30 de novembre de 2009

Sobre el significat jurídic de l'Estatut dels treballadors

La insistència del professor Álvaro Melero, de Direcció estratègica de l'Empresa, perquè ens llicenciem tenint clar què és l'Estatut del Treballadors, sobretot el seu significat jurídic, és un indicador rellevant d'algunes dels problemes que he explicat recentment a l'article "Bolònia en el dia a dia". Avui la cosa va de lleis...

En el context en el que ens trobem davant el tret de sortida a una imminent reforma laboral, més que necessària -o això semblen reconèixer els agents socials- seria bo tenir en compte alguns aspectes referents a l'arquitectura del dret al treball en el sistema jurídic espanyol. Intueixo que aquesta és la intenció també del professor. Comencem pel principi, doncs.

Hi havia una vegada un article que regula el dret del treball a Espanya (article 35 CE) que deia el següent:
  1. Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.
  2. La ley regulará un estatuto de los trabajadores.
Però tot i que formava part de la part dogmàtica de la Constitució, Título I, "De los derechos y deberes fundamentales", no formava part dels "Derechos Fundamentales" (del 14 al 29), on sí es trobaven els seus germans protegits: el dret sindical i el dret a vaga (Article 28. 1 i 28.2 respectivament).

Durant molts anys es va pensar que era un dret menor, ja que la seva regulació es feia a partir de "ley ordinaria" i per la seva aprovació només calia majoria simple. Però un dia, el Tribunal Constitucional, va sentenciar, aquesta és la seva feina, que no existia cap jerarquia possible entre les lleis orgàniques i les lleis ordinàries, al·legant que només la distició era de competència. En canvi, es reservaven les lleis orgàniques per l'aprovació i modificació d'Estatuts d'Autonomia, Règim electoral general, Desenvolupament de drets fonamentals establerts a la CE i la modificació d'institucions com el Tribunal Constitucional, el Consell d'Estat o el Defensor del poble.

També és clau l'article 53 per entendre la intensitat de la tutela:

Artículo 53.

1. Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo II del presente Título vinculan a todos los poderes públicos. Sólo por Ley, que en todo caso deberá respetar su contenido esencial, podrá regularse el ejercicio de tales derechos y libertades que se tutelarán de acuerdo con lo previsto en el artículo 161.1.a.

2. Cualquier ciudadano podrá recabar la tutela de las libertades y derechos reconocidos en el artículo 14 y la Sección primera del Capítulo II ante los Tribunales ordinarios por un procedimiento basado en los principios de preferencia y sumariedad y, en su caso, a través del recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional. Este último recurso será aplicable a la objeción de conciencia reconocida en el artículo 30.

3. El reconocimiento, el respeto y la protección de los principios reconocidos en el Capítulo III, informará la legislación positiva, la práctica judicial y la actuación de los poderes públicos. Sólo podrán ser alegados ante la Jurisdicción ordinaria de acuerdo con lo que dispongan las Leyes que los desarrollen.

El motiu és ben senzill, si hagués format part del restringit club de drets fonamentals, encara tindríem la llei original, o molt pitjor encara, com en el cas del dret a vaga, encara no disposaríem d'una llei pròpia. Per tant és considerat més com una declaració que una garantia. El dret a vaga es regeix per una norma pre-constitucional (Reial Decret-llei 17/1977, de 4 de març, de relacions del treball)! I és que Espanya és un país de contrastos: hem estat capaços d'acabar amb les ordenances laborals franquistes i no hem estat capaços de generar un consens per una llei de vaga... La conseqüència d'aquest proteccionisme pot provocar "pessimisme legislatiu" a causa de la intervencio limitadora i restrictiva davant la protecció dels drets fonamentals i la desconfiança sobre la capacitat del poder legislatiu.

D'aquí ve l'actitud del PP i Mariano Rajoy, líder de l'oposició, quan afirma el 2006 que l'Estatut de Catalunya es “objetivamente inconstitucional” perquè “contradice y quiebra la letra y el espíritu” de la Carta Magna, i va dir que “estamos en el principio del fin del Estado que diseñaron los españoles en el año 1978”.

Tornant al tema de l'Estatut, existeix doncs, una impossibilitat fàctica i jurídica de l'acompliment total dels drets socials fonamentals. L'estat no pot promoure les condicions del dret al lloc del treball. Pot ser un objectiu de política econòmica -la plena ocupació- però en general sembla que hi ha cert consens en pensar que es fa complicat reconèixer'l com a dret fonamental.

És difícil obtenir en quasevol moment un lloc de treball adequat dins de l'estructura productiva. Ni l'estat ni el sistema econòmic segreguen el nombre suficients de llocs de treball que permetin assegurar un a cada treballador.

També podríem parlar d'una contradicció entre els drets socials i els drets de llibertat. Concretament entre el dret a obtenir un lloc de treball i el dret a la llibertat de l'empresa (article 38 CE). Intentar satisfer el dret als desocupats limitant o eliminant la disponibilitat dels llocs de treball per part de l'economia privada significaria, una intervenció en els drets fonamentals dels qui disposen la propietat dels mitjans de producció.

Per una altra banda, em sorprèn l'obsessió del professor Melero perquè tinguem clar el número d'articles de l'Estatut de Treballadors, sobretot si tenien en compte que s'han fet prop de 15 reformes laborals des de que l'any 1980 s'aprovà a Ley 8/1980, del 10 de març. Més aviat, potser caldria pensar si aquest Estatut de Treballadors, s'adequa a les necessitats davant el canvi de model productiu que sí o sí s'aproxima. Podríem dir que ha estat una norma que ha envellit malament, amb intervencions quirúrgiques (any 94 i 97, sobretot). I és que davant d'una societat complexa i globalitzada, amb un tercer sector terciari en creixement, és possible que faci falta anar més enllà, amb l'objectiu de superar l'esquema de relació laboral nascut de la revolució industrial. Ara bé, això és com la Constitució, si s'ha de reformar totalment, per empitjorar-la, deixem-ho com està.

Avui llegia les notícies sobre l'aprovació de la Llei d'Economia Sostenible, una iniciativa que si bé El País s'ha encarregat de titllar d'insuficient, sembla que és una bona estratègia per canviar el canvi de patró del creixement econòmic i que permetrà resoldre, progressivament, el principal problema a l'actualitat a Espanya: el mercat de treball.

Tota una vida de vigilància

Negocios. El País, 26 de novembre de 2009. "Comienzo de una nueva era mundial, 2009; de Paul S. Samuelson:

"La idiotez del egoísmo de libre albedrío de Friedman-Hayek desaparece para siempre, o eso espero. La buena economía moderna hace que la economía sea la Ciencia de la Esperanza" ¡Al fin!".

Tota una vida de vigilància als pares dels neo-liberals.

29 de novembre de 2009

Bolònia en el dia a dia

Vagi per endavant que no he estat mai crític amb tot el que suposa el Procés de Bolònia, i tampoc ho seré ara. Si bé, després de gaire bé tres semestres cursant la Llicenciatura de Ciències del treball, observo algunes qüestions de les que m'agradaria reflexionar. Ho centraré sobre aquest quadrimestre, en el que us he de dir, estic disfrutant molt amb els continguts. Més endavant, entendreu perquè.

Faig 5 assignatures, a dues d'elles, ens han dit que no hi haurà examen i que l'avaluació consistirà en l'assistència regular a classe i en la presentació de les pràctiques en grup que es realitzaran a les sessions, i si es fa el treball en grup o individual. Fins aquí bé. A dues assignatures més es combina pràctica a classe amb examen final tipus test. Semblant al pre-bolònia. I la cinquena assignatura combina diferents elements d'avaluació, al meu entendre, el sistema més equilibrat: un treball de recerca en grup, un treball individual sobre el treball en grup, assistència i pràctiques a classe i un examen final tipus reflexió oberta, crítica i subjectiva, que comproba les competències adquirides al llarg del curs. En resum, podríem dir que fent 5 assignatures, es poden acabar fent 2/3 examens -com els de tota la vida-, una desena de treballs i una vintena de pràctiques a classe. Tot això si s'escull la via de l'avaluació continuada. És a dir, que cada setmana hi ha alguna a fer i la tensió es manté des del primer dia fins al darrer. Abans de començar el curs, sense haver llegit cap llibre, sense haver estudiat res, preveus que al menys 2 de 5 estaran aprovades anant a classe i fents uns treballets, que si són en grup i ets hàbil, pots aprovar vegetant al classe.

Fins ara el que volia era il·lustrar-vos la vida d'un estudiant del darrer curs de Ciències del treball. El tema es complica quan observes que les demandes del professorat acostumen a ser eminentment pràctiques i sobre casos reals, i que poden estar relacionades amb el teu propi lloc de treball o sobre organitzacions de les que es pugui disposar de molta informació, en les que es requereix contacte amb persones que et permetin conèixer de primera mà el perquè de les decisions estratègiques, organitzatives, etc. I és aquí quan entre en una situació paradoxal

Aparentment les persones que treballem tenim més dificultat quant al temps per fer tota la feina que ens demanen setmanalment o amb prou feines poder assistir a totes les sessions, però acabem tenint-ho molt millor per aprofitar les oportunitats que brinden les propostes del professorat -algunes d'elles molt interessants pels mètodes innovadors i engrescadors-. En canvi, els joves estudiants, que tenen tot el temps del món, tenen dificultat per aprofitar-ho ja que s'han d'inventar en molts casos les empreses, els llocs de treball a analitzar, l'estudi de remuneracions, la política de recursos humans, etc.

Ja us podeu imaginar que la resposta a les meves demandes van encaminades a fer propostes de millora del Moviment Laic i Progressista. Gràcies a les assignatures que estic cursant aquest quadrimestre tindrem una proposta de: sistema de valoració de llocs de treball, de catàleg de perfils amb funcions i tasques, i competències de l'Oficina MLP, de Pla de formació de l'MLP... En el meu cas, com altres, s'aconsegueix que l'alumne creixi al mateix que aporta valor afegit i innovació al seu lloc de treball.

L'alumne connecta coneixement i pràctica, genera coneixement, i el comparteix al lloc de treball i a la classe. Està molt bé. El problema és quan els estudiants se'ls demana dedicació exclusiva per seguir aquest ritme i se'ls demana estar en contacte amb entorns laborals relacionats amb els seus estudis amb l'objectiu d'aprofitar molt millor les oportunitats. Alguna cosa falla. I molt em temo que anirà a més, sinó es procura prendre mesures potents que connectin decididament CONEIXEMENT, CAPITAL I TREBALL. És a dir, la Universitat, Empresa i Alumne.

Siguem optimistes però, i esperem que algun dia aquest cercle virtuós es tanqui. Ara per ara una assignatura pendent més relacionada amb el canvi de model productiu anhelat i necessari en aquest país.

27 de novembre de 2009

La dignitat de Catalunya

Com diu un amic meu, alguna cosa s'està movent a Catalunya i no acabem de saber el què. Espectacular iniciativa dels diaris. Havia perdut la fe en el periodisme i en la seva capacitat de transformació. Tot massa conjuntural, presentista i excessivament tàctic. Malgrat que tothom en va ple, i no m'extranya, volia deixar constància en el blog, un cop avui, que el Comitè d'Acció Laica de l'MLP ha donat llum verda a l'adhesió. La pregunta a la que difícilment trobarem resposta és si els partits polítics seran capaços de donar una imatge d'unitat com sí han estat capaços els diaris catalans liderats per La Vanguardia i El Periódico. El país necessita que així sigui...

"Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.


No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.


Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable."

Un nou ateneu al Camp de Tarragona!

Avui s'ha presentat l'Ateneu Cambrilenc. Em remeto al blog del Salva Matas perquè en tingueu més coneixement. De la mà de Ramon Canalda, el seu impulsor. Llarga vida a l'ateneïsme laic a Cambrils.

22 de novembre de 2009

Assembla d'Acció Escolta i futur de l'Escoltsime català

Avui a Cardedeu, municipi vinculat des de fa 15 anys a Acció Escolta de Catalunya, i anteriorment a Germanor Escolta de Catalunya, s'ha celebrat la IX Assemblea nacional, sí, sí, en van nou! -com passa el temps!-.

Parlaments de l'Eugeni Villalbí, secretari de joventut, que pel que sembla a la fotografia, sembla haver fet la promesa escolta recentment, l'Alcaldessa, Calamanda Vila, membre de la comissió de mares i pares de l'AE Rocafort -vestida d'uniforme escolta i amb un discurs engrescador en el que reconegut el paper de l'escoltisme en l'educació de ciutans actius-, de l'Agnès Russiñol, presidenta del CNJC -qui ha fet balanç de la gestió fet al capdvant de la plataforma d'entitats juvenils del país, fent èmfasi en la dimensió territorial- i l'Anna Morancho, presidenta de l'entitat. Previ als parlaments, el video dels Campaments generals 2010 a la Vall Fosca. Espectacular.

Es destaca, però, la Resolució triple aprovada a les tres assemblees -MEGC ho fa la setmana vinent i, a priori, sense dificultats- sobre la idea d'enfortiment i unió de l'escoltisme i el guiatge català. Un camí que comença i que -qui sap- portarà a empreses més grans. Així ho desitgem tots els que hem treballat per la unitat de l'Escoltisme català. Aquesta generació de dirigents sembla decidida a posar fil a l'agulla, amb la complicitat dels agrupaments.

Si el procés porta a empreses més grans -repeteixo, així ho desitgem molts- , cadria tenir en compte tres elements. La garantia:

1. al respecte a la diversitat territorial i pedagògica dels agrupaments escoltes i guies, que caldria preservar-se sota un Principi d'Autonomia d'Agrupament.

2. a una formació de qualitat combinada amb potents espais de participació -amb un valent debat ideològic, organitzatiu, pedagògic i estratègic- que permeti als caps escoltes i dirigents afrontar els reptes de l'escoltisme en el segle XXI davant un context d'estancament de l'escoltisme a Europa.

3. a la pluralitat espiritual dels agrupaments escoltes -més principi d'autonomia per a l'elecció de la confessió religiosa o principis filosòfics- sota una arquitectura institucional laica.

L'empresa no serà fàcil, molta sort! Ara per ara, ens quedem amb els Campaments general a la primavera de 2010, el que em sembla que pot ser un dels llegats d'Acció Escolta a l'Escoltisme català i al país, en paraules del secretari general, Micky López, "el nostre jamboree".

19 de novembre de 2009

Esplac celebra els 40 anys dels Drets dels infants

Esplais Catalans ha presentat el 18 de novembre a la seu d'Òmnium Cultural, el llibre "Vet aquí els nostres drets. Contes per explicar els drets dels infants". La sala d'actes plena de gom a gom. Sentida intervenció de l'Arcadi Coromines, en el que és probablement el seu darrer acte com a màxim responsable de l'organització. El llibre és el resultat d'un projecte que pretenia promoure els Drets dels Infants. Bona feina!

16 de novembre de 2009

El kurzarbeit, una oportunitat més per al combat del temps

L'article d'Anton Costas a Negocios, El País, (15 de novembre de 2009) fa que pensar sobre les múltiples cares d'aquesta crisi. Molt encertadament parla de tres crisis: la keynesiana -relacionada amb la demanda-, la crisi “a lo schumpeter” -necessàridament farà falta una reconversió o "reforma del modelo de crecimiento (1)"-, i “la quiebra de valores” -associant crisi a corrupció, frau, abús, desigualtat, injustícia, desconfiança, manca de legitimitat social-.

Sembla que aquesta setmana, però, es comença a veure una sortida a l'atzucac en el que es troba la concertació social. La proposta alemanya -kurzarbeit- de combinar una reducció de jornada amb la percepció de prestacions socials amb l'objectiu d'evitar la destrucció de llocs de treballs, sembla, d'entrada, una proposta interessant. La idea és que el treballador accepta reduir temporalment la seva jornada, entre la meitat i un terç comprometent-se l'estat a pagar-li un 60% del salari perdut, reduïnt també les cotitzacions socials.

Els optimistes orgànics pensem que aquesta crisi ens portarà algunes coses bones. Cal estar amatents a la decisió final sobre l'aplicació de la mesura alemanya, ja que pot ser una oportunitat d'impulsar mesures que permetin una millor organització social del temps. El Departament de treball de la Generalitat de Catalunya hauria de fer seguiment de les reduccions de la jornada que es vagin produïnt a les empreses, de manera que un cop es recuperi l'economia i les persones treballadores puguin tornar al seu horari habitual, ho facin en millors condicions.

En aquest sentit, és possible tancar la cadena de valor? Sembla ser que sí, veiem-ho des del principi:

1. Amb la crisi cau la demanda i l'empresa redueix la producció, arriba el moment fatídic en el que necessita reduir el personal, sorgeix la proposta alemanya...

2. L'estat copia la mesura i així evita l'acomiadament, de manera que estableix una prestació social que compensi la baixada del sou per la reducció de jornada.

3. L'empresa disposa dels treballadors menys hores -és una oportunitat perquè esdevinguin més productius-, l'empresa té l'oportunitat de fer un pas endavant en qualitat productiva i en qualitat de vida del seu personal -establint un diàleg que permeti horaris més racionals-,

4. així, els treballadors van a la feina menys hores i procuren acomplir els seus objectius, tal qual ho feien abans;

5. amb la reactivació de l'economia els treballadors recuperen el sou progressivament, en la mesura que les empreses tornen a tenir els ingressos anteriors a la crisi.

6. Ara bé, ho fan ja amb uns horaris adaptats a la nova vida (flexibilitat d'entrada i sortida, teletreball, horari intensiu, etc.). Es presuposa que els treballadors han aprofitat el temps per fer formació continada en el període de transició

7. Es preguntaran com es tanca la cadena de valor... és a dir, què guanya l'empresa? L'empresa millora la seva productivitat gràcies al procés de racionalització realitzat al llarg del període de vaques flaques(2), a més no ha perdut els seus treballadors més especialitzats.

8. La Generalitat de Catalunya troba algun tipus benefici o reconeixement per aquelles empreses que impulsin mesures d'aquest tipus. Es poden enmarcar dins l'Acord estratègic

9. L'empresa guanya en prestigi a través la seva responsabilitat social i òbviament, en el que més li interessa, en competitivitat.

Paul Krugman acaba el seu article setmanal a Negocios-El País “Libertad para perder” en el que parla sobre la conveniència d'aplicació de la mesura alemanya a Estats Units amb la següent reflexió extrapolable també a Espanya “El hecho es que tenemos que empezar a hacer algo más, y diferente de lo que ya estamos haciendo. Y la experiencia de otros países indica que ha llegado la hora de una política cuyo objetivo, explícito y directo, sea crear empleo”.

En una línia semblant es pronuncia Joan Majó: “Inventar dos millones de puestos de trabajo nuevos no servirá para nada si no hay personas con los conocimientos y las habilidades para ocuparlos. Una parte importante de los parados no los tienen ahora, pero muchos de ellos son gente joven con capacidad y actitud de aprender. Estoy echando en falta por parte de los gobiernos un urgente, ambicioso y masivo plan de formación o reciclaje profesional, ligado a la percepción del subsidio de paro, que movilice formadores y alumnos en áreas de futuro (muchas de las cuales no tienen por qué ser de alto contenido tecnológico). Si se emprenden iniciativas de este tipo, se conseguirá que el objetivo a corto del subsidio se convierta también en un objetivo a largo: formación para el futuro”.

Un cop més, el debat està servit.



(1) Sevilla, Jordi. El Mundo Mercados (8 de novembre de 2009).
(2) Els experts també defensen la proposta alemanya. Sagardoy Abogados considera "urgent" regular la reducció de la jornada laboral compatible amb la prestación per desocupació, si bé demana que s'implementi a través d'un sistema de bossa de hores de treball que aporti flexibilitat quant a les bandes horàries.
(3) Palabras y hechos, El País (14 de novembre de 2009)

15 de novembre de 2009

Formació, rituals, pertinença... i nou paradigma

La formació esdevé una oportunitat perquè els treballadors del coneixement comparteixin experiències i dibuixin escenaris de futur a les organitzacions. La formació ha de ser organitzada acuradament de manera la missió principal sigui el fet de compartir el coneixement. Després de la trobada formativa, els individus i l'organització canviaran necessàriament.

L'arbre de les pràctiques contemplatives proposat l'any 2001 pel “The center for contemplative Mind in Society” constitueix un mapa interessant i, sobretot, suggerent, que recull diferents alternatives que es poden tenir en compte seriosament a l'hora de realitzar plans de formació a les organitzacions. La pràctica de rituals poden reforçar clarament la cultura de l'organització, així com la vinculació amb la missió, la visió i sobretot els valors.

Però tot això ja existeix en certa manera des de fa tres segles. M'explico. L'escoltisme i la francmaçoneria són propostes d'educació d'infants i adults respectivament que treballen el progrés personal i col·lectiu/social amb elements simbòlics. Els seus membres se senten que pertanyen a una germanor mundial, no són simples socis que paguen una quota o participen a les activitats. Hi ha quelcom més: el sentit de pertinença. Les organitzacions amb afany de lucre necessàriament hauran de caminar cap aquí si volen mantenir els treballadors del coneixement. Potser el repte més important que ara tenen les organitzacions. Per aconseguir la implicació amb la marca o el producte també es poden introduir elements simbòlics, de ritus de pas, que permetin el creixement dels individus i també de l'organització.

La reflexió de Peter Drucker (2005) sobre el valor dels treballadors del coneixement i la seva continuïtat a l'organització sembla molt escaient al que estem parlant:

La productividad de los trabajadores del conocimiento es el principal reto de gestión del siglo XXI. En los países desarrollados, es su primera exigencia de supervivencia. En estos países, no pueden confiar en mantenerse de otra forma, por no hablar de mantener su liderazgo y su nivel de vida. En el siglo XX, este liderazgo dependía en gran medida de conseguir que los trabajadores manuales fueran más productivos. Cualquier país, cualquier sector o cualquier empresa hoy día puede lograrlo utilizando los métodos que los países desarrollados han elaborado y puesto en práctica en los 120 años transcurridos desde que Frederick Winslow Taylor analizó por primera vez el trabajo manual. Actualmente, cualquiera, en cualquier lugar, puede aplicar esas políticas a la formación, la organización del trabajo y la productividad de los trabajadores, aunque éstos tengan poca formación, o incluso ninguna, y carezcan completamente de capacitación. No obstante, ¿es posible medir esto o, sencillamente, es un “intangible”? Seguramente, éste será un problema esencial para la dirección, los inversores y los mercados de capital. ¿Qué significa “capitalismo” cuando es el conocimiento el que gobierna, en lugar del dinero? ¿Qué significa “mercados libres” cuando los trabajadores del conocimiento -y nadie más puede “poseer” el conocimiento- son los auténticos activos? Los trabajadores del conocimiento ni se compran ni se venden. No se obtienen como resultado de una fusión o una adquisición. De hecho, aunque son el mayor “valor”, no tienen ningún “valor de mercado”; obviamente, eso significa que no son un “activo” en ninguna de las acepciones del término.

Per una altra banda, fent recerca per internet sobre algunes qüestions que van sortir al debat fet a classe de Formació i desenvolupament professional, al voltant als rituals, he trobat una perla escrita per un treballador nouvingut a Tecnocasa, en Manu, sobre les sensacions sinceres davant seva acollida, la formació i el ritual del lliurament de la corbata verda:

(...) Al llegar a las proximidades de la oficina central….había mucha gente con corbatas verdes fuera saludándose efusivamente como si fueran amigos de toda la vida. Recuerdo que me sentí extraño en la distancia, pero al acercarme todos giraron la cabeza y uno a uno cada una de las, calculo, 20 personas que allí estaban, me saludaron efusivamente como si fuera su primo o su casi hermano….me sentía a gusto en esa nueva familia…de repente los miedos a conocer a nuevos compañeros y sus virtudes y defectos, se tornaron en muchos nombres que con el tiempo se quedarían en mi memoria y serían de gran ayuda y confianza…..pero que raro….solo había una mujer entre todos ellos… Esta mujer era la coordinadora de oficinas que al llegar me dio un librito - pasaporte donde se veían todos los cursos que debía hacer un autentico corbata verde para subir en la pirámide de la marca (recordar que ellos hablaban de empresa en vez de marca cuando se referían a Tecnocasa, pero en realidad todo eran franquicias, sociedades limitadas bajo un mismo paraguas), y mi superior que también estaba allí, me dio mi primera corbata verde y el pin para la solapa del obligatorio traje y para adentro. Entramos todos al aula y allí nos mandaron presentarnos y decir que esperábamos de Tecnocasa, a cada uno que terminaba su presentación, le seguían unos aplausos…pensé “joder que vergüenza....y además esto parece una reunión de una secta o yo que sé”…y en esto me tocó presentarme: - “Soy Manu y espero aprender en esta gran marca” ¡¡¡Error!!! - “Esto no es una marca, es una gran empresa” dijo el fulano engominado que nos daba el curso de iniciación, (también llamado “lavativa de cerebro nº 1”) pero dirigiéndose a todos los nuevos pardillos allí presentes. (...)

L'article sencer Sweet home tecnocasa, el podeu trobar al blog Mente inquieta:

La crisi global que estem patint ens porta també coses positives. Una d'elles és la sospita que els individus estan canviant la seva percepció sobre què representa la feina a la seva vida. Sembla que hi ha cada cop més gent que aposta per una nova forma d'entendre el món, una revolució en l'escala de prioritats. El temps per a la família, la formació, el gaudi de la natura, la pràctica de l'esport i del benestar en general guanya pes.

Malgrat aquest canvi, que serà lent i progressiu, la feina continua esdevenint un element central en la vida de les persones. I el seu temps constitueix l'espai més gran del dia. Per això, cal que les empreses tinguin clar com atraure i fidelitzar els seus treballadors més competents. El compromís i la implicació dels treballadors del coneixement esdevé fonamental per assolir els objectius.

De tornada a casa. Col·loqui amb els caps d'AE SKUES

A les 21:30 h. em conviden a la reunió del Consell d'agrupament de l'AE SKUES. Volen que expliqui el que vulgui. Els hi demano que es presentin, d'on venen, què fan allà, quant anys porten a l'Agrupament, què estudien. Reconec l'estil, la forma de parlar, sobretot l'orgull d'agrupament. Em fa sentir segur, tranquil, animat. Em fa gràcia i els hi dic que si portéssim l'SKUA al psicoanalista, acabaria arribant a la conclusió que aquest ocell carronyer pateix un excès de narcisme i d'egocentrisme.

Intento evitar fer una xapa! Faig una intervenció de vint minuts sobre tres qüestions: el primer blog el dedico a la identitat escolta, el mètode, els símbols, la pertinença; el segon a parlar sobre la responsabilitat institucional, social i educativa de l'Agrupament i la relació amb l'entorn (barri, Acció Escolta, etc.). Parlem de la importància de participar en plataformes interassociatives, de conèixer les direccions dels centres educatius propers, de participar al consell de barri de badal, de fer projectes conjunts amb altres entitats del districte, etc.

Parlem de la fusió de l'Escoltisme català i la resolució que s'aprovarà probablement a la propera Assemblea nacional. Els hi trasmeto que la identitat i la història d'SKUES es basa en l'anhel de la unificació. Caldrà estar amatent al mètode, a l'espiritualitat i al principi d'autonomia d'agrupament. Els encoratjo a ser crítics però a ser constructius.

Els hi acabo suggerint que obrin les portes del cau, de les seves reunions i de les activitats amb mares i pares als antics membres. Els hi suggereixo que els visiti el Lluís Coromines, l'Oriol Illa, el Santi Caño, la Montse Alba, el Jordi Vaquer... gent que està treballant en l'àmbit públic i que no poden dissociar la seva posició actual a la trajectòria de compromís a l'AE SKUES. I ho faig amb la convicció que totes aquelles que puguin passar pel Consell, el primer que faran és donar les gràcies pel compromís, i això pujarà el seu optimisme.

Marxo a casa molt tranquil i content. Han passat ja 40 anys de la creació de l'AE SKUES i intueixo que fan les coses es fan bé, no, millor. Ara fan els consells d'agrupaments els dissabtes al vespre, racionalitzen el temps -m'agrada-; fan els mercats de calaf a la rambla brasil amb concert obert al barri -nosaltres no vam ser capaços de sortir dels dolors-... i segur que moltes altres coses que desconec! Els hi he dit, les coses sempre van a millor.

Aprofito aquest post per fer el que ja he fet a la reunió i és donar les gràcies als 14 caps (avui hi havia 12, un treballava i una altra estava malalta, -dels que he reconegut més de la meitat de quan vaig plegar fa 8 anys-) pel seu compromís, el seu entusiasme i sobretot l'orgull d'organització, potser per a mi, el més important.

13 de novembre de 2009

Audiència José Montilla al Palau de la Generalitat de Catalunya

Avui s'ha fet justícia històrica. L'MLP ha fet la seva primera trobada amb el Molt Honorable President de Catalunya, en José Montilla. Una delegació d'11 persones, al capdavant en Raimon Goberna, el president de torn. Expliquem l'horitzó militant de les 9 organitzacions i de la pròpia coordinadora. Es mostra interessat en el projecte laic i progressista. Fa preguntes relacionades amb els reptes de les organitzacions. Recorda la seva visita el 2003 a la nostra seu, a Avinyó 44. En general, a la sortida, observo que puja l'autoestima de l'organització. Aquest fet ens encoratja a seguir treballant pel reconeixement social i institucional de l'MLP.

6 de novembre de 2009

En hommage à Francisco Ferrer - Colloque international à Paris

Le 13 octobre 1909, Francisco Ferrer y Guardia tombait sous les balles de ses assassins monarchistes et cléricaux au Fort de Montjuich, sur les hauteurs de Barcelone. En France, comme dans de nombreux pays d’Europe, des dizaines de milliers de manifestants ont déferlé dans les rues pour protester contre l’exécution, à l’issue d’un procès inique, d’un militant de l’éducation populaire, de la lutte contre le cléricalisme, du combat pour la République, pour l’émancipation sociale et pour la paix. En France et en Belgique, Ferrer était aussi un porte-parole de l’internationalisme et de la Libre Pensée, à laquelle il avait adhéré.

Le samedi 28 novembre 2009 à 14 heures

Salle du patronage laïque - 72, avenue Félix Faure - 75015 Pa

Colloque international à Paris

Sous l’égide de l’Union Humaniste Internationale et Laïque (IHEU) Sous la présidence de Marc Blondel, président de la Libre Pensée française PRENDRONT LA PAROLE :

Pol Defosse du Centre d’Action Laïque de Bruxelles : Francisco Ferrer, pionnier de l’école rationaliste et émancipatrice

Jean-Michel Ducomte, président de la Ligue de l’Enseignement française: Francisco Ferrer, symbole de la lutte anticléricale en Europe

Carmina Belmonte, professeur d’université, pour l’association Europa Laica d’Espagne

Albert Riba, président de l’Union des Libres Penseurs d’Espagne

David Prujà, directeur de la Fondation Francisco Ferrer y Guardia de Barcelone

Dominique Delor, chercheuse, historienne de l’art

Madame Anne Hidalgo, Première adjointe au Maire de Paris, nous a assurés de sa présence.

De nombreuses associations françaises et d’autres pays en Europe participeront également à ce colloque.

5 de novembre de 2009

Origen francmaçònic dels partits polítics i dels think tanks?



Fra
gment de la De las naciones a las redes
Autors: David de Ugarte, Pere Quintana, Enrique Gómez i Arnau Fuentes
Ediciones ElCobre, 2009





Se ha escrito y teorizado mucho sobre el papel de la masonería y es evidente que desde Estados Unidos hasta Argentina o el liberalismo español, pasando por la Inglaterra whig o la Francia prerrevolucionaria, la masonería aportó valores y símbolos, pero desde nuestro punto de vista, que no busca narrar una historia del nacionalismo, sino trazar un mapa de sus símbolos más novedosos y de cómo configuró el imaginario de una forma radicalmente, la aportación de la masonería fue otra. Una aportación, por lo demás, que habría sido imposible de no haber existido el períodico y el café.


Es importante destacar que el periódico aportaba por primera vez una agenda pública, un conjunto de temas sobre los que la "opinión" hablaba en los cafés y la nación debatía en las cámaras y cabildos. En este contexto la logia se define como un espacio separado y permeado; permeado por la agenda, separado del debate y las divisiones. La logia es el primer think tank y la primera forma que antecede al partido político tal como lo entendemos hoy: sujeto de la elaboración colectiva organizado que influye en la bancada determinada o en un "partido histórico", esto es, en una corriente de opinión dentro del cuerpo nacional que, a su vez, se irá materializando en períodicos y líneas editoriales.


Por eso también su brillo es fugaz, de las logias independentistas pasamos pronto a los clubes revolucionarios y, de éstos, a los partidos clásicos, que a su vez darán lugar, con la aparición del telégrafo, a los partidos de masas del último cuarto del siglo XIX i todo el siglo XX.

Qualitat de vida, Productivitat... i també Democràcia

Fabià Estapé afirmava a “Mis economistas y su trastienda” que alguna cosa estarien fent bé els economistes si al llarg de la història havien contribuit a acabar amb l'esclavitud, a aconseguir la igualtat de la dignitat d'homes i dones, a la caiguda de l'imperalisme, de l'intervencionisme o de la consolidació de l'estat de dret. Em pregunto quina serà l'aportació dels llicenciats de ciències del treball o dels futurs graduats de relacions laborals en els propers anys. Em sorprèn la quantitat de possibilitats que plantegen aquests estudis pluridisciplinars als quals explicaria com les ciències polítiques del mercat de treball.

Al post del 31 d'octubre en aquest blog, parlava de la importància del temps i de la necessitat al nostre país de perseguir més rendibilitat del capital i millorar millors condicions per al treball. I que això passava per organitzar socialment millor el temps. Avui afegiria l'element democràtic. Si realment estem en l'etapa de la desafecció -que això sembla- tal com li escoltava dir recentment a l'Oriol Bartomeus, potser que busquem elements més enllà de la corrupció o el distanciament de la ciutadania dels polítics -que també!-.

Situant-nos en un context de la vida quotidiana, de la dels problemes reals de la gent, potser una millor organització social del temps ens proporcionaria més temps personal, per pensar, per llegir, per reflexionar, per tenir una visió crítica. I això portaria a la ciutadania a sumar-se a causes socials, a participar en la vida veïnal, a implicar-se en enfortir un espai públic, en definitiva, a sentir-se responsable de les qüestions de la res publica. El combat del temps també ho és contra la creixent individualització de la societat. Quines motivació queda per participar a un esplai o un cau quan s'està estudiant i treballant alhora? O quan s'arriba a casa a les nou del vespre i ja no ha donat temps de veure els fills perquè ja dormen? La conciliació de la vida laboral i, el que anomenaria la vida pública de les persones, és cabdal per enfortir la societat civil. No oblidem que és la fortalesa d'aquesta, en gran part, la que mesura la fortalesa de la democràcia en un país.

L'organització social del temps, com es demostra, ja no és una qüestió només d'estat del benestar o de productivitat de l'economia d'una país, sinó que també ho és la seva salut democràtica. Bé faríem els futurs i els actuals llicenciats en Ciències del treball o els nous graduats de Relacions laborals en preguntar-se quina vol ser la seva petjada intel·lectual i l'aportació que volen fer de millora al país. El combat del temps és una bona proposta.

4 de novembre de 2009

Buscar feina a la europea

Les empreses tornen a tenir problemes per gestionar l'allau de currículums que arriben. Curiosament, ahir a classe un company que treballa al SOC ens va parlar de l'existència del model de currículum europeu. Un model que fa més èmfasi en les competències, és a dir, en les capacitats i les aptituds personals, socials, organitzatives, artístiques i d'altres que no s'hagin esmentat.

Fa temps que es fa servir a altres països europeus i que s'està imposant a casa nostra progressivament. Bé farien totes les persones que busquen una nova ocupació de construir el currículum a partir d'aquest model. A internet hi ha diferents plantilles. Només cal buscar "model europeu de currículum".

Un currículum no serveix perquè et donin la feina, únicament convida al qui l'està llegint a pensar que pot ser interessant que t'entrevistin. Per tant, cal ser curós en la seva formulació, sobretot en la part de les competències, cada cop serà més valorada. Hi ha bona pràctica estesa entre els amics, i és la idea de passar-se'l per a que li donin una ullada. Molt recomanable.

A més, explicar l'activitat associativa i de compromís cívic és important. Moltes de les competències les hem adquirit en aquests àmbits. Afortunadament les empreses cada cop ho tenen més en compte.

1 de novembre de 2009

Sempre ens quedarà Sant Jordi

Avui 1 de novembre hi ha molta gent que ha celebrat el Halloween. Realment ha tingut un impacte brutal en els darrers anys. És ben curiós perquè hi ha opinions per a tots els gustos, des de la indiferència la desfensa a ultrança de les tradicions populars catalanes, molt arrelades en el calendari escolar, per altra banda.

És ben cert, que hi ha qui pensa que corre el perill de perdre's la festa de la Castanyada i fins i tot el Carnestoltes. Precisament dues festes antigues i de tradició secular molt arrelades fins ara al nostre país. La hipòtesi que la Castanyada es pugui perdre no és d'estranyar, però ho atribuiria a una qüestió climàtica, i és que cada cop es fa més difícil posar-se a l'estòmac ingredients amb altes dimensions calòriques com els panellets, els moniatos i les castanyes amb un glopet de moscatell. I el Carnestoltes podria desaparèixer per avorriment a disfressar-se dos cops l'any.

En canvi, les grans superfícies comercials i les botigues especialitzades veuen una oportunitat de fer negoci, una forma més de tenir atrapada a la ciutadania en el consum d'infants i adults. I no diguem els bars i discoteques d'oci nocturn, els parcs d'atraccions, els restaurants i fins i tot els gimnasos.

Tot això fa mal i atempta directament contra les tradicions nacionals. Però el que realment és sorprenent és que siguin els propis centres educatius els qui també estiguin impulsant la seva celebració. Ara bé, una cosa sí que està bé, i és el fet d'aconseguit celebrar la mort amb un to de festivitat.

El motiu de la pèrdua d'identitat de les tradicions populars es podria atribuir a la globalització però també hi ha un element històric, i és la influència del catolicisme en el nostre calendari i la manca de celebracions civils, seculars, d'inspiració republicana que enforteixin la vinculació amb el territori, amb els valors culturals locals.

I és que l'imaginari laic ha estat esborrat o desdibuixat i, el poc que queda, com la Castanyada o el Carnestoltes, estan en perill d'extinció. El Pare Noel caga el Tió de Nadal. Halloween -i el canvi climàtic- mata la Castanyada -o la pobra castanyera-. Sempre ens quedarà Sant Jordi, per cert, el sant més popular i menys catòlic de tots els sants.

Aquí la gràcia és saber si veurem aviat a José Montilla repartint caramels al Pati dels tarongers, com fa l'Obama a la Casa Blanca la nit de Halloween.