Rel·líquia familiar: Cartell del I Congrés de la Fed. del Metall de CCOO

Entre els pocs documents que ha conservat el meu pare de la seva etapa de lluita antifranquista i sindical hi ha aquesta rel·líquia, en sentit laic del terme, és a dir d'un objecte que té un alt valor sentimental per a alguna persona. Tímidament faig un enviament als amics del sindicat i un d'ells em fa una observació entorn a l'ús del català com a llengua del cartell. De fet, ni m'havia fixat. Estem entrant en una paranoia col·lectiva que no ajuda a la cohesió social i nacional, valors pels quals ha treballat tant aquesta organització sindical com moltes altres entitats socials, polítiques i culturals del país en els darrers 40 anys. Aquesta mateix amic em suggereix que ho comparteixi amb vosaltres al bloc. Serveixi doncs aquest post per retre un petit homenatge a totes aquelles persones treballadores i anònimes que van veure en el sindicalisme de classe una via d'accés a les llibertats nacionals de les que avui gaudim i que hi ha qui vol trencar fent soroll i buscant confrontació. No ho aconseguiran perquè nosaltres som molts més. Afortunadament i no com en altres qüestions em sento del costat de l'hegemonia sobre la qüestió lingüística.