s'havia treballat per generar mecanismes de distribució de la riquesa. S'ha ignorat el factor de distribució de la riquesa com a element troncal de la crisi. Un element important és el desequilibri del poder entre la societat organitzada des de les institucions públiques i els mercats.

La globalització és l'expansió de l'espai territorial (que fa l'economia i no fa la política i provoca un decalaix bestial) i la reducció de l'espai temporal (del temps agrícola al temps digital, passant pel temps industrial). El sistema de distribució de la riquesa es fa en dècimes de segons i la política és molt més lenta. Un element més de desequilibri entre mercat/economia i institucions/política.

Durant els darrers 40 anys s'ha produit una hegemonia ideològica: 1) la llibertat econòmica ha acabat atrapant al discurs clàssic del liberalisme 2) el mercat com a fenomen d'articulació del conjunt de les relacions socials (exemple els ciutadans com a clients, que repercuteix a sindicats, associacions, etc.).

La primacia de la qüestió individual per sobre de la col·lectiva. Coscubiela es pregunta si s'acompliarà la profecia d'Umberto Eco en la que diu que Europa acabarà com la Itàlia berlusconiana. Un altre exemple és la voluntat de retrocès de l'estat a través del discurs de la ineficiència dels serveis públics. O la idea dominant que és necessari desregular el mercat de treball per superar la crisi.

Conseqüències i efectes col·laterals:

Les solucions de la crisi generen un increment de les desigualtats socials. No es resolen sinó que s'incrementen -principament en els països desenvolupats-. També s'augmenta el desequilibri de poder polític ja que qualsevol moviment dels estats ha estat contrarestat pel mercat. Es posa en evidència que el poder econòmic és polític que s'imposa sobre el sistema democràtic. Quan més part de l'economia està en mans del mercat i de les institucions, menys està en els sistemes de seguretat social i més en el capital privat d'uns pocs. Un exemple de desequilibri és la desaparació de les caixes. I a més, hi ha una hegemonia ideològica amb la que també s'està sortint de la crisi. Un exemple és l'origen del concepte deute sobirà (suma del deute públic i privat dels estats) on estan construint la idea que el deute privat l'haurem de pagar entre tots. Per acabar el paper dels mitjans de comunicació tindrien molt a veure amb el moment en el que estem.

Un dels efectes col·laterals de la crisi i de la seva no lectura ideològica és tot el procés de desligitimació de les instàncies col·lectives i de la primacia de la idea individual per sobre de la pública.

Les revolucions tecnològiques han provocat canvis econòmics, socials i polítics. Per tant, els estats nacionals, els sindicats, els partits, les associacions, etc., estan en crisi de transformació. Hem de ser conscients que estem en una situació de canvi. El sindicalisme no està fora d'aquesta crisi de transformació: (exemple de l'empresa fordista a l'empresa en xarxa).

Segons Coscubiela cal recuperar: 1) La batalla ideològica però sense caure en intentar recuperar terreny amb les idees dels altres (exemple el tema immigració PXC – PP – CiU) 2) El teixit social i un nou sindicalisme modern que s'adapti a les noves necessitats com la conciliació laboral i personal per sobre de la flexibilització que reivindiquen l'empresariat 3) La batalla de la comunicació.

Per acabar, com és de costum als ponents, li demanem que ens recomani alguna lectura i que ens digui un personatge històric: Ens convida a llegir “Comunicació i poder”, Manuel Castells i “Crisis: Lecciones aprendidas... o no”, de Joan Tugores. No dubta en dir que el seu personatge històric és Karl Marx a qui li ajuda a observar la realitat des d'un punt de vista -més necessari que mai- marxista.



La fórmula de Casals de Joves: Orgull, Mètode i Reproducció

En Santi Castellà, flamant nou president MLP, li vaig sentir a dir fa poc que Casals de Joves segurament era l'entitat que més necessitava de la coordinadora MLP. Hi estic totalment d'acord. Un projecte de dinamització juvenil sense un ideari, sense una base infantil de nodrir-se i d'un horitzó militant intergeneracional com és Ateneus Laics, seria massa feble.Sense cap mena de dubte Casals de Joves de Catalunya està cridat a ser un dels grans referents juvenils en els propers anys. De la mateixa manera que a la transició ho van ser organitzacions com la JOC o el ja desaparegut MUEC, portem uns ans dient que és el moment de l'ACJ.

Ara bé, un bon posicionament de sortida i un futur més que favorable -gràcies a la tendència secularitzadora de la societat civil organitzada- no és suficient. Cal fer esforços per garantir l'èxit. Al meu entendre, l'èxit es produeix amb creixement quantitatiu però també amb qualitat del projecte casalero. Quins són els ingredients necessaris per a l'èxit de l'organització?

  1. L'orgull casalero: La millor forma que una organització creixi dia a dia és que els seus membres se sentin orgullosos. Un dels grans èxits dels pioners de casals de joves ha estat generar orgull d'entitat, el que podríem dir orgull casalero. No cal perdre aquest esperit i malgrat l'entitat creixi, cal mantenir aquest sentiment de pertinença. Casals de Joves no és una federació prestadora de serveis a les entitats membres. Casals de Joves és un projecte de transformació social, a on sent membre s'està disposat a donar molt i, al final, a rebre ben poc.

  2. El mètode casalero: La JOC ha estat un projecte molt potent que ha acollit moltíssima gent jove a barris i pobles del país gràcies a un mètode d'acollida i creixement molt potent. Casals de Joves no pot ser únicament un projecte de dinamització col·lectiva, ha d'aspirar un projecte de creixement personal dels seus participants. Per això és necessari generar un mètode que permeti progressivament implementar rituals iniciàtics i de pas. Cal imaginar, dibuixar, construir, escriure el mètode amb tradicions pròpies i genuïnes

  1. La reproducció casalera: Cal contactar amb els centenars de grups de joves que no coneixen el projecte associatius i educatiu de Casals de Joves de Catalunya. Fan falta orgies interassociatives que permetin la reproducció casalera. A cada barri o poble hi ha grups de joves que no estan vinculats a cap plataforma com aquesta, que de ben segur estarien encantats de participar de les diferents iniciatives com el Transforma, l'escola de participació, la trobada, etc. Cal potenciar les realitats territorials, que ja estan funcionant molt bé i en les que tenen cabudes moltes més entitats.

I us preguntareu perquè he fet aquest post parlant de Casals de Joves de Catalunya quan normalment no acostumo a parlar de les entitats membres. L'Helena Giner, supre presi de Casals de Joves, es va referir a mi, sense citar-me, arrel d'una intervenció meva a una entrevista del Programa d'Acollida Teresa Claramunt. I només volia dir-li que ho esteu fent de conya perquè compliu el punt 1 i 3, si bé que cal treballar el 2 i que el Pla de formació és una excel·lent oportunitat per fer-ho. El mètode casalero es construirà en la mesura que feu servir el Pla per generar tradicions, rituals, etc.

Amb mètode i ideari, estic convençut que sou invencibles.

20 de febrer de 2011

Les tres decisions clau de Jordi Hereu i Carles Martí

Una de les frases de la nit ha estat la feta per Montse Tura en el seu discurs “El partit és avui més lliure del que era fa un mes”. Si s'entèn per partit la Federació de Barcelona, és cert. La Federació, amb Jordi Hereu com a candidat, té via lliure per assumir el repte de guanyar les eleccions municipals. Que no és poc. Això vol dir que amb Jordi Hereu de candidat, no només se la juga el candidat sino tota la Federació. En aquest sentit, caldria tres mesures respecte a l'estratègia a assumir a partir de demà:

1. Incorporar algun candidat a les llistes que s'hagi significat al costat de Montse Tura, si és que finalment, com sembla, ella decideix no participar com a número dos

Tot i guanyar amb de forma clara, no es pot oblidar que han estat un miler llarg de vots. Cal saber perdre i també guanyar. I no està el pati com per perdre tota la gent que s'ha il·lusionat amb Montse Tura al llarg del darrer mes. Calia estar preparats perquè l'altra candidatura hagués plantejar propostes d'aquest tipus pel seu perfil. Per tant, serà necessari sumar sensibilitats i reconèixer la voluntat de militants i simpatitzants que han votat a Montse Tura.

2. Construir una candidatura a l'alçada de la millor ciutat del món

Obrir l'Ajuntament a ciutadans amb trajectòria personal d'especial rellevància. Cal estar disposat a cedir poder a persones que no siguin del partit però que poden ajudar a renovar i ampliar el projecte municipal socialista a BCN. Això li he sentit a dir al Jordi Hereu. M'agradaria imaginar-me l'anunci en els propers mesos d'algun esportista, un cultureta, un líder associatiu, un acadèmic... I crec que caldria buscar noms joves rellevants, d'aquests entre 30 i 40 que no ens van votar el 28N. De retruc, es donaria un cop d'efecte important als altres partits que concorren a les eleccions. Tenim un ex del Barça tipus Enric Masip en cartera? I un actor tipus Joel Joan sociata? Tots dos entre 30 i 40 anys. Amb urgència necessitem il·lusió, i les persones il·lusionen.

3. Analitzar amb realisme i fermesa els errors comesos en els darrers anys

Cal reconèixer els errors. Escoltar la gent i prendre decisions valentes. Els socis de govern, els alts càrrecs i quadres intermitjos de l'Ajuntament, els militants de base, els agents socials, el moviment associatiu i el conjunt de la ciutadania. I escoltar voldrà dir prendre decicions valentes i sacrificar iniciatives i persones que clarament no han agradat. I apostar per aquelles que il·lusionin a la ciutadania. Cal fer creïble que el projecte socialista és encara vigent i per això cal compartir és clau compartir l'anàlisi amb la ciutadania.


Alcalde, Primer secretari, companys militants i simpatitzants: Felicitats, mans a l'obra i encerts. Necessitem lideratge, il·lusió i canvis.

18 de febrer de 2011

La Unitat Civil del Poble. El PSC i el seu congrés

El PSC i la Unitat Civil de Poble

Un dels intents en aquests darrers mesos ha estat recuperar i aprofundir en el concepte d'Unitat civil del poble. Recuperar el concepte d'unitat civil del poble vol dir recuperar a Joan Raventós. Ell va ser la columna vertebral del procés d'unitat del socialisme català i, amb ell, de la fonamentació de la unitat civil del poble de Catalunya. Sabia que la nació la fa el consens de la ciutadania i que, en conseqüència, el primer deure de tot patriota és garantir la cohesió i la unitat civil del poble. Com s'ha d'expressar la unitat civil del poble trenta anys després? Un vell concepte que pot respondre a necessitats similars i probablement requereix d'un full de ruta més clar i contundent.

Si Unitat vol dir singularitat en nombre o qualitat i fa referència a la unió o conformitat, el federalisme és voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes a sumar-se lliurement a un projecte col·lectiu. Unitat no és unificació que s'expressaria a través del nacionalisme sinó l'expressió de la voluntat dels seus individus. El federalisme com a mètode per proposar al camí a la unitat es refereix a la necessitat de ser un sol poble, cohesionat i lliure.

Com treballem perquè els individus s'adhereixin conscientment a un projecte col·lectiu? Quin és el nostre model educatiu? Quina relació plantegem amb l'Espai Social Progressista? Què entenem per bon govern i qualitat democràtica?

Si Civil representa la idea que qualsevol ciutadà és una persona que forma part d'una comunitat política que està més enllà del poder militar o religiós, la laïcitat és la fórmula per a l'arquitectura de convivència que garanteixi l'acompliment dels drets i deures dels individus en una comunitat civil. Tal com va exposar Nou Cicle “hi ha el risc d'una possible centrifugació multicultural i civil, un deteriorament produït per una progressiva confrontació d’identitarismes, una progressiva disgregació social, cultural i política.

Com es formula la política local sobre els conflictes a l'espai públic? Quin és el posicionament davant les noves ciutadanies i la inclusió social? Quin model de família i d'acompanyament a la infància?

Si Poble és el conjunt de persones que formen part d'una nació, el catalanisme és l'afirmació de la personalitat política de la nació, Catalunya, i la reivindicació del seu reconeixement polític. El catalanisme està lligat de soca-rel a l'obrerisme i per tant a la defensa dels interessos de les classes populars. També s'ha intentant expressar a través del concepte de patriotisme social. En contraposició hi ha el catalanisme conservador, vinculat preferentment a qüestions identitàries i als interessos de la burgesia en el seus orígens i actualment als dels poders fàctics de l'economia catalana.

Quin model econòmic de creixement econòmic, d'ocupació i de relacions laborals plantegem? Quina política cultural, lingüística i de mitjans de comunicació defensem? Per quin model energètic apostem?

Donar resposta a aquests qüestions entre d'altres serà decisiu per construir un nou imaginari al voltant de la idea d'unitat civil del poble. I aquestes poden ser algunes de les qüestions que pot tractar el congrés de la tardor del PSC. Cal afrontar doncs el repte de definir el model d'adhesió pública (unitat-federalisme), el model de convivència (civil-laïcitat) i el model de progrés (poble-catalanisme). Qualsevol altre debat serà de persones i etiquetes, probablement estèril i el més greu, avorrit.

El debat està servit.

14 de febrer de 2011

De cara i de perfil. Col·laboració de Xavier Peralta a "Qüestió de competències"

El perfil professional per competències defineix, per a cada lloc de treball d’una organització, el conjunt de coneixements, habilitats i actituds (competències) que la persona ha de desenvolupar per portar a terme de forma excel·lent les funcions i tasques de la seva feina.
  • Yo no tengo porqué ser simpático con la gente. Soy como soy.

  • Bueno, más bien se trata de dar un trato correcto, que refleje los valores de la organización para la que trabajas.

  • No te equivoques, respeto ante todo. El ciudadano ante todo. Pero si me levanta la voz, por ahí no paso.

  • La organización espera de ti que te relaciones con los usuarios según unos estándares prefijados y homogéneos para todos los trabajadores.

Entre les vuit competències que aquest professional ha de desenvolupar segons uns comportaments (evidències) establerts per l’organització, trobem Comunicació Assertiva i Autocontrol Emocional. Això comporta que, fins i tot en situacions de tensió, ha de dirigir-se a l’usuari (ciutadà) de forma respectuosa, fent prevaldre la legislació i reglaments vigents.

  • O sea, que me viene un tío gritando, diciendo que no piensa pagar una multa y encima tengo que ser simpático.

  • Bueno, tú eres la imagen de esta ciudad. Se espera de ti un comportamiento sereno y asertivo.

  • Tonterías de psicólogos. De toda la vida se ha hecho siempre así y así ha funcionado.

El desenvolupament professional per competències pretén fer créixer l’organització i les seves persones, tot buscant la coherència i integració dels valors que la guien i defensa.

  • Esta sesión trata de mostraros cómo la organización espera que os comportéis en vuestro día a día. Dicho de otra manera, qué perfil desea, necesita, para vuestro puesto de trabajo.

  • No, dicho de otra manera. De perfil, nada. Yo, voy siempre de cara.

Situació fictícia entre un funcionari d’una administració local i un formador en una sessió sobre desenvolupament professional per competències.

13 de febrer de 2011

Com sortir bé d'una responsabilitat? El curiós cas de l'àmbit de promoció econòmica de la Generalitat

Els diumenges, entre d'altres coses, serveixen per recuperar una pila de papers o de correus pendents per llegir. Hi havia un mail acompanyat d'una presentació que em feia especialment gràcia no tant pel contingut -que també- sinó pel valor en si del que representa el contingut. M'explico. En Marcel Prunera em va fer arribar -a mi i, imagino, que a una bona pila de gent- un resum dels 7 anys al cadavant de la direcció general de promoció econòmica, des de l'entrada del President Maragall fins els darrers dies de desembre tota la feina en l'àmbit de la promoció econòmica: història, evolució i balanç. No entraré a avaluar el document, que sembla per altra banda formidable. Com deia, volia valorar el valor que té en si mateix:

1. Explicitar la sortida d'un lloc de responsabilitat en positiu: Amb aquesta presentació en Prunera i el seu equip anuncien la seva sortida de la Generalitat de Catalunya i ho fan comunicant allò que han fet, amb el cap ben alt i orgullosos de la feina feta. D'aquesta manera no rebem únicament una comunicació trista de canvi de correu i telèfon, com de tant altres hem rebut quan hi ha un canvi de govern, sinó que ens permet conèixer de primera mà la cronologia dels fets. Curiosament, hi ha milers d'articles a internet sobre com fer bé una entrevista o com entrar amb bon peu a un lloc de treball, però poc material sobre com capitalitzar positivament la feina feta. Només per reconèixer tot allò que ha passat sinó també que també esdevingui una excel·lent carta de presentació personal per als nous reptes.

2. Fer el relleu de forma impecable: Aquesta presentació conceptual sobre estratègies plantejades i els reptes futurs és una excel·lent eina per a l'èxit del traspàs. Qui ho hagi rebut necessàriament reconeix l'atenció que ha tingut l'equip anterior en la seva elaboració i probablement es veurà un pèl més compromès. No és el mateix fer el traspàs de carteres aportant aquest informe que trobar-se les claus al pany del despatx amb els ordinadors buits. Establir ponts de diàlegs d'aquesta manera -amb una exposició pedagògica i transparent- és clau per poder capitalitzar com a propis els èxits futurs del nou equip.

Si és tan fàcil explicitar la sortida en positiu i fer el relleu amb una simple presentació, com és possible que no siguem capaces les persones d'assumir que el nostre moment ha passat? Com és que no som capaços de gaudir de tots els reptes assolits i compartir-los amb la resta? Perquè el més fàcil és pensar que els que vinguin darrera voldran canviar-ho tot i per tant no cal explicar gaire cosa? És clar, sempre ens quedarà Hobbes i el seu Leviatan per sortir al pas de la condició humana: competició i desconfiança i glòria. La pregunta és si la competició no pot convertir-se en coopetència, la desconfiança en complicitat i la glòria en èxit compartit?

11 de febrer de 2011

MLP: nova arquitectura i ara toca confiar

Aquesta setmana ha estat mogudeta i no és casualitat ja que el proper dilluns tenim l'Assemblea general del Moviment Laic i Progressista. Per primer cop, farem un acte públic, on hem convidat a entitats, partits, sindicats, institucions, etc. Una assemblea ha de ser una festa democràtica que culmini un procés que comença justament el dia que clou l'anterior. Hem tingut un any per concretar els acords de la darrera. Sembla mentida que només hagi passat un any: hem reformat els Estatuts MLP, la imatge corporativa, hem conegut millor la realitat de la Catalunya interior i central, hem impulsat un nou pla de formació, hem fet el Fòrum Espai de Llibertat, hem assumit el lideratge de la Plataforma Jo no t'espero, hem donat un recolzament actiu a la Vaga general i un munt de coses més que el proper dilluns sancionarem.

L'MLP està en constant evolució i creixement. Una bona mostra és que en menys de tres anys hem canviat els Estatuts dos cops. El repte és consolidar l'adhesió a l'ideari laic i progressista dels 3500 activistes d'entitats i projectes locals, els dirigents, els treballadors i els formadors i per això cal confiança. Cal que els esplais confiïn en l'equip de direcció d'Esplac, cal que els caps d'agrupament es comuniquin amb els dirigents d'Acció Escolta, cal que els ateneus vegin la importància de la incorporació de grups de joves com a seccions i a les juntes directives. Ens fa falta que Casals de Joves i Ateneus Laics siguin plataformes on pivotin centenars d'iniciatives juvenils i culturals, tantes com municipis a Catalunya.

La confiança cap a les altres persones indica la creença que compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaces de fer una tasca concreta. L'MLP com la societat s'ha de basar en uns lligams de confiança mínims que permeten la convivència i l'establiment de normes comunes. El dilluns comença una nova etapa i des d'aquesta tribuna d'habitual lectura entre dirigents de l'MLP, m'agradaria demanar confiança en el Santi Castellà, el nou president. T0thom està engrescadíssim amb la nova etapa d'arquitectura orgànica de l'MLP. Deixem ara que el nou Comitè d'Acció Laica treballi i valorem els resultats quan toqui. Per reitero, ara toca confiar.

9 de febrer de 2011

Control de l'obra de Govern. Col·laboració de Dani Gimeno "L'administració vista per dins"

Sense dramatitzar gaire sobre l’assumpte, la progressiva dependència dels mitjans de comunicació respecte poderosos grups empresarials amb una “línia editorial” fixada, fa difícil que un ciutadà sàpiga, sense entrar en valoracions subjectives, si un determinat govern ha complert el seu programa o les seves promeses electorals al llarg del seu mandat.

A casa nostra, la norma diu que un Govern X, després d’una legislatura al poder, haura fet Y pels mitjans de comunicació que li són políticament afins i haurà fet Z pels mitjans de comunicació que pertanyen a grups de comunicació afins a la competència política. Per tant, el ciutadà tindrà una percepció diferent en funció de quins mitjans de comunicació consumeixi...

El rotllo introductori serveix únicament per compartir amb vosaltres una descoberta que em va encantar... el diari britànic “The Guardian” té, a la seva pàgina web, un programa interactiu que et permet comprovar l’estat de compliment de les “promeses” electorals del govern conservador-liberal que va guanyar les últimes eleccions (“The Guardian coalition pledge tracker).

No només et permet saber què s’ha complert i que no sinó que et permet filtrar els compromisos electorals per àmbits d’actuació, per qui va prendre el compromís (el partit conservador, el partit liberal, tots dos o cap dels dos), per grau de dificultat que suposa el compliment del compromís i, finalment, per l’estat de compliment del compromís (fet, a l’espera, en procés, en problemes...).

Chapeau pel “The Guardian”! Us imagineu s’hi ho tinguéssim aquí?


8 de febrer de 2011

María José Vázquez ens ha deixat

Avui havia de ser un dia normal, un dimarts d'aquells que passen discretament i que fan deixar els horrorosos dilluns per situar-te en el ben mig de la setmana, els dimecres. Però malauradament no ho serà, avui dimarts 8 de febrer la María José Vázquez ens ha deixat. Per qui no la coneix, María José ha estat la presidenta de la Confederació ECOM els darrers anys. Formava un magnífic tàndem amb l'Anna Collado, la gerent. Una persona progressista, de fortes conviccions democràtiques, combativa i defensora dels interessos dels discapacitats. He tingut l'oportunitat de compartir espais de participació a l'Ajuntament de Barcelona, com el Consell de Ciutat. Havíem somiat compartir algun dia un local amb altres entitats de referència a la ciutat. Malauradament la crisi no ens va permetre seguir somiant. Avui el seu cor ha deixat de funcionar però sempre ens quedarà el record dels seus batecs amb un esperit lluitador. Descansa en pau Maria José, has estat un exemple a seguir per a moltes persones de l'espai social progressista. Avui no ha estat un dimarts qualsevol, ha estat un dimarts de merda.

Ciència i creença

La Fundació Cipriano García va realitzar dilluns una nova sessió d’Els dilluns del Cipri en la qual volen aprofundir en el valor de la laïcitat com a pilar que ha configurar la ciutadania al segle XXI. Per això van convidar a participar Jorge Wagensberg, físic i director científic de la Fundació La Caixa, que va aportar les seves reflexions sobre la ciència com a forma de coneixement i la seva relació amb les creences dels seus creadors. La conferència tenia per títol “Ciència i creències”. La sala plena de gom a gom. Tres alumnes i dos formadors del Programa Teresa Claramunt. Ah, i en Joffre Villanueva, el nostre secretari general que és patró de la Fundació Cipriano Garcia com a moderador.

Wagensberg fa un discurs senzill, acabes pensant que no diu res de nou però ho fa planer. En ciència la pregunta és el primer pas, per a les creences ho és la resposta. La ciència es fonamenta en la negació, en canvi la creença es basa en la veritat. El mètode científic expulsa la creença, ja que la ciència és un punt d'arribada i la creença una hipòtesi d'allà on parteix. La ciència vol comprendre la realitat amb la mínima creença impossible o ideologia.

Els principis del mètode científic són: L'objectivitat (la realitat existeix i es pot observar), el món és intel·ligible (ja que el fet que no ho sigui no serveix de res) i el principi dialèctic (les contradiccions s'han de tractar i no s'han d'amagar). La ciència vol arraconar la idea de creença. Busca alimentar l'estímul de detectar contradiccions i evitar que es mantinguin amagades. La seva descoberta provoca goig intel·lectual. Per tant, qualsevol sistema que negui la conversa està protegit per la creença. El coneixement és la barreja ponderada de coneixement científic, artístic i revelat (intuïció).

7 de febrer de 2011

La Catalunya lliurepensadora convocada el proper dilluns, 14 de febrer

El proper dilluns tindrà lloc l'acte públic de l'Assemblea general del Moviment Laic i Progressista, sota el lema La Catalunya lliurepensadora. A banda dels 36 delegats i delegades de les 9 entitats membres, han confirmat assistència a l'acte una vuitantena de dirigents associatius, sindicals i de forces polítiques. Estem pendents de confirmació del representant de la Generalitat de Catalunya. L'enrenou ocasionat per la presentació d'Orgull Laic a la direcció general de joventut deu estar generant certs dubtes en el si del Govern. De cap de les maneres la Generalitat de Catalunya ha de fer passos enrera en el diàleg i contacte permanent amb el teixit social ja que és símptoma de maduresa democràtica. Com també ho és que l'MLP celebri la seva assemblea al local d'Òmnium Cultural amb la participació de la seva presidenta Muriel Casals, així com la Taula del Tercer Sector i la seva presidenta Àngels Guiteras. Si voleu apropar-vos a l'acte feu-nos un correu, pràcticament hem tancat llistes.

4 de febrer de 2011

L'Ateneu Cambrilenc amplia seccions

Ahir a la tarda al centre Les Basses, l'Ateneu Cambrilenc presentava públicament les activitats i les sortides que s'estan impulsant des del seu esplai. En la presentació d'ahir, el president de l'Ateneu Cambrilenc –l'incombustible Ramon Canalda– comentava a Revista Cambrils Diari Digital, "l'esplai de l'Ateneu Cambrilenc està obert a tothom, principalment a xiquets i xiquetes d'entre 8 i 14 anys i també a les famílies. L'objectiu és fer una sortida el segon diumenge de cada mes fins el proper mes de maig, quan farem una aturada i després reprendrem amb activitats nàutiques a l'estiu. Volem introduir els joves en la cultura i en la tradició marinera i que també puguin aprendre a navegar. Tot i això, sabem que partim des de zero, perquè tenim la capacitat humana, però ens falta la material". Ahir es feia la presentació en societat de l'esplai de l'Ateneu, tot i que des de fa mig any ja han realitzat diferents sortides i colònies.

Assumeixo un repte sensacional: Presidir l'Escola Lliure El Sol

Aquesta tarda hem celebrat Patronat de l'Escola Lliure El Sol en el que s'han renovat la presidència i la secretaria general, entre d'altres accions de caràcter ordinari. En Raimon Goberna ha assumit la secretaria general i anteriorment el Patronat m'ha escollit com a president, ocupant la cadira d'Acció Escolta de Catalunya, que en els darrers anys ha ocupat l'Anna Morancho. Avui ha estat un dia especial perquè hem tingut l'oportunitat de donar les gràcies novament a la Chiqui Subirana pel seu compromís els darrers cinc anys com a secretària general.

Ens trobem en un context difícil -només cal mirar al nostre voltant- però en un bon moment com a organització -feu una recerca a google sobre les notícies que apareixen sobre la presentació d'Orgull Laic-. Aparentment aquesta afirmació pot semblar una contradicció però és una situació òptima per afrontar el repte de garantir una formació i creixement d'activistes, dirigents, treballadors i formadors del conjunt de l'MLP: ens uneix la voluntat de transformació de realitats. Ens situem davant d'un procés de definició estratègica que, per darrer cop, parlarà de la transició de l'Escola d'Esplac a Escola de l'MLP. Tenim el consens necessari a partir de l'impuls del Pla de formació 2011-2013. Comença un procés creatiu que ens ha de fer més forts i competitius en el mercat, però sense perdre que les nostres banderes són la Laïcitat (filosòfica i política) i l'Associacionisme (de voluntaris i de treballadors). I per això es fa del tot necesari un treball colze a colze amb els think tanks de l'MLP, principament amb la Fundació Ferrer i Guàrdia.

En l'àmbit personal, tinc novetats: avui és el començament d'una etapa de retorn a l'activitat voluntària a l'MLP. En els darrers anys he tingut la grandíssima sort d'estar alliberat com a secretari d'organització MLP. A partir del proper 4 i 5 de juny, en un marc fantàstic com és la Trobada general MLP, deixaré d'estar en nòmina de l'Oficina MLP. Compaginaré la Presidència de l'Escola Lliure El Sol i la secretaria d'organització fins a la propera Assemblea general MLP el febrer de 2012 on deixaré finalment la responsabilitat, un cop en Joffre Villanueva faci el relleu a la nova secretaria general MLP. De manera que, de forma esglaonada, faré un pas enrera de la primera línia, per contribuir a fer bategar a un ritme saludable el que nosaltres anomenem el cor de moviment. Ho faré acompanyat d'en Raimon Goberna com a secretari general i un equip fantàstic d'una desena de treballadors i i més d'un centenar formadors. Sobre què faré a partir del juny en tindrem temps de dialogar i contrastar propostes en els propers mesos. Ara per ara, només penso en el formigueig que em provoca tornar a ser un dirigent voluntari.

Per acabar aquest post emotiu, vull donar les gràcies a Acció Escolta per dipositar la confiança en mi, un sempre exigent president fundador, com deuen ser tots, així com al conjunt d'entitats de l'MLP membres del Patronat, especialment els membres fundadors (Esplac i Fundació Ferrer i Guàrdia) i a la Chiqui Subirana per la feina feta, que és la que ens permet afrontar el futur amb optimisme i clara voluntat d'expansió de la formació lliurepensadora.

3 de febrer de 2011

Tot està per fer. Ateneu Roig

Avui hem visitat el l'Ateneu Roig, un projecte admirable que fa no fa ni un any que va començar a funcionar i ja té un centenar de socis, un local espectacular de lloguer amb opció a compra i uns intruments de comunicació prou suggerents (web i revista), a banda de múltiples seccions que fan que s'apropin unes cinc centes pesones al mes pel local de Gràcia. A més, l'Ateneu Roig ha rebut la demanda de la creació d'un ateneu a Badalona fruit de l'acord amb l'Associació de Veïns de Llefià, que tot just es va inaugurar divendres. A la reunió hem destacat i lloat el mètode emprat pels impulsors i els hem emplaçat a formar part d'Ateneus Laics i Progressistes a partir de la propera assemblea del març. Només admiració i sort per un projecte sòlid i amb un futur vibrant que es farà un bon lloc entre un teixit social ric i divers com és Gràcia.

2 de febrer de 2011

ABC i LA RAZON, gràcies per acompanyar-nos


Ahir vam fer la presentació del manual de campanya d'Orgull Laic, una eina per a la transformació de les associacions, en un marc prou familiar com és la sala d'actes de la direcció general de joventut, aix que estrany sona això de la DGJ. Avui hi ha impactes a l'ABC i La Razón. Un bon exercici és estudiar a fons els dos articles. El de l'ABC està escrit amb l'estratègia del ventilador, remoure i escampar a tort i a dret, confonent conceptes i persones. El de La Razón demostra que està ben escrit i que només el titular és susceptible de ser criticat.

Cada cop tenim més clar que Orgull Laic com a lema és molt potent i que cal seguir treballant en omplir de contingut tot un imaginari civil entorn de la Laïcitat ja sigui a través de la defensa apassionada de l'associacionisme laic, com és aquest manual, o a través d'altre celebracions, com l'Habemus Party organitzat per Casals de Joves de Catalunya, o a través de l'Ofrena floral al Monument de Ferrer i Guàrdia a Montjuïc organitzada per la Fundació Ferrer i Guàrdia. Ja ho vaig dir ahir a la intervenció, cal que pensem en instaurar la SETMANA DE L'ORGULL LAIC. Ens animem?

Primàries PSC: Un manifest per Barcelona

Des d'avui podeu adherir-vos al Manifest per Barcelona que impulsa un grup de dirigents, militants i simpatitzants del PSC. He manifestat el meu recolzament al candidat Jordi Hereu i crec fermament que ha estat un bon alcalde de Barcelona, per les seves conviccions democràtiques i valors progressistes. Aquest manifest vol reforçar la idea que qui ha de guanyar és Barcelona, sigui qui sigui el candidat. Perquè guanyi Barcelona, el PSC ha de ser el garant d'una majoria de progrés. També podeu trobar a La Vanguardia la seva visió particular i a El Periódico un article de Quim Coll.


Davant el procés de primàries que ha obert el PSC de Barcelona per escollir el candidat o candidata a l'alcaldia, els militants i simpatitzants que signem aquest manifest volem expressar el següent:

Les eleccions primàries són un clar instrument de democràcia interna i una oportunitat per enfortir el projecte socialista per Barcelona de cara a les properes eleccions municipals. Conscients dels riscs que també comporten, l'actitud dels candidats i dels seus equips així com la del conjunt de militants i simpatitzants, serà clau per assegurar que aquest procés esdevingui un èxit compartit.

En el procés que ara s'obre estan cridats a participar-hi els militants i simpatitzants. A més a més de la importància d'escoltar-nos a nosaltres mateixos i d'enfortir-nos com a organització, hem de ser capaços també d'escoltar fora del partit més del que venim fent, per tal que les primàries siguin un altaveu, però també un receptor de noves veus necessàries per enfortir el nostre projecte per Barcelona. Hem de ser capaços d'involucrar a totes les persones que encara que en aquest procés no tinguin vot, han de tenir veu.

La campanya de les eleccions primàries ha de centrar-se en un debat d'idees, propostes i lideratges, que permetin donar força al nostre relat i segueixin fent de Barcelona un referent per a l'esquerra europea, com sempre ha estat i volem que continuï sent.

Les propostes han de partir del reconeixement de la gran aportació que han fet els diferents governs liderats pels socialistes a la ciutat de Barcelona. Una ciutat, com totes, amb problemes i reptes, però també una ciutat de referència en molts àmbits. Reivindiquem el que som, tot el que hem aconseguit i el que tenim ambició per seguir oferint: una ciutat d'èxit i progrés per a tots els ciutadans i ciutadanes de Barcelona.

Ara toca rigor i profunditat en els diagnòstics, tant dels encerts com de les mancances, per poder dibuixar amb precisió els reptes que té la Barcelona d'avui i la del futur. I això ho hem de fer oberts, més que mai, a les aportacions de la societat civil i del ric teixit social de la ciutat.

Demanem als candidats que, posant Barcelona com a prioritat, ofereixin un lideratge potent i transversal, i apostin per una cultura del treball amb equips formats a partir de criteris d'excel·lència i de compromís amb el projecte.

Les eleccions primàries van més enllà del pur tràmit d'escollir un candidat o candidata a l'alcaldia de Barcelona. Aquestes eleccions han de contribuir també a reivindicar decididament la política i els partits, com instruments útils i vàlids per canalitzar les aspiracions de la ciutadania a través de propostes transformadores de la societat.

Les persones que signem el present manifest votarem un candidat o un altre. Si bé entenem que les primàries són una oportunitat per reforçar el projecte comú i que en cap cas haurien de ser utilitzades per dividir ni per restar, la nostra prioritat és el projecte dels socialistes per la ciutat. Per aixó, indistintament de quin sigui el vot de cadascun dels sota signants, col·laborarem per l'èxit del procés i per mantenir la unitat. Guanyi qui guanyi, ha de guanyar Barcelona.

La Barcelona creativa que sap combinar modernitat amb tradició, esperit emprenedor amb equitat social, ambició global amb atenció als barris, diversitat amb cohesió i que sempre mira al futur sense oblidar la seva història, és mèrit de tothom, si bé relliga amb la millor tradició del socialisme català. Per seguir construint aquesta Barcelona creiem que té tot el sentit demanar a partir del 19 de febrer la confiança en Jordi Hereu o Montserrat Tura per seguir-la governant. El projecte socialista requereix el lideratge que emergirà d'aquestes primàries, però va molt més enllà d'aquest.

En aquestes eleccions primàries s'escull el candidat o la candidata del PSC a Barcelona, però s'escull també un estat d'ànim: podem i volem seguir construint aquesta ciutat capital de Catalunya, motor de l'àrea metropolitana, locomotora d'Espanya i referència a Europa i a l'arc Mediterrani. Podem i volem seguir construint més Barcelona.