29 d’abril de 2013

Discurs de comiat a la presidència de l'Escola Lliure El Sol

Avui tanco una etapa al capdavant de l’Escola Lliure El Sol i marxo convençut d’haver fet un bon servei per contribuir a la seva necessària transformació. Tot comença l’any 2010 quan vam presentar a la Trobada general MLP de Lleida la proposta de Pla de formació per al període 2011-2013. Ara, tres anys després, aquella primera planificació arriba al seu punt i seguit. Al llarg d’aquest temps hem posat en marxa a diferents velocitats el Programa Marta Mata, el Programa Teresa Claramunt, el Programa Salas Anton i el Programa Anselm Clavé. Hem creat una estructura pedagògica que exerceix un rol de dinamització de les diferents peces. Més enllà del Pla de formació, hem celebrat els 20 anys de l’Escola i hem donat peu a una nova etapa a la seu de Rosa Sensat. Lluny queda doncs, quan les entitats de base associativa es preguntaven la utilitat de l’Escola.

Estic molt content de deixar les mans a Núria Bolet per tres motius: en primer lloc, perquè és una dona i les organitzacions de l’MLP i el seu Presídium està mancat de veus femenines. Serà la cinquena presidenta, la primera dona. En segon lloc, perquè procedeix del Gran Penedès, terra compromesa històricament amb la renovació pedagògica. Ella mateixa és mestra i participa al patronat de la Fundació Àngels Garriga de Mata a Saifores. En tercer lloc, perquè és membre de la junta de la Societat Cultural la Munienca. Fa falta de forma urgent empeltar l’associacionisme cultural en aquesta nova etapa del Pla de formació.

A ella li he deixat algunes reflexions en forma de recomanacions i orientacions per a l’elaboració del III Pla estratègic de l’Escola per al període 2014-2016:

1.     NOU ROL AL MOVIMENT D’EDUCACIÓ POPULAR: L’impuls del moviment dóna peu a l’agregació de múltiples realitats que avui treballen per la formació. L’Escola perd centralitat però té una oportunitat per guanyar capacitat de coordinació i un lideratge molt més ampli. Caldrà veure com ha de funcionar la coordinació d’escoles i àrees de formació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, l’Escola Traç de l’Associació Diomira, l’Escola Batibull de Girona i el Centre d’Estudis de l’Esplai de Mallorca. I no oblidar sumar a aquesta estratègia l’Aula del Vallès.

2.     MILLOR PARTICIPACIÓ I COMUNICACIÓ INTERNA: Consolidar la participació activista i voluntària en l’estructura pedagògica de manera que funcioni el triangle: Patronat (estructura política), Comissió pedagògica (amb els programes, els departaments i els equips) i Equip tècnic. Cal seguir dedicant esforços a treballar la comunicació interna entre aquests nivells per generar confiança. La web i el campus han de ser eines ja en marxa que permetin començar el nou trienni amb més optimisme

3.     EXISTÈNCIA D’UNA ESTRATÈGIA COMERCIAL: Les coses no estan fàcils en el sector i per això em preocupa la sostenibilitat del projecte si no hi ha un estratègia comercial més acurada. Hem de fugir de la tàctica i cal que es plantegi una estratègia a mig termini. Vull agrair als diàlegs amb el Benet Cases i la Clara Puigventós que em van orientar al principi sobre com calia fer transformar l’estratègia

4.     UN EQUIP ORIENTAT A RESULTATS: Malgrat els avenços en aquest trienni, cal seguir fent els esforços per tal que l’Equip tècnic tingui una vocació de servei a l’estratègia general. Caldrà transformar la seva vinculació al Pla triennal fent-los més partícips del seguiment i de l’avaluació. Hem de ser responsables amb els diners públics i cal que

Gràcies a l’Equip tècnic, especialment al Raimon Goberna i al Lluís Coromines, gràcies als membres del Patronat, i sobretot a la trentena de persones que estan compromeses als equips, als departaments i als programes i als 200 professors que fan realitat els cursos.

Intervenció a la Comissió Executiva Nacional: A favor del Pacte Nacional pel Dret a Decidir


L’agenda política ens dóna no només una oportunitat per marcar perfil en la dimensió sòcio-econòmica sinó també en l’agenda dels drets civils i les llibertats públiques. A la proposta del Govern central de reforma de la Llei de l’avortament, se suma el revés que ha patit per l’informe elaborat per l’assignatura de ciutadania. Cal treballar en l’eradicació de la presència religiosa en l’espai públic a partir de dissociar religió i cultura. Les passes endavant que va fer el president Maragall tenen un petit retrocés amb el president Montilla i ara amb el president Mas.

Des de la Secretaria de llibertats públiques i drets civils s’està treballant per un acte el dia 13 de maig amb la participació de les principals organitzacions del col·lectiu LGBT que podran dialogar amb Pere Navarro. L’objectiu principal és escoltar les entitats en relació a la Llei contra l’Homofòbia i la Transfòbia. És una bona oportunitat per marcar perfil contra tots aquells contraris a combatre la discriminació. El PSC també serà present a la Pride 2013 com a símbol de suport.

En relació al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, els pactes serveixen per fer partícips a entitats i col·lectius de la societat civil en l’enfortiment d’una política determinada, en aquest cas, el reclam d’un dret, el dret dels ciutadans de Catalunya a determinar lliurement el seu futur com a poble. La política no només la fan els partits polítics en una democràcia parlamentària, tal com ha exposat el portaveu al Parlament de Catalunya, sinó que la fan tots els nivells polítics socials i econòmics. Política fa tothom en molts àmbits i amb múltiples dimensions. Qualsevol altra concepció monopolitzadora de la democràcia ens acostaria a estadi perillós.

En els pactes és important ser-hi i bona mostra és el Pacte Nacional per l’Educació, on la comunitat educativa va acabar molt enfadada perquè el Govern no va posar en pràctica els acords del Pacte en la Llei d’educació. Cal ser-hi per tant al Pacte Nacional pel Dret a Decidir per dialogar amb les entitats i agents socials.

Un discurs federalista ha de partir d’una visió europea. El PSC ha de fer seva la proposta de revolució postnacional que proposa Con-Bendit i el co-autor belga, president del grup parlamentari liberal. Aquest manifest, la seva existència en si, és una demostració que dreta i esquerra poden posar-se d’acord per un projecte europeu, federalista, laic i democràtic. Els problemes de l’Europa del s. XX són el populisme, el conservadorisme i el nacionalisme. A partir d’aquestes tres qüestions cal plantejar perquè es vol posar en pràctica la idea federal. Les eleccions del 2014 poden ser una bona oportunitat.

Federalisme o mort. Per una revolució postnacional

A risc que qualsevol defensa apassionada del federalisme pugui generar desconfiança entre els meus amics lectors sobiranistes, aquest post només pretén ser una ressenya del Manifest Per Europa! publicat per Daniel Cohn-Bendit i Guy Verhofstadt l’any passat. A dia d’avui tampoc hi ha cap model d’organització social racional, transparent i democràtica que superi la idea federal. Els municipis s’agrupen en federacions, com també ho fan els escoltes o les empreses. La particularitat de Catalunya fa que el federalisme s’associï a la vinculació a Espanya i això destrossa el federalisme com a idea vàlida des del punt de vista polític i també filosòfic.

El Manifest destaca per tres qüestions: en primer lloc, està escrit per una persona de dretes i una persona d’esquerres En Cohn-Bendit és copresident del Grup verd / Aliança lliure europea, en Verhofstadt és president del grup liberal al Parlament europeu. Ambdós, però, progressistes perquè tenen una visió optimista sobre futur basat en una Europa unida i federal en la que el paper dels ciutadans és protagonista, per tant, democràtica. En segon lloc, la construcció del discurs dels autors parteix del que els uneix i no del que els separa, estratègia que ells consideren fonamental per construir un espai unit europeu. Plantegen tres combats de primer nivell que fan perillar el present i sobretot el futur d’Europa: el nacionalisme (allunyat de la pluralitat i preocupa per la singularitat), el populisme (excessivament tacticista) i el conservadorisme (enemic de la democràcia). Tres qüestions que s’escapen de l’esquema tradicional entre l’esquerra i la dreta. I en tercer lloc, els autors basen el futur d’Europa en el tret diferencial -que per a alguns és una amenaça i no una oportunitat- el pluralisme, la tolerància, la convivència de pobles i cultures que durant mil·lennis han fet del continent un espai de mestissatge, d’intercanvi i d’enriquiment.

La lectura no deixa indiferent, fa pensar sobre la necessitat d’escriure una pàgina més sobre Europa. Necessitem que el vell continent doni una resposta social, ecològica i política a la globalització econòmica i financera. Tal com pretenen els autors, la resposta ha de ser radicalment federal i democràtica perquè l’essència d’Europa no són les nacions, són els seus ciutadans.

28 d’abril de 2013

El futur del tercer sector. A propòsit de les “retallades” i els “ajustos”


El canvi de paradigma és a la vista per al tercer sector: La reducció cavalcant de presència del sector públic està fent que hi hagi menys finançament per a les polítiques socials. Per tant, hi ha menys recursos financers públics en un moment amb més necessitats socials. Creixen les dificultats per mantenir el nivell d’activitat de les entitats per manca de finançament i per cobrir la nova demanda de serveis a les persones. Hi ha dificultat per moltes entitats per obtenir finançament alternatiu als recursos procedents del sector públic i a l’oferta de productes bancaris tradicionals. A més, això ens porta a un problema greu: apareix un cost de finançament aliè per mantenir l’activitat i per emprendre nous projectes.

El debat ja és en els ambients associatius: ¿Ens empeny la conjuntura cap a un model anglosaxó de finançament per a l’associacionisme i el tercer sector? El sector es debat entre la rebel·lió a la granja o mirar cap a un altre costat i apostar per una anticipació que ens condueixi cap a un canvi de model progressiu i calmat.  Cal mantenir la rebel·lió per a les retallades ideològiques i cal ser conscients que faran falta ajustos i que aquests han de tenir repercussió també sobre les partides de subvencions i ajuts.

Partits i organitzacions hem de poder dialogar sobre aquesta qüestió i establir una agenda comuna. El sector ha de ser capaç de plantejar una estratègia per a la transformació del sector: fórmules com la capitalització, l’ús de la banca ètica i fórmules compartides alternatives i innovadores de finançament (“títols participatius”, “taula de diner” o “mercat de deute social”). Els partits han de ser capaços de conèixer amb profunditat el paper que juguen les entitats en la cohesió social, de manera que la transformació del model sigui acompanyada amb mesures que ajudin a la millora de la qualitat de les garanties, mesures d’incentiu fiscal, de simplificació burocràtica, o de l’escurçament de l’endarreriment dels pagaments. 

Publicat el 25 d'abril de 2013 a Economia i Progrés, Pensament econòmic per a l'acció política.

16 d’abril de 2013

Ha mort la Il·lustració? A propòsit de la iniciativa de la monja i el professor


Dimecres passat hi havia partit del Barça i desitjava tornar del Camp nou per tastar el patiment enllaunat. És el que té aquesta religió postmoderna que és el futbol. Podem ser capaços de tornar a veure la tortura quantes vegades vulguem, sempre i quan tingui un feliç final, etern. Però tot d’una em vaig trobar amb una imposició familiar de veure el Singulars dirigit i presentat pel singular Jaume Barberà al Canal 33. La meva dona poc partiditzada –com la majoria de mortals- estava encuriosida per l’entrevista de la monja i el professor.
La primera alarma: com és possible que se n’hagi assabentat. Cada setmana hi ha milers d’entrevistes i gairebé sempre decidim posar-nos un capítol de la sèrie de torn. Quins moviments hi va haver a la xarxa perquè aquesta entrevista fos del seu interès? (l’endemà descobreixo que s’ha triplicat l’audiència del programa!). La segona alarma: el discurs plantejat carrega contra la línia de flotació del liberalisme d’esquerres que semblen voler superar des d’actituds populistes i poc rigoroses, cosmètiques. Començo a entendre que TV3 faci el joc: triomf de nou del comunitarisme, en aquest cas d’una òptica progressista. Preocupant banalització del discurs intel·lectualment reformista. La tercera sorpresa –i ja no tanta-: una pedra a la sabata més -i en van unes quantes- al sistema de partits i el Parlament.
Les mil cares del nacional-catolicisme. Anem cap enrere? Forcades basa el discurs en l’Evangeli. Ha mort la Il·lustració com em qüestiona el meu padrí (republicà) per whatsapp? Ha mort Stuart Mill, Valentí Almirall, Lluís Companys, Giner de los Ríos. Quina casualitat, aquell mateix migdia el meu amic Jordi del Río em deia que al CNI només li quedava tocar Montserrat i hores més tard apareixen aquests dos al segon canal de la televisió nacional. Llegeixo a Jordi Crisol, jove dirigent de l’MLP “#ForcadesOliveres seran l’eina per articular i eixamplar encara més la #unitatpopular”. Recordo llavors l’article a #somesplai “No és independència, és Catalunya”. Començo a entrar en depressió pensant en què ens hem equivocat els liberals d’esquerrres. Tanco la tele i em refugio en les memòries de Raimon Obiols. És el mínim que es pot dir.

13 d’abril de 2013

Créixer per avançar: Aliances locals de progrés 2015

Avui hem fet la trobada mensual amb el GIM d'Avancem i, entre d'altres temes, hem fet un taller per construir la metodologia d'Aliances Locals de Progrés de cara a les Eleccions Muncipals el 2015. Amb la participació d'una quinzena de membres d'Avancem hem respost a les preguntes què és? perquè? per a qui? amb qui? quan? i com?. Després de la fase creativa ara toca un treball de portar-ho a paper. Aquesta feina la farà en Jordi Homs, l'intel·lectual orgànic d'Avancem. A més. avui ha estat un dia important perque s'ha formalitzat la nova etapa del GIM en el que s'incorporen persones dels territoris de Terres de l'Ebre, Comarques gironines i Lleida. S'ha posat rumb al primer aniversari d'Avancem, i a principis de juliol se celebrarà l'assemblea. Avui també s'ha acordat respondre a les demandes de reunió d'Omnium Cultural, Feministes de Catalunya. S'ha acordat contactar amb Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. S’ha acordat també impulsar un document conjunt amb NEC sobre corrupció i transparència que transcendeixi als mitjans. S’acorda fer estats de la qüestió sobre: populisme i extremisme, diàleg federalisme i sobirania, paradisos fiscals, preferents, desnonaments i corrupció, model econòmic, cultura, ètica política i concepte de democràcia, concepte de catalanisme progressista, educació. Aquests documents estaran liderats per Jordi Homs i Jordi del Rio. Finalment, també s''ha acordat recuperar i incloure al Pla de treball 2013 la idea d'elaborar les Bases per a un Programa de l’Esquerra a Catalunya.

10 d’abril de 2013

El swinger català


Swinger o swinging (de l'anglès, «desinhibit», de swing, «oscil·lar, gronxar») es refereix al comportament que reconeix i accepta l'ampliació de l'horitzó sexual en parella, inclou un ampli rang d'activitats eròtiques i sexuals realitzades entre dues o més persones. Aquestes activitats succeeixen quan una parella casada o d'una altra manera compromesa, s'involucra amb una parella similar o un individu solter.

L’oasi català com li llegeixo en 140 caràcters a l’amic Jordi del Rio «s’anima, exòtic, sobreexcitat, cites a cegues, banyes de governabilitat, deshabillés polítics... ». Sembla que s’ha convertit en una mena de swinger. M’explico. La velocitat a la que es cremen etapes a Catalunya recorda a les activitats per ampliar l'horitzó sexual. Poden haver de dos tipus: el primer el que fa referència a aquelles relacions que obvien els acords d’estabilitat i abonen a un tercer partit o més observin i sobretot opinin (soft swing) i el segon, aquelles relacions que permeten que un partit amb qui es mantenen acords estables es relacioni, plantegi i consumi ofertes serioses amb tercers (full swap). Aquestes activitats poden ocórrer o no en una mateixa cambra.

Paradoxalment, s’ha de vigilar perquè un trio que envolta a tres partits està mal vist. Recorda el tripartit.

Al swinging permanent de la política catalana se li afegeix darrerament el gust pel ball de disfresses. M’explico de nou:

- els nacionalistes es disfressen de liberals-demòcrates agafant la bandera del dret a decidir, si bé pretenen predeterminar el resultat democràtic,
- els republicans recullen l’estendard nacionalista que deixen els nacionalistes de tota la vida, i obvien el seu origen liberal,
- l’esquerra transformadora es disfressa d’esquerra possibilista però amb un ADN incapaç de ser esquerra majoritària,
- l’esquerra possibilista busca ser una posició central oblidant que els pactes exitosos parteixen des d’un origen progressista,
- l’esquerra emergent pren la bandera de l’anti-europeisme basat en un carlisme d’esquerres pseudo-marxista, això sí transparent i assembleari, 
- els abanderats de la nova política abracen les tesis nacionalistes i segregadores i
- el nacionalisme espanyol a Catalunya juga a presentar-se com a l’opció sensata de l’acord singular amb Espanya.

Afortunadament, no s’accepten disfresses de Hitler ni de Beppe Grillo, al menys de moment. Toquem fusta.

Adéu a l’oasi, benvinguts i benvingudes al ball de disfresses del swinger català. 


Publicat a E-notícies el 10 d'abril de 2013