31 de desembre de 2010

Diari d'un flaneur laic de vacances (V): Dia de transició

Als viatges sempre hi ha dies de transició. No saps ben bé perquè però acaba passant. Avui ha estat un dia d'aquells. Potser per la necessitat d'algunes compres o pel fet d'haver fet més voltes del que toca o per la manca d'una activitat espectacular. Hem començat el dia al campus de la Univeristat de Nova York buscant Broadway anant cap Chinatown i Little Italy on hem tastat les delícies cantoneses i cafès i postres italians. També hem estat a SoHo i NoHo (que vol dir al North de Houston i al South de Houston). Quina capacitat els yankies per invertar-se noms i de crear tradicions! Hem estat al restaurant on es va rodar una de les ja mítiques escenes del cinema: Sally (Meg Ryan) va fingir un orgasme davant Harry (Billy Cristal). A la tarda ens hem desplaçat a la 42th. Times Square és com un iman que t'atrau a qualsevol. Abans hem passat per una de les estacions de trens amb més registres cinematogràfics, Central Station. De tornada, ens adonem que celebrarem el cap d'any dues vegades: una amb tots vosaltres a les sis i l'altre a les 12 (hora local). La primera la farem amb raïm i amb TV3, com toca, i a les dotze a Times Square. Prometo recordar-me de tots vosaltres tot just quan soni l'himne americà.

30 de desembre de 2010

Diari d'un flaneur laic de vacances (IV): Alta muntanya al nivell del mar

El dia ha començat ben aviat. A les 7 del matí en peu. Cal aprofitar les hores de sol i adaptar-se a l'horari racional de la gran ciutat. Punt de partida el Museu d'Història Natural al ben mig de Central Park, a l'alçada de la 72. Una mica pobre, molt millor el de Londres o Washingon. Em faig una pregunta en un tweet aprofitant la wifi del Museu: Com és possible si ens agrada tant tocar les coses als museus que no es pugui fer gairebé res? Falta interactivitat per atraure l'atenció del visitant. Després del museu, excursió pel parc: Alta muntanya al nivell de mar. El llac gelat com es pot veure a la foto. El primer contacte amb la Fifth Ave és amb l'Apple Store. Molta més expectació que el Museu sincerament. Més avall, a la 56, una hamburgesa a l'Hotel LeMeridien. Qui ho coneix sap del que parlo. Bé, una no, dues, han estat dues finalment. Després passeig per la cinquena, la sisena i la setena des de la 56 fins a la 42, on visitem el km zero -que no la zona zero- de Manhattan: Times Square. Com és possible aconseguir dos efectes espectaculars: 1) que sembli que sigui de dia quan és de nit 2) que la temperatura pugi als carrers del triangle. Dos dies, el cansament comença a fer presència. I el fred? Pitjor és la calda dins les botigues. Au, que és tard i vol ploure, demà més.

29 de desembre de 2010

Diari d'un flaneur laic de vacances (III): Districte financer

Avui ha començat l'assalt de Manhattan. Hem decidit començar pel pont de Brooklin per visitar al llarg del dia el districte financer al Downtown. Visita obligada a Wall Street, al World Trade Center / Zona zero, una volta en un ferry gratuït a State Island per veure d'aprop l'Estàtua de la Llibertat. Poc a poc, les màquines han anat guanyant el pols a la neu per fer desaparèixer el caos viscut els darrers dos dies. També hem aprofitat per fer la primera incursió a uns grans magatzems d'aquests que diuen econòmics. El primer dia d'un viatge sempre serveix per fer d'allò que en argot Oficina MLP és política keynesiana: bitllets de tren -weekly day-, provisions de menjar i beguda per esmorzars, picnics i sopars varis i altres qüestions com preveure què farem els propers dos dies. Finalment hem decidit canviar el hashtag del twitter a #NYCfamilymode per poder concentrar les impressions de tots plegats. Demà més.

28 de desembre de 2010

Diari d'un flaneur laic de vacances (II): Aterrar no vol dir arribar

Hem aterrat a les 21:05 a l'Aeroport JFK. Sobre el temps previst, hem tingut la sort de ser un dels pocs vols que han creuat l'Atlàntic i han arribat al destí entre el 26 i 27 de desembre. Ara bé, haver aterrat no vol dir haver arribat. Portem tres hores aturats a la pista en el moment d'escriure això. Un equip de professionals de l'aeroport intenten treure el gel de la pista per tal que l'avió pugui arribar a la gate corresponent. Ens explica el capità que ha estat el primer vol internacional que ha aterrat a JFK avui. Hem estat de sort. Truquem a David Akbar, el nostre llogater per dir-li que estem vius però no sabem a quina hora arribarem al cor de Brooklin. Amb prou feina es creu el que li explico. “Inside the plane?” “Yes, we can't arrive to the gate”. L'avió comença a caminar poc a poc per la pista. Un intent, dos intents, tres intents... Per uns moments pensem que ens passarem la nit a l'avió, però finalment l'aventura s'ha acabat. A l'hora que penjo el post anem a dormir (cinc de la matinada). Quatre hores a l'avió tancats, més les vuit hores de vo, més tres a Heathrow, més dues volant de Barcelona a Londres. Demà serà una altre dia.

27 de desembre de 2010

Diari d'un flaneur laic (I): Cap a la Capital del Món

Comença el viatge cap a la capital del món. No tenim clar si arribarem en els horaris previstos. L'Aeroport JFK de Nova York ara per ara està tancat. British Airways ens diu que de moment tot està en ordre. El dia pot ser molt llarg. La gincama comença a Heathrow. El nostre destí és Queens, on s'hi troba la terminal 7 d'un dels aeroports més transitats del món. Un cop allà, dormirem els deu dies al cor de Brooklin. I per descomptat ens passarem els dies amunt i avall, inclosa la nit de cap d'any, a "The big apple". Anem al cor del món, que batega amb força, malgrat la crisi, i en la que respiren gairebé deu milions d'habitants.

24 de desembre de 2010

Regalar temps als fills

Avui el Moviment Laic i Progressista treu un comunicat reclamant un nou model de consum i que es posin límits a la publicitat. I he recordat el llibre Buena crisis. En ell, Jordi Pigem planteja que el final de la festa fòssil -que comporta la declinació de la riquesa material- hauria de donar pas a noves formes de riqueses i plenituds postmaterialistes, no basades en les qüestions materials i tangibles. La crítica al materialisme com a visió del món condueix al materialisme com a acumulació de possessions (consumisme). Entén el materialisme com a una forma de violència contra la pròpia condició humana. Critica la visió del món del segle XX com a fàbrica o hipermercat global, on tot es pot manipular i vendre. La natura va desapareixent, fins i tot com a concepte -tot és natura, fins i tot els ordinadors-. Pigem confronta el cercle virtuós postmaterialista que genera altruisme i cooperació, i el cercle viciós del materialisme que genera egoisme i competició. L'experiència postmaterialista de fluir en un món interelacionat i dinàmic que fa participar i sentir arrelament, davant un món materialista que corre acceleradament cap al futur, amb una càrrega de culpes, preocupacions i por. M'hi sumo a aquesta proposta de cercle virtuós demanant als pares que regalin temps als seus fills com a autèntica demostració d'amor.

22 de desembre de 2010

Complicitats i conviccions democràtiques a banda i banda

Les conviccions democràtiques dels ciutadans, i principament dels dirigents polítics i socials són necessàries -i fins i tot vitals- per a que un país pugui acomplir els seus reptes i somnis. Ahir vam anar a dinar amb en Joan Vidal (CDC) i avui amb el Raimond Blasi (UDC). Algú pot pensar que ens comencem a moure després del daltabaix de les forces polítiques progressistes al capdavant del Govern de la Generalitat de Catalunya. Tot és possible i tots els factors cal tenir-los en compte. Ara bé, per davant d'aquests interessos polítics, hi ha la complicitat i respecte mutu amb persones que has compartit projectes anteriors, com l'escoltisme o l'associacionisme juvenil. Estic convençut que aquestes complicitats són les que en moments com l'actual, de crisi devastadora, el lideratge fort que demanem a les institucions requereix d'una força transversal de la que cal prescidir de colors, famílies o etiquetes. És possible que CiU s'hagi trobat amb entitats que no han cuidat gaire les formes en aquests anys de travessia. Aquest no ha estat l'MLP, que ha defensat els seus interessos en el camp de les idees, i aquí fins i tot, ens ha trobat punts en comú amb realitats a les antípodes ideològicament, però unides per una clara vocació de respecte del joc democràtic.

21 ajuntaments catalans que representen 1.130.000 habitants s'han unit ja a la petició de Pacte Nacional per a la Laïcitat

Avui el Moviment Laic i Progresssista informa que 21 ajuntaments catalans que representen 1.130.000 habitants s'han unit en els darrers tres mesos ja a la petició d'un Pacte Nacional per a la Laïcitat, així com la Diputació de Lleida també ha donat suport a la iniciativa. Com ja venim explicant fa uns mesos, l'objectiu és demanar als partits polítics catalans l'impuls d'un debat que porti a la signatura d'un Pacte Nacional per a la Laïcitat.

Les ciutats adherides de les que tenim coneixment són: Lleida, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Solsona, Cornellà de Llobregat, Granollers, Sant Boi de Llobregat, Castelldefels, Esplugues de Llobregat, Gavà, Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixach, Sant Andreu de la Barca, Tiana, Vilafranca del Penedès, Rubí, Santa Perpètua de la Mogoda, Caldes de Montbui, Montmeló, Les Borges Blanques i Sant Jaume d'Enveja, són els municipis que, per ara, han aprovat donar suport a aquesta iniciativa.

Prèviament al suport dels ajuntaments, aquesta proposta ha rebut el suport de més d'un centenar d'entitats i associacions catalanes, així com l'adhesió de gairebé un miler de persones a títol individual.

Pel Moviment Laic i Progressista cal plantejar als partits polítics de l'arc parlamentari català la necessitat d'encetar un gran debat públic, polític i social que tingui com a objectiu arribar a un gran Pacte Nacional per a la Laïcitat. Aquest gran acord per la laïcitat ha de ser un pacte de país, que compti amb la participació activa del conjunt de la ciutadania: associacions cíviques i confessions religioses, partits polítics, agents socials, comunitat educativa, món acadèmic, mitjans de comunicació, etc.

I ha de ser un pacte que tingui com a objectiu potenciar els valors de la llibertat de consciència i de religió, el pluralisme, la igualtat, el respecte, i la cohesió com a pilars fonamentals de la convivència al nostre país. Aquests són els fonaments de la laïcitat.

En els propers mesos des del Moviment Laic i Progressista continuarem treballant per a què siguin molts més els municipis que donin suport al Pacte Nacional per a la Laïcitat. Si no ho has fet encara, adhereix-te!

21 de desembre de 2010

¿Por qué se inunda Córdoba?

Mi familia me envía fotografías sobre la "zona cero" de las inundaciones en Córdoba, las cuales están generando unas consecuencias devastadoras para las familias, entre las que se encuentra la mía. En menos de un año, las lluvias han causado esta situación de caos en dos ocasiones. La pregunta que deberíamos hacernos es porqué pasa ésto. Los viejos y no tanto del lugar son conocedores que muchas casas baratas que construyó el franquismo que respondían a la necesidad de las clases populares -sin opción a réplica ni negociación- lo hicieron en terrenos inadecuados a orilla y orilla del Guadalquivir.

En la memoria de muchos hay todavía las inundaciones de los años sesenta parecidas a las actuales, si bien el olvido que tanto daño a hecho a este país, hizo que en las décadas consiguientes se construyeran más urbanizaciones en esas zonas y se reformaran las casas baratas, convirtiéndose en auténticas casas de lujo. En esta ocasión no podemos echarle la culpa a la derecha. La especulación y la aspiración inaceptable de muchas familias a tener dos y hasta tres casas, es la antesala de la situación en la que se encuentran. Y a ello hay que sumarle la irresponsabilidad de las administraciones en cuanto a la planificación urbanística. Lo curioso es que Córdoba y Andalucía prácticamente siempre han sido gobernados por socialistas y comunistas. La decepción es más grande, aún si cabe. En este artículo "¿Por qué se inunda Córdoba?" se puede conocer de primera mano relato y argumentos.

Video "Què és la Laïcitat?" Tres coses a destacar

Aquesta tarda el Moviment Laic i Progressista ha presentat el video "Què és la laïcitat?" a l'Espai Jove de l'Eixample. Tres coses a destacar:

1. Que els nous dirigents, però sobretot els activistes, que parlen al video sobre laïcitat en saben més que el nosaltres sabíem.

2. Que l'Espai Jove de l'Eixample (La Casa Groga) és un espai genial gestionat des de joves per a la gent jove (Des del Casal de Joves Xiroc, amb el suport d'ENTORN i amb la implicació de la Coordinadora Infantil i Juvenil de l'Eixample).

3. Que per primera vegada hem estat capaços d'obtenir col·laboració altruista d'una empresa privada com ha estat La Fàbrica de la Tele.

18 de desembre de 2010

Nissaga de presidències del CJB


Guillem Espriu (CISEC, 1995-1997), Joffre Villanueva (Esplais Catalans, 2002-2004),
Fabian Mohedano (Acció Escolta de Catalunya, 2004-2007), Núria Galan (CISEC, 2007-2009)

Origen francmaçònic de la ULB


La Universitat Lliure de Brussel·les va ser fundada el 1834, en aquest període que va seguir la independència de Bèlgica i que va conèixer la desorganització de l'ensenyament superior.

Les tres universitats d'Estat fundades en l'època neerlandesa - Gand, Suro, Louvain - perden diverses facultats. Auguste Baron i Adolphe Quetelet havien imaginat des de 1831 a la seva lògia maçònica Les Amis philanthropes (Els Amics filantrops) la idea d'una universitat «lliure». La creació, el 1834, de la Universitat catòlica de Malines, sota la impulsió dels bisbes de Bèlgica, va ser el detonador que va empènyer el món liberal a reaccionar ràpidament. El jurista Théodore Verhaegen, Venerable Mestre de Els Amics filantrops, va fer el juny de 1834 una crida a una subscripció en els mitjans liberals i a les lògies del Grand Orient de Belgique en vista d'una universitat «lliure» que combatria «la intolerància i els prejudicis» escampant la filosofia de les Llums. Es va fer tanmateix fixar-se a Verhaegen la utopia del seu projecte, ja que que no disposava ni de professors, ni de locals, ni de diners.

Va ser amb l'ajut del batlle de Brussel·les i francmaçó, Nicolas-Jean Rouppe, que va trobar locals a l'antic palau de Charles-Alexandre de Lorraine, a la plaça del Museu. Verhaegen va annexar al seu projecte l'Escola de medicina i va trobar professors entre els homes d'experiència del Museu de les Ciències i de les Lletres. La Facultat de dret va ser confiada a professors benèvols, com Henri de Brouckère, que era també francmaçó. El 20 de novembre de 1834, Auguste Baron, en el seu discurs d'inauguració, definia l'esperit de la universitat lliure:

«Jurem inspirar els nostres alumnes, quin sigui l'objecte del nostre ensenyament, l'amor pràctic dels homes que són germans, sense distinció de casta, d'opinió, de nació; jurem ensenyar-los a consagrar els seus pensaments, els seus treballs, els seus talents a la felicitat i a la millora dels seus conciutadans i de la humanitat...»


(Aquest post és un fragment de la pàgina de la ULB a la viquipèdia en català, a on podreu trobar molta més informació)

17 de desembre de 2010

L'arquitectura laica de la UB trontolla

El Moviment Laic i Progressista ha expressat avui per comunitat de premsa el seu suport a les mobilitzacions dels estudiants de la Universitat de Barcelona (UB) a favor de la laïcitat i per la supressió d'una capella catòlica a la UB. Expressem el nostre suport a l'Associació d'Estudiants Progressistes (AEP) i a la Coordinadora d'Assemblees d'Estudiants de la UB en la seva lluita per una universitat laica. Fem nostra la reivindicació de suprimir una capella catòlica de la Facultat d'Economia i Empresa, així com la mobilització per a exigir la supressió del conveni que la UB sosté amb l'Arquebisbat de Barcelona i que obliga la UB a cedir espais de la universitat a l'Església catòlica. En Joan-Francesc Pont explica al seu bloc que el conveni entre l'Arquebisbat de Barcelona i la UB d'1 d'agost de 1988 és contrari a Dret pel que respecta a l'establiment d'una capella catòlica a una universitat pública. També es pot trobar un grup a Facebook amb prop de 500 adhesions. Més informació a La Vanguardia.

Carles Capdevila, aquesta notícia no ajuda gens

Comença una IX legislatura al Parlament de Catalunya i amb ella un volum considerable d'articles als diaris explicant el perfils dels nous diputats. En destaca una notícia del diari ARA que recull dades elaborades per Sentit comú per Catalunya a través de l'Informe "Aproximació al perfil humà i polític dels diputats i grups parlamentaris de Catalunya":

Si l'article és dolent l'informe fa riure. El títol de la notícia que el 64% dels diputats no tenen experiència en el sector privat. Com si el fet de ser funcionari (ser mestre, per exemple) no tingués cap valor afegit. O com si el fet d'haver escollit treballar al sector públic o al tercer sector sigui una via de consolació i no compti com a experiència laboral.

Què tal si haguessin començat amb un titular així: "La cambra catalana amb més presència de dones de la seva història. Fins a un total de 52 diputades". O així: "Un parlament totalment accessible permet l'accés a la primera persona en cadira de rodes a l'hemiscicle". Per posar dos exemples.

Aquesta notícia no ajuda gens al paper dels mitjans com responsables de la millora de la qualitat democràtica: Entenc que l'article peca de: 1) Manca de rigorositat de les fonts 2) Escassa solidesa argumental 3) Desconeixement sobre el paradigma dels treballadors del coneixement.

I és que els diputats, com qualsevol altre col·lectiu laboral són treballadors del coneixement, que han de ser valorats pels seus coneixements i per les capacitats per obtenir informació i recursos, pel seu comportament ètic -ment oberta- i la capacitat de viure -creixement cultural i social més enllà de l'activitat parlamentària, en aquest cas-, per la prospectiva -capacitat de llegir el futur i preveure escenaris, i en un context de crisi com l'actual, per saber adaptar-se i ser flexible als entorns canviants.

El CJB fa 30 anys i continua tan jove com sempre

Avui el Consell de la Joventut de Barcelona celebrava els 30 anys i ho feia aprofitant el lliurament dels Premis BCJ que promou l'Associació d'Amigues i Amics del CJB, que actualment presideix l'amiga i dirigent de l'MLP Núria Galán. Excel·lent festa d'això que ara diuen vintage. De les coses més entretingudes la roda de fotografies al photo-call. Esperem les fotos en candeletes a les xarxes socials properament. La curiositat: per primera vegada ha assistit el guanyador del Premi totxana de Comunicació, un representant de la "Corpo" ha recollit el premi i es veu confiat de poder guanyar el premi bo l'any vinent. El detall: la conversa sincera i agradable amb el Xavier Florensa. El somriure: les diapositives amb moltes cares conegudes.

Al final hem pogut passar-nos per la festa d'ABD a la qual també estàvem convidats. I és que l'equipament de l'Espai Jove La Fontana permet que dos grans entitats com el CJB i ABD puguin celebrar els seus aniversaris al mateix moment.

16 de desembre de 2010

El PSC i l'Espai Social Progressista

El full de ruta del PSC passa per aprendre dels errors que s'han comès en els darrers set anys d'experiència al capdavant del govern de la Generalitat de Catalunya. Un dels principals dèficits ha estat l'escassa aposta per contribuir decididament a la vertebració de l'Espai Social Progressista. Quina valoració fan les organitzacions d'esquerres de la gestió del govern? Quines són les emprentes que queden en suport al reconeixement social de l'espai social progressista? Els hi hem preguntat a les organitzacions què en pensen? Potser ara ja és massa tard. Millor no fer-ho, probablement la sensació de vertígen potser sigui encara més gran.

La formació de quadres polítics no només pot estar enfocada en com parlar en públic, sino que ha d'estar encaminada a fer descobrir que és impossible construir una societat lliure que recolzi les tesis socialistes sense haver aconseguit el consens àmpliament majoritari de la població -una mica de Gramsci, vaja-. I que això no es descobreix a cop d'enquesta. Que tot i que el socialisme aposta pel consens i pel reformisme no es pot progressar sense una relació còmplice amb l'Espai Social Progressista. El consens només és possible a través del treball ideològic (Jose Rodríguez: El dominio cultural de CiU) a mig termini –que li diguin als lobbies empresarials i/o catòlics-. Qualsevol govern que pensi més enllà de la següent roda de premsa (posem de referència el pujolisme) ha treballat o treballa perquè la seva manera d'entendre la societat tingui una expressió a la societat civil. Els fruits de la gestió de govern han de ser presents quan es governa i quan es deixa de governar. Ha contribuit el PSC a potenciar una dinàmica a l'Espai Social Progressista autònoma, independent, articulada que a partir d'ara sigui capaç de donar missatges en determinats moments o processos? Dubtós.

La societat actual és més complexa que la de fa més de trenta anys quan es fa fundar el partit i per això el PSC necessita més que mai referents a l'Espai Social Progressista. Cal tenir clar que el consens és assolible sempre i quan incidim en el camp de la cultura, que és la forma de ser una opció amb vocació hegemònica tant en l'àmbit intel·lectual com en el moral. Sense un acord previ de la societat civil és impossible construir amb èxit la societat lliure que persegueix l'ideari socialista. I cal molta paciència, en el sentit que el suport des de les intitucions en les que governa el PSC a l'Espai Social Progressista passa per no rebre en cap cas res a canvi. Cadascú té el seu propi camí, en paral·lel i sempre complementari. Pensar el contrari és allunyar-se de les conviccions democràtiques.

El municipalisme, del que tant es parla aquests dies, s'ha de concretar en la voluntat i la valentia de reconèixer que l'Espai Social Progressista constitueix un dels motors bàsics de cohesió i de canvi social. Reconeixement social, finançament i locals associatius són els eixos del segon Congrés de les Associacions de Barcelona. Comencem per aquí. Ja veieu que no són demandes immediatistes, sinó més aviat tot el contrari. Però també fa falta debat d'idees, confrontació de models i punts de vista. Cal escoltar la ciutadania activa i compromesa i fugir de la desconfiança intermitent o gairebé permanent. Probablement no ens agradarà tot el que ens diguin, malament o sospitós si tot són lloances.

El congrés ha de ser estratègic perquè ha de garantir les eines que ens ajudi a la penetració del socialisme en totes les capes del teixit social, que és la que ens farà caminar cap a una societat més igualitària i fraternal. Si la tesi és passar a ser un partit d'electors, caldrà tenir clares quines són les bases de relació amb l'Espai Social Progressista. Sense una relació pacient i còmplice amb la cultura popular i l'ateneïsme, l'esplai i l'escoltisme, el moviment veïnal, l'associacionisme estudiantil i de renovació pedagògica, els moviments feministes o l'ecologisme, per citar uns exemples, difícilment aconseguirem connectar mai més amb la societat. Correm el perill d'infantilitzar els canals de comunicació, deixant-t'ho tot a criteri de la publicitat i la conjuntura mediàtica. La darrera campanya n'és un bon exemple.

El congrés ha de ser estratègic perquè necessitem més que mai un nou grup de dirigents que, abans de la conquesta del poder polític, hagin fet el relat d'una concepció de Catalunya, d'Espanya, d'Europa i del món. Aquesta ha estat l'estratègia de CiU per tornar al poder. El repte és començar a escoltar els moviments socials, especialment els progressistes, des d'avui mateix. Molta feina haurem avançat si ho fem per al Congrés de la propera tardor.

I no és un congrés de refundació tal com s'ha dit, ni molt menys. Tenim una Declaració de principis que és el nostre terreny de joc, disposem del Programa Marc que és el partit que volem jugar aquesta dècada i confiem en el Congrés de la tardor com a revulsiu per garantir que tot allò que diem ser ho posem en pràctica amb un lideratge basat en una estratègia política sense tacticisme. Això és que el que sembla llegir en les reflexions de la militància que recull Miquel Iceta al debat socialista. Hem d'excel·lir en la comunicació cap a la societat i per això l'estil de relació amb l'Espai Social Progressista serà clau. El repte -no ho oblidem- és combatre les receptes neoliberals per superar la crueltat provocada per la crisi econòmica i per això cal una majoria social. I caldrà fer-ho amb voluntat i valentia, i molta paciència, sobretot, molta paciència. No tots els partits polítics són iguals. Tampoc totes les organitzacions socials. Si apostem per la confiança estem creant corretges de transmissió, ara bé, sense caure en la instrumentalització ni el clientelisme.

El debat està servit.

15 de desembre de 2010

Presentació del video "Què és la laïcitat?"


Aquest video és fruit de la co·laboració altruista de la productora "La fábrica de la tele" amb el Moviment Laic i Progressista. Un bon exemple de col·laboració entre empresa privada i una organització sense afany de lucre. Aquest país necessita d'organitzacions empresarials compromeses amb l'espai social progressista. Sovint no fan falta que sigui amb col·laboració econòmica directa. En temps de crisi cal buscar aportacions creatives.

Història i full de ruta d'una cosa que es diu conveni marc

Aquesta setmana les organitzacions anomenades d'educació en el lleure han exercint de lobby per aconseguir una cosa bàsica que és garantir-se el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya per al 2011. La satisfacció dels dirigents després d'aquest treball col·lectiu és prou gran com per pensar que anant junts ens pot anar molt millor que per separat en la negociació del Conveni 2012-2014.

Per afrontar la nova negociació és interessant saber que tot comença quan el Govern va aprovar el 26 d'agost de 2008 subvencionar amb 16,6 milions d’euros cinc entitats de lleure per finançar actuacions destinades a infants i joves al llarg del període 2008-2010. Aquests ajuts, que han abastat aquests tres anys i que tot just avui s'han prorrogat per Acord de govern per a l'any 2011 els han aportat els departaments d’Acció Social i Ciutadania, Governació i Administracions Públiques, Salut, Educació i Medi Ambient i Habitatge. Les entitats destinatàries de les ajudes han estat la Fundació Catalana de l’Esplai, que ha rebut 4.657.017 euros; la Fundació Pere Tarrés - Coordinadora Catalana de Colònies, Casals i Clubs d’Esplai, 4.445.043 euros; Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, 2.980.633 euros; el Moviment Laic i Progressista, 2.897.379 euros; i Escoltes Catalans, 1.647.283 euros.

Joffre Villanueva, secretari general de l'MLP va reconèixer la vàlua de la signatura en la seva intervenció: “Escenifiquem el pacte entre societat civil i institucions públiques, celebrem que aquesta taula sigui tan plural com ho és la laïcitat. Estem escenificant un gran pacte entre la societat civil i les institucions públiques per garantir els drets dels infants i joves en una educació integral, la promoció del seu compromís cívic, la seva participació en les organitzacions democràtiques i la seva aportació a una ètica civil. Agraïm molt especialment la tasca d'impuls i coordinació per la signatura d'aquest conveni que ha realitzat la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya”.

Anteriorment, el 24 de gener de 2006, la Generalitat de Catalunya havia acordat des del Departament de la Presidència atorgar ajuts per valor de 2.492.816 € per a subscriure un conveni biennal amb quatre de les cinc entitats. Únicament no va signar la Fundació Catalana de l'Esplai que ja tenia un reconegut pel Govern des del 14 de juny de 2005, posterior a un protocol de col·laboració que havia impulsat ja el desembre de 2000 i renovat el 2004.


Actualment l'escenari ha canviat força tant per la dimensió que han anant prenent algunes de les organitzacions com per la rellevància dels seus projectes associatius i comunitaris. Cal establir un marc i uns principis que haurien de regir el procés al llarg de 2011 tant per part de les entitats com per part de l'administració de la Generalitat de Catalunya. Principis:
  1. Transparència en la negociació
  2. Justícia en les decisions
  3. Unitat d'acció de les entitats

I això passa per dipositar la confiança en el Govern de la Generalitat. El full de ruta podria ser:

  1. Situar del procés en el marc del Departament de la Presidència (evitar la multiplicació d'interlocutors actual)
  2. Conèixer el balanç que fan les entitats d'aquest segon conveni i escoltar les necessitats de les organitzacions
  3. Simplificar les qüestions burocràtiques que sovint dificulten la gestió i cercar el màxim reconeixement social (promoure el valor afegit més enllà del finançament)
  4. Superar el marc juvenil (tres de les cinc organitzacions ja no són exclusivament formades per joves)
  5. Elaborar un llistat transparent d'organitzacions catalanes d'especial rellevància cívica, cultural i comunitària, amb base associativa àmplia i representativa del territori, en les que s'haurien d'incloure la Fundació Catalana de l'Esplai, el Moviment Laic i Progressista i la Fundació Pere Tarrés-CCCCE amb d'altres com per exemple el d'Òmnium Cultural, així com la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge, que li convindria actuar com a únic interlocutor del moviment escolta

Els convenis haurien de recollir que és una mesura de suport al reconeixement social de la tasca associativa i comunitària i que es garanteixi que les organitzacions de base (esplais, agrupaments, casals de joves, ateneus, etc.) rebin un percentatge per a la seva existència i activitat, de manera que es convervi l'esperit del suport original a l'associacionisme. I tenint en compte la situació de crisi, potser caldria cercar fórmules imaginatives per a l'ampliació i conservació del patrimoni a través de crèdits.


El debat està servit.

13 de desembre de 2010

Le mouvement laïque a Bèlgica


Es fa difícil pair assumir que la laïcitat a Bèlgica estigui encasellada com a una opció religiosa més. Però certament, hi ha aspectes positius d'aquesta via d'accés al reconeixement del lliurepensament i a la possibilitat d'enfortir les institucions creades per a la seva defensa i promoció. Estaríem d'acord amb l'estratègia però no amb l'arquitectura resultant.

Le Mouvement laïque a Bèlgica està coordinat per Centre d'Action Laïque (CAL) que impulsa el treball de les 28 entitats i 7 regions. El CAL té com a objectiu defensar i promoure la laïcitat a la Bèlgica francòfona (Valònia i Brusel·les). La seva missió és triple: 1) Coordinar les activitats de diverses associacions i CAL regionals en els diversos camps de l'ètica, l'educació, la cultura, l'educació contínua, assistència jurídica, serveis a la població i comunicació 2) Promoure els ideals laics i estimula nous servei 3) Representar el moviment davant dels partits i del govern.

El CAL té una linia editorial sòlida amb la revista Espais de Llibertat al capdavant. Curiosament, porta el mateix nom que la revista de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Un dels projectes més interessants és el CLAU, Centre de l'Audiovisual (CLAU), amb programes de video que surten a la televisió belga. El CAL també publica el directori de la laïcitat.

En l'àmbit federal a Bèlgica, el CAL manté complicitat amb la Vereniging Units Vrijzinnige (UVV) al Consell Central (CDC). També manté estretes relacions amb Humanistich Verbond. A nivell europeu, la CAL és un soci de la Federació Humanista Europea (FHE) i a nivell global és membre de la Unió Internacional Humanista Ètica (IHEU).

El 29 març 1969 es van signar els estatuts de Charleroi Action Center Lay, que van participar en la redacció representants d'una dotzena d'associacions laiques. Ens porten dos segles d'avantatge en molts aspectes, però en la qüestió fundacional concretament 43 anys, ja que l'MLP a Catalunya va nèixer el 1992, amb creació de l'Escola Lliure El Sol per part de la Fundació Ferrer i Guàrdia i Esplais Catalans.

La intenció dels fundadors va ser no formar una associació amb activitats que se superposessin amb les de les associacions existents. Es volia evitar el perill de duplicar. Més aviat es volia coordinar i fomentar el treball d'aquestes associacions. La semblança entre l'MLP i el CAL belga són evidents, tant en la gènesi com en el model federal d'organització. A més, el paper rellevant que han anat prenent gradualment a l'espai públic així com els espectaculars resultats adquirits per les seves iniciatives, demostren clarament que la seva constitució en ambdós casos estava responent a una necessitat latent. L'intent inicial de la Fundació Ferrer i Guàrdia va ser sumar a més entitats laiques catalanes, però finalment només Esplais Catalans va acceptar treballar plegats per un projecte confederal laic.

En l'actualitat, com ja hem dit, el CAL consta de 28 associacions de laiques compromesos amb la missió al llarg de la Comunitat Francesa de Bèlgica (Valònia i Brussel). El CAL també es compon de set regionals: Brabant, Brusel·les (Brusel·les Laic), Charleroi, Lieja, Luxemburg, Mons (Picardia Laic) i Namur (Mosa Sambre Laics).

Les decisions polítiques són preses democràticament pels òrgans de representació del moviment (la junta general de la reunió regional del CAL i CAL federal) a la llum de la tasca de diversos comitès, convencions (a la qual tots els dirigents i simpatitzants del moviment poden participar ) i les juntes de directors elegits per les assemblees. La reforma estatutària a l'MLP prevista per a la propera assemblea al gener obre la porta també al reconeixement dels simpatitzant del moviment laic i progressista (en minúscula i en el sentit ampli) a l'espera de reconèixer les realitats territorials en els propers anys. El model belga és un bon exemple a seguir d'aprop.

L'assemblea general es compon pels representants de les 28 associacions constituents i les 7 regions. Les 28 entitats són sumarien el que actualment a Catalunya representa el Moviment Laic i Progressista i la Lliga per la Laïcitat:


o Associació Ernest de Craene
o Associació Nacional de Comunitats Educatives
o Centre de la Comunitat Jueva Laica
o Centre de Laic de l'Audiovisual (CLAU)
o Confederació extracurriculars
o Ampliació de la ULB
o Família d'Odile Henry
o Federació d'Associacions de Pares d'Educació Formal

o Federació de revisió gratuïta
o Federació Laica de Cures Pal·liatives
o Federació de serveis per contribuir a assentar els litigants
o Federació d'Amics de la moral laica
o Federació de Cases de la Laïcitat
o Fundació per a l'assistència jurídica als reclusos
o Fundació Magnette-Engel-Hiernaux
o Fons d'Ajuda Mútua "Georges Beernaerts"
o Laïcitat i Humanisme a l'Àfrica central
o Lliga d'Educació i Formació Contínua
o Pensament i acció racionalista (abans Fundació racionalista)
o Pensament dels homes
o Gent i cultura a Valònia i Brusel·les
o Servei laic d'ajuda a les persones
o Servei laic de cooperació al desenvolupament
o Servei laic de la joventut
o Servei laic de patrocini
o Patrocini laic de servei de memòria
o Unió d'Antics Alumnes de la ULB
o Unió Racionalista de Bèlgica

Sugus: d'un temps, d'un país

L’imaginari col·lectiu ens diu que Sugus són caramels, tot i que aquesta paraula correspon al nom de marca d’un genèric de masticables durs. La popularitat del caramel va fer que qualsevol altre de masticable es denominés així. Es remunten als anys 80 quan l'empresa Wrigley els va importar (el seu origen és suís, ja que van ser creats el 1931 per Suchard). El seu nom prové de les llengües escandinaves suge que significa llepar. Els nascuts els setanta i vuitanta, no dubtaríem en incloure'ls com a punt comú que ens identifica com a infants d'una generació. Una festa infantil sense Sugus en aquella època és com un ordinador sense Internet avui. De forma majoritària, ens agradaven més els de pinya (blau) i maduixa (grana) que els de taronja (taronja) i llimona (groc); posteriorment van aparèixer els de cirera (vermell).

L'altre dia vam comprar un paquet a una benzinera, i les sorpreses van ser tres: la primera, la dificultat per treure l'embolcall, que abans era ben fàcil de treure. La segona, la desaparició del paperet blanc interior, que a vegades ens posàvem a la boca fent-li mossegades per treure’l després. I la tercera, i potser la més rellevant, el sabor no tenia res a veure. Res s'assemblava al record que teníem d’infants. Diuen que segones parts mai són bones. Així va ser el cas de Van Gaal al Barça. I molta gent es pregunta si ho serà per Artur Mas i el pinyol de tornada a la Generalitat de Catalunya. Serà que els Sugus són un producte d'una generació i d'un moment com tantes i tantes persones, coses o emocions?

A quatre mans amb Sònia Muñoz a Como en casa.

En la recerca del nou horitzó militant de l'Escola Lliure El Sol

La necessitat de cercar un nou horitzó militant de l'Escola Lliure El Sol té com a objectiu millorar-la orientant les seves estratègies a enfortir el vincle d'activistes, dirigents, treballadors i formadors tant amb les seves entitats membres com amb el Moviment Laic i Progressista en el sentit ampli. Aquesta etapa que tot just comença és conseqüència del procés de transformació institucional del Moviment Laic i Progressista, acordat a la Trobada general MLP el 1993 a Sitges i impulsat definitivament -aviat farà deu anys- a Castelldefels el 2001.

Cal consolidar la transformació de l'escola d'educació en el lleure en l'escola de formació política i pedagògica del Moviment Laic i Progressista. I aquest objectiu es persegueix per afrontar amb plenes capacitats la transformació de les entitats i projectes locals d'educació, cultura i transformació social, és a dir, de centres d'esplai, d'agrupaments escoltes, de casals i grups de joves, d'ateneus culturals, d'associacions d'estudiants, de grups de solidaritat, d'entitats d'acció social, de cooperatives... que s'uneixen entorn a un ideari basat en els pilars de Laïcitat, Progrés i País.

Tres mesures per començar:
  • Institucionalitzar la comissió pedagògica com el màxim òrgan entre reunions d'un Patronat renovat i ampliat que impulsi la renovació necessària i l'elecció d'una comissió delegada que governi les accions de canvi i d'innovació. Aquests tres espais (Patronat, Comissió pedagògica i Comissió delegada) han de ser els espais que permetin construir el nou horitzó militant de forma institucionalitzada, activa i transparent

  • Dissenyar un nou pla estratègic per al període 2011-2013 que recolli les necessitats del Pla de formació “Compartint coneixement, construïm laïcitat” per al mateix període, així com altres necessitats relacionades amb la formació mercantil i les necessitats d'expansió de l'MLP. Orientar el disseny el debat a partir de l'anhel d'innovació i renovació pedagògica

  • Engegar un procés d'obertura institucional que permeti generar complicitats més enllà del Moviment Laic i Progressista. La vocació de l'escola ha de ser la de convertir-se en un espai de trobada i de formació d'organitzacions i dirigents de l'espai laic català, espanyol i europeu. I aquest nou horitzó s'ha de tenir present des del primer moment de definició estratègica


El full de ruta es basa en tres idees: llarg termini, lideratge fort i visió global:
  1. Llarg termini: Assumir el repte de liderar l'Escola Lliure El Sol amb l'objectiu de fer un projecte de reforma institucional duradora

  1. Lideratge fort: Orientar el procés de definició estratègica estimulant la participació i generant el compromís necessari per part de les entitats

  1. Visió global: Garantir un espai de trobada, de reflexió, d'innovació per al conjunt d'organitzacions laiques


9 de desembre de 2010

Viatge d'estudis a Brusel·les del Programa Teresa Claramunt

Primera jornada del viatge d'estudis a Brusel·les. Visita al Parlament europeu convidats per l'eurodiputat Raül Romeva. Demà visita al Comitè d'Acció Laica (CAL), a la Universitat Lliure de Brusel·les (ULB) i triple ofrena floral als monuments del Grup G, de Th. Verhaegen i Francesc Ferrer i Guàrdia, amb l'ojbectiu d'introduir els dirigents en l'etapa de creixement en la dimensió simbòlica del lliure pensament.

7 de desembre de 2010

Gramsci i el combat de les idees (II)

Recordo un debat amb el pioner Vicenç Molina sobre la ideoneïtat de l'ús del terme hegemonia en el relat i l'estratègia del Moviment Laic i Progressista. Havíem de ser una organització hegemònica? O una opció amb vocació hegemònica?

Curiosament, Gramci utilitza el concepte d'hegemonia i aparentment podria semblar una paradoxa, tenint en compte el seu pensament detallat en la primera part d'aquest article. Hegemonia deriva del grec eghestai, que significa "conducir", "ser guia", "ser cap", i del verb eghemoneuo, que vol dir “ser guia”, “procedir”, “conducir”; per derivació quedaria "ser cap", "manar", "dominar". Amb hegemonia, el grec antic designava el comandament suprem dels exèrcits. Es trata d'un terme militar. Aquesta tesi donaria la raó a Vicenç Molina en el debat de fa uns anys.

Ara bé, Gramsci el va fa fer servir per descriure com la dominació d'una classe sobre les altres s'obté per una combinació de mitjans polítics i ideològics. Malgrat que la força política -la coerció- és sempre important, el paper de la ideologia per obtenir el consentiment de les classes dominades pot ser fins i tot més rellevant. L'equilibri entre coerció i consentiment variarà d'una sociedad a una altra, sent el darrer més significatiu a les societats capitalistes. Per a Gramsci, l'estat era el principal instrument de força coercitiva, i l'obtenció del consentiment per la dominació ideològica s'aconseguia mitjançant les institucions de la societat civil, la família, l'Esglèsia i els sindicats, per exemple. Quan més prominent sigui la societat civil, més probable serà que l'hegemonia s'aconsegueixi per mitjans ideològics.

Per a Gramsci el coneixement és ideologia. La ideologia és una teoria que es troba en relació directa amb la activitat humana, de fet, és a nivell de la ideologia que l'individu es torna conscient de les desigualtats socials. L'esperit crític que dirien els escoltes. D'aquí a la meva insistència sobre la necessitat de comparir coneixement per construir laïcitat.

Llavors Vicenç, hem de ser una organització hegemònica o una opció amb vocació hegemònica?

Gramsci i el combat de les idees (I)

Antonio Gramsci, marxista heterodoxe s'aproxima a les tesis de Rousseau quan projecta una imatge armònica de la societat i considera que el consens dels elements portarà a la integració i l'equilibri social. Obvia el plantejament revolucionari basat en la recerca de les condicions objetives de Marx (i per tant Hobbes) i assumeix que la via per a qualsevol transformació social és l'hegemonia moral i política. És impossible construir una societat socialista sense haver aconseguit en consens àmpliament majoritari de la població. El consens és assolible incidint en el camp de la cultura, que es la forma d'aconseguir l'hegemonia intel·lectual i moral. I és que Gramsci ja sabia de quina manera s'havia desenvolupat la revolució soviètica i d'aquella experiència apostà claramente per la teoria del consens com a teoria subjetiva de la revolució socialista. Sense un previ acord de la societat, és impossible realitzar amb èxit la societat. Rebutja la imposició violenta també de la classe obrera. El consens és possible a través del treball ideològic. Curiosament, de la única lluita que parla Gramsci és de la lluita cultural com a mitjà de penetració del socialisme marxista en totes les capes del teixit social per a caminar cap a una societat lliure. A les antípodes estratègiques de Gramsci se situaria Lenin, que considera que la fórmula per retornar el poder al poble és a través de la dictadura del proletariat, que requereix d'una posterio revolució cultural, reforma intel·letual i moral de les masses, transformant d'una forma decidida les consciències. Gramsci considera que el proletariat ha de convertir-se en un grup de dirigents abans de la conquesta del poder polític ja que el que fa a un grup social dirigent és la creació d'una concepció del món.

5 de desembre de 2010

PSC: Congrés tàctic o congrés estratègic? Les tensions entre la ideologia, l'estratègia, l'organització i la pedagogia

Què li passa al PSC? Probablement el que li estaria passant a CiU si hagués perdut les eleccions. És ben fàcil, un dels dos grans partits entrava en el túnel i posava en crisi l'equilibri entre els diferents marcs que configuren el seu adn: el marc ideològic, el marc organitzatiu, el marc estratègic i el marc pedagògic. L'aparició de tensions entre els diferents marcs en el cas de CiU s'hagués expressat ideològicament a través d'una crisi entre sectors independentistes i sectors més moderats, moviments per decapitar els Mas, Madí, Puig, etc. (marc organitzatiu). I ara al carrer Còrsega s'estaria posant data a un nou congrés (marc estratègic) que plantegés els reptes de la federació enterrant definitivament el relat (marc pedagògic) del pujolisme.

Com que res de tot això no ha passat, cal tornar a la pregunta inicial: què li passa al PSC? El Partit dels Socialistes de Catalunya ha fet uns esforços sensacionals en els darrers anys per renovar el seu discurs, prova d'això és el treball al voltant del Programa Marc i de Catalunya Causa Comuna. L'esperit d'obertura i la capacitat d'interpretar la realitat així com la voluntat de renovació i d'innovació programàtica ha de seguir el seu curs. El marc ideològic (Declaració de Principis i Programa Marc), el marc estratègic (XI Congrés) i el marc organitzatiu (nova Executiva i nou Consell Nacional) estan condemnats a l'entesa si es vol recuperar la centralitat de la política catalana. Efectivament, amb aquests tres marcs en armonia, el marc pedagògic (relat a través de formació i comunicació) serà molt més fàcil, tant internament com de cara la ciutadania.

Perquè hi ha formacions polítiques que han avançat o s'han mantingut el 28N? No només hi ha conciliació entre els marcs ideològic i estratègic, sinó també amb el marc organitzatiu. Algunes formacions com ICV han fet la renovació i amb temps prou suficient discurs, dirigents i allà on es vol arribar van de la mà. D'altres, com CiU també han sapigut armonitzar els diferents marcs. I a més han sigut capaços de generar confiança en l'electorat perquè han treballat el marc pedagògic (relat) fabulosament millor que ningú.

Com fer o com s'estava fent la renovació en el PSC? Des de la 4a planta de Nicaragua s'havia plantejat uns plans de renovació dels quadres que va començar pel territori. En les eleccions de 2007 es va impulsar una onada de canvi força interessant al capdavant del lideratge municipal. Es va valorar molt positivament tant per la forma com per l'objectiu final. Posteriorment, arrel del darrer congrés, emergia la figura de Jaume Collboni i l'esmentat Programa marc que va ser capaç d'apropar al Partit a dos mil persones noves. Es desplaçava el protagonisme de la dupla Iceta-Zaragoza en benefici de figures emergents com Bonet, Martínez-Sampere, etc. L'admiració evident en el model de renovació del PSC tant pels mitjans de comunicació com per les altres forces polítiques. Una renovació del marc ideològic d'acord a una renovació del marc organitzatiu. Idees i persones en la construcció de noves estratègies. El relat fluïa sol com el curs d'un riu.

Què ha passat per canviar el rumb? Els plans no han sortit com estaven previstos. A voltes amb el desequilibri dels diferents marcs. Crisi en el marc ideològic i acusació i retrets entre les maleïdes dues ànimes. Tensió en el marc organitzatiu per administrar (accelerant o relentint) la renovació. Excès de tacticisme sobre el moment de fer el Congrés. I pèrdua absoluta amb el relat que s'havia construïnt en els darrers quatre anys.

Com sortir de l'atzucac en el que està immers el PSC aquesta setmana? En primer lloc no dubtant en els terminis del Congrés. Cal realitzar-lo havent passat el cicle electoral municipal de manera que es reconegui la força de cadascú. Cal un congrés estratègic i no pas tacticista. En segon lloc seguint apostant per les figures emergents de manera que es faci el tancament del relat que va començar a Sitges i que ha portat al PSC a les altes cotes de representació institucional. De retruc assegurar la complicitat d'alguns mitjans de comunicació que sempre accepten el benefici del dubte sobre els nouvinguts. A més, s'hauria de reforçar el marc pedagògic amb una autèntica formació de quadres que assegurés el traspàs de coneixement d'una gran generació de polítics que han estat al capdavant del PSC.

I el lideratge natural? La qüestió no es resol únicament donant pas a una nova generació de dirigents i la seva empenta programàtica. Fa falta també generar il·lusió entorn a un nou candidat. No es pot determinar ara perque és massa aviat. No cal avançar-se ni tallar l'evolució natural del curs dels fets. Un cop superat el test de les municipals naturalment apareixeran noms. Uns s'il·lusionaran al voltant d'una persona, d'altres entorn a una altra. Serà bona prova de la salut democràtica del socialisme català. Homenatge sense precedents en un partit als presidents Pasqual Maragall, José Montilla, i a tota la generació que han fet de consellers al llarg d'aquests set anys de governs d'esquerres a la Generalitat.

De cap de les maneres el nou líder pot ni ha de ser identificat amb una o altra ànima. En el cas que així sigui, el projecte del PSC haurà fracassat probablement de forma definitiva. Tant pel fet que mai tornin el mig milió de vots perduts des de l'any 1999 amb el tàndem Maragall-Montilla, com perquè les noves generacions de dirigens inconscientment acabin creient-se hereus d'alguna. Per tot això cal fugir d'un congrés tacticista, cal plantejar un congrés estratègic, de renovació, d'evolució. Sino es fa així, per que el partit o els dirigents no hagin madurat prou el relleu i els canvis, una davallada d'aquí a quatre anys ens pot portar a una renovació traumàtica, generacional, perdent gent pel camí. A voltes amb Sitges. Res haurà servit la bona feina feta fins ara. La meva aposta? Un congrés estratègic sense precedents.

4 de desembre de 2010

Compartint coneixement...

La societat està en permanent canvi. Les noves formes de generació de coneixement i d'organització social s'han modificat radicalment amb l'arribada d'Internet. Castells (2000) fa gaire bé una dècada ja interpretava cap a on caminava les noves formes de relació interpersonal:

La utilización de Internet para desarrollar tareas políticas o personales, o de intereses concretos, es lo que realmente genera los niveles de interacción fuertes. Por tanto, más que ver la emergencia de una nueva sociedad, totalmente on line, lo que vemos es la apropiación de Internet por redes sociales, por formas de organitzación del trabajo, por tareas, al mismo tiempo que muchos lazos débiles, que serían demasiado complicados de mantener off line, se pueden establecer on line”.

A l'assaig de l'E. Raymond “La Catedral y el Bazar” es demostra una nova forma d'entendre la gestió de la informació i de la relació de les persones amb el coneixement. El que s'interpreta del missatge que llença és que el treball en equip i en xarxa i amb una visió global triomfa molt més davant de mètodes clàssics amb formes jeràrquiques d'organització, i les comunitats virtuals són una bona mostra d'aquest model d'organització i lideratge.

La revolució industrial va imposar un model de treball basat en l'especialització, la diferenciació, la separació d'operació i decisió que, mitjançant la seva aplicació en la jerarquia i el funcionament de les organitzacions, fomentà el seu creixement endreçat. La informàtica i les telecomunicacions han donat origen a la societat del coneixement, que es caracteritza per la possibilitat de compartir la informació i el coneixement de forma instantània i en qualsevol lloc, eliminant així la necessitat de cadenes de comandament per a la transmissió d'informació i el control i coordinació d'organitzacions. Jordi Gómez a “Les noves tecnologies a les organitzacions” ho deixa ben clar:

S'imposa un procés de simplicació, de reconstrucció del que resulta essencial, de síntesi: un procés que es beneficia de les tecnologies de la informació i de les telecomunicacions per aconseguir un augment espectacular en la capacitat a l'entorn, al mercat.

Dolors Reig davant la pregunta sobre com poden ajudar les comunitats virtuals a guanyar competitivitat real diu que “coneixement + relacions (buscar, participar, generar conversacions) = reputació i competitivitat”. La innovació en les polítiques de recursos humans a partir de la inversió en noves tecnologies esdevé un element clau principalment en organitzacions on els protagonistes són treballadors del coneixement. No en va, en joc no només està la millora de la productivitat sinó la motivació adicional dels individus. Les comunitats virtuals de coneixement a les organitzacions constitueixen un immillorable espai per a compartir, fomentar, potenciar, intercanviar i generar coneixement. Peter Drucker ja ho avançava fa anys:

La productividad de los trabajadores del conocimiento es el principal reto de gestión del siglo XXI. En los países desarrollados, es su primera exigencia de supervivencia. En estos países, no pueden confiar en mantenerse de otra forma, por no hablar de mantener su liderazgo y su nivel de vida. En el siglo XX, este liderazgo dependía en gran medida de conseguir que los trabajadores manuales fueran más productivos. Cualquier país, cualquier sector o cualquier empresa hoy día puede lograrlo utilizando los métodos que los países desarrollados han elaborado y puesto en práctica en los 120 años transcurridos desde que Frederick Winslow Taylor analizó por primera vez el trabajo manual. Actualmente, cualquiera, en cualquier lugar, puede aplicar esas políticas a la formación, la organización del trabajo y la productividad de los trabajadores, aunque éstos tengan poca formación, o incluso ninguna, y carezcan completamente de capacitación.

No obstante, ¿es posible medir esto o, sencillamente, es un “intangible”? Seguramente, éste será un problema esencial para la dirección, los inversores y los mercados de capital. ¿Qué significa “capitalismo” cuando es el conocimiento el que gobierna, en lugar del dinero? ¿Qué significa “mercados libres” cuando los trabajadores del conocimiento -y nadie más puede “poseer” el conocimiento- son los auténticos activos?

Los trabajadores del conocimiento ni se compran ni se venden. No se obtienen como resultado de una fusión o una adquisición. De hecho, aunque son el mayor “valor”, no tienen ningún “valor de mercado”; obviamente, eso significa que no son un “activo” en ninguna de las acepciones del término.

En definitiva es recull la idea general que són les pròpies persones usuàries protagonistes les que poden actuar com a agents d'un procés de canvi global, tant en la forma de generació de coneixement com en la forma d'organització social. Aquí és on comença el nou paradigma de la comunicació.

3 de desembre de 2010

horaris europeus per veure 2manydjs a BCN

Ahir vaig anar a veure els 2manydjs, entre d'altres, al Sant Jordi Club amb motiu dels 20 anys de la Sala Razzmatazz. Si algú es creu que aquest post és per fer una crítica musical que deixi de llegir. No en tinc ni idea, el meu és un perfil baix de crític musical. Voldria destacar el format de l'espectacle pel que fa als horaris. L'obertura de portes va ser a les 20:00 h. i a les 03:00 h. la festa ja s'havia acabat (un total de 7 hores de música). En primera instància vam comentar amb els amics que s'havien quedat curts i que potser haurien d'haver programat fins les 06:00 h. Però ben bé no és així si tenim en compte que comença a les vuit del vespre. A Espanya, per exemple, al Sonar, el FIB o el ja extingit Summercase, els grups interessants comencen a partir de la una o les dues de la matinada, acabant a les sis o set de la matinada. I les discoteques tres quarts del mateix (00:00 h. - 6:00 h.) i comencen a omplir-se a partir de les dues de la matinada. A Londres, els festivals urbans comencen a les 15:00 h. i a les 23:00 h. com a molt tard ja han acabat. La convocatòria d'ahir és una demostració que és possible racionalitzar els horaris al nostre país. Només és qüestió de voluntat i de sentit comú.

1 de desembre de 2010

Acció social i laïcitat: barri, família i exclusió

El Moviment Laic i Progressista és una organització en construcció permanent, i ha demostrat al llarg dels anys que ha afrontat els debats en funció de les progressives possibilitats d'ampliació i de creixement. Els propis pioners reconeixen que la realitat actual no l'havien imaginat pas l'any 1992 quan l'acord entre la Fundació Ferrer i Guàrdia i Esplais Catalans donava peu a la creació de l'Escola Lliure El Sol.

Pensàvem a finals del 2009 que l'entrada de l'MLP al Camp de Tarragona permetria bàsicament la introducció de la dimensió territorial en el debat, però la realitat és que sense buscar-ho, també ha obert el debat de la relació de l'MLP amb algunes entitats referents i reconegudes de l'acció social als barris més desfavorits.

La Fundació Casal l'Amic de Tarragona, Casal dels Infants (abans del Raval, ara per l'Acció social als Barris) o la Fundació Marianao, són organitzacions d'acció social amb les que de forma intermitent o per qüestions puntuals, l'MLP ha mantingut relació. Probablement, sense dir-ho, existeix admiració mutua pel nivell de compromís social. Sense anar més lluny, Casal dels Infants ja fa anys que té com a referent de formació a l'Escola Lliure El Sol, i Enric Canet va participar d'un dinar del CAL fa ja un parell d'anys. A més, el 2007 es va fer un intercanvi de visites amb la Fundació Marianao de la mà del Xavier Padrós. I ara, la Fundació Casal l'Amic està a punt de signar un conveni per al desenvolupament de la formació a Tarragona.

Per una altra banda, hi ha algunes macro-entitats conegudes i reconegudes a l'MLP que se senten part d'un projecte laic i progressista, però que s'han ubicat dins de les federacions de base associativa que potser tindrien un encaix millor amb els seus iguals.

És possible un debat amb entitats d'acció social si existeix ENTORN sccl? Com encaixa l'acció social des de macro realitats territorials amb la separació d'associacionisme i serveis que promou i defensa apassionadament l'MLP? En el cas hipotètic que es plantegés una realitat de coordinació federal d'acció social, com afectaria a ENTORN sccl? Podria passar a tenir un caràcter subsidiari o de generació d'oportunitats associatives com fa per exemple amb la gestió de casals de joves? Per una altra banda, com s'entoma el model de voluntariat d'aquests tipus d'organitzacions? Hi ha matissos entre el voluntariat al Casal l'Amic i el voluntariat olímpic? Ens veiem forts per recuperar el concepte de voluntariat vinculat a un projecte polític d'acció social laic?

Aquestes són preguntes obertes que poden ser debatutes en un seminari de treball que reprendrem properament. És una oportunitat de l'esquerra social per afrontar debats tan rellevants com és el cas de la família, que tampoc l'esquera política ha estat capaç d'ensortir-se'n.

Nous referents de l'associacionisme 2.0

Com ja és sabut per gairebé tothom aquest diumenge va sortir el diari ARA. Us he de confessar que no me'l vaig comprar, a diferència de molts de vosaltres. Els nervis de l'estrena d'interventor m'ho van impedir. Per a l'edició digital, s'ha apostat per un espai per a blocs personals temàtics. En Jordi Crisol, responsable de comunicació d'Esplais Catalans ha estat escollit per obrir un nou espai anomenat Temes Pendents - Associacionisme Educatiu 2.0. Els articles i les entrevistes se centraran entorn a l'educació popular. Excel·lent notícia que demostra la talla de la lleva de dirigents del Moviment Laic i Progressista.

Ciberactivisme: el combat dels partits a la xarxa

Anselm Clavé a finals del segle XIX amb la consigna “Associeu-vos i sereu forts” animava a les classes populars a treballar agrupats per al progrés social i nacional de Catalunya. Gairebé cent-cinquanta anys després, els ciber-activistes han contruït a eixamplar la darrera revolució humana, la que ens porta a la societat del coneixement, i en bona part, per continuar contribuint al progrés social i global. Hi ha moltes persones que creuen, precisament que el coneixement no té ni propietaris ni fronteres, i decideixen treballar per un projecte col·lectiu. Són les noves formes d'associar-se, de treballar per una causa justa, comuna, global. I és que com diu el lema del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), plataforma que agrupa associacions juvenils i que representa els interessos de la gent jove: “Associar-se és poder”. Hi ha qui traspassa la seva acció a la xarxa.

Fa una bona pila d'anys hi va haver gent que va iniciar un camí de lluita per la defensa dels treballadors i es van anar configurant el que avui coneixem com a sindicats. Des de Thoreau, i els transcendentalistes es van engegar un llarg camí en defensa del Planeta i és el que coneixem ara com el moviment ecologista. D'altres per la pau, el desenvolupament i l'eradicació de qualsevol expressió bèl·lica, que s'expresa en forma d'ONG de drets humans, desenvolupament o cooperació internacional. Hi ha també combats a favor de convivència i la tolerància, a favor de la llibertat d'expressió religiosa o filosòfica o pel reconeixement de la igualtat home-dona... i que s'expressa a través dels moviments laicistes o feministes, respectivament.

D'aquesta manera, i seguint el fil de la història, en el darrers deu o quinze anys hi hagut l'emergència per propagar el coneixement i trencar definitivament la fractura digital. Nous activistes, velles idees: democràcia digital, igualtat d'oportunitats, etc. Totes aquelles persones que treballen de forma voluntària i decidida per construir, per exemple, a la Viquipèdia de Jimmy Wales, són revolucionaris del seu temps. Uns ho fan per promoure i defensar la seva causa local o sectorial, d'altres amb una visió més global o tecnològica. En tot cas, complementàries i, infalible contra el dogmatisme, en favor de la llibertat d'escollir i pensar lliurement. Tot i que ara és molt més complicat que puguin ser cremades les biblioteques, mai més no podrà ser destruït el coneixement. En tot cas, cal tenir en compte el poder dels governs i els mitjans de comunicació en la manipulació de les persones. La Declaració d'Independència del Ciberespai escrita l'any 1996 per John Perry Barlow n'és una bona de la hipòtesi aquí plantejada.

Kollock associa comunitats virtuals al bé públic, de manera que reafirma la hipòtesi plantejada entorn al ciberactivisme i associacionisme. “¿Por qué los Wikipedistas escriben en la Wikipedia? ¿Por qué corrigen y completan los artículos? ¿Por qué "pierden el tiempo" discutiendo sobre su contenido? La Wikipedia es un bien público, los bienes públicos son aquellos "de los que cualquiera puede beneficiarse, independientemente de si han contribuido en su producción o no".

Efectivament, els partits polítics no s'han quedat enrera d'aquestes noves expressions d'associació, d'adhesió a uns ideals, de compromís cívic. I el 28N ha estat un bon laboratori. Cal reconèixer la feina dels ciberactivistes de tots els partits polítics pel compromís d'expressió i confrontació d'idees a la xarxa. La comunitat virtual que s'ha format entorn a les eleccions catalanes és admirable en tots els sentits: discussió, relació, intercanvi d'informació, organització d'actes... D'alguna manera o altra, contribueix a l'ampliació de la democràcia.