13 d’abril de 2015

Si copiem, fem-ho bé

Sovint, quan sorgeixen debats sobre la política educativa i, específicament, sobre els horaris, i s’acaba fent comparacions amb altres models de països europeus, no es té en compte algunes qüestions que estan fora del sistema educatiu. Els estudis demostren que l’impacte dels horaris generals sobre l’infant és particularment elevat, ja que la falta de son comporta menys concentració, més dispersió i, en últim extrem, pot contribuir a l’increment del fracàs escolar. De la mateixa manera, la falta de temps per relacionar-se amb els pares també és un factor decisiu en la construcció de la seva personalitat i el rendiment escolar. Catalunya està en una situació inèdita que té l’origen històric als anys 60, i és que per trobar el nombre més alt de persones treballant hem d’esperar a les onze del matí (dues hores més tard que a la resta del món!). Això, inevitablement, té conseqüències sobre l’hora d’arribada a casa i, per tant, també sobre la vida en família.
Cal dinar d’hora
El caràcter sistèmic de l’organització del temps de vida quotidiana fa que qualsevol voluntat de modificar els horaris escolars hagi de tenir en compte àmbits com el món del treball, el de l’administració, el del comerç o el de l’oci i la cultura. Fer que els infants surtin abans de l’escola si els pares no hi són per recollir-los no farà res més que augmentar encara més les desigualtats. No oblidem que els horaris són un dels grans acceleradors de la desigualtat. Adoptem els estàndards europeus en tots els sentits: horaris compactats a l’escola dels fills, sí, però també a la feina dels pares. I sense excloure el dinar de l’horari escolar. És dramàtic veure que els adolescents dels instituts públics no tenen inclòs aquest àpat en el temps educatiu. Si es pretén fer una reforma horària a primària cal que es tingui en compte la preservació del dinar saludable a les 12.30-13.00 com en l’actualitat. Evitem el model espanyol, que exclou l’àpat per acabar dinant a les 15.00-15.30. Moltes vegades sols, o en els casos de més fortuna amb els avis. L’educació és una estructura d’estat que depèn de nosaltres mateixos. Si copiem, fem-ho bé.
Publicat al Diari ARA, el 4 de març de 2015

Una reforma per guanyar temps

Parlar d’horaris tothom en sap perquè ho viu en primera persona i de forma quotidiana i sistèmica. Sovint posem per davant vivències personals i obviem la seva dimensió col·lectiva, sobretot les greus conseqüències que té per a la salut personal, per a la de les organitzacions i per a la societat en general. Aquest debat que s’està intensificant no pretén en cap cas restringir la capacitat d’acció dels individus, tot el contrari, persegueix que la ciutadania sigui més lliure a l’hora de decidir quan dinar i sopar, descansar, fer esport o participar de la vida comunitària. Vagi per endavant doncs que aquesta no és un proposta per imposar res a ningú.
Es plantegen 3 grans reptes: 1) Recuperar les dues hores de desfasament horari en relació a la resta del món. Som l’únic, insisteixo, l’únic país del món! que dina a les 15h. i sopa a partir de les 21h. 2) Impulsar una nova cultura del temps a les organitzacions a favor de models més eficients i productius. Això ho compartim amb els països mediterranis i llatins. Aquí també hauríem de fer esment al calendari i la distribució de festius i vacances. 3) Recuperar el fus horari GMT que ens correspon per situació geogràfica, necessitat que compartim amb França, el BENELUX i Algèria, que també se situen a l’hora de Berlín. Fins i tot els experts aconsellen suprimir el canvi d’hora tal com proposa ja en el programa electoral la CDU de la cancellera Merkel.
En un context de crisi necessitem nous vectors que ens ajudin a cercar fórmules de creixement i benestar. S’intueix que l’horari pot ser un. La riquesa personal i col·lectiva també és possible mesurar-la a partir de la quantitat de temps de què disposem. Sabem que l’horari és un generador de desigualtat social. I plantejar mesures que ens ajudin a repartir-lo millor és una manera també de reconstruir l’estat del benestar. Cal incidir de manera urgent en la reforma dels horaris de manera que s'assoleixi l'adaptació a uns temps més humans i més cívics.
A la pregunta que es fan els magnífics experts que vesteixen aquesta iniciativa del perquè ara aquesta proposta qualla i no fa 10-15 anys, tindria dues possibles respostes: Per una banda, el moment que estem vivint, en el que es qüestiona tot, són moltes les persones que desitgen un canvi que permeti impulsar la Catalunya que ve. Per una altra, la garantia de transversalitat, no és casualitat que la proposta de creació de la Comissió d’Estudi hagi tingut el suport de tots els grups al Parlament.

Finalment, no només és qüestió de tenacitat, sinó també de rigor i capacitat de fer baixar el discurs a propostes concretes, sense caure en la simplificació. Ara toca el més difícil: impulsar aquest canvi que podríem dir radical, posant d’acord en el com a múltiples actors. Ningú vol ser el primer en cedir però tothom està predisposat a dibuixar i consensuar un moment zero que ens permeti fer el canvi horari. I això ja és molt. Dum loquimur fugerit invida aetas. 
Publicat a la La Vanguardia, el 13 d'abril de 2015.

El valor de la transversalitat


“Ens diuen sovint que la feina que hem fet aquest any ha estat descomunal. Potser veient ara la compilació que és representada en aquest Anuari 2014, sí que sembla que hàgim superat les expectatives que vam dibuixar entre l’estiu i la tardor del 2013 quan vam començar a dialogar sobre la necessitat i la idoneïtat d’impulsar aquesta iniciativa. Hem assolit el reconeixement institucional necessari per treballar en els propers mesos en concretar com fer la reforma; però el que és més important, hem aconseguit guanyar-nos la confiança de moltes persones que creuen que ara és l’hora del retorn a una organització horària que ens van llevar i que ens correspon, com a la resta d’habitants del Planeta, des dels temps dels primers sàpiens.

De res no serviria però si no seguim compromesos amb l’empresa que tenim entre mans. I com ja hem pogut comprovar amb altres iniciatives polítiques, cíviques o comunitàries, no només és qüestió de tenacitat, sinó també de rigor i capacitat de fer baixar el discurs a propostes concretes, sense caure en la simplificació.
Aquesta no és una proposta per imposar res a ningú. Som conscients que la vivència sobre el temps de vida quotidiana és personal i la seva dimensió col·lectiva és molt menor. Per això cal explicar bé que aquesta és una proposta de defensa de les llibertats individuals, a favor del benestar i el creixement. Volem guanyar dues hores i situar-nos en una organització molt més flexible dels horaris. Tot i que sembli aparentment contradictori, és perfectament compatible.
Voldríem destacar per sobre de tots els aspectes la capacitat d’aglutinar diferents sensibilitats. La transversalitat i la interdisciplinarietat del grup motor són els principals trets d’identitat. No és casualitat que la proposta de creació de la Comissió d’Estudi de la Reforma Horària tingui el suport de tots els grups del Parlament de Catalunya. El suport és un mirall d’allò que som, d’allò que volem representar.
Ho hem dit des del principi, aquesta iniciativa durarà tres anys. Per això, tots els esforços que puguem fer avui no els podem deixarem per demà. Si us arriba l’Anuari 2014 i us sentiu cridats a sumar-vos a la Iniciativa, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres, totes les mans són poques per transformar la realitat. Posem-nos a l’hora!”

Publicat a l'Anuari de la Reforma Horària 2014, març de 2015

Posem-nos en hora

A ningú se li escapa que els horaris i l’ús del temps és una font de desigualtat no només de gènere, com s’ha anat apuntat al llarg de les darreres dues dècades de recerca, sinó també de desigualtat social. En aquest context de crisi en el que vivim immersos, també és cert el que argumenta Toni Aira quan diu que la precarietat laboral no serà de gran ajuda per consolidar el que es reclama amb la Reforma Horària. Per això cal posar sentit d’estat a una proposta que per si ja neix del sentit comú. A manca de capacitat legislativa en l’àmbit del treball, hem de confiar en els agents socials, a partir del futur Acord Interprofessional de Catalunya (AIC), que tot just ara estan començant a debatre i que ha de servir per orientar i modernitzar la negociació col·lectiva al nostre país en els propers quatre anys. Als criteris i elements per a l’ordenació flexible del temps de treball a l’empresa cal introduir la preocupació per la recuperació de les dues hores de desfasament que portem en relació al ritme de vida quotidiana de la resta del Planeta. Que quedi ben clar que no es pot ni es vol de cap manera obligar a ningú a sortir ben esmorzat de casa, a dinar a les 13h. i a distanciar l’hora d’anar a dormir sopant a les 20h. Però sí podem aconseguir que per a qui vulgui fer-ho, sigui factible, viable. En aquest sentit, les empreses són cabdals per impulsar-ho, d’aquí la rellevància de l’AIC. El benefici de la Reforma Horària sobre la salut pot ser tan gran o més del que va ser la Llei del Tabac. Una llei, per cert, que tampoc prohibia fumar al menjador de casa i ara moltíssimes persones ho fan des del balcó, principalment per respecte als altres habitants de la llar i fins i tot per a hom mateix. Una llei que semblava impossible de concretar, acordar i acomplir i que ha ajudat decididament en poc temps a canviar hàbits de les persones. La Llei d’Horaris, emmirallant-se en l’esperit transformador de la Llei del Tabac, ha de néixer del consens que sorgeixi a partir del Pacte dels Horaris, com apuntava el Conseller Homs en la presentació de l’Anuari de la Reforma Horària, i ha de servir per sincronitzar les diferents peces del puzle: treball, ensenyament, comerç i consum, cultura i oci, administració., activisme social i comunitari, transport... Cal un moment zero perquè ningú s’hi senti amenaçat. Quedi clar que tampoc hem de renunciar a ser un país d’acollida i de pas. Podem mantenir dos ritmes: el frenètic obert al món i el ciutadà molt més saludable. La confiança és plena en que aviat, perquè no el 2016, podrem mirar pel retrovisor uns horaris inèdits, poc humans, fins i tot incívics, producte d’un temps i d’un país. Si l’autarquia del franquisme ens va portar endarrerir dues hores el nostre ritme de vida, la globalització cavalcant en la que estem immersos ja fa uns anys, ens ha d’ajudar definitivament a posar-nos en hora.

Publicat a El Periódico, el 12 d'abril de 2015

Recuperar el valor del temps

La desorganització horària a Catalunya és resultat de la superposició dels vells horaris fabrils, agreujats per transformacions patides pel creixement econòmic durant el franquisme i l’impacte de les demandes pròpies dels anys de creixement desordenat, especialment del sector dels serveis i també, sovint, de la cultura del presencialisme al treball, o bé per la necessitat de realitzar llargues jornades de treball per assolir salaris adequats al cost real de la vida. Aquesta situació deriva en seriosos obstacles per a la competitivitat i la producció empresarial, en l’augment de riscos psicosocials de les persones treballadores, la persistència de la divisió sexual del treball amb el manteniment de la desigualtat de gènere, els problemes de salut derivats de la manca de son en adults i infants, els baixos rendiments educatius, la manca de temps familiar i personal per al lleure i la cultura, l’activisme social i en una disminució del benestar de la societat en general. Jordi Pigem, ens ho diu ben clar: “el miratge del materialisme s’esvaeix perquè era insostenible, i ara ens toca aprendre a viure millor amb menys abundància material. Un aspecte clau d’això és tornar a sintonitzar els nostres ritmes i activitats amb els cicles naturals. També pel que fa a les hores”.

En aquest sentit, al llarg dels darrers anys s’ha aprofundit en la recerca, i els estudis dels quals disposem demostren que es fa del tot necessari i urgent desfer-se de la rèmora que representa la desorganització horària actual, incapaç de fer front a la complexitat del moment present. A gairebé tot Europa, l'horari laboral és de 8-9h a 17-18h, parant un màxim d'una hora per dinar a meitat de la jornada. A l'Estat espanyol –i per tant a Catalunya-, però, és habitual que la població treballadora s’aturi dues hores per dinar -a l’àmbit escolar poden ser tres-, i que la jornada laboral s’allargui fins a les 19h o les 20h del vespre, o més enllà. Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les 21h en el millor dels casos, dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum i gaudi de la cultura i per descomptat baixa l’eficiència de les organitzacions. El prime time televisiu s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son. En definitiva, se solapa el temps personal i el temps de descans. A més, aquesta organització del temps de vida quotidiana no té l’origen en el clima, un mite que es desmunta tot sol comprovant que a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia se sopa a les 19-20h del vespre.

Per altra banda, a Europa fa algunes dècades que va començar la substitució dels horaris nascuts amb l’era industrial per uns altres d'adaptats i flexibles a les necessitats d’igualtat i productivitat i participació de la ciutadania, i diversos estudis de la Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball (Eurofound) amb dades d’Eurostat mostren que estan avançant en el bon camí, tot i que hi ha diferències entre estats segons els models adoptats. Al nostre país el debat tot just s’inicià fa uns anys i ara sembla que se’n pren consciència de manera més àmplia en un context de crisi en què cal trobar fórmules d’optimització dels recursos escassos, però sobretot, en què cal proposar estils de vida no determinats exclusivament per una compulsió productivista i consumista. L’ordre horari hauria de ser la norma, i la flexibilitat individualitzada l’excepció en tots els àmbits. Establir un horari racional generalitzat hauria de ser la norma a aplicar en tots els àmbits socials i econòmics, públics i privats, sense perjudici que es reconeguin després determinades situacions de flexibilització horària, i per tant, excepcions a les normes generals, per atendre determinades situacions personals o de determinats col·lectius.

En aquest context és on s’ha posat en marxa la Iniciativa per a la Reforma Horària, reconeguda pel Govern de la Generalitat de Catalunya com a la plataforma interlocutora en aquesta qüestió. L’objectiu fonamental és impulsar uns horaris beneficiosos per a les institucions, les empreses i la ciutadania. Cal, en definitiva, passar d’uns horaris propis de l’era industrial a uns que s’adaptin a les necessitats de la nova societat del coneixement i del consum, amb més complexitat social i augment progressiu de les desigualtats. En paraules del conseller Francesc Homs, “es tracta de donar valor al temps perquè un país que val la pena és aquell que és capaç de plantejar-se els reptes necessaris per avançar substancialment en el progrés i la qualitat de vida dels seus ciutadans. No es tracta només de millores, sinó de grans decisions transformadores”.

Fruit de les demandes d’aquesta iniciativa de la societat civil i d’un debat social cada cop més gran, neix aquesta iniciativa que té com a objectiu principal plantejar com s’ha de fer la transició cap a la Reforma Horària formulada en un moment concret en el temps, inicialment prevista per al 2016. En la forma en què està organitzada la nostra societat, el temps esdevé un factor sistèmic dins del model social. Cal cercar mesures legislatives i de promoció i sensibilització que abordin el canvi a tres nivells: a nivell macro (de la societat), a nivell meso (de les organitzacions, empreses i institucions que la componen) i a nivell micro (de les persones). Superat el debat de la conveniència, l’objectiu d’aquests treballs és debatre la viabilitat per transitar cap al retorn de Catalunya als horaris anteriors al franquisme, adaptats a la nova realitat social, econòmica i cultural.

Els agents que poden fer possible aquesta reforma se situen principalment en l’acció sobre els horaris laborals, però també en els escolars, els comercials, els culturals, els esportius, els televisius i els associatius, així com en les infraestructures públiques i privades que els puguin permetre. Tot això és el que justifica que impulsem un període de transició cap a la Reforma Horària.

Volem incidir en la reforma dels horaris de manera que s'assoleixi l'adaptació a uns temps més humans i més cívics en el marc de l'impuls de la Catalunya que ve. Treballem per consolidar el factor temps com a variable rellevant en la recerca de creixement i benestar. Aquesta iniciativa es basa en els valors del benestar, la calma, la coherència, el diàleg, la felicitat, la flexibilitat, la igualtat, la lentitud, la memòria, el pacte, el progrés, la responsabilitat, la serenitat, la sobrietat.

En resum, els tres grans reptes són: recuperar les dues hores de desfasament horari en relació a la resta del món, impulsar una nova cultura del temps a les organitzacions a favor de models més eficients i productius i recuperar el fus horari GMT que ens correspon per situació geogràfica.

En l’era de la postmodernitat, no és estrany que ens veiem obligats a anar afinant la terminologia, i fins i tot, a proposar-ne de nova, perquè els processos de canvi de mentalitat i de política social s’allarguen tant que hi ha, per una banda, un desgast del vocabulari i, per una altra, una necessitat d’anar aprofundint i obrint alhora un ventall per tal d’anar implicant cada vegada més gent en el canvi de paradigma proposat. Això és el que passa quan es tracta de les qüestions del temps i treballar de l’organització de la vida quotidiana. Es va començar parlant de racionalització d’horaris per caminar cap a uns horaris europeus, es va començar fent referència a la conciliació per acabar parlant de coresponsabilitat. I ara es fa referència al mot de Reforma Horària perquè es vol un conjunt d’innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, una modificació profunda dels horaris, és a dir, del marc i el contingut de l’organització del temps de vida quotidiana. I és que les convencions horàries són l'eix sobre el qual giren, s'articulen i es distribueixen els usos socials del temps. Per això, la reordenació horària al nostre país suposa haver d'afrontar un canvi social, laboral i educatiu amb múltiples ramificacions sobre els hàbits de la vida diària. Es tracta d'un canvi sistèmic que afecta pràcticament tot el ventall d'activitats humanes, des de la feina, l'oci, l'escola i la vida familiar fins les hores de son. I tot això ho volem fer, en definitiva, per recuperar el valor del temps.

Publicat a la Revista Valors, febrer de 2015

Escola, lleure i Reforma horària

Durant les últimes dècades l’escola s’ha convertit en un espai on hi intervenen un nombre creixent d’agents educatius i s’hi realitzen moltes activitats i serveis a més de l’activitat docent. L’oferta gairebé generalitzada del servei d’acollida de matí o de tarda i les activitats extraescolars, sumades a les complementàries, fa que l’horari de permanència a l’escola i a altres centres especialitzats de molts nens i nenes sigui molt superior al de la jornada lectiva. Les activitats i els serveis acompleixen la funció d’ajuda a la conciliació dels horaris familiars i els escolars, alhora que són un complement educatiu no formal per a l’alumnat que les realitza o en gaudeix. Però de vegades poden arribar a provocar situacions no desitjables quan el nombre total d’hores de permanència en aquests centres sigui excessiu. Massa sovint hi ha alumnes que hi passen 9 o 10 hores, tot superant la jornada laboral d’una persona adulta. Seria altament preocupant que aquesta situació acabés sent habitual.
En aquest sentit, és responsabilitat de la família, l'escola i l'Administració vetllar perquè això no passi. Cal procurar que les activitats extraescolars siguin ben diferenciades de les lectives i que serveixin per a educar dimensions personals diferents de les que es treballen en els horaris lectius i, d’una altra, posar límits als temps de permanència dels nois i noies a les escoles, que haurien de ser directament proporcionals a l’edat.
El període de vacances d'estiu fa més palesa la dificultat de compaginar el calendari escolar amb el laboral. Els canvis en el mercat laborat han fet cada vegada més generalitzada la necessitat de les famílies de disposar d’activitats lúdic educatives per tal d’atendre els nois i noies durant els períodes de vacances escolars. La crisi encara ha agreujat aquesta situació ja que moltes feines tenen horaris flexibles i poc pautats, que dificulten la cura dels infants. Al mateix temps, l’elevat índex d’atur ha dificultat l’accés de moltes famílies a aquests serveis. L’oferta tot i que és àmplia, encara és insuficient, està molt poc estructurada i és molt desigual pel que fa als nivells de qualitat. A més, no totes les famílies disposen dels recursos econòmics per fer front a les despeses que suposen. Es considera, doncs, necessari avançar vers una programació coordinada d’activitats de lleure fora del calendari escolar que garanteixi una diversificació suficient, la qualitat, la participació de tots els estaments implicats i la no exclusió per motius econòmics o socials. Aquesta hauria de comptar amb el compromís de les diverses administracions, del món associatiu i del lleure i de les pròpies famílies.

Des de la Iniciativa Ara és l’hora considerem que la millor política educativa que es pot formular actualment és la reforma horària, de manera que faci possible que les famílies disposin de més temps per atendre els nois i les noies. Evidentment, això ja no depèn del món educatiu sinó dels esforços en el marc del teixit productiu, el principal accelerador de la reforma. Per això treballem amb tots els actors implicats ja que una modificació de l’horari i el calendari escolar sense una reforma dels horaris dels pares i mares seria un fracàs estrepitós.

Publicat a la Revista Estris, febrer de 2015