31 de maig de 2010

De la demagògia a l'estratègia

Li podríem dir a la Carme Ruscadella o el Ferran Adrià què es pot fer amb els següents ingredients: 1. Origen, ètnia o situació administrativa, 2. Religió, i 3. Condició econòmica (atur). Potser s'animen els creatius i surt alguna cosa original i ben diferent a la realitat.

La realitat és un poti poti d'arguments i contra-arguments que posen en el mateix sac a l'espai públic, als principis filosòfics i religiosos i a les dificultats a l'accés del mercat de treball de les classes populars. Resultat: Xenofòbia i racisme i populisme i oportunisme polític de mena.

El PSC, un partit amb una clara implicació i responsabilitat municipalista, necessita urgentment obrir un espai de debat estratègic sobre aquestes qüestions. El marc de treball ha de ser la LAÏCITAT com a mètode que permeti la convivència a barris i pobles de Catalunya.

Una nova sectorial podria ser un bon punt de partida. Després de novembre i amb el punt de mira en les eleccions municipals, caldrà posar fil a l'agulla a un debat necessari. Cal passar de la demagògia a l'estratègia. Segur que així, el PSC podrà mostrar la seva empenta municipalista, novament.

28 de maig de 2010

No vaig amb Espanya al Mundial

No vaig amb Espanya. No vaig amb la Selecció de futbol en el proper mundial de Sudàfrica. Potser podria dir que no és el meu equip, però no és aquest l'argument. Tant és si m'agrada Espanya o no. És un altre tan sòlid o més que l'emocional. És una qüestió moral, alhora que econòmica. Em sembla una barbaritat que les primes per guanyar el mundial siguin de 550.000 euros. S'han begut l'enteniment? És la federació de futbol que més pagarà als seus jugadors per guanyar el mundial. Per exemple, els alemanys si guanyen, n'aconseguiran poc menys de la meitat. En temps de crisi i després de les retallades aprovades pel Govern espanyol, posar xifra a guanyar un títol representant "el teu país" em sembla inmoral, a 23 jugadors que ja tenen les butxaques prou plenes, i que, en el cas que el guanyin, veuran com puja la cotització d'un dia per altre. Quines coses passen...

17 de maig de 2010

Ara sí. Final del partit

Són tres quarts de nou i el colegiat pita el final de la lliga més llarga. El Barça campió. Havia de ser un dia feliç, diumenge en família i tarda de futbol. Però no ho ha estat com a mínim per als socialistes i pel que em diuen molts treballadors de l'Ajuntament de Barcelona. L'Alcalde Hereu es veu obligat a demanar la dimissió del seu home de confiança al Consistori, en Carles Martí. El motiu? El fracàs institucional alhora que tècnic del PROCÉS PARTICIPATIU de la reforma de la Diagonal.

Qui ha guanyat? La Vanguardia? El tertuliaires del Cuní? L'Oposició? Tinc la sensació que cap d'aquests, a mig termini guanyem la ciutadania. Sí. Intentaré explicar-ho. Finalment s'ha demostrat que la Ficció dels PROCESSOS PARTICIPATIUS que tal dia es va inventar l'IGOP són superats per la Realitat. Estem davant el final d'un model esgotat? Potser sí.

Hereu i Martí, Martí i Hereu i amb tot el PSC al darrera havien apostat per un canvi de relat: un model més social i de proximitat. La idea era bona, és bona. Continua sent bona en temps de crisi! Canvi de model productiu i Barcelona com a punta de llança de la innovació i política de proximitat en contraposició de la Barcelona com a aparador i millor botiga del món. Al meu entendre anem bé.

Ara bé, potser hi ha una qüestió relacionada amb l'ADN de l'Ajuntament de Barcelona, el que ha traït els seus dirigents, i ha convertit la proximitat en innovació a través de l'aparador de la proximitat. Un embolic tot plegat que demostra al final que ens hem equivocat i per això ha plegat l'amic Carles.

Ara bé, d'alguna cosa ens ha de servir, per enterrar el model de PARTICIPACIÓ D'APARADOR. Amen.

1 de maig de 2010

Obituari d'en Joan Prats i Català (1942-2010)

He tingut la mala sort de conèixer a Joan Prats una mica tard, arrel del grup de Bon govern i qualitat democràtica del Programa marc del PSC tot just fa un any. Ha estat una de les persones que m'ha fet creure darrerament que l'etapa d'hegemonia postmoderna arribava a la seva fi. El seu ha estat un discurs d'afirmació republicana, vestit d'un llenguatge ric i prudent. Els seus escrits demostren que el republicanisme és més viu que mai. L'havia sentit per primer cop a les jornades sobre associacionisme i municipi organitzades per l'MLP i la Diputació de Barcelona fa gaire bé dos anys. Havia estat una proposta encertada d'en Manuel Brinquis, qui m'intentava convèncer que en Prats estava molt proper als postulats de la Fundació Ferrer i Guàrdia.

Joan Prats era Doctor en Dret per la Universitat de Barcelona, Doctor en Dret Públic per la Universitat de la Sorbona, diplomat per l'Institut d'Estudis Internacionals de la Universitat de Niça i Catedràtic de Dret Administratiu. Va ser també premi extraordinari per la Universitat Autònoma de Barcelona. També havia estat senador per designació de la Generalitat de Catalunya. Darrerament era el director de l'Institut Internacional de Governabilitat de Catalunya.

Des dels anys 70 residia a Catalunya. Havia nascut a Benicolet (Vall d'Albaida) l'any 1942.

Fa poc m'havia trucat per demanar-nos fer difusió d'algunes publicacions de la Fundació Ferrer i Guàrdia per Llatino-amèrica -on era prou conegut, principament Bolívia- i ens havíem promès seure i plantejar nous projectes conjunts. Anteriorment havia quedat meravellat en una visita recent de l'MLP. Malauradament només ens quedarà el llegat de les seves reflexions escrites.

Adjunto el primer text que vaig llegir d'en Joan Prats "Enfortir la ciutadania":

La societat civil és molt més que el que reconeix la dreta com a tal. La societat civil expressa en primer lloc l’autonomia dels ciutadans, el seu civisme, la seva voluntat de (co)responsabilitzar-se –més enllà del catàleg de drets i deures constitucionals i estatutaris- per la “res pública”...

No hi ha bons governs ni bones administracions ni democràcies de qualitat sense bona ciutadania. La visió d’una ciutadania només compromesa amb els seus interessos privats i d’un govern que te el monopoli del interès públic no es correspon amb la realitat i ens porta al desastre.

El socialisme democràtic s’ha de comprometre en la defensa dels espais públics, en la promoció del civisme, en el reconeixement i promoció de l’associacionisme d’interès general, en el reconeixement dels drets “republicans” de la ciutadania, individual i associada.

Ja no som sols ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Ho som també d’Espanya, d’Europa i del Mon. Cal promoure l’acció cívica a tots aquests nivells. La ciutadania local, avui, si no es fa amb visió i consciència global, acaba frustrant.

El socialisme democràtic, des de Catalunya, ha de promoure les xarxes de ciutadania republicana, recolzades en l’ús intel·ligent de les TICS, amb capacitat per activar i mobilitzar a les persones i als grups sobre els grans temes de les agendes de bon govern a nivell glo/cal.

Les societats europees s’orienten des de fa temps vers la “individualització”. Aquesta tendència pot acabar portant a un mon més insolidari o a unes societats amb noves i reforçades formes de solidaritat que promouen i garanteixen el dret de tothom a escriure la seva pròpia biografia.

La lluita exitosa que el socialisme ha fet per l’ampliació de les llibertats i drets civils, ha de ser continuada amb noves polítiques d’igualtat tendents a superar les formes de discriminació que romanen (gènere) i les discriminacions de tot tipus que afecten a la ciutadania nou vinguda (immigrants).

Cal guanyar la batalla cultural. En societats de mercats sempre hi haurà una tendència a fer-nos més consumidors que ciutadans, a que ens orientem més als desitjos que a les necessitats, a que posem la felicitat més en la comparació amb els altres que en la realització pròpia. Aquestes tendències només es poden superar a base de desenvolupar una potent cultura de bona ciutadania, de virtuts cíviques, que ens faran un país més sòlid de persones més autònomes i felices.

Cal combatre el reblaniment neoliberal/consumista que te el seu correlat polític en la reducció del ciutadà a la condició de simple consumidor/elector. Cal fer-ho mitjançant un moviment cultural i cívic potent amb propostes raonables de plenitud i felicitat humana.

El gran esforç de transformació que proposem a la societat catalana va a requerir no només d’autoritat sinó sobre tot de la multiplicació de “lideratges adaptatius”, es a dir, de persones i d’equips que, en un moment de la seva vida, es posen al capdavant dels obligats processos d’aprenentatge col.lectiu, es a dir, dels nous valors, de les noves regles, de les noves actituds i capacitats... Sense una massa crítica, permanentment renovada i progressivament ampliada, d’aquests tipus de lideratge no podrem crear la Catalunya de justícia i qualitat que ambicionem. Ho necessitem no sols en l’àmbit de l’empresa i de la política, sinó de la cultura, de la comunicació, de l’educació, de la salut, dels serveis socials...

Especialment en els moments de crisi i canvi estructural, el capital més important d’un poble és el nombre que pot disposar de “lideratges adaptatius”. Les polítiques de promoció del lideratge i dels emprenedors en tots els àmbits han de ser reforçades, principalment vencent les inèrcies burocràtiques corporatives i de tot tipus que avui encara en barren l’emergència en tots els àmbits de la vida social.

La riquesa de Catalunya són les persones, la ciutadania. Seguir enfortint els serveis públics universals i de qualitat ha de ser la base per consolidar la ciutadania plena. Però la plenitud de Catalunya i de les persones només vindrà del desenvolupament de les capacitats d’acció col.lectiva en llibertat i orientada al benestar i la sostenibilitat planetàries.

La cohesió social de Catalunya ja no pot basar-se, però, en un monisme cultural identitari. “Moltes són les parles”, avui també a casa nostra i més que mai. El coneixement i respecte a la llengua pròpia del país i a les seves diverses tradicions s’ha de combinar amb el desplegament de les capacitats cíviques i polítiques de gestió de una “interculturalitat” que avui és un actiu valuós pel futur de la Catalunya global. El Barça es avui una metàfora molt més integradora socialment que qualsevol de les nostres venerables institucions culturals.

Les polítiques de bona ciutadania i enfortiment de la societat civil són transversals i integrals. Han de ser impulsades des de tots els nivells de govern. Han de comptar amb la col.laboració i corresponsabilitazació ciutadana. Han de disposar d’observatoris, indicadors i xarxes d’actors. Han d’elaborar informes anuals i avaluar les accions que es vagin desenvolupant. L’educació por la ciutadania desborda l’àmbit d’una assignatura i inclou les pràctiques socials individuals o associades que fonamenten el civisme. El foment de l’associacionisme d’interès general i la valoració de les pràctiques de solidaritat interna i internacional seran components necessaris d’aquestes polítiques. El PSC es compromet a desplegar-les en la lògica d’un humanisme cívic renovat i adaptat als temps globals.

El recolzament a una Convenció de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, d’impuls autònom i des de la base, que expressi les noves realitats del país i que n’activi el potencial cívic al voltant del debat de la agenda democràtica del nostre temps i del paper de la ciutadania, podria ser una línea de treball a considerar.