6 d’octubre de 2017

'Don't stop us now' (carta als socialistes catalans)

A Lluís Salvadó, Josep Maria Jové i tots els detinguts el 20 de setembre
Està escrit i llegit que poc abans del 23 d'octubre del 1977, data en què Tarradellas tornà a Barcelona com a president de la Generalitat, els socialistes catalans, nombrosos en el grup facilitador del retorn del president, tenien previst un pla B per si les negociacions amb Suárez no reeixien. Aquest pla dels coratjosos socialistes preveia l'entrada secreta de Tarradellas a Catalunya i el seu posterior refugi clandestí, que fins i tot tenia propietari amb nom i cognom coneguts. Sembla que el full de ruta de la conspiració també preveia una marxa multitudinària i pacífica per avançar fins a la plaça de Sant Jaume. Volien enllaçar amb dignitat i sacrifici dues legitimitats: la vella legalitat republicana amb la legitimitat democràtica sorgida a les urnes de les eleccions generals del 15 de juny i guanyades per la candidatura encapçalada per en Joan Reventós. L'acord es va imposar, "l'únic acte de restauració de la legalitat republicana de la Transició", segons Joan B. Culla, i el pla B no va ser necessari. Però hi era i demostra fins a quin punt els socialistes catalans d'aleshores estaven disposats a sacrificar-se per la defensa de les seves institucions democràtiques. Avui dia, molts dels seus descendents, que no hereus, es mostren molt més tous en el mateix digne objectiu. Era una opció, res a censurar, però no l'opció que millor els podria fer fidels als nobles principis d'aquells homes i dones plens de coratge disposats, en la defensa de la democràcia i del nostre autogovern, com ara molts dels actuals líders socials i polítics del sobiranisme, a grans dosis de sacrifici personal.
El procés emancipador que estem ara culminant també ha intentat fer les coses per la via de l'acord. Moltes vegades, fins i tot a la seu de la sobirania espanyola i amb un final que tothom sabia escrit d'antuvi donada la majoria política configurada pel PP i el PSOE, sucursal de l''statu quo' espanyol i dic de contenció del règim del 78. I també tenia un pla B que ara està a punt de culminar: votar l'1 d'octubre. I també amb el mateix noble objectiu: enllaçar legalitat i legitimitat democràtica sorgida de les urnes. Els descendents d'aquells vells socialistes ho tenien, per tant, molt més fàcil ara que els seus antecessors. I no ha pogut ser. El hereus són ara majoritàriament al marge de l'aparell socialista. O s'han donat de baixa o han decidit posar-se el vestit d'apicultor esperant que l'eixam es dissolgui. Hi ha després una tercera via en la cosmogonia socialista: la d'aquells que noblement sobreviuen com poden fent mans i mànigues ideològiques amb el mantra autocomplaent de l'"ara mateix hi ha problemes més importants". I aquests són les persones a qui el procés emancipador, amb un gran component reformista, hauria d'apel·lar. Al final vindran a la causa comuna de la construcció d'una República Catalana justa, neta i decent. No tenim dubte que és inconcebible una traïció als orígens del catalanisme popular i la seva estreta vinculació al dret d'autodeterminació: "Els socialistes assumim plenament la lluita per la llibertat de Catalunya, convençuts que l'alliberament nacional està estretament lligat a l'alliberament de classe" (PSC, 1976).
Són molt poques les persones que, des de posicionaments progressistes, no han reivindicat alguna vegada la figura d'Antonio Gramsci. Aportacions del pensament gramscià com la del domini de la burgesia mitjançant l'hegemonia cultural o el paper dels intel·lectuals han estat, i sovint són encara, a l'epicentre del debat ideològic de les esquerres.
A Catalunya hem encetat un debat constituent, ampli i ric. Estem dissenyant la futura República i sovint se'ns plantegen dubtes raonables sobre si ens estem fent les preguntes adequades, sobre si tenim clar quin Day After volem. Sobre si sabrem trobar les respostes adequades i no només les que ens agraden. El repte és majúscul perquè l'interregne que la crisi del règim del 78, el Pont Aeri o l'Íbex-35 –resistent a marxar i del qual la ciutadania ja fa temps que està esgotada per les injustícies que genera– i una eventual victòria dels successius desbordaments democràtics del Procés català o del 15-M podrien generar monstres. Ho deia el mateix Gramsci: "La crisi consisteix justament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer, i en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més diversos".
I és que Madrid, també Andorra, restaran a la mateixa distància quan hàgim culminat el nostre procés emancipador, però moltes coses, com la corrupció sistèmica –present arreu del sud d'Europa– i sobretot com la pobresa i l'atur, no podran seguir tristament igual. Dissociar llibertat i igualtat és impensable des del punt de vista intel·lectual i estratègic en la construcció de la República que ve i anhelem. Més enllà del referèndum, que celebrarem com sempre i que ja fa temps que és avalat i aclamat per més de tres quartes parts de la ciutadania, cal pensar en la Catalunya postreferèndum. No fer-ho seria una irresponsabilitat i ens faria perdre credibilitat a l'esquerra. Hem de saber situar en l'agenda política els grans temes ineludibles a l'hora de dissenyar el nou país.
¿Hi ha possibilitat real a Catalunya de construir un nou país, més just i decent, una nova República, sense un procés plenament emancipador? La resposta és clara i, parafrasejant Bob Dylan, la podríem trobar en bona part en el mateix Gramsci. Són moltes persones que acudeixen a beure ideològicament del polític italià i que obliden una part molt important de la seva trajectòria política: la seva adhesió a l'independentisme sard, molt vinculat, curiosament, al seu socialisme. Podríem doncs parlar de socialsardisme gramscià inherent sempre a les condicions d'endarreriment secular de l'illa i a les desigualtats socials. A la lluita contra una elit i una burgesia del continent interessada a mantenir privilegis. Gens lluny de fenòmens que hem viscut a Catalunya, on la polaritat i la guerra freda durant 30 anys per aclaparar el poder de les dues burgesies que han dominat el país, la del Narcís Serra i la de Jordi Pujol, han mantingut amb mà de ferro un 'statu quo' sovint molt hostil a les demandes dels treballadors. Tapant sovint amb tripijocs una corrupció sistèmica que ara s'intenta frenar. I amb una recurrent col·laboració amb les oligarquies de l'Estat. I és que ja ho deien els vells i nobles socialistes catalans ara en bona part oblidats pels seus hereus: "Socialistes i catalanistes per les mateixes raons". O com diria el gran Joan Manuel Serrat: "Que no trafique el mercader con lo que un pueblo quiere ser". Potser per això portaven en els seus documents fundacionals el ple suport al dret a l'autodeterminació dels pobles.
PD: "Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força". Antonio Gramsci.

Article escrit amb Jordi del Rio i publicat al Diari ARA, el 29 de setembre de 2017