30 d’agost de 2018

Es jubila l’Hernàndez, el meu metge de capçalera



Recordo com si fos ahir el dia que vaig llegir l’article del gran Carles Capdevila “Cada nit és el Dia Mundial de la Infermeria” (publicat al seu estimat Diari ARA el 12 de juny de 2016) en el que argumentava per què tenim un sistema sanitari millorable i al límit, però de gran qualitat i que sobretot funciona; i com davant d’això calia agrair-ho i defensar-lo.

Ho recordo aquests dies en motiu de la jubilació del que ha estat el meu metge de capçalera tota la vida. Em va conèixer quan encara ‘el consultori’ se situava al carrer Jansana, allà on s’acaba el barri de Santa Eulàlia i comencen els de Torrassa, Gornal i Can Tries, divisions d’uns barris fetes per les vies de la RENFE i el ja desaparegut en superfície ‘carrilet’. Amb escassos 8 o 9 anys en Jordi Hernàndez Amoròs va passar a ser una persona quotidiana i referent a la meva vida. Em venia a visitar a casa quan em trobava malament i sovint el visitàvem, també quan era el torn dels pares. A casa sempre comentàvem que l’Hernàndez era un metge atípic, teníem la sospita que evitava sempre que podia endollar-te medicaments i et recomanava prendre alternatives més naturals (un suc de taronja, descans, etc.) per evitar l’excés de químics. Per això a casa li teníem respecte i, amb els anys, estima. Ell ja parlava fa tres dècades  de la conveniència d’estils de vida saludable. També ens agradava pel seu raonable control de la incertesa clínica, que en certs moments pot generar estrès al pacient.

Ens coneixia, especialment la meva mare, i en els moments més delicats de la seva malaltia ens hi vam sentir acompanyats. Va començar el 2 de novembre de 1980 al CAP de Santa Eulàlia, i des de llavors hem passat 38 anys amb ell i ell amb nosaltres; que és com a ha de ser la relació entre el metge i la família; una relació còmplice, corresponsable. Des de l’any 85 més a prop de casa, a les instal·lacions de Mossèn Cinto Verdaguer. Amb ell hem vist els canvis que ha viscut el sector, per exemple com la informatització va fer desaparèixer l’assistència i el metge feia totes les funcions de l’auca: obrir la porta, fer receptes, etc. Temps moderns!

En els darrers anys, i fruit de la meva vida més pública, fèiem una mica tertúlia política. La que permetia la visita per evitar fer enfadar els pacients que hi esperaven el seu torn. Bé, val a dir que semblava més un monòleg, tenia missatges per a tothom: “digues-li al Junqueras que... digues-li aquell altre que...”. El seu posat seriós de tres dècades havia donat pas a un to més desenfadat. En part de la visita canviava el rol: ell es convertia en el ciutadà i jo en l’actor públic que l’escoltava i prenia nota. L’Hernàndez, de pare extremeny (de la mateixa comarca de l’Alcalde Corbacho, sempre m’ho recordava) i mare catalana s’havia convertit en un ferm militant ‘processista’. Fins el darrer dia de treball, també amb el seu llaç groc a la seva bata blanca, en defensa de les preses i els presos polítics.

La mare, el pare, tots tres, volem agrair l’Hernàndez el seu compromís vocacional amb la seva professió, amb els seus pacients, amb la seva comunitat, Santa Eulàlia. Et trobarem a faltar.