30 de maig de 2013

Gravació integre d'àudio de la presentació del llibre "Joventut i temps. Cap a una política utilitaria"

Gravació de la presentació del passat dimarts del llibre "Joventut i temps. Cap a una Política utilitarista", que he tingut l'oportunitat d'escriure per encàrrec de la regidoria d'usos del temps de l'Ajuntament de Barcelona. Les intervencions d'Albert Claret, president del CJB, que demostra un gran coneixement teòric de les polítiques de joventut; Salvador Cardús, professor de sociologia de la UAB, qui va fer un retorn als seus origens acadèmics per parlar sobre usos del temps i Raimond Blasi, en representació de l'Ajuntament de Barcelona, qui va cloure l'acte que va comptar amb la participació d'unes setantes persones procedents del món juvenil, acadèmic, institucional i amistats.

Podeu escoltar la presentació aquí.

Han recollit la notícia:

E-noticies: Per uns horaris europeus
Nació digital: Salvador Cardús festeja amb els sobiranistes del PSC


Han fet promoció de l'acte aquests dies:

Ajuntament de Barcelona
Direcció de jovenetut de la Generalitat de Catalunya
Associació de Mestres Rosa Sensat
Xarxanet
Rational Time

Podeu accedir a la publicació on line aquí:


29 de maig de 2013

Intervenció a la presentació del llibre "Joventut i temps: cap a una política utilitarista"

Entre amics, experts, curiosos, periodistes i gent del moviment associatiu juvenil, hem presentat el llibre Joventut i temps: cap a una política utilitarista. L'Albert Claret, el Salvador Cardús i el Raimond Blasi han estat les persones que m'han acompanyat a la taula. Reprodueixo la meva intervenció:



Intervenció a la presentació del llibre
“Joventut i temps. Cap a una joventut utilitarista”
Espai Jove La Fontana, 28 de maig de 2013


El primer que us vull dir és que em fa molta il·lusió fer aquesta presentació en aquest equipament. El 2004 es va fer el FMJB’2004 en el marc del Fòrum de les Cultures i el millor llegat com a reconeixement a la mobilització de 8000 joves d’arreu del món va ser l’obtenció d’aquest equipament.  Vaig tenir l’oportunitat de fer la maionesa com a president del CJB i ara ja és una realitat.  Tan real que casi no podem fer la presentació aquí a causa de l’activitat que hi ha. Gràcies per tant al CJB per la cessió d’aquest espai tan emblemàtic per a la ciutat i per a la gent jove. L’any vinent farà deu anys del Festival i és una constatació el temps passa volant.

Mireu, he rebut tres crítiques al llarg d’aquests dies quan us he anat enviant el targetó d’invitació:

1.   Horari de la convocatòria. És el drama que vivim en aquest país, disposem d’uns horaris irracionals. Acabar la presentació d’un llibre a Barcelona gaire bé a l’hora que els francesos o els portuguesos es posen a dormir sembla sorprenent. A tot això li intento dedicar hores per demostrar les conseqüències que van tenir els canvis d’horaris a causa del ‘pluriempleo’ als primers anys de foscor –i sobretot gana-. Mireu, sóc molt optimista: enfocs conservadors i progressistes coincideixen en dir que necessitem tornar als horaris dels anys 30. Per tant si IESE (Núria Chichilla) o l’Ignacio Buqueras (Comissión Nacional para la Racionalización de los Horarios) i enfocaments com el de Jordi Ojeda de Rational Time i o d’altres com el dels que estem a la taula i al públic, són semblants en l’anàlisi, només ens cal que ens hi posem d’acord. O que fem posar d’acord als responsables institucionals, que al cap i a la fi són els que tenen el poder per la reforma horària.

Però en aquest país tot és molt lent. Sobretot aquelles decisions de grans dimensions. Dilatació de decisions que s’hi afegeixen a d’altres producte de la dificultats de la gestió del temps de vida quotidiana.

Per exemple, i només a tall d’exemple i que no sembli cap retret perquè no ho és. El naixement d’aquest dossier és una víctima d’aquesta dilatació i dificultat de la gestió quotidiana, que si em permeteu explicaré: Vaig trigar 3 mesos en lliurar l’encàrrec i hem trigat 18 mesos en editar-lo i presentar-lo. Fixeu-vos si fa temps que quan me’l van encarregar encara no sabia que tindria una filla i d’aquí un mes serem pares per segona vegada.

2.   Unes quantes persones m’han qüestionat perquè convidava al professor Salvador Cardús. I és que sembla que transversalitat en aquest país està mal vista. En Cardús és una de les persones referents en la qüestió de les polítiques del temps. La seva tesi doctoral hi està relacionada i algunes publicacions l’avalen. De fet, li he proposat fer una col·laboració per escriure junts un informe que demostri la importància del temps com a estructura d’estat. Amb en Cardús per tant, ens lliguen algunes coses: la preocupació pel país, l’anàlisi dels usos del temps i, pel que veig, la passió/odi que aixeca entre els que ens coneixen.

3.   El títol del llibre: “Cap a una joventut utilitarista”. Vaig fer tres possibles títols i l’Elena Sintes -a qui vull agrair-li la seva confiança final en l’encàrrec des de l’Ajuntament-, el va escollir. L’Utilitarisme. La política útil. En el llibre vindico una nova política, que recuperi aquella vella idea de fer les coses en benefici del màxim nombre de persones, en aquest cas joves, en la recerca de la felicitat. En temps postmoderns, he preferit la intuïció de l’Elena i apostar per l’utilitarisme com a idea força. Que com diu la Irene Balaguer és una mala traducció de l’anglès. Hi estem d’acord. Jordi del Rio diu que l’èxit d’un document està el seu títol. En aquest cas, no ens calia un títol per vendre llibres o clicks. Per tant ja em semblava bé. 

***

El dossier pretén tres coses:

1.   Metodològicament: Enfocar les polítiques de joventut des del temps. O enfocar el temps en les polítiques de joventut. Intentar construir un relat diferent, analitzant els paradigmes d’unes i altres polítiques i creuar-les. Els experts que avui hi sou ja em direu si he estat capaç i aporto alguna cosa nova en l’intent de ruptura epistemològica.

2.   Políticament: Donar una imatge positiva de la gent jove. No és cert que els joves tenen tot el temps del món. Els joves fan esport, es formen, consumeixen cultura ni que sigui a través d’Internet, i això sí, no van a missa. I com aquestes dades moltes altres que permeten descobrir que el concepte Ni-Ni és un invent mediàtic, importat de Madrid. Ara, que si continuem com estem potser ho sí aconseguirem. Si ja em semblaven brutals les xifres d’atur el 2011 quan vaig compilar les dades, les que hi ha actualment són encara més esgarrifoses.

3.   Estratègicament. Plantejar idees, propostes que poden incorporar-se a les polítiques de joventut per als propers anys, tenint en compte la dimensió del temps. Cercar una joventut feliç no té perquè ser una cosa cara. En cap cas una despesa i en tots els casos, una inversió. Les polítiques de joventut com moltes de les polítiques públiques emergeixen en contextos de creixement i ara ja sabem que moltes coses que es feien ja no es tornaran a fer. El que intento demostrar és que no calen grans pressupostos per plantejar estratègies útils per a la gent jove. A vegades és qüestió de sentit comú i per tant d’enfocament de l’anàlisi.

***

Aquests dies es parla d’oferir esperança als joves i quin paper ha de jugar Europa en aquest sentit. Avui mateix el president de França fa una crida a la UE per combatre l’atur. La pregunta de com generar esperança entre la gent jove ens l’hauríem d’haver fet abans. Bé, potser encara estem a temps de fer-ho per a noves generacions.

La clau és donar valor al temps de vida quotidiana i això és una qüestió de valors i educativa, com moltes de les propostes que es fan en el dossier.

 “Vivim en una societat infantilitzada -li he llegit a en Cardús- pel que fa a la comprensió del temps. Ningú té temps per a res i tothom el perd així que pot”. I un quan es fa gran, doncs se n’adona de les hores perdudes al bar de la facultat o al parc flirtejant gaire bé sempre amb poc èxit.

Cal educar de petits en la importància del temps. I no fer-ho des d’aquell enfoc adultocràtic “quan siguis gran...”. Educar en el temps també és plantejar una creuada a favor de la mobilitat sobretot europea. Cal que els nostres joves es moguin i coneguin altres formes de vida i altres horaris.

La felicitat està molt vinculada amb la implicació social i voluntària. Fem doncs que participin moltes més adolescents i joves dels que ho fan ara. L’educació cívica és clau per al combat de la indignació i de la desafecció. Us ben asseguro que l’activisme és molt econòmic.

El combat dels consumismes (paradisos artificials, que no fiscals) també es una de les qüestions claus i que té molta importància l’educació.

També hi ha una qüestió que és l’aprenentatge a viure en ciutats. A mi em va tocar viure l’ordenança municipal del civisme i paral·lelament el projecte Joves i Nit va plantejar alternatives que permetessin la convivència i no l’expulsió dels joves, com ha passat en molts municipis.

I finalment, la memòria. Conèixer perquè tenim els horaris que tenim i que no és una qüestió del clima. Això lliga amb allò de la mobilitat, sortir de la bombolla i l’unanimisme en el que vivim.

Bé, aquestes són algunes de les estratègies que es concreten amb propostes i que es fonamenten en un anàlisi previ de la realitat juvenil. I amb això acabo.

***

Agraeixo a tots aquells que heu participat d’una manera o altra en l’elaboració dels dossier i que esteu recollits en els crèdits. Esteu immortalitzats allà i no cal que torni a dir els noms.

Gràcies a en Cardús per acceptar venir. No ens coneixem de res i per tant, diu molt d’ell que acceptés casi sense haver-se llegit el text. A l’Albert Claret, el president del CJB i a l’Ajuntament de Barcelona, concretament al Raimond Blasi, per ser-hi avui presentant el material.

Acabo amb una frase de Benjamin Franklin – que surt al llibre- i que intento aplicar-me cada dia quan em llevo i que em permeto recomanar-vos: el més difícil que hi ha en aquesta vida és: guardar un secret, perdonar un greuge i aprofitar el temps. Per tant, sigueu discrets, gens rancorosos i feu moltes coses. Us puc ben garantir que jo he disfrutat fent aquest llibre. Mil gràcies.

27 de maig de 2013

Un país i un partit sense amos

Clemenceau, un dels artífexs polítics de la fi de la Primera Guerra Mundial, va deixar escrit que “la guerra és un assumpte massa greu per confiar-lo només als militars”. Hi afegim: i la política en mans dels polítics. Almenys en les d’aquells que menystenen la vitalitat de la societat civil. Un procés tan complex com el que viu Catalunya no reeixirà sense la seva incorporació. I és que Catalunya no és una realitat simbòlica i acabada com voldrien alguns. És la suma de futurs que es construeixen sobre la voluntat de ser, si se’ns permet la metàfora, un sol municipi, un sol poble. Escoltant, sense lideratges messiànics, allunyats d’alguna manera de la Transició i que fugin del curt termini. Un país sense amos que no oblidi que aquesta necessitat pivota també sobre una dimensió social exigent amb un bon govern dels recursos públics.

El PSC ha estat el partit que millor havia sintetitzat els anhels de la societat catalana. Jordi Pujol -ara en hores baixes- ho ha reconegut en diverses ocasions, la més simbòlica amb motiu de l’escrit introductori de La pàtria dels humans. Història del socialisme català (Edhasa, 2003). Però la suma de resultats electorals adversos parla per ella mateixa. Les explicacions són complexes. Raimon Obiols assenyala en les seves excel·lents memòries polítiques recentment publicades - El mínim que es pot dir (RBA, 2013)- que, mentre que les esquerres històricament han basat el seu catalanisme en el concepte de ciutadania, el nacionalisme conservador ho feia en el d’identitat. Ara, fruit de la crisi i els desacords amb un estat sovint sord a les nostres demandes, s’han desplaçat les percepcions i molts federalistes també són favorables a la independència. Els dubtes que planteja l’actual procés s’expressen mimèticament al si del PSC. I amb un problema afegit, de cultura política. Els aires fundacionals de socialisme llibertari han donat pas a un socialisme un xic agre, poc permeable, que sovint viu d’esquena a realitats que no siguin les estrictament municipals, cada vegada més concentrades geogràficament i que dilueixen el seu repte fundacional: governar Catalunya. Un repte que entroncava amb les seves arrels històriques: un partit socialista i català. I federalista allunyat de l’unanimisme. I sense amos. La celebració de primàries obertes al PSC potser és la darrera oportunitat de tornar a connectar amb aquest repte.

El federalisme no tindrà credibilitat si no incorpora sense complexos el dret de la ciutadania a expressar-se en relació al seu futur col·lectiu. Creiem simptomàtic assenyalar que els que signen aquest article probablement votarien diferent en la consulta, però el que ens uneix com a socialistes -la primacia de la democràcia, juntament amb l’anhel d’unitat de l’esquerra- és superior al que ens separa. Conscients que cal una nova situació que superi un devaluat estat de les autonomies. Potser aquest procés no és ara prioritari però segurament ho és una mica més que els endogàmics esforços dedicats a redactar protocols de relació amb partits germans o improbables documents de reforma constitucional aigualits per no ferir sensibilitats. Conscients de l’intent d’alguns de contaminar el procés del dret a decidir. Conscients que el debat contra la corrupció política s’ha de situar amb més rellevància acompanyant el procés. Camparà Millet impunement pels nostres carrers en un eventual estat propi?

Som activament optimistes. Formem part d’un moviment, Avancem, que creu que s’ha d’assumir lideratge des de dins del procés com vam fer amb la immersió lingüística. I de la direcció d’un partit federalista que ha apostat electoralment pel dret a decidir sumant per un Parlament de 107 electes a favor d’aquest punt de trobada d’un anhel: veure la ciutadania de Catalunya decidint el seu futur. I ho desitgem per tres motius.

Primer, perquè és indissociable a la nostra ideologia d’arrel utòpica: més democràcia. Segon, per resoldre democràticament l’atzucac en el qual ens trobem: una fletxa i no una baldufa, en paraules ben trobades de Celestino Corbacho. I finalment, pel the day after. Volem veure modificat un statu quo que es manté des de fa molts anys, sovint sobre còmodes fonaments identitaris. Veure desentronitzada una casta política conservadora dedicada a homogeneïtzar, sovint amb complicitats a l’altra banda de l’Ebre, una ciutadania plural. ¿Continuarà la nostra televisió pública sent concebuda com la segona residència del poder polític dominant? ¿Signarem un nou Concordat amb el Vaticà? Madrid restarà a la mateixa distància i moltes coses, com la pobresa i l’atur, poden seguir tristament igual.

Apostem, doncs, per la construcció d’un nou subjecte polític: una confluència de les esquerres que sigui alternativa real a CiU. Que superi velles i desdibuixades fronteres, capaç d’agregar sensibilitats. Que eviti que les línies vermelles de cada tradició portin rodes a mida de cadascuna de les visions. Una proposta per al centreesquerra catalanista, laic, reformista i contra tota segregació social i lingüística. Nosaltres, amb modèstia, hi tenim quelcom a dir. De moment esperem no haver tergiversat un dels imperatius bàsics requerits per tal de comunicar-ho: saber com fer-ho.


Fabian Mohedano i Jordi del Río
Publicat al Diari ARA el 27 de maig de 2013

17 de maig de 2013

Totes entitats LGTB de Catalunya, unides per primera vegada en una plataforma

Barcelona, 17 maig (EFE).- La reivindicació de la necessitat "imperiosa" d'una llei contra l'Homofòbia i la Transfobia ha unit, per primera vegada, a totes les associacions i col·lectius LGTB catalans en la Plataforma d'Entitats LGTB de Catalunya, que s'ha constituït aquest migdia a Barcelona.

Coincidint amb la commemoració avui del Dia Internacional contra l'Homofòbia, totes les entitats LGTB de Catalunya (Coordinadora Gay Lesbiana de Cataluna, Casal Lambda, Famílies LGTB,, FAGC, Pateres Grogues, H2O, Brot Bord, Projecte dels Noms, Asociació de Mars i Parells Gais i Lesbianes, Observatori contra l'Homofòbia, i Gais Positius), s'han unit en la plataforma.

En un acte celebrat al parc de la Ciutadella, totes les entitats han fet públic un manifest unitari en el que reclamen "una llei específica per prevenir i eradicar la 'LGTBfobia' entre la societat catalana".

"Des de la riquesa i la diversitat, és necessari treballar junts per aconseguir objectius comuns. Entitats que històricament eren antagòniques han sabut reconduir el diàleg per construir un nou camí obert a tot el col·lectiu LGTB", assenyala el manifest.

La plataforma denuncia que, encara que s'ha avançat en drets reals, encara "queda molt camí per recórrer, especialment en l'àmbit de combatre actituds i accions que vulneren els drets i llibertats de les persones per la seva orientació sexual o d'identitat de gènere".

Les entitats LGTB ha reafirmat la seva "actitud oberta" per "dialogar tant amb el Govern de Catalunya com amb el conjunt de forces parlamentàries per aconseguir el màxim consens possible perquè es pugui disposar d'un marc normatiu específic i útil".

El manifest recorda que Catalunya ha estat pionera en la defensa dels drets del col·lectiu LGTB a Espanya i posa en dubte l'eficàcia de la futura llei antidiscriminació que prepara la Generalitat "és massa àmplia volent regular col·lectius amb problemàtiques tan diverses com poden ser les persones discapacitades, immigrants, minories religioses i ètniques i persones LGTB".

Per això, defensen el projecte de llei específic contra l'Homofòbia que han presentat els col·lectius LGTB al Parlament "ja que respon millor a unes necessitats de naturalesa social".

"La visibilitat pública de persones LGTB, allunyada d'estereotips i de connotacions negatives ha de ser un altre dels àmbits importants que cal abordar", afegeix el manifest.

El president de l'Observatori contra l'Homofòbia i portaveu de la FAGC, Eugeni Rodríguez, ha destacat, en declaracions a Efe, que la constitució de la plataforma "és una fita històrica en el moviment LGTB que sempre s'ha caracteritzat per la desunió de les seves entitats, és la primera vegada en la història que anem tots junts amb una mateixa veu". EFE.

14 de maig de 2013

El Col·lectiu LGTB també tenim pressa


En un ambient fraternal i amb la presència del primer secretari del PSC, en Pere Navarro, es va organitzar una sessió de treball amb els primers espases de les entitats del col·lectiu LGTB. Va ser un acte de reivinvidicació de la Llei contra l'homofòbia, lesbofòbia i transfòbia:

Pere Navarro, PSC: “Hi ha mesures que no tenen res a veure amb la crisi perquè no costen un euro. Un bon exemple és la llei contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. Són propostes que van encaminades a un model de societat que prioritzi un horitzó de futur basat en la igualtat de drets”.

Sònia López, UGT de Catalunya: “Com és possible que hi hagi centres de treball amb més de 150 treballadors en la que no hi ha gais. El lesbianisme és invisible en molts més àmbits de la societat. Hi ha qui prefereix en una mentida que en la seva pròpia realitat. El matrimoni igualitari no és garantia d’eradicació de l’homofòbia. El consens en el col·lectiu sobre la idoneïtat és total”.

Quim Roqueta, Coordinadora de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals: “Les quatre entitats que promovem l’impuls de la llei ho fem des d’una plataforma unitària. Comptem amb el suport de PSC, ERC, ICV, EUiA i la CUP. CiU està per fer una llei més àmplia. Som un país pioner en atenció a les discriminacions. Cal tenir en compte la dimensió de salut i les malalties mentals que es poden produir pel patiment d’una eventual discriminació”.

Eugeni Rodríguez, Observatori contra l’homofòbia: “Poques vegades hi ha un compromís electoral que s’acompleix i en aquest cas el PSC ho ha fet. Agrair a Jaume Collboni i especialment a Marina Geli, que ha estat clau. Ara és el moment perquè el col·lectiu LGTB té pressa. Potser haurem de començar a parlar de la reparació sobre la gent que ha patit agressions. És important també que CCOO i UGT acompanyin el procés, el món laboral és un espai fonamental de combat”.

Katy Pallás, Associació Famílies Lesbianes, Gais: “Aquesta llei el que evidencia és que està tot per fer. Ha de remoure els estereotips hegemònics. Parlem de drets humans i per això també parlem de reparació. Fa falta recerca que ens permeti interpretar la realitat. La llei promou la coeducació de gèneres que permeti la prevenció”.

Emilio Ruiz, Casal Lambda: “El treball en comú de les organitzacions ens ha portat a la màxima unitat. Cal destacar-ho perquè mai ho havíem aconseguit fins ara. Hem de seguir treballant la interlocució i que la llei no es quedi al calaix. Abans del 28 de juny hauríem d’aconseguir que superi el tràmit parlamentari. La proposta és millorable i hem de seguir treballant per enriquir-la, de manera que sigui eficaç”.

Ricardo de la Rosa: advocat especialitzat: “Hi ha un problema competencial que limita la llei. Els governs conservadors no ens permeten avançar. És impossible garantir els drets amb una llei genèrica. La llei integral d’igualtat homes i dones ens dóna un parell d’idees: en primer lloc, el pla d’igualtat pot ser un apèndix en el conveni col·lectiu que incorpori mesures d’igualtat; en segon lloc, l’atribució o concessió d’un distintiu es pugui garantir la igualtat”.

Jaume Collboni, Parlament de Catalunya, GPS: “S’ha donat una lliçó d’unitat del moviment per defensar una proposta comuna. El fet que s’hagi guanyat molta visibilitat té una part negativa i és crear la falta il·lusió que la feina està feta. S’ha instal·lat que la normalització sembla que és genèrica i no és així. Perquè aquesta llei avanci, la campanya pública haurien de ser una constant. Necessitem casos que ens permetin visibilitzar i justificar davant CiU. Hi ha un motivació religiosa darrera. Cal poder demostrar la falsa il·lusió que tot està fer fent estratègia comunicativa, marcant el ritme i l’agenda política. Hi ha total disponibilitat per part del PSC en aquesta estratègia”.

Torn obert de paraules.

Oriol Vicente, PSC: “Agrair a totes les entitats

Fabian Mohedano, PSC: “Gràcies per venir. Hem estat creïbles en aquesta qüestió i per això sou aquí a la seu del PSC avui els primers espases de les entitats. Assumim com a pròpia la vostra pressa. El PSC ha estat i estarà al costat del col·lectiu. Us emplacem a seguir treballant de forma conjunta i anar més enllà. Continueu així i fins i tot atreviu-vos a muntar una federació catalana de totes les entitats LGBT Qualsevol grup sigui capaç de combatre unit aconseguirà els seus objectius. Potser es podria plantejar mocions municipals per fer xup-xup. Posem a disposició de la platafaforma la nostra maquinària municipal per fer arribar arreu mocions a favor de la Llei ”.

9 de maig de 2013

Més enllà dels 107

-->
El procés cap a la consulta entra en una nova fase. El procés parlamentari superat ahir és fonamental si bé no és suficient per garantir que el conjunt de la societat catalana assumeixi la importància que representa poder escollir lliurement el camí com a poble. Els agents socials, l’associacionisme, els col·legis professionals, etc., acostumen a jugar un paper frontissa entre partits i ciutadania i els hi permet fer d’efecte multiplicador en moltes qüestions. L’atzucac actual reclama doncs el suport de les organitzacions que fan que la política sigui quelcom més que un debat mediàtic i/o parlamentari entre forces polítiques. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir pot i ha de ser una bona eina per tres qüestions: en primer lloc, per despartiditzar el procés i convertir-lo en una qüestió de país; en segon lloc, per construir un espai entre totes aquelles organitzacions que defensen la celebració de la consulta des d’una òptima de legitimitat democràtica; en darrer terme, per acabar amb aquelles concepcions més o menys inconscients i/o subtils -d’una banda i de l’altra- que associen dret a decidir, consulta, referèndum a secessió o independència.
Els pactes nacionals tenen més rellevància del que semblen. Els pactes són fórmules avançades de governança i l’acompliment dels seus compromisos enforteixen la democràcia. En canvi, qualsevol acció en la direcció contrària debilita les institucions i la confiança dels governants. El joc democràtic que s’estableix entre partits, agents socials, entitats i els diferents nivells d’administracions que hi participen en aquest tipus de processos formen part de la nova manera de fer política. Com també la seriositat amb la que es construeixen els indicadors que se’n deriven i que permeten després avaluar amb credibilitat l’èxit d’aquests grans acords. Per exemple, el Pacte Nacional per l’Educació va generar consens entre la comunitat educativa que posteriorment no va veure cobertes les seves expectatives amb l’impuls de la LEC. Alguns partits pateixen encara a dia d’avui el rebuig per part de sindicats, professorat o famílies.
Catalunya necessita veus com la de Ramoncín, qui des de Madrid ha defensat apassionadament el dret a decidir dels catalans. Tant el cantant com el seleccionador espanyol de futbol no són susceptibles de ser nacionalistes catalans o espanyols. Més aviat són demòcrates que no tenen cap por del resultat i que els hi amoïna que es pugui celebrar la consulta. Per a ells, el resultat és el de menys. És així com pensem la majoria dels catalans, amb conviccions profundament demòcrates, que volem que es faci la consulta.

7 de maig de 2013

Presentació del llibre "Joventut i temps. Cap a una joventut utilitarista", 28 de maig

Esteu convidat i convidades a la presentació del Dossier del Temps "Joventut i temps: cap a una política utilitarista", a un espai excepcional com és l'Espai Jove de la Fontana.

6 de maig de 2013

Cap a un Pacte Nacional per al Dret a decidir. A favor de la democràcia i de la cohesió social i nacional




La votació majoritària al Parlament de Catalunya (104 diputats) en favor del dret a decidir, és una oportunitat per fer que aquest anhel col·lectiu esdevingui una realitat.
El dret a decidir respon a la necessitat d’apoderar a la ciutadania  a l’hora de prendre decisions determinants pel nostre futur col·lectiu. No és només una derivada més del debat nacional, que naturalment també, sinó que té una dimensió d’aprofundiment democràtic, en un moment, en el que la ciutadania reclama més i millor participació.
No és per tant patrimoni de ningú, sinó una aspiració democràtica d’una ciutadania que volem prendre la paraula de forma més activa. En aquest sentit associar o pressuposar la defensa del dret a decidir a un determinat posicionament (en aquest cas la independència) és un mal favor a aquesta aposta d’aprofundiment democràtic que suposa el dret a decidir de la ciutadania en qüestions rellevants, ja sigui per determinar el model d’Estat o el tipus desenvolupament econòmic o de serveis públic.
Així doncs, la iniciativa d’un Pacte Nacional per al Dret a decidir amb la participació de sindicats, sectors empresarials, moviment associatiu, partits polítics, plataformes ciutadanes, entitats culturals cíviques i veïnals, pot ser una oportunitat per desvincular d’opcions partidàries la reivindicació d’aquest dret democràtic. Es a dir, per fer bé les coses.
Sinó som capaços, entre tots i totes, d’aconseguir que aquest anhel sigui assumit i reivindicat per una majoria social més enllà de les diferents opcions partidàries, no ens en sortirem. Per contra, si seguim en la deriva del ‘jo més que tu’, difícilment arribarem al final d’un camí que no està exempt de complexitats.
Des d’aquesta perspectiva el consens, la voluntat d’acord, la capacitat de suma i de diàleg, la pedagogia (aquí i al conjunt de l’Estat) i el rigor, són actituds i habilitats que caldrà aplicar al màxim perquè la consulta esdevingui una realitat.
Com necessari és fugir d‘algunes actituds i derives que poden ser útils per esgarrapar algun vot, però que van en detriment de l’objectiu de poder celebrar un referèndum al nostre País, en aquest cas, sobre el model de relacions o no amb Espanya.
En primer lloc l’elitisme, el considerar que aquest és un procés que han de liderar els partits i sectors econòmics i culturals rellevants i que la ciutadania seguirà. O fem partícips al conjunt dels ciutadans i ciutadanes , en un procés de baix a dalt, o inevitablement l’allunyament respecte del mateix anirà incrementant de forma exponencial. No podem defensar el dret a decidir de la ciutadania  i privatitzar-lo en mans d’un govern i de les direccions dels partits i dels cercles més propers a aquests.
En segon lloc, el risc de l’oportunisme polític. Si els partits creuen que poden instrumentalitzar aquest anhel al servei de la seva proposta política, serà molt difícil assolir consensos necessaris per arribar al final de camí amb èxit. Els recels s’imposaran a la generositat.
I finalment, el risc de predeterminació del resultat. Si s’identifica dret a decidir a independència, no hi haurà el consens mínim necessari, perquè una bona part de la societat serà cada vegada més activament contrària i molts ciutadans que dubten o s’ho miren amb distància, s’anirà decantant de forma progressiva cap a la indiferència o directament a posicions contràries.
Justament en aquestes tres derives, elitisme, voluntat d’exclusió i predeterminació del camí, és el que incorre de forma clamorosa el Consell per a la Transició Nacional. Voler definir un Estat abans de votar si el volem, no és una bona manera de començar. I més si qui el dibuixa és un reduït grup d’escollits (per cert per una sola mà), per molt notable que siguin els seus membres. Així, no.
El Pacte Nacional pel dret a decidir ha de fer que:
- se sentin implicats i representats les diferents sensibilitats polítiques amb independència de la seva posició sobre el resultat del referèndum
- neixi i participi, més enllà dels partits i del Govern, el conjunt de la societat civil organitzada, sigui quina sigui la seva posició
-  camini i actuï amb el consens que es va expressar al Parlament de Catalunya.
Només així serem forts i demostrarem que aquest anhel, no és un caprici, sinó una posició irrenunciable de la majoria del poble de Catalunya. Només així, si o si, el dret a decidir esdevindrà una realitat.