29 de març de 2014

Trobada amb el president Pujol

Ahir vaig tenir l'oportunitat de mantenir una trobada amb el president Pujol. Vaig presentar-li la Iniciativa per a la Reforma horària - ARA ÉS L'HORA. També vam tenir l'oportunitat de dialogar sobre algunes qüestions de les seves memòries, principalment del primer volum, que és el que em sembla més interessant de tots tres, sobretot per què és on es forma el seu caràcter i la dimensió intel·lectual.  

L'anècdota més destacable és que es pensava que hi havia dos germans mohedano. El que hi ha al PSC i un segon que s'hi dedica als horaris. Li vaig aclarir que era el mateix, en Fabian Mohedano, deixeble de Joan-Francesc Pont, liberal d'esquerres, amb una formació catalanista rebuda a l'escoltisme laic des dels 6 anys i amb un profund convenciment sobre el poder de l'associacionisme com a eina d'integració social i nacional. 

Em va regalar el llibre "El caminant davant el congost". Em va suggerir que em llegís el pròleg només i que el tornés a veure d'aquí un mes per valorar-ho. Em va signar el llibre i el seu llibre de memòries que havia portat, amb data de 27 de març de 2014. Un dia abans del que realment ens havíem trobat. 



Matar el pare

Ed Miliband, amb tot just 40 anys, va assumir el lideratge del Partit Laborista britànic. David Cameron, actual primer ministre, va prendre el control del Partit Conservador amb 39. Nick Clegg va fer el mateix dins del Liberal Demòcrata amb 40 clavats. A mitjan anys noranta, Tony Blair va guanyar les internes amb 41 anys. A primera vista, la renovació generacional va esdevenir un imperatiu de la política anglesa. La capacitat de cada sector per jubilar els vells quadres ha esdevingut un factor que incideix en l'èxit electoral.
La metàfora popular de reminiscències freudianes podria ser aplicable a la renovació del socialisme català.
Efectivament, els nous lideratges de l'oposició necessiten desprendre's dels seus pares polítics i avançar en la creació de futur, sense tuteles ni guies. Malauradament no ho estan fent.
Els nous líders socialistes tenen una tasca a fer que els allunyi de la nostàlgia. Bàsicament perquè no existeix la nostàlgia del que no viuen. Haurien de tallar el cordó amb el pare. Els estan carregant a coll i els pesen. Necessiten que de manera notòria els diguin que volen seguir sense ells.
Els nous lideratges exigeixen altres mitjans, altres formes, altres convenciments. Ja no hi ha enemics a mort en la nova política, no podem sortir a tirar pedres o pensar que contra Pujol vivíem millor. Als nous líders els toca la feixuga tasca d'agregar de nou, de sumar vots i convèncer els que dubten.
Els pares volen sentir per sempre que la seva tasca era més noble; l'enemic, més brutal; els valors, més purs; la vida, més política. La discussió actual ja no són els setanta, ni els vuitanta, ni els noranta, ni tan sols la primera dècada del mil·lenni. Els nous líders han de vetllar per conservar en la memòria col·lectiva l'herència d'un passat millor però projectant-se cap a la Catalunya que ve. És legítim, els pares van fer el mateix amb el que es van trobar.
El nou progressisme és trencar l'ordre establert. El socialisme no anirà enlloc defensant l'statu quo que els pares van ajudar a construir.
Zapatero (40) no va demanar permís a ningú per desallotjar de Ferraz el vell felipisme. Què és el que no fa possible que els actuals líders amb herència, tradició i territori matin els respectius pares? Per què Joan Ignasi Elena (45), Jaume Collboni (44), Núria Parlón (40) no poden abandonar les motxilles que suposen escoltar més Obiols, Iceta i Zaragoza, respectivament. O és que veritablement no creuen que no tenen més en comú entre ells que amb els seus pares polítics?
Els nous lideratges necessiten actes de reafirmació, però sobretot necessiten obrir nous camins, transgredir fronteres, atrevir-se a més, no a menys, ni demanant permís. I què si s'equivoquen? Bo, aquesta és la idea: que els errors i recerques vagin mostrant un camí. No es pot fer de cap altra manera. Hi ha molt d'interès perquè això no passi, perquè la comoditat dels camins traçats durant 30 anys sigui l'únic mètode per intentar una nova alquímia per al PSC.
Per què cal dir-ho? Per què no ho estan fent. Hi ha com una espera perquè alguna cosa succeeixi, que hi hagi retorns esperats o inesperats, que el temps es faci càrrec, de molt mirar enrere.
El país darrere del procés amb les seves noves i antigues demandes esperant els que ho interpretin i proposant noves lluites, millors demandes i bons somnis. Això succeirà de totes maneres. Ningú els esperarà.

Article publicat a ElPuntAvui 29 de març de 2014

25 de març de 2014

La revolució horària sense passamuntanyes

Salvant les distàncies de la conjuntura històrica i la trajectòria intel·lectual de cadascun d’ells, les propostes actuals de Layard i Honoré sobre economia de la felicitat i elogi de la lentitud recorden les de Russell i Lafargue a favor d’una vida més feliç i la vindicació del dret a la peresa. I és que des del temps dels déus de l’Antiga Roma fins als temps dels mercats del període actual, la vida de les persones està profundament marcada per la necessitat de configurar una ordenació temporal que no estigui estipulada per les autoritats o pels ritmes laborals.
Les transformacions econòmiques i socials han fet que l’horari esdevingui un dels elements més rellevants de la nostra realitat, un bé preuat i difícilment quantificable. La formulació de polítiques sobre aquesta qüestió és una bona eina per repensar els deures i els drets de ciutadania; de fet, fa poc Salvador Cardús expressava el seu convenciment que es tractaria de la millor política social possible. És el moment de considerar prioritari l’ús harmonitzat del temps com un element bàsic no només del benestar quotidià, de la cohesió social i del desenvolupament econòmic equilibrat, sinó també de la qualitat democràtica.
El model d’horari actual, tal com ens el descrivia el mateix Salvador Cardús el 2003 en aquell informe elaborat per encàrrec de la Generalitat de Catalunya i posteriorment oblidat en un calaix -i només recuperat per uns quants, entre els quals m’hi compto-, va ser definit per la societat industrial posterior a la Segona Guerra Mundial, i està basat en: a) una estructura industrial clàssica -matrimoni i fills-; b) una activitat laboral productiva de predomini industrial, amb horaris i localització espacial rígida i centrada en l’home; c) una dedicació a les responsabilitats reproductives i de cura familiar ateses per la dona, i d) una escola amb els horaris adaptats -i pràcticament idèntics- a la lògica industrial. Tot això, afegiria, s’agreuja en el cas espanyol per culpa de la transformació horària provocada pel desarrollismo franquista. Aquest model, però, ha saltat pels aires, i sembla que se’n comencen a adonar tant dirigents polítics com directius d’empreses i, el més rellevant, una societat farta de treballar -en cas que tingui l’oportunitat de fer-ho- més hores que un rellotge.
No és casualitat que la Iniciativa per a la Reforma Horària - Ara és l’Hora, en el moment en què compleix 6 mesos des de la seva gènesi, hagi aconseguit alguns guanys que han deixat bocabadats uns quants. Per començar, funciona a partir del treball col·laboratiu d’un grup d’experts plural i plurisciplinari que aposten perquè el pacte s’imposi a la ideologia, d’una banda, i que orienta els seus esforços a l’objectiu de dibuixar la possibilitat real del canvi en lloc de descriure la seva conveniència, de l’altra. Gràcies a aquesta estratègia, els set grups parlamentaris han donat suport a la petició a la mesa del Parlament per impulsar la creació d’una comissió específica per a l’estudi de la transició horària. Aquest consens és poc freqüent: es dóna, potser, en alguna declaració; és difícil que es doni en proposicions i s’ha verificat en comptades mocions sobre temes genèrics.
A això cal sumar-hi que dimarts passat el govern de la Generalitat, a partir d’un acord de govern, va manifestar el seu suport institucional a la Iniciativa per a la Reforma Horària amb cinc mesures que ajudaran a pensar com portar-la a terme. Destaquen l’encàrrec d’un dictamen de fonamentació sobre la transició cap a la reforma horària al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), la Conferència Catalana per a la Reforma Horària o l’impuls d’un grup de treball interdepartamental per posar fil a l’agulla a les recomanacions que se’n derivin.
D’altra banda, ens fem nostra una demanda que ja estava en marxa: l’encàrrec del Consell de Relacions Laborals de Catalunya al Consell de Treball Econòmic Social de Catalunya (CTESC) d’un dictamen que té com a objectiu valorar en quin estat es troben les recomanacions relacionades amb l’ús del temps en el món del treball. Aquest darrer informe cobra especial rellevància, ja que cal cercar mesures concretes que ajudin a compactar la jornada, suprimir l’esmorzar de mig matí (focus d’improductivitat), dinar en 45 minuts i, d’aquesta manera, recuperar el temps, amb la finalitat de sortir a les 17 o les 18 hores. El temps recuperat seria molt valuós, en tant que permetria fer país de les 18 a les 22 hores. Fer país en un sentit ampli i de base republicana: construir relacions interpersonals, consumir cultura, fer activisme social, coresponsabilitzar-se d’un temps de cura de qualitat o practicar esport. I, per descomptat, allunyar la feina i el sopar de l’hora de dormir, de manera que tinguem un son de qualitat.
La desorganització horària a Catalunya, incapaç de fer front a la complexitat del moment actual, requereix una autèntica revolució sense passamuntanyes. El temps de l’anàlisi contemplativa ja ha passat. En aquest combat polític i cívic ens trobareu immersos els propers tres anys: només aquest període. Hem posat el comptador en marxa i hi esmerçarem tots els esforços possibles fins que arribi el moment zero de la reforma. Un moment zero que esperem acabar veient com el canvi de la pesseta a l’euro o com la llei del tabac, que semblaven impensables i ara ens queden lluny en el passat i sobretot superats. Russell, i sobretot Lafargue, estarien orgullosos d’aquestes mesures.

Article publicat a l'ARA, el 21 de març de 2014

14 de març de 2014

Pràctica de voluntariat i felicitat



Se ha estudiado que una vida comunitaria activa y comprometida más allá del trabajo también genera felicidad, es decir, a través de voluntariado y de su consiguiente implicación en el espacio público. La existencia de tiempo personal que permite ampliar a las personas las posibilidades de participación permite aumentar el bienestar subjetivo de las personas. Una mayor satisfacción con las instituciones garantiza un mayor nivel de bienestar total. Es decir, una visión positiva de lo que pasa alrededor puede tener influencia sistemática y considerable en la felicidad. Lógicamente, si la democracia es un elemento importante para las personas, existe un imperativo ético de quienes ejercen un rol político, de realizar todas aquellas acciones encaminadas en profundizar en su mejora constante. 

Según Ruut Veenhoven (1993) la felicidad está relacionada cada vez más con la participación en organizaciones voluntarias, en la idea de que ayudar a quien lo necesita no es parte del deber, sino de la felicidad. Además, añade que las personas más felices suelen mostrarse más interesadas por la política que las infelices. Las opiniones de una persona feliz tienden a ser moderadas. Los puntos de vista extremistas suelen estar relacionados con más frecuencia con la gente infeliz. Esto también se manifiesta en una mayor tolerancia por parte de la gente feliz. Y esto ocurre porque las personas felices suelen decir con frecuencia que planifican su vida, realmente no tienen más proyectos en su cabeza que las personas infelices. A pesar de ello, existe una diferencia en la finalidad de sus metas en la vida. Una persona feliz le preocupan mucho más los temas sociales (como la familia o la sociedad) mientras que a la persona infeliz se preocupa de las cuestiones relacionadas con su profesión. Para un gran número de personas pues, creer en una causa es una fuente de felicidad. El secreto de la felicidad, según Russell (1930), está en la idea de que los intereses personales sean lo más amplios posibles, cuantas más cosas le interese a una persona, más oportunidades de felicidad tendrá. Por otra parte y teniendo en cuenta el contexto del nuevo milenio, “El post-materialismo significa el declive del afán de tener y consumir bienes materiales y un despertar del interés por los bienes inmateriales e intangibles como la creatividad, la solidaridad, el conocimiento, la sabiduría y la alegría de vivir y convivir. En la medida que la prosperidad material del siglo XX fue garantizando la satisfacción de las necesidades materiales (como la comida y el cobijo), ha dado una tendencia natural a satisfacer las necesidades no materiales encaminadas a dar un sentido a la vida personal, a la participación ya la autorrealización personal” (Pigem: 2009).


El trabajo de voluntariado sufre carencias similares al trabajo doméstico en cuanto al reconocimiento social y disponibilidad de indicadores a la hora de la investigación, a pesar de ser  un fenómeno en alza. La Encuesta de Empleo del Tiempo (ETT) estima que, en 2003, el 9,9% de las personas mayores de 18 años residentes en España dedica algo de tiempo a voluntariado durante las últimas cuatro semanas, lo que equivale a algo más de tres millones de personas (Durán y Rogero: 2009).


El voluntariado y la participación social pueden ser un medio para adquirir conocimientos, ejercitar en la práctica determinadas competencias y potenciar el tejido de relaciones sociales, lo que a su vez permite abrir nuevas o mejores oportunidades de empleo, así como contribuir al desarrollo personal. Pero a las personas implicadas en el voluntariado les motiva un deseo fundamental de ayudar a otras personas o con una voluntad de cambio social. De esta forma, el voluntariado no sólo contribuye al desarrollo de las personas sino que refuerza la solidaridad y la cohesión social.

Putnam (2000) explica que muchas formas del capital social aumentan durante los dos primeros tercios del siglo XX, pero que, a partir de la segunda mitad de la década de los 60 y principios de los 70, la gente empieza a relacionarse menos. Vota menos, participa menos en las asociaciones y en los mítines. La principal consecuencia es que cada vez hay menos capital social en Estados Unidos. Muchos de los problemas a los que se enfrenta el país derivan de este declive. Según el autor, el americano medio se ha vuelto más desconectado socialmente y más alejado de la vida comunitaria. En España la confianza social es todavía más baja. Esta tendencia contribuye a explicar porqué la felicidad no aumenta.

El estudio sobre seguimiento de la calidad de vida de la Fundación Europea para la Mejora de las Condiciones de Vida y de Trabajo constata que más de una quinta parte de los europeos (un porcentaje ligeramente superior al 20%) participa en actividades filantrópicas y de voluntariado. Las tasas más elevadas de participación se registran en países como Suecia, donde, como media, un 45% de la población a partir de los 18 años participa en actividades de voluntariado. En países como España el promedio de participación oscila entre el 10% y el 15%. Por otra parte, las personas con un elevado nivel de estudios tienden a involucrarse más en actividades de voluntariado. Las personas con un alto grado de calificación consagran, por lo general, entre 1,5 y 1,7 horas más por semana a actividades filantrópicas y de voluntariado que las menos cualificadas; los hombres dedican, como media, una hora más por semana que las mujeres. Este mismo estudio constata que las personas que consideran su calidad de vida generalmente satisfactoria tienden a participar más asiduamente en el voluntariado. Además, las personas que creen dedicar un tiempo «insuficiente» al trabajo voluntario o a actividades políticas son por lo general personas activas (asalariados o trabajadores autónomos) y poco cualificadas. Predominan las mujeres o los miembros de una unidad familiar compuesta por una pareja con niños.

Un estudio Universidad de Essex dirigido por Paul Whiteley (2004) se plantea que el voluntariado hace a los ciudadanos británicos más felices. La investigación pone de manifiesto un vínculo interesante entre ayudar a los demás y disfrutar de una buena calidad de vida. Parece que cuando las personas se enfocan en las necesidades de los demás, también pueden tener beneficios sobre ellas mismas. Esto significa que la actividad de voluntariado en la comunidad se asocia con una mejor salud, menor delincuencia, mejora del rendimiento educativo y una mayor satisfacción con la vida. La investigación encuentra una fuerte relación entre el voluntariado y la satisfacción con la vida en general. Los expertos encuestados un centenar de autoridades de los distritos seleccionados al azar, y en una serie de proyectos de voluntariado, y encuentra que las zonas con la mejor calidad de vida tienen altos niveles de actividad de voluntariado no estructurado. Las personas que viven en áreas donde muchos ciudadanos dan su tiempo para que otros gozan de mejor salud, sufren menos delincuencia, y afirman estar "muy satisfechos" con sus vidas. Los estudiantes de estas comunidades también logran mejores calificaciones. Por otra parte, el voluntariado tiene una influencia positiva, sin distinción de clase social de una comunidad o de la riqueza. Una comunidad relativamente pobre con una gran cantidad de actividades de voluntariado pueden hacer mejor en relación con la salud, la delincuencia y la educación de una comunidad relativamente ricos que carece de dicha actividad.

Según otro estudio dirigido por Eva J. Mojza (de la Universidad de Konstanz, el trabajo voluntario tiene mejores recompensas incluso que el trabajo remunerado. Según este estudio alemán el trabajo voluntario ofrece beneficios como la salud mental e incluso ayuda a mejorar el desempeño en su trabajo remunerado. El estudio incluye a un centenar de personas que trabajaron un promedio de cinco días a la semana y que gastaron un promedio de 6,7 horas por semana como voluntarios. Durante dos semanas, los participantes completaron dos cuestionarios al día, uno después del trabajo y otro antes de irse a la cama, detallando cuanto tiempo habían pasado en el voluntariado y el registro de sus sentimientos sobre la satisfacción de necesidades, el desapego psicológico del trabajo, experiencias de aprendizaje y el bienestar en el trabajo. Hay una relación positiva entre la cantidad de tiempo dedicado al trabajo voluntario y la satisfacción que los participantes necesitan, desprendimiento psicológico del trabajo y sus experiencias de aprendizaje además mejora en la escucha activa en el trabajo. “Las relaciones positivas que hemos descubierto en este estudio apoya el pensamiento que experiencias incluso estresantes realizadas en tiempos libres como el voluntariado de bomberos y apoyo a servicios puede tener efectos psicológicos positivos e incluso traer beneficios en el lugar de trabajo. El voluntariado puede aportar muchas experiencias positivas, como la satisfacción de las necesidades no satisfechas por el trabajo, el dominio de nuevas técnicas relacionadas al contacto social con personas y también ayuda a la gente desligarse de su trabajo” (Mozja: 2011).


Fragment de "Estudio sobre usos del tiempo y percepción de felicidad. ¿El horario flexible en el trabajo y la práctica de voluntariado influyen en la percepción de felicidad de las personas? (Fabian Mohedano, 2011)

5 de març de 2014

Alegacions a la Comissió de garanties del PSC

La política actual requereix de transparència. Us adjunto les alegacions que vaig presentar a la Comissió de Garanties del PSC, òrgan que es mereix el meu màxim respecte. 


En Fabian Mohedano, militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, comparec davant la Comissió de Garanties, i:

EXPOSO
Que la Comissió de Garanties m’ha comunicat, desprès de la reunió de 20 de gener de 2014, un acord sobre l’adopció de la mesura que contempla la suspensió cautelar com a membre de la Comissió Executiva Nacional i l’inici d’un expedient.

Que, mostrant el meu desacord amb les mesures adoptades i d’acord amb el que preveu l’article 4.1 dels Estatuts i Codi Ètic del PSC, pel que fa als drets dels militants i simpatitzants que preveu el dret a Ser escoltat o escoltada per la Comissió de Garanties en cas que aquesta obri un expedient que l’afecti, abans no s’hagi adoptat una resolució que li sigui d’aplicació.

Per tot això, i d’acord amb els següents fets, antecedents i circumstàncies, presento aquest escrit davant la Comissió, amb la reserva de la seva possible  ampliació posteriorment, basant-me en les següents:

AL·LEGACIONS

Primera.- He assistit als actes de Nova Esquerra Catalana (juliol 2013) i d’Esquerra Republicana de Catalunya (desembre 2013), actes tots dos que no formaven part d’òrgans interns de les dues forces polítiques. Es tractava d’actes oberts, a on s’hi convidava a una pluralitat de persones i d’organitzacions, prova d’això és que van participar com a oradors i ponents representants d’altres forces i moviments polítics i socials, entitats cíviques, culturals, entre d’altres, a part òbviament, dels responsables d’aquestes formacions.

En ambdós casos la meva presència sobretot respon a un acte de cordialitat davant la invitació que vaig rebre, tal i com he fet en altres situacions amb entitats cíviques i socials.
Els nostres Estatuts estableixen com a deures dels militants “No es podran afiliar a cap altre Partit, ni en potenciaran cap al­tre que no sigui el PSC (...)”. Davant d’això cal aclarir que no sóc afiliat de cap altre partit ni tampoc he potenciat cap altra força política que no sigui el PSC.

L’assistència a actes d’altres organitzacions o entitats no implica compartir plenament el seu contingut ni tampoc potenciar-la. Forma part de l’àmbit d’aquesta cordialitat a la que em refereixo, sense que això tampoc impliqui mantenir actituds contràries als principis del PSC ni dels seus Estatuts.

A la primera trobada, en relació al manifest de “Junts a Europa”, celebrada a un espai obert com és la delegació del Parlament Europeu a Barcelona, es va presentar un manifest (que no he subscrit), i independentment de la meva postura personal, vaig manifestar que ni el PSC ni cap corrent s’havia pronunciat en el sentit d’adherir-s’hi, i també vaig agrair que es convidés a la reflexió d’una candidatura d’aquest tipus davant del moment polític, sense entrar en cap altra consideració.

Segona.- Considero que escoltar, dialogar, confrontar idees i arguments no pot ubicar-se a la banda de la “promoció” de cap altre partit, sinó que forma part de la idea de mantenir una actitud d’escolta activa amb altres formacions i moviments amb les que, per altra banda, cal recordar que fins només fa tres anys, hem estat formant part d’un mateix govern amb un programa estratègic i que ERC és una força política amb la que governem avui encara en coalició a desenes d’ajuntaments i altres administracions del país.

Manifesta el nostre Codi ètic, en relació a la pluralitat i a la diversitat d’idees el següent

El PSC, un partit plural, lliure i tolerant
15/ Cal accentuar i reforçar la diversitat enriquidora del pluralisme del Par­tit i avançar en el consens d’afinitats bàsiques, per tal d’enfortir l’acord permanent en què es fonamenta el Partit. El PSC és un partit unit en la diversitat.
16/ La tolerància, com a actitud general, s’ha de practicar tant a l’interi­or del Partit com en les relacions amb la ciutadania. La tolerància és garantia de llibertat i enforteix la convivència que fa possible la vida democràtica.
Pressuposa el respecte a la dignitat personal, el respecte a les diferèn­cies i a les idees dels altres. Exigeix que ningú no hagi de renunciar a les pròpies conviccions. Comporta una decidida voluntat pràctica d’igual­tat i una actitud i una capacitat permanents d’escoltar, que reforcen tant les actituds per al diàleg com les possibilitats de dissentir.
Tots els i les militants s’han de trobar còmodes al Partit, fent realitat en la feina de cada dia que tots i totes hi som necessaris i que en el PSC no sobra ningú.

Els Estatuts, concretament al seu art 8., encomanen a la Comissió de Garanties el respecte a aquest principi de la pluralitat entre les seves funcions: Fer respectar el pluralisme intern i la llibertat d’opinió, d’expressió i de debat, i defensar els drets dels corrents, grups d’opinió, clubs, fòrums i plataformes de debat.

En base a aquests arguments també vull defensar el meu dret personal a expressar idees i opinions a través de les xarxes socials i altres mitjans, sense que cap d’elles hagi anat en contra de cap persona ni cap principi del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Per tot això,


SOL·LICITO

1.  Que la Comissió de Garanties deixi sense efecte la suspensió cautelar adoptada, restablint-me en les funcions anteriors, d’acord amb les al·legacions d’aquest escrit.

2.     Que s’arxivin els expedients oberts.


Barcelona, a 10 de febrer de 2014


Fabian Mohedano




Rocío i Jordi, Jordi i Rocío

El nine ball, popularitzat a Europa gràcies a la excel·lent pel·lícula de Martin Scorsese El color del dinero, és el tipus de billar més característic dels Estats Units. Segurament perquè és el més simple, el més senzill. Tothom pot assumir ràpidament les seves regles: es juga amb unes boles numerades de l’u al nou i s´han d’introduir a les troneres per ordre consecutiu. Així de senzill. Li ho recordava un gran Paul Newman a un jove Tom Cruise a l’esmentat film i a la pregunta d’aquest darrer sobre el perquè de la popularitat d’aquest tipus de billar: No et fot!, per la mateixa raó que el parxís és més popular que els escacs “. Però a la pràctica, i donat que la única bola que puntua és la número nou, podria donar-se el cas d’arribar, amb vuit jugades perfectes, a introduir vuit boles en el seu ordre establert i fallar amb la novena. I perdre.


El PSC ha estat, almenys fins ara, el partit que millor ha sintetitzat i fins i tot representat els anhels de la societat catalana. Els socials i els nacionals. Anys enrere sovint escoltàvem que el PSC no necessitava penetrar en la societat perquè ‘el PSC era la societat’, estava en la societat. Mimetisme tan evident i fèrtil que fins i tot el molt honorable Jordi Pujol ho ha reconegut en diverses ocasions. Potser la més notable i simbòlica en ocasió de la introducció de ‘La pàtria dels humans. Història del socialisme català’ Edhasa 2003. Res era blanc ni res era negre. Però ara, a Catalunya i també a Espanya, han canviat moltes coses. El país, fruit de la crisi i els desencontres amb un estat sovint sord a les nostres demandes, ha desplaçat les seves percepcions. Tot és més complex i els dubtes que planteja el procés sobiranista a la societat, amb uns sòlids fonaments de radicalitat democràtica, volem votar, també s’expressen mimèticament al si del PSC. Hi ha qui tindrà la temptació, des d’un simplista posicionament, amb olor a naftalina, a parlar d’‘entrismo’ a la si del partit. ‘Entrismo’, sí, però de la voluntat de representar la pluralitat social. Fins ara el PSC ha col·locat sempre les boles al seu lloc en relació als interessos de la societat catalana. Ara, aquesta mateixa societat ens demana que posem la bola més important, potser la darrera a l’actual conjuntura. Bàsicament, no podem fallar per les anteriors vuit jugades encertades però sobretot per la novena: la de la construcció de la Catalunya que ve on volem continuar sent actors protagonistes.

Avancem és un moviment a favor d’una aliança catalana de progrés a partir d’un espai socialista fort i articulat. Els nostres membres tenen simpatia per fins a quatre candidats ben diferents a les primàries obertes de Barcelona. Un exercici de normalitat, de pluralitat. Això no ens impedeix seguir treballant pels nostres objectius. En política calen projectes i si poden aportar algun element innovador millor: primàries obertes, aliança catalana de progrés, són bons exemples. Han de ser iniciatives que puguin ser avaluables amb el pas del temps i en això el model anglosaxó de fer política (pledge trackers) ens avança. Cadascú ha de poder implicar-se en algun d’ells. La política de blocs, de famílies, de fidelitats, s’allunya del model actual de participació i d’adhesió a projectes col·lectius.
Als membres d’Avancem ens uneix la vocació de transformar el funcionament de partits, ens uneix una cultura política diferent, de tendència lliurepensadora, altres temps dita llibertària. Les primàries són una bona oportunitat per reforçar el canvi. També el debat sobre la construcció d’una alternativa progressista en base a un programa en comú. Els reptes són molts. I el PSC ha de deixar de mirar-se el melic i tornar a ser útil a Catalunya.


Nosaltres recolzem a Jordi Martí i Rocío Martínez-Sampere. Els seus models de ciutat ens han agradat. En Jordi és el discurs. Na Rocío representa la gosadia, l’atreviment que necessita una Barcelona sense rumb que, com diria el gran Gato Pérez, navega sola. La combinació perfecta. A priori per afinitat ideològica es podria associar i en relació al ‘procés’ fàcilment a Mohedano amb Martí i Del Río amb Martínez-Sampere. La complexitat del PSC i la interactuació entre els seus membres demostra que els apriorismes resten lluny de la realitat. Són els nostres candidats però en un gest simbòlic ens creuarem els avals, les preferències públiques. Tan fàcil, tan complex. Tan fàcil com poder votar. Tan complex com que t´ho neguin. Tan fàcil i tan complex i plural com el PSC i la mateixa societat catalana a la que volem representar.





Publicat a l'ARA el divendres 28 de febrer de 2014

Notícia a RTVE sobre la reforma horària