27 d’abril de 2010

Per un Pacte Nacional per la Laïcitat

La darrera Assemblea Ordinària del Moviment Laic i Progressista, després d'un procés de debat intern de les organitzacions que en formen part, va decidir proposar als partits polítics del país que, davant la propera convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya, es comprometessin a treballar per a que s'arribi a la signatura d'un Pacte Nacional per a la Laïcitat.

Aconseguir un Pacte Nacional que tingui com a eix vertebrador la laïcitat, faria avançar el nostre país cap a majors cotes de convivència i cohesió social. I això en un moment de crisi econòmica i social com el que estem vivint en l'actualitat, té molt més valor. Són els temps de crisi els que poden acabar generant més conflictes socials, culturals, intereligiosos, etc.

Però aquest pacte volem que sigui un pacte no només polític, sinó que ha de ser un pacte de país, un pacte cívic que, al marge d'institucions i partits polítics, rebi el suport d'associacions cíviques i confessions religioses, agents socials, comunitat educativa, món acadèmic, mitjans de comunicació, personalitats destacades de la societat civil, etc.

Per això volem que aquesta iniciativa rebi el màxim suport possible.

Si vas a la web, podràs donar el teu suport (i el de la teva entitat, si és el cas).

Anima-t'hi i fes córrer el missatge!

26 d’abril de 2010

De Guevara a Allende

Quan era petit a la meva habitació hi havia dos fotografies en blanc i negre, una del Che Guevara i l'altra un fotograma de "The kid" de Chaplin. El primer us el podeu imaginar, la fotografia d'Alberto Korda i el segon aquella imatge entranyable en la que es veu a Chaplin i l'infant amagats a darrera un fanal i el policia els està mirant tot just darrera. Suposo que la meva infància i adolescència estan marcats per aquestes dues figures, el Che Guevara i Charles Chaplin, que em van acompanyar una bona pila d'anys, pel seu esperit revolucionari i per la vocació artística de denúncia de les injustícies socials, respectivament.

Amb els anys em vaig anar distanciant de la figura del Che. Va abandonar el despatx de ministre per anar a Bolívia per formar-hi un escamot de guerrillers, apostant per la lluita armada. Amb els anys, vaig començar a interessar-me per Allende, que com el Che va morir defensant unes idees, un model per a futures generacions. Salvador Allende adscrit a una lògia francmaçònica i fundador del Partit Socialista, va ser i encara és un demòcrata referent en aquella banda i en aquesta de l'Atlàntic.

Curiosament tots dos van ser metges. Un cirugià i l'altre internista. Un podeu imaginar qui va ser què?

25 d’abril de 2010

Una campanya diferent?

Ahir vaig tenir l'oportunitat d'anar a un acte del PSC a la Mar Bella, Barcelona, en representació del Moviment Laic i Progressista. Intueixo que a partir d'ara proliferaran els actes dels partits -com ja és habitual en periode pre-electoral- i que serem convidats a escoltar propostes i compromisos. Si bé, ahir, vaig intuir que aquesta campanya serà diferent. I que els partits polítics voldran escoltar més que mai les demandes de la ciutadania. Abans que el candidat socialista José Montilla parlés van pujar tres ciutadans a l'escenari a fer les seves demandes. Em va agradar el to, el llenguatge, la sinceritat, la senzillesa: un membre d'un comitè d'empresa, un empresari català jove que viu a Londres i la presidenta d'una associació de discapacitats. Aquest estil que imprimeix el nou equip de campanya del PSC, serà raonablement imitat pels altres partits. I és que tant que s'ha parlat de desafecció i allunyament de la ciutadania vers la política, els partits són conscients que fan falta iniciatives que permetin apropar els candidats a la realitat social i econòmica del país. Aquí tenim un paper actiu important les organitzacions socials, tant pel rol que juguem com pel lloc que ocupem, podem traslladar idees i propostes. El repte del Moviment Laic i Progressista és aconseguir posar com a central el debat de la laïcitat com síntesi dels conflictes de convivència. Ho estem treballant a través de la proposta de Pacte Nacional per la Laïcitat. En el propers dies, en sentirem a parlar de nou. De moment, em quedo amb el bon regust de boca de l'acte d'ahir.

22 d’abril de 2010

Discurs no llegit avui en el Comiat de Samaranch

Us adjunto el discurs que m'han passat de Protocol de Palau de la Generalitat, que finalment han desestimat llegir avui al Comiat de Joan Antoni Samaranch:

Familia, Altezas, Molt honorable president, president de la Diputació, excel·lentíssim Alcalde de Barcelona, president de la Caixa, amics i amigues, Ens trobem aquí, al Saló Sant Jordi, on casualitat o no, el darrer acte públic va ser l'homenatge al pedagog i pensador Ferrer i Guàrdia amb motiu del seu Centenari del seu afusellament; en el que es van donar cita lliurepensadors, independentistes, comunistes, francmaçons i socialistes de tota mena. De l'altre dia, només reconec l'honorable vice-president de la Generalitat de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira, qui va presidir l'acte de Ferrer i que avui el protocol l'ha relegat a un discret lloc a la primera fila.

S'acomiada de tots nosaltres Samaranch, un personatge, com tants altres a Catalunya membre destacat de la transversal montserratina, capaç d'entroncar el seu passat falangista amb la modernitat i la democràcia. I que ens encarreguem de recordar perquè quedi en els llibres de la història d'aquest país, malauradament sovint preocupats per esborrar el passat d'alguns dels seus dirigents, principalment, aquells de la nomenklatura franquista, que van ser capaços de bescanviar la pistola per la sobirania del poble. Una generació d'homes a qui avui vull destacar especialment com Manuel Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Rodolfo Martín Villa i Adolfo Suàrez.


Juan Antonio, com era conegut pels seus familiars i amics, va ser una persona que mai va dubtar en posar-se la camisa blava mahó i la boina vermella carlista i aixecar el braç per fer la salutació romana amb orgull. Un orgull que el va portar a ser un gran funcionari del franquisme capaç d'assumir les més altes cotes de responsabilitat al capdavant de la Diputació Provincial de Barcelona des de 1963 i 1975, posterior a l'etapa de regidor d'Esports a l'Ajuntament de Barcelona (1955-1962), i que fins i tot, el seu compromís el va portar a ser embaixador d'Espanya a la Unió Soviètica, en aquells temps de la Guerra freda. No podem acomidar-nos de Juan Antonio, sense recordar la seva part més humana, la gran amistat juvenil que va tenir amb Ramon Serrano Súñer o Luis Carrer Blanco, amb els que va compartir farres i festes, en aquells meravellosos anys 50. El recordarem per la seva obediència i eficàcia, trets determinants per aconseguir un ràpid ascens en l'organigrama franquista.

Samaranch, com tants altres, va saber com ningú fer d'Espanya el seu cortijo durant 40 anys, va ser capaç de controlar la Transició i de donar suport a la monarquia borbònica parlamentària fins atribuir-se l'èxit dels Jocs Olímpics de 1992, malgrat la seva modèstia. Una modèstia que, juntament amb
la seva vocació internacionalista, el va portar a desentendre's dels processos polítics interns -que no econòmics, ja que va ser president de la Caixa- per convertir-se en un referent mundial avui plorat globalment i local.

Gràcies Juan Antonio, descansa en pau.

19 d’abril de 2010

COMALACE: Contribution des Obédiences Maçonniques Libérales et Adogmatiques à la Construction Européenn

«Contribution à la Citoyenneté Européenne»

Synthèse des propositions contenues dans le rapport annuel 2010


1. Pour l’élection au Parlement européen, on pourrait imaginer un système dans lequel on voterait en accordant la priorité aux proximités politiques basées sur des valeurs et des aspirations sociales. Etre élu sur un programme transnational et des listes européennes transnationales, rendrait le Parlement européen plus fort. On surpasserait ainsi les contradictions que représentent pour certains, la nation au sens ethnique et la nation au sens civique.

2. Le Conseil de l’Europe encourage ses Etats membres à refuser le relativisme culturel et rappelle la primauté de la séparation des églises et de l’Etat et des droits de l’homme. Ce rappel des positons et recommandations du Conseil de l’Europe est fondamental, mais il mérite d’être complété par l’affirmation du principe de laïcité.

3. La crise financière a été le révélateur de graves dérives des politiques économiques et financières mondiales au cours des dernières années mais aussi d’une déficience de la régulation de la sphère financière. Il faut avant tout assurer de manière pérenne le financement éthique des activités utiles à l’économie réelle, favorisant l’adoption par les entreprises de stratégies de plus long terme, moins financières et de politiques salariales et sociales plus favorables aux citoyens.

4. La citoyenneté européenne est incompatible avec des citoyens de première zone et des citoyens de seconde zone, comme avec tout autre ghetto. Nous sommes aujourd’hui face à un enjeu crucial: redonner à une majorité d’individus l’envie et la possibilité de s’impliquer directement et positivement dans le jeu économique. Nous mettons en avant le rôle primordial des entrepreneurs sociaux - ce qu’on appelle « l’économie sociale et solidaire », c’est-à-dire les mutuelles, les coopératives, les associations et les fondations - qui occupent une place symbolique forte car ils constituent, en quelque sorte, des éclaireurs d’une autre économie de marché, plus responsable, plus équitable et donc plus humaniste.

5. Nous francs-maçons d’Obédiences adogmatiques estimons que c’est seulement par l’initiation, c'est-à-dire par une mise en situation éducative progressive et au fil d’une pratique permettant la construction éthique, - par choix personnels successifs au fil des épreuves -, que l’individu se transforme véritablement en personne humaine et que l’on peut éveiller une complète conscience citoyenne. Parce que nous pensons également qu’universelle dans sa conception, la citoyenneté reste à universaliser dans les faits, il faut régulièrement alimenter la flamme de la citoyenneté et toujours savoir la faire vivre.

6. La mobilité dans une perspective d'apprentissage, autrement dit la mobilité transnationale pour l'acquisition de nouvelles compétences, est un des meilleurs moyens pour les individus, et pour les jeunes en particulier, d’améliorer leur capacité à trouver du travail et leur épanouissement personnel. Elle peut contribuer à lutter contre les risques d'isolationnisme, de protectionnisme et de xénophobie qui émergent en temps de crise. Elle peut aussi favoriser la consolidation du sentiment d'identité et de citoyenneté européennes parmi les jeunes. La mobilité permet également de stimuler la circulation de la connaissance, l'un des piliers de l'Europe de demain.

7. En matière environnementale il nous faut utiliser les facilités «de l’initiative citoyenne européenne», inaugurée par le traité de Lisbonne, pour solliciter la prise de mesures en faveur de l’environnement durable. Cela pourrait mobiliser l’opinion publique, alimenter un débat public et contribuer à créer un véritable espace d’action citoyenne et européenne.

8. L’élargissement relativement récent à de nouvelles citoyennetés dans l’espace européen suppose, non seulement de promouvoir le modèle européen de société, un projet qui combine les traits de la démocratie avec ceux d’une économie ouverte fondée sur le marché, la solidarité, la cohésion sociale et le dialogue transculturel, mais aussi d’européaniser les questions relatives aux droits des femmes (adopter la clause de l’européenne la plus favorisée), aux droits des enfants, à l’environnement, la xénophobie!


En faisant le choix de la Fraternité, c'est-à-dire celui de la construction effective d’une solidarité par la citoyenneté, nous citoyens européens devrions arriver à concrétiser ce que représente aujourd’hui la citoyenneté européenne, à mobiliser cette citoyenneté en faveur de l’Homme et à promouvoir une société qui soutienne et améliore la qualité de vie, le bien-être social et l’égalité des chances pour tous, une citoyenneté qui soit vraiment proche de la dynamique de l’esprit du peuple.

15 d’abril de 2010

Visca l'Escola Moderna, visc a l'Escola moderna.

Ja s'havien fet els parlaments de l'Enric Molas (Comissió de la Memòria històrica) i del David Prujà (Fundació Ferrer i Guàrdia) i tot just havia començat en Jordi Martí, de l'Ajuntament de Barcelona; quan va arribar el President Maragall. Va pujar quan se'l va reclamar a fer el descobriment de la placa.

Amb una breu intervenció on va recordar les demandes de perdó de Joan Maragall cap a Ferrer i Guàrdia. Quin personatge, quina personalitat, quin encert haver-lo escollit president d'honor de l'Any Ferrer i Guàrdia.

Visca l'Escola Moderna!
Visc a l'Escola moderna, podran dir els veïns del carrer Bailén 56 a partir d'ara.

14 d’abril de 2010

La foto del dia



El ritme del cor el 14 d'abril

Avui és 14 d'abril, i celebrem que un dia ens vam despertar en un país amb una arquitectura política i jurídica plena d'esperances i possibilitats; de les que avui som dipositàries totes les que persones que anhelem cercar dreceres cap al progrés i la llibertat. I això fa bategar avui el cor a un ritme diferent, perquè portem la República en els cors, que és el cor de la República. (Vicenç Molina).

13 d’abril de 2010

La Fundació Ferrer i Guàrdia impulsa una setmana farcida d'actes de reconeixement institucional a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia

En el marc de la commemoració de l'Any Ferrer i Guàrdia, la Fundació Ferrer i Guàrdia impulsa activament la setmana de reconeixement institucional de la figura del pedagog i lliurepensador català.

Dimarts 13 d'abril a les 11h. del matí s'inaugurarà l'Avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia, actual avinguda Marquès de Comillas. El canvi de nom d'aquesta avinguda de Montjuïc parteix d'una campanya engegada per la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va rebre el suport de més de 1.500 persones i de 160 entitats, i que posteriorment es va plasmar en una proposta de la Comissió de Nomenclàtor de l'Ajuntament de Barcelona que des de la Fundació Ferrer i Guàrdia valorem de forma molt positiva.

D'altra banda, el dimecres 14, a les 18.30h., es procedirà a descobrir una placa on s'ubicava l'antiga seu de l'Escola Moderna, al carrer Bailèn número 56 de Barcelona.

L'Escola Moderna va ser fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia l'any 1901 i va ser un dels seus projectes i llegats més importants, ja que en ella s'hi va desenvolupar un ensenyament inspirat en el lliurepensament, la coeducació i el lliure examen, propis dels corrents llibertaris de l'època. Durant l'any 2009 la Fundació Ferrer i Guàrdia, a iniciativa d'un ciutadà que es va posar en contacte amb nosaltres, vam impulsar una investigació per tal de localitzar la seu de la primera Escola Moderna. La recerca documental ens ha donat les proves que l'actual edifici ubicat al carrer Bailèn 56 va ser la seu d'aquesta Escola.

Finalment, divendres 16 d'abril, a les 12h. tindrà lloc la recepció per part del Vice-president de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod Rovira, amb motiu de la commemoració de l'Any Ferrer i Guàrdia.

Aquesta setmana de reconeixement institucional de Francesc Ferrer i Guàrdia concreta, juntament amb d'altres actes fets fins ara com el del 13 d'Octubre de l'any passat amb el reconeixement fet al Saló de Cent per part de l'Ajuntament de Barcelona, un dels objectius de la commemoració de l'Any Ferrer Guàrdia: que les institucions cde la rellevància del llegat i la figura del pedagog i lliurepensador.

10 d’abril de 2010

Fins els nassos del "lideratge"

Una de les qüestions paradigmàtiques més fortes de les darreres dècades ha estat la força de la ideologia del lideratge. El seu origen està difús, però sostingudament vam ser envaïts pels “gurús”, en la majoria nord-americans, que venien a predicar en seminaris i congressos entorn que és el lideratge, com arribar a ser un líder i les avantatges de ser-ho. Es trobaven revestits d'una àura indiscutible d'èxit, en el món acadèmic i empresarial. Semblaven portadors d'un mètode que ens garantia, com a persones, institucions i país, trobar altres fites, sortir de la mediocritat, en definitiva, ser els primers.

Aquesta ideologa i els seus ideòlegs han tingut èxit. Una bona part de l'Acadèmia balla actualment al ritme d'aquest conjunt d'individus, posats al servei de la raó tecnocràtica elemental. Fa uns anys que ha traspassat a les organitzacions del tercer sector o de l'economia social. El Moviment Laic i Progressista es resisteix a la moda, però intueixo que els cursos de formació estan impregnats d'aquesta indústria. A més, difícilment l'MLP es podrà permetre el luxe d'evitar els segells de qualitat, cosins germans de la ideologia del lideratge.

I és ben curiós el seu ràpid creixement, actualment es poden comptabilitzar càtedres univeristàries, estands plens en les llibreries, en els que hi ha centenars de textos on varien les receptes; noves visites, congressos i seminaris; elaboració de jerarquies de suposats líders en tots els àmbits socials (de les quals moltes persones valioses volen formar part, i se senten degradades si no figuren en elles); programes d'entrenament -de cost elevat- als que són sotmesos executius i alts directius per perfeccionar o provar el seu lideratge; xerrades, cursos de capacitació, etc.

La ideologia del lideratge és, doncs, una indústria -de pensament- eficient. Com tota ideologia, manifesta una fam de totalitat: així, des del seu inici limitat s'ha anat expandint a tots els sectors, com si la divisió essencial entre les persones fós avui entre líders i no líders. La seva simplificació de conceptes i categories és gran i produeix el rebuig, sobre tot perquè afecta a aspectes que no són secundaris.

Es fa difícil ser subjecte de crítica ja que les seves categories principals són simples i òbvies. Són capaces d'escapulir-se i sempre s'ho fan venir bé per acomodar-se a possibles refutacions. De pas, a la pràctica, prevaleix la figura del gestor actiu (o proactiu), segur de si mateix, que matisa poc i dubta menys, que avança amb velocitat més que amb sutilesa, visible i ostentós en les seves realitzacions, pragmàtic i mancat de valors i horitzons amplis.

Potser no tindrà això alguna relació amb el perfil baix d'alguns dels nostres líders actuals? Mentrestant, confesso, que hi ha algun llibre que altre a la meva llibreria sobre lideratge... I em quedo amb una reflexió de Mark Twain: sé osado y las fuerzas poderosas te acompañarán. Res de nou.

8 d’abril de 2010

Justo Molinero: independentista o demòcrata?

Justo Molinero, el popular radiofonista propietari del Grup Teletaxi, avui ha estat notícia per la seva invitació explícita a participar en les consultes populars. Hi hagut certa sorpresa, al meu entendre inexplicable. Només ha dit que considera positiu que la gent tingui dret a decidir, independentment del seu vot, que l'ha mantingut en secret. I dic inexplicable, perquè és notícia algú que promogui la democràcia.

La trampa que es fan els mitjans propers a les consultes és tal que, fins i tot algun d'ells s'atreveix a dir que un dels gurús del "sobiranisme" és qui ha convertit a l'independentisme a Molinero. Promoure i creure en el joc democràtic no té res a veure amb ser independentista. Quines coses...

El Moviment Laic i Progressista va fer un treball de reflexió entorn a l'emergent procés de consultes populars i va haver-hi un pronunciament del Comitè d'Acció Laica al respecte. La principal conclusió va ser l'animació a les bases i al conjunt de la ciutadania a participar a les consultes populars, com a exemple de normalitat democràtica.

Vam expressar la la nostra simpatia cap als exercicis que s'estan promovent des de la ciutadania per consultar l'opinió de la gent. Vam valorar tenien sentit si era des de la societat civil, i no els partits polítics, els que lideraven aquests processos.

Aquest posicionament de l'MLP és conseqüent amb els principis fundacionals de l'organització recollits en l'Ideari, en el que assumeix les arrels plurals de l'esquerra social i política a Catalunya.

L'MLP, de forma desacomplexada, està compromès amb la construcció nacional de Catalunya i amb l'exercici del dret d'autodeterminació, fent seus els principis del republicanisme federal, i es defineix com una eina de construcció nacional perquè entèn la nació com el producte d'una voluntat col·lectiva, com una unió voluntària dels ciutadans.

A més, per a l'MLP la justificació de l'existència d'un estat no es troba en la seva història, sinó en la decisió d'un col·lectiu de constituir-se com a entitat política. L'MLP, doncs, s'identifica amb el concepte republicà de nació.

I doncs, Justo Molinero: independentista o demòcrata? Qui sap, potser les dues coses.